Entrades amb l'etiqueta ‘emissions de CO2’

Viatges i gel a l’Àrtic

divendres, 9/08/2019

Hi ha un nombre que val la pena recordar. És el 1767. Cada vegada que anem amb avió i volem 1767 quilòmetres, desapareix un metre quadrat de gel àrtic del mes de setembre. Si fem un viatge d’anada i tornada des de Barcelona a qualsevol capital europea, haurem fos més d’un metre quadrat de gel del casquet polar nord del planeta.

És un valor ben fàcil d’obtenir. El gràfic de l’esquerra de la imatge és de l’article que en Dirk Notz, la Julienne Stroeve i altres científics van publicar a la revista Science, i que podeu trobar aquí. La seva conclusió és que hi ha una relació indiscutible entre les nostres emissions de CO2 i la desaparició de gel àrtic al mes de setembre: els autors afirmen que, amb un error de menys de 0,1 metres quadrats, cada tona de CO2 emesa a qualsevol part del planeta fa que es fonguin 3 metres quadrats de gel a l’Àrtic. Dit en altres paraules, cada 333,3 quilos de CO2 fan que desaparegui un metre quadrat de gel marí. La xifra de 1767 quilòmetres surt quan a més, tenim en compte la gràfica de la dreta de la imatge, que mostra que cada persona, en un viatge de 780 quilòmetres en avió de Brusel·les a Berlin, contribueix a l’emissió de 147 quilos de CO2 (si va en tren, la xifra passa a ser només de 35 quilos). Cal dir que l’extensió de gel àrtic es mesura al setembre perquè és el mes de màxim desgel, com mostra aquesta gràfica d’evolució anual, que també ens fa palès el perill que aquest mínim sigui zero d’aquí a no masses anys. En tot cas, la gràfica de l’esquerra de la imatge de dalt és de l’article d’en Dirk Notz i la Julienne Stroeve que podem trobar aquí, i la de la dreta és de la pàgina 16 d’aquest informe. Si cliqueu a la imatge la podreu veure amb més detall.

En Dirk Notz i la Julienne Stroeve van veure també que la majoria dels models actuals (CMIP5) subestimen sistemàticament la sensibilitat de la massa de gel marí de l’Àrtic en relació a les emissions antropogèniques de CO2, perquè que enlloc dels 3,0 ± 0,3 m2, fins ara s’estaven fent estimacions de l’ordre de 1,75 ± 0,67 m2. El corol·lari de les conclusions  de Notz i Stroeve és que hi haurà una desaparició total del gel àrtic del setembre quan les nostres emissions acumulades de CO2 a partir d’ara arribin a la xifra de 1000 giga tones. Al ritme actual, això ens porta a una data entre 2040 i 2060 (el ritme actual d’emissions és de 35 giga tones cada any). Ara bé, si aconseguíssim un objectiu d’escalfament global de 1,5 ºC (essent més estrictes que els 2 ºC acordats a París i treballant seriosament per a un total d’emissions entre ara i el 2050 molt inferior a les 1000 giga tones), els autors diuen que hi ha una possibilitat de supervivència a llarg termini del gel marí d’estiu àrtic, al menys en algunes zones.

Quan ens hi posarem de veritat? Quan deixarem d’usar mitjans de transport insostenibles? Quan exigirem als nostres governants que prenguin mesures per a reduir el transport aeri i per carretera? Quan veurem menys camions a les autopistes? Quan ens decidirem a no comprar allò que no sigui de proximitat? Quan decidirem usar menys el cotxe i exigir un bon transport públic? Quan veurem carrers a les ciutats amb un únic “carril cotxe” (o cap) perquè els altres seran per transport públic, bicicletes i vehicles elèctrics?

Es pot argumentar que fondre un metre quadrat de gel àrtic és insignificant. Però l’any passat, la xifra del total de viatges en avió a tot el món va ser de 4.378 milions. I, quan sumem totes les contribucions d’aquests vols, el resultat passa a ser realment preocupant.

Recordeu: 1767. O, si voleu que sigui més fàcil de recordar, 1771, que és palíndrom.

——

Per cert, l’Alexandra Jellicoe diu que ha decidit no tornar a volar per Europa, i fa un elogi del viatge en tren. Diu que hem d’exigir un canvi: som l’espècie més creativa de la Terra, de manera que hem de poder reinventar el sector del transport per a fer possible treballar, divertir-nos i, a la vegada i sobretot, protegir el món natural.

Sobre bicicletes i papallones

divendres, 7/06/2019

Hi ha gent, al món, que tracta de netejar l’aire que altres embruten (parlo en segona persona del plural perquè, sortosament, els grans contaminadors no són a casa nostra). Des de fa dos anys, per exemple, a Suïssa funciona una planta industrial de captura de diòxid de carboni que cada any pot recuperar-ne 900 tones. Tenint en compte que les nostres emissions anuals, a Catalunya, són de 44,5 milions de tones (any 2016) només cal fer dues divisions per veure que la planta Suïssa contraresta el que, en mitjana, contaminem 152 catalans. O, si ho voleu dir-ho d’una altra manera, a Catalunya ens caldrien 49.494 plantes industrials com l’esmentada per poder assolir una situació d’equilibri. I si tenim en compte que, al món, les emissions anuals són de 37,1 giga tones, és fàcil veure que la planta industrial suïssa neteja el que contaminen 181 persones al món cada any. Dos comentaris obvis: les emissions per habitant a Catalunya són superiors a la mitjana mundial; i, com que instal·lar 49.494 plantes industrials no és fàcil, el que ens cal és un canvi total de paradigma i de mentalitat (energètica, industrial, de transport) ajudat per una nova política fiscal i reguladora, com bé diuen en Damià Calvet i la Maite Vilalta.

El boirum és una mena de boirina pol·luent que certs dies tenim a l’atmosfera. Inclou (o pot incloure) òxids de nitrogen, òxids de sofre, ozó, fum, partícules de brutícia i d’altres. Surt sobretot de les emissions riques en carboni dels vehicles i fàbriques, dels incendis forestals i de les explotacions agrícoles. El boirum és molt tòxic pels humans i pot causar greus malalties. El tenim alguns dies a les grans ciutats, i el veiem, sobretot, en algunes imatges que ens arriben de grans ciutats asiàtiques.

Docs bé, en Daan Roosegaarde, en col·laboració amb científics de la Universitat de Delft, està treballant en una bicicleta, la “Smog Free Bike que netejarà l’aire de boirum mentre les persones pedalen. El sistema consisteix en un filtre situat en el manillar de la bicicleta. Aquest filtre crea, amb un conjunt de bobines de coure, un camp electrostàtic que atrau i capta les partícules del boirum. L’aire, més net, surt pel darrera del filtre i es dirigeix cap al nas del ciclista, que així respira aire més net. És com si tens una esfera carregada d’electricitat estàtica que atrau el teu cabell, explica Roosegaarde. Les partícules del boirum s’ionitzen i queden atrapades al filtre, que funciona com una mena d’aspiradora electrònica. En Daan Roosegaarde ha dissenyat també una torre succionadora de boirum que ja ha instal·lat a Rotterdam i a Beijing, i que funciona de manera idèntica a la bicicleta però amb un filtre més gran i potent. La torre “Smog Free” xucla l’aire pol·luït per la seva part superior mentre allibera aire purificat pels quatre costats de la seva part inferior, aconseguint crear un “forat” d’aire net d’uns 50 a 60 metres al seu voltant que permet tornar a veure el Sol a les persones que s’hi acosten.

Les papallones i les cuques de llum ens estan deixant, i amb el seu adéu ens diuen que no anem bé i que la cobdícia d’una part minoritària de la humanitat (mantinguda, no cal oblidar-ho, amb la violència de les guerres i dels murs a les fronteres) ens està acostant a tots, uns i altres, a l’extinció com a espècie. Hem de fer alguna cosa, se’ns acaba el temps. Si algun dia tornen a proliferar les papallones, serà per dir-nos que finalment hem entès quelcom sobre l’equilibri entre nosaltres, la vida, i el planeta.

La imatge de dalt és un detall tret d’una foto d’aquesta web de la revista National Geographic.

——

Per cert, la Maite Vilalta diu que cal implantar una fiscalitat energètica amb criteris ambientals, perquè pot ajudar a corregir determinades conductes, donant a la vegada senyals per incentivar comportaments més beneficiosos per al medi ambient. La pressió de la fiscalitat ambiental a Espanya és del 1,6% mentre que a Dinamarca és del 3,9% del total d’impostos.