Entrades amb l'etiqueta ‘demografia’

No anem bé, i ens ho diuen

dijous, 21/12/2017

Fa 25 anys, el novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana i els regnes vegetal i animal, de manera que poden acabar alterant el món vivent. Explicaven que era molt urgent fer canvis fonamentals per tal d’evitar la col·lisió a la que ens estàvem dirigint. Textualment, deien això: “We the undersigned, senior members of the world’s scientific community, hereby warn all humanity of what lies ahead“, remarcant que era una advertència molt seriosa que ens estaven fent els membres més reconeguts de la comunitat científica sobre allò que ens espera. Aquí podeu llegir la declaració completa.

Fa tot just un mes, la revista científica Bioscience ha publicat l’article amb més autors de tota la història. El signen 15.372 científics de 184 països. El podeu llegir aquí. Fa esgarrifar. Amb la força d’aquestes quinze mil signatures, l’article parla de l’alarmant tendència dels indicadors que han estat estudiant, i constata que els humans no hem fet cas de la primera advertència d’ara fa 25 anys. Els autors donen un segon avís a la humanitat, dient que, amb el nostre consum desproporcionat i amb el nostre creixement embogit de població, no som sostenibles i estem posant en perill el nostre futur.

Els signants de la declaració de fa 25 anys i els 15.372 científics signants de l’article d’ara a la revista Bioscience estan extremadament preocupats per com estem gestionant els recursos naturals (aigua, oceans, boscos, espècies animals i vegetals), per com estem degradant el medi ambient (emissions de diòxid de carboni i altres contaminants, escalfament antropogènic del planeta) i perquè no sabem posar límit al creixement de la població humana. La figura 1 de l’article d’ara fa un mes, que podeu veure aquí, mostra que només hem sabut regular la capa d’ozó i la pesca marina. La resta d’indicadors continuen descontrolats. Es redueix l’accés a l’aigua dolça, s’incrementa el nombre de regions oceàniques costeres en les que la contaminació està impedint la vida, i es continua amb la desforestació, l’emissió de gasos contaminants i l’escalfament. A més, la nostra activitat depredadora fa que les espècies animals vagin desapareixent i que la biodiversitat es vagi reduint mentre la població humana creix sense control. Per cert, la imatge de dalt és d’aquest vídeo, “Gaia, la Gran Mare”.

Hi ha tres frases que voldria remarcar de la declaració de fa 25 anys. La primera és la constatació que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. La segona és la necessitat imperiosa d’estabilitzar la població mundial. I la tercera, la tradueixo literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No hem fet cas en res, i tampoc hem reduït la despesa militar i les guerres. Segons el prestigiós Institut SIPRI, la despesa militar mundial l’any 2016 va ser de 1,686 bilions de dòlars. Un 68% d’increment. No sabem ser sostenibles, però sí que sabem gastar més en matar-nos i fer guerres, que és el que ens demanaven que reduíssim.

Els 15.372 autors de l’article de Bioscience diuen que la humanitat ha fracassat i mostren, amb dades, que estem molt pitjor. Insisteixen que cal estabilitzar la població del món, i diuen que si volem salvar el planeta (i nosaltres de retruc) hem de modificar els nostres comportaments individuals, cosa que inclou la nostra pròpia reproducció, amb un màxim de dos fills per dona.

Hi ha un punt molt significatiu, en això que diuen ara els científics. Diuen que cal una munió d’esforços generats per “organitzacions que vinguin del poble”, per tal de superar l’obstinada oposició actual als canvis i fer que els líders polítics “es vegin obligats a fer allò que és correcte” segons l’evidència científica. Perquè durant aquests 25 anys, l’experiència ens ha demostrat que tot el món (inclosos els polítics) es mou en base als negocis i als diners, sense considerar les necessitats de les persones. Hem vist que el sistema no funciona, i ara sabem que les corporacions i els estats no actuaran. Hi ha massa interessos privats. La única solució és l’ètica, amb noves idees que vinguin de les persones, i, com bé diuen, amb pressió i noves solucions aportades per organitzacions que vinguin del poble.

Se’ns acaba el temps.

——

Per cert, Stéphane Hessel deia que els dos grans reptes actuals de la humanitat són el de resoldre la immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, i el dels drets humans, la democràcia i la conservació del planeta. Hessel deia que el poder dels diners mai no ha sigut tan gran, insolent, i egoista amb tots, des dels seus propis servents fins les més altes esferes de l’estat.

Quanta gent hi cap, al món?

dijous, 7/12/2017

És una pregunta que m’he fet moltes vegades. És clar que la quantitat de persones que viuen al món té un límit, i que saber-lo ens pot ajudar a fer les coses una mica millor en aquest segle que estem iniciant. No podem créixer de manera indefinida. Per això em va agradar la pregunta sobre quanta gent pot viure al món de manera sostenible, i per això vaig llegir amb curiositat la resposta de fa pocs dies d’en Pere Puigdomènech a Big Vang. En Pere diu que hem de pensar en els 9.500 milions d’humans que probablement viuran l’any 2050, i que caldrà poder tenir aliments per a tothom. També opina que en aquelles dates és previsible que arribem a una estabilització de la població humana. És un tema polèmic i difícil de contestar des d’una perspectiva de ciència, perquè depèn de molts factors imprevisibles. De fet, hi ha altra gent que considera que la població humana continuarà creixent més enllà dels deu mil milions de persones abans d’estabilitzar-se durant aquest segle.

Tot i que la resposta d’en Pere Puigdomènech no parlava de xifres, adduint que és una pregunta molt difícil contestar de manera categòrica, m’agradaria anar un pas mes enllà i veure si podem dir alguna cosa des d’una perspectiva quantitativa.

Crec que hi ha una constatació que ens pot ser clarificadora: actualment, som 7.600 milions de persones i estem vivint de manera no sostenible. No ho dic jo, ho diu el comitè IPCC de la ONU en informes basats en una anàlisi rigorosa de les evidències, que actualment són acceptats i reconeguts per més del 95% dels experts científics. Es calcula que, a principis del segle XX, al món vivien menys de dos mil milions de persones. Després de la segona guerra mundial, però, el creixement demogràfic es va disparar i en només 50 anys vam passar dels 3.500 milions de persones del 1960 als actuals 7.600 milions. Es pot interpretar com un signe de progrès, al menys per alguns. Però no de sostenibilitat. Per a ser sostenibles, hem de saber viure de manera que els nostres néts i els néts dels nostres néts puguin tenir el mateix entorn ambiental i com a mínim la mateixa qualitat de vida que tenim nosaltres. De la mateixa manera que si uns amics ens deixen la casa uns dies hem de procurar deixar-la igual que la vam trobar en arribar, els nostres descendents tenen el dret de rebre un planeta en bones condicions i nosaltres tenim el deure d’aconseguir-ho. Malauradament, l’IPCC ens recorda que no ho estem fent i que, amb la depredació de recursos i amb l’actual escalfament antropogènic, ens estem acostant al suïcidi com espècie. La Naomi Klein diu que finalment estem començant a acceptar que el canvi climàtic porta al desastre econòmic i a les guerres. Però una prova fefaent que no estem vivint de manera sostenible són els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU. En aquests 17 objectius, la ONU ens indica el que cal fer si volem ser sostenibles d’aquí a 13 anys (i per tant, ens avisa que ara no ho som): eradicar la pobresa i la fam al món, assegurar la cobertura sanitària i una bona educació a tothom, garantir la igualtat de gènere, tenir aigua i energia per a tothom, reduir les desigualtats, aturar l’escalfament del planeta, treballar per la pau i per la justícia global, i molts més. No estem vivint de manera sostenible, i només tenim 13 anys per demostrar-nos que, els que ara som al món, ho podem arribar a fer. Ens queda molta feina per poder-nos posar el rètol de sostenibles. Perquè és cert que som 7.600 milions. Però la gran majoria no viuen de manera digna, i això no és sostenible. No podem passar aquest món als nostres besnéts si abans no l’endrecem.

Per tant, el primer dubte és aquest: som capaços de treballar per a que la població actual de 7.600 milions pugui viure de manera sostenible?. No és pas clar, sobretot tenint en compte que les condicions ambientals (sequera, desertització, menys aigua, condicions meteorològiques més extremes) aniran en contra dels objectius de sostenibilitat. Si no ho podem aconseguir, això serà probablement un indicador que el nombre d’habitants que pot viure al món de manera sostenible és inferior als actuals 7.600 milions.

Podem fer diverses hipòtesis i estimacions. Una possibilitat és extrapolar a partir de la densitat de població a diferents països. La superfície habitable de la Terra és de 148.940.000 quilòmetres quadrats, que podem deixar en 134.940.000 si no comptem l’Antàrtida. Per posar només dos exemples, la densitat de població de Dinamarca és de 134 persones per quilòmetre quadrat, i la de les terres de Lleida és de 35. Si tot el món tingués la mateixa densitat que Dinamarca, estaríem parlant de 18.000 milions de persones; si acabés tenint la mateixa densitat que les terres de Lleida, tindríem una xifra de 4.700 milions. I amb la d’Osona, 16.800 milions. És un exercici que permet visualitzar de què estem parlant. Només extrapolant a partir de comarques diferents del nostre entorn, passem de quatre mil a setze mil milions de persones.

Podríem tractar de fer estimacions a partir d’alguns recursos que poden arribar a ser crítics. Com que alguns països (sobretot Africans) tenen greus problemes d’accés a l’aigua, la seva densitat de població haurà de ser forçosament inferior que la que actualment veiem a comarques com les de Lleida, Girona o Tarragona. El mapa d’aquesta pàgina web és ben clarificador. Tindrem noves solucions tecnològiques per accedir millor a l’aigua, però el canvi climàtic ens va en contra. El mateix passa amb la contaminació. La imatge de dalt, d’un satèl·lit de la ESA i que podeu veure a aquesta pàgina web, mostra el grau de contaminació ambiental per diòxid de nitrogen a la zona del sud d’Europa. Els nivells altíssims a Barcelona, Saragossa i Madrid no poden ser més explícits. És una prova del que acabem fent els humans quan vivim massa concentrats. Mirant el mapa, penso que voldria anar a viure a la Cerdanya. I una extrapolació a partir de la densitat de població de la Cerdanya, de 32,4 persones per quilòmetre quadrat, ens dona una població mundial de 4.374 milions de persones.

També podem tenir en compte el que ens acaben de dir ni més ni menys que quinze mil tres-cents seixanta-quatre científics en un article publicat a la revista Bioscience i que podeu llegir aquí. En parlaré amb més detall un altre dia, però permeteu-me que citi un parell de frases de l’article. Argumenten que cal estabilitzar la població del món, i diuen que si volem salvar el planeta (i nosaltres de retruc) hem de modificar els nostres comportaments individuals, cosa que inclou la nostra pròpia reproducció, amb un màxim de dos fills per dona.

És clar que la pregunta de quanta gent pot viure al món de manera sostenible és difícil de contestar i que la resposta no pot ser cap xifra exacta, però l’anàlisi quantitativa a partir de diverses hipòtesis i estimacions ens pot ajudar. Podríem continuar fent l’exercici en base a altres recursos crítics, però jo m’atreveixo a fer una predicció: segurament anirem trobant valors del límit de població entre els 4.000 milions i els 16.000 milions. En tot cas, això dels intervals és una estratègia ben aconsellable. Quan sabeu que un determinat fenomen té un límit que d’altra banda és difícil d’estimar, podeu intentar fer moltes prediccions diferents partint de diverses hipòtesis, i al final tindreu un interval de valors en el que probablement es trobarà el límit que voleu saber.

Trobar un interval probable d’entre quatre mil i setze mil és millor que res, però encara ens diu poca cosa. I la meva opinió és que hauríem de pensar més en el limit inferior que en el superior, si volem assegurar la sostenibilitat. Perquè evidentment, la dificultat d’esdevenir sostenibles creix amb la quantitat total de població (els matemàtics dirien que es tracta d’una funció monòtona creixent), i perquè encara no hem pogut demostrar-nos que ara som capaços de viure de manera sostenible. La responsabilitat és totalment nostra, i ho veurem durant els propers 13 anys. Si l’any 2030 aconseguim els objectius de la ONU, podrem assegurar que el nostre límit és de l’ordre dels 8.000 milions. Però si no ho aconseguim, és que el límit, amb les capacitats tecnològiques actuals, és inferior. Els humans, que tant hem après a controlar la natura, ens haurem de controlar a nosaltres mateixos.

——

Per cert, permeteu-me que citi un cop més en en Jason Hickel i en Herman Daly, que diuen que el gran repte de l’enginyeria del segle XXI és fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari amb una reducció de recursos als països rics.

Hi ha massa gent, al món?

dimecres, 16/01/2013

Aquesta reflexió la va fer en Moisès Broggi en una entrevista ara fa poc més d’un any. Deia que hem d’equilibrar la balança entre la gent que mor i la que neix, perquè els recursos i la riquesa són limitats.

Moisès Broggi ens va deixar fa menys de tres setmanes. Broggi va ser un convençut humanista. Va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. En les eleccions generals espanyoles de 2011, Moisès Broggi va encapçalar la llista de la coalició d’ERC amb Reagrupament a la província de Barcelona.

En Moisès Broggi ens parlava de ciència i humanisme. Ens deia que l’home ha avançat molt en la recerca i l’estudi de la física i la biologia, però molt poc en l’estudi d’ell mateix. I que està molt bé que l’home sàpiga volar pels aires i anar per tot arreu. Però que seria molt millor si aprengués a conviure amb els altres. Tenim artefactes increïbles, però continuem matant-nos de manera molt semblant a com ho fèiem fa un, tres o vint segles.

El tema de la demografia és polèmic. Però hi ha bastanta gent que pensa que hi ha massa gent, al món. El 1968 érem (només) uns 3.500 milions. En quaranta-tres anys hem doblat la població de la Terra, sense que els recursos disponibles hagin crescut suficientment.

La ciència ens explica que tot és limitat, i que hem de saber conviure amb els límits. Podem pensar en l’infinit com a concepte matemàtic abstracte, però al nostre planeta no n’hi ha, d’infinits. Quants peixos podem posar a la nostra peixera? Quants gossos podem tenir, a casa? Quants recursos naturals té, la terra? Quànta energia podem consumir cada dia, al món? Quina és la màxima alçada que podem saltar? Les respostes no són pas òbvies, però és clar que admeten respostes basades en intervals. Podem tenir entre un i quatre peixos a la peixera de casa, però si pretenem posar-n’hi cent, es trencarà l’equilibri ecològic i moriran tots. Hi ha un interval que ens indica el nombre (mínim i màxim) de peixos que és raonable i sostenible, en funció de les condicions i de la mida de la peixera. Podem conviure amb un o dos gossos, però no podem tenir vint gossos, al pis. I els coneixements científics actuals ens permeten obtenir estimacions raonables del volum de recursos naturals disponibles o de l’energia que podem consumir. Encara que veiem gent que defensa els mites de la riquesa i del creixement continu, hem de ser ben conscients que el creixement econòmic continu és una fal·làcia. La riquesa es basa en els recursos naturals, i aquests són limitats. Ens ho explicava l’informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), publicat el 1972 pel Club de Roma i conegut com l’informe Meadows. En aquest informe s’explica que el creixement econòmic no pot continuar indefinidament, degut a la disponibilitat limitada dels recursos naturals.

Per què tots estem d’acord en que hi ha un limit en el nombre de peixos que podem posar a la peixera de casa, i en canvi no ens plantegem els límits que ha de tenir la població humana? Per què no ens proposem estudiar quin és el limit superior raonable que pot assolir la població mundial, si pensem que els aliments i els recursos haurien d’arribar a tothom i que les desigualtats haurien de disminuir? En Moisès Broggi ens deia que “hi ha un càlcul fet que diu que si segueix així durant no sé quants anys pesarà més la humanitat que el planeta! Ens ensorrarem”. Per cert, i parlant de coses més properes: heu pensat quin seria el màxim raonable del nombre d’habitants de Catalunya? És un bon exercici. Pensar en els límits ens ajuda a tenir objectius més raonables…

Acabo amb tres reflexions que podeu trobar al llibre que recull les converses de Moisès Broggi amb el seu nét Carles Brassó:

Sobre els polítics: “El món de la política és molt compromès perquè requereix d’unes persones que mirin pel bé general i l’anteposin als seus propis interessos. I això no és fàcil de trobar. La política hauria de tenir més en compte la gent que reuneix aquestes qualitats i menys les ideologies”.

Sobre com resoldre els conflictes i sobre el govern mundial: “La democràcia no vol dir el poder de la majoria, sinó el respecte de totes les opinions. La diversitat d’opinions, enriqueix. La defensa de les opinions divergents s’ha de fer sempre des del respecte i la no-violència. S’ha de mostrar la indignació de forma pacífica. Però la injustícia s’ha d’assenyalar. No et pots quedar quiet o callat”. “Ara és necessari un govern global que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món. Ha de ser un govern democràtic. La bona via és aquesta, impedir nous totalitarismes, tenir estats lliures, associats, amb bona relació, i un govern global”.

Sobre la informació: “La gent no aprofundeix. No es pot fer una cosa i pensar en una altra al mateix temps. L’excés d’informació és un problema, perquè dificulta la concentració”.