Entrades amb l'etiqueta ‘drets humans’

No tenim por

dimecres, 23/08/2017

En Josep Ramoneda deia fa pocs dies que haurem de conviure amb atemptats com el de la setmana passada, però que la probabilitat de ser víctima d’un atac és molt baixa i que per tant no s’ha de tenir por. Deia que la societat només té una sortida: defensar la normalitat.

Tot i el terrible que és la situació, he de dir que em sento orgullós d’aquesta frase que també citava en Ramoneda i que s’ha convertit en el lema de la resposta ciutadana d’aquests dies: “no tinc por”. Perquè no podem caure en el parany de la por, i perquè si raonem en base al que ens diu l’estadística i en concret l’anàlisi de probabilitats, segurament deixarem de tenir por. Tot es deriva d’una confusió (sovint intencionada) entre esdeveniments que no tenen res a veure els uns amb els altres. Quina era la probabilitat que hi hagués algun atemptat a Barcelona durant un determinat període (per exemple, entre 2017 i 2020)? És difícil de calcular, però sí que podem dir que era elevada, perquè Barcelona és llaminera. I quina és la probabilitat que tinguem un atemptat a Europa durant els propers 12 mesos? Tots acceptarem que és pràcticament del 100%, com ho és la probabilitat que hi hagi un atemptat en algun lloc del món durant els propers dos mesos. Quan parlem de grans zones de la Terra o de llargs períodes de temps, les probabilitats sempre són elevades, perquè tots els fets, de tant en tant, passen. Això és cert tant si parlem d’atemptats com si pensem en inundacions, huracans o terratrèmols. Ara bé, una cosa és parlar de regions, països o ciutats, i una altra és parlar de persones concretes: quan confonem esdeveniments i ens apliquem a nosaltres les probabilitats que s’apliquen a regions i ciutats, és quan comencem a perdre de vista la realitat. Perquè, com bé explica en Josep Ramoneda, la probabilitat que tenim de ser víctimes d’un atac aquí a casa nostra és molt baixa (jo diria que obscenament baixa, si la comparem amb la que tenen altres persones que viuen a regions conflictives del planeta). Les taules que ens proporciona el Centre de Recerca sobre la Globalització del Canadà, que podeu trobar referenciades en aquest article, són ben eloqüents: en base a dades del 2008, el risc anual de morir per atemptat terrorista al Regne Unit és de 1 entre un milió cent mil, i al Canadà és de 1 entre tres milions vuit-cents mil. En canvi, el risc anual de morir per accident de tràfic és de 1 entre 23.000 i de 1 entre 13.500 al Regne Unit i al Canadà, respectivament. Als Estats Units, és 33.842 vegades més probable morir de càncer que d’un atac terrorista. De veritat que hem de tenir por?

Els fets no són evitables, ho hem d’acceptar. Podem treballar per fer-los més improbables, però hem de ser ben conscients que la seguretat total no existeix. Som limitats, finits, i no ho podem controlar tot. D’aquí dos, tres o deu segles, hi haurà grans desastres naturals, tant si la espècie humana existeix com si s’ha suïcidat. I com tots bé sabem, la probabilitat que els que llegim això no hi siguem d’aquí a cent anys, és del 100%.

La nostra resposta, en canvi, la nostra reacció als fets, la construïm nosaltres i és responsabilitat nostra. És cert que partim d’hàbits evolutius que no ens ho posen fàcil. Si ens deixem portar pel tros de cervell de rèptil que encara tenim, anirem a respostes racistes i d’actuació ràpida, plenes d’odi i venjança. Perquè sentim una atracció innata per allò que és morbós i negatiu, i és un fet que les noticies sobre catàstrofes, guerres i destrucció tenen més audiència que les que parlen de la gent que treballa per la construcció de la pau i els drets humans. El “no tinc por”, en canvi, és una resposta des de la serenitat que pot ajudar a construir marcs de convivència i de pau.

“No tinc por” és una frase incòmoda, per dir-ho en paraules suaus. En Timothy Snyder recorda que quan es produeix un atac terrorista, les autoritats sovint se’n aprofiten per consolidar el seu poder, i que la tirania moderna és la gestió del terror. El mecanisme de tot plegat és la por de la gent, que ens fa demanar més seguretat i que és l’excusa per incrementar la securització i la militarització, per retallar els drets humans i per posar fi al sistema de controls i contrapesos dels Estats de Dret. Però una societat sense llibertat i sense drets humans no pot lluitar de manera eficaç contra el terror. En Timothy Snyder diu a més que “la suspensió de la llibertat d’expressió i del dret a un judici just […] és el truc més antic del manual hitlerià”. En canvi, si no tenim por, deixarem de demanar més securització, no acceptarem una reducció dels drets humans, i “last but lot least”, no contribuirem a l’espiral que acaba amplificant el terror internacional. El lema “no tinc por” va directe a tallar les arrels de la guerra contra el terrorisme. Perquè, com diu en José Luis Gordillo, aquesta guerra contra el terrorisme “és una gran operació de màrqueting (relacionada amb la por de les elits a la fi del petroli abundant) que amaga depredació i reducció de drets humans i que aconsegueix el suport social amb la política de la por”. L’absència de por ens permet a més controlar i eliminar l’odi, com observen, entre molts d’altres, Amnistia Internacional i el mateix Timothy Snyder. Snyder, per cert, també ens fa algunes propostes dignes de consideració: “investiga… mira d’entendre les coses per tu mateix… perquè renunciar als fets és renunciar a la llibertat” – “dedica estona als articles llargs” – “una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te” – “finança el periodisme d’investigació subscrivint-te a mitjans impresos” – “responsabilitza’t de la informació que transmets als altres”.

Per cert, en Josep Ramoneda diu també que l’obligació dels governs és asserenar i tranquil·litzar, en lloc de elevar el to verbal i endurir la legislació buscant legitimar-se davant la societat atemorida.

Internet i els nivells de realitat

divendres, 18/08/2017

En aquests temps de la postveritat, no és fàcil entendre el que realment passa i destriar-ho d’allò que ens volen vendre. Molts són els qui volen influir en els altres, amb mètodes que sovint deixen aparcades les consideracions ètiques. La publicitat ens promet l’impossible, i els polítics utilitzen mètodes publicitaris per a fer que cada persona escolti el que vol sentir, amb programes electorals individualitzats a la carta que només pretenen guanyar vots.

En Chris Swain, en un article científic (i profètic) de fa deu anys, proposava un conjunt de directrius per dissenyar jocs d’ordinador que poguessin conduir a un canvi social. Entre d’altres regles, deia que calia integrar experts en la matèria, abordar problemes recargolats (que no tinguin regles clares), construir una comunitat sostenible, mesurar la transferència de coneixements i fer que siguin divertits. Pot semblar innocent, però el fet de voler influir, a travès de jocs suposadament innocus, fa saltar moltes alarmes. Qui decideix les característiques d’aquest pretès canvi social? Hi ha gent que té clar on vol que anem els demés? Darrera l’aparent caire democràtic d’internet, hi ha la tirania d’uns pocs?

De fet, he de confessar que he descobert en Chris Swain fa pocs dies, mentre llegia el darrer llibre de la Carme Torras: “Enxarxats”. El meu interès va anar creixent a mesura que llegia i anava entrant a l’estructura i al joc narratiu, fins que al cap de ben poc vaig quedar enganxat a la seva “xarxa” i ja no el vaig poder deixar. En acabar, tenia els pèls de punta. Només us en faig un tast. És de quan proposen un sistema, a una de les protagonistes, per donar a cadascú l’ample de banda que es mereix i així escollir sempre l’opció més beneficiosa per la col·lectivitat. Li diuen que només haurà d’assenyalar les veus a potenciar i a inhibir, valorant la gradació i la seva urgència. Després, “l’equip” ja s’encarregarà d’arbitrar els recursos en xarxa per a que cada identitat tingui el ressò que li correspon.

Tot plegat pot semblar ciència ficció, però hi ha molts indicis que diuen que una part de tot això ja és aquí amb nosaltres. Al món de la xarxa, hi ha qui pot veure més nivells de la realitat que altres. La Carme Torras, a més d’altres exemples, parla també dels jocs amb objectiu i concretament del joc ESP. En aquest article, que cita la Carme, en Luis von Ahn i la Laura Dabbish van proposar treure profit de la intel·ligència humana a través dels jocs d’ordinador. El recurs és vast i temptador, perquè, per exemple i segons von Ahn i Dabbish, els joves americans de 21 anys han destinat una mitjana de deu mil hores (poca broma) jugant a jocs d’ordinador. La idea darrera d’ESP és aprofitar, com a efecte secundari, part d’aquestes hores per etiquetar imatges i millorar després la cerca web d’imatges basada en noms. Per exemple, una imatge d’un home i un gos es podria etiquetar com “gos”, “home” i “mascota”. El joc és ràpid, agradable i competitiu. Les coincidències dels jugadors determinen les millors descripcions i també els rànquings. Ara bé, al final, uns juguen i altres s’aprofiten de la feina feta mentre els primers s’entretenien. Perquè el cert és que hi ha qui va guanyant diners amb el que fem, el que diem i el que pugem a la xarxa. En som prou conscients?

Crec que en Michael Shermer té tota la raó. La única manera de entendre les coses i de tenir un bon nivell de visió i comprensió de la realitat a tots nivells, és ser molt escèptic. No ens podem creure res del que ens ofereixen ni del que trobem a internet sense abans comprovar-ho. Cal cercar diverses fonts d’informació (com més, millor) i conèixer la seva autoria, perquè les autories sòlides són les que porten a “l’auctoritas“. I, en cas d’incertesa, sempre és millor i aconsellable continuar en el dubte abans que acceptar explicacions poc convincents. Diuen que els dubtes obren la ment, mentre que les certeses la tanquen…

————

Quan acabava d’escriure aquest article, els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils ens han colpit en ple estiu. El que segueix, així com el comunicat del Centre Delàs i molts d’altres, ens confirma que no tenim por i que continuarem defensant els drets humans, la pau, la diversitat i la justícia global. La imatge de dalt és la foto de la normalitat, que he fet a les 24 hores de l’atemptat de les Rambles.

Per cert, el Centre Cultural Islàmic Català comunica que s’uneixen a tots els ciutadans de totes les creences i religions en contra de la barbàrie d’aquests dies, i que s’uneixen per la pau i la seguretat a la nostra diversa societat catalana. Perquè no es pot permetre que els racistes utilitzin la sang de les víctimes per acusar i criminalitzar cap col·lectiu de l’espectre ciutadà de Catalunya.

Hem de ser més humans?

dijous, 2/06/2016

Crec que tots contestarem que sí, a aquesta pregunta. Però immediatament ens ve al cap un dubte: què és ser més humans?

Fa uns mesos vaig anar a una exposició justament sobre aquest tema, i en vaig sortir una mica desconcertat. Segons els seus organitzadors, l’exposició explorava els possibles camins de futur de la nostra espècie, des de les tècniques de reproducció assistida i els experiments incipients en biologia sintètica fins a la possibilitat de perpetuar-nos a través de l’àmbit digital. Deien que les nostres vides estan condicionades i definides per una “revolucionària confluència de nous camps científics i tecnològics”, i es plantejaven preguntes com si ens hem de millorar nosaltres mateixos o hem d’intentar modificar els nostres descendents, o si ens acostem a una singularitat d’una hibridació home-màquina.

La veritat és que no vaig entendre res. Vaig tenir la impressió que es parlava molt de ciència i tecnologia, però justament des d’una perspectiva llunyana a la ciència. Perquè és impossible plantejar-se quines maneres tenim de fer-nos més humans si abans no definim el concepte de “ser més humans”. Jo em quedo amb el que diu l’Eudald Carbonell, per exemple. Eudald defineix una sèrie de reptes de cara culminar el procés de socialització de l’espècie, i ho fa pensant en el planeta i en l’univers que l’envolta, entenent la planetització no com un procés de globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a planeta. Serem humans quan l’atzar sigui substituït per la lògica. No es tracta de ser més humans, sinó simplement de ser humans, perquè encara no ho som. L’Eudald Carbonell continua dient que fer-se humà és un procés, i que vol dir tenir consciència crítica d’espècie. Integrar la diversitat. Convertir el progrés conscient i l’evolució responsable en una línia traçada de forma lògica. Substituir l’atzar per la lògica, i que nosaltres siguem els responsables de la nostra pròpia evolució.

Fa poc, en una entrevista, Amin Maalouf deia que som en una situació paradoxal: no anem enlloc perquè no sabem cap on anar. Deia que som al volant de la màquina més sofisticada que mai ha existit, però no sabem quin és el camí. Davant les identitats de trinxera i dels discursos que separen, la medicina que proposa Maalouf és la del pensament, la cultura i la literatura.

M’agraden aquestes idees. Som al volant d’una gran màquina però anem perduts perquè no sabem el camí. I encara no hem après que fer-nos més humans vol dir prioritzar la nostra consciència d’espècie, el respecte als drets humans i l’autoconsciència com a planeta. De fet, igual que un bon indicador de l’estat de desenvolupament d’una societat és l’estat de les seves presons, una mesura de si hem avançat gaire en el camí de fer-nos més humans són les condicions de vida dels més desemparats a la Terra (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).

Només cal obrir els ulls per adonar-nos que encara no som humans. I cal vigilar molt per no acabar fent-nos massa post-humans mentre deixem de ser humans, com deia fa poc l’Ernesto Hernández Busto.

——

Per cert, en Josep Maria Esquirol creu que les persones que pensen, en general, donen peu a una societat millor i faciliten una societat en la qual el camí cap a les formes de justícia i generositat és més elevat. Diu que necessitem bons metges i bons mestres.

El primer món i el terrorisme

dimecres, 18/11/2015

El passat divendres 13 de novembre, mentre dinava, vaig llegir un article de Sami Naïr sobre les revoltes d’ara fa deu anys als suburbis de París. Van ser tres setmanes de foc entre el 27 d’octubre i el 17 de novembre de 2005. Sami Naïr explicava que, a pesar dels diners invertits després de les revoltes, no s’havia resolt ni la inserció laboral ni la pobresa de les famílies immigrants, que de fet ha anat creixent, durant aquests anys. I deia que, mentre l’any 2005 la revolta va ser fonamentalment social i política, ara hi ha una part de la gent desenganyada i sense esperança. La conseqüència, l’element novedós, és la radicalització religiosa: una part no menyspreable de la població d’aquests suburbis ja no creu en la integració i ja no es vol identificar amb la societat francesa. Pensa que no hi ha solució social i troba un recurs salvador en la identitat religiosa. En poques paraules: segurament, la mala gestió de la crisi ha estat amplificant el fanatisme.

Quan, poques hores després, escoltava trasbalsat les noticies sobre els atemptats de París, no vaig poder deixar de pensar en l’article de Sami Naïr. Quina és la responsabilitat dels nostres països en tot el que està passant? Qui havia fabricat les armes dels atemptats de París? Qui havia fet negoci venent-les? De quins països és la tecnologia d’aquestes armes?

I no només a París. Qui es va beneficiar econòmicament de la Guerra d’Iraq? Qui va treure profit de la de Líbia? Sembla ser que Espanya se’n va poder beneficiar poc, perquè l’acord era que el repartiment del petroli de Líbia un cop eliminat el règim que de sobte va deixar de ser útil a Occident, era proporcional al grau d’involucració en l’operació bèl·lica. Com que Espanya hi va tenir un paper força moderat, va acabar rebent un tros petitet del botí.

M’agrada la imatge de dalt, perquè mostra la petitesa del nostre planeta blau. És d’aquesta pàgina web. Els humans som éssers ínfims i limitats, però vanitosos, fanàtics i amb un interès desmesurat per l’apropiació, com denuncien Christian Laval i Pierre Dardot en els seus darrers llibres. Laval i Dardot denuncien les lògiques d’apropiació i privatització així com la lògica de depredació, que poden venir tan de propietaris privats com de grans depredacions d’Estat dissenyades per apropiar-se de dominis o de recursos naturals. I de fet, la veritat és que em costa d’entendre per què parlem tant dels perills (reals) que comporta el fanatisme religiós però no analitzem també els perills associats als fanatismes inherents al model social i econòmic del nostre primer món: el fanatisme econòmic, l’afany depredador i la voluntat de mantenir un model mundial basat en l’apropiació, els privilegis i les desigualtats. La nostra ambició econòmica arriba fins i tot al punt de voler fer negoci amb les armes que els venem per a que es matin entre ells, però que alguns cops acaben matant a casa nostra.

Jordi Moreras opina que Europa no està en guerra, encara que reconeix que les accions bèl·liques teledirigides contra el Daesh segueixen provocant moltes més víctimes que els kamikazes de París. I explica que cal potenciar molt més els mecanismes que afavoreixen la creació de pertinences positives de totes les ciutadanes i ciutadans Europeus, perquè si es permet que la desafecció enfront de les llibertats i drets humans fa que un jove musulmà es radicalitzi, estarem reconeixent que ser Europeu representa compartir una identitat en regressió. Tal vegada té una mica de raó…

Per cert, Andrea Camilleri diu que el que s’ha fet a Grècia és un matricidi, és matar la pròpia mare. Pensa que tot és degut al fet de només raonar en base a l’economia.

Internet i l’Atenes del segle XXI

dimecres, 4/11/2015

Fa 13 anys, a Syros (Grècia), el professor Dimitris Gritzalis parlava dels sistemes de votació electrònica segurs. Tot comentant les avantatges i els punts encara foscos en aquells moments, comentava que la gran revolució de la democràcia electrònica i de les votacions per internet arribaria al llarg de la següent dècada. O sigui, ara.

Durant aquests darrers anys hem avançat molt, i crec que els investigadors informàtics han fet els deures. Ara tenim un bon nombre d’algorismes i eines telemàtiques que garanteixen el caràcter anònim i la seguretat a les votacions electròniques. S’hi ha treballat molt, només cal que cerqueu “e-voting” en alguna eina de cerca especialitzada com Google acadèmic. En David Ríos per exemple, va fer la seva tesi doctoral i ha participat en un llibre sobre la nova democràcia electrònica basada en internet. Però de fet, encara que algunes ciutats com Porto Alegre ja utilitzen aquestes eines per a decidir els pressupostos, els sistemes de democràcia directa i electrònica són poc coneguts i no gaire utilitzats. Probablement perquè no interessa a alguns.

Fa pocs dies vaig llegir algunes noticies que em van fer pensar en aquestes votacions electròniques. En el 70 aniversari de la ONU, Cristina Gallart es preguntava com podem afrontar els reptes que tindrem en la promoció de la pau i la seguretat i en el foment del desenvolupament i els drets humans. El diari deia també que és molt fàcil criticar l’ONU, però que sense aquest organisme el món seria sens dubte un lloc pitjor. És cert, i de fet, com també deia la Sara Berbel, el segle XXI tindrà les seves pròpies pors. Pors que no vindran del poder de la tecnologia, sinó de l’ambició i del desig de poder dels humans. L’acumulació de riquesa, les desigualtats alarmants, l’accés a l’energia, l’escalfament del planeta, els fonamentalismes, la corrupció i l’acumulació de poder són temes que fan por perquè és ben fàcil que aviat ens explotin a les mans en forma de conflictes amb milions de desplaçats i morts. Per això la Cristina Gallart diu que cal impulsar la ONU i treballar per l’acompliment dels drets humans a nivell mundial.

Les eines de democràcia electrònica directa ens poden ajudar molt, els propers anys. Només es tracta de decidir entre la cara i la creu de la informàtica i internet. Internet és una eina de doble tall, que els Estats ja estan usant (cada cop de manera més esfereïdora) com a arma, per vigilar i controlar la gent i per localitzar persones suposadament indesitjables. Però internet és també una meravellosa oportunitat per a construir la nova democràcia que encara no sabem com serà, però que necessitem. Internet és una eina per saber el que passa, per entendre els altres, per participar. Cal decidir què volem que sigui internet quan sigui gran. I ho hem de decidir nosaltres perquè la responsabilitat és nostra.

En Pedro Olalla explica molt bé l’estructura de la democràcia que hi va haver a Atenes. Ens diu que no existia el desacord entre govern i ciutadans, perquè els ciutadans eren el govern. El poder de decisió no era en mans de representants o líders, sinó en el conjunt dels ciutadans. En lloc de partits i llistes tancades hi havia l’Assemblea de l’Àgora, amb implicació continua del poble en la presa de decisions i amb càrrecs que sempre eren limitats en el temps. Existia el “procés contra llei” com a recurs per exigir responsabilitats en cas de decisions contràries al bé de la ciutat. Tots els ciutadans podien ser presidents de l’Assemblea (per un dia), membres del Consell (per un any), membres de jurats, i tenien accés a molts altres càrrecs temporals per sorteig o elecció. Ara, després de 25 segles, les eines de democràcia electrònica ens tornen a oferir aquesta possibilitat i no només a nivell local, sinó fins i tot a escala global. Perquè la comunicació i la informació ja són globals. Vivim en una paradoxa: el poder econòmic s’ha estès formant una xarxa mundial mentre continuem amb eines democràtiques del segle XIX. Per això, al meu entendre, un dels grans reptes del segle XXI (o, si voleu, una de les revolucions pendents) serà el d’aconseguir estructures de govern mundial basades en eines de democràcia electrònica, perquè la lluita contra els abusos del poder econòmic globalitzat requereix instruments democràtics potents, directes i d’escala planetària, que només internet ens podrà donar.

Per cert, en Pedro Olalla també diu que Grècia té un paper molt important els propers anys: hauria de capitalitzar el seu potencial històric i simbòlic per a ser pionera en el renaixement de la democràcia. Diu que Atenes hauria de convertir-se en pol d’atracció dels veritables demòcrates per tal de concebre un nou model de democràcia, adaptat al món d’avui.

Ciència i drets humans

dimecres, 7/10/2015

Fa pocs dies vaig escoltar en directe la Maryam Al Khawaja. La Maryam és de les persones que t’obren els ulls i et sacsegen. En aquest vídeo TED la podeu veure i escoltar. És activista pels drets humans, i viu exiliada a Dinamarca perquè al seu país, Bahrain, ha estat condemnada a una pena de presó per defensar els drets humans. La Maryam és responsable del Centre pels Drets Humans al Golf, i diu que quan es treballa en favor dels drets humans, no és necessàriament per aconseguir-los aviat, sinó perquè hom pensa que això és el que s’ha de fer. És així perquè tot plegat és un procès molt lent, que tal vegada no vegin acabat ni els nostres fills i néts. Però l’important, diu, és el camí. Cal avançar, tenir coratge i fer via.

L’objectiu de la ciència és descobrir algunes lleis de la natura, mentre que la tecnologia és l’art de saber aprofitar aquestes lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats (ho expliquen Eugene Wigner i Enrique Lynch). Però a la pràctica no tot és tan fàcil. Jo mateix he de confessar que moltes vegades em sento desconcertat. Hem fet mil i un invents per a viure millor. Tenim llibres, podem fer fotos, tenim rentadora i aigua corrent, podem viatjar on mai haguessin imaginat els nostres avis. Però la vanitat, els odis, la corrupció, la opressió i la violència són els mateixos que fa vint o trenta segles. Realment hem estat capaços d’aprofitar les lleis de la natura per a viure millor? Emilio Lledó cita Aristòtil quan deia que la majoria d’homes polítics no mereixien ser dits així, perquè només pensaven en diners, cobdicia i en fer-se rics a costa dels altres. Les paraules de Maryam Al Khawaja i Aristòtil estan separades més de 2300 anys, però són la mateixa música.

Cal acceptar que la ciència té una certa mala fama, i que la tecnologia no li va enrere. Perquè darrera cada violació dels drets humans al llarg del segle XX i en el que hem viscut del segle XXI, podem trobar ginys i invents de destrucció: les armes químiques, els avions i els bombardejos de la primera guerra mundial, la terrible bomba atòmica del final de la segona guerra mundial, les eines de tortura, els drons que ara assassinen selectivament a l’orient mitjà, totes les armes de destrucció massiva que els governs assagen en països del tercer món. Ho hem d’acceptar: darrera de tots els genocidis moderns hem tingut ciència i tecnologia.

D’altra banda, tenim el que diu gent com en Hans Blumenberg. En el seu llibre sobre l’esperit de la tècnica, Blumenberg explica que els invents i els productes de la tècnica haurien de ser considerats part de l’obra de la Natura, perquè nosaltres som part d’aquesta Natura i perquè la tècnica es part del desenvolupament natural dels humans. I aquesta és la gran paradoxa. Necessitem i a la vegada critiquem la ciència i la tècnica, sense adonar-nos que ciència i tecnologia són filles nostres i part de la Natura, com la literatura i la música. Perquè la responsabilitat en les violacions dels drets humans és sempre de les persones, mai de les eines. Cal exigir responsabilitats, i això només es pot fer a persones concretes.

En Ian Macduff treballa en l’ús de les eines d’internet amb l’objectiu de construir la pau, resoldre els conflictes de manera dialogada i potenciar la tolerància. Està preparant, junt amb molts altres investigadors al món, les eines que poden ajudar a construir (si volem) el nou edifici de la tele-governança i de la tele-democràcia del món del segle XXI. És un clar exemple del què la ciència i la tècnica poden fer pels drets humans. En una conferència que va donar a Barcelona, en Ian Macduff va parlar d’iniciatives com ICT4Peace i de les noves aplicacions d’ajut als negociadors basades en internet que estan sorgint. Perquè quan les parts en conflicte estan separades no només per la distància física sinó també per murs d’animositat i per una història de conflicte, internet ens ofereix i ens permet tenir “màquines d’empatitzar” que ens ajuden a entendre la posició dels altres.

La ciència i la tecnologia ens poden ajudar a sortir del forat. Són eines essencials per a posar en pràctica els deures humans. I de deures en tenim molts, en aquest món tan pobre en drets humans. És clar que ja ho fem, això és el que vaig pensar quan vaig veure que la Maryam Al Khawaja anava enviant “twits” durant les intervencions de les seves companyes. Però hem de perdre una mica la por i decidir-nos a anar molt més enllà. La xarxa és un sistema d’informació i comunicació alternatiu molt potent, l’estadística ens dóna eines per explicar el que no ens diuen, tenim eines com Youtube que ens obren els ulls al què està passant a tot el món. Són instruments que podem utilitzar per a reclamar una rendició de comptes a nivell global. La ciència i la tècnica com elements per exigir a persones concretes.

Hem de decidir com volem utilitzar les noves eines que internet ens ofereix. Hem de saber si volem continuar marcant la gent amb el seu codi postal, o si escollim eines globals que ajudin a construir nous codis de convivència basats en el respecte als drets humans. Tenim eines de comunicació, eines de resolució de conflictes, eines de e-democràcia. Per què no les utilitzem?

Per cert, l’Anna Gabriel diu que el capitalisme genera odi, odi i més odi. I en Juan José Millás parla de les paradoxes matinals: mentre un negre es dessagna atrapat a les ganivetes de la tanca de Melilla, nosaltres manipulem les aixetes d’aigua freda i calenta del bany fins trobar la temperatura justa i perfecta.

La cultura dels límits

dijous, 6/08/2015

Quants quilòmetres diríeu que podeu caminar (o córrer) en un dia? Quantes hores podeu estar sense dormir?

És possible que no sapigueu les respostes. Jo tampoc. Però aquests límits existeixen. Els matemàtics tenen un recurs quan no poden donar valors exactes: parlen de fites inferiors i superiors. No sé quants quilòmetres puc caminar en un dia, però com que en el meu cas no són més de 40, puc afirmar que aquesta és una fita superior pel que fa a les meves caminades. Sempre és millor tenir una fita que no saber res, oi?. En el cas de la pregunta sobre les hores que podem estar desperts, la fita superior pot ser molt variable segons les persones però no superarà unes quantes desenes. Recordo una vegada, fa molt temps, que vaig estar despert unes 33 hores seguides. Aquesta és ben segur la meva fita.

L’interessant d’aquest concepte de fita superior és que ens fa prendre consciència del fet que tot, inclosos nosaltres, és limitat. Són molts els filòsofs i científics que n’han parlat, dels límits. Javier Gomá diu que l’acceptació de la limitació consubstancial a la nostra finitud és el que ens predisposa per assumir els límits ètics i cívics que acaben modelant el nostre jo. I Einstein deia que els humans no som més que éssers limitats en l’espai i el temps.

Quanta energia provinent de combustibles fòssils podem gastar anualment, a Catalunya? Quants habitants pot arribar a tenir el món?

Aquestes ja són preguntes més estranyes, que quasi ningú es planteja perquè vivim immersos en la cultura del creixement. Es parla massa d’objectius i de taxes de creixement, i ben poc de límits. Tot són interessos, beneficis, increment del PIB, expansió comercial, però ningú fa cas del profètic informe Meadows del Club de Roma. És sostenible, el creixement actual de la quantitat d’energia provinent de combustibles fòssils? Ho és, l’actual creixement de la població mundial, que s’ha duplicat durant els darrers cinquanta anys? Fins on volem arribar? Sabem alguna fita màxima d’aquests valors? Són valors limitats, però ningú hi pensa. És ben conegut que l’establiment de polítiques correctores comença per la definició d’objectius i per acords sobre els límits. En llenguatge matemàtic diríem que la vida és una constant optimització amb restriccions (vegeu aquesta pàgina web o aquesta altra en anglès). Volem viure el millor possible (volem optimitzar) però hem de tenir en compte la nostra energia limitada, els drets dels altres, la sostenibilitat del planeta (restriccions). Establir aquestes restriccions requereix identificar i quantificar els límits, i aquí és on la ciència ens pot ajudar. Potser sí que hem de saber quin és el màxim d’energia fòssil que volem gastar, ara i d’aquí a vint anys. Potser no podem evitar el creixement de la població mundial, però el raonament també és vàlid a nivell local. Quin és el màxim raonable d’habitants que podem tenir a les nostres ciutats? Segur que volem créixer constantment?

L’Emilio Lledó explica molt bé el que és la cultura dels límits. Diu que, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” era sinònim de “bentenir”, de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. Desprès, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència en el que la mirada només veu corrupció i malaltia social. És el mateix que comenta en Hans Rosling en aquest vídeo de la seva conferència TED sobre la gent que tenim rentadora, al món. Diu que si no ens fixem límits i no abandonem la cultura del creixement, no podrem dir als altres el que han de fer. En lloc de pensar en més, la cultura del límits fa que constantment em pregunti fins on puc arribar i que moltes vegades m’adoni que he de reduir. Quants diners vull acumular? Quant poder? Puc reduir els quilòmetres que cada any faig en cotxe? Quantes hores al dia vull estar connectat, amb l’ordinador o amb el mòbil?

La cultura de pau és, segons la declaració aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1999, un conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida basats, entre d’altres coses, en el respecte a la vida, la fi de la violència, la promoció i la pràctica de la no violència per mitjà de l’educació, diàleg i cooperació, i el respecte i la promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals (vegeu per exemple la web del Centre Delàs d’estudis per la pau). Ara bé, crec que podem dir que la cultura de pau és germana de la cultura dels límits. Perquè bona part de la violència i de les guerres venen del desig del “bentenir”i de plantejaments basats en il·lusòries absències de límits. Perquè la consciència de la pròpia limitació és incompatible amb la pràctica de la guerra. Perquè, com diuen en Xavier Bohigas i la Teresa de Fortuny avui mateix quan fa 70 anys del bombardeig de Hiroshima, cal eliminar totes les armes nuclears (en aquest cas, el límit ha de ser zero). I perquè els drets humans comporten un seguit de deures humans que no són més que límits que hem de respectar si volem cuidar el planeta, garantir els drets dels altres i limitar i reduir les desigualtats. De fet, i parlant de límits, no em puc estar de citar la Caitlin Moran quan diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Per cert, en Javier Rodríguez Marcos diu que l’atac a Nagasaki va ser la pedra de toc de la inhumanitat, el fruit d’una decisió que es va prendre sabent les seves conseqüències (la imatge de dalt, d’aquesta web, és de Nagasaki). Diu també que els qui escriuen els manuals d’ètica són els vencedors.

L’oligarquia de les dades

dimecres, 1/04/2015

Les dades són la nova eina de poder. Ho explica molt bé en Neil Lawrence, professor d’intel·ligència artificial a la Universitat de Sheffield, en un article que publicava fa poc el diari The Guardian.

En Neil Lawrence parla del poder dels bancs i del poder de les dades. El poder dels bancs es basa en el capital que acumulen. Però el més modern, ara mateix, és aconseguir poder tot acumulant dades. Les dades són els diners del futur. A internet hi ha moltíssimes dades de tots nosaltres, més de les que imaginem. Analitzant-les, contrastant-les i relacionant-les és possible entendre cada cop millor la gent, els grups i fins i tot les persones. Són tècniques de doble fil, com moltes d’altres. És ben segur que ens serviran per a dissenyar noves eines de diagnosi i tractament mèdic i nous recursos per a les persones grans que viuen soles. Però també s’estan utilitzant com a eines de control, de publicitat invasiva i fins i tot d’atac. Amb una gran diferència: tothom sap que els bancs són dipositaris dels nostres diners, i que els podem anar a buscar sempre que vulguem. En canvi, no tenim cap control sobre les nostres dades i no les podem recuperar ni esborrar. S’han quedat al “núvol” d’internet, se les han quedat.

Fa molts anys que es parla d’intel·ligència artificial. Fa cinquanta anys, quan tot just es començava a parlar dels ordinadors, ja hi havia qui els anomenava cervells electrònics. És una disciplina que ha estat molt temps en hibernació: fins fa poc se’n parlava més en escrits de ciència ficció que en texts científics. Però els nous algorismes d’aprenentatge automàtic, l’anomenat machine learning, ho estan estan començant a canviar tot. Les dades de les xarxes socials, del que graven les càmeres de vigilància, del que ens interessa quan cerquem informació a internet, de les nostres transaccions amb targetes de crèdit i de molt del que fem cada dia es guarden “al núvol” d’internet i serveixen per a que les màquines, els ordinadors, vagin aprenent. El volum de dades és ingent (per això es parla de big data), però els humans hem sabut dissenyar bons algorismes d’aprenentatge just en el moment en el que els ordinadors han assolit la mida crítica necessària. Hem aconseguit que els ordinadors sàpiguen analitzar, filtrar i utilitzar les dades disponibles. Ha estat un canvi radical. Fa deu anys, havíem de programar els ordinadors per a que fessin les tasques que desitjàvem. Ara, en canvi, els programem per a que interpretin informació i es vagin auto-programant en funció d’aquestes dades que van trobant a internet. Aquest aprenentatge automàtic en base a la informació és dinàmic i adaptatiu, perquè l’auto-programació es va perfeccionant constantment: els actuals ordinadors analitzen les dades mentre aprenen de la seva experiència, si em permeteu el símil en termes humans. Tenim un bon exemple en el sistema traductor de Google, en el que les traduccions no es basen en regles sintàctiques prefixades, sinó en l’anàlisi dels texts ja traduïts que trobem a internet.

En Neil Lawrence parla d’un bon nombre de científics, entre ells l’Stephen Hawking, que demanen que es reguli la recerca en intel·ligència artificial. Però diu, amb molt encert, que a ell no li preocupen les màquines sinó les persones. La intel·ligència artificial pot ser un perill, però no pas per les raons que molts pensen. No ho serà pel que pot significar el fet de tenir màquines intel·ligents, sinó perquè hi haurà qui les voldrà utilitzar com armes per a enfonsar i destruir els demés mentre augmenta el seu poder.

El problema no són les dades ni els ordinadors. El problema és la concentració de poder, d’un poder immens, en mans de molts pocs. El que ens ha de preocupar, diu en Neil Lawrence, són els nous oligarques de les dades, siguin individus, governs o empreses, que han vist l’oportunitat de fer-se rics i augmentar el seu poder amb dades que no els pertanyen. En Neil Lawrence demana una democràcia de les dades, una democràcia on l’objectiu siguin les persones i on només es pugui actuar amb consentiment d’aquestes persones. Cal una regulació relativa a la propietat de les dades, per a que quan som observats, quan cerquem informació a internet o quan deixem dades al “núvol” no haguem de pensar que estem reproduint el pacte de Faust amb el diable. De fet, en aquests moments estem ben desprotegits: ja hem vist que podem anar al banc i demanar els nostres diners, però no podem fer que esborrin les nostres dades del “núvol”. És just que hi hagi una oligarquia que tregui profit de les nostres dades, fins i tot en certs casos en contra nostra?

Per cert, la Margot Wallström, ministra sueca d’afers estrangers, va denunciar el tracte que es dóna a les dones a Arabia Saudí, dient que els seus mètodes són medievals i un atemptat cruel que vol silenciar les formes modernes d’expressió. Sembla que els altres països Europeus no tenen intenció de donar-li suport i que fins i tot té problemes al seu país, per haver gosat dir això.

Les persones no humanes

dijous, 15/01/2015

En Douglas R. Hofstadter, professor de ciències cognitives a Stanford i altres Universitats, explica que moltes de les nostres característiques, que pensem que ens defineixen com a persones, no són exclusives dels humans. Hofstadter argumenta que en els animals hi ha tota una gradació, d’ànimes petites a ànimes grans. Depèn de la capacitat de categoritzar (abstreure), de ser conscient del jo, de tenir compassió (patir amb l’altre), d’empatitzar. Diu que els animals més evolucionats, els de les ànimes més grans,  són més semblants a nosaltres del que ens pensem.

Els científics que van assistir a Vancouver al congrés anual de fa dos anys de l’associació Americana per l’Avenç de les Ciències (AAAS), van acordar que els dofins haurien de ser tractats com a persones no humanes. Van considerar que tenen dret a la vida i a la llibertat, i que aquests drets haurien de ser respectats. El cervell dels dofins, ben complex, els permet de tenir un nivell d’auto-consciència similar al nostre. Els dofins cuiden els vells, saben respondre preguntes i poden pensar estratègies força sofisticades. Els científics van dissenyar un experiment en el que els dofins d’una piscina eren recompensats amb un peix si la netejaven i treien algunes bosses de plàstic que els seus cuidadors hi havien deixat. Un dels dofins va trencar les bosses i va amagar els trossos. Després els anava donant un a un per tal d’aconseguir més peixos. Altres experiments han demostrat que els dofins, com els elefants i d’altres mamífers, quan es miren al mirall pensen “ei, aquest sóc jo!”.

La revista Scientific American va publicar un número especial sobre què ens fa ser humans i què ens diferencia dels altres animals. És clar que tenim auto-consciència, però molts cops actuem per purs impulsos, amagats i desconeguts. Què som?  Què ens fa ser diferents? L’Institut per l’Ètica i les Tecnologies Emergents (IEET) declara que un bon nombre d’animals com els simis, els cetacis (dofins i balenes), els elefants i els lloros mostren trets consistents amb el que sempre hem entès que defineix el concepte de persona: són auto-conscients, tenen intencionalitat, són creatius i utilitzen un cert tipus de comunicació simbòlica. Els investigadors del IEET opinen en conseqüència que haurien de ser considerats persones no humanes i que tenim el deure moral i legal d’estendre els actuals drets humans als animals d’aquestes espècies.

Sabem ben poca cosa, del cervell. Del nostre i del d’altres mamífers. Però inesperadament, estem començant a descobrir que alguns d’ells són més semblants a nosaltres del que fins ara pensàvem. El món és probablement ple de persones no humanes. De fet, i a pesar de tota la recerca actual, és ben probable que el cervell continuï essent un misteri durant bastants anys. Gràcies a Sydney Brenner (premi Nobel de medicina 2002) i als continuadors de la seva recerca, tot just fa pocs anys s’ha començat a entendre el funcionament del sistema nerviós del cuc caenorhabditis elegans, que té un total de només 302 neurones. Amb aquesta perspectiva, creieu que serà fàcil entendre bé el funcionament del cervell humà, amb els seus cent mil milions de neurones i amb una ingent xarxa de connexions entre totes elles? Tot i els avenços, hem de reconèixer que el que sabem és insignificant, comparat amb el camí que tenim davant nostre. Mentrestant, millor que respectem els drets de les persones, siguin humanes o no.

Per cert, en Jordi Ferrerons diu que Cabu, l’humorista assassinat de Cahrlie Hebdo, tenia una capacitat increïble per captar amb enorme concisió l’essència de l’estupidesa humana, tant en un context polític, social com religiós. Wolinski i Cabu creien que escandalitzar havia de propiciar la reflexió.

Les armes i les morts extrajudicials

dimecres, 10/12/2014

En Josep Maria Espinàs diu que l’impressiona que sigui tan fàcil morir absurdament, com el nen que fa poques setmanes va ser abatut per tres policies a Cleveland. Té tota la raó. En aquest món que ens sembla tan avançat tecnològicament, ens relacionem, ens odiem i ens matem com fa deu o vint segles. Ens hem acostumat a llegir notícies que cada dia ens informen de la mort de persones innocents. I tot es tapa, quasi tot queda impune, com la mort del periodista José Couso o les morts que constantment denuncien organitzacions com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Tristament, la ciència i la tecnologia han servit massa vegades a la industria militar i han contribuït a la fabricació de les armes que després ens acaben matant.

Un dels informes del Centre Delàs per la Pau es pregunta quina classe de moral justifica utilitzar uns productes que serveixen per destruir vides humanes. D’altra banda, explica que és evident que s’està implantant a Catalunya un complex militar industrial estretament lligat al desenvolupament del sector aeronàutic i de l’espai. La despesa militar en armament sempre representa una disminució de la inversió pública productiva en termes de rendibilitat social. Perquè aquests mateixos recursos materials, de béns d’equip, de coneixements tecnològics i de mà d’obra, destinats a altres sectors de la producció civil, generarien majors beneficis socials.

La ben coneguda i tan citada Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 3, diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. És quelcom d’inherent a la dignitat humana. Com deia el poeta Luis Cernuda, la destrucció i la mort, sigui quin sigui el pretext, no es poden cantar ni molt menys glorificar. I com que tot dret genera un deure, tal vegada hauríem de parlar del Deure Universal de no matar, no penseu?

Cada cop estic més convençut que totes les morts extrajudicials són potencialment punibles i que, de la mateixa manera que les tortures, han de poder ser jutjades per tribunals adients amb jurisdicció universal. Diem que vivim en sistemes democràtics amb separació de poders, i ens agradar pensar que tenim una declaració dels drets humans que parla del dret de tothom a la vida i del dret a tenir un judici just. D’altra banda, cada cop hi ha més països que han abolit la pena de mort. En aquest context en el que els jutges no poden decretar la pena capital, com és que els governs, els poders executius, decideixen matar? No és legítim que el poder executiu usurpi competències del judicial. En els actuals Estats de dret sense pena de mort, és perfectament argumentable que els poders executius no poden torturar ni matar. En democràcia, els Estats es reserven el recurs a la violència. Però és un recurs limitat, perquè és en mans del poder judicial i perquè ja hem abolit la pena de mort. En el moment que les morts judicials han deixat d’existir, les altres deixen de ser legítimes. La meva conclusió és que totes les morts extrajudicials (per part de la policia, exèrcit o serveis secrets) han de poder ser punibles i han de poder ser jutjades pel tribunals amb jurisdicció universal, com és el cas del Tribunal Penal Internacional.

Tothom té dret a somiar. El meu somni és un món en el que la ciència i la tecnologia serveixin per a construir i viure millor, i no per destruir. Un món en el que els néts dels nostres néts hi puguin viure bé. Un món sense pena de mort, amb control de les desigualtats, basat en una cultura de pau i en la sortida negociada dels conflictes. Un món en que les morts, extrajudicials, siguin sempre objecte de judici. Un món en el que no hi hagi comerç d’armes i en el que les armes deixin de ser mortals. És utòpic, ho sé. Però quan penso en utopies em ve al cap la frase de Gandhi, que deia: “sigues el canvi que vols al món”. Potser cal ser una mica utòpic si volem canviar alguna cosa, oi?

Per cert, en Rafael Sánchez Ferlosio diu que ningú s’atrevirà a negar que els bons, molt abans de ser Bons, són els Nostres. Els Nostres són els que guanyen, els que han de guanyar. I diu que les armes de foc han estat l’instrument capital dels herois de la gran epopeia del Destí Manifest.