Entrades amb l'etiqueta ‘corrupció’

Escalfament, responsabilitat i poder

dimecres, 21/06/2017

Fa poc, l’Antoni Bassas comentava que el 69% dels barcelonins creuen que tindran cotxe d’aquí 10 anys i que el 81% creuen que el faran servir igual o més que ara. És curiós. L’aire de la ciutat és moltes vegades sota mínims pel que fa a contaminació, però nosaltres volem mantenir els nostres hàbits i seguir tenint cotxe. Espero i desitjo que, amb la nostra curtesa de vista, no ens passi com les granotes a l’olla d’aigua calenta.

La setmana passada vaig ser a un congrés de visualització. Aquest és un camp que estudia com presentar la informació i les dades, amb tècniques informàtiques, de manera que les persones puguin entendre-les, analitzar-les i treure’n el màxim de profit. Un dels conferenciants va mostrar, com a proposta interessant, un còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global del planeta. En Randall Patrick Munroe, nascut el 1984, és físic. Va treballar a la NASA, però ara fa 11 anys no va voler renovar el contracte i es va voler dedicar a temps complet a la creació de còmics sobre matemàtica, ciència i vida.

El còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global el podeu veure aquí (també el teniu en vídeo). És una imatge, llarga, que si voleu us podeu descarregar. Però el que us aconsello és que la mireu directament a la web, amb el vostre navegador, desplaçant-vos amunt i avall amb el ratolí o la pantalla tàctil. La imatge que veieu aquí al costat és un collage que inclou tot el còmic (estret i llarg) a l’esquerra i tres trossets, ampliats, a la dreta. Les dades provenen del comitè IPCC de la ONU i de diferents treballs científics de Shakun, Marcott, Annan, Hargreaves i altres (2012 i 2013). És una cronologia del nostre planeta des de fa 22 mil anys fins ara que mostra els principals esdeveniments històrics i la temperatura mitjana de la superfície del planeta, estimada amb els mitjans científics que tenim avui. Després de l’edat de gel, la temperatura es va estabilitzar en valors similars als dels segles XIX i XX ara fa uns onze mil anys (cap a l’any 9000 abans de Crist), poc després de l’inici de l’agricultura neolítica. Podem anar pujant i baixant i anirem veient l’evolució de la temperatura. Però la sorpresa ve quan som a baix de tot i veiem el que ha passat des de 1980: la única pujada anòmala dels darrers vint-i-dos mil anys ha tingut lloc durant les darreres quatre dècades. Qui pot defensar, veient això, que no és culpa nostra i que l’escalfament no és antropogènic? Però és que, a més, la corba dels darrers 40 anys té un aspecte clar, terrible i temible: exponencial. Com diuen molts científics, hem entrat a l’època de les conseqüències.

Tots en som responsables, però no ens hem d’enganyar. Uns ho són molt més que els altres. Hi ha qui està trencant el planeta amb l’únic objectiu d’enriquir-se. Veiem que es manté l’extracció de combustibles fòssils mentre es redueix el pressupost de recerca en renovables i no s’elabora cap pla de transició energètica (al menys, a Espanya). En Ben Hayes i en Nick Buxton, al darrer llibre que han editat, parlen de l’actual distòpia: els governs han deixat d’ocupar-se de les persones mentre que els qui manen són les grans corporacions que treballen per al seu benefici econòmic. No importa què diguin els científics: cal fer negoci com sigui, cal continuar explotant i escalfant el planeta, cal tenir més petroli, cal garantir la seguretat energètica del “castell” dels privilegiats. En un bon exemple, en Bru Rovira parla del Txad i explica que va viure un moment ple d’esperança l’any 2003. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic. El petroli havia de portar prosperitat i riquesa. Però aquests 14 anys han demostrat el contrari. El Txad és ara un Estat corrupte, dictatorial, endeutat i militaritzat. I aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos que podrien haver servit per millorar la vida de la població, no és un fet estrany o aïllat, com ens fa notar en Bru Rovira, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals i dels militars. Seguim el dit que assenyala el terrorisme mentre se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli, diu. La ma que ignora el planeta i la immensa majoria de la població mundial.

Acabo amb el que explicava fa uns mesos la Rosa Montero, citant els professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. Amb el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. La Rosa Montero (també ho diu Oxfam Intermón) ens confirma que el món pertany a menys de mil persones. I diu que els polítics s’haurien de posar de la nostra part, de part de tota la resta de ciutadans, per intentar controlar els potentats. Perquè això és el que implica el binomi democràcia – sostenibilitat. No crec que es pugui dir més clar.

Per cert, en Rafael Vilasanjuan es pregunta on són ara els refugiats, i constata que Europa destina molts diners per pagar guardacostes libis per impedir-los que surtin del país, o per tornar-los si aconsegueixen sortir-ne.

Les perspectives dels núvols

dijous, 31/12/2015

Els núvols canvien com els paisatges. Quan ens movem, la perspectiva els renova. Sota el núvol de la foto només veiem la seva grisor i la manca de llum del Sol. Però si ens allunyem fins veure’l de perfil com a la imatge d’aquí al costat, podem apreciar la seva forma prima i allargada, que va seguint el pendent de la muntanya i els corrents d’aire ascendents. En aquesta web de les Getty Images podeu veure una imatge semblant. Hi ha núvols de tota mena, de prims i de gruixuts. Els prims ens donen informació sobre els corrents i les capes d’aire, però els hem de saber mirar. Els hem de mirar de perfil perquè si no, ni tan sols ens adonarem que són prims.

Hi ha molts tipus de núvols. Tenim els nimbus que porten aigua i tempestes, d’altres com els cirrus que són fets de petits cristalls de gel, els núvols de contaminació que alguns cops s’instal·len a les nostres ciutats gràcies a nosaltres, els ciclons i els pacífics cúmuls. Però també tenim els núvols de dades. Mireu aquest vídeo didàctic fet al KVL, a Dinamarca. Hi veiem algunes dades de cinc persones, de cognom Smith, Johnson, Williams, Jones i Davis: la seva càrrega de treball, la distància entre casa seva i el lloc de treball i el seu salari. Les dades han estat transformades i escalades per a que els valors siguin similars, vegeu la nota al final. El que el vídeo ens mostra és que cada persona es pot representar com un punt tridimensional de manera que les seves coordenades són justament els tres valors de les seves dades, tot mostrant-nos a més que la configuració dels cinc punts és molt diferent segons la perspectiva. En general veurem punts dispersos a l’espai però, com mostra el vídeo, si encertem bé el punt de vista ens adonarem que el conjunt de punts és ben prim, quasi pla.

Imaginem ara que volem estudiar aquestes mateixes tres dades, però de tota la gent d’un país. Comencem a representar cada persona amb un punt igual que en el vídeo, i al final tindrem milions de punts. És el que s’anomena un núvol de dades: un núvol de molts i molts punts que acaben perdent la seva individualitat a la vegada que ens mostren algunes característiques del grup social. En aquesta web, per exemple, podeu veure l’aspecte que té un núvol de dades musicals, on els punts ara són cançons i melodies.

Si de cada persona (o cançó) tenim dues dades, podem pintar punts en un gràfic 2D, pla, i tindrem un núvol bidimensional, senzill i fàcil d’interpretar. En canvi, si per cada persona tenim tres dades, podrem formar un núvol 3D com en el vídeo, però el seu anàlisi ja serà molt més complex perquè haurem d’encertar la perspectiva (el punt de vista) correcta. És com fer una foto. Podem fer moltes fotos d’un núvol, però algunes seran millors que altres. Les que el capten de perfil deixen veure la seva part esvelta i acaben donant molta més informació, perquè els núvols prims mostren determinades correlacions entre les dades. No deixa de ser curiós: els humans, que vivim en un Univers clarament tridimensional, no podem percebre directament la semàntica dels núvols 3D i els hem de projectar (una foto és una projecció) en un paper bidimensional per poder captar bé el seu significat. Hem d’anar girant, trobar la direcció correcta, fer la foto, i llavors ho podem veure clar. Doncs bé, la cosa és encara més complicada perquè si volem analitzar comportaments socials, necessitem analitzar moltes variables de cada persona (N per exemple) i no només tres. Els núvols de dades tenen moltíssims punts, i a més cada un d’ells té informació de moltes dades, amb N valors diferents. En llenguatge matemàtic, són núvols de punts en un espai de dimensió N. Això sona a molt complicat, oi? Doncs no ho és, i aquesta és una de les meravelles de les matemàtiques: l’eina que troba la direcció òptima per a fer la foto, que és la que calcula els valors i vectors propis d’una matriu, és la mateixa tant si som a l’espai 3-D com en un espai N-D de moltes més dimensions.

L’anàlisi de components principals (conegut per les seves sigles PCA, en anglès), és una de les tècniques actuals més potents per interpretar grans quantitats de dades, els anomenats “Big Data“. És una eina essencial per a les ciències socials. L’algorisme PCA ens ajuda a entendre aquestes dades i a descobrir correlacions de les que després podrem inferir determinades relacions causals, perquè calcula les anomenades direccions principals del núvol. De fet, calcula el gir que cal fer per arribar a aquestes direccions i poder tenir unes bones perspectives del núvol. Cal tenir en compte que les direccions principals inclouen la direcció des de la qual el núvol es veu en la seva màxima extensió i la direcció en la que es veu el màxim de prim, vegeu la nota al final (aquesta és la direcció en que el pla del vídeo es veu de costat). El seu ús és ben senzill: calculem la matriu de les nostres dades N-dimensionals, calculem els valors i vectors propis d’aquesta matriu amb algorismes coneguts i fàcils d’usar, projectem les dades, i ja les podem analitzar en 2D o en un espai adient de dimensió molt més reduïda que l’original N. L’algorisme PCA projecta per reduir la complexitat, però ho fa de la millor manera, preservant allò que ha trobat significatiu a les dades i suprimint el superflu.

La forma dels núvols de dades és fonamental per entendre els comportaments socials, les causalitats i fins i tot les relacions de poder i les injustícies. I tenim eines, com el PCA, que automàticament ens dóna la perspectiva òptima per observar-los. Però els punts dels núvols no tenen identitat. L’estadística treballa amb les dades, pot treballar amb grans volums d’aquestes dades, però aquestes han de ser sempre anònimes per tal de preservar el dret de les persones individuals a la seva intimitat i al control de les seves dades. El problema de certes pràctiques actuals i de determinats encreuaments que es fan entre molts núvols de dades complementaris és que poden arribar a identificar i “marcar” persones concretes. Si l’únic que saben de mí és la meva edat, el meu salari i si he estat hospitalitzat o no, ben poca cosa podran esbrinar. Però si a més saben on visc (és un dels llocs on més temps tinc el meu telèfon mòbil, per exemple) i tenen accés al cens de població, llavors tot esdevé més fosc, relliscós i perillós. El que es èticament incorrecte és convertir núvols anònims de dades en núvols etiquetats amb noms de persones, perquè utilitzar les dades personals sense permís és (o hauria de ser) un delicte. Podem mirar i gaudir de les infinites formes dels núvols, però no podem trencar, amb una lupa, la intimitat de les seves gotes d’aigua.

Per cert, l’Emilio Lledó diu que una de les més grans indecències actuals a Espanya és la corrupció de la gent. Diu que és una desvergonya i un engany, i que no només és la indecència de corrompre béns, sinó també la de la de la corrupció de la ment de la gent.

———

NOTA: Veureu que a la taula de valors del vídeo, hi ha valors negatius. Això és degut, en el cas de la càrrega de treball i del salari, a que s’ha restat el seu valor mitjà. Posem-nos en el cas de la càrrega de treball i suposem que els valors reals, respectivament per Smith, Johnson, Williams, Jones i Davis, són 0,8 , 1 , 0,4 , 0,2 i 0,6 (estem fent la hipòtesi que la màxima càrrega de treball és la unitat). La suma dels cinc valors és 3, i per tant el valor mitjà és 0,6. Si restem aquesta mitjana a tots els valors obtenim 0,2 , 0,4 , -0,2, -0,4, 0. Un escalat de tots els valors multiplicant per 5 dóna finalment els resultats que veiem a la taula del vídeo: 1, 2, -1, -2, 0. En el cas del salari el procediment és idèntic, mentre que en el cas de la distància a la feina, la diferència és que al final s’han arrodonit els resultats.

L’algorisme PCA treballa calculant els valors i vectors propis d’una matriu de dimensió N x N que habitualment és la matriu d’autocorrelació de les dades. Si la calculem, per exemple, amb les coordenades de tots els ocells d’un estol d’estornells, els vectors propis que obtindrem ens donaran en general la direcció d’avanç, la direcció (quasi vertical) perpendicular al pla que conté la majoria dels ocells i una tercera direcció transversal que és la que ens permet d’observar l’estol de perfil i veure la seva primesa.

Els científics rebels

dimecres, 14/10/2015

He de confessar la meva admiració per Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 92 anys que no té pèls a la llengua. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia, més extensa, en anglès. Dyson defensa la rebel·lia dels científics tot insistint en la importància de tenir un esperit lliure que resisteixi les pressions de la societat.

Vaig recordar en Freeman Dyson quan vaig llegir la columna de Carles Capdevila sobre com detectar els autèntics antisistema. En Carles Capdevila posava bons exemples de persones i organismes antisistema, des de la comptabilitat sencera del PP fins Jordi Pujol Ferrusola, passant per les tanques de Melilla, el calvari de Ester Quintana i el fet de deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris.

Fa pocs dies, dos Hibakusa van visitar Barcelona, acompanyats per membres del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i dins la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears. Aquell vespre vaig rellegir el llibre que Freeman Dyson va escriure fa nou anys. En aquest llibre, Dyson és ben contundent quan diu que cal perseguir tres grans objectius (pàgina 146): la retirada i destrucció de l’armament a tot el món, el cessament total de les proves nuclears, i la transparència de les activitats nuclears de tots els països. Dyson defensa que les mesures unilaterals solen ser més persuasives que els tractats, perquè inspiren confiança. D’altra banda, explica que la guerra és inherentment contraria a la moral perquè tots els que hi participen acaben fent coses que en circumstàncies normals serien considerades crims. Per això defensa que l’objectiu darrer, més remot que el de l’abolició de les armes atòmiques, és el de l’eliminació de la guerra. Freeman Dyson diu que la contribució més útil que la ciència pot fer per abolir la guerra és donar exemples continuats de col·laboració pràctica que superi totes les barreres de nacionalitat, idioma i cultura. El seu llibre és un compendi de científics que s’han oposat amb força a aquest estrany sistema que hem tenim i que ens volen fer creure que és l’únic possible.

I és que tot depèn de les definicions. Si volem saber qui és antisistema, cal primer tenir clar què és el sistema. Hi ha qui pensa que el sistema és aquest producte que ha creat el neoliberalisme durant les darreres dècades. Freeman Dyson, en canvi, ens diu que el sistema és l’Univers i que, a escala més propera, és el nostre planeta. Que nosaltres no som més que puces en un equilibri ecològic inestable que podem acabar trencant. I que, citant també un cop més en Carles Capdevila, antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents; antisistema és permetre que creixi la pobresa infantil, i que bancs rescatats s’hagin venut les hipoteques a fons voltor. Antisistema és la taxa d’atur, que els rics hagin doblat la fortuna en els anys de crisi, i vetar que Catalunya pugui aplicar el decret de pobresa energètica. I, com ens expliquen els hibakusa, antisistema és continuar la carrera armamentista i no eliminar d’una vegada totes les armes nuclears. I moltes coses més.

Per cert, la Rosa Montero cita James Lovelock i les seves afirmacions sobre la irreversibilitat del canvi climàtic. Lovelock opina que acabarem essent 500 milions d’humans vivint en granges a l’Àrtic. El que diu pot ser discutible, però fa pensar…

La informació elàstica i els detectors de còpies

dimecres, 25/02/2015

La informació digital es pot comprimir i enviar per internet o guardar de manera que ocupi i “pesi” menys. Després, quan volem recuperar-la, només hem de descomprimir-la com si traguéssim l’esponja que guardem ben premuda en una caixeta. Els algorismes de compressió són ben corrents, avui en dia. Quan mirem fotos en format .jpg o .jpeg estem veient imatges comprimides, i quan mirem vídeos de YouTube estem utilitzant versions molt compactes, de menor qualitat que els originals. Però els sistemes de compressió de les fotos i vídeos eliminen informació. A partir d’una imatge comprimida en .jpg mai podrem recuperar la qualitat original. Quan reduïm i simplifiquem, perdem informació, com quan resumim un llibre. Estem retallant trossos i quedant-nos amb el més significatiu. Els anglesos diuen que en aquests casos, estem fent una compressió “lossy“. Hi ha altres algorismes, en canvi, que saben comprimir sense perdre informació. Son els algorismes “lossless“, en terminologia anglosaxona. En aquest cas podem parlar d’informació elàstica. La comprimim i la fem petita per a guardar-la o enviar-la. Però en qualsevol moment podem descomprimir-la i recuperar-la amb tots els seus detalls originals. És el que fem quan comprimim un o més fitxers i els deixem, per exemple, en format .zip o en formats com el que podeu veure a la nota del final. És fonamental que aquests sistemes puguin recuperar els documents originals sense pèrdua d’informació, perquè en cas contrari degradarien els nostres texts i no ens servirien de res.

Sabíeu que, en menys d’un minut i amb les eines clàssiques de compressió de fitxers que tenim a tots els ordinadors, podem calcular la probabilitat que un text hagi estat parcialment copiat d’un altre? Ho podem fer gràcies a Kolmogorov, que ens va ensenyar que la informació no sols és elàstica sinó que, analitzant la seva elasticitat, podem mesurar si és molt o poc complexa.

Andrei Kolmogorov va néixer a Tambov l’any 1903. Va estudiar a la Universitat Estatal de Moscou i ben aviat va proposar la seva teoria de la complexitat algorísmica. La idea és ben senzilla: de manera intuïtiva, Kolmogorov ens diu que una determinada informació és senzilla o poc complexa si es pot explicar amb poques paraules, i que en canvi té una complexitat elevada si és difícil d’explicar-la. Mireu els dos requadres de la imatge. El de l’esquerra es pot descriure dient que representa “quatre per quatre quadrats vermells”. En canvi, per descriure de manera precisa el de la dreta i explicar el dibuix que formen els quadrats vermells i grocs, calen molt més de cinc paraules. En d’altres paraules: la complexitat de Kolmogorov del requadre de l’esquerra és més baixa que la del de la dreta. A les primeres pàgines d’aquest article trobareu més exemples del mateix.

Si tinguéssim el millor sistema possible de compressió elàstica (sense pèrdua d’informació), es fàcil veure que el seu grau de compressió ens donaria la complexitat de Kolmogorov de qualsevol document, imatge o vídeo. Això és així perquè no hi ha millor manera de comprimir el requadre de l’esquerra de la imatge que escriure, en algun llenguatge compacte, “quatre per quatre quadrats vermells”. El problema és que no coneixem ni podem disposar d’aquest ideal “millor sistema possible” de compressió elàstica, i això fa difícil el càlcul precís del grau de complexitat dels nostres texts, imatges i documents. Però sí que podem calcular una mesura aproximada d’aquesta complexitat de Kolmogorov si tenim un sistema de compressió prou bo, i en molts casos, això ja ens pot servir. Investigadors com Leanne Seaward, Stan Matwin i molts altres utilitzen bons sistemes de compressió elàstica com per exemple l’algorisme Lempel–Ziv–Welch (vegeu la nota al final) per mesurar la complexitat de texts i per detectar plagis i còpies entre documents. El seu mètode es basa en calcular el que ells anomenen la distància de compressió normalitzada (NCD, vegeu la nota al final) entre els dos texts que estem analitzant.

I com es calcula aquesta màgica “distància de compressió normalitzada” que ens diu si un text és còpia de l’altre o no? L’únic que cal fer és comprimir el primer text, comprimir el segon text, i comprimir el text conjunt que obtenim per concatenació dels dos primers. Ens apuntem la mida, en octets o bytes, de cada un dels tres fitxers comprimits, i només hem de fer una resta i una divisió per a obtenir un indicador que ens diu el grau de semblança entre els dos texts i ens explica si som davant d’un cas de còpia o no. L’explicació intuïtiva es basa en que cada autor té el seu estil. Un bon sistema de compressió, en els casos de còpia sempre aconseguirà un millor resultat i un fitxer comprimit del fitxer concatenat que ocuparà menys bytes, perquè detectarà que les pautes d’autor del primer text es repeteixen el el segon, i aquestes darreres les podrà “explicar” en base a les que ja ha trobat en el primer text. Com ens va dir Kolmogorov, és més fàcil explicar (i comprimir) dos texts amb el mateix estil que dos texts diferents.

He de reconèixer que em captiva el fet que camps ben diversos es connectin i acabin donant fruits sovint inesperats. Qui ens havia de dir, fa uns anys, que les idees de Kolmogorov i els mètodes de compressió que utilitzem quan volem enviar fitxers grans per correu electrònic, ens podrien servir per detectar còpies. De fet, la idea és ben senzilla i fàcil d’usar. Tant, que alguns professors del meu departament de la UPC ja l’estan aplicant amb èxit…

Per cert, Ferran Requejo diu que el rescat de bancs privats, l’empobriment de la població i les pràctiques de corrupció constitueixen una presa de pèl sistèmica. Diu també que l’economia financera, que va causar la crisi, segueix dominant molt més enllà del pes de l’economia productiva.

—–

NOTA: L’algorisme Lempel–Ziv–Welch, anomenat també LZW, va ser proposat per Abraham Lempel, Jacob Ziv i Terry Welch entre els anys 1978 i 1984. S’utilitza en Linux i en el format .gif per imatges digitals, i és elàstic perquè comprimeix sense perdre informació. L’algorisme original de 1984 codifica una seqüència d’octets (bytes o conjunts de 8 bits) tot transformant-la en una seqüència de grups (que anomenarem codis) de 12 bits. El conjunt de totes les 4096 possibles combinacions d’aquests 12 bits conformen el diccionari de compressió, que es va generant a mesura que es llegeix la seqüència d’octets que volem comprimir i que després guiarà el procés de recuperació o descompressió. Imaginem que volem comprimir el text “Jean Daniel diu que cal anar a la força de la raó, més que a la raó de la força”. Inicialment, preparem el diccionari de manera que les seves 256 primeres entrades siguin el codi de totes les lletres i signes de puntuació. Ho podem fer perquè cada caràcter d’un text es codifica en un octet i perquè el nombre de possibles octets diferents és 256. Ara, la regla LZW de compressió és aquesta: en cada moment, agafem la màxima seqüència de caràcters consecutius a partir d’on ens trobem, de manera que el següent caràcter donaria lloc a una seqüència que no tenim al diccionari. El codi d’aquesta màxima seqüència (sense el caràcter final) s’afegeix al text comprimit i aquesta màxima seqüencia (ara, amb el caràcter final) s’inclou com una nova entrada en el diccionari. En el nostre cas, és fàcil veure que el text comprimit començarà amb els codis individuals de les lletres “J”, “e”, “a”, “n”, “_”, “D” (indico l’espai en blanc com “_”). Però a la vegada haurà afegit noves entrades al diccionari per a les seqüències “Je”, “ea”, “an”, “n_”, “_D” i “Da”, de manera que a partir d’ara ja podrà avançar de dos en dos en algun cas i donar el codi comprimit de “an” (que ja el troba al diccionari) mentre inclou la nova entrada “ani”. És fàcil veure que el diccionari aviat acabarà tenint entrades per paraules com “que” i trossos com “la força” o “la raó”. L’algorisme LZW és eficient perquè el seu diccionari acaba incorporant més de 3000 termes i frases que es repeteixen al llarg del text i que identifica. D’aquesta manera, l’algorisme de compressió s’adapta a l’estil de l’autor.

El càlcul de la distància de compressió normalitzada NCD entre dos texts X, Y és ben senzill. Només cal comprimir cada un dels dos texts per separat, i després comprimir el text XY, que es forma per concatenació de X i Y. Si les mides dels tres fitxers comprimits (en bytes) són CX, CY i CXY respectivament i si diem M al màxim dels dos valors CX i CY i m al seu mínim, el valor de la distància de compressió normalitzada NCD és el resultat de calcular l’expressió (CXY-m)/M. Si aquest valor de la distància NCD és petit, és que els texts X i Y són semblants en l’essencial. Si és gran, és que són independents.

La ciència i la paciència

dimecres, 4/06/2014

SolarImpulse.jpg Molts diuen que la informàtica consisteix bàsicament en saber ordenar i en poder trobar ràpidament les coses que cerquem. Abans d’ahir tot just estàvem parlant d’això amb un grup de gent del barri Barceloní de les Corts. Google va néixer fa només setze anys, i en aquests pocs anys ha aconseguit fer-se imprescindible en la vida de molts de nosaltres. Molta gent, quan necessita saber coses, ho pregunta “al seu amic Google“.

Permeteu-me que avui parli de dos temes diferents però relacionats. Els dos tenen a veure amb els algorismes actuals de cerca i amb la ciència. De fet, aquesta vegada veureu que he inclòs ben pocs enllaços o “links” perquè, com sabem, els cercadors ens poden ajudar a resoldre dubtes i a trobar les pàgines web que contenen allò que volem. La utilitat dels cercadors com Google, Yahoo o d’altres és conseqüència directa de la seva capacitat de fer cerques associatives de manera molt eficient. Troben el que demanem sense que haguem de recordar on ho tenim o el lloc de la web on és. Els cercadors associen la pregunta que fem amb la resposta que ens ofereixen. Això és el que els fa interessants i útils.

Proveu d’escriure “avió solar” a Google. Si ho feu ara, a principis de juny de 2014, veureu que la resposta conté 478 mil resultats, i que el segon d’ells parla del projecte “solar impulse“. És un projecte fascinant, un projecte per aconseguir un avió que voli sense cap despesa d’energia, utilitzant només l’energia que rep a través dels panells solars que té damunt les seves ales. Us imagineu poder volar sense contaminar gens? El primer avió de Bertrand Piccard ja va demostrar que podia volar dia i nit. Fa pocs mesos va volar de Payerne a Madrid i a Rabat. Aquest avió experimental ha aconseguit diversos records mundials: per exemple, ha estat el primer avió solar que ha volat més de 24 hores seguides. I fa només dos dies, el 2 de juny de 2014, la segona versió del prototipus, ja homologada per les administracions, va fer el seu primer vol de proves. Ho podeu trobar i veure els vídeos si escriviu “solar impulse 2 first flight“. L’objectiu de Bertrand Piccard és fer la volta al món amb avió i només amb energia solar, l’any 2015. No és engrescador? El projecte “solar impulse” és una senyal per mostrar-li a Europa el que podria fer en el camp de les energies netes, si s’ho proposés. Un dels objectius dels seus creadors és fer-nos reflexionar sobre el potencial de les energies renovables. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

El projecte “solar impulse” (com d’altres semblants) és veritable ciència, en majúscules. I també és un immens repte tecnològic. El 1903 els germans Wright van volar en avió per primer cop. Cent deu anys després, ja som capaços de volar amb despesa energètica nul·la. Però ningú ho ha comentat. Malauradament, ha estat una noticia que no ha sortit als mitjans de comunicació. Parlem molt d’esports, en practiquem pocs, i parlem encara menys de ciència. Així anem. Avui mateix he fet un petit experiment que segurament podreu repetir ben fàcilment, si voleu. Ho he pogut fer perquè cada dia em “baixo” el diari i així vaig creant la meva petita hemeroteca de diaris Ara en format pdf. Doncs bé, l’aplicació (Acrobat) per llegir documents pdf disposa com sabeu, d’un cercador. No només tenim Google per cercar informació a la web, sinó que podem cercar paraules al nostre ordinador i en documents concrets. L’experiment que he fet ha estat el de cercar, en tots els diaris Ara dels darrers 15 dies, les paraules “ciència” i “esport”. Ho fet fet en els diaris des d’el dijous 21 de maig fins avui, dimecres 4 de juny. He tardat menys de deu minuts, i la conclusió ha estat interessant. La paraula “esport” es troba en totes les edicions del diari, tot apareixent en un nombre de pàgines que oscil·la entre 5 i 13. D’altra banda, només hi ha hagut un article de ciència, el dia 22 de maig, sobre paleontologia. El diari d’avui (4 de juny) conté d’altra banda un article sobre la possibilitat que el Parc de la Ciutadella sigui un espai de ciència, i algunes edicions parlen de ciència política. Però el més divertit és la quantitat relativament gran de pàgines del diari on podem trobar paraules que contenen les lletres “ciència”: ciència-ficció, consciència, eficiència, impaciència, … i paciència.

Molta impaciència i molta paciència, però poca ciència. Menys mal que els cercadors ho detecten i ens ho expliquen. Perquè, com diuen Daniel Arbós i Màrius Belles, pa ciència, la nostra…
Per cert, Moisés Naïm (citant Piketty) diu que les desigualtats creixen quan la taxa de remuneració del capital supera el valor de la taxa de creixement de l’economia. Però diu que també creixen com a conseqüència de la corrupció, perquè a molts països hi ha massa lladres en el govern i en el sector privat que poden robar amb total impunitat.

Rescats, subvencions i recerca

dimecres, 8/01/2014

Tres noticies d’actualitat i alguns comentaris:

1. Em preocupa que l’empresa Sacyr, en un afer bastant fosc, demani 1200 milions d’euros addicionals al Govern de Panamà. Em preocupa el paper del govern Zapatero, que va avalar el projecte amb 150 milions d’euros, fet que ara podria costar molts diners a les arques de l’Estat. Em preocupa que en un afer com aquest, la Ministra de Foment Ana Pastor vagi a negociar amb el President de Panamà. La ministra ha anat a defensar els nostres interessos, o els de l’empresa Sacyr? Hem preocupa que Ana Pastor hagi dit que “en cap cas” el Govern espanyol donarà diners a Sacyr per a que finalitzi les obres d’ampliació del Canal de Panamà. Em preocupa perquè molts cops, quan es diu que no, acaba essent que sí. I em fa por que els errors d’uns quants els acabem pagant tots (de fet, tots menys ells). No és pas el primer cop que els governs donen subvencions camuflades a les empreses, a càrrec dels contribuents.

2. La Banca Andorrana sembla que serà l’entitat lider inversora en el projecte del museu Hermitage en el port de Barcelona, junt amb d’altres respectables inversors russos. El pressupost total és d’uns 30 milions d’euros. Fa un parell de mesos, Adela Cortina deia que la pregunta davant projectes com aquest del Museu de l’Hermitage de Barcelona o el del BCN World a la costa Daurada, és la de si concentra o redistribueix la riquesa, i de si connecta o separa barris. Deia que els dos projectes, que opten per la còpia enlloc d’inventar models propis, és possible que obtinguin franquícies legals. Més que voler saber quants diners ens prometen, es preguntava si aquests projectes connectaran barris i pobles, i si el Museu de l’Hermitage farà la ciutat més democràtica, o menys.

3. El Govern de la Generalitat ha obert una convocatòria per a reconèixer grups de recerca consolidats a Catalunya. Alguns dels grups de recerca que siguin reconeguts obtindran a més una petita subvenció per al desenvolupament de les seves activitats. El total previst dins del pressupost 2014 és de 7,2 milions d’euros, per a tots els grups de totes les Universitats, Centres i Fundacions. La resolució publicada al Diari Oficial de la Generalitat indica que el primer pagament, corresponent a una tercera part de l’ajut, es tramitarà un cop resolta la convocatòria i un cop finalitzat el termini de presentació del document d’acceptació. El segon pagament, corresponent també a una tercera part de l’ajut, estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries i es tramitarà durant l’any 2015, un cop l’AGAUR aprovi les justificacions parcials corresponents que s’hauran de presentar durant el darrer trimestre de l’exercici pressupostari. El tercer pagament estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries, igual que el segon.

L’empresa lider del consorci que ha d’ampliar el canal de Panamà reclama 1200 milions d’euros, i la ministre Ana Pastor ho ha de negociar amb el president Panameny. El nostre Govern s’implica activament en projectes milionaris i dubtosos com l’Hermitage en el port de Barcelona o el de BCN World, mentre aquest any destinarà només un total de 7,2 milions d’euros per a tots els grups de recerca de Catalunya, amb subvencions en les que dos dels seus terços “estan subjectes a les disponibilitats pressupostàries”. Això sí, els grups de recerca hauran de fer primer la feina prevista. Un cop acabada, demanaran el terç corresponent de la subvenció ja concedida, i rebran una educada resposta negativa. No hi haurà disponibilitat pressupostària perquè els diners s’hauran gastat en subvencionar projectes emblemàtics, vistosos i mediàtics.

Fa només dos dies en Josep Maria Vilalta deia que els set anys que van entre 2014 i 2020 seran claus per al futur d’Europa, i també decisius per a Catalunya. Durant aquest període la Unió Europea desplegarà les polítiques més ambicioses que ha executat mai en matèria de competitivitat i innovació. Explicava que el programa Horitzó 2020 és l’aposta de la Unió Europea per incentivar la recerca i la innovació i que hi destinarà un pressupost d’uns 80.000 milions d’euros en aquests set anys. Catalunya necessita imperiosament aprofitar al màxim les oportunitats que tots aquests programes europeus poden aportar, malgrat que són altament competitius. Deia que el teixit empresarial català requereix fer aquest salt cap a la innovació i la creació de valor afegit en un escenari de competitivitat internacional, cosa gens senzilla donada la tipologia d’empreses micro, petites i mitjanes, amb una aposta encara minsa per l’R+D a l’empresa. Comentava que Europa aposta decididament per la recerca, la innovació i el creixement en l’horitzó 2020, i que per a Catalunya és una oportunitat històrica per sumar-se al tren dels països més avançats: no fer-ho ens pot dur a quedar-ne relegats durant dècades.

Per cert, en Joan Ridao diu que no hi ha un fet diferencial des del punt de vista de la corrupció. I afegeix: “estic en contra d’aquesta suficiència catalana de dir que si som independents no hi haurà corrupció”

Hi ha dos tipus de bancs: els ètics i els altres

dimecres, 8/05/2013

Hi ha dos tipus de governs. Els que inverteixen en educació i recerca i els que retallen aquestes partides amb una total curtesa de mires.

Hi ha dos tipus (o més) de polítics. Els que miren pel bé general i l’anteposen als seus propis interessos (en paraules de Moisés Broggi), i els que pensen en les següents eleccions. Els que creuen que han de servir els que els han votat, i els que prefereixen ajudar els seus amics.

Hi ha dos tipus (o més) d’empresaris. Els que aposten per la innovació i en èpoques de vaques grasses reinverteixen els beneficis, i els que fan cas de gestors que no entenen els processos productius. En paraules d’un amic meu empresari, els primers es posen en mans dels enginyers i els segons confien en gestors tecnòcrates.

Hi ha dos tipus (o més) d’investigadors i professors universitaris. Els que treballen, creen coneixement i són reconeguts a nivell internacional, i els que s’arrepengen.

Hi ha dos tipus (o més) d’estudiants universitaris. Els que són constants, treballen moltes hores, s’esforcen i se’n surten, i els que pensen en “compensar” assignatures.

Hi ha dos tipus (o més) de ciutadans. Els que ja estem tips que els nostres impostos, enlloc de contribuir a diversos serveis de l’Estat del benestar com poden ser l’educació i la sanitat, serveixin per ajudar i rescatar els qui ens han enfonsat, i els (pocs) que encara no ho estan.

Hi ha dos tipus (o més) de països. Els que persegueixen de veritat la corrupció i el frau, i els que ho toleren.

Hi ha dos tipus (o més) de civilitzacions. Les que sabran treure profit de les noves tecnologíes per poder conviure solidàriament i en pau en un món globalitzat, i les que no.

Hi ha dos tipus (o més) de banquers. Els que donen crèdits i els que s’ho maneguen per quedar-se amb els pisos (i també amb els dels avaladors) quan la gent té problemes per pagar.

Hi ha dos tipus de bancs. Els bancs als que no els importa especular per a fer més diners, i els bancs transparents que inverteixen en projectes que creen valor i productes, conserven els recursos naturals i promouen solucions tecnològiques innovadores i realistes.

Aconsellat per alguns bons amics, jo fa temps que vaig portar els meus estalvis a la banca ètica.