Entrades amb l'etiqueta ‘centre Delàs’

Internet i els nivells de realitat

divendres, 18/08/2017

En aquests temps de la postveritat, no és fàcil entendre el que realment passa i destriar-ho d’allò que ens volen vendre. Molts són els qui volen influir en els altres, amb mètodes que sovint deixen aparcades les consideracions ètiques. La publicitat ens promet l’impossible, i els polítics utilitzen mètodes publicitaris per a fer que cada persona escolti el que vol sentir, amb programes electorals individualitzats a la carta que només pretenen guanyar vots.

En Chris Swain, en un article científic (i profètic) de fa deu anys, proposava un conjunt de directrius per dissenyar jocs d’ordinador que poguessin conduir a un canvi social. Entre d’altres regles, deia que calia integrar experts en la matèria, abordar problemes recargolats (que no tinguin regles clares), construir una comunitat sostenible, mesurar la transferència de coneixements i fer que siguin divertits. Pot semblar innocent, però el fet de voler influir, a travès de jocs suposadament innocus, fa saltar moltes alarmes. Qui decideix les característiques d’aquest pretès canvi social? Hi ha gent que té clar on vol que anem els demés? Darrera l’aparent caire democràtic d’internet, hi ha la tirania d’uns pocs?

De fet, he de confessar que he descobert en Chris Swain fa pocs dies, mentre llegia el darrer llibre de la Carme Torras: “Enxarxats”. El meu interès va anar creixent a mesura que llegia i anava entrant a l’estructura i al joc narratiu, fins que al cap de ben poc vaig quedar enganxat a la seva “xarxa” i ja no el vaig poder deixar. En acabar, tenia els pèls de punta. Només us en faig un tast. És de quan proposen un sistema, a una de les protagonistes, per donar a cadascú l’ample de banda que es mereix i així escollir sempre l’opció més beneficiosa per la col·lectivitat. Li diuen que només haurà d’assenyalar les veus a potenciar i a inhibir, valorant la gradació i la seva urgència. Després, “l’equip” ja s’encarregarà d’arbitrar els recursos en xarxa per a que cada identitat tingui el ressò que li correspon.

Tot plegat pot semblar ciència ficció, però hi ha molts indicis que diuen que una part de tot això ja és aquí amb nosaltres. Al món de la xarxa, hi ha qui pot veure més nivells de la realitat que altres. La Carme Torras, a més d’altres exemples, parla també dels jocs amb objectiu i concretament del joc ESP. En aquest article, que cita la Carme, en Luis von Ahn i la Laura Dabbish van proposar treure profit de la intel·ligència humana a través dels jocs d’ordinador. El recurs és vast i temptador, perquè, per exemple i segons von Ahn i Dabbish, els joves americans de 21 anys han destinat una mitjana de deu mil hores (poca broma) jugant a jocs d’ordinador. La idea darrera d’ESP és aprofitar, com a efecte secundari, part d’aquestes hores per etiquetar imatges i millorar després la cerca web d’imatges basada en noms. Per exemple, una imatge d’un home i un gos es podria etiquetar com “gos”, “home” i “mascota”. El joc és ràpid, agradable i competitiu. Les coincidències dels jugadors determinen les millors descripcions i també els rànquings. Ara bé, al final, uns juguen i altres s’aprofiten de la feina feta mentre els primers s’entretenien. Perquè el cert és que hi ha qui va guanyant diners amb el que fem, el que diem i el que pugem a la xarxa. En som prou conscients?

Crec que en Michael Shermer té tota la raó. La única manera de entendre les coses i de tenir un bon nivell de visió i comprensió de la realitat a tots nivells, és ser molt escèptic. No ens podem creure res del que ens ofereixen ni del que trobem a internet sense abans comprovar-ho. Cal cercar diverses fonts d’informació (com més, millor) i conèixer la seva autoria, perquè les autories sòlides són les que porten a “l’auctoritas“. I, en cas d’incertesa, sempre és millor i aconsellable continuar en el dubte abans que acceptar explicacions poc convincents. Diuen que els dubtes obren la ment, mentre que les certeses la tanquen…

————

Quan acabava d’escriure aquest article, els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils ens han colpit en ple estiu. El que segueix, així com el comunicat del Centre Delàs i molts d’altres, ens confirma que no tenim por i que continuarem defensant els drets humans, la pau, la diversitat i la justícia global. La imatge de dalt és la foto de la normalitat, que he fet a les 24 hores de l’atemptat de les Rambles.

Per cert, el Centre Cultural Islàmic Català comunica que s’uneixen a tots els ciutadans de totes les creences i religions en contra de la barbàrie d’aquests dies, i que s’uneixen per la pau i la seguretat a la nostra diversa societat catalana. Perquè no es pot permetre que els racistes utilitzin la sang de les víctimes per acusar i criminalitzar cap col·lectiu de l’espectre ciutadà de Catalunya.

Acords de llarga durada

dijous, 29/12/2016

Fa pocs dies vaig llegir diverses noticies que em van deixar profundament decebut, per dir-ho en paraules suaus. La senyora ministra de defensa de l’estat espanyol, al seu discurs de presa de possessió va dir que “les nostres Forces Armades són digna bandera del millor d’Espanya i de tots i cadascun dels espanyols”. Com bé diu en Pasqual Serrano a El Jueves, s’equivoca qui pensa que el millor d’Espanya són els seus metges, els seus mestres, els seus cooperants al Tercer Món o els seus investigadors. Ara resulta que el mirall que mostra el millor d’Espanya és l’exèrcit. Poc després, la senyora ministra ha tingut la iniciativa de demanar consens als partits de l’oposició per aprovar una Llei de Sostenibilitat de les Forces Armades que garanteixi les inversions a mig termini, més enllà dels canvis polítics i pressupostaris. És una proposta de pacte d’Estat que ja ha estat ben rebuda pels portaveus del PSOE i Ciutadans.

M’ha decebut i m’ha trasbalsat perquè sembla que els polítics, que quasi mai arriben a acords de llarga durada i que són incapaços d’elaborar pactes d’Estat, ara veuen claríssim aquest acord de sostenibilitat pressupostària. A nivell espanyol, no tenim cap pacte per l’educació, ni cap acord en relació al model energètic que voldríem tenir el 2050, ni ens hem posat d’acord en com arribar-hi. A nivell català, fins ara no hem estat capaços ni de canviar la llei electoral. Per què es posen d’acord en aquest tema i no en els altres?  En tot cas, he de dir que la noticia també m’ha trasbalsat perquè, en un marc de possibles noves retallades, el blindatge d’una partida del pressupost implica forçosament que les retallades aniran a altres àmbits que, al meu entendre, són molt més importants. Què cal prioritzar, els pressupostos socials, d’educació, de ciència i recerca i de sanitat, o el de defensa?

M’ha decebut i m’ha molestat profundament perquè, mentre la ministra fa aquesta proposta, veiem que cada dia es retallen pressupostos de recerca i partides socials. Es continua subvencionant els combustibles fòssils a la vegada que es redueixen els ajuts a la recerca en energies renovables, i no es fa res per reduir la desigualtat que no para de créixer. Fa quatre anys, el secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, deia que si volem donar una oportunitat real a la pau, li hem de donar un pressupost real, perquè el món té massa armes mentre que la pau no té fons suficients. Ho va dir ben clar: no hi pot haver desenvolupament sense pau ni pau sense desenvolupament, i el desarmament pot proporcionar els mitjans econòmics que el desenvolupament necessita. Ens hi posem i decidim d’una vegada quins pressupostos cal retallar i quins no?

M’ha decebut i m’ha realment enutjat perquè la despesa en defensa és una mostra de la hipocresia dels nostres governants, en un món que permet que alguns d’ells estiguin ben connectats a les empreses d’armament a través de les conegudes portes giratòries. Sabem, per exemple, que el Grup de Treball Interministerial per a la Internacionalització del Sector de Defensa es va crear amb l’objectiu d’impulsar la internacionalització de les empreses espanyoles de Defensa. El grup “dóna suport i afavoreix l’exportació espanyola de material de Defensa i estudia propostes concretes que puguin ser aprofitades per les empreses exportadores”. No pot ser més clar: l’objectiu d’aquest Grup de Treball Interministerial és el d’afavorir i donar suport a l’acció de les empreses. En canvi, no sembla que inclogui funcions reguladores per a impedir les exportacions a països d’alt risc. I sabem que n’hi ha, d’aquestes exportacions. La imatge de dalt, que podeu trobar en aquest informe, mostra que l’any 2015, Espanya va exportar armes i material sensible per valor d’uns 400 milions d’euros a països amb index de desenvolupament humà mitjà o baix. Aquest mateix any 2015, i segons aquest informe del centre Delàs d’estudis per la pau, Espanya va acabar exportant armes per valor de 3.720 milions d’euros. Un 24,5% d’aquestes exportacions (911 milions d’euros) van tenir com a destinació països d’orient mitjà, especialment països del Golf Pèrsic. Segons aquest mateix informe, “Aquestes exportacions poden considerar il·legals si ens atenim a la pròpia legislació espanyola i europea sobre comerç d’armes a causa de la situació d’inestabilitat existent a la regió d’orient mitjà, i en concret per la influència regional de països com Aràbia saudita o Emirats Àrabs Units, en tant que donen suport a una part del conflicte a Síria (grups insurgents) i a altres països com Líbia, Egipte o Iemen”.

La oficina internacional per la pau (IPB) ho diu ben clar. Amb l’objectiu de promoure el desarmament per al desenvolupament sostenible, la seva feina es centra en aconseguir la reassignació de les despeses militars. L’IPB diu que, amb la reducció dels fons per al sector militar, es podrien alliberar importants quantitats de diners i usar-les per satisfer necessitats humanes reals i per a la protecció del medi ambient.

Com que els arguments de l’IPB em convencen més que els de la ministra espanyola de defensa, demanaré unes quantes coses als Reis: un pacte de llarga durada entre els partits polítics per la promoció de la ciència i la recerca, un altre per l’educació, un tercer per la transició energètica, i un darrer per la reducció de la despesa militar. Tant de bo que algunes iniciatives com la del grup de ciència per la pau de la universitat de Toronto s’estenguin a les universitats de casa nostra: a veure si d’una vegada es reassignen diners de pressupostos militars i es destinen a les necessitats reals de la gent.

Per cert, l’Edward Snowden diu que no vol viure en un món en el que “tot el que dic, tot el que faig, tota expressió de creativitat, amor o amistat, quedi gravada”.

La cultura dels límits

dijous, 6/08/2015

Quants quilòmetres diríeu que podeu caminar (o córrer) en un dia? Quantes hores podeu estar sense dormir?

És possible que no sapigueu les respostes. Jo tampoc. Però aquests límits existeixen. Els matemàtics tenen un recurs quan no poden donar valors exactes: parlen de fites inferiors i superiors. No sé quants quilòmetres puc caminar en un dia, però com que en el meu cas no són més de 40, puc afirmar que aquesta és una fita superior pel que fa a les meves caminades. Sempre és millor tenir una fita que no saber res, oi?. En el cas de la pregunta sobre les hores que podem estar desperts, la fita superior pot ser molt variable segons les persones però no superarà unes quantes desenes. Recordo una vegada, fa molt temps, que vaig estar despert unes 33 hores seguides. Aquesta és ben segur la meva fita.

L’interessant d’aquest concepte de fita superior és que ens fa prendre consciència del fet que tot, inclosos nosaltres, és limitat. Són molts els filòsofs i científics que n’han parlat, dels límits. Javier Gomá diu que l’acceptació de la limitació consubstancial a la nostra finitud és el que ens predisposa per assumir els límits ètics i cívics que acaben modelant el nostre jo. I Einstein deia que els humans no som més que éssers limitats en l’espai i el temps.

Quanta energia provinent de combustibles fòssils podem gastar anualment, a Catalunya? Quants habitants pot arribar a tenir el món?

Aquestes ja són preguntes més estranyes, que quasi ningú es planteja perquè vivim immersos en la cultura del creixement. Es parla massa d’objectius i de taxes de creixement, i ben poc de límits. Tot són interessos, beneficis, increment del PIB, expansió comercial, però ningú fa cas del profètic informe Meadows del Club de Roma. És sostenible, el creixement actual de la quantitat d’energia provinent de combustibles fòssils? Ho és, l’actual creixement de la població mundial, que s’ha duplicat durant els darrers cinquanta anys? Fins on volem arribar? Sabem alguna fita màxima d’aquests valors? Són valors limitats, però ningú hi pensa. És ben conegut que l’establiment de polítiques correctores comença per la definició d’objectius i per acords sobre els límits. En llenguatge matemàtic diríem que la vida és una constant optimització amb restriccions (vegeu aquesta pàgina web o aquesta altra en anglès). Volem viure el millor possible (volem optimitzar) però hem de tenir en compte la nostra energia limitada, els drets dels altres, la sostenibilitat del planeta (restriccions). Establir aquestes restriccions requereix identificar i quantificar els límits, i aquí és on la ciència ens pot ajudar. Potser sí que hem de saber quin és el màxim d’energia fòssil que volem gastar, ara i d’aquí a vint anys. Potser no podem evitar el creixement de la població mundial, però el raonament també és vàlid a nivell local. Quin és el màxim raonable d’habitants que podem tenir a les nostres ciutats? Segur que volem créixer constantment?

L’Emilio Lledó explica molt bé el que és la cultura dels límits. Diu que, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” era sinònim de “bentenir”, de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. Desprès, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència en el que la mirada només veu corrupció i malaltia social. És el mateix que comenta en Hans Rosling en aquest vídeo de la seva conferència TED sobre la gent que tenim rentadora, al món. Diu que si no ens fixem límits i no abandonem la cultura del creixement, no podrem dir als altres el que han de fer. En lloc de pensar en més, la cultura del límits fa que constantment em pregunti fins on puc arribar i que moltes vegades m’adoni que he de reduir. Quants diners vull acumular? Quant poder? Puc reduir els quilòmetres que cada any faig en cotxe? Quantes hores al dia vull estar connectat, amb l’ordinador o amb el mòbil?

La cultura de pau és, segons la declaració aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1999, un conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida basats, entre d’altres coses, en el respecte a la vida, la fi de la violència, la promoció i la pràctica de la no violència per mitjà de l’educació, diàleg i cooperació, i el respecte i la promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals (vegeu per exemple la web del Centre Delàs d’estudis per la pau). Ara bé, crec que podem dir que la cultura de pau és germana de la cultura dels límits. Perquè bona part de la violència i de les guerres venen del desig del “bentenir”i de plantejaments basats en il·lusòries absències de límits. Perquè la consciència de la pròpia limitació és incompatible amb la pràctica de la guerra. Perquè, com diuen en Xavier Bohigas i la Teresa de Fortuny avui mateix quan fa 70 anys del bombardeig de Hiroshima, cal eliminar totes les armes nuclears (en aquest cas, el límit ha de ser zero). I perquè els drets humans comporten un seguit de deures humans que no són més que límits que hem de respectar si volem cuidar el planeta, garantir els drets dels altres i limitar i reduir les desigualtats. De fet, i parlant de límits, no em puc estar de citar la Caitlin Moran quan diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Per cert, en Javier Rodríguez Marcos diu que l’atac a Nagasaki va ser la pedra de toc de la inhumanitat, el fruit d’una decisió que es va prendre sabent les seves conseqüències (la imatge de dalt, d’aquesta web, és de Nagasaki). Diu també que els qui escriuen els manuals d’ètica són els vencedors.