Entrades amb l'etiqueta ‘drets humans’

El graf del control econòmic

divendres, 10/08/2018

Encara que no és la primera vegada que parlo del treball de la Stefania Vitali i dels seus col·laboradors James Glattfelder i Stefano Battiston de la ETH de Zurich, avui voldria aportar algunes precisions i detalls sobre la metodologia que van usar en el seu treball i sobre els seus resultats. L’article complet, molt recomanable encara que una mica tècnic, el podeu llegir aquí. La imatge de l’esquerra és de la pàgina 4 (mostra una component fortament connexa del graf de control econòmic mundial, amb 1318 nodes i més de dotze mil arcs).

La investigació de Vitali, Glattfelder i Battiston va ser la primera que va estudiar amb el màxim rigor la xarxa global de control econòmic, tot descobrint que hi havia un nucli fortament connex de corporacions multinacionals (fonamentalment, institucions financeres) que exerceixen un control increïblement poderós sobre una munió d’altres empreses a tots els països. Dic que va ser la primera perquè els estudis anteriors bàsicament s’havien limitat a estudis dins cada país, sense analitzar el poder global de les actuals corporacions transnacionals.

El primer tema que estudien Vitali, Glattfelder i Battiston és el del concepte de control econòmic i financer. La seva definició és més acurada que les de treballs anteriors, perquè, per a una determinada corporació, aquest control es quantifica com la suma del valor econòmic de totes les corporacions i empreses que és capaç d’influir, tan si es troben directament relacionades amb ella com si ho són només indirectament. Dit en altres paraules, els qui tenen un nivell molt elevat de control són els que potencialment poden imposar les seves decisions a moltes empreses econòmicament fortes. Els autors argumenten que aquesta és una definició propera a la definició de poder de Max Weber, basada en la probabilitat que algú sigui capaç d’imposar la seva voluntat a pesar de l’oposició dels altres. D’altra banda, calculen molt curosament aquest valor quan troben camins cíclics de control, tallant els cicles i eliminant influències no reals (que bàsicament són producte de l’enginyeria financera) per tal de no sobre-estimar la seva quantificació del control.

Els autors parteixen dels 30 milions d’empreses i actors econòmics de la base de dades Orbis 2007, i d’una llista de 43.060 corporacions transnacionals (que anomenaré “TNC”) publicada per la OCDE. A partir d’aquí, el seu estudi es basa en la construcció i anàlisi del graf de relacions entre empreses. Els nodes del graf són empreses i corporacions, i dos nodes determinats A i B estan connectats per un arc que va de A a B si A pot controlar B en tenir més del 50% de les seves accions. Analitzen “només” el graf de les empreses controlades per alguna TNC o que controlen alguna TNC. Aquest és un graf amb 600.508 nodes (empreses) i 1.006.987 arcs de control, que té un gran component connex amb 463.006 actors econòmics i 889.601 relacions. Curiosament, el component connex que li segueix en importància té només 230 empreses, i el 90% de components connexes tenen menys de 10 empreses (vegeu la nota al final).

Vitali, Glattfelder i Battiston van usar tres models diferents per calcular el valor del control: el model lineal LM que mesura el control pel percentatge d’accions que té l’actor, el model TM en el que el control total d’una empresa s’assigna a l’actor que té més del 50% d’accions (mentre que els altres accionistes passen a tenir zero control sobre ella), i el model RM, més sofisticat, es basa en un índex de la mida de les empreses del tipus Herfindhal). L’interessant és que el resultat final, quan es representa la distribució de control entre les TNC amb una corba de Lorenz, és robust i independent de quin d’aquests tres models (LM, TM o RM) s’aplica: la gran troballa és que un grup molt reduït de només 737 accionistes acumulen el control del 80% de totes les corporacions transnacionals del món. O sigui, un grup de només el 0,61% d’accionistes controla el 80% de totes les grans corporacions mundials. La desigualtat en el control entre les empreses és 10 vegades més gran que la desigualtat en riquesa al món, que de per sí ja és molt alarmant.

De fet, l’article presenta, com a resultat parcial, una taula amb els primers 50 principals actors que controlen tota la xarxa d’empreses a nivell mundial. La taula mostra que de fet, aquests 50 accionistes (molts d’ells són entitats financeres) ja controlen el 39,78% de totes les TNC (el 80% el controlen 737 entitats, però el control de la meitat, el 40%, és a càrrec de només 50). L’interès d’aquest rànquing no és només que ens desvetlla la llista dels grans poderosos, sino que mostra que molts d’aquests principals actors pertanyen a un nucli que no és més que una xarxa de control extremadament densa i relligada. Això significa que no realitzen el seu negoci aïlladament, sinó que, al contrari, estan molt units. Com diuen els autors, és una troballa molt important perquè fins ara no hi havia cap teoria econòmica ni cap prova empírica que expliqués com estan connectats els poderosos.

———

Per cert, en Sebastià Alzamora comenta les declaracions de Margalida Prohens (va dir que “no es poden garantir els drets humans amb l’arribada massiva d’immigrants… perquè és insostenible que a Espanya ens arribin disset mil persones”) i diu que si no es garanteixen els drets humans, les persones poden ser esclavitzades, prostituïdes, violades o assassinades, i a més amb tota la impunitat i “d’acord amb la llei”. Diu que això és el feixisme banal.

———

NOTA: La quantificació del control econòmic requereix una anàlisi de la topologia del graf. Segons Vitali, Glattfelder i Battiston, en termes de connectivitat, el graf conté molts components connexes petits, “però el més gran (que conté el 75% de tots els nodes) inclou totes les principals TNC, que representen el 94,2% del total dels ingressos operatius de les corporacions TNC”. Hi ha dues propietats topològiques que són rellevants. La primera és l’abundància de cicles de longitud dos (parelles amb control creuat) o més grans, que són ben coneguts pels estudiosos del govern corporatiu. Una generalització d’aquest cas són els components fortament connectats, és a dir, conjunts d’empreses en les quals cada membre té accions directes i / o indirectes a tots els altres membres. Aquest tipus d’estructures, fins ara observades només en mostres petites, tenen moltes raons de ser: estratègies d’eliminació de riscos, reducció de costos de transaccions, compartir riscos, augment de la confiança o formació de grups d’interès. No importa el seu origen, però, el que és clar és que debiliten la competència al mercat. La segona característica és que el component connectat més gran només conté un component dominant fortament connectat amb 1347 nodes. Per tant, i de manera similar a la xarxa WWW, la xarxa TNC té una estructura molt enllaçada amb un nucli que també està densament connectat, i on els seus membres tenen, de mitjana, vincles amb altres 20 membres. En paraules dels autors, “prop de 3/4 de la propietat de les empreses en el nucli roman en mans de les empreses del propi nucli. Dit d’una altra manera, es tracta d’un grup de societats que tenen una gran part de participació majoritària a les altres”.

Pel que fa a la llista dels 737 actors que controlen el 80% de totes les 43.060 corporacions transnacionals, cal dir que la majoria son entitats financeres d’abast internacional, i que els governs i les persones físiques apareixen molt avall a la llista.

Energia neta i que a més neteja

divendres, 6/07/2018

Els humans no som gaire més espavilats que les granotes que acaben morint escaldades quan les posem en una olla que anem escalfant lentament. La diferència (a favor de les granotes) és que elles no són les responsables que l’aigua vagi sent cada cop més calenta.

El que sí és cert és que aquests darrers anys, quan l’escalfament global es va fent més palès, la gent en parla més i fins i tot els polítics comencen a fer petits (molt petits) passos. Un d’ells és l’informe sobre noves tecnologies per a la captura i ús del carboni, que va encarregar la Comissió Europea i que fa poc va publicar el HLG (High Level Group) en el marc dels seus informes d’assessorament científic. L’informe, redactat per un reconegut grup d’experts científics, el podeu trobar i llegir aquí.

L’informe planteja, analitza i compara nou possibles escenaris energètics. Dos d’ells, basats en l’ús de combustibles fòssils, continuen generant emissions i escalfant el planeta. És més del mateix. Uns altres cinc són neutres perquè no incrementen les emissions de diòxid de carboni: o bé no en generen, o bé retornen allò que abans capturen de l’aire. Finalment, els dos darrers esquemes proposats generen energia a la vegada que disminueixen la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera. És clar que la solució no serà única, i que acabarem usant a la vegada diverses d’aquestes solucions o fins i tot d’altres. Però l’interessant és que aquests set nous sistemes energètics que proposa són nets, i que a més, dos d’ells netegen.

Els dos esquemes de la banda de dalt de la imatge corresponen a esquemes d’economia circular, neutres pel que fa a les emissions. Els podeu veure a l’informe que he esmentat. Dalt a l’esquerra, una central elèctrica tèrmica (el quadrat blau de l’esquerra) genera energia elèctrica sense emissions perquè porta incorporat un sistema CCU de captura i ús de carboni basat en el tractament dels fums a la fase de post-combustió (PCC, al mig de la figura). El carboni capturat s’envia a una planta química de conversió (dreta) que, amb l’aportació d’energia elèctrica de fonts renovables i netes (en color groc) i amb hidrogen que obté de l’aigua, sintetitza combustibles (bàsicament, alcohols). Aquests combustibles són enviats a la central elèctrica, que els usa per a la producció d’electricitat. L’interessant és que el carboni segueix les dues fletxes negres i la blava de sota, en un recorregut circular i “tancat” que no l’avoca a l’atmosfera. L’altre esquema és el de dalt a la dreta. En aquest cas, el carboni s’obté de l’atmosfera amb sistemes de captura directa de l’aire (DAC) que requereixen l’aportació d’energia elèctrica neta i verda (en color groc). Com abans, el carboni capturat s’envia a una planta química de conversió (al mig) que, amb l’aportació d’energia elèctrica de fonts renovables i netes (en color groc), sintetitza combustibles (alcohols) que serveixen per l’ús industrial, domèstic i de vehicles (dreta). És clar que la seva combustió genera emissions (fletxa negra vertical de la dreta), però el sistema torna a ser neutre perquè no es fa més que retornar a l’atmosfera el carboni que abans s’ha capturat. Igual que abans, el carboni segueix el cicle tancat de les fletxes negres i blava. Aquestes dues solucions tenen una cosa interessant: el combustible sintetitzat (fletxes blaves) es pot emmagatzemar, servint com a dipòsit d’energia (en forma química) que permet resoldre el problema (sol – no sol, vent – no vent) de la intermitència de les fonts energètiques renovables. En tot cas, el repte actual passa per millorar i fer més eficients i usables els sistemes CCU-PCC i DAC, però les solucions hi són i prometen.

L’altre esquema, el de la banda de baix de la figura, és una de les propostes de sistemes energètics que a més netegen l’atmosfera. En aquest cas, veiem una barreja entre la generació de bioenergia i els sistemes de captura i confinament (CCS): recollim biomassa, la tractem (fent, per exemple, pèl·lets), i la usem com a combustible de centrals elèctriques tèrmiques (el quadrat blau del mig) que generen energia elèctrica verda i neta. Les centrals porten incorporat, com abans, sistemes CCS de captura de carboni basats en el tractament dels fums a la fase de post-combustió (PCC, a la dreta) que no utilitzen el carboni capturat sino que el guarden al subsol (per això s’anomenen sistemes CCS i no CCU, perquè l’ús del carboni deixa pas al seu “storage“). A diferència dels esquemes de dalt, ara les fletxes no segueixen un camí tancat, sino que són unidireccionals: surten de l’atmosfera i acaben al subsol. A l’informe podeu trobar la resta de solucions proposades.

Europa, que malauradament està oblidant els drets humans de la seva essència fundacional, tal vegada comenci ara a despertar en el tema urgentíssim del pas a les energies netes. Millor això que res.

———

Per cert, l’Elisabeth Anglarill diu que, amb els migrants, estem davant una crisi absoluta, aquesta sí, del dret d’asil, i d’un menyspreu dels drets humans essencials. Diu que per tant estem davant la desnaturalització d’un dels puntals que ens feia construir l’Europa solidària que volíem ser.

La geometria de l’ordre

divendres, 23/03/2018

Anem per una carretera o camí, en un trajecte tranquil perquè volem gaudir del paisatge. Durant el trajecte, anem passant pobles. No us dic res de nou si afirmo que podem ordenar els pobles en base a quan els anem veient. Sortim del primer poble, en passem uns quants, i arribem al darrer, que és el nostre destí.

Aquest ordre, però, desapareix quan mirem els pobles al mapa, perquè ara hi ha moltíssimes maneres d’ordenar-los. Els podem ordenar per la seva latitud geogràfica, per la seva alçada sobre el nivell del mar, per la seva proximitat al mar o a una determinada ciutat, i per moltes altres variables no geogràfiques com la seva població o el nombre de bancs per seure. En les dues dimensions d’un mapa no hi ha cap ordre objectiu; en canvi, aquest ordre apareix quan caminem o anem en cotxe: les carreteres i camins ordenen els pobles. De fet, la geometria ens ho explica ben clar: tot allò que és representable al llarg d’una línia (com els pobles al llarg d’un camí o les baules en una cadena) és ordenable, mentre que allò que trobem en espais 2D, 3D o de n dimensions, és intrínsecament no ordenable. Podem ordenar-ho, és clar, però per a fer-ho ens cal afegir criteris que són extrínsecs respecte la seva posició. Aquesta multiplicitat d’ordenacions té però els seus avantatges: l’ajuntament d’un determinat poble sempre podrà trobar un criteri adient tal que, quan l’apliquin, el poble quedi el primer en l’ordenació de tots els de la seva regió o comarca. I aquí és on surten també algunes dificultats, perquè tothom acaba sent el primer en alguna cosa.

Pensem en un altre exemple. M’agradaria llogar una caseta a un poble, però no sé si tindré prou Sol a la terrassa, a l’hivern. El problema és que hi ha altres cases que no sé si em faran ombra. I la solució no és evident, perquè el problema és 3D (la posició del Sol al llarg de l’any ho és) i com acabem de veure, en aquest cas no hi ha cap ordenació intrínseca. Doncs bé, hi ha una solució elegant que ens va donar, ara fa 38 anys, l’equip d’en Henry Fuchs: podem construir un arbre de partició binària de l’espai. Perquè els arbres de partició binària de l’espai (vegeu la nota al final) estructuren la informació, sigui 2D, 3D o nD, de tal manera que contenen, de manera implícita, una infinitat de possibles ordenacions. Segons com els “llegim”, aquests arbres ens donen una ordenació o una altra. Són pots d’ordenació condensada multidimensional, estructures que ens guarden la geometria de l’ordre a l’espai. La seva bellesa, al meu entendre, és una mostra més de la poesia de l?univers.

———

Per cert, en Josep Ramoneda, parlant de les penes que demana la fiscalia Italiana als càrrecs de l’ONG Open Arms, diu que mai ningú pot ser reprimit per ajudar qui es troba en perill, i que en una societat democràtica la llei té un límit, que són els drets fonamentals de les persones. Diu també que quan aquests drets es violen, la democràcia es degrada, i que estem veient com Europa s’enfonsa al mar, per a més glòria del despotisme. Quan ho llegeixo, penso que a Europa han desaparegut l’ordre i la seva geometria.

———

NOTA: La partició binària de l’espai binari (BSP) és una manera d’estructurar un determinat espai inicial convex (per exemple, una regió cúbica) que es basa en subdividir-lo recursivament en subconjunts convexos en base a plans. Aquesta subdivisió dóna lloc a una representació dels objectes dins de l’espai basada en una estructura de dades d’arbre anomenada arbre BSP. Després d’una idea inicial de Schumacker i els seus col·laboradors l’any 1969, la proposta dels arbres BSP va ser formulada i desenvolupada en detall a partir de l’any 1980 per Henry Fuchs i els seus estudiants.

La idea és ben simple. Pensem en l’exemple de les cases i les ombres. Comencem amb una regió inicial que pot ser una capsa imaginària (convexa) que contingui, en 3D, el conjunt de totes les cases que volem estudiar. Escollim una façana d’un dels edificis més o menys centrats a la capsa inicial, i designem el seu pla P com a primer pla discriminant. Aquest pla separa i classifica totes les cases en dos grups: les que es troben a la part de davant del pla (en direcció cap enfora de la façana que ha donat lloc a aquest pla P) i aquelles que són a la seva banda del darrera. Pot donar-se el cas, és clar, que alguna casa no quedi ni al seu davant ni al darrera, sino que quedi tallada per P. En aquest cas, dividirem la casa en dues parts de manera que cada una d’elles quedi ben classificada, davant o darrera de P (de fet, una de les coses que ha de tenir en compte l’algorisme que escull el pla discriminant P, a més de subdividir el conjunt de cases en dos subconjunts acceptablement equilibrats, és el d’intentar que talli el menor nombre possible d’altres cases – en base a heurístiques que prioritzin les façanes de carrers llargs i rectes, per exemple -). Un cop hem trobat el pla discriminant P, el conjunt inicial de cases ens haurà quedat classificat en dos subconjunts: el de les que són davant de P i el de les que són al seu darrera. I cada un d’aquests dos subconjunts correspon a una regió convexa de l’espai, sub-regions R1 i R2 que provenen del fet de tallar, amb el pla P, la capsa convexa inicial. A partir d’ara, l’algorisme continua tractant, per separat, cada una d’aquestes dues sub-regions, fent-hi el mateix: cerca del pla discriminant i subdivisió del conjunt de cases entre les que són al seu davant i les que es troben al seu darrera. Per a R1, trobarà un pla P1 que la dividirà en dues sub-regions R11 i R12.  Per a R2, trobarà un pla P2 que la dividirà en dues sub-regions R21 i R22. Evidentment, P1 només actua dins de R1 i P2 només ho fa dins de R2. El procés es repeteix fins que a cada regió només hi hagi, per exemple, una casa.

L’interessant d’aquesta subdivisió recursiva de l’espai és que estructura la informació, permet la seva classificació, l’agrupa, és vàlida en 2D, en 3D i en qualsevol espai de dimensió superior nD, i a més incorpora de manera automàtica una infinitat de possibles ordenacions posteriors. Podem estructurar i organitzar a l’espai els pobles d’una comarca, les regions del cervell d’una persona o informació multidimensional d’una comarca que incorpori dades geogràfiques i de població, riquesa, salut i altres. Tot queda representat en regions polièdriques convexes que podem accedir de manera trivial tot movent-nos per un arbre de plans discriminants.

Tornem a l’exemple de les cases el Sol, les façanes i les ombres. Tindré sol a la terrassa d’aquella casa que m’agrada, el dia 10 de gener a les 4 de la tarda? L’únic que he de fer és calcular la posició (de fet, parlant amb propietat, el que he de calcular és el vector que defineix l’orientació) del Sol aquest dia a aquesta hora. Un cop sé on serà el Sol en aquest moment, comparo la seva posició amb el primer pla discriminant P. Si diem PS a la banda de P on és el Sol, i PN a l’altra banda, és evident que les cases de PS poden fer ombra a les de de PN, però que, en canvi, cap casa de PN pot fer ombra a les cases de PS. Si separo les cases en dos grups i poso primer les de PN i després les de PS, ja he fet un primer pas cap a l’ordre. L’únic que he de fer ara és repetir el procés amb els plans discriminants de PN i de PS: miro on és el Sol en relació a aquests plans i separo les cases, deixant primer les que queden separades del Sol pel pla i després les altres. Al final, aquest algorisme m’haurà generat un ordre parcial (anomenat també topològic) de manera que la primera casa en aquesta llista final ordenada pot tenir ombra de qualsevol de les altres, mentre que la darrera segur que no té ombres; per a qualsevol casa del mig de la llista, les d’abans no li poden fer ombra però les posteriors, sí. L’interessant de tot plegat és que l’ordre que obtenim depèn de la posició del Sol. L’arbre conté tots els ordres possibles de manera implícita, per a totes les possibles posicions del Sol al llarg de l’any, de manera que permet que els càlculs d’ombres siguin més eficients i ràpids.

Correlació, causalitat i la teoria del xoc

divendres, 2/02/2018

Quan vaig descobrir la teoria del xoc de la Naomi Klein, la vaig trobar interessant i plausible. La teoria de xoc constata que les situacions tumultuoses i els moments de cataclisme són situacions idònies de xoc que els governants i les grans corporacions sovint aprofiten per a soscavar els drets i aplicar “polítiques extraordinàries” que només interessen a uns pocs. La Naomi Klein diu que qualsevol situació tumultuosa pot servir, si els polítics la saben envoltar d’un suficient grau d’histèria. Perquè la realitat no apocalíptica és un terreny inhòspit per a les ambicions anti-democràtiques, diu.

Ara, fa pocs dies, he conegut un treball molt interessant de recerca que el professor Rubén Durante (de la UPF), ha fet junt amb Ekaterina Zhuravskaya, de l’Escola d’Economia de París, i que dona una base científica a les idees de la Naomi Klein. Rubén i Ekaterina han estat estudiant la possible correlació entre aquells atacs militars que acaben produint una quantitat important de víctimes civils i l’existència d’esdeveniments puntuals de gran audiència mediàtica. L’estudi, que els autors expliquen aquí, el focalitzen en el conflicte entre Israel i Palestina i en la cobertura mediàtica als Estats Units. L’article científic, publicat al Journal of Political Economy amb un títol ben suggerent, “Attack when the World is not Watching: U.S. Media and the Israeli-Palestinian Conflict“, el podeu trobar a la pàgina de recerca d’en Ruben Durante. El treball es basa en dades diàries dels atacs perpetrats pels dos bàndols durant el període entre els anys 2000 i 2011, recopilades per dues organitzacions independents de drets humans, i que inclouen el nombre de morts en cada cas. Les dues organitzacions que van aportar les dades són la oficina UNOCHA de Nacions Unides i B’Tselem, el centre Israelià d’informació sobre drets humans. L’article científic de Durante i Zhuravskaya és extraordinàriament rigorós. Inclou una bateria de tests de sensibilitat sobre la selecció dels models i de les mostres i sobre la matriu de covariàncies, junt amb una anàlisi de la possibilitat d’usar mesures alternatives en relació a les variables més crítiques. Tot plegat confirma la robustesa dels resultats.

La imatge mostra una de les figures del treball, que podeu trobar aquí. Els 4 gràfics indiquen com es distribueixen les noticies entre el mateix dia de l’atac i el dia següent. Mentre que la informació sobre el nombre de víctimes apareix publicada habitualment tots dos dies, la informació personal de les víctimes, la dels seus enterraments i les entrevistes a testimonis i familiars surten més el dia següent que el mateix dia. Com que la informació de l’endemà és més emocional, la gent tendeix a fer més cas d’allò que es diu el dia següent. En aquest context, la hipòtesi dels investigadors és que tal vegada hi havia correlació entre els dies en què es produïen atacs mortals i els dies que els grans mitjans de comunicació dels Estats Units donaven a conèixer altres noticies de gran audiència. I van veure que la hipòtesi era certa: van analitzar moltes parelles de dies consecutius (D, D+1), i van demostrar que existeix una provada correlació entre el fet que el dia D hi hagués un atac amb morts civils per part d’Israel i el fet que el dia D+1 aparegués una determinada noticia d’ampli interès. En canvi, van observar que això no passava a l’altra banda: no hi ha correlació entre els atacs per part de Palestins un cert dia D i les noticies del dia D+1. L’estudi es va basar en les noticies de les tres grans cadenes dels Estats Units (ABC, CBS i NBC), que restringeixen el temps dedicat a les noticies d’actualitat i que habitualment remarquen les tres més importants. Les conclusions són clares: els atacs per part d’Israel són més freqüents i mes mortífers quan el dia següent apareixen notícies importants no relacionades amb aquest conflicte, mentre que en el cas dels Palestins no hi ha cap correlació. Cal dir la aquesta correlació deixa d’existir en el cas d’atacs militars molt focalitzats i sense pràcticament víctimes civils (atacs que no són tan preocupants des d’un punt de vista social i emotiu).

El que és important d’aquest estudi és que demostra la causalitat a partir de la correlació. Perquè l’existència d’una indiscutible correlació entre el fet que un determinat dia D hi hagi una actuació intencional (un atac amb víctimes civils) i el fet que el dia següent D+1 els mitjans de comunicació estiguin prioritzant determinades noticies previsibles i de gran interès (esportiu o social), fa que surti a la llum el fet causal: la causa que justament un atac es faci un determinat dia D és que les històries personals i més emotives que podrien publicar-se l’endemà, quedaran tapades per altres noticies més “populars”. La correlació entre fets de dos dies consecutius demostra la intencionalitat oculta, i ens presenta exemples concrets de la doctrina del xoc.

En Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya expliquen que, encara que el seu estudi és especific al conflicte entre Israel i Palestina, es pot estendre a molt més casos. Diuen que els responsables polítics sovint executen accions impopulars tot aprofitant moments en què els mitjans de comunicació i el públic es troben distrets en altres qüestions. Expliquen, per exemple, que l’any 1994, el dia que Itàlia es va classificar per a la final de la Copa Mundial de la FIFA, el govern de Silvio Berlusconi va aprovar un decret d’emergència que va alliberar a centenars de polítics corruptes de la presó. En general, diuen, el comportament estratègic dels polítics podria acabar minant l’eficàcia dels mitjans de comunicació, impedint la seva tasca de vigilància i reduint la capacitat dels ciutadans de fiscalitzar-los.

Molta gent ho pensem i ho volem denunciar, però en Rubén Durante i la Ekaterina Zhuravskaya ho han provat. La teoria del xoc és certa, i la conjunció entre les correlacions i la dimensió temporal permet demostrar causalitats, falses veritats i intencionalitats amagades.

——-

Per cert, en Bru Rovira parla amb la Marie Faye, una jove senegalesa amb papers que viu a Barcelona i que vol tornar al seu país. Marie Faye diu que Europa no és aquell paradís dels drets humans que ella esperava. Diu que els europeus anem a l’Àfrica a fer-los discursos paternalistes, a dir-los que ells només tenen dictadors. Però que Europa explota com esclaus als qui tenen la sort de treballar-hi. Diu que si alguna vegada a la vida ha passat gana, ha estat a Europa.

Versatilitat, autonomia, morts i ètica

dijous, 18/01/2018

A mitjans del segle XX, no hi havia màquines versàtils. Les neveres servien per conservar aliments, les tisores per tallar i les bicicletes per anar amunt i avall. Però ben aviat, els ordinadors ens van canviar les coses. Treballaven amb informació, adaptant-se en cada moment a allò que ens calia i fent tot tipus de càlculs. La seva versatilitat era extraordinària. Van passar de ser eines de càlcul a ajudar-nos en l’escriptura, processament i gestió de textos, ben aviat es van convertir en màquines ideals per manipular imatge, vídeos i so, i ara són eines bàsiques per a la comunicació i cerca d’informació. Els ordinadors són essencialment màquines versàtils.

Pot semblar estrany aquesta afirmació que els ordinadors són màquines, perquè estem acostumats a pensar que una màquina és un giny mecànic que actua i fa alguna cosa, mentre que els ordinadors treballen amb això tan subtil que anomenem informació. Però el fet és que les màquines actuals inclouen en general ordinadors que, gràcies a determinats mecanismes actuadors, realitzen tasques en el món real. Un amic meu diu que els cotxes d’avui en dia són ordinadors que controlen un motor, tot plegat cobert amb allò que anomenem carrosseria. Podríem parlar dels robots-aspiradora i de molts altres invents per la llar. I és clar que els mòbils són ordinadors amb una bona càmera de fotos que, a més, serveixen per a telefonar. Estem voltats d’ordinadors que fan coses, des de sistemes que llegeixen la matrícula del cotxe en entrar al pàrquing, fins màquines que ens fan un TAC i ens creen imatges del que tenim dins del nostre cos. En tots aquests ginys sempre hi ha el mateix: un ordinador convenientment programat, que detecta el que passa en el seu entorn amb un conjunt adequat de sensors, i que controla determinats actuadors que acaben fent el que cal. Ordinadors amb sensors i actuadors.

Fa ben poc, alguns d’aquests invents han aprés a volar. Són els drons: ordinadors que volen, detecten i actuen. Tenen motors elèctrics, una bateria, un sistema de control de vol i estabilització (ordinador), sensors (d’alçada, GPS i altres) i alguns actuadors (per exemple, una càmera de fotos o de vídeo). Són força autònoms, però habitualment requereixen que algú els condueixi des de terra. Els més sofisticats es controlen des d’un ordinador que mostra, a la pantalla, allò que el dron està veient amb la seva càmera. Això facilita el guiatge i la decisió de quan cal fer les fotos. Això sí, els drons, ordinadors que volen, porten determinats dispositius específics en funció del seu ús. És habitual que incloguin una càmera de fotos, però poden portar, a més i per exemple, material específic d’ajut per a rescats a la muntanya o fins i tot desfibril·ladors.

Els drons, hereus dels ordinadors, són altament versàtils. Poden salvar vides, cartografiar cultius, o fotografiar objectius militars que després seran bombardejats. Fins i tot, poden portar explosius i matar, comandats remotament des d’un ordinador per un “soldat” que actua com si estigués en un joc inofensiu. Malauradament, però, hi ha molt poc debat ètic sobre les morts extra-judicials amb drons. És èticament acceptable que, en països que han abolit la pena de mort, els jutges no condemnin ningú a mort mentre hi ha qui pot matar, impunement, amb drons? No puc entendre que la resposta no sigui un NO rotund.

Doncs bé, les armes autònomes encara van un pas més enllà. Aquestes armes, habitualment drons, inclouen un sistema d’intel·ligència artificial que pot acabar decidint, sense intervenció humana, si cal matar una determinada persona o destruir un objectiu concret. Són autònomes, cert; però el problema és que, com nosaltres, es poden equivocar. Perquè els sistemes d’intel·ligència artificial estan sotmesos a errors i perquè les màquines no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I el problema és que els seus errors són vides de persones concretes.

Actualment hi ha un gran debat sobre aquestes armes autònomes letals (LAWS, conegudes també com robots assassins; la imatge de dalt és d’aquesta web). L’Stuart Russell, de la Universitat de California a Berkeley, diu que són “la tercera revolució de l’art de la guerra, després de la pólvora i la bomba atòmica”. I hi ha debat perquè hi ha grans interessos. El Departament de Defensa nord-americà insta a un augment de la inversió en tecnologies d’armes autònomes, de manera tal que “Amèrica pugui mantenir la seva posició davant els adversaris, que també explotaran els seus beneficis operacionals”. La frase no pot ser més clara. És l’ètica del poder i del domini, la llei del més fort que ignora la gent.

Per sort, els científics pensen més en termes d’una ètica que posa les persones al centre i que defensa els quasi oblidats drets humans, un dels quals és l’indiscutible dret a la vida de tota persona humana. Per exemple, un total de 116 experts en els àmbits de la intel·ligència artificial i la robòtica han signat una carta en la que demanen a les Nacions Unides que prohibeixi aquestes armes autònomes letals.

Acabo citant un article recent d’en Michael Shermer, en el que diu que el que cal prohibir és la guerra, directament. El podeu llegir aquí. Diu (poca gent ho sap) que això no és res de nou i que, de fet, la guerra ja es va prohibir l’any 1928 amb el pacte de Kellogg–Briand a París. Les disposicions bàsiques del pacte, que continua vigent, fixaven la renuncia a l’ús de la guerra i la promoció de la solució pacífica dels conflictes i disputes. Ho expliquen l’Oona A. Hathaway i en Scott J. Shapiro, professors de Yale, en un llibre recent. En Michael Shermer recorda el que ja deia en Salmon Levinson l’any 1917: que no hauríem de tenir lleis sobre la guerra com tenim ara, sinó lleis contra la guerra, de la mateixa manera que no tenim lleis sobre l’assassinat o l’enverinament, sinó lleis contra l’assassinat i l’enverinament. Cent anys després, amb una segona guerra mundial i infinitat d’altres guerres que han generat morts innocents, no només continuem igual sino que ara volem que les màquines versàtils siguin les que s’encarreguin de la feina bruta. Qui són els responsables? On és la ètica?

———

Per cert, en Bru Rovira parla del cas de l’activista Helena Maleno, i constata que el govern espanyol pressiona un tercer país (el Marroc) perquè condemni una persona que les nostres lleis no condemnen. Recorda que la investigació va ser ja rebutjada i arxivada per la mateixa fiscalia de l’Audiència Nacional.

No hem de tenir por

dilluns, 1/01/2018

(Aquest article és una reedició de l’article “No tenim por” del passat 23 d’agost)

En Josep Ramoneda deia fa pocs dies que haurem de conviure amb atemptats com el de la setmana passada, però que la probabilitat de ser víctima d’un atac és molt baixa i que per tant no s’ha de tenir por. Deia que la societat només té una sortida: defensar la normalitat.

Tot i el terrible que és la situació, he de dir que em sento orgullós d’aquesta frase que també citava en Ramoneda i que s’ha convertit en el lema de la resposta ciutadana d’aquests dies: “no tinc por”. Perquè no podem caure en el parany de la por, i perquè si raonem en base al que ens diu l’estadística i en concret l’anàlisi de probabilitats, segurament deixarem de tenir por. Tot es deriva d’una confusió (sovint intencionada) entre esdeveniments que no tenen res a veure els uns amb els altres. Quina era la probabilitat que hi hagués algun atemptat a Barcelona durant un determinat període (per exemple, entre 2017 i 2020)? És difícil de calcular, però sí que podem dir que era elevada, perquè Barcelona és llaminera. I quina és la probabilitat que tinguem un atemptat a Europa durant els propers 12 mesos? Tots acceptarem que és pràcticament del 100%, com ho és la probabilitat que hi hagi un atemptat en algun lloc del món durant els propers dos mesos. Quan parlem de grans zones de la Terra o de llargs períodes de temps, les probabilitats sempre són elevades, perquè tots els fets, de tant en tant, passen. Això és cert tant si parlem d’atemptats com si pensem en inundacions, huracans o terratrèmols. Ara bé, una cosa és parlar de regions, països o ciutats, i una altra és parlar de persones concretes: quan confonem esdeveniments i ens apliquem a nosaltres les probabilitats que s’apliquen a regions i ciutats, és quan comencem a perdre de vista la realitat. Perquè, com bé explica en Josep Ramoneda, la probabilitat que tenim de ser víctimes d’un atac aquí a casa nostra és molt baixa (jo diria que obscenament baixa, si la comparem amb la que tenen altres persones que viuen a regions conflictives del planeta). Les taules que ens proporciona el Centre de Recerca sobre la Globalització del Canadà, que podeu trobar referenciades en aquest article, són ben eloqüents: en base a dades del 2008, el risc anual de morir per atemptat terrorista al Regne Unit és de 1 entre un milió cent mil, i al Canadà és de 1 entre tres milions vuit-cents mil. En canvi, el risc anual de morir per accident de tràfic és de 1 entre 23.000 i de 1 entre 13.500 al Regne Unit i al Canadà, respectivament. Als Estats Units, és 33.842 vegades més probable morir de càncer que d’un atac terrorista. De veritat que hem de tenir por?

Els fets no són evitables, ho hem d’acceptar. Podem treballar per fer-los més improbables, però hem de ser ben conscients que la seguretat total no existeix. Som limitats, finits, i no ho podem controlar tot. D’aquí dos, tres o deu segles, hi haurà grans desastres naturals, tant si la espècie humana existeix com si s’ha suïcidat. I com tots bé sabem, la probabilitat que els que llegim això no hi siguem d’aquí a cent anys, és del 100%.

La nostra resposta, en canvi, la nostra reacció als fets, la construïm nosaltres i és responsabilitat nostra. És cert que partim d’hàbits evolutius que no ens ho posen fàcil. Si ens deixem portar pel tros de cervell de rèptil que encara tenim, anirem a respostes racistes i d’actuació ràpida, plenes d’odi i venjança. Perquè sentim una atracció innata per allò que és morbós i negatiu, i és un fet que les noticies sobre catàstrofes, guerres i destrucció tenen més audiència que les que parlen de la gent que treballa per la construcció de la pau i els drets humans. El “no tinc por”, en canvi, és una resposta des de la serenitat que pot ajudar a construir marcs de convivència i de pau.

“No tinc por” és una frase incòmoda, per dir-ho en paraules suaus. En Timothy Snyder recorda que quan es produeix un atac terrorista, les autoritats sovint se’n aprofiten per consolidar el seu poder, i que la tirania moderna és la gestió del terror. El mecanisme de tot plegat és la por de la gent, que ens fa demanar més seguretat i que és l’excusa per incrementar la securització i la militarització, per retallar els drets humans i per posar fi al sistema de controls i contrapesos dels Estats de Dret. Però una societat sense llibertat i sense drets humans no pot lluitar de manera eficaç contra el terror. En Timothy Snyder diu a més que “la suspensió de la llibertat d’expressió i del dret a un judici just […] és el truc més antic del manual hitlerià”. En canvi, si no tenim por, deixarem de demanar més securització, no acceptarem una reducció dels drets humans, i “last but lot least”, no contribuirem a l’espiral que acaba amplificant el terror internacional. El lema “no tinc por” va directe a tallar les arrels de la guerra contra el terrorisme. Perquè, com diu en José Luis Gordillo, aquesta guerra contra el terrorisme “és una gran operació de màrqueting (relacionada amb la por de les elits a la fi del petroli abundant) que amaga depredació i reducció de drets humans i que aconsegueix el suport social amb la política de la por”. L’absència de por ens permet a més controlar i eliminar l’odi, com observen, entre molts d’altres, Amnistia Internacional i el mateix Timothy Snyder. Snyder, per cert, també ens fa algunes propostes dignes de consideració: “investiga… mira d’entendre les coses per tu mateix… perquè renunciar als fets és renunciar a la llibertat” – “dedica estona als articles llargs” – “una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te” – “finança el periodisme d’investigació subscrivint-te a mitjans impresos” – “responsabilitza’t de la informació que transmets als altres”.

——
Per cert, en Josep Ramoneda diu també que l’obligació dels governs és asserenar i tranquil·litzar, en lloc de elevar el to verbal i endurir la legislació buscant legitimar-se davant la societat atemorida.

No anem bé, i ens ho diuen

dijous, 21/12/2017

Fa 25 anys, el novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana i els regnes vegetal i animal, de manera que poden acabar alterant el món vivent. Explicaven que era molt urgent fer canvis fonamentals per tal d’evitar la col·lisió a la que ens estàvem dirigint. Textualment, deien això: “We the undersigned, senior members of the world’s scientific community, hereby warn all humanity of what lies ahead“, remarcant que era una advertència molt seriosa que ens estaven fent els membres més reconeguts de la comunitat científica sobre allò que ens espera. Aquí podeu llegir la declaració completa.

Fa tot just un mes, la revista científica Bioscience ha publicat l’article amb més autors de tota la història. El signen 15.372 científics de 184 països. El podeu llegir aquí. Fa esgarrifar. Amb la força d’aquestes quinze mil signatures, l’article parla de l’alarmant tendència dels indicadors que han estat estudiant, i constata que els humans no hem fet cas de la primera advertència d’ara fa 25 anys. Els autors donen un segon avís a la humanitat, dient que, amb el nostre consum desproporcionat i amb el nostre creixement embogit de població, no som sostenibles i estem posant en perill el nostre futur.

Els signants de la declaració de fa 25 anys i els 15.372 científics signants de l’article d’ara a la revista Bioscience estan extremadament preocupats per com estem gestionant els recursos naturals (aigua, oceans, boscos, espècies animals i vegetals), per com estem degradant el medi ambient (emissions de diòxid de carboni i altres contaminants, escalfament antropogènic del planeta) i perquè no sabem posar límit al creixement de la població humana. La figura 1 de l’article d’ara fa un mes, que podeu veure aquí, mostra que només hem sabut regular la capa d’ozó i la pesca marina. La resta d’indicadors continuen descontrolats. Es redueix l’accés a l’aigua dolça, s’incrementa el nombre de regions oceàniques costeres en les que la contaminació està impedint la vida, i es continua amb la desforestació, l’emissió de gasos contaminants i l’escalfament. A més, la nostra activitat depredadora fa que les espècies animals vagin desapareixent i que la biodiversitat es vagi reduint mentre la població humana creix sense control. Per cert, la imatge de dalt és d’aquest vídeo, “Gaia, la Gran Mare”.

Hi ha tres frases que voldria remarcar de la declaració de fa 25 anys. La primera és la constatació que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. La segona és la necessitat imperiosa d’estabilitzar la població mundial. I la tercera, la tradueixo literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No hem fet cas en res, i tampoc hem reduït la despesa militar i les guerres. Segons el prestigiós Institut SIPRI, la despesa militar mundial l’any 2016 va ser de 1,686 bilions de dòlars. Un 68% d’increment. No sabem ser sostenibles, però sí que sabem gastar més en matar-nos i fer guerres, que és el que ens demanaven que reduíssim.

Els 15.372 autors de l’article de Bioscience diuen que la humanitat ha fracassat i mostren, amb dades, que estem molt pitjor. Insisteixen que cal estabilitzar la població del món, i diuen que si volem salvar el planeta (i nosaltres de retruc) hem de modificar els nostres comportaments individuals, cosa que inclou la nostra pròpia reproducció, amb un màxim de dos fills per dona.

Hi ha un punt molt significatiu, en això que diuen ara els científics. Diuen que cal una munió d’esforços generats per “organitzacions que vinguin del poble”, per tal de superar l’obstinada oposició actual als canvis i fer que els líders polítics “es vegin obligats a fer allò que és correcte” segons l’evidència científica. Perquè durant aquests 25 anys, l’experiència ens ha demostrat que tot el món (inclosos els polítics) es mou en base als negocis i als diners, sense considerar les necessitats de les persones. Hem vist que el sistema no funciona, i ara sabem que les corporacions i els estats no actuaran. Hi ha massa interessos privats. La única solució és l’ètica, amb noves idees que vinguin de les persones, i, com bé diuen, amb pressió i noves solucions aportades per organitzacions que vinguin del poble.

Se’ns acaba el temps.

——

Per cert, Stéphane Hessel deia que els dos grans reptes actuals de la humanitat són el de resoldre la immensa separació que hi ha entre els molt pobres i els molt rics, i el dels drets humans, la democràcia i la conservació del planeta. Hessel deia que el poder dels diners mai no ha sigut tan gran, insolent, i egoista amb tots, des dels seus propis servents fins les més altes esferes de l’estat.

Negociació, informació i restriccions

dijous, 9/11/2017

Si dic que portem la negociació als gens, estic fent una afirmació que és molt més certa del que podem arribar a pensar. Perquè de fet som un pacte: el pacte que va resultar d’un sofisticat mecanisme que va involucrar l’ADN de la nostra mare i el del nostre pare.

Tots sabem que l’ADN és el contenidor de la informació genètica que explica els nostres trets, físics i fins i tot de caràcter. L’ADN humà es troba repartit en 23 parells de cromosomes, que contenen gens amb cadenes de nucleòtids. El que no és tan conegut, però, és el mecanisme de transmissió genètica de pares a fills. Quasi totes les nostres cèl·lules són diploides i contenen dues “versions” de cada cromosoma. Les úniques que no ho són, però, són les cèl·lules sexuals o gàmetes, que contenen una única còpia de cada cromosoma. El mecanisme de divisió cel·lular que produeix cèl·lules sexuals a partir de les diploides s’anomena meiosi.

L’interessant de tot plegat és que aquestes dues “versions” de cada cromosoma que tenim a totes les nostres cèl·lules excepte les sexuals, són directament una “petjada” de cada un dels nostres dos pares. Dit d’una altra manera, la meitat del nostre ADN ve directament de la nostra mare (sense cap modificació), i l’altra meitat, del nostre pare. Tal vegada els nostres pares ja han mort, però dins nostre, a cada una de les nostres cèl·lules, continuem tenint part del pare i part de la mare, en una coexistència que perdura fins la nostra desaparició. Les dues “versions” de cada cromosoma que tenim a cada un dels 23 parells no són més que els gens i nucleòtids que van aportar un i altre en el moment de la fecundació (vegeu la nota al final). La fecundació no barreja, només conserva el que li arriba d’una i altra banda.

El pacte genètic que ens va crear va ser fruit d’una negociació que no podia ser més neta i justa. Com que cap dels nostres progenitors podia imposar la seva marca genètica, i com que és clar que la informació genètica dels fills no pot ser més gran que la de cada un dels dos pares, tots dos van començar renunciant a la meitat de la informació dels seus nucleòtids. L’evolució ha construït un mecanisme de reproducció que comença cedint, de manera que cada progenitor renuncia a la meitat de la seva informació genètica (vegeu un cop més la nota al final). Com que la informació genètica no pot créixer constantment (aquesta és la restricció inherent als mecanismes reproductius), la negociació genètica ha d’assolir un pacte en base a la renúncia de la meitat del que tenen un i altre. Aquesta pàgina web mostra una animació, de la qual he obtingut la imatge de dalt, que ho explica gràficament.

El resultat d’aquest mecanisme que ha anat refinant l’evolució durant milions d’anys és extraordinari. La quantitat d’informació genètica es manté constant al llarg de les generacions (és de l’ordre de tres mil milions de nucleòtids o, el que és el mateix, 3 milions de kilo-bases) amb un sistema reproductiu que assegura aquesta restricció en base a un admirable i robust mecanisme de pacte. Som fruit de la cooperació, amb un ADN que sap cedir. Desconeixem els orígens de la vida, però és probable que alguns dels primers organismes no volguessin pactar la seva informació genètica. Si van existir, eren petits éssers vius que volien guanyar sense cedir ni pactar. Però ja no hi són, no en queda cap.

És sorprenent que els humans no tinguem aquesta capacitat de cedir que sí que tenen les nostres cèl·lules. Ni som conscients dels límits i restriccions, ni, quan parlem i discutim, som massa propensos a deixar de banda part del que volem. En paísos amb cultura democràtica recent, com el nostre, la paraula “vèncer” és més atractiva que “cedir” o “negociar”, i competir és més encisador que cooperar. Però, mentre les espècies animals i vegetals són força estables i van evolucionant lentament, la condició humana i les ganes de guanyar estan incrementant de manera molt preocupant i quasi suicida les desigualtats al món. Com bé diu l’Eudald Carbonell, encara som a l’era de la pre-humanització. I el repte és cada cop més urgent, si no volem desaparèixer com a espècie. La supervivència, al segle XXI, en un món on ja no podem conquerir més terres, en aquesta nau espacial Terra on som, implica gestionar bé, dialogar, respectar els drets humans, i no pensar més en vèncer. Si aconseguim sobreviure, ens anirem humanitzant a mesura que aprenem a escoltar i a usar únicament la negociació i les eines democràtiques per a resoldre els conflictes.

———
Per cert, l’Alfred de Zayas, en un informe de l’oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, demana a les autoritats espanyoles que es posin a negociar amb els líders catalans. Diu que l’única solució democràtica a l’impasse actual és suspendre les mesures repressives i organitzar un referèndum per determinar els veritables desitjos de la població afectada. Referèndum que diu que hauria de ser supervisat per la UE, l’OCDE i observadors privats, inclòs el Centre Carter.

———

NOTA: Pensem en un qualsevol dels 23 parells de cromosomes, per exemple el primer. La meva mare té el parell que anomenaré (M1m, M1p) de manera que el cromosoma M1m (amb tots els seus gens i nucleòtids) ve directament de la meva àvia materna i el M1p és del meu avi matern. D’altra banda, aquest primer parell del meu pare el podríem anomenar (P1m, P1p) de tal manera que el cromosoma P1m ve directament de la meva àvia paterna i el P1p és del meu avi patern. Cada cop que es genera un òvul, aquest passa a tenir un únic cromosoma O1 a partir de la barreja, en part aleatòria, del material genètic de M1m i M1p. L’òvul, en lloc de 23 parells de cromosomes (46 cromosomes en total), només té 23 cromosomes O1… O23. I, cada cop que es crea un espermatozoide, aquest passa a tenir un únic cromosoma E1 a partir de la barreja, en part aleatòria, del material genètic de P1m i P1p. L’espermatozoide, en lloc de tenir 46 cromosomes agrupats en 23 parells, només té 23 cromosomes E1… E23. Els nostres 23 parells de cromosomes són (O1, E1), (O2, E2), … (O23, E23). Cada un d’ells conté informació directa de la meva mare (que a la seva vegada, és el resultat d’una negociació genètica entre els dos cromosomes corresponents dels meus avis materns) i informació directa del meu pare que prové de la barreja d’informació dels meus avis paterns.

La inclusió entre col·lectius, i els drets

dimecres, 27/09/2017

Ara fa un mes, molta gent a Barcelona va sortir al carrer dient que no tenia por després dels atemptats. Els esdeveniments dels darrers dies quasi que ens ho han fet oblidar.

Simplificant una mica, podríem dir que a la manifestació del 26 d’agost hi havia com a mínim tres col·lectius. Els que anomenaré (A), creien que calia rebutjar els atemptats terroristes. Els del col·lectiu (B) feien seu el lema “no tinc por” perquè pensaven que era la manera de no fer el joc als terroristes. A més, opinaven que la por, que ens fa demanar més seguretat, és l’excusa per incrementar la securització i la militarització, per retallar els drets humans i per posar fi al sistema de controls i contrapesos dels Estats de Dret. Finalment, els del col·lectiu (C) protestaven contra el comerç d’armes que fomenta aquesta militarització. Incloc en el grup (A) totes les persones que no veien clares les dues característiques definitòries del col·lectiu (B), i en el (B) tots els qui no creien que fos el moment de protestar contra el comerç d’armes.

En ciències socials, les regles no són exactes i la lògica es torna una mica difusa. Però crec que estareu d’acord amb mi en que hi ha una gradació de motivacions. En general, els del col·lectiu (B) segurament estaven d’acord amb els plantejaments de la gent del grup (A), i els del (C) acceptaven a més els arguments de les persones tant de (A) com de (B). Podríem dir que, a banda d’alguna excepció individual, el grup (C) estava inclòs en el (B) i que el (B) ho estava en l'(A) (vegeu la nota al final). Al final, cal dir que tot va sortir bé i que es va respectar el dret d’expressió i manifestació.

Ara, al cap d’un mes, la situació està esdevenint difícil i amb evidents vulneracions dels drets humans, bàsicament per part de qui té el poder, que és l’estat espanyol. Però és fàcil, simplificant un cop més, definir tres col·lectius amb unes regles semblants d’inclusió. El grup (A) d’ara vol votar i voldria un referèndum pactat. Els (B), volen que el referèndum sigui el 1-O, i els (C) volen la independència de Catalunya. Els grups són diferents, però tornem a tenir el mateix: el grup (C) està bàsicament inclòs en el (B) i el (B) ho és en l'(A).

Quina és la diferència? Doncs que ara, l’estat espanyol nega els arguments de tots ells i s’oposa als tres col·lectius. Permeteu-me que només faci un comentari, perquè el voldria fer des d’una perspectiva de ciència i de les dades concretes. Hi ha una dada que m’agradaria explicar. És de fa pocs dies, i d’una font gens sospitosa de sobiranisme: segons una enquesta de Metroscopia, el 82% dels catalans creu que la millor manera de resoldre l’actual conflicte és convocar un referèndum pactat sobre la independència de Catalunya. O sigui, que el col·lectiu (A) inclou el 82% de tots els ciutadans catalans. Els resultats són rigorosos perquè es deriven d’un formulari que es va passar la setmana passada a un total de 2.200 famílies (vegeu la nota al final). Són fins i tot sorprenents, perquè també expliquen que aquest 82% inclou, per exemple, un 57% dels votants de Ciutadans i un 40% dels votants del PP.

Davant el que pensa i vol el 82% de la població catalana i davant les seves reivindicacions per via totalment pacífica, crec que ningú, cap persona ni cap govern, té dret a aplicar mesures policials i repressives contra aquest col·lectiu, mesures que vulneren els drets dels més de 4 milions i mig de ciutadans i ciutadanes que tenen dret a votar (el 82% del cens de les eleccions del 27-9-2015, que era de 5.510.798 persones, són 4.519.000 persones). Quan el 82% dels ciutadans catalans ho demanen, cal seure i negociar un referèndum pactat. I si resulta que no és legal, segurament cal canviar la llei, com deia un dels meus mestres.

El senyor fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, reprovat pel parlament espanyol, va dir, en canvi, que “nosaltres estem esforçant-nos cada dia per no anar més enllà del que la llei ens permet”. Frase interessant, que els juristes haurien d’analitzar si és delicte.

Per cert, la Federació d’ONGs LaFede.cat diu, en el seu comunicat, que les mesures adoptades per l’Estat espanyol com a resposta a la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre són innecessàries i clarament desproporcionades, i que suposen la vulneració de quatre drets humans fonamentals: el dret a un judici just i a la tutela judicial efectiva, el dret a la intimitat, a la inviolabilitat del domicili i a la privacitat de les comunicacions, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació, i el dret a la llibertat de reunió i manifestació.

————

NOTA: Segons la teoria de conjunts, (B) està inclòs dins de (A) si (B) és idèntic a la intersecció de (B) amb (A). De la mateixa manera, (C) està inclòs dins de (B) si (C) és idèntic a la intersecció de (B) amb (C). En d’altres paraules, si les tres definicions de (A), (B) i (C) fossin preguntes d’una enquesta, totes les persones de (A) haurien contestat afirmativament només la seva pregunta, mentre que la gent de (B) hauria contestat que “sí” les preguntes definitòries de (A) i de (B), i totes les persones de (C) haurien contestat afirmativament les tres preguntes.

La fiabilitat de l’enquesta de Metroscopia, amb una mostra de dues mil dues-centes enquestes, és ben alta. Com és fàcil veure, l’error que podem cometre amb una mostra com aquesta i amb un interval de confiança del 95%, és pot calcular com dues vegades l’arrel quadrada de (0,82 * 0,18)/2200, on 0,82 és el 82% en tant per 1, i 0,18=1-0,82. Fent aquest càlcul, trobem que l’error és del  1,6%. Per tant, amb un interval de confiança del 95%, podem afirmar que la mida del conjunt (A) és ara d’un 82% més menys un 1,6$ de la població. O sigui, entre el 80,4% i el 83,6%.

El per què del volar

dimecres, 20/09/2017

Hi ha moltes coses que ens sorprenen. Algunes estan relacionades amb la capacitat de volar.  Com és que molts insectes volen? Com s’ho fan per orientar-se, els ocells migratoris? Per què no podem volar com els ocells?

Volar no és fàcil. Quan va dissenyar l’Ornitòpter, Leonardo da Vinci va voler resoldre, en pocs anys, el mateix problema que l’evolució havia aconseguit després de milions d’anys de proves i errors. Per sort, la seva lucidesa el va fer desistir quan es va adonar que els humans tenim una relació entre potència i pes molt diferent a la de les aus i que no podem generar l’energia que cal per mantenir-nos volant. Molts altres, després, no van pensar tant i van dissenyar artefactes que van acabar amb la seva vida.

Dic tot això perquè, tot i que tinc ben presents els principis de Bernouilli i Venturi, cada cop que veig, a la pista, un d’aquests immensos ginys metàl·lics que anomenem avions, quedo admirat que pugui enlairar-se i volar. Com pot ser que un avió que pesa 300 o 400 tones voli amb la majestuositat d’una oreneta?

S’ha escrit molt sobre la física del volar, però no tot el publicat és fàcil d’entendre. A mi m’ha meravellat el text de Henk Tennekes, del MIT. Són 34 pàgines clares, completes i sorprenents, que m’atreviria a recomanar (traduïdes o no) com a possible lectura per les escoles de secundària. La imatge de dalt reprodueix el diagrama de la pàgina 17 del document, revisat l’any 2009; si el voleu estudiar en detall, el podeu trobar també aquí. Veureu que és una gràfica que representa tot tipus d’animals i ginys voladors, des de les mosques fins els avions, passant per les papallones i els ocells. L’eix vertical indica el seu pes en Newtons (un Kg. són 9,81 Newtons). La mosca de la fruita, ínfima, és la que menys pesa, mentre que molts avions superen el milió de Newtons, que són unes cent tones. Evidentment, el pes és un factor essencial a l’hora de volar, i per això els ossos dels ocells són buits i els nostres no. Però no hem de menystenir la superfície S de les ales. Un ocell d’ales grans podrà volar millor que un d’ales petites. A la nota del final recullo algunes de les dades que presenta en Henk Tennekes. Un cop sabem el pes (W) i el valor de la superfície S en metres quadrats, podem dividir-los i calcular la seva relació W/S, que és el que podem veure en l’eix horitzontal superior del diagrama. Aquest valor W/S és el pes que ha de suportar cada metre quadrat d’ala, si el que es vol és volar i no caure. És bonic veure que tot allò que vola es troba prop d’una recta en aquest diagrama que relaciona W/S amb W (vegeu un cop més la nota al final; val a dir que és ben fàcil incorporar nous animals i objectes voladors al diagrama, ja que només hem d’esbrinar el seu pes W i la grandària S de les seves ales). La mosca de març, el caragolet comú americà, l’oca canadenca i el Boeing 747 són pràcticament a la línia recta del diagrama. A més, els animals petits volen amb més facilitat que els grans. Si poguéssim agafar una mosca i fer-la el doble de gran, el seu pes seria 8 vegades més gran (el pes és proporcional al cub de la mida), però les seves ales només serien 4 vegades més grans. Com que les ales aguanten el pes en proporció a la seva superfície, no tindria prou força de sustentació i no podria volar. Hauria d’evolucionar fins tenir unes ales més grans en proporció al seu cos, o bé hauria de volar més ràpid.

I és que, en l’art de volar, la velocitat sempre pot ser una solució, perquè la física ens diu que la força de sustentació per metre quadrat d’ala és proporcional al quadrat de la velocitat. A ran de terra, el que cal per poder volar és assolir una velocitat V que, com a mínim i en metres per segon, compleixi l’equació W/S = 0.38 * V*V. En altres paraules: la velocitat mínima per a volar és proporcional a la relació W/S; aquesta és la raó per la qual, al diagrama d’en Henk Tennekes que veieu a la imatge de dalt, l’eix horitzontal superior indica el valor de W/S mentre que l’inferior mostra el valor de la velocitat. És elegant, oi?

El diagrama ho explica tot en un cop d’ull. Si incrementem el pes, estem augmentant el valor de la relació W/S, ens situem dalt i a la dreta, i ens cal més velocitat V. El que més pesa, per volar, ha d’anar més ràpid i per tant ha de gastar més energia.

Segons la gràfica, si els humans volguéssim volar amb la nostra pròpia força i energia, hauríem de fer-ho a una velocitat de l’ordre dels 30 metres per segon, que són uns 100 quilòmetres per hora. No ho tenim fàcil.

———

Per cert, la Najat El Hachmi es pregunta per què els policies no miren de disparar a les cames enlloc de tirar a matar, i diu que pel que diuen les estadístiques de terroristes supervivents a tot Europa, és impossible que en surtin vius. En Josep Ramoneda es pregunta també si era inevitable que els Mossos matessin els terroristes, i demana què esperen els partits polítics a plantejar aquesta pregunta en seu parlamentària.

———

NOTA: Aquestes són les dades d’alguns dels insectes i ocells que cita en Henk Tennekes. El text les acompanya amb dibuixos de les seves siluetes. Per cada un d’ells teniu el seu pes W en Newtons, la superfície S de les seves ales en metres quadrats i l’ample a, de punta a punta amb les ales esteses, en metres:

– Borinot (Melolontha vulgaris): W = 0.01 N, S = 0.0004 m2, a = 0.06 m.
– Abella colibrí (Mellisuga helenae): W = 0.02 N, S = 0.0007 m2, a = 0.07 m.
– Mallerenga (Parus major): W = 0.2 N, S = 0.01 m2, a = 0.23 m.
– Oreneta rural (Hirunda rustica): W = 0.2 N, S = 0.013 m2, a = 0.33 m.
– Falcó (Accipiter nisus): W = 2.5 N, S = 0.08 m2, a = 0.75 m.
– Gavina (Larus argentatus): W = 11.4 N, S = 0.2 m2, a = 1.34 m.

El diagrama de la imatge de dalt que presenta en Henk Tennekes es basa en dues lleis ben senzilles. En primer lloc, per volar sense caure, cal que la força de sustentació que fa l’aire sobre les ales gràcies a la seva curvatura i a l’efecte que bé van estudiar Bernouilli i Venturi, sigui igual al pes W. En un avió de 600 tones de pes, l’aire ha de generar un impuls vertical cap amunt de 600 tones (increïble, oi?). Bé, tot depèn de la superfície S de les ales. Si S és de l’ordre de 850 metres quadrats, com és el cas dels grans avions, és fàcil veure que cada metre quadrat d’ala ha d’aguantar uns W/S = 700 Kg., i que cada decímetre quadrat ha de fer-se càrrec d’un pes d’uns 7 quilos, que ja és més raonable. Ara bé, la segona llei ens diu que el pes total és proporcional al cub de la mida de l’animal o objecte (que podem mesurar, per exemple, amb la seva amplada a) mentre que la força de sustentació és proporcional a la superfície S i per tant, al quadrat de la mida. Per tant, W/S és proporcional a la mida a, i W és proporcional al cub de a. Llavors, és clar que W/S és proporcional a l’arrel cúbica de W. I, en una escala logarítmica com la del diagrama de Henk Tennekes, la relació entre W/S i W ha de ser una recta. És la recta del gràfic de la imatge de dalt. Tot plegat, a més, explica perquè els animals petits volen amb més facilitat que els grans. Si poguéssim agafar una mosca i fer-la el doble de gran, el seu pes seria 8 vegades més gran (el cub de 2), però les seves ales només serien 4 vegades més grans. No tindria prou força de sustentació, i no podria volar.