Entrades amb l'etiqueta ‘diàleg’

La democràcia còsmica

divendres, 22/02/2019

Hi ha una pregunta que segurament tots ens haurem fet alguna vegada, mirant el cel a la nit. Com és que l’univers, amb la seva immensitat tridimensional, és ple d’agrupacions d’astres que són planes? Per què ho són, les galàxies espirals? Com és que tots els estels de la Via Làctia, inclòs el Sol, giren al voltant del centre junt amb els braços galàctics en òrbites quasi coplanars? Per què, a escala més reduïda i en el nostre sistema solar, el pla de les òrbites de tots els planetes és bàsicament el mateix? Per què les galàxies i els sistemes planetaris acaben perdent una de les tres dimensions espacials? Per què no són esfèriques, per exemple? (Per cert, la imatge d’aquí al costat és de la web de la revista National Geographic).

L’explicació d’aquest fenomen geomètric de la preferència bidimensional ens arriba de la mà d’Isaac Newton i de les lleis de la dinàmica. Els núvols de pols d’estrelles, formats de fet a partir de l’explosió d’anteriors supernoves, no eren estables, i van començar a col·lapsar per efecte gravitatori. Part de la pols va anar directament al centre, però una altra part va començar a orbitar al voltant seu per efecte de la seva velocitat inicial. Aquests girs, inicialment aleatoris i lents, es van anar amplificant a mesura que el núvol s’anava col·lapsant (és la mateixa llei de conservació del moment angular que fa que les persones que patinen sobre gel acabin girant molt més ràpid quan acosten els seus braços al cos). L’increment de velocitat va permetre estabilitzar moltes d’aquelles òrbites. I a la vegada anava sorgint, molt lentament, el que podríem anomenar un “gir majoritari”. Però ara ve la part interessant, que podríem anomenar de “democràcia còsmica”: la pols que orbitava en plans diferents al majoritari era atreta, cada cop més, per la matèria que girava en el pla de consens, de manera que les seves òrbites es van anar acostant, al llarg de milions d’anys, a aquest pla de gir majoritari. És un fenomen  “d’atracció per la majoria”. La pols còsmica no va “competir” sino que va “cooperar” per a concentrar-se, fins assolir nivells que van possibilitar la vida. Tot plegat va donar lloc a les òrbites planetàries coplanars, als prims discs de les galàxies espirals i als discs d’acreció al voltant dels forats negres, com podeu llegir en aquesta interessant web de preguntes i respostes astronòmiques. Aquesta altra web inclou explicacions més tècniques i complementàries.  

Tal vegada pot semblar estrany, però aquest “canvi d’actitud” de la pols còsmica que acaba anant cap al pla de consens mentre abandona la seva “convicció tridimensional” (i que així, en concentrar-se en un pla, crea la vida i ens crea a nosaltres), em recorda un article de fa temps d’en John Carlin. Aquí el teniu. En John Carlin, reflexionant amb perspectiva britànica, ens parla de la paraula anglesa “compromise” i del fet que no es pot traduir per “pacte”. L’Oxford English Dictionary defineix “compromise” com “un acord al qual s’ha arribat després que banda i banda fessin concessions”, mentre que l’Enciclopèdia Catalana defineix pacte com “Convenció formal entre dues persones o més”, i el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola diu que pactar és “Acordar algo entre dos o más personas o entidades, obligándose mutuamente a su observancia”. Amb aquesta anàlisi, arriba a la conclusió que “compromise” no té traducció (ni al català ni al castellà) i que per tant, el concepte de cedir i fer concessions, és d’alguna manera aliè a la nostra cultura.

Interessant, oi? El fet de cedir i “fer concessions”, allò que va fer que la matèria que orbitava es concentrés en discs, sembla ser que no és part de la nostra cultura (ni de l’egípcia, com explica en John Carlin). Aquest concepte, profundament democràtic, sí que hi és, en canvi, a la cultura i llengua britàniques. Però en aquestes latituds preferim vèncer, abans que escoltar i cedir. Una idea, aquesta, que sobretot interessa als poderosos, com bé ens explica en Federico Mayor Zaragoza quan parla d’aquesta plutocràcia que va substituint perillosament la democràcia. I que també ens recorda l’economista Julia Cagé, quan diu que les idees de dretes tenen més pes perquè estan més ben finançades. I tot plegat es fa evident quan observem que el món es rearma, en paraules de la Carme Colomina: armar-se per vèncer, vèncer per conquerir, conquerir per signar pactes de vencedors. Enlloc de seguir el camí democràtic: escoltant, respectant l’altre i construint compromisos en base a cedir, com en John Carlin explica que va aconseguir fer en Nelson Mandela.   

Tal vegada algú pot pensar que la comparació entre les lleis còsmiques de la natura i la capacitat d’escoltar, parlar i cedir en democràcia està massa agafada pels pèls. Pot ser cert, però val la pena pensar-hi una mica. Perquè el cosmos és meravellosament harmònic, i nosaltres, agregats de pols d’estrelles que vam sorgir gràcies a les mateixes lleis de la física que van aplanar les galàxies, no ho som gens. Hem d’aprendre a ser humans, i no ho haurem fet fins que no haguem reeixit en amarar la nostra societat global, incloent totes les persones, dels principis de la democràcia còsmica que ens envolta.

La Rosa Montero diu que encara l’esgarrifa una meravellosa escena de la pel·lícula Àgora, d’Alejandro Amenábar, en què es veia el nostre planeta surant amb impertorbable serenitat al mig del cosmos, mentre s’escolten els crits dels nens i dones degollats en una de les massacres que narra el film. I ens recorda una cosa, als terraplanistes: som formigues cegues i ferotges, incapaços de desenganxar els ulls de terra. Acaba dient que ens aniria molt millor si aconseguíssim mirar més sovint el cel.

Podem aconseguir ser un element no dissonant dins la democràcia còsmica? Podem moure’ns de les desigualtats a la tolerància i a la cura de totes les persones i el planeta?

——

Per cert, l’Anna García Altés i en Josep Maria Argimon diuen que les desigualtats en renda es tradueixen en desigualtats en salut, i que la mala salut i la pobresa s’hereten. Expliquen que, per sortir de la crisi, cal establir polítiques actives focalitzades en els joves i els nens (i les joves i les nenes) i aconseguir que l’ascensor social, avui avariat, funcioni per sortir veritablement de la crisi econòmica i trencar l’herència de la pobresa. Són propostes per a la refundació democràtica…

Qui se’n beneficia?

dijous, 7/02/2019

Fa poc, en Lluís Bassets ens va regalar una de les seves anàlisis geopolítiques clarividents. Deia que aquest món globalitzat no s’organitza en dos pols enfrontats ni es troba dividit en meitats separades per un teló d’acer. Que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment com abans. Parlava, a més de Veneçuela, d’aquest darrer episodi que estem vivint: la denúncia per part de Washington del tractat de limitació de míssils d’abast intermedi, la “joia de la corona del desarmament nuclear a Europa forjada per Reagan i Gorbatxov fa 30 anys”. Deia que les guspires salten a Veneçuela, Síria o a les fronteres europees amb Rússia, però que el nus de la tensió armamentística, i per tant bèl·lica, s’està construint a Àsia, i especialment en els mars que banyen la superpotència de la Xina.

Moltes organitzacions i entitats, entre ells la Oficina Internacional per la Pau (IPB), han denunciat aquest anunci de retirada del tractat de limitació de míssils. Perquè l’últim que el món necessita ara és una nova guerra freda que amenaci de manera immediata la vida i la supervivència humana.

Al segle XXI, no podem continuar actuant com en els temps de la guerra de Troia. I és que l’Eudald Carbonell ho diu ben clar, quan diu que encara som a la prehistòria de la humanització i es pregunta si en algun moment serem capaços de fer-nos humans. L’Eudald Carbonell explica que fer-se humà és un procés que implica tenir consciència crítica d’espècie. Hauriem de saber fer camí cap a la planetització, entesa no com globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a part del planeta.

Durant el segle XX vam escalfar el planeta com mai abans havíem fet. Ara, al segle XXI, tenim l’oportunitat de fer-nos humans, treballant tots junts per a resoldre els grans problemes que tenim com espècie i que la ONU ha sintetitzat perfectament en els seus objectius de desenvolupament sostenible 2030: reduir les desigualtats (objectiu 10), actuar tots junts per a lluitar contra el canvi climàtic (objectiu 13), treballar per la pau i la justícia tot resolent els conflictes en base al diàleg i la negociació (objectiu 16), a més d’eliminar la pobresa (objectiu 1) i la fam al món (objectiu 2) i treballar per l’accés universal al sistema de salut (3), per l’educació (4), per la igualtat de gènere (5), per l’accés universal a l’aigua neta (6) i a l’energia (7)… Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

En tot cas, hi ha una frase a l’article d’en Lluís Bassets que deixa entreveure el gran problema. És quan diu “que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment”. Perquè la clau de la bogeria actual que ens pot portar a l’extinció com espècie és el poder desmesurat de les immenses estructures de poder no democràtic que decideixen i manen al món. Com ja vaig comentar fa uns mesos, aquest és un tema que va estudiar científicament Stefania Vitali amb el seu grup investigador de la ETH Zuric, amb unes conclusions molt preocupants.

I aquest és el problema. Anem com anem perquè hi ha grups de poder mundial, no democràtics, que se’n beneficien. No treballen per la gent i pel planeta, sino que ho fan per incrementar el seu poder. Un poder que ens pot acabar matant a tots. Un poder que defuig els pactes i el diàleg mentre es consolida amb violència i mort. En Federico Mayor Zaragoza ens ho diu ben clar quan critica durament la plutocràcia d’aquests centres de poder no democràtic que manen en el G7, G8 i G20. En Federico Mayor es pregunta en base a què, aquests 7, 8 o 20 països més rics del món, pretenen tenir a les seves mans les regnes de la governació de 196 països.

Tot plegat no són opinions. Són fets. Enfront dels discursos xenòfobs interessats, en preocupant augment, que ens volen fer creure que hem de tenir por als altres i ens diuen que ens hem de defensar d’ells (tot amagant-nos aquells qui realment se’n beneficien), una bona proposta és llegir, confrontar opinions, pensar, usar el pensament crític, i… escoltar els homes de ciència desinteressats, que parlen clar. Ens ho van dir, fa poc més d’un any, aquests més de quinze mil científics en un article molt rigorós publicat a la revista científica “Bioscience“.

Però encara hi ha esperança. En Gonzalo Lizarralde, director de l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Montreal, diu que està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i dels esdeveniments meteorològics extrems. Però que també és en aquestes poblacions on hi ha més possibilitat de canvi. I que en aquestes comunitats, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: grups de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneixen per plantar arbres i fer altres millores. Són iniciaives que fan que tota la comunitat se’n beneficïi.

Ja ho deien els romans. Sempre cal preguntar-se: “Qui prodest?“.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza explica el que li va dir en Nelson Mandela: que això canviarà en pocs anys, perquè la dona (que, al contrari que l’home, només utilitza excepcionalment la força) és la pedra angular de la nova era. Per això, diu, el “si vis pacem, para bellum” ha de transformar-se en “si vis pacem, para verbum”. Al segle XXI, hem de preparar la paraula. La paraula de les dones.

Les eines i la saviesa

dimecres, 13/11/2013

Mobil_Medicina_Marcos.jpg Els humans som constructors d’eines. Destrals, rodes, palanques, politges, rellotges, tisores, bicicletes i una llista inacabable. Les eines dels nostres avantpassats els van servir per a viure millor, però també van ajudar en la seva humanització. Einstein deia que sabem molt poc de l’Univers i del món que ens envolta. Però el poc que hem entès, l’hem aprofitat molt bé. Ens ha servit per a crear eines que ens ajuden a viure. Sabem molt poc sobre què són els electrons i els fotons. Però hem pogut controlar-los i ensinistrar-los. En poc més de cent anys hem passat dels primers experiments amb electricitat a poder tenir ordinadors, telèfons mòbils i càmeres digitals.

De fet, i per a ser més precisos, hauríem de dir que els humans som usuaris d’eines. Les comprem, les utilitzem, i així vivim millor. Tenim llum a les nits i ens podem comunicar de manera instantània amb els amics i familiars, siguin on siguin. Però hi ha un petit grupet d’humans, els enginyers (junt amb els fusters, els sabaters, els mecànics i d’altres) que s’encarreguen de dissenyar i construir eines per a la resta de la societat. Inventen noves eines, i utilitzen eines ja existents per a dissenyar-ne de noves.

Hi ha moltes maneres d’utilitzar les eines. Ho podem fer amb cura i saviesa, o podem fer-ne un ús barroer. En el regne animal, la saviesa consisteix en resoldre els problemes tot gastant poca energia. Ho fan les àligues, els voltors i les gavines quan planegen sense moure les ales i aprofiten les corrents ascendents d’aire. I ho fem nosaltres mateixos quan decidim fer una prova esportiva de fons, participar en una cursa o fer una travessa. En aquests casos som curosos i optimitzem tant el pes que portem al damunt com els nostres esforços.

És la saviesa que l’evolució ha cablejat en el cervell dels éssers vius. Les abelles recullen el pol·len tot volant de flor en flor en un recorregut de mínima energia que resol un problema molt complex d’optimització, l’anomenat problema del viatjant de comerç. L’evolució també ha fet que la mida dels animals no sigui més gran que la necessària per a compliment de les seves funcionalitats. La majoria d’insectes volen perquè les lleis de la física afavoreixen el vol dels organismes petits, que necessiten molt poca energia en relació a la seva mida. En canvi, els grans pterosauris voladors van desaparèixer.

El repte de l’enginyeria és l’optimització de resultats i de recursos. Les solucions innovadores i sàvies no maten mosques a canonades, sinó que ofereixen el màxim de prestacions als usuaris tot utilitzant el mínim de recursos. Els cotxes milloren constantment les seves prestacions i cada cop consumeixen menys. Els actuals electrodomèstics són eficients i de baix consum. Les aplicacions informàtiques per a telèfons mòbils han de ser útils tot adaptant-se a les prestacions limitades de càlcul que òbviament tenen aquests petits ginys i gastant el mínim de recursos per tal de no descarregar la bateria. I no parlem del que significa enviar robots a Mart per a tenir dades i fotos. La saviesa en enginyeria és aconseguir una optimització conjunta de prestacions i de recursos. És resoldre els problemes amb la nostra matèria gris, enlloc d’esmerçar una energia excessiva. Enginy enlloc de força bruta.

En enginyeria informàtica, els algorismes de complexitat logarítmica ens permeten trobar un concepte entre disset mil milions amb només 35 passos, com ja he mencionat alguna altra vegada. I per la mateixa raó podem saber on som i inspeccionar mapes des d’el nostre mòbil. A la imatge de dalt en teniu un tercer exemple: les noves aplicacions de telemedicina. Se’n comença a parlar. Permeten la inspecció de models tridimensionals de parts determinades de l’organisme d’una persona (obtingudes directament a partir dels resultats d’un escànner TAC) en un telèfon mòbil. El metge pot girar els òrgans fins veure-ho bé, escollir quins teixits vol veure i si cal, pot ampliar la imatge. Poden ser un ajut evident al diagnòstic en Centres d’Atenció que es trobin lluny dels grans hospitals. Si no ho veu clar, el metge truca l’equip mèdic d’un hospital. Tot seguit, uns i altres poden analitzar les imatges del pacient que veuen en el telèfon mòbil i poden clarificar el diagnòstic. Tot en temps real i en un telèfon. La saviesa del petit i eficient.

Per a Buckminster Fuller, la saviesa en el disseny i ús de les eines es concreta, a més, en la creació d’eines per al diàleg, per a la negociació i per a la vida. Fuller va proposar el concepte de “viviment” en contraposició al d’armament. Les noves eines del “viviment” han de servir per a viure millor i de manera solidària amb tots els habitants de la Terra i han de ser respectuoses amb el planeta, per tal que els nostres besnéts el rebin en bones condicions. Bucky Fuller deia que tots som astronautes de la nau espacial Terra. Els tripulants de les naus saben molt bé que han de viure amb harmonia i que han de tenir molta cura de la càpsula perquè s’hi juguen la vida. Malauradament, nosaltres encara no ens hem adonat que compartim una nau insignificant que vola per l’espai galàctic.

Cal reivindicar l’enginyeria, per a que les empreses tornin a omplir-se d’enginyers. Si volem produir, inventar i innovar, cal que la direcció de les empreses torni a mans dels enginyers, dels qui entenen els processos de producció i saben crear valor afegit, com diu en Joan Majó. Hem d’escollir entre la creació de valor o el diner fàcil i l’especulació a curt termini. I no és clar que anem pel bon camí. El nostre govern ha retallat els pressupostos d’investigació mentre es planteja oferir avantatges legals i fiscals als promotors de casinos. Ho explicava molt bé, ahir mateix, en Bashkim Shehu quan comparava Catalunya amb Albània. Deia que a Tirana hi ha una febre per les apostes, per la cultura del diner fàcil. Una cultura que, d’altra banda i com diu Shehu, és inherent a projectes com el de BCN World i que no deixa de ser un símptoma per al futur desenvolupament del país…

Per cert, Máire Geoghegan-Quinn, comissària europea de I+D, diu que el nou programa de recerca Europeu, l’anomenat “Horitzó 2020″ tindrà un 25% més de pressupost que el darrer Programa Marc de recerca (el FP7). Mentre Europa aposta per la investigació, el pressupost català de recerca s’ha reduït de 503 milions d’euros el 2012 a 442 milions el 2014.