Entrades amb l'etiqueta ‘despesa militar’

Ciència, objectius i objecció

divendres, 7/04/2017

Diuen que els científics i tecnòlegs som excessivament cartesians. Probablement és cert, i això ens fa ser massa rígids i previsors en certes circumstàncies. Bo és saber-ho i tenir-ho en compte. Però té com a mínim un avantatge: sabem que l’ús de tota eina requereix una definició prèvia d’objectius. El pensament crític, que és part essencial del raonament científic, ajuda a destapar i entendre objectius amagats, que algunes vegades són ben diferents dels aparents. Et fan un poliesportiu o un aeroport, creus que serà una bona eina per millorar la qualitat de vida de la gent del teu poble, i al final acabes descobrint que només era una eina per l’enriquiment personal d’uns pocs.

Amb els anys, anem aprenent a discernir entre els objectius de construcció (de drets humans, d’una vida digne i de les condicions per la pau) i els de destrucció (de vides de la població civil i de països sencers). Curiosament, la desprestigiada ONU treballa pels primers mentre molts Estats i centres de poder treballen pels segons. En aquest context, alguns científics ja fa temps van manifestar el seu rebuig a la militarització de la recerca científica espanyola i es van (ens vam) comprometre a “no participar en cap investigació que tingui una finalitat explícitament militar”.

El món té masses armes i la pau no té suficients diners, tal com va declarar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, l’any 2012. Si volem donar a la pau una oportunitat real, també hem de donar-li un pressupost real, que ara no té. La construcció de la pau i el camí cap un món on tothom pugui viure amb dignitat, crec que és l’objectiu més noble que ens podem plantejar. Per què, doncs, ningú parla d’incrementar el pressupost per a la pau? La resposta podria ser perquè la pau és quelcom que dona menys beneficis a curt termini. Però cal esmerçar més esforços polítics i humanitaris, si realment volem aconseguir una pau sostenible, tot treballant pels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. Si hem de definir uns objectius globals per la recerca del segle XXI i pel que serà prioritari en ciència i tecnologia, no cal anar gaire lluny. Només cal llegir aquests objectius de la ONU.

El món incrementa la despesa militar mentre hi ha gent que mor de fam i que viu en condicions infrahumanes. Costa d’entendre. I ara, després de les armes nuclears i de les químiques, es comença a parlar de les armes autònomes. La imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web, en mostra una. Diuen que les armes autònomes són la tercera revolució de la guerra moderna, després de la pólvora i de les armes nuclears. Seleccionen i ataquen objectius sense intervenció humana. Això sí, amb alguns errors que els seus dissenyadors qualifiquen de “danys col·laterals”. Per això, científics com Stephen Hawking i Noam Chomsky i homes de negocis com Elon Musk i Steve Wozniak han escrit una carta demanant la prohibició d’aquestes armes autònomes. La pregunta clau per a la humanitat d’avui, diuen, és si vol iniciar una carrera mundial d’armes autònomes basades en la intel·ligència artificial. Perquè si alguna potència militar segueix endavant amb el desenvolupament d’aquestes armes, és pràcticament inevitable que això portarà a una nova cursa militar que farà que les armes autònomes es converteixin en els Kalàixnikovs del demà.

Penso molt sovint amb el que deia en Buckminster Fuller: en lloc d’armament, el que hem de demanar és viviment. Hem de reduir dràsticament els pressupostos actuals dedicats a la producció d’armes, de manera que els traspassem a la fabricació i producció de viviment. Si aixequés el cap, en Bucky Fuller segur que ens diria que aquest hauria de ser l’objectiu científic i tecnològic del segle XXI. Perquè, com bé ens explicava en James Baldwin, hi ha una llei terrible a la vegada que inexorable: la que diu que no es pot negar la humanitat dels altres sense disminuir la d’un mateix.

GCOMS és una campanya global que aplega gent de molts països dels cinc continents. D’aquí a poques setmanes, activistes de tot el món participaran en tot un seguit d’accions simultànies per exigir la reducció de la despesa militar. Molts científics, també. A la pàgina web de la campanya GCOMS/GDAMS trobareu material i propostes per a participar-hi activament, sobretot durant els “dies GDAMS”: els propers 18 a 28 d’abril.

Per cert, en Freeman Dyson diu que per evitar la guerra nuclear no és suficient tenir por de les conseqüències. Diu que cal tenir por, però que és igualment necessari entendre. I el primer pas en la comprensió és reconèixer que el problema de la guerra nuclear no és tècnic, sinó humà i històric.

Crear viviment o destruir?

dijous, 5/03/2015

M’agrada la paraula viviment. Hi vaig pensar fa pocs dies en llegir un article d’opinió del New York Times que he de confessar que em va deixar tocat. El trobareu aquí, en anglès. És el testimoni d’en Timothy Kudo, capità de l’exèrcit d’Estats Units. En Timothy és un militar que, tot pensant que la guerra és necessària, ens presenta un testimoni cru i real, una descripció de com va aprendre a matar. Us en tradueixo algunes frases:

“Era la nit, durant la meva primera setmana a l’Afganistan l’any 2010, i ens trobàvem a la província de Helmand. La veu a l’altra banda de la ràdio em va dir que hi havia dues persones que estaven fent un sot al costat de la carretera. Em va preguntar si els disparava i matava. Vaig intentar preguntar a algú de més amunt en la línia de comandament… No vaig trobar ningú… Vaig adonar-me que era una decisió que havia de prendre jo… Finalment vaig dir: dispara!”

“Durant l’entrenament dels oficials de la marina, se’ns va ensenyar a ser decisius. Se’ns deia que fins i tot una mala decisió era millor que no prendre cap decisió. Però penso que la combinació de judicis imperfectes, confiança en l’autoritat i necessitat de ser decisiu no acaba produint resultats mesurats”

“Un cop el fet de matar perd la seva mística, deixa de ser una eina d’últim recurs… Al cap d’un temps, tot el que fèiem semblava acceptable. Matar podia ser banal”

“Ningú parla mai de les morts accidentals. Hi ha paperassa, una curta investigació, i després, silenci”

He de dir que no entenc que els humans dediquem esforços a destruir, i que tampoc entenc aquells científics, tecnòlegs, empresaris i polítics que treballen per a fabricar eines de destrucció. Amb tot el que cal fer i construir en aquest món globalitzat per a millorar les condicions de vida de les persones, no puc entendre aquest afany per a destruir i matar. Els bombardeigs a Gaza, Síria, Ucraïna, la República Centre-Africana i a tants altres llocs destrueixen en pocs segons les cases, escoles i equipaments que la gent ha aixecat amb temps i molt esforç. Les guerres fan que la gent acabi pagant amb les seves propietats i les seves vides les vanitats i interessos d’un grapat de poderosos. El total de la despesa militar a Espanya l’any passat va ser de més de 16 mil milions d’euros. Són 367 euros per persona o, si ho preferiu, 3094 euros per aturat i any. Són diners preparats per a destruir el que altres han creat.

La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra en Buckminster Fuller l’any 1971 durant una de les seves xerrades a l’aire lliure. En Buckminster Fuller, Bucky pels amics, va ser un arquitecte i dissenyador genial, un utòpic, un visionari (vegeu la nota al final). L’any 1983, poc abans de morir, va escriure un article que podeu trobar aquí en versió original, en el que defensava que calia convertir l’armament (weaponry en anglès) a “livingry“. Es va inventar aquesta darrera paraula, que podríem traduir per “viviment”, per contrast amb el terme armament. L’objectiu de l’armament és destruir, el del viviment és crear i construir. Fuller definia viviment com un conjunt d’artefactes que permetrien emancipar els humans de l’explotació dels molts per part d’uns pocs. Creia que calia reconvertir el disseny i la producció científica i tecnològica tot passant de la producció d’armament a la de viviment. A l’article, Bucky Fuller inclou una llista de 26 possibles ginys del viviment: una casa sostenible (la casa Dymaxion), el bany compacte, la cúpula geodèsica, sistemes sostenibles de rentat, sistemes de reciclatge, sistemes de generació d’energia alternativa i altres que ara fins i tot potser ens fan somriure. El rellevant, en tot cas, va ser la seva visió de futur i la seva defensa vehement de la necessitat de reconvertir l’industria de l’armament en industria del viviment. En Buckminster Fuller detestava el mal ús de les eines, la utilització pervertida d’eines que podrien servir per a millorar les condicions de vida de les persones i que en alguns casos s’acabaven convertint en mitjans de destrucció. En una visió profètica de la globalització, insistia en que habitem la nau espacial Terra. Pensant que la nostra tribu és ja tot el món, deia que la Terra és ben petita, si la sabem mirar des d’una perspectiva suficientment llunyana. És un punt blau a l’espai, una nau que ens porta per l’espai sideral a velocitats vertiginoses. I, així com els astronautes de qualsevol estació espacial saben molt bé que, si volen sobreviure, han de conviure sense barallar-se, Fuller explicava que estem obligats a fer el mateix si no ens volem destruir junt amb el planeta. Proposava fer sovint aquest exercici de perspectiva per a visualitzar la petitesa d’una Terra que ens acull mentre ens transporta per la buidor de l’espai interplanetari.

Permeteu-me que acabi amb una cita d’Erich Fromm. Fromm deia que l’alternativa fonamental que tenim és entre vida i mort, entre creativitat i violència destructiva, entre la realitat i les il·lusions, entre l’objectivitat i la intolerància, entre germanor/independència i dominància/submissió. Deia que el fet de ser conscients de l’existència d’alternatives alliberadores pot fer que tornin a despertar les nostres energies amagades per encaminar-nos cap al respecte per la “vida” enlloc de fer-ho cap a la “mort”. Aquesta energia d’Erich Fromm dirigida cap a la vida és la que, anys més tard, Bucky Fuller reivindicaria com a font per a crear més i més viviment.

Per cert, la Pilar Bonet parla dels qui s’oposen a la Guerra i diu que Anna Politkóvskaya (assassinada el 2006) lluitava en contra de la guerra de Chechenia mentre que Boris Nemtsov, assassinat la setmana passada, s’oposava a la guerra d’Ucrània.

—–

Nota personal: Vaig començar a interessar-me pels treballs d’en Buckminster Fuller quan vaig saber de la seva trobada amb en Norman Foster. Va ser al principi dels anys 70, quan Foster treballava en el seu primer gran projecte, el Centre Sainsbury. En veure el projecte, Fuller li va preguntar: “Quan pesa el seu edifici, Sr. Foster?” Foster va quedar desconcertat perquè no ho sabia. Però aquesta pregunta va obligar-lo a replantejar-se la seva manera de dissenyar i va iniciar una forta relació entre els dos que va durar del 1971 fins la mort de Richard Buckminster Fuller l’any 1983. Des de llavors, Norman Foster va perseguir sempre la lleugeresa, amb criteris de sostenibilitat i de reducció del que és superflu. Amb una sola frase, el mestre Fuller va canviar la vida de Norman Foster. Ara bé, en Buckminster Fuller també va ser un dissenyador visionari. Va crear cotxes i cases futuristes, va estendre el concepte de cúpula geodèsica tot dissenyant la meravellosa coberta de l’exposició universal de Montreal l’any 1967, va proposar una projecció icosaèdrica per als mapes del món i va insistir en el concepte de “dissenyador global”. El dissenyador global, segons Bucky Fuller, ha d’usar les troballes de la ciència i de la tecnologia, tot transformant-les en eines per a la felicitat humana a nivell mundial i sostenible.

El mite de la seguretat

dijous, 12/02/2015

Mira per on, les nevades i el terrorisme tenen punts en comú. Ho dic perquè fa pocs dies, la setmana passada, vaig llegir que els experts veuen inviable un pla estable per a nevades esporàdiques. Creuen que la inversió seria desproporcionada per a un clima com el de Catalunya, tenint en compte que cal valorar els costos de lluitar contra un fenomen que es dóna un cop cada cinc anys.

Vaig trobar que era una anàlisi molt lúcida sobre la necessitat de viure en el risc. Per desgràcia, vivim en el mite de la seguretat. Des d’una falsa creença en la omnipotència dels qui ens han de protegir i dels ginys que diuen que ens poden garantir la seguretat, desitgem la màxima seguretat sense adonar-nos que és impossible perquè el risc zero té un cost infinit.

Tornem a les nevades de fa uns dies. De tant en tant neva, i es col·lapsen algunes carreteres. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? Diem A al pla actualment vigent, B a un pla més car amb moltes més màquines llevaneus i més sistemes de coordinació, i C al millor sistema que puguem trobar al món. Podem assegurar que el pla B (o que el C) ens garantiran l’absència de col·lapses i problemes a les carreteres per sempre més? Seria molt ingenu pensar que algun d’aquests plans ho garantiran. Poden reduir la probabilitat, però els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat de col·lapse per nevada a zero. Passarem de tenir un col·lapse cada cinc anys a tenir-ne un cada vint o cinquanta anys. I ben segur que, quan ens n’arribi un, tothom protestarà i demanarà més seguretat. De fet, l’eina que ens ho explica és l’estadística. Els fenòmens poc probables com els accidents, les nevades i fins i tot els actes terroristes segueixen les lleis de Poisson. Els processos de Poisson, anomenats així pel matemàtic Siméon Denis Poisson, permeten “explicar” esdeveniments rars que ens trobem al llarg del temps: en termes estadístics, el nombre de successos en un interval de temps donat és una variable aleatòria de distribució de Poisson que només depèn de la mitjana del nombre de successos en aquest interval. En d’altres paraules: per saber la probabilitat de trobar-nos amb un cert esdeveniment o accident, només hem de fer un petit estudi al llarg del temps i calcular la mitjana del nombre d’aquests esdeveniments rars que veiem durant un determinat període de temps. Si en una certa regió veiem que el nombre mitjà de grans nevades amb col·lapses i pobles que queden aïllats és de quatre cada vint anys, ja tenim tot el que ens cal per a fer prediccions estadístiques i podem saber la probabilitat que l’any vinent tinguem un d’aquests col·lapses (vegeu la nota al final). Val la pena fer una gran inversió per passar d’una mitjana de quatre grans nevades cada vint anys a una mitjana de dues? Tal vegada és millor reconèixer que no podem anular el risc de tenir algun col·lapse de neu en el futur i acceptar el risc inherent a la vida, oi?

L’interessant de tot plegat és que el raonament estadístic en base a probabilitats serveix en tots els contexts de risc. Deixeu-me que repeteixi part del paràgraf anterior, però canviant “nevades” per “atemptat terrorista”: De tant en tant patim un atemptat terrorista, i hi ha gent que és assassinada, com en el cas dels atemptats a la revista Charlie Hebdo. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? … Els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat d’atemptat a zero.

Si analitzem bé els riscs i les probabilitats i si no ens deixem enganyar, veurem que la pretesa manca de seguretat en el món actual (parlo sobretot del primer món) és falsa. És l’excusa que cal per incrementar la despesa militar i les forces de seguretat, per continuar fabricant armes. Els atemptats terroristes generen por, la por genera demanda de seguretat, la necessitat de més seguretat acaba en més peticions d’armes, i aquestes noves armes acabaran en mans de gent violenta i terroristes. Però només cal mirar la imatge de dalt per entendre on hi ha risc i on no n’hi ha tant. La imatge és d’aquesta web, de la revista National Geographic, i explica la probabilitat que tenim de morir per diferents causes. L’arc més gran de la dreta indica la probabilitat que tenim de morir, i com veieu és del 100%. Tots morirem. Als altres cercles veiem, amb dades dels Estats Units, que la probabilitat que tenim d’acabar morint d’un atac de cor és d’un entre cinc (un 20%) i que la de morir de càncer és d’un entre set (un 14%), mentre que la de morir de manera violenta per arma de foc és d’un entre 314 (un 0,3%). I, evidentment, la probabilitat de morir per arma de foc a Europa és encara més baixa.

Perquè ens neguiteja tant aquesta pretesa manca de seguretat (que implica un risc baixíssim) i en canvi pensem molt menys en la nostra dieta i en el risc d’acabar morint d’un atac de cor o d’un càncer? Probablement perquè la nostra percepció del risc és totalment acientífica i es basa en mites i en intuïcions equivocades. Una anàlisi amb esperit crític i amb el cap fred ens demostra que no hauríem de tenir por a morir com a conseqüència d’actes violents, de la mateixa manera que hem de tenir menys por a volar en avió que a viatjar en cotxe, i perquè el més probable és que acabem morint per alguna fallida del nostre propi cos.

Si som capaços d’adoptar una actitud més tranquil·la davant el risc de la possible violència dels altres, estarem trencant els arguments dels qui fan propaganda de la necessitat de més seguretat per a acabar incrementant la despesa militar.

Per cert, l’Albert Camus, l’any 1959, segurament inspirat pel seu amic Xavier Valls, va escriure que “Francesc Ferrer i Guardia pensava que no existeix crueltat voluntària, i que tot el mal que hi ha al món ve de la ignorància. Per això, els ignorants el van assassinar”

—–

NOTA: la distribució de probabilitats de Poisson depèn d’un únic paràmetre (que es representa habitualment amb la lletra grega lambda), que justament és el valor de la mitjana del nombre d’esdeveniments rars que trobem en un determinat període de temps. Aquests esdeveniments són a més independents, i això vol dir que encara que sapiguem el valor d’aquesta mitjana, és totalment imprevisible saber en quin moment patirem el proper fenomen. La mitjana lambda caracteritza totalment els esdeveniments rars que ens trobarem al llarg del temps. Però no ens dóna certeses, només probabilitats. Per exemple, a tot Catalunya i en un període d’un any, el nombre de morts per “causes externes” (accidents, violència, etc.) és de 41 per cada 100 mil habitants pel que fa als homes i de 33 pel que fa a les dones (són dades de 2012). En canvi, els mateixos valors si parlem de morts degudes a tumors són de 284 i 174. És molt i molt més probable que acabem morint d’un tumor que d’un accident o d’un acte violent.