Entrades amb l'etiqueta ‘conflictes’

Correlació, causalitat i la teoria del xoc

divendres, 2/02/2018

Quan vaig descobrir la teoria del xoc de la Naomi Klein, la vaig trobar interessant i plausible. La teoria de xoc constata que les situacions tumultuoses i els moments de cataclisme són situacions idònies de xoc que els governants i les grans corporacions sovint aprofiten per a soscavar els drets i aplicar “polítiques extraordinàries” que només interessen a uns pocs. La Naomi Klein diu que qualsevol situació tumultuosa pot servir, si els polítics la saben envoltar d’un suficient grau d’histèria. Perquè la realitat no apocalíptica és un terreny inhòspit per a les ambicions anti-democràtiques, diu.

Ara, fa pocs dies, he conegut un treball molt interessant de recerca que el professor Rubén Durante (de la UPF), ha fet junt amb Ekaterina Zhuravskaya, de l’Escola d’Economia de París, i que dona una base científica a les idees de la Naomi Klein. Rubén i Ekaterina han estat estudiant la possible correlació entre aquells atacs militars que acaben produint una quantitat important de víctimes civils i l’existència d’esdeveniments puntuals de gran audiència mediàtica. L’estudi, que els autors expliquen aquí, el focalitzen en el conflicte entre Israel i Palestina i en la cobertura mediàtica als Estats Units. L’article científic, publicat al Journal of Political Economy amb un títol ben suggerent, “Attack when the World is not Watching: U.S. Media and the Israeli-Palestinian Conflict“, el podeu trobar a la pàgina de recerca d’en Ruben Durante. El treball es basa en dades diàries dels atacs perpetrats pels dos bàndols durant el període entre els anys 2000 i 2011, recopilades per dues organitzacions independents de drets humans, i que inclouen el nombre de morts en cada cas. Les dues organitzacions que van aportar les dades són la oficina UNOCHA de Nacions Unides i B’Tselem, el centre Israelià d’informació sobre drets humans. L’article científic de Durante i Zhuravskaya és extraordinàriament rigorós. Inclou una bateria de tests de sensibilitat sobre la selecció dels models i de les mostres i sobre la matriu de covariàncies, junt amb una anàlisi de la possibilitat d’usar mesures alternatives en relació a les variables més crítiques. Tot plegat confirma la robustesa dels resultats.

La imatge mostra una de les figures del treball, que podeu trobar aquí. Els 4 gràfics indiquen com es distribueixen les noticies entre el mateix dia de l’atac i el dia següent. Mentre que la informació sobre el nombre de víctimes apareix publicada habitualment tots dos dies, la informació personal de les víctimes, la dels seus enterraments i les entrevistes a testimonis i familiars surten més el dia següent que el mateix dia. Com que la informació de l’endemà és més emocional, la gent tendeix a fer més cas d’allò que es diu el dia següent. En aquest context, la hipòtesi dels investigadors és que tal vegada hi havia correlació entre els dies en què es produïen atacs mortals i els dies que els grans mitjans de comunicació dels Estats Units donaven a conèixer altres noticies de gran audiència. I van veure que la hipòtesi era certa: van analitzar moltes parelles de dies consecutius (D, D+1), i van demostrar que existeix una provada correlació entre el fet que el dia D hi hagués un atac amb morts civils per part d’Israel i el fet que el dia D+1 aparegués una determinada noticia d’ampli interès. En canvi, van observar que això no passava a l’altra banda: no hi ha correlació entre els atacs per part de Palestins un cert dia D i les noticies del dia D+1. L’estudi es va basar en les noticies de les tres grans cadenes dels Estats Units (ABC, CBS i NBC), que restringeixen el temps dedicat a les noticies d’actualitat i que habitualment remarquen les tres més importants. Les conclusions són clares: els atacs per part d’Israel són més freqüents i mes mortífers quan el dia següent apareixen notícies importants no relacionades amb aquest conflicte, mentre que en el cas dels Palestins no hi ha cap correlació. Cal dir la aquesta correlació deixa d’existir en el cas d’atacs militars molt focalitzats i sense pràcticament víctimes civils (atacs que no són tan preocupants des d’un punt de vista social i emotiu).

El que és important d’aquest estudi és que demostra la causalitat a partir de la correlació. Perquè l’existència d’una indiscutible correlació entre el fet que un determinat dia D hi hagi una actuació intencional (un atac amb víctimes civils) i el fet que el dia següent D+1 els mitjans de comunicació estiguin prioritzant determinades noticies previsibles i de gran interès (esportiu o social), fa que surti a la llum el fet causal: la causa que justament un atac es faci un determinat dia D és que les històries personals i més emotives que podrien publicar-se l’endemà, quedaran tapades per altres noticies més “populars”. La correlació entre fets de dos dies consecutius demostra la intencionalitat oculta, i ens presenta exemples concrets de la doctrina del xoc.

En Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya expliquen que, encara que el seu estudi és especific al conflicte entre Israel i Palestina, es pot estendre a molt més casos. Diuen que els responsables polítics sovint executen accions impopulars tot aprofitant moments en què els mitjans de comunicació i el públic es troben distrets en altres qüestions. Expliquen, per exemple, que l’any 1994, el dia que Itàlia es va classificar per a la final de la Copa Mundial de la FIFA, el govern de Silvio Berlusconi va aprovar un decret d’emergència que va alliberar a centenars de polítics corruptes de la presó. En general, diuen, el comportament estratègic dels polítics podria acabar minant l’eficàcia dels mitjans de comunicació, impedint la seva tasca de vigilància i reduint la capacitat dels ciutadans de fiscalitzar-los.

Molta gent ho pensem i ho volem denunciar, però en Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya ho han provat. La teoria del xoc és certa, i la conjunció entre les correlacions i la dimensió temporal permet demostrar causalitats, falses veritats i intencionalitats amagades.

——-

Per cert, en Bru Rovira parla amb la Marie Faye, una jove senegalesa amb papers que viu a Barcelona i que vol tornar al seu país. Marie Faye diu que Europa no és aquell paradís dels drets humans que ella esperava. Diu que els europeus anem a l’Àfrica a fer-los discursos paternalistes, a dir-los que ells només tenen dictadors. Però que Europa explota com esclaus als qui tenen la sort de treballar-hi. Diu que si alguna vegada a la vida ha passat gana, ha estat a Europa.

Internet i l’Atenes del segle XXI

dimecres, 4/11/2015

Fa 13 anys, a Syros (Grècia), el professor Dimitris Gritzalis parlava dels sistemes de votació electrònica segurs. Tot comentant les avantatges i els punts encara foscos en aquells moments, comentava que la gran revolució de la democràcia electrònica i de les votacions per internet arribaria al llarg de la següent dècada. O sigui, ara.

Durant aquests darrers anys hem avançat molt, i crec que els investigadors informàtics han fet els deures. Ara tenim un bon nombre d’algorismes i eines telemàtiques que garanteixen el caràcter anònim i la seguretat a les votacions electròniques. S’hi ha treballat molt, només cal que cerqueu “e-voting” en alguna eina de cerca especialitzada com Google acadèmic. En David Ríos per exemple, va fer la seva tesi doctoral i ha participat en un llibre sobre la nova democràcia electrònica basada en internet. Però de fet, encara que algunes ciutats com Porto Alegre ja utilitzen aquestes eines per a decidir els pressupostos, els sistemes de democràcia directa i electrònica són poc coneguts i no gaire utilitzats. Probablement perquè no interessa a alguns.

Fa pocs dies vaig llegir algunes noticies que em van fer pensar en aquestes votacions electròniques. En el 70 aniversari de la ONU, Cristina Gallart es preguntava com podem afrontar els reptes que tindrem en la promoció de la pau i la seguretat i en el foment del desenvolupament i els drets humans. El diari deia també que és molt fàcil criticar l’ONU, però que sense aquest organisme el món seria sens dubte un lloc pitjor. És cert, i de fet, com també deia la Sara Berbel, el segle XXI tindrà les seves pròpies pors. Pors que no vindran del poder de la tecnologia, sinó de l’ambició i del desig de poder dels humans. L’acumulació de riquesa, les desigualtats alarmants, l’accés a l’energia, l’escalfament del planeta, els fonamentalismes, la corrupció i l’acumulació de poder són temes que fan por perquè és ben fàcil que aviat ens explotin a les mans en forma de conflictes amb milions de desplaçats i morts. Per això la Cristina Gallart diu que cal impulsar la ONU i treballar per l’acompliment dels drets humans a nivell mundial.

Les eines de democràcia electrònica directa ens poden ajudar molt, els propers anys. Només es tracta de decidir entre la cara i la creu de la informàtica i internet. Internet és una eina de doble tall, que els Estats ja estan usant (cada cop de manera més esfereïdora) com a arma, per vigilar i controlar la gent i per localitzar persones suposadament indesitjables. Però internet és també una meravellosa oportunitat per a construir la nova democràcia que encara no sabem com serà, però que necessitem. Internet és una eina per saber el que passa, per entendre els altres, per participar. Cal decidir què volem que sigui internet quan sigui gran. I ho hem de decidir nosaltres perquè la responsabilitat és nostra.

En Pedro Olalla explica molt bé l’estructura de la democràcia que hi va haver a Atenes. Ens diu que no existia el desacord entre govern i ciutadans, perquè els ciutadans eren el govern. El poder de decisió no era en mans de representants o líders, sinó en el conjunt dels ciutadans. En lloc de partits i llistes tancades hi havia l’Assemblea de l’Àgora, amb implicació continua del poble en la presa de decisions i amb càrrecs que sempre eren limitats en el temps. Existia el “procés contra llei” com a recurs per exigir responsabilitats en cas de decisions contràries al bé de la ciutat. Tots els ciutadans podien ser presidents de l’Assemblea (per un dia), membres del Consell (per un any), membres de jurats, i tenien accés a molts altres càrrecs temporals per sorteig o elecció. Ara, després de 25 segles, les eines de democràcia electrònica ens tornen a oferir aquesta possibilitat i no només a nivell local, sinó fins i tot a escala global. Perquè la comunicació i la informació ja són globals. Vivim en una paradoxa: el poder econòmic s’ha estès formant una xarxa mundial mentre continuem amb eines democràtiques del segle XIX. Per això, al meu entendre, un dels grans reptes del segle XXI (o, si voleu, una de les revolucions pendents) serà el d’aconseguir estructures de govern mundial basades en eines de democràcia electrònica, perquè la lluita contra els abusos del poder econòmic globalitzat requereix instruments democràtics potents, directes i d’escala planetària, que només internet ens podrà donar.

Per cert, en Pedro Olalla també diu que Grècia té un paper molt important els propers anys: hauria de capitalitzar el seu potencial històric i simbòlic per a ser pionera en el renaixement de la democràcia. Diu que Atenes hauria de convertir-se en pol d’atracció dels veritables demòcrates per tal de concebre un nou model de democràcia, adaptat al món d’avui.

Ciència i drets humans

dimecres, 7/10/2015

Fa pocs dies vaig escoltar en directe la Maryam Al Khawaja. La Maryam és de les persones que t’obren els ulls i et sacsegen. En aquest vídeo TED la podeu veure i escoltar. És activista pels drets humans, i viu exiliada a Dinamarca perquè al seu país, Bahrain, ha estat condemnada a una pena de presó per defensar els drets humans. La Maryam és responsable del Centre pels Drets Humans al Golf, i diu que quan es treballa en favor dels drets humans, no és necessàriament per aconseguir-los aviat, sinó perquè hom pensa que això és el que s’ha de fer. És així perquè tot plegat és un procès molt lent, que tal vegada no vegin acabat ni els nostres fills i néts. Però l’important, diu, és el camí. Cal avançar, tenir coratge i fer via.

L’objectiu de la ciència és descobrir algunes lleis de la natura, mentre que la tecnologia és l’art de saber aprofitar aquestes lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats (ho expliquen Eugene Wigner i Enrique Lynch). Però a la pràctica no tot és tan fàcil. Jo mateix he de confessar que moltes vegades em sento desconcertat. Hem fet mil i un invents per a viure millor. Tenim llibres, podem fer fotos, tenim rentadora i aigua corrent, podem viatjar on mai haguessin imaginat els nostres avis. Però la vanitat, els odis, la corrupció, la opressió i la violència són els mateixos que fa vint o trenta segles. Realment hem estat capaços d’aprofitar les lleis de la natura per a viure millor? Emilio Lledó cita Aristòtil quan deia que la majoria d’homes polítics no mereixien ser dits així, perquè només pensaven en diners, cobdicia i en fer-se rics a costa dels altres. Les paraules de Maryam Al Khawaja i Aristòtil estan separades més de 2300 anys, però són la mateixa música.

Cal acceptar que la ciència té una certa mala fama, i que la tecnologia no li va enrere. Perquè darrera cada violació dels drets humans al llarg del segle XX i en el que hem viscut del segle XXI, podem trobar ginys i invents de destrucció: les armes químiques, els avions i els bombardejos de la primera guerra mundial, la terrible bomba atòmica del final de la segona guerra mundial, les eines de tortura, els drons que ara assassinen selectivament a l’orient mitjà, totes les armes de destrucció massiva que els governs assagen en països del tercer món. Ho hem d’acceptar: darrera de tots els genocidis moderns hem tingut ciència i tecnologia.

D’altra banda, tenim el que diu gent com en Hans Blumenberg. En el seu llibre sobre l’esperit de la tècnica, Blumenberg explica que els invents i els productes de la tècnica haurien de ser considerats part de l’obra de la Natura, perquè nosaltres som part d’aquesta Natura i perquè la tècnica es part del desenvolupament natural dels humans. I aquesta és la gran paradoxa. Necessitem i a la vegada critiquem la ciència i la tècnica, sense adonar-nos que ciència i tecnologia són filles nostres i part de la Natura, com la literatura i la música. Perquè la responsabilitat en les violacions dels drets humans és sempre de les persones, mai de les eines. Cal exigir responsabilitats, i això només es pot fer a persones concretes.

En Ian Macduff treballa en l’ús de les eines d’internet amb l’objectiu de construir la pau, resoldre els conflictes de manera dialogada i potenciar la tolerància. Està preparant, junt amb molts altres investigadors al món, les eines que poden ajudar a construir (si volem) el nou edifici de la tele-governança i de la tele-democràcia del món del segle XXI. És un clar exemple del què la ciència i la tècnica poden fer pels drets humans. En una conferència que va donar a Barcelona, en Ian Macduff va parlar d’iniciatives com ICT4Peace i de les noves aplicacions d’ajut als negociadors basades en internet que estan sorgint. Perquè quan les parts en conflicte estan separades no només per la distància física sinó també per murs d’animositat i per una història de conflicte, internet ens ofereix i ens permet tenir “màquines d’empatitzar” que ens ajuden a entendre la posició dels altres.

La ciència i la tecnologia ens poden ajudar a sortir del forat. Són eines essencials per a posar en pràctica els deures humans. I de deures en tenim molts, en aquest món tan pobre en drets humans. És clar que ja ho fem, això és el que vaig pensar quan vaig veure que la Maryam Al Khawaja anava enviant “twits” durant les intervencions de les seves companyes. Però hem de perdre una mica la por i decidir-nos a anar molt més enllà. La xarxa és un sistema d’informació i comunicació alternatiu molt potent, l’estadística ens dóna eines per explicar el que no ens diuen, tenim eines com Youtube que ens obren els ulls al què està passant a tot el món. Són instruments que podem utilitzar per a reclamar una rendició de comptes a nivell global. La ciència i la tècnica com elements per exigir a persones concretes.

Hem de decidir com volem utilitzar les noves eines que internet ens ofereix. Hem de saber si volem continuar marcant la gent amb el seu codi postal, o si escollim eines globals que ajudin a construir nous codis de convivència basats en el respecte als drets humans. Tenim eines de comunicació, eines de resolució de conflictes, eines de e-democràcia. Per què no les utilitzem?

Per cert, l’Anna Gabriel diu que el capitalisme genera odi, odi i més odi. I en Juan José Millás parla de les paradoxes matinals: mentre un negre es dessagna atrapat a les ganivetes de la tanca de Melilla, nosaltres manipulem les aixetes d’aigua freda i calenta del bany fins trobar la temperatura justa i perfecta.