Entrades amb l'etiqueta ‘cervell humà’

L’Alzheimer i els ritmes

dimecres, 30/05/2018

Durant els darrers cent anys hem après molt sobre el funcionament del cervell, gràcies als treballs de Santiago Ramón y Cajal i amb l’ajut de sistemes de detecció i mesura com el de l’electroencefalografia que va inventar en Hans Berger. Sabem que tenim uns 86 mil milions de neurones, que cada una d’elles es connecta amb milers d’altres, i que grups molt nombrosos de neurones s’activen de manera sincronitzada i rítmica, produint ones que ara sabem captar. Quan dormim profundament i sense somiar, les neurones generen una música latent d’ones delta de baixa freqüència (entre un i quatre Hz o cicles per segon). Però les nostres neurones també ressonen en moltes altres freqüències. Per exemple, quan estem actius, generem ones gamma més ràpides (de 30 a 70 Hz), associades amb la formació de idees, el llenguatge, la memòria i amb la percepció conscient.

El cert és que hem avançat molt, però que encara no sabem res, del nostre cervell. Som com un nen a la platja, que juga amb la sorra i les onades sense ser conscient de la immensitat de l’oceà. En Marcus du Sautoy ens parla de la extraordinària complexitat del cervell humà i diu que el més probable és que els humans mai arribem a entendre’l del tot.

Dic això perquè fa poc vaig llegir una notícia molt bonica. S’ha descobert que el fet de sotmetre ratolins que tenen plaques d’Alzheimer en el seu cervell a flaixos intermitents i rítmics de llum LED durant una estona, redueix dràsticament el nombre d’aquestes plaques. Ho ha descobert un grup de científics del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que van trobar que la llum estimulava les cèl·lules a ressonar i destruir les proteïnes nocives que s’acumulen i que provoquen l’aparició de la demència. Això sí, cal que el parpelleig segueixi un ritme de 40 flaixos per segon, perquè així activa aquest tipus concret d’ones gamma. Encara que ni els humans ni les rates podem percebre que es tracta d’una llum formada per una seqüència d’impulsos lumínics (ho veiem com una llum continua, per la persistència de la imatge a la retina), els ulls sí que capten els flaixos, els seus senyals òptics passen al cervell, les neurones s’activen a la mateixa freqüència, i amb les seves ones – el seu “ball” – van trencant les plaques. De fet, ara mateix s’està fent proves en persones malaltes d’Alzheimer, com podeu veure a aquesta noticia del New Scientist i en el vídeo que mostra. La imatge de dalt és justament d’aquest vídeo. Cal dir que s’ha vist que determinades vibracions i sons de la mateixa freqüència de 40 Hz són també útils i trenquen plaques d’Alzheimer. Sembla que l’important és fer ressonar les neurones a la freqüència de 40 Hz, no pas com es fa.

Una prova del limitat que és el nostre coneixement del funcionament del cervell humà i de la immensa complexitat del que encara no sabem són els experiments que ens mostren que la realitat pot ser molt diferent al que creiem que veiem. Un exemple és l’efecte McGurk, que aquí teniu explicat. Estem acostumats a que hi hagi coherència entre les nostres percepcions visual i acústica. Doncs bé, si en algun moment no coincideixen, el nostre cervell ha de decidir. El resultat és que no ens adonem de la discrepància, i que pensem que el real és només una de les dues (normalment la visual). Ho podeu veure i experimentar amb aquest vídeo de la BBC. Conclusió: en molts casos no captem bé la realitat, com ja ens deia Plató. Si això és el que ens passa, voleu dir que ens serà fàcil desentrellar els misteris del nostre propi cervell i entendre allò que realment fa?

Tot plegat m’ha recordat un acudit d’en Randall Munroe que podeu veure aquí i que ordena algunes branques del saber pel seu grau de “puresa”. Els psicòlegs diuen que la sociologia no és més que psicologia aplicada, els bioquímics afirmen que la psicologia no és més que bioquímica aplicada, els químics diuen que la bioquímica és química aplicada, els físics afirmen que la química és en realitat una forma de física aplicada…, i els matemàtics s’ho miren tot de lluny i amb perspectiva. De fet, els experiments del MIT sobre els flaixos de llum i les plaques d’Alzheimer ens demostren que, encara que el nostre coneixement del cervell sigui quasi nul, podem tractar i segurament podrem guarir alteracions i degradacions bioquímiques amb sistemes no invasius només basats en la física. Llum que pot curar l’Alzheimer. Bonic, oi? Podrem algun dia tractar i guarir-nos de la cobdicia humana?

———

Per cert, la Rosa Montero diu que el 80% de les 43.000 empreses multinacionals del món estan controlades per només 737 persones. Diu que com que hi ha un miler d’individus que posseeixen el món, els polítics haurien d’estar de la nostra part, de part de tots els altres ciutadans, per intentar controlar els potentats. Democràcia és això, no el que tenim.

La vida del jo

dijous, 15/06/2017

Fa poc, llegint el resum d’una conferència d’en Miquel Pallarès, vaig trobar una explicació força interessant del funcionament del cervell humà. Deia que el cervell dels vertebrats, des que són embrions, té tres lòbuls. Tots els vertebrats els tenim, encara que en proporcions diferents. Són el mòdul o sistema reptilià, el sistema límbic o cervell emocional, i el neocòrtex o lòbul frontal. En Miquel Pallarès explica que el mòdul reptilià és el que controla els comportaments propis de la supervivència instintiva com la respiració, el cor i l’equilibri. El sistema límbic, que comprèn l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala, és el de les emocions i la memòria. Però nosaltres no fem res per tenir emocions: són automàtiques i justament per això són difícils de controlar. Finalment, el còrtex cerebral, que es troba en els mamífers més desenvolupats i especialment en els humans, és qui ens obre la porta al món abstracte: el llenguatge, el raonament, l’aprenentatge, la consciència. El mòdul o cervell reptilià viu en el present perquè només té memòria a curt termini (per això algunes vegades, quan no recordem les coses, diem que tenim “memòria de peix”). I en Miquel Pallarès ens explica que el sistema límbic viu en el present i el passat gràcies a la memòria, i que el neocòrtex viu en present, passat i futur perquè té la capacitat de planificar, preveure i anticipar comportaments.

Després de dinar, a l’estiu, em poso a fer la migdiada i m’adormo profundament. Em desperto de cop i durant uns moments, em sento desorientat. On soc? És al matí o a la tarda? Què faig aquí? Segur que ens ha passat alguna vegada. És força normal i corrent, tot i que és quelcom molt més complicat del que ens pot semblar. Perquè la pregunta “on soc?” indica que som autoconscients i que tenim consciència del nostre “jo”. “Jo vull això”, “jo aniré”, “jo soc així”. Ara bé, què és això del “jo”? Els estudis sobre autoconsciència i sobre el concepte del “jo” són de la màxima actualitat en neurociència, però encara ens queda molt camí per recórrer. La Margie Eckroth-Bucher, per exemple, diu que la consciència de si mateix implica l’ús d’auto-percepcions i d’un coneixement íntim tals que ens ajuden a guiar la nostra conducta a la vegada que ens permeten crear un ambient interpersonal que ens ajuda a viure. I en Xavier Rubert de Ventós ens explica, des de la filosofia, que el “jo” és un precipitat no banal fet a partir de moltíssimes estructures summament banals: dos sistemes genètics, una ciutat, una llengua, un determinat sistema social, un parell d’amors, una vintena d’amics, una cinquantena de llibres. Diu que és una estructura o sistema simbòlic que ens ajuda a percebre el món. Però que no és que percebem el món a través d’aquestes estructures (lingüístiques, científiques, artístiques, ideològiques) sino que som aquestes estructures. El “jo” és la meva essència, que ha crescut amb mí. Som memòria del que hem estat i viscut, i el “jo” no podria existir sense aquesta memòria. Tot i que, com bé explica en Harry Haroutioun Haladjian, tendim a mentir-nos i a modificar i adaptar els records perquè “la funció principal de la memòria autobiogràfica és produir una narrativa que ens serveixi per la la construcció del nostre jo”. En tot cas, el que sí podem dir és que la recerca neurocientífica sobre temes d’autoconsciència i del “jo”, encara té força camí per recórrer…

Hi ha un aspecte, però, que he vist tractar poques vegades. És el de l’aparició i desaparició de les funcionalitats dels tres sistemes cerebrals. Durant els primers anys de vida, els nens reprodueixen, a gran velocitat, el procés evolutiu que ens ha portat on som. Neixen només amb el sistema reptilià, aviat incorporen el sistema límbic, però el funcionament complet del neocòrtex i la consciència del “jo” tarden uns quants anys en arribar. Els nadons no tenen autoconsciència. És clar que els tres sistemes ens van apareixent, en ordre. Quan creieu que vau començar a ser “vosaltres”? A quina edat? D’altra banda, hi ha vegades que les funcions del neocòrtex acaben desapareixent un temps abans de la mort física del cos. Ho veiem a les malalties degeneratives i els estat de coma que no es recuperen, i probablement és el que passa en molts processos agònics. En definitiva, sabem que el nostre “jo” viu menys anys que el nostre cos.

Som limitats, som finits. El que diré ara és opinable, però jo tendeixo a pensar que la meva vida és la del meu “jo”. Quan el neocòrtex em deixi de funcionar i ja no pugui pensar com soc, on soc, què vull i què faré, tal vegada el meu cos encara sigui viu, però el meu “jo” haurà deixat de viure. I si el meu “jo” ja no hi és, és que jo ja no hi soc. La vida del “jo” és sempre més curta que la vida del nostre cos, més curta que la nostra vida tal com és vista pels altres. Tot plegat és una gran il·lusió. La imatge que tenim de la vida dels altres és més llarga que la seva pròpia vida (entenent per pròpia vida la del seu jo). Veiem néixer molts nens, a algunes persones fins i tot les veiem néixer i morir, i veiem gent en coma que acaba morint. Quan va morir el seu jo?

La imatge de dalt l’he obtinguda d’aquesta pàgina web

———

Per cert, en Bru Rovira cita en Neil Postman, que va dir que George Orwell (“1984″) temia els que volien prohibir els llibres mentre que a Aldous Huxley (“Un món feliç”) el que li preocupava és el dia en què ja no hi hauria cap raó per prohibir-los perquè ningú tindria interès a llegir-los. Orwell temia que se’ns ocultés la veritat. Huxley, que la veritat s’ofegués en un mar d’irrellevància.

Som un nyap meravellós

dimecres, 15/06/2016

Un dels temes que investiga el grup de neurologia i medicina cel·lular del professor Takao Hensch, a Harward, és el desenvolupament del cervell dels infants. Fa poc, en un article a la revista Scientific American, Hensch explicava que el cervell dels nens i adolescents evoluciona a salts, durant determinats períodes “crítics” en els quals hi ha un fort increment de la plasticitat cerebral. En aquests períodes, les connexions neuronals són molt més flexibles i s’adapten i configuren en funció dels estímuls sensorials. El més interessant és que han trobat un neurotransmissor, generat per neurones del tipus paralbúmina-positiva, que sembla que és el que controla tot el procés. En d’altres paraules, tot depèn de la concentració d’un determinat component químic: l’àcid gamma-aminobutíric. A les proves que han fet amb ratolins, han vist que quan incrementen la concentració d’aquest àcid, el cervell obre les portes de la plasticitat, entra en període crític i esdevé configurable. Quan es redueix la seva concentració, es tanca el període crític i el cervell torna al seu estat habitual de plasticitat. Takao Hensch acaba dient que això pot permetre, en un futur, disposar de medicaments que permetin reiniciar períodes crítics en persones adultes. Obrir un període crític pot ser una mica com “tornar a començar”, perquè durant aquest període el cervell farà neteja de records i traumes mentre es reconfigura en base a les noves experiències. Pot servir per corregir problemes neuronals i de comportament, però ja es veu que entrem en un terreny relliscós. Hensch diu explícitament que el perill d’obrir un període crític durant l’edat adulta és que acabi erosionant la pròpia experiència del Jo.

Poc després, en Prevesh Rustagi, psiquiatra de Nebraska, va escriure un comentari a la mateixa revista. Opinava que el fet de reduir i minar la pròpia experiència del Jo no tenia perquè ser quelcom de negatiu. Deia que el nostre Ego no és més que una construcció humana arbitrària i sobrevalorada a la que altres cultures com la budista donen molta menys importància.

Vaig recordar tot això quan fa pocs dies llegia l’article d’en Ferran Requejo, que ens defineix com cecs, sords i ebris de paraules. En Ferran Requejo explica que tenim un cervell establert en diverses etapes evolutives que reaccionen de manera diferent als estímuls i que sovint entren en conflicte . Sabem que la part racional sovint no és la més eficient en el moment de prendre decisions, i que la lògica i les matemàtiques acostumen a suposar dificultats greus per a una majoria dels irònicament autoanomenats sapiens. Pensa que potser això explica que els humans puguem ser tan sofisticats en el moment de crear simfonies o elaborades teories científiques i filosòfiques, mentre som tan crèduls en relació a les surrealistes ficcions que proposen les religions o altres tipus d’ideologies. Diu que resulta ben fàcil enganyar els humans i que la creativitat humana corre paral·lela a la seva inherent i repetida estupidesa: som intrínsecament xerraires i constantment inventem ficcions que ens acabem creient i que fins i tot defensem com explicacions del món.

Tot plegat és ben sorprenent. Els nostres sentits són deficients, i ho sabem. Hi ha animals que senten, veuen i oloren millor que nosaltres. El que ens arriba és només una part ínfima de la realitat, que mai sabrem copsar i conèixer. I a més, el nostre cervell és essencialment pobre a l’hora de processar aquests limitats estímuls perceptius. Això no és dolent, perquè l’evolució ens ha regalat el savi equilibri entre complexitat cerebral i despesa energètica: el cervell que tenim, l’òrgan del nostre cos que més energia requereix, no cal que sigui més complicat perquè el que tenim ja ens permet viure i fer volar coloms. Però és clar que som éssers racionals ineficients, que divaguem la major part del temps, que oblidem les coses i que ens costa baixar de la figuera. Això sí, no parem de xerrar. Inventem i expliquem histories que ens acabem creient, i fem interpretacions que defensem aferrissadament com a certes.

L’article d’en Ferran Requejo, a cavall entre la filosofia i la ciència, és un antídot contra la vanitat i contra la temptació de pensar que som els reis del món i que hem estat fets a imatge i semblança dels déus. Per això, les idees de Takao Hensch matisades per Prevesh Rustagi ens poden obrir una escletxa d’esperança. Us imagineu un futur on la gent pugui fer tractaments de neteja cerebral que obrin, controladament, nous períodes crítics? Si tot plegat s’aconsegueix controlar bé, pot ser una mena de reencarnació en el nostre propi cos i una poda de la vanitat i de l’Ego que hem anat acumulant durant la nostra vida. Clar que, si no ens volem arriscar, podem pensar en solucions més assequibles. Perquè, com diuen tant en Hensch com en Rustagi, la meditació incrementa la plasticitat cerebral i d’alguna manera ens apropa als períodes crítics.

Un darrer apunt: en Ferran Requejo pensa que en relació a la realitat, incloent-hi la nostra i a pesar de l’importants que creiem que som, no deixarem mai de ser nens. Uns nens que disposen d’un cervell que és un nyap evolutiu meravellós, diu.

———

Per cert, la Sílvia Soler ens recorda la Tatiana Sisquella, i ho fa amb les seves paraules: De tant en tant, ara mateix potser, busqueu un instant lleuger; poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor.