Entrades amb l'etiqueta ‘cotxes elèctrics’

Nosaltres i els números

dijous, 1/03/2018

Hi ha poca gent que sigui amiga dels números. L’opinió més estesa és que són freds i secs, i que fins i tot ens poden allunyar de la humanitat i de la poesia. Les matemàtiques tenen mala fama.

Alguns números, com els telèfons dels nostres amics, han anat desapareixent de la nostra vida. No ho vivim amb massa preocupació, perquè ens agrada pensar que allò més sublim no és numèric.

Però el cert és que som addictes als números. I bàsicament som fans, encara que no en siguem conscients, de les seves facetes més aviat mundanes i poc interessants. Em refereixo al preu de les coses, a aquest valor numèric que els humans hem inventat de manera força artificial i que acaba ordenant i classificant tot el que hi ha a la Terra. Fa poc, passant pel carrer, vaig escoltar el que deien dues persones davant d’un aparador. Mentre miraven un determinat objecte, una li va dir a l’altra: “fixa’t, només val xx euros. T’ho pots comprar!”. Vaig pensar en aquesta relació ambivalent que tenim amb els números, que fa que tot objecte o servei tingui associat una xifra màgica, força independent del seu valor i la seva utilitat, que ens diu si pot ser nostre o no.

La ciència, en canvi, ens explica que hi ha moltes més dimensions, a més del preu, en tot el que veiem i en tot el que ens agradaria fer o tenir. El valor és multi-dimensional. Els llibres tenen el valor del coneixement que amaguen, i fins i tot el valor del que poden arribar a canviar la nostra vida. Una informació que trobem a internet i que sabem que ve de fonts acreditades i fiables, encara que sigui gratuïta, pot ser molt més valuosa que allò que hem llegit als diaris. En unes botes per la pluja o la neu, el fet de ser impermeables és molt més valuós que el seu preu en euros…

El valor d’alguns objectes que per exemple ens recorden els pares o els avis, pot ser altíssim encara que ningú ens els vulgui comprar. I el cost de quelcom que contamina o que acaba fent mal a altres persones és ben probable que sigui molt més alt que el seu preu. Hi ha un cas ben clar. És el de la gasolina i el combustible dièsel, dos casos en els quals el preu té un fort component de decisió política que no lliga amb allò que passa al món real. Perquè els combustibles fòssils són recursos no renovables, i perquè el seu cost real, en aquests moments en què l’escalfament antropogènic és ja acceptat per la pràctica totalitat dels científics mundials, és molt i molt més alt que el que paguem quan anem a la gasolinera. En altres paraules: el seu valor és molt més petit que el que pensem, perquè ens serveix avui però el dia de demà portarà fam i pobresa als nostres néts. No sé vosaltres, però jo penso que no puc donar valor a una determinada cosa, si ha d’acabar fent mal als meus néts. No en som gaire conscients perquè al món només es parla en termes d’una economia neo-lliberal que no considera els efectes futurs del que ara fem, però hi ha altres economies, com per exemple l’economia ecològica i tota la teoria de l’economia del estat estacionari d’en Herman Daly, que fan un càlcul ben diferent del valor del que ens volen vendre. Si el preu actual de la gasolina fos el que calculen aquestes economies alternatives, deixaríem de posar-ne, tots ens compraríem cotxes elèctrics, i demanaríem que l’electricitat es fes amb energies netes.

El gran problema del petroli i dels combustibles fòssils és d’escala de temps. I aquí, mira per on, també surten els números. La formació del petroli a la Terra ha estat un procés extraordinàriament lent al llarg de centenars de milions d’anys (aproximadament, tres-cents milions d’anys). Doncs bé, aquestes criatures ignorants que ens auto-anomenem humans, hem cremat la major part de tot el que la Terra havia anat generant lentament en només 100 anys (ara fa 100 anys és quan van aparèixer els primers cotxes i es va començar a utilitzar el petroli en grans quantitats). El ritme de despesa i consum del petroli (la seva derivada, com bé diuen els matemàtics) ha estat per tant 3 milions de vegades superior al seu ritme de generació. Durant un segle, hem gosat anar 3 milions de vegades més ràpid que el nostre planeta en el seu lent procés de fabricació del cru que encara consumim. I ara, després de trencar l’equilibri ecològic de la Terra, ens sorprenem del canvi climàtic. Com bé diu l’Eudald Carbonell, és d’esperar que en algun moment la humanitat sortirà de la prehistòria.

És estrany. Avorrim les matemàtiques però usem els números cada dia, quan anem a comprar. El nostre desinterès per les matemàtiques probablement ajuda que acabem ignorant dimensions que són essencials en el cost real de les mercaderies, i que ens quedem només amb aquest número que anomenem preu i que diuen que “el mercat” ha acabat fixant. Però quan escoltem que algunes empreses dissenyen polítiques comercials específiques per a “fidelitzar” els seus clients o compradors tot ajustant adequadament els preus, potser hem de començar a pensar que els preus moltes vegades són esquers i que els comprats acabem sent nosaltres.

———

Per cert, en Josep Maria Espinàs diu que la caiguda d’una ambició excessiva pot ser molt dolorosa, i que l’ambició és una mena d’animal que ha de ser domesticable.

Quin serà el nostre proper cotxe?

dimecres, 20/11/2013

CocheElectrico2.jpg Saps què? Crec que em canviaré el cotxe (diu l’Aleix).

Cóm és això? Què no et va bé el que tens? (contesta la Martina). Jo encara el veig bé.

(A): Si, però li falta potència. Ja saps que sóc dels que els agrada córrer.

(M): Doncs jo, quan l’hagi de canviar, em compraré un cotxe elèctric. Saps que aquests dies, Barcelona és la capital internacional dels vehicles elèctrics? Hem tingut l’EXPOelèctric i si t’afanyes, encara pots visitar el congrés i l’exposició EVS27. Aquest cap de setmana vaig anar al passeig de l’arc de Triomf a veure l’EXPOelèctric, i vaig poder provar un parell de cotxes i algunes bicicletes elèctriques. Em van convèncer. Per cert, ara m’en vaig al EVS27.

(A): Un cotxe elèctric? Ni en broma! No corren gaire, tenen poca autonomia i a més són més cars. Ja saps que m’apunto a tot el modern, però en el tema dels cotxes, no em vull arriscar. On hi hagi un bon Turbo…

(M): A mi, els elèctrics crec que em serveixen. Corren el que cal, i la seva autonomia, que ja és de l’ordre dels 200 quilòmetres, creix cada any. A més, no veig que siguin cars. És cert que et poden costar de l’ordre de 20 mil euros, però després deixes de pagar la benzina. Saps que t’estalvies de l’ordre de 2500 euros cada any i que només amb aquest estalvi, en vuit anys pagues el cotxe? Si fas 30 mil quilòmetres anuals, enlloc de gastar-te uns 3100 euros a l’any en benzina o gasoil, en un cotxe elèctric només en gastaràs 600. A més, per què cal anar més ràpid del que és necessari?

(A): Continuo pensant que una autonomia de uns 200 quilòmetres és massa baixa. I en èpoques de crisi com l’actual, no podem pas pensar en tenir un cotxe “de ciutat” i un altre “de carretera”, oi?

(M): Cert, però hi ha una solució, que és el “range extended“, com ens explicava en Ramon Caus. És un cotxe elèctric que porta un petit generador que obté electricitat a partir de benzina o de gasoil. Si fas un viatge llarg, pots anar a la gasolinera i omplir. Però, com diu en Ramon Caus, fins a 200 quilòmetres tens un vehicle elèctric i, com que saps que l’electricitat és més barata, intentaràs anar amb motor elèctric i consumir el mínim possible de benzina. Per cert, saps que les petrolieres sembla que controlen les patents de les bateríes i posen pals a les rodes a la implantació dels cotxes elèctrics? D’altra banda, l’energia elèctrica és sempre més neta que la gasolina perquè es fa amb un “mix” o barreja, i en aquesta barreja, el percentatge de renovables és cada cop més gran (i ho ha de ser, amb els objectius 2020 de la Unió Europea). Quan penso en els meus néts, tinc ganes de fer el possible per a deixar-los un planeta en bon estat.

(A): En això dels néts crec que tens raó. A més, no t’ho volia dir, però t’he de confessar que he llegit una cosa que reconec que és atractiva. Diuen que en el marc del projecte europeu FastinCharge, s’estan estudiant sistemes per a carregar les bateries dels cotxes elèctrics sense endollar-los i sense deixar de conduir, aprofitant les parades als semàfors. Ho fan sense fils i amb camps magnètics, utilitzant el principi físic d’inducció dinàmica, un principi semblant al que fa que es transmeti energia a les olles en les cuines d’inducció. La idea és generar camps magnètics oscil·latoris amb conductors amagats sota l’asfalt, que indueixen electricitat en les bobines situades sota els cotxes i acaben carregant les bateries. El cotxe es carregarà quan ho necessiti. S’identificarà amb la seva clau secreta, rebrà una mica d’energia magnètica per a carregar la bateria a cada semàfor, i l’aplicació ens facturarà a final de mes segons el que haguem carregat i en base a la identificació automàtica del cotxe. Amb aquest sistema, sembla que no caldrà parar-se a les benzineres!

(M): Interessant, això que expliques. Veig que a tu se’t ha de captivar a través de la tecnologia, oi? Jo, crec que començaré comprant-me una bicicleta elèctrica. Així podré fer pujades que ara em són impossibles. Voldràs provar-la, quan la tingui?

(A): Mira, doncs crec que sí. La provaré. Faré una prova amb la teva bicicleta. Avisa’m quan la tinguis, d’acord?

Per cert, en Javier Gomá diu que li agrada seure prop de la finestra i mirar la gent i els cotxes, movent-se contínuament. Diu: on va tota aquesta gent? No eren feliços, on eren abans? Estan segurs que seran més feliços en el lloc de destí?