Entrades amb l'etiqueta ‘científics rebels’

La normalitat

dimecres, 25/10/2017

Des de fa un temps, hi ha polítics que diuen que cal recuperar la normalitat. És una frase que he de confessar que m’ha produït molta urticària. Em recorda aquella guia per detectar els autèntics antisistema que va escriure en Carles Capdevila, en aquest moment en el que els que s’han saltat les normes del sistema, ara ens diuen que tots hem de moure’ns cap la “seva” normalitat. Perquè en Capdevila deia que ser antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents, és permetre que creixi la pobresa infantil i deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Que antisistema són tots els casos de corrupció sistèmics del PP i que són Bárcenas i Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema, i que antisistema és el TC, un tribunal injust que està al servei d’un partit. Em pregunto si és aquesta la normalitat que ens volen vendre. És la del món feliç de Huxley?

En ciència, la normalitat no és mai quelcom que “cal recuperar“, perquè el concepte científic de normalitat és contrari al d’uniformitat i manteniment del passat. Normalitat és adaptació i diversitat perquè l’evolució és dinàmica. Els éssers que volen mantenir la normalitat, desapareixen. Sabem que només sobreviuen aquells que creen noves maneres de fer, adaptades al medi canviant.

La normalitat, però, a més de dinàmica, és diversa. I ho ha de ser per pura supervivència. En una espècie o grup, la uniformitat (per exemple, genètica) és suïcida com bé s’ha pogut comprovar en grups aïllats i endogàmics.

La ben coneguda llei normal (o distribució normal) s’aplica a molècules, partícules, minerals, plantes i persones, i és un clar exemple del que veiem en els estats de normalitat a la natura. Tot és divers, tot té mitjana i variància i res és uniforme, ni els arbres d’un bosc ni les vaques d’un ramat. És un concepte de normalitat que també podem aplicar a les democràcies, basades en la convivència, tolerància i respecte a la diversitat: la normalitat social és parlar, negociar i sobretot escoltar. I si no, pregunteu-li a Nelson Mandela.

La normalitat a l’evolució de les espècies no és més que dinàmica, adaptació i canvi. Aquesta necessitat de canvi porta a situacions de rebel·lia i a moments en els que la desobediència es fa necessària. Som mamífers perquè algunes aus van trencar la normalitat de la seva espècie i van deixar de fer ous.

En Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 94 anys que no té pèls a la llengua, defensa la rebel·lia dels científics i va escriure un bon llibre sobre el tema. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia en anglès. Dyson pensa que la normalitat comporta, per part dels científics, una actitud rebel, conseqüència de l’esperit lliure que cal per resistir les pressions de la societat i del poder. En el seu llibre “Weapons and Hope de 1984, per exemple, fa una anàlisi dels problemes ètics de la guerra i les armes nuclears. Són normals, les armes, les guerres, els atacs a civils i el negoci del comerç d’armes? Hem d’acceptar aquesta normalitat?

El concepte de “recuperar la normalitat” és buit, perquè la normalitat, dinàmica, l’hem de construir entre totes les persones. Segur que no és, per tant, res del que estan pensant els qui ara ens en parlen. La normalitat que tindrem d’aquí a uns anys no és la de l’any passat, la de l’any passat no era la de l’any 1975, la del 1975 no era la del 1931, i la del 1931 no era la del 1788 just abans de la revolució francesa. Cal aprendre del passat per construir nous marcs de convivència, però mai per tornar al que ja no serà vàlid.
Per cert, l’ Antoni Puigverd diu que Rajoy segueix sense reconèixer el subjecte social contra el que actua perquè això implicaria reconèixer que hi ha un problema. Manuel Castells, en el mateix sentit, comenta que segueix ignorant que es tracta d’un moviment social que es pot activar i ampliar sense líders ni institucions. I en Javier Pérez Royo pensa que el PSOE no ha d’anar de la mà d’en Rajoy a cap lloc. Tres persones ben diverses.

Els científics rebels

dimecres, 14/10/2015

He de confessar la meva admiració per Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 92 anys que no té pèls a la llengua. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia, més extensa, en anglès. Dyson defensa la rebel·lia dels científics tot insistint en la importància de tenir un esperit lliure que resisteixi les pressions de la societat.

Vaig recordar en Freeman Dyson quan vaig llegir la columna de Carles Capdevila sobre com detectar els autèntics antisistema. En Carles Capdevila posava bons exemples de persones i organismes antisistema, des de la comptabilitat sencera del PP fins Jordi Pujol Ferrusola, passant per les tanques de Melilla, el calvari de Ester Quintana i el fet de deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris.

Fa pocs dies, dos Hibakusa van visitar Barcelona, acompanyats per membres del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i dins la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears. Aquell vespre vaig rellegir el llibre que Freeman Dyson va escriure fa nou anys. En aquest llibre, Dyson és ben contundent quan diu que cal perseguir tres grans objectius (pàgina 146): la retirada i destrucció de l’armament a tot el món, el cessament total de les proves nuclears, i la transparència de les activitats nuclears de tots els països. Dyson defensa que les mesures unilaterals solen ser més persuasives que els tractats, perquè inspiren confiança. D’altra banda, explica que la guerra és inherentment contraria a la moral perquè tots els que hi participen acaben fent coses que en circumstàncies normals serien considerades crims. Per això defensa que l’objectiu darrer, més remot que el de l’abolició de les armes atòmiques, és el de l’eliminació de la guerra. Freeman Dyson diu que la contribució més útil que la ciència pot fer per abolir la guerra és donar exemples continuats de col·laboració pràctica que superi totes les barreres de nacionalitat, idioma i cultura. El seu llibre és un compendi de científics que s’han oposat amb força a aquest estrany sistema que hem tenim i que ens volen fer creure que és l’únic possible.

I és que tot depèn de les definicions. Si volem saber qui és antisistema, cal primer tenir clar què és el sistema. Hi ha qui pensa que el sistema és aquest producte que ha creat el neoliberalisme durant les darreres dècades. Freeman Dyson, en canvi, ens diu que el sistema és l’Univers i que, a escala més propera, és el nostre planeta. Que nosaltres no som més que puces en un equilibri ecològic inestable que podem acabar trencant. I que, citant també un cop més en Carles Capdevila, antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents; antisistema és permetre que creixi la pobresa infantil, i que bancs rescatats s’hagin venut les hipoteques a fons voltor. Antisistema és la taxa d’atur, que els rics hagin doblat la fortuna en els anys de crisi, i vetar que Catalunya pugui aplicar el decret de pobresa energètica. I, com ens expliquen els hibakusa, antisistema és continuar la carrera armamentista i no eliminar d’una vegada totes les armes nuclears. I moltes coses més.

Per cert, la Rosa Montero cita James Lovelock i les seves afirmacions sobre la irreversibilitat del canvi climàtic. Lovelock opina que acabarem essent 500 milions d’humans vivint en granges a l’Àrtic. El que diu pot ser discutible, però fa pensar…

Una actitud davant la vida

dimecres, 4/12/2013

Giordano_Bruno.jpg Un dels trets característics del científic és que no es creu directament el que li diuen. Ho ha de comprovar, analitzar i experimentar, i ho ha d’entendre. És clar que el pensament crític no és pas patrimoni exclusiu de la ciència, perquè la filosofia i moltes branques de la cultura en són bones mestres. Però també sabem que l’actitud científica és crítica. En Jorge Wagensberg diu que la història de la ciència és la història de les bones preguntes, mentre que la història de les creences és la història de les bones respostes. I en Freeman Dyson ens parla tant dels científics que han estat rebels com de la seva postura critica.

L’actitud científica comporta el fet de dubtar de tot i no creure’s res. Va ser l’actitud de Copèrnic, Galileo, Newton, Darwin i Einstein. És una actitud perillosa perquè deixa al descobert els fanatismes, i aquests s’hi poden tornar. A Giordano Bruno li va costar la vida, com mostra el monument que li han dedicat a Roma i que podeu veure a dalt. El científic dubta de les paraules i de les respostes, però tanmateix no para de fer-se preguntes. Ara bé, quan ho ha comprovat i ho ha entès, ho pot defensar amb convicció. És el “e pur si muove, és l’actitud actual dels científics evolucionistes davant els estranys discursos creacionistes que apareixen com a bolets en alguns països.

S’ha demostrat que l’educació, i la científica en particular, ajuda i fomenta el pensament critic. Malauradament, una noticia d’ahir mateix ens diu que els nostres nens d’ESO, a Catalunya, tenen poques hores dedicades a les ciències. Concretament, un 8% del total. És un percentatge baix, si el comparem amb el 19% que hi dediquen a Finlàndia. Això sí, l’alumnat català fa 200 hores de classe més que el país nòrdic, a l’any. Però obtenim pitjors resultats a l’informe PISA. Moltes hores i baix rendiment. Estem bé en comprensió lectora, però per sota de la mitjana de la Unió Europea (i de la de la OCDE i de la de tota Espanya) en competència científica. Tal vegada podríem parlar d’allò del “necessita millorar”, oi?

Sabíeu que hi ha una organització (i una web) dedicada al foment del pensament critic? En aquesta web, entre d’altres coses, diuen que el pensament critic és auto-correctiu, disciplinat i autocrític. Requereix unes bones dots de comunicació i habilitat per a resoldre problemes, juntament amb capacitat per a superar l’egocentrisme i el socio-centrisme i per a corregir l’autocomplaença i la tendència natural a mirar-nos el melic. Expliquen que el pensador crític planteja qüestions i problemes rellevants, els formula de manera clara i precisa, recull informació i l’analitza i avalua, en fa abstracció, experimenta i fa proves en el marc del màxim de criteris significatius, escolta i analitza altres maneres de pensar i les seves hipòtesis, implicacions i conseqüències pràctiques, i finalment col·labora amb els altres per tal de trobar solucions a problemes complexes.

La ciència necessita de tots aquests principis. Treballar en ciència implica entrar en un entorn de pensament crític. Moltes vegades, sobretot quan tothom sembla pensar el mateix, la solució dels problemes consisteix en dubtar, en cercar altres perspectives, en intentar donar-li la volta, en pensar a l’inrevés del que ens diu el pensament ortodox. Copèrnic es va adonar que els moviments dels astres passaven a ser molt més simples quan ho va mirar al revés i va considerar que la Terra girava al voltant del Sol, en contra de la teoria d’Ptolomeu que postulava que el Sol girava al voltant de la Terra. Ho va mirar a l’inrevés i a més es va saber desfer del llastre egocèntric: no som el centre de l’Univers.

Davant qualsevol problema o situació hi ha diverses actituds. Un nen, de nom Peter i que vivia a Chelsea (Massachusetts) el 13 de març de 1947 va enviar una carta de dues línies a Albert Einstein. Li deia: “Benvolgut senyor: M’agradaria molt que em digués què és el temps, que és l’ànima i què és el firmament”. No estan gens malament les preguntetes, oi? Malauradament no sabem què li va contestar Einstein; però si ens pregunten què és el temps o què és l’anima, podem fer moltes coses. Podem fugir i dir que no hi volem pensar, que no ens interessa, o podem pensar que tot plegat és màgic, i així també ens escapem i no ens cal pensar-hi. La màgia és el calaix on els humans hem guardat sempre tot allò en el que no volíem pensar, el calaix on tenim el que és sorprenent però que hem decidit mirar-nos amb passivitat. També podem adoptar l’actitud del creient: això és així perquè algú ho diu. Aquest algú pot ser Déu, la nostra religió, un líder o els que han creat els mites. Finalment, podem atrevir-nos a pensar críticament, dubtant de tot i no creient a priori res del que ens diuen. És el que va fer Einstein amb el concepte de temps. Va pensar des d’altres perspectives, sense prejudicis. Va pensar que tal vegada, el concepte d’èter no era necessari. Va donar la volta al pensament tradicional i no va tenir cap problema en plantejar que la velocitat de la llum era sempre la mateixa, tant si la mesuràvem aturats com si ens estàvem movent a gran velocitat, i va dir que ningú podia afirmar si estava aturat o no. Va qüestionar la física i va pensar críticament.

 

Per cert, en Joris Luyendijk diu que, a la llegenda de Sant Jordi, mai s’ha explicat la història des de la perspectiva del drac o de la princesa.

La finitud de les teories i l’actitud científica

dimecres, 13/03/2013

RellotgePraga.jpg Fa uns dies, em va sorprendre una opinió que vaig llegir al diari Ara del passat 16 de febrer. Deia així: “hi ha gent que manté una misteriosa fe que la ciència un dia arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. La majoria de mortals, però, necessitem buscar alguna explicació per allò que no té explicació racional: la vida i la mort”.

Sí que hi havia gent que pensava això ara fa més d’un segle, però no crec pas que trobem gaires científics actuals que pensin que un dia la ciència arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Pel que fa a cercar explicacions sobre el perquè de la vida i de la mort, jo em quedo amb aquestes frases del filòsof Javier Gomá en el seu llibre “Todo a Mil”: “El món humà, tal com el coneixem, amb el seu amor, desig, plaer, virtut, filosofia, ciència i art, és totalment amarat de les meravelles que genera la nostra mortalitat i el nostre estat transeünt. Què és la filosofia sinó aprendre a morir? Què és la ciència sinó una lluita contra la imperfecció del món [que percebem]? Què és l’art sinó la promesa d’una felicitat que se’ns escapa?”.

Si alguna cosa sabem de segur, és que la ciència no arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Fa més de vuitanta anys, Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (el tenim en versió castellana de l’editorial Losada; la cita és de la pàgina 68). Les teories científiques són com tot en aquest Univers: neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren.

Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu: “els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del què no pot obrir la caixa i del què només veu el moviment de les agulles i sent el tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai no podrà estar segur que la seva imatge és l’única que els pot explicar. Mai no podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols no podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”.

La ciència no és pas tan lluny de la filosofia. Se’n va allunyar amb la Il·lustració i al segle XIX, però ara torna a ser-ne molt més propera. El científic sap que les teories actuals són finites, igual que ho van ser la teoria de les esferes de Ptolomeu i moltes d’altres. El científic, com el filòsof, es pregunta per tot i no es conforma amb les explicacions habituals. Es pregunta, llegeix els clàssics i les teories existents, pensa, relaciona, experimenta, fa abstracció i crea coneixement.

L’actitud científica comença amb l’admiració, com la filosòfica. Segons Aristòtil, cal sorprendre’s i sentir admiració. Qui es planteja un problema o s’admira d’alguna cosa reconeix la seva ignorància. L’actitud científica segons Einstein implica experimentar, voler entendre, posar en dubte les teories existents i saber que les noves teories tampoc no seran definitives. És l’actitud que, segons Jordi Wagensberg, ens cal per poder sobreviure i tenir pensament crític en aquest món. Wagensberg s’interroga sobre la impossibilitat de tenir judici crític en l’actual entorn científico-tècnic, si l’ignorem. Abans, els humans es preguntaven sobre l’Univers. Ara, a més, ens hem de preguntar sobre els perquès dels nostres propis invents i ginys: les telecomunicacions, internet, el transport, les energies, l’armament i molts d’altres. Freeman Dyson diu que en el món d’avui hauríem d’iniciar els nostres nens en la ciència, si el que volem és que siguin crítics i que es rebel·lin contra la pobresa, la lletjor, el militarisme i les injustícies econòmiques. Aquesta web inclou d’altres opinions de Freeman Dyson sobre l’actitud científica.

Dyson ens ho diu molt bé. L’actitud científica no és patrimoni dels ambients tancats dels laboratoris de recerca. Ens cal a tots, per a poder sobreviure i tenir pensament crític en el món actual. I ens cal saber transmetre-la als nens i als joves.