Entrades amb l'etiqueta ‘cultura de pau’

El nostre lloc

divendres, 30/06/2017

En Michael Shermer escriu cada mes un article amb el títol genèric de “skeptic. De fet, crec que aquesta paraula “escèptic” és un bon terme per definir l’actitud dels que miren el món amb perspectiva científica. Ara acaba de publicar un nou llibre que analitza, des d’una perspectiva científica, els mites i la nostra insistent cerca de la immortalitat.

En un article recent, de febrer de 2017, en Michael Shermer es pregunta per què ens costa tant acceptar el Principi Copernicà, que diu que no som especials, que no som el centre de l’Univers, que som part de la natura, que som finits i que l’Univers no va ser creat ni ajustat per a nosaltres. Diu que la conclusió de 500 anys de descobriments científics és que això “no va per nosaltres”. En una entrevista també recent, parla de la resurrecció i de si hi pot haver alguna cosa després de la mort, i explica que tornar algú que estigui veritablement mort a la vida seria un dels esdeveniments més inusuals de la història, atès que fins avui, el món ha estat habitat per uns 100 mil milions de persones, i no tenim ben documentat que cap d’elles hagi tornat a la vida. En altres paraules, la probabilitat de resurrecció és menor que 1 dividit per 10 a la onzena potència (un 1 seguit de onze zeros). També explica que, segons alguns neurocientífics actuals, el “Jo” inclou el “MEM-Jo” (els records i la meva historia) i el “POV-Jo” amb els meus punts de vista. Ara bé, la memòria es perd amb la mort, i, encara que alguns ho creguin, no és copiable en cap dispositiu ni en cap llapis de memòria perquè no és un fet anatòmic, sino fisiològic: és un procés fluid que contínuament es modifica i que requereix que les neurones del cervell estiguin funcionant. D’altra banda, diu, el “POV-Jo” depèn totalment de totes les percepcions constants que rep el meu cos, de manera que es va construint a partir de la continuïtat del “Jo” entre cada moment i el següent de la meva vida. Com que la mort és una ruptura permanent d’aquesta continuïtat, és un fet que impedeix que el POV personal es pugui moure del nostre cervell a cap altre mitjà, ni ara ni en el futur. Som finits.

Som alguna cosa (no sabem ben bé què) i no serem res: aquesta és una afirmació que podem fer amb altíssima probabilitat. I justament en aquest article, en Shermer es pregunta què és el no-res, i si és possible que tot l’Univers hagi sortit del no-res. Sempre volem saber quines són les causes de tot plegat, i sembla evident que el no-res no pot ser causa de res del que existeix. Però Einstein ja va adonar-se que el principi de causalitat no existeix a nivell quàntic, i que constantment estem convivint amb partícules que sorgeixen del no-res: els fotons que arriben als nostres ulls quan llegim, han aparegut de manera espontània un instant abans, quan certs electrons de la pàgina de paper han canviat d’estat. Els fotons no existeixen abans de ser emesos. I, si els fotons es creen constantment del no-res, per què no ha pogut fer l’Univers?. En Michael Shermer diu que preguntar-se perquè hi ha alguna cosa enlloc del no-res és pensar que el no-res és l’estat natural i que la realitat és el que requereix una explicació, però que aquesta és una hipòtesi molt discutible. En tot cas, diu, ara podem moure’ns cap una perspectiva que involucra tant l’impuls religiós com el científic i que ens porta al sentiment d’admiració que tenim quan contemplem el que veiem i quan pensem en el no-res.

El nostre lloc és limitat i ínfim, a l’espai-temps. Només cal mirar la imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta web. És un troç cúbic de l’Univers amb més de cent mil galàxies. Inclou, a la bombolla que es veu al mig, la nostra regió: Laniakea. Les línies que mostra el gràfic indiquen el moviment de les galàxies (la web explica en detall la imatge i conté a més alguns vídeos molt interessants). La imatge simulada de Laniakea ens ajuda a ubicar-nos. A mesura que anem entenent la petitesa del nostre lloc comencem a poder respondre, com bé explica en J. M. Mulet, la paradoxa de Enrico Fermi: si l’Univers és tan gran i és probable que hi hagi altres civilitzacions inteligents, com és que no n’hem pogut detectar cap?. La resposta és cada cop més clara: sabem que la Terra no és un cas singular, però també sabem que la probabilitat que dues civilitzacions suficientment properes per a que puguin contactar, coincideixin a més temporalment, tendeix a zero. Perquè segons el rellotge de la historia de la Terra, la nostra humanitat només ocupa el darrer minut de les 24 hores del planeta, i al pas que anem, no és clar que duri gaire més. Mulet diu que la vida és molt curta, en tots els sentits, però també en aquest.

La consciència profunda de la petitesa del nostre lloc, en espai i temps, ens hauria de servir com a remei contra la vanitat, l’orgull i l’obsessió per acumular poder i objectes. Perquè l’alternativa a pensar que som els millors (fins i tot els elegits per Déu) i que hem de dominar i destruir els altres, és pensar el petits que som tots plegats, en aquest món, i intentar conviure en pau per salvar-nos (els humans i la Terra).

Per cert, en Rafael Vilasanjuan explica que el problema dels conflictes oblidats és que el silenci que els envolta sempre és criminal. Diu que a l’ombra de Síria, el Iemen és el millor exemple d’una guerra que ja fa dos anys que dura sense que ens arribi el patiment dels seus habitants.

La cultura dels límits

dijous, 6/08/2015

Quants quilòmetres diríeu que podeu caminar (o córrer) en un dia? Quantes hores podeu estar sense dormir?

És possible que no sapigueu les respostes. Jo tampoc. Però aquests límits existeixen. Els matemàtics tenen un recurs quan no poden donar valors exactes: parlen de fites inferiors i superiors. No sé quants quilòmetres puc caminar en un dia, però com que en el meu cas no són més de 40, puc afirmar que aquesta és una fita superior pel que fa a les meves caminades. Sempre és millor tenir una fita que no saber res, oi?. En el cas de la pregunta sobre les hores que podem estar desperts, la fita superior pot ser molt variable segons les persones però no superarà unes quantes desenes. Recordo una vegada, fa molt temps, que vaig estar despert unes 33 hores seguides. Aquesta és ben segur la meva fita.

L’interessant d’aquest concepte de fita superior és que ens fa prendre consciència del fet que tot, inclosos nosaltres, és limitat. Són molts els filòsofs i científics que n’han parlat, dels límits. Javier Gomá diu que l’acceptació de la limitació consubstancial a la nostra finitud és el que ens predisposa per assumir els límits ètics i cívics que acaben modelant el nostre jo. I Einstein deia que els humans no som més que éssers limitats en l’espai i el temps.

Quanta energia provinent de combustibles fòssils podem gastar anualment, a Catalunya? Quants habitants pot arribar a tenir el món?

Aquestes ja són preguntes més estranyes, que quasi ningú es planteja perquè vivim immersos en la cultura del creixement. Es parla massa d’objectius i de taxes de creixement, i ben poc de límits. Tot són interessos, beneficis, increment del PIB, expansió comercial, però ningú fa cas del profètic informe Meadows del Club de Roma. És sostenible, el creixement actual de la quantitat d’energia provinent de combustibles fòssils? Ho és, l’actual creixement de la població mundial, que s’ha duplicat durant els darrers cinquanta anys? Fins on volem arribar? Sabem alguna fita màxima d’aquests valors? Són valors limitats, però ningú hi pensa. És ben conegut que l’establiment de polítiques correctores comença per la definició d’objectius i per acords sobre els límits. En llenguatge matemàtic diríem que la vida és una constant optimització amb restriccions (vegeu aquesta pàgina web o aquesta altra en anglès). Volem viure el millor possible (volem optimitzar) però hem de tenir en compte la nostra energia limitada, els drets dels altres, la sostenibilitat del planeta (restriccions). Establir aquestes restriccions requereix identificar i quantificar els límits, i aquí és on la ciència ens pot ajudar. Potser sí que hem de saber quin és el màxim d’energia fòssil que volem gastar, ara i d’aquí a vint anys. Potser no podem evitar el creixement de la població mundial, però el raonament també és vàlid a nivell local. Quin és el màxim raonable d’habitants que podem tenir a les nostres ciutats? Segur que volem créixer constantment?

L’Emilio Lledó explica molt bé el que és la cultura dels límits. Diu que, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” era sinònim de “bentenir”, de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. Desprès, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència en el que la mirada només veu corrupció i malaltia social. És el mateix que comenta en Hans Rosling en aquest vídeo de la seva conferència TED sobre la gent que tenim rentadora, al món. Diu que si no ens fixem límits i no abandonem la cultura del creixement, no podrem dir als altres el que han de fer. En lloc de pensar en més, la cultura del límits fa que constantment em pregunti fins on puc arribar i que moltes vegades m’adoni que he de reduir. Quants diners vull acumular? Quant poder? Puc reduir els quilòmetres que cada any faig en cotxe? Quantes hores al dia vull estar connectat, amb l’ordinador o amb el mòbil?

La cultura de pau és, segons la declaració aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1999, un conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida basats, entre d’altres coses, en el respecte a la vida, la fi de la violència, la promoció i la pràctica de la no violència per mitjà de l’educació, diàleg i cooperació, i el respecte i la promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals (vegeu per exemple la web del Centre Delàs d’estudis per la pau). Ara bé, crec que podem dir que la cultura de pau és germana de la cultura dels límits. Perquè bona part de la violència i de les guerres venen del desig del “bentenir”i de plantejaments basats en il·lusòries absències de límits. Perquè la consciència de la pròpia limitació és incompatible amb la pràctica de la guerra. Perquè, com diuen en Xavier Bohigas i la Teresa de Fortuny avui mateix quan fa 70 anys del bombardeig de Hiroshima, cal eliminar totes les armes nuclears (en aquest cas, el límit ha de ser zero). I perquè els drets humans comporten un seguit de deures humans que no són més que límits que hem de respectar si volem cuidar el planeta, garantir els drets dels altres i limitar i reduir les desigualtats. De fet, i parlant de límits, no em puc estar de citar la Caitlin Moran quan diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Per cert, en Javier Rodríguez Marcos diu que l’atac a Nagasaki va ser la pedra de toc de la inhumanitat, el fruit d’una decisió que es va prendre sabent les seves conseqüències (la imatge de dalt, d’aquesta web, és de Nagasaki). Diu també que els qui escriuen els manuals d’ètica són els vencedors.

Els rellotges de saros

dijous, 26/03/2015

He de reconèixer que em fascinen els eclipsis de Sol, com el que vam poder veure fa pocs dies a les nostres terres. No va ser fàcil perquè els núvols ens ho van complicar, però finalment van ser prou respectuosos i en algun moment van fer una mica de lloc per a que gaudíssim del fenomen. M’agrada aquesta foto, que va fer en Pere Virgili i que podeu trobar aquí. Al cap d’una estona, però, vaig preguntar-me el per què d’aquesta fascinació. Vaig pensar que probablement era degut a la seva raresa. Al llarg de la nostra vida en podem veure molts pocs, d’eclipsis de Sol. Per veure el proper hem d’esperar més d’onze anys, fins l’agost de 2026. Seré viu? El podré veure?

Els eclipsis són un bon exemple d’allò que ens explicaven a l’escola i que li diem mínim comú múltiple. Us heu fixat en els intermitents dels cotxes i motos que esperen en un semàfor? Sempre n’hi ha alguns que van una mica més ràpids que els altres. Això fa que en un cert instant coincideixin, que vagin divergint, que passin per un moment d’alternança en el que s’encén ara l’un, ara l’altre, que tornin a divergir però que finalment tornin a coincidir. El temps transcorregut entre dos instants de coincidència és, com ens van explicar de petits, el mínim comú múltiple entre els períodes d’intermitència dels dos cotxes. Si uns intermitents s’encenen cada 88 centèsimes de segon i si els de l’altre cotxe ho fan cada 96 centèsimes de segon, veurem que coincideixen cada 10,56 segons perquè el mínim comú múltiple de 88 i 96 és 1056 (ho he fet en centèsimes de segon per poder treballar amb nombres enters, però es pot fer en qualsevol unitat de temps).

Els saros són períodes de 18 anys i 11 dies (de fet, són períodes de 6585,3211 dies). Aquest període és el mínim comú múltiple de tres mesos relacionats amb la Lluna i coneguts des de fa molts segles: un saros és l’equivalent a 223 mesos sinòdics, 242 mesos draconítics i 239 mesos anomalístics. El mes sinòdic és el temps que necessita la Lluna per tenir la mateixa aparença i la mateixa fase: 29,53059 dies, poc més de 4 setmanes. El mes draconític, en canvi, és el temps que transcorre entre dos moments successius en els que l’òrbita de la Lluna travessa el pla de l’òrbita de la Terra: 27,21222 dies. Finalment, el mes anomalístic, degut a l’excentricitat de l’òrbita del nostre satèl·lit, és el temps que cal per a que la Lluna torni a trobar-se a la mateixa distància del nostre planeta: 27,5545 dies. És una sort que el mínim comú múltiple del mes sinòdic i del mes draconític sigui tan i tan proper a un múltiple d’un mes anomalístic, perquè si no fos així els saros serien molt més llargs i els eclipsis serien molt més difícils de preveure.  En tot cas, i encara que no tot és exacte perquè les durades d’aquests tres mesos no són valors enters, el cert és que al cap d’un saros, el Sol, la Lluna i la Terra tornen a trobar-se pràcticament en la mateixa posició relativa. Si el 20 de març de 2015 vam veure un eclipsi va ser perquè la Lluna era nova, justament passava pel pla de l’eclíptica i estava a la distància adequada per a fer-nos ombra: els tres astres van estar durant uns minuts en una mateixa línia recta a l’espai. Doncs bé, com ja van descobrir els astrònoms Babilonis, d’aquí a 18 anys i 11 dies, el 31 de mars de 2033, els tres astres tornaran a trobar-se en línia recta i podrem gaudir d’un altre eclipsi semblant al d’enguany (vegeu la nota al final).

Els saros són una unitat de temps que ens fa petits i efímers. Les persones que han viscut dos saros tenen més de 36 anys i menys de 54, i per a tenir més de cinc saros cal ser nonagenari. És pràcticament impossible arribar a complir sis saros. Quants saros tens?

És una paraula poc coneguda, aquesta de saros, perquè avui en dia mirem molt menys el cel que els nostres avantpassats. Però tal vegada, pensar en termes de saros ens podria ajudar a construir un món millor i harmoniós. És un canvi d’escala de temps en el que les nostres vides mai arriben a durar sis saros, en el que l’escalfament i el canvi climàtic es fan més evidents, indiscutibles i palpables i en el que l’afany de poder perd molt del seu sentit. En l’escala de temps dels saros veiem les properes generacions aquí mateix i tal vegada ens pot ser més fàcil empatitzar amb els néts dels nostres néts. Què és millor, barallar-nos per aconseguir un poder que durarà ben pocs saros, o treballar per a que els nostres descendents rebin un món sa i habitable?

La meva conjectura és que els rellotges de saros promouen la cultura de pau. Ens fan veure les coses d’una altra manera, perquè l’escala de temps es important. Si pensem que encara ens queda molt temps de vida, pot ser fàcil sentir-nos omnipotents. Ens omplim de vanitat i podem acabar pensant en trepitjar els demés i en destruir el que tenen. Però si de tant en tant mirem el rellotge dels saros, ens adonem que la vida es curta i deixem de pensar en el nostre melic. Pensem més en els nostres fills i néts i probablement acabem fent les coses molt millor, perquè la vida és més intensa quan veiem el seu limit. La vanitat, en canvi, és una de les il·lusions més grans i perilloses que hem creat. Als museus, no puc deixar de pensar en la paradoxa dels retrats. Veiem retrats de gent arrogant que segurament va ser molt important, però ara no en sabem ni el nom. La paradoxa és que l’important ha passat a ser el pintor que ells van contractar i que els havia d’immortalitzar. “Som l’oblit que serem”. És el vers que Héctor Abad Faciolince va pensar que era de Jorge Luis Borges (i que molt probablement ho sigui), el vers que va donar nom a un dels seus coneguts llibres.

Per cert, en Josep Maria Lozano diu que fa temps que defensa que les notícies d’economia haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Diu que és un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables.

—–

NOTA: En el període dels 18 anys d’un saros hi ha un bon nombre d’eclipsis, que es tornen a reproduir al cap dels 18 anys i 11 dies. Podríem comparar un saros que fa als eclipsis amb el període d’un dia en els horaris de trens a qualsevol estació. Al llarg del dia surten trens a diferents hores, però les sortides es repeteixen el dia següent. Si un tren ha sortit a les 13:52 i no hi ha canvi d’horari, l’endemà tornarà a sortir a les 13:52. Si veiem un eclipsi, al cap d’un saros quasi segur que el tornarem a veure. Dic “quasi segur” perquè ja sabem que un saros no és exactament el mínim comú múltiple dels tres mesos de la Lluna, que no són enters. Això fa que el nou eclipsi, al cap d’un saros, sigui una mica diferent de l’anterior. Tot va canviant molt lentament i al final els tres astres deixen d’estar en línia recta i s’acaben els eclipsis. De la mateixa manera que els trens circulen a la mateixa hora avui, demà i demà passat però que en algun moment canvia l’horari i deixen de fer-ho, els eclipsis es van repetint al cap d’un, dos o tres saros però al final desapareixen. Aquest conjunt d’eclipsis (que també s’anomena saros) és finit i limitat com tot i acaba desapareixent. En concret, i com podeu veure en aquesta pàgina web, l’eclipsi del 20 de març de 2015 formava part del conjunt saros 120 i era l’eclipsi 61 d’un total de 71. En queden deu, d’eclipsis d’aquest saros que va començar l’any 933 i que finalitzarà l’any 2195. Si us interessa, podeu consultar l’evolució dels saros 126, 136 i molts d’altres. En aquest món, tot s’acaba…

Les armes i les morts extrajudicials

dimecres, 10/12/2014

En Josep Maria Espinàs diu que l’impressiona que sigui tan fàcil morir absurdament, com el nen que fa poques setmanes va ser abatut per tres policies a Cleveland. Té tota la raó. En aquest món que ens sembla tan avançat tecnològicament, ens relacionem, ens odiem i ens matem com fa deu o vint segles. Ens hem acostumat a llegir notícies que cada dia ens informen de la mort de persones innocents. I tot es tapa, quasi tot queda impune, com la mort del periodista José Couso o les morts que constantment denuncien organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Tristament, la ciència i la tecnologia han servit massa vegades a la industria militar i han contribuït a la fabricació de les armes que després ens acaben matant.

Un dels informes del Centre Delàs per la Pau es pregunta quina classe de moral justifica utilitzar uns productes que serveixen per destruir vides humanes. D’altra banda, explica que és evident que s’està implantant a Catalunya un complex militar industrial estretament lligat al desenvolupament del sector aeronàutic i de l’espai. La despesa militar en armament sempre representa una disminució de la inversió pública productiva en termes de rendibilitat social. Perquè aquests mateixos recursos materials, de béns d’equip, de coneixements tecnològics i de mà d’obra, destinats a altres sectors de la producció civil, generarien majors beneficis socials.

La ben coneguda i tan citada Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 3, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. És quelcom d’inherent a la dignitat humana. Com deia el poeta Luis Cernuda, la destrucció i la mort, sigui quin sigui el pretext, no es poden cantar ni molt menys glorificar. I com que tot dret genera un deure, tal vegada hauríem de parlar del Deure Universal de no matar, no penseu?

Cada cop estic més convençut que totes les morts extrajudicials són potencialment punibles i que, de la mateixa manera que les tortures, han de poder ser jutjades per tribunals adients amb jurisdicció universal. Diem que vivim en sistemes democràtics amb separació de poders, i ens agradar pensar que tenim una declaració dels drets humans que parla del dret de tothom a la vida i del dret a tenir un judici just. D’altra banda, cada cop hi ha més països que han abolit la pena de mort. En aquest context en el que els jutges no poden decretar la pena capital, com és que els governs, els poders executius, decideixen matar? No és legítim que el poder executiu usurpi competències del judicial. En els actuals Estats de dret sense pena de mort, és perfectament argumentable que els poders executius no poden torturar ni matar. En democràcia, els Estats es reserven el recurs a la violència. Però és un recurs limitat, perquè és en mans del poder judicial i perquè ja hem abolit la pena de mort. En el moment que les morts judicials han deixat d’existir, les altres deixen de ser legítimes. La meva conclusió és que totes les morts extrajudicials (per part de la policia, exèrcit o serveis secrets) han de poder ser punibles i han de poder ser jutjades pel tribunals amb jurisdicció universal, com és el cas del Tribunal Penal Internacional.

Tothom té dret a somiar. El meu somni és un món en el que la ciència i la tecnologia serveixin per a construir i viure millor, i no per destruir. Un món en el que els néts dels nostres néts hi puguin viure bé. Un món sense pena de mort, amb control de les desigualtats, basat en una cultura de pau i en la sortida negociada dels conflictes. Un món en que les morts, extrajudicials, siguin sempre objecte de judici. Un món en el que no hi hagi comerç d’armes i en el que les armes deixin de ser mortals. És utòpic, ho sé. Però quan penso en utopies em ve al cap la frase de Gandhi, que deia: “sigues el canvi que vols al món”. Potser cal ser una mica utòpic si volem canviar alguna cosa, oi?

Per cert, en Rafael Sánchez Ferlosio diu que ningú s’atrevirà a negar que els bons, molt abans de ser Bons, són els Nostres. Els Nostres són els que guanyen, els que han de guanyar. I diu que les armes de foc han estat l’instrument capital dels herois de la gran epopeia del Destí Manifest.