Entrades amb l'etiqueta ‘combustibles fòssils’

Escalfament, responsabilitat i poder

dimecres, 21/06/2017

Fa poc, l’Antoni Bassas comentava que el 69% dels barcelonins creuen que tindran cotxe d’aquí 10 anys i que el 81% creuen que el faran servir igual o més que ara. És curiós. L’aire de la ciutat és moltes vegades sota mínims pel que fa a contaminació, però nosaltres volem mantenir els nostres hàbits i seguir tenint cotxe. Espero i desitjo que, amb la nostra curtesa de vista, no ens passi com les granotes a l’olla d’aigua calenta.

La setmana passada vaig ser a un congrés de visualització. Aquest és un camp que estudia com presentar la informació i les dades, amb tècniques informàtiques, de manera que les persones puguin entendre-les, analitzar-les i treure’n el màxim de profit. Un dels conferenciants va mostrar, com a proposta interessant, un còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global del planeta. En Randall Patrick Munroe, nascut el 1984, és físic. Va treballar a la NASA, però ara fa 11 anys no va voler renovar el contracte i es va voler dedicar a temps complet a la creació de còmics sobre matemàtica, ciència i vida.

El còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global el podeu veure aquí (també el teniu en vídeo). És una imatge, llarga, que si voleu us podeu descarregar. Però el que us aconsello és que la mireu directament a la web, amb el vostre navegador, desplaçant-vos amunt i avall amb el ratolí o la pantalla tàctil. La imatge que veieu aquí al costat és un collage que inclou tot el còmic (estret i llarg) a l’esquerra i tres trossets, ampliats, a la dreta. Les dades provenen del comitè IPCC de la ONU i de diferents treballs científics de Shakun, Marcott, Annan, Hargreaves i altres (2012 i 2013). És una cronologia del nostre planeta des de fa 22 mil anys fins ara que mostra els principals esdeveniments històrics i la temperatura mitjana de la superfície del planeta, estimada amb els mitjans científics que tenim avui. Després de l’edat de gel, la temperatura es va estabilitzar en valors similars als dels segles XIX i XX ara fa uns onze mil anys (cap a l’any 9000 abans de Crist), poc després de l’inici de l’agricultura neolítica. Podem anar pujant i baixant i anirem veient l’evolució de la temperatura. Però la sorpresa ve quan som a baix de tot i veiem el que ha passat des de 1980: la única pujada anòmala dels darrers vint-i-dos mil anys ha tingut lloc durant les darreres quatre dècades. Qui pot defensar, veient això, que no és culpa nostra i que l’escalfament no és antropogènic? Però és que, a més, la corba dels darrers 40 anys té un aspecte clar, terrible i temible: exponencial. Com diuen molts científics, hem entrat a l’època de les conseqüències.

Tots en som responsables, però no ens hem d’enganyar. Uns ho són molt més que els altres. Hi ha qui està trencant el planeta amb l’únic objectiu d’enriquir-se. Veiem que es manté l’extracció de combustibles fòssils mentre es redueix el pressupost de recerca en renovables i no s’elabora cap pla de transició energètica (al menys, a Espanya). En Ben Hayes i en Nick Buxton, al darrer llibre que han editat, parlen de l’actual distòpia: els governs han deixat d’ocupar-se de les persones mentre que els qui manen són les grans corporacions que treballen per al seu benefici econòmic. No importa què diguin els científics: cal fer negoci com sigui, cal continuar explotant i escalfant el planeta, cal tenir més petroli, cal garantir la seguretat energètica del “castell” dels privilegiats. En un bon exemple, en Bru Rovira parla del Txad i explica que va viure un moment ple d’esperança l’any 2003. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic. El petroli havia de portar prosperitat i riquesa. Però aquests 14 anys han demostrat el contrari. El Txad és ara un Estat corrupte, dictatorial, endeutat i militaritzat. I aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos que podrien haver servit per millorar la vida de la població, no és un fet estrany o aïllat, com ens fa notar en Bru Rovira, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals i dels militars. Seguim el dit que assenyala el terrorisme mentre se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli, diu. La ma que ignora el planeta i la immensa majoria de la població mundial.

Acabo amb el que explicava fa uns mesos la Rosa Montero, citant els professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. Amb el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. La Rosa Montero (també ho diu Oxfam Intermón) ens confirma que el món pertany a menys de mil persones. I diu que els polítics s’haurien de posar de la nostra part, de part de tota la resta de ciutadans, per intentar controlar els potentats. Perquè això és el que implica el binomi democràcia – sostenibilitat. No crec que es pugui dir més clar.

Per cert, en Rafael Vilasanjuan es pregunta on són ara els refugiats, i constata que Europa destina molts diners per pagar guardacostes libis per impedir-los que surtin del país, o per tornar-los si aconsegueixen sortir-ne.

L’energia gratuïta

dimecres, 27/07/2016

Fa anys, en Jeremy Rifkin va escriure el seu conegut llibre sobre l’economia de l’hidrogen. Deia que era urgent trobar el reemplaçament dels combustibles fòssils, i pensava que la solució, sobretot pel que fa al transport de l’energia, vindria de la mà de l’hidrogen. Tot i això, reconeixia que les solucions basades en l’hidrogen no són fàcils, per la seva perillositat i pels problemes associats al seu transport i distribució. Ara, 14 anys després, ha escrit un nou llibre (“La sociedad de coste marginal cero“) on fa una proposta molt més imaginativa, interessant i revolucionària: l’energia ha de ser gratuïta.

A banda de la proposta concreta, que comentaré tot seguit, la reflexió que immediatament em va venir al cap i que també li fa l’entrevistador és que pensar que l’energia pugui ser gratuïta és simplement utòpic, perquè els grans monopolis energètics no ho permetran. I aquí, la reacció de Rifkin és demolidora. El problema no és el que diguin els gegants energètics, que en aquests moments ja és irrellevant, diu. El problema és el gegant que tenim a l’habitació, que fins ara no veiem i que és infinitament més gran que aquests suposats gegants energètics: el gegant del canvi climàtic. Haurem de canviar de model energètic i de model global per pura necessitat, perquè el canvi climàtic serà devastador per a tothom, marginats i poderosos, i ens arrossegarà com a formigues. Jeremy Rifkin explica el que els científics ens estan dient per activa i per passiva: que els propers 50 anys veurem (o veureu) fenòmens meteorològics inèdits, amb tempestes gegantines, sequeres mortals i ciutats que quedaran anegades pel mar. Diu que la humanitat, al segle XXI, s’enfronta al moment més decisiu i terrorífic de la seva història com a espècie. Tot i això, creu que hem de confiar que les tecnologies que ens ajudaran a combatre-ho poden avançar molt en les properes dècades.

El que diu en Jeremy Rifkin és que com que ni el vent ni la llum del Sol ens passen cap factura, l’ús d’energies renovables pot ser (i ha de ser) gratuït. La solució és pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprarem un sistema solar o eòlic, però després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol. És la ben coneguda auto-generació (ho teniu per exemple en aquesta web, que és d’on he tret la imatge de dalt). Pot semblar estrany, però el que proposa en Rifkin és simplement estendre l’economia col·laborativa d’internet al camp de l’energia. Comprem un portàtil o un mòbil, però desprès compartim els continguts sense pagar quasi res. És una economia en la que la gent pot viure i fins i tot guanyar diners creant i produint música, vídeos i continguts quasi gratuïts, perquè la tecnologia digital comporta costos marginals quasi nuls. Rifkin, a l’entrevista, diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant. Està passant mentre a casa nostra se’ns prohibeix l’auto-generació.

D’altra banda, hi ha una noticia que ha tingut poc ressò, malauradament. La noticia és que l’avió solar de Bertrand Piccard, el Solar Impulse II, va arribar ahir a Abu Dhabi i es va convertir en el primer avió d’energia solar que fa la volta al món. El projecte d’en Bertrand Piccard és encara molt incipient, però no deixa de ser tot un símbol (ho podeu veure en  aquest vídeo), en el mateix sentit que comenta en Jeremy Rifkin: un cop disposem de la infraestructura adequada, es pot viatjar amb energia solar i el cost és zero. I es pot fer volant!

Arundhati Roy, però, no és tan optimista. Arundhati veu cada dia els efectes del capitalisme salvatge a la Índia, on les 100 persones més riques concentren una riquesa igual a la quarta part del PIB total del país. I pensa que les empreses energètiques voldran protegir el seu negoci al preu que sigui, com ja fan ara. Diu que ho faran amb guerres que costen milers de milions de dòlars i un nombre esgarrifós de vides, o amb mecanismes més subtils de propietat creuada de mitjans de comunicació i altres per “orientar” adequadament l’opinió pública. Per això, creu que cal acabar amb la propietat creuada en el món dels negocis: Les empreses mineres i extractores no han de poder controlar els mitjans de comunicació, els fabricants d’armes no han de poder tenir cadenes de televisió, les farmacèutiques no han de controlar els fons públics de salut.

L’Arundhati Roy diu que l’aigua, l’electricitat, la sanitat i l’educació no poden ser privatitzats, i que tothom ha de tenir dret a l’habitatge, l’educació i l’atenció sanitària. Jo afegiria que tothom ha de tenir dret a l’energia, perquè, seguint el que proposa en Jeremy Rifkin, el món d’aquí 30 o 40 anys no podrà seguir com ara i haurà de canviar de model. En d’altres paraules, els drets humans del segle XXI hauran d’incloure l’accés gratuït a l’energia. És difícil, però les alternatives són encara més fosques, perquè ens esperen anys molt problemàtics i tremendament conflictius. Fa poques dècades anàvem baixant riu avall, però ara ja estem caient per la cascada (mireu el vídeo que fa poc recomanava en Ramon Folch). Si les actuals empreses extractives insisteixen en mantenir els seus guanys i privilegis, tindrem fenòmens meteorològics mai vistos, inundacions, sequeres, milions de desplaçats, guerres i violència. D’altra banda, si finalment ens decidim a deixar el que queda de petroli sota terra tot convertint-nos a les energies renovables de pagament, l’energia deixarà de ser un dret per passar a ser el mitjà d’enriquiment d’uns quants, a costa de guerres, desigualtats i pobresa energètica a molts indrets. Com que cap d’aquestes dues darreres solucions sembla recomanable, només cal esperar que l’elefant a l’habitació ens faci reaccionar adequadament i que ens adonem que cal un canvi complet de model energètic a nivell mundial.

———

Per cert, Arundhati Roy recorda que el comunisme va fracassar, però diu que el capitalisme també fracassarà, perquè no té ànima humana.

Preu i cost de l’energia

dijous, 14/01/2016

Una de les noticies d’aquests dies és que el preu del barril de cru Brent, el tipus de petroli de referència a Europa, ha caigut en el mercat de Londres fins al nivell dels 30 dòlars, com fa gairebé 12 anys. Els analistes diuen que la caiguda del preu del cru beneficia especialment els països industrialitzats, que majoritàriament en són més consumidors que productors.

Crec que és un mal indicador, un presagi de que la cimera del clima de París va acabar amb bones paraules i poca cosa més, com ja ens va explicar en Bill McKibben. Segons les disposicions de l’acord, els països es comprometen a començar a reduir les seves emissions de CO2, això sí, voluntàriament i amb compromisos pobres i modestos. En canvi, segons McKibben i els experts del moviment 350.org, per complir l’objectiu d’escalfament de 1,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials caldria adoptar de manera sobtada una mena de mesures que la majoria de països ni tan sols consideren: caldria deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas i dedicar les industries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors. Altres experts, com el professor Kornelis Blok (citat per l’ONG Climate action Tracker), són més moderats però diuen que l’escalfament, si no actuem aviat, pot acabar essent de més de dos graus. I, com explica Naomi Klein tot citant els estudis de l’ONG Carbon Tracker Initiative, entre ara i l’any 2050 haurem de deixar sota terra com a mínim dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils si el que volem és no passar la linia vermella dels 2 graus d’escalfament.

Ja hem perdut l’oportunitat de plantejar-nos un objectiu d’escalfament de 1,5 graus, perquè ningú voldrà deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas. Però tampoc serà gens fàcil arribar al que demana la Naomi Klein.

Hi ha dos possibles escenaris que podríem anomenar extrems. El primer és continuar fent equilibris per a que el sector dels combustibles fòssils no es queixi massa, tot supeditant la política als interessos de les grans empreses. En McKibben diu que si tots els signants compleixen les promeses fetes a l’acord de París, es calcula que el planeta s’escalfarà 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials. El segon escenari, que requereix una forta coordinació política mundial amb mesures regulatòries que no seran fàcils d’aplicar i una indiscutible supremacia del poder polític sobre l’econòmic, és assegurar l’objectiu que proposa Naomi Klein i deixar sota terra les dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils l’any 2050.

En el primer escenari, continuarem feliços uns quants anys amb preus moderats pel que fa a l’energia fòssil. Però el cost ambiental i el cost que recaurà sobre els nostres néts serà dantesc. Determinades empreses continuaran tenint uns bons beneficis a curt termini, però l’actual consens científic és que durant el segle XXI viurem la desertització, la desaparició de les glaceres dels Pirineus, les sequeres, la pujada del nivell del mar, la pobresa, les grans migracions, els conflictes i els refugiats. El cost es podrà mesurar en milions de morts, com ens deia James Lovelock.

De fet, en Bill McKibben diu que, a París, els països han calibrat els seus objectius atenent un criteri ben senzill: fer prou perquè ni els ecologistes ni el sector dels combustibles fòssils es queixin massa. McKibben explica també que s’ha ofert als països pobres un finançament suficient per evitar que abandonessin les negociacions, però insuficient perquè la revolució de les renovables assoleixi velocitat de creuer. Crec que no cal dir res més. Això és l’acord de París.

El problema del segon escenari, en canvi, és que és pràcticament impossible de portar a la pràctica si tenim en compte els actuals agents geoeconòmics, atès que implica que les empreses del sector dels combustibles fòssils hagin de sacrificar beneficis que, en paraules de Naomi Klein, seran de trilions de dòlars. El cost d’aquest escenari es concentra  a curt termini en els inversors de les empreses del sector i en canvi redueix el cost en refugiats, pobresa, conflictes i morts.

Si ens decidim per aquest darrer camí i volem apostar pel futur, hem de planificar dues coses: la reducció gradual de combustibles fòssils durant aquests 35 anys que ens queden, i l’increment dels sistemes renovables i distribuïts. Però les dues coses es poden fer a l’hora, com explica en Bill McKibben: podem incrementar els preus dels derivats del petroli i combustibles fòssils amb impostos finalistes que permetin ajudar i “dedicar les indústries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors”. L’ajut a les renovables associat a un increment gradual i mantingut del preu del petroli és una mesura quasi utòpica i antisistema, però ens pot salvar. El difícil serà acordar i ajustar la cadència d’increment de preus que permeti modificar lentament els models industrials, canviar els nostres hàbits i a la vegada anar canviant el model energètic cap un de renovable, tot garantint els objectius que ens hem fixat per al 2025. Caldrà molta decisió i fermesa política.

El consens entre una gran majoria dels científics és que ha arribat l’hora de la veritat. O bé continuem amb preus baixos i tindrem un cost altíssim durant aquest segle, o bé fem un pla global que implica preus més alts amb costos costos molt més baixos, a la llarga. Veurem què decidim. Veurem si mana la gent o els de sempre.

Per cert, un editorial recent del New York Times també en parla. Diu que algunes provincies Canadenques i alguns Estats d’Estats Units han demostrat que hom pot apujar el preu dels combustibles fòssils sense fer mal a l’economia.

Coses que no ens calen

dijous, 26/11/2015

Fa poc vaig llegir un anunci dels que podríem classificar com futuristes, però que em va inquietar. L’empresa AeroMobil està dissenyant un cotxe volador, anomenat SXSW 2015, que espera posar a la venda d’aquí a tres anys. Tot i que fa uns mesos el seu inventor (Stefan Klein) va patir un accident durant les proves, els promotors de la idea asseguren que el podran perfeccionar per a fer-lo més segur i que l’acabaran posant a la venda l’any 2018 pel mòdic preu de mig milió d’euros. El cotxe té unes ales que manté plegades mentre va per carretera, i que obre quan vol enlairar-se. En el mode “vol”, anirà a 200 quilòmetres per hora, gastant 15 litres de gasolina per hora i amb una autonomia d’uns 700 quilòmetres.

Reconec que és un invent molt sofisticat, però també penso que és un d’aquells ginys que no ens calen, per dir-ho suau. Com diu en Hans Rosling, cinc de cada set habitants del món han de rentar la roba a mà perquè no tenen rentadora. Si a casa teniu rentadora, sou dels dos mil milions de persones privilegiades del món que gaudeixen d’electricitat i tenen màquina per rentar la roba. Però segurament, aviat i fins i tot a casa nostra, hi haurà qui es gasti mig milió d’euros per tenir un giny volador, perquè la vanitat humana és infinita i no té preu. Gastaran gasolina per volar, però sobretot per mostrar als seus amics el seu poder econòmic.

Quan falten ben pocs dies per la cimera sobre el clima que es celebrarà a París, cal deixar ben clar que durant les darreres dècades ja hem hem fet prou mal al nostre planeta, que tenim un problema gravíssim (un dels més greus que té actualment la humanitat) i que hem d’actuar amb mesures molt radicals si estimem els nostres néts i els volem deixar un món en el que puguin viure dignament. Per això, tot i el meu interès per la tecnologia, em poso nerviós quan sento parlar de cotxes voladors de luxe que funcionaran amb derivats del petroli.

Les reserves de combustibles fòssils tenen el potencial de generar tres cops més de diòxid de carboni del que ens podem permetre, si volem que l’escalfament global no superi els dos graus durant el segle XXI, i en relació amb la temperatura mitjana preindustrial. No ho dic jo, ho expliquen els investigadors McGlade i Ekins en un article al volum 517 de la revista Nature. La conclusió de McGlade i Ekins és ben clara. Si volem limitar l’escalfament global durant aquest segle, hem de fer un pla seriós per a no extreure ni gastar el petroli que ara hi ha sota terra. Com que les reserves de petroli poden generar tres cops més de diòxid de carboni del que ens podem permetre, hem de renunciar a les dues terceres parts dels combustibles fòssils que tenim ara al subsòl. En el seu article, McGlade i Ekins també expliquen la distribució geogràfica de les reserves que haurem de deixar sense explotar, i diuen que no té cap sentit investigar en noves tècniques per a extreure aquests combustibles. La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web i concretament d’un altre article de Michael Jakob i Jérôme Hilaire, també en aquest sentit i també publicat a Nature.

No sóc gaire optimista. A París es reuniran molts dirigents polítics i més de quaranta mil persones entre representants i experts. Però els interessos a curt termini són immensos, i hi ha molts centres de poder que volen mantenir l’actual model basat en les desigualtats i en els privilegis per anar espoliant el planeta. En tot cas, ha arribat l’hora de la veritat. Els governants, sobretot els dels països rics, tenen un gran dilema: o bé afavoreixen els guanys de les grans empreses i centres de poder, o bé treballen a favor dels néts dels actuals ciutadans mundials i fixen compromisos que haurien de ser revolucionaris i trencadors amb l’actual sistema. Quin percentatge de les reserves actuals de combustibles fòssils volem deixar sota terra l’any 2050? I l’any 2100? Quin any ens fixem per a que les energies fòssils suposin menys del 10% de tota la generació energètica mundial? Quines mesures coercitives i efectives s’aplicaran als qui no compleixin amb els límits fixats?

Per cert, un dia abans de la trobada internacional, el diumenge 29 de novembre, l’Organització pel Moviment per la Justícia Climàtica ha convocat una marxa ciutadana internacional contra el canvi climàtic, a la qual us hi podeu sumar des de Barcelona (cal registrar-se).

Volem sortir de sota terra?

dimecres, 16/09/2015

Hi ha qui té idees genials. Heu sentit parlar d’Elon Musk? És físic i cofundador de Pay Pal. Cada cop més és conegut per les seves propostes revolucionàries en el món de l’energia i per la seva visió de futur. L’Elon Musk és dels qui creu que cal actuar el més aviat possible per abandonar els combustibles fòssils. Ho creu, i ho porta a la pràctica amb els seus projectes. Quan llegeixo les seves propostes, no puc deixar de preguntar-me per què aquests visionaris sempre són gent de fora, i moltes vegades de l’altra banda de l’Atlàntic…

No és només l’Elon Musk. A la Declaració de la Terra, un grup de 17 científics i premis Nobel de prestigi internacional ho han dit ben clar: per evitar la catàstrofe climàtica, cal que el 75% de les reserves de gas i petroli del planeta es quedin al subsòl. És una declaració revolucionària, que canvia totalment la perspectiva. Fins fa poc, pensàvem que calia anar introduint les renovables perquè les reserves de combustibles fòssils s’estaven esgotant. Però aquests científics ens diuen que no podem esperar, i que no té sentit inventar noves tècniques (com les de fracturació hidràulica) per aprofitar el que encara queda sota terra. Perquè la gran decisió del segle XXI haurà de ser la de deixar els combustibles fòssils on són, i no tocar-los.

Per això, l’Elon Musk va iniciar el projecte Hyperloop. L’objectiu d’aquest projecte es pot resumir en una frase: crear un nou sistema de transport per terra, semblant al tren d’alta velocitat, que sigui autosuficient en termes d’energia. Més en concret i com a primer pas, l’Elon Musk es proposa dissenyar un sistema de transport que permeti anar de Los Angeles a San Francisco en 35 minuts, a una velocitat de més de 1000 Km per hora, i només amb l’energia aportada per panels solars situats al llarg del recorregut. Aquí teniu una descripció més detallada del projecte, mentre que aquesta web explica, també amb un vídeo, el primer prototip d’una milla que aviat es podrà veure i provar a Hawthorne. El que trobo fascinant és poder viatjar més ràpid que els avions amb zero consum energètic, només amb energia solar. El sistema Hyperloop serà més segur, ràpid, a prova del mal temps i de terratrèmols, i el seu cost total previst és la trentena part del que cal per construir un tren d’alta velocitat. Tot plegat es basa en un conjunt de càpsules, cada una amb 28 seients per a passatgers, que avançaran tot levitant dins de canonades hermètiques amb baixa pressió d’aire. Les càpsules agafaran aire pel davant, el comprimiran, i l’utilitzaran per levitar i per impulsar-se a reacció. En tot cas, com que aquest sistema no tindrà prou potència per a mantenir la velocitat de creuer de les càpsules dins la seva canonada-via, seran accelerades cada 100 quilòmetres amb motors lineals d’inducció disposats al llarg de la via. Tot plegat és clar i tecnològicament factible. Útil per distàncies de fins a mil cinc-cents quilòmetres, serà el primer sistema autònom de transport per terra, molt més econòmic que els actuals trens, que no necessitarà electricitat externa i que gastarà zero petroli. Té certes probabilitats de ser un dels transports genuïns i característics del segle XXI, no penseu?

Sabíeu que, segons informes recents, el 6,5% del PIB mundial serveix per subvencionar el petroli, el gas i el carbó? Els combustibles fòssils obtenen ajudes per valor de 550.000 milions de dòlars a l’any segons l’Agència Internacional de l’Energia, quantitats que l’FMI creu que són molt més elevades. Són valors que superen en més de quatre vegades les subvencions destinades a les energies renovables, fet que trobo directament escandalós. Crec que és un bon exemple de les famoses portes giratòries.

En tot cas, cada cop hi ha més gent que creu que ha de ser proactiva. A més de projectes visionaris com Hyperloop, a casa nostra hi ha cooperatives com Som Energia que promouen un canvi de model energètic amb l’objectiu d’arribar a assolir un 100% renovable, tot incidint en la comercialització i producció d’energia d’origen verd. Volen sortir de terra i marxar cap al sol i el vent, amb projectes que cuiden la Terra i que ben segur acabaran cuidant les persones. Perquè cada cop és més clar que l’actitud de tancar els ulls i mantenir els combustibles fòssils de sota terra no fa més que crear conflictes, incrementar les desigualtats i acabar generant immenses onades de desplaçats.

Per cert en Jeremy Corbyn demana tallar el subministrament d’armes a l’Estat Islàmic, vol exigir la revisió dels tractats de venda d’armes i reclama renegociar la pertinença a l’OTAN. Diu, a més, que “hauríem de permetre a qualsevol que estigués desesperat viure al nostre país”.

La cultura dels límits

dijous, 6/08/2015

Quants quilòmetres diríeu que podeu caminar (o córrer) en un dia? Quantes hores podeu estar sense dormir?

És possible que no sapigueu les respostes. Jo tampoc. Però aquests límits existeixen. Els matemàtics tenen un recurs quan no poden donar valors exactes: parlen de fites inferiors i superiors. No sé quants quilòmetres puc caminar en un dia, però com que en el meu cas no són més de 40, puc afirmar que aquesta és una fita superior pel que fa a les meves caminades. Sempre és millor tenir una fita que no saber res, oi?. En el cas de la pregunta sobre les hores que podem estar desperts, la fita superior pot ser molt variable segons les persones però no superarà unes quantes desenes. Recordo una vegada, fa molt temps, que vaig estar despert unes 33 hores seguides. Aquesta és ben segur la meva fita.

L’interessant d’aquest concepte de fita superior és que ens fa prendre consciència del fet que tot, inclosos nosaltres, és limitat. Són molts els filòsofs i científics que n’han parlat, dels límits. Javier Gomá diu que l’acceptació de la limitació consubstancial a la nostra finitud és el que ens predisposa per assumir els límits ètics i cívics que acaben modelant el nostre jo. I Einstein deia que els humans no som més que éssers limitats en l’espai i el temps.

Quanta energia provinent de combustibles fòssils podem gastar anualment, a Catalunya? Quants habitants pot arribar a tenir el món?

Aquestes ja són preguntes més estranyes, que quasi ningú es planteja perquè vivim immersos en la cultura del creixement. Es parla massa d’objectius i de taxes de creixement, i ben poc de límits. Tot són interessos, beneficis, increment del PIB, expansió comercial, però ningú fa cas del profètic informe Meadows del Club de Roma. És sostenible, el creixement actual de la quantitat d’energia provinent de combustibles fòssils? Ho és, l’actual creixement de la població mundial, que s’ha duplicat durant els darrers cinquanta anys? Fins on volem arribar? Sabem alguna fita màxima d’aquests valors? Són valors limitats, però ningú hi pensa. És ben conegut que l’establiment de polítiques correctores comença per la definició d’objectius i per acords sobre els límits. En llenguatge matemàtic diríem que la vida és una constant optimització amb restriccions (vegeu aquesta pàgina web o aquesta altra en anglès). Volem viure el millor possible (volem optimitzar) però hem de tenir en compte la nostra energia limitada, els drets dels altres, la sostenibilitat del planeta (restriccions). Establir aquestes restriccions requereix identificar i quantificar els límits, i aquí és on la ciència ens pot ajudar. Potser sí que hem de saber quin és el màxim d’energia fòssil que volem gastar, ara i d’aquí a vint anys. Potser no podem evitar el creixement de la població mundial, però el raonament també és vàlid a nivell local. Quin és el màxim raonable d’habitants que podem tenir a les nostres ciutats? Segur que volem créixer constantment?

L’Emilio Lledó explica molt bé el que és la cultura dels límits. Diu que, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” era sinònim de “bentenir”, de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. Desprès, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència en el que la mirada només veu corrupció i malaltia social. És el mateix que comenta en Hans Rosling en aquest vídeo de la seva conferència TED sobre la gent que tenim rentadora, al món. Diu que si no ens fixem límits i no abandonem la cultura del creixement, no podrem dir als altres el que han de fer. En lloc de pensar en més, la cultura del límits fa que constantment em pregunti fins on puc arribar i que moltes vegades m’adoni que he de reduir. Quants diners vull acumular? Quant poder? Puc reduir els quilòmetres que cada any faig en cotxe? Quantes hores al dia vull estar connectat, amb l’ordinador o amb el mòbil?

La cultura de pau és, segons la declaració aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1999, un conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida basats, entre d’altres coses, en el respecte a la vida, la fi de la violència, la promoció i la pràctica de la no violència per mitjà de l’educació, diàleg i cooperació, i el respecte i la promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals (vegeu per exemple la web del Centre Delàs d’estudis per la pau). Ara bé, crec que podem dir que la cultura de pau és germana de la cultura dels límits. Perquè bona part de la violència i de les guerres venen del desig del “bentenir”i de plantejaments basats en il·lusòries absències de límits. Perquè la consciència de la pròpia limitació és incompatible amb la pràctica de la guerra. Perquè, com diuen en Xavier Bohigas i la Teresa de Fortuny avui mateix quan fa 70 anys del bombardeig de Hiroshima, cal eliminar totes les armes nuclears (en aquest cas, el límit ha de ser zero). I perquè els drets humans comporten un seguit de deures humans que no són més que límits que hem de respectar si volem cuidar el planeta, garantir els drets dels altres i limitar i reduir les desigualtats. De fet, i parlant de límits, no em puc estar de citar la Caitlin Moran quan diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Per cert, en Javier Rodríguez Marcos diu que l’atac a Nagasaki va ser la pedra de toc de la inhumanitat, el fruit d’una decisió que es va prendre sabent les seves conseqüències (la imatge de dalt, d’aquesta web, és de Nagasaki). Diu també que els qui escriuen els manuals d’ètica són els vencedors.

Liti, sofre i grafè

dijous, 25/06/2015

Investigadors de diverses Universitats i Instituts de recerca d’arreu del món i que inclouen Cambridge, Arizona, Beijing i altres, sembla que són en el camí de trobar les bateries del futur. Estan experimentant amb bateries recarregables amb ànode de liti i càtode de sofre, per substituir les bateries de ions de liti que ara tenim als telèfons mòbils, ordinadors portàtils i altres ginys. El canvi pot ser radical, i es pot quantificar si parlem en termes de densitat d’energia, que es mesura en watts hora per quilo. La densitat d’energia de les actuals bateries de ions de liti es troba entre 130 i 220 watts hora per quilo, la qual cosa significa que una bona bateria que pesi un quilo ens pot donar energia durant una hora per a un aparell electrònic que gasti 220 watts, o bé pot fer funcionar un dispositiu que gasti 55 watts durant 4 hores. Ara bé, els experiments diuen que les noves bateries recarregables amb ànode de liti i càtode de sofre assoleixen una densitat d’energia d’uns 2,600 watts hora per quilo, i per tant poden donar energia per a que el nostre dispositiu que gasta 55 watts funcioni durant més de 47 hores.

Els investigadors, però, van tenir un problema. L’electròlit anava dissolent el sofre del càtode, i cada cop la bateria anava pitjor. Després d’algunes recàrregues, el càtode havia desaparegut i la bateria havia mort. Ara bé, sembla que quasi tot té solució. La idea final va estar la d’embolicar i protegir els grànuls de sofre del càtode amb una capa porosa de grafè. Ho expliquen els autors d’aquest article científic, que presenta els resultats del seu projecte de recerca xino-anglès. L’embolcall de grafè permet totes les funcions electrolítiques mentre impedeix que el sofre es dissolgui. És el que es veu a la imatge de dalt, que he tret de l’article. Però a més de l’anterior, el grafè és conductor de l’electricitat i forma una veritable bastida d’alta conductivitat amb totes les propietats que requereix un bon càtode. El càtode d’aquestes noves bateries serà un material compost construït amb l’ajut d’ultrasons i que els autors anomenen “compost tridimensional tipus entrepà”. Les bateries del futur estaran plenes d’entrepans microscòpics de sofre embolicats en grafè. Quasi res!

La bona noticia, a més, és que els tres elements necessaris (liti, sofre, grafè) són força abundants a la natura. Les reserves de liti de Bolívia són realment importants, i no cal ni que parlem del sofre i del carboni, dos dels elements més fàcils de trobar a qualsevol indret. De fet, si la recerca sobre els càtodes de sofre embolicats en grafè arriba a bon port, tindrem a les nostres mans una de les primeres aplicacions pràctiques d’aquest material màgic, fet per una xarxa hexagonal d’àtoms de carboni distribuïts en dues dimensions.

La recerca de noves bateries és un tema de la màxima actualitat. Hi ha empreses que ja estan aprofitant les actuals tecnologies basades en ions de liti per oferir solucions útils i pràctiques per a les nostres cases. Aquí teniu, per exemple, l’anomenada Powerwall, que pot aportar fins a 7 quilowatts hora per al nostre consum quotidià, guardant energia solar o eòlica per a quan la necessitem.

No sabem quan serà, però crec que podem estar ben segurs que els propers anys viurem en directe la revolució de l’emmagatzematge d’energia. Potser tindrem aquestes bateries de liti i sofre amb grafè, o tal vegada el sistema que s’imposi sigui algun altre. Però si la densitat d’energia es multiplica per 10, podrem carregar els mòbils cada dues setmanes i els cotxes elèctrics tindran una autonomia de més de 500 quilòmetres. Finalment veurem el camí, net i clar, de les energies verdes. Quan tinguem aquestes noves bateries segur que també gaudirem de nous avenços en energia solar i eòlica que ens ho deixaran tot preparat per a fer el salt a les energies renovables i als sistemes distribuïts d’energia, tot plegat amb un bon grau d’autogeneració i autoconsum. El problema, però, serà el canvi i els conflictes que ben segur comportarà. Serà una revolució no només tecnològica, sinó també social i econòmica perquè els actuals interessos empresarials i polítics a favor dels combustibles fòssils són gegantins. Caldrà estar ben atents als moviments dels qui volen continuar xuclant petroli de la Terra amb tècniques com la fracturació hidràulica o altres, amb perspectives de guanys a curt termini i sense pensar en les conseqüències per als nostres besnéts (vegeu la nota al final).

Per cert, el papa Bergoglio diu que la tecnologia basada en combustibles fòssils molt contaminants necessita ser reemplaçada progressivament i sense dilació.

———

NOTA: Actualment hi ha un viu debat sobre les raons a favor i en contra del fracking o fracturació hidràulica. Sóc dels que pensa que el problema del fracking (a més de totes les seves implicacions geopolítiques) no és només degut a la contaminació química, sinó que és conceptual. En un moment en el que els experts del comitè IPCC de Nacions Unides demanen que es fixin terminis per a la substitució i eliminació dels combustibles fòssils i quan ja hi ha governs i administracions que s’han fixat l’objectiu d’eliminar totalment el petroli l’any 2050, el fet de posar en marxa nous sistemes d’extracció de petroli crec que és èticament reprovable.

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.

L’energia del segle XXI

dimecres, 19/02/2014

ProspeccionsPetroli_Balears.jpg Les prospeccions petrolíferes en aigües de les Balears són noticia, aquests dies. Si s’acaben fent, la petroliera escocesa Cairn Energy enviarà no menys de mig milió de canonades sòniques al fons marí per tal de fer un mapa amb la ubicació de les bosses d’or negre del fons marí.

Fa 200 anys, la font principal d’energia a tot el món era la fusta. Els nostres avantpassats van estar cremant llenya durant molts segles. Però fa 100 anys, la font majoritària d’energia ja havia passat a ser el carbó. I avui en dia, el més important són els combustibles fòssils. En l’actual combinació de fonts d’energia primària a Catalunya, el 48% ve del petroli mentre que les renovables només generen el 2,8% d’aquesta energia. Què tindran, a finals de segle, els nens que ara van a l’escola bressol o a parvulari? D’on sortirà l’energia a finals del segle XXI?

Hi ha un fet pràcticament indiscutit. L’energia de finals del segle XXI no serà fòssil. I no ho serà perquè haurem esgotat les reserves. Hi ha qui diu que no canviarem fins que la necessitat ens hi obligui, i que això serà quan haguem exhaurit i cremat totalment els combustibles fòssils. D’altres opinen que el canvi es produirà abans, quan els costos d’extracció ja no siguin rentables. Un tercer grup considera que encara tardarem menys, perquè per a fer el còmput acabarem incloent els costos mediambientals, que cada cop són més grans (com en el cas de les prospeccions en aigües de les Illes Balears). Tant de bo que sigui així. En tot cas, el que sí és clar és que això dels combustibles fòssils té data de caducitat, i el que també és força evident és que el canvi haurà de ser més o menys traumàtic, perquè per primera vegada serà forçat per l’esgotament dels recursos. Tot plegat no serà pas fàcil. Haurem d’actuar forçats per la necessitat, en un àmbit en que la Història ens demostra que els canvis són molt lents.

Vaclav Smil, en els seus treballs, explica el que va passar durant les dues primeres revolucions energètiques. El pas de la fusta al carbó va durar més de dues generacions. L’any 1840, el 95% de l’energia es generava tot cremant fusta, i el carbó només representava el 5% del total. No va ser fins al cap de 60 anys, al 1900, quan el carbó va arribar a la majoria d’edat i va igualar la fusta, amb un 50% d’aportació al total energètic, als Estats Units. Evidentment, això són dades aproximades i diferents segons els països. Aquest gir de la balança del 50% a França es va assolir l’any 1875, al Japó el 1901, a la Xina el 1965 i a l’Índia no s’hi va arribar fins l’any 1975. El més interessant de tot, no obstant, és que els períodes de la segona revolució energètica van ser similars. L’any 1915 el petroli significava el 5% del total, i no va ser fins l’any 1964 quan la seva aportació a la generació d’energia primària va igualar la del carbó. No és lògic creure que l’actual revolució de les renovables, la tercera, hagi de ser gaire més ràpida. Segurament haurem d’utilitzar una combinació de fonts d’energia, un “mix”, durant bastants anys. Els canvis energètics no són com els d’internet i els mòbils, perquè comporten profundes transformacions productives i socials. Vaclav Smil diu que les transicions energètiques globals es despleguen al llarg de diverses generacions. Justament per això, el millor és posar-s’hi ja i no perdre més temps.

El segle XXI serà el de la tercera revolució energètica, la revolució forçada pel final dels recursos fòssils i per la necessitat de tenir en compte els costos mediambientals. Serà la revolució de les energies netes, amb solucions que tant de bo incorporin conceptes com els d’autoconsum i proximitat. Però també serà el de les tensions entre la inèrcia als canvis energètics d’una banda i les urgències, les necessitats, les desigualtats i els desequilibris d’una altra. No sabem què passarà, però podem estar bastant segurs que la tercera revolució energètica serà diferent de les dues primeres.

En tot cas, si volem anar gradualment a les renovables, és també fonamental que millorem la eficiència per tal de disminuir la quantitat d’energia necessària. El que explica Vaclav Smil és d’una lògica aclaparadora: ens diu que com més ràpid creixi la demanda global d’energia, més difícil serà subministrar-ne un percentatge significatiu. Si comparem dades de l’any 2000 amb dades del 2010, veurem que les renovables van créixer un 2%. Però, com que la demanda global va créixer encara més, durant aquesta mateixa dècada l’energia d’origen fòssil va acabar creixent un 2,65%. El resum és que, tot i el creixement del 2% en deu anys de les renovables, ara estem pitjor que l’any 2000 perquè encara depenem més de les fòssils. No n’hi ha prou amb anar implantant sistemes avançats basats en energies netes. Cal augmentar l’eficiència i disminuir el consum innecessari. És quelcom que tots podem fer cada dia.

Si podeu, mireu-vos la conferència “TED” de Hans Rosling. Són 10 minuts. La teniu aquí. Realment, val la pena.

Per cert, Itziar González Virós diu, tot defensant la iniciativa a favor d’un Parlament Ciutadà, que cal aglutinar, ordenar i reunir propostes de canvi en un moment en que els partits establerts són incapaços de proposar líders creïbles. Diu que el Parlament Ciutadà hauria de mobilitzar i activar accions de desobediència civil pacífica i que hauria de ser un permanent i vigilant contrapoder que, al seu torn, regeneri els mateixos partits polítics.

Els RCP: Si us plau, deixeu-ho tot tal i com ho heu trobat

dimecres, 2/10/2013

Pluges.jpg Aquesta és una bona recomanació per quan anem a la muntanya o bé gaudim dels espais públics. Si ho deixem tot tal i com ho hem trobat, els que vinguin després és ben segur que ens ho agrairan. A la muntanya cada cop som més cívics. Però malauradament, no estem fent el mateix a nivell planetari. Ens ho diu l’IPCC. Els nostres fills i néts, els fills dels nostres amics, els que ara van a l’escola bressol i al parvulari, no rebran el món tal i com nosaltres el vam trobar. Els el deixarem molt pitjor.

Perdoneu-me que aquesta setmana torni a parlar de l’impacte ambiental del que fem i de l’impacte futur del que no estem fent. M’he decidit a parlar-ne després de llegir el resum per als responsables polítics que han preparat els experts del IPCC que s’acaben de reunir a Estocolm. El podeu trobar en aquesta pàgina web, i si voleu, us podeu descarregar el document en pdf. Val la pena de llegir-lo, analitzant els seus gràfics i mapes. El mapa que veieu aquí al costat mostra en marró, en un dels possibles escenaris, les zones que patiran sequeres quan els nens que ara tenen cinc anys en tinguin setanta-cinc. Com podeu veure, la zona marró inclou tot el mar Mediterrani.

Els experts de l’IPCC acaben de dir-nos que, amb un 95% de probabilitat, l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 deien que era del 66%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. De fet, cada cop la situació és més irreversible. En Michael Shermer diu que en aquests moments, el total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%.

Sabeu què són, els RCP? Són els escenaris que analitza l’IPCC en aquest informe, són els anomenats “Representative Concentration Pathways“. L’informe analitza els efectes de quatre possibles escenaris, els anomenats RCP2.6, RCP4.5, RCP6.0 i RCP8.5. Poden semblar sigles cabalístiques, però són de fàcil interpretació. Les xifres que totes tenen després de les lletres RCP és l’increment previst de radiació, mesurat en watts per metre quadrat i a la tropopausa (dalt de l’atmosfera) entre l’any 2100 i l’any 1750. L’escenari RCP2.6 suposa que tot el món es posa immediatament a fer els deures i a prendre mesures. En aquest escenari, l’anomenat forçament radiatiu antropogènic continua pujant per inèrcia les properes dècades, però després comença a baixar i acaba en els 2,6 watts per metre quadrat l’any 2100, amb una temperatura mitjana global de la superfície del planeta que en aquest cas seria semblant a l’actual. És l’únic escenari en el que ho deixaríem tot tal i com ho hem trobat. Els escenaris RCP4.5 i RCP 6.0, anomenats escenaris d’estabilització, requereixen fortes mesures de control ambiental, encara que menys estrictes que les del RCP2.6. En el cas del RCP4.5, la radiació antropogènica relativa al 1750 arriba a un màxim de 4,5 watts per metre quadrat justament l’any 2100 i després comença el seu descens, mentre que l’escenari RCP6.0 implica que l’any 2100, amb 6 watts per metre quadrat, la Terra no haurà arribat a la seva estabilització tèrmica sinó que es continuarà escalfant per inèrcia fins començar a baixar ja en ple segle XXII. Òbviament, el pitjor és l’escenari RCP8.5, que és el que trobaran els nostres néts si continuem com ara i no prenem més mesures. En aquest cas, la radiació antropogènica de l’any 2100 relativa al 1750 serà de 8,5 watts per metre quadrat, amb tendència a continuar pujant sense parar. L’informe de l’IPCC és un exemple de rigor científic. En el document complet, els experts detallen cada un dels quatre escenaris tot explicant les hipòtesis que fan, a nivell regional, sobre l’evolució de les emissions contaminants i de l’ús del sol. Plantegen escenaris, apliquen models de simulació (39 en el cas de la imatge de dalt), analitzen divergències i extreuen intervals de confiança.

Si ens centrem en les prediccions sobre pluges, els experts diuen que creixerà el contrast entre regions seques i humides, i també entre estacions seques i de pluja. L’escenari RCP8.5 ens aboca a un increment de sequeres en el Mediterrani, sud-est dels Estats Units i sud d’Àfrica que estarà relacionat amb l’augment de temperatura del sol i amb els canvis que es preveuen en les corrents tropicals de Hadley. És el que podem veure en el mapa del món de la imatge de dalt.

El document del IPCC és un resum per als responsables polítics, però com que no sabem si se’l llegiran, tal vegada és bo que ens el llegim nosaltres per poder decidir què hem de fer. Potser també podem preguntar als polítics si l’han llegit i si pensen fer alguna cosa. No cal patir, perquè hi ha feina per a tothom. Els experts ens recomanen l’estalvi energètic, la recerca en energies renovables i netes, el control i limitació dels combustibles fòssils, la producció local d’energia, els límits al creixement i fins i tot l’establiment de límits al creixement demogràfic.

Per cert, Gandhi ens proposava que siguem el canvi que volem veure en el món.