Entrades amb l'etiqueta ‘ciutats intel·ligents’

La mida òptima de les ciutats

dijous, 22/11/2018

El tema de la mida òptima de les ciutats és clar que no genera consens. Mentre ens diuen que cada cop hi haurà més mega-ciutats i més ciutats d’aquestes que anomenen “intel·ligents”, hi ha qui considera, com en Jason Hickel, que hem de començar a pensar en el decreixement, i que és perfectament possible reduir els nostres objectius materials i el nostre consum de recursos naturals mentre augmentem allò que realment importa: la felicitat, el benestar, l’educació, la salut i la longevitat. Ho explica a les pàgines 20-21 d’aquest informe.

En Roberto Camagni diu que parlem massa sovint de mida i creixement, quan hauríem de parlar d’eficiència. Les ciutats, serveixen per al que volem? Resolen les nostres necessitats? Serveixen d’alguna cosa, les solucions que proposen els partidaris de les “smart cities”? Faciliten la vida a la seva gent? En Boaventura de Sousa Santos, per exemple, creu que no. Diu que no és cert que la majoria de gent del món visqui en ciutats: treballen a ciutats, creuen ciutats, però no hi viuen. Diu que la majoria, en lloc de viure en espais urbans, viu en zones desurbanitzades sense serveis ni espais públics i sense convivència urbana. Les grans ciutats porten a que la majoria de la seva gent visqui en “zones de sacrifici”, explica. Cal dissenyar un altre tipus de ciutats: les ciutats de pau.

Hi ha molts treballs de recerca sobre la mida de les ciutats. La pregunta de si existeix una mida òptima o si la millor mida depèn de factors socials i culturals, té probablement una resposta més propera a la segona opció que a la primera. En Roberto Camagni fa per exemple una anàlisi teòrica basada en mesures empíriques del cost i del benefici, amb la idea que la ciutat de mida òptima hauria de ser la que ofereixi el màxim benefici amb un mínim cost als seus ciutadans. La seva proposta es basa en una mesura del cost que inclou la mida de la ciutat (tot es complica en mega-ciutats), l’habitatge (mesurat com el cost anual mig per metre quadrat de pis), la “malaise” (nombre de crims per any i mil habitants) i el percentatge de terreny no edificat; d’altra banda, la seva mesura de benefici inclou, a més de la mida, el diner anual que rep d’activitats turístiques, el grau de diversitat, el percentatge de professionals lliures respecte el total de treballadors, i la capacitat de fer xarxa a nivell internacional. Aplica el seu model a 59 ciutats europees, i arriba a la conclusió que algunes podrien encara crèixer (Amsterdam, Edimburg, Florència, Saragossa i altres) mentre que altres (com Barcelona, Londres, Berlín i Roma) haurien de reduir la seva mida. En un altre treball que ha fet junt amb la Roberta Capello i que aplica a 58 ciutats italianes, observa que de fet hi ha una tendència automàtica de les ciutats, independentment de la seva mida, a equilibrar el cost amb els beneficis que ofereix: el que es maximitza és l’eficiència, més que la mida. Val a dir que tot és funció de cada cas concret, i que aquests models, com el de la Roberta Capello i en Roberto Camagni, depenen de massa paràmetres empírics que cal ajustar, com els que defineixen la ponderació entre els factors i variables que permeten calcular els valors de les funcions de cost i benefici.

Hi ha, però, un altre enfoc, més proper al que diu en Jason Hickel i a les necessitats de les persones. El moviment de ciutats lentes, per exemple, critica l’urbanisme basat en objectius econòmics, que generalment comporta mega-projectes per a construir mega-ciutats. Com a exemple tenim dues ciutats alemanyes, Hersbruck i Waldkirch, de 12 mil i 20 mil habitants. Des que han començat a implementar projectes basats en la filosofia de les ciutats lentes, han revertit la baixada de població que les afectava, estan més cohesionades, han entrat en una fase de prosperitat, i poden evitar pressions que voldrien atreure grans corporacions amb interès ecònomic propi.

La imatge de dalt mostra el mapa actual de les ciutats lentes a Europa, i la podeu trobar aquí. A Catalunya només en tenim tres: Begues, Begur i Pals. El mapa mostra que som lluny de la realitat que veiem a Itàlia o al centre d’Europa.

En Pere Mugica fa poc també parlava de la mida òptima de les ciutats. Deia que si fóssim més racionals, pensaríem en ciutats d’entre 100 mil i 200 mil persones, però que això requereix tota una revolució cultural, perquè ningú pensa en facilitar les coses per a millorar la felicitat humana.

La Carmen Magallón explica que cal assumir en profunditat la vulnerabilitat, individual i grupal, nostra i dels potentats. Perquè la vulnerabilitat no és quelcom de conjuntural, sino que és una característica essencial dels humans. Diu que assumir la vulnerabilitat porta a un altre tipus de prioritats (feministes) i a polítiques que conseqüentment s’han d’orientar no a la supremacia dominadora, sino a la cooperació i al suport mutu. I en això coincideix totalment amb les conclusions que es destil·len de l’evidència científica dels límits. Perquè la ciència, que necessitat mesurar-ho tot, s’ha adonat que tot allò que és mesurable és limitat: el planeta, els seus recursos, la biodiversitat, l’aigua, la mida de les ciutats, la gent que hi pot haver al món, el nostre nivell de vida, la riquesa dels més poderosos i nosaltres mateixos. La vulnerabilitat ens recorda els límits, però la ciència i el fet de mesurar, també.

No és fàcil respondre a la pregunta de quina és la mida òptima d’una ciutat, però l’important és fer-se la pregunta. Perquè hi ha un límit, a partir del qual hi pot haver massa gent que acabi malvivint en zones desurbanitzades de la frontera de les ciutats, i això no sé si és el que volem. Jo, personalment, preferiria ciutats de no més de 100 o 200 mil habitants, com bé diu en Pepe Mugica.

——

Per cert, en Pepe Mugica també diu que el punt dèbil actual és que cal prendre mesures de caire mundial, que això encara no es pot fer, i que no fer-no ens pot portar a la ruïna. Es queixa que la religió contemporània és el mercat, en un món que té límits. Diu que cal començar a tenir més racionalitat i incloure, a cada producte, el cost del seu reciclatge, encara que això faci que sigui més car.

Ciutats intel·ligents o societats intel·ligents?

dijous, 24/11/2016

Aquests dies, mentre a Barcelona s’estan celebrant les jornades de síntesi del Congrés d’Arquitectura, he recordat que fa poc vaig assistir a una conferència sobre els objectes i les ciutats intel·ligents en aquest segle XXI. En recordo sobretot dues coses. La primera, la constatació que ara mateix ja disposem de moltes eines que ens poden millorar la vida i que el problema, més que inventar-les, és saber-les usar. La segona, una frase d’un company de Viena quan va dir que a la seva ciutat (que és considerada una “smart city), la gent que hi viu no ha notat res. En concret, va afirmar que ell no ha vist cap millora a les seves condicions de vida. És només un reclam pel turisme, va dir. Això sí, vestit amb grans paraules.

Fa poc, en Joan Subirats, parlant del dret a la ciutat, deia que cal desemmascarar els objectius ocults que s’amaguen darrera les grans paraules que ens arriben, perquè hi ha una falsa revolució urbana que pretén construir ciutat des de l’interès per la rendibilitat. Deia que aquest enfoc permet privatitzar els beneficis tot deixant els riscs i costos en mans públiques. Deu ser així, perquè el món és ple de ciutats paradoxals que s’autodefineixen com intel·ligents (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web) i a les que la seva gent ha vist més aviat poques millores a les seves condicions de vida.

En Joan Majó ho ha dit moltes vegades i ben clar: El problema sorgeix quan oblidem que la tecnologia és un mitjà per arribar als nostres objectius, i la convertim  en un fi en sí mateixa. No podem demanar res a la tecnologia si abans no sabem on volem anar, i això justament és el que passa sovint amb el projecte de moltes ciutats intel·ligents. Som nosaltres, la societat intel·ligent, la que ha de decidir on vol anar i quin món vol deixar als néts. Tenim reptes gegantins (escalfament del planeta, desigualtat creixent, guerres, migracions massives i allau de refugiats, canvi radical de model energètic, creixement demogràfic, intolerància) i no som capaços de definir objectius potents per afrontar-los.

Ens cal, entre d’altres, un nou model de transport urbà que sigui eficient, útil i respectuós amb el medi (aquí tenim eines que ens poden permetre ser molt “smarts“), un nou model energètic basat en internet i en la producció distribuïda (solar, eòlica), i un nou model d’habitatge que sigui assolible per als joves. De fet, en David Harvey deia fa poc que les administracions locals progressistes tenen l’obligació de posar a disposició de la gent una forma d’accés a la vivenda que no depengui del mercat. Deia que cal una estratègia antiespeculació als barris que estan amenaçats, per tal de protegir les persones dels especuladors. En poques paraules: necessitem gent que ens parli d’objectius des d’una perspectiva de societat intel·ligent.

Maria Sisternas, tot parlant de les jornades de síntesi del Congrés d’Arquitectura, diu que a Barcelona hi falten centenars de milers de pisos assequibles, i no hi ha prou sòl ni diners públics per executar-los. Tot seguit, fa una proposta interessant i imaginativa: la de compartir amb promotors del tercer sector la feina de construir un parc d’habitatges no especulatiu. És una proposta de societat intel·ligent que es planteja un objectiu i pensa en els mitjans per assolir-lo. Perquè el que ens cal no són solucions de ciutat intel·ligent que beneficien uns quants espabilats i acaben incrementant les desigualtats, sinó solucions integrades de societat intel·ligent que arribin a tothom, que siguin sostenibles i que, amb l’ajut de la tecnologia i la ciència, ens facin la vida més fàcil a tots.

Tenim moltes respostes i tothom ens ofereix solucions. Però són respostes que avui mateix encara cerquen la seva pregunta. I som molts els que pensem que la pregunta, l’objectiu, el què volem ser quan siguem grans, només es pot basar en principis ètics com la seguretat humana, la cultura de pau, la solidaritat, la sostenibilitat i la democràcia. Si no trobem la pregunta i no som conseqüents, és que tal vegada no ens mereixem viure al segle XXI.

———

Per cert, Louis Germain, mestre de Albert Camus, va dir que com mestre laic, pensava que havia respectat, durant tota la seva carrera, el més sagrat que hi ha en els nens: el dret a cercar la seva veritat.

Objectes i ciutats intel·ligents: sabem especificar?

dijous, 7/07/2016

No fa gaire vaig llegir una entrevista a Ramon López de Mántaras, feta amb ocasió d’haver rebut el premi europeu més prestigiós en intel·ligència artificial. En Ramon, company i bon amic, sap posar les coses al seu lloc amb les paraules justes. Davant el mite del poder que aviat assoliran les màquines i els ordinadors, explica que les màquines no superaran el cervell i que cal tenir en compte que la intel·ligència no és només memòria i capacitat de càlcul. Reconeix que els sistemes de reconeixement d’objectes cometen errors garrafals, perquè no saben resoldre ambigüitats quan el món n’està ple i perquè no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I acaba dient que el que en realitat ens hauria de preocupar és què fan els robots que analitzen dades: Diu que a les grans empreses els interessa parlar de singularitat per desviar l’atenció de l’autèntic problema actual de la intel·ligència artificial, que és la privacitat.

La veritat és que costa entendre la relació d’amor-odi que tenim amb la ciència i la tecnologia. Sembla que la tecnologia sigui la font de tots els nostres mals i la causa principal de la pèrdua de valors, però en canvi no parem de somiar en un futur ple d’eines i objectes intel·ligents. Rebutgem la tecnologia però creiem que ens farà més humans. I de fet, totes dues actituds es basen en una ilusòria transferència de responsabilitat: en lloc d’asssumir-la nosaltres, projectem en els ginys que hem inventat la responsabilitat de tots els mals actuals així com l’esperança de salvació futura. Ens preocupen més els instruments i els nous aparells que no pas els objectius d’aquestes grans empreses que comenta en Ramon López de Mántaras.

Ens agrada parlar d’aplicacions intel·ligents, de cases i cotxes intel·ligents i fins i tot de ciutats intel·ligents. Però, algú sap què és (o què serà), una ciutat intel·ligent? En Joan Majó diu que no hi creu, en les ciutats intel·ligents, de la mateixa manera que no creu en els smartphones. També diu que en tot cas, una ciutat intel·ligent seria aquella que determina col·lectivament els seus objectius i que posa a disposició dels seus ciutadans un conjunt d’eines (tecnològiques, però també socials) per augmentar el benestar i el capital humà disponible, per distribuir millor la riquesa i per garantir la sostenibilitat del model.

El problema, continua dient en Joan Majó, és que confonem les paraules. Hi ha aspiracions, propostes i objectes que, per molt raonables que siguin, són només instruments per a aconseguir un determinat objectiu final; però en canvi es presenten i proclamen com a “objectius”. Les mesures socials i polítiques i les millores tecnològiques són instruments, no objectius. L’objectiu final, segons Majó, hauria de ser organitzar la societat de manera que el màxim nombre de persones del planeta (jo diria totes) tinguin una vida digna i feliç. A les ciutats passa el mateix: es parla molt de ciutats intel·ligents però poca gent es planteja quin és l’objectiu d’aquestes ciutats del futur. Volem que tota la gent visqui bé i sigui feliç amb una vida digne, o volem que tot sigui ràpid i automàtic? Volem prioritzar l’educació i la cultura o ja ens està bé l’oci que ofereix el mercat?

L’interessant de tot això és que té molta relació amb la informàtica. Un aspecte essencial del pensament informàtic és el de separar l’especificació de la implementació. Podríem dir que l’especificació és el planteig correcte d’un determinat problema, de manera completa i no ambigua. La implementació és en canvi la pròpia solució del problema, que en el cas concret de la informàtica implica el disseny d’algorismes i programes i l’ús adequat de recursos hardware i software ja existents. Una de les regles d’or de la informàtica és que la implementació comença un cop acaba l’especificació, perquè si no ho fem, ens trobarem embrancats en la resolució d’un problema que no sabem quin és i tal vegada trobarem solucions orfes de problema. Connectant ara amb el que dèiem de les ciutats, el problema és que hi ha molta gent que implementa i que proposa “invents” sense que els ciutadans sàpiguen els objectius i l’especificació del problema que es vol resoldre. Sí que hi ha objectius, però amagats:  pensem, per exemple, en els beneficis de les empreses que s’inventen aquests nous instruments i implementacions auto-batejats de ciutat intel·ligent. Però aquests no valen. Els objectius de futur d’una ciutat han de ser públics i definits pels seus ciutadans.

Tal vegada, un dels factors que pot explicar la mala fama de la tecnologia és el contrast entre la invasió constant d’informació que rebem sobre novetats suposadament espectaculars, i el poc que es parla d’objectius. Ara bé, en aquest desert dels objectius, de tant en tant trobem petits oasis com el que ens oferia, fa poc, en Gerardo Pisarello. Pisarello pensa que, en una ciutat democràtica, la tecnologia hauria de servir per apoderar digitalment la ciutadania, per protegir la seva privacitat davant dels abusos del poder públic i privat, per lluitar contra la corrupció i per avançar cap a una economia més equitativa i sostenible. En poques paraules, l’objectiu segons Pisarello hauria de ser conquistar sobirania tecnològica i digital, per al bé comú. Fixeu-vos que, en mig d’aquest garbuix de missatges publicitaris que rebem cada dia, tant en Ramon López de Mántaras com en Gerardo Pisarello i en Joan Majó insisteixen en la necessitat de definir objectius polítics (de la polis) i proclamen que el be comú és per damunt dels beneficis dels que fabriquen i venen els instruments.

Hem d’estar molt atents per a que no ens enganyin i per evitar situacions com la que imagina en Carles Capdevila quan diu que farem unes smart cities de nassos on els cotxes conduiran sols, però on els ciutadans continuarem veient trepitjats els nostres drets i la dignitat per gent que té un mínim poder amb una barreja explosiva d’arrogància, deixadesa i incompetència. La imatge de dalt, de l’àgora d’Atenes, ens recorda que l’objectiu central de les ciutats són els ciutadans, els seus habitants. Perquè tota implementació (el disseny concret d’una ciutat, en aquest cas) requereix abans una especificació que defineixi els objectius que volem assolir. Sempre que ens parlin d’un nou giny, d’un nou sistema o d’un nou servei, es bo fer l’exercici d’avaluar-lo en base als objectius, siguin declarats o no. Serveix als interessos comuns, o només als interessos privats dels que el publiciten? Beneficia a la gent, o només als qui ens volen fidelitzar?

——

Per cert, en George Steiner diu que l’error és el punt de partida de la creació, i que si ens fa por equivocar-nos, mai podrem assumir els grans reptes. Diu que cal pensar en utopies i equivocar-se, per no caure a la dictadura de la certesa.