Entrades amb l'etiqueta ‘emocions’

La vida del jo

dijous, 15/06/2017

Fa poc, llegint el resum d’una conferència d’en Miquel Pallarès, vaig trobar una explicació força interessant del funcionament del cervell humà. Deia que el cervell dels vertebrats, des que són embrions, té tres lòbuls. Tots els vertebrats els tenim, encara que en proporcions diferents. Són el mòdul o sistema reptilià, el sistema límbic o cervell emocional, i el neocòrtex o lòbul frontal. En Miquel Pallarès explica que el mòdul reptilià és el que controla els comportaments propis de la supervivència instintiva com la respiració, el cor i l’equilibri. El sistema límbic, que comprèn l’hipocamp, l’hipotàlem i l’amígdala, és el de les emocions i la memòria. Però nosaltres no fem res per tenir emocions: són automàtiques i justament per això són difícils de controlar. Finalment, el còrtex cerebral, que es troba en els mamífers més desenvolupats i especialment en els humans, és qui ens obre la porta al món abstracte: el llenguatge, el raonament, l’aprenentatge, la consciència. El mòdul o cervell reptilià viu en el present perquè només té memòria a curt termini (per això algunes vegades, quan no recordem les coses, diem que tenim “memòria de peix”). I en Miquel Pallarès ens explica que el sistema límbic viu en el present i el passat gràcies a la memòria, i que el neocòrtex viu en present, passat i futur perquè té la capacitat de planificar, preveure i anticipar comportaments.

Després de dinar, a l’estiu, em poso a fer la migdiada i m’adormo profundament. Em desperto de cop i durant uns moments, em sento desorientat. On soc? És al matí o a la tarda? Què faig aquí? Segur que ens ha passat alguna vegada. És força normal i corrent, tot i que és quelcom molt més complicat del que ens pot semblar. Perquè la pregunta “on soc?” indica que som autoconscients i que tenim consciència del nostre “jo”. “Jo vull això”, “jo aniré”, “jo soc així”. Ara bé, què és això del “jo”? Els estudis sobre autoconsciència i sobre el concepte del “jo” són de la màxima actualitat en neurociència, però encara ens queda molt camí per recórrer. La Margie Eckroth-Bucher, per exemple, diu que la consciència de si mateix implica l’ús d’auto-percepcions i d’un coneixement íntim tals que ens ajuden a guiar la nostra conducta a la vegada que ens permeten crear un ambient interpersonal que ens ajuda a viure. I en Xavier Rubert de Ventós ens explica, des de la filosofia, que el “jo” és un precipitat no banal fet a partir de moltíssimes estructures summament banals: dos sistemes genètics, una ciutat, una llengua, un determinat sistema social, un parell d’amors, una vintena d’amics, una cinquantena de llibres. Diu que és una estructura o sistema simbòlic que ens ajuda a percebre el món. Però que no és que percebem el món a través d’aquestes estructures (lingüístiques, científiques, artístiques, ideològiques) sino que som aquestes estructures. El “jo” és la meva essència, que ha crescut amb mí. Som memòria del que hem estat i viscut, i el “jo” no podria existir sense aquesta memòria. Tot i que, com bé explica en Harry Haroutioun Haladjian, tendim a mentir-nos i a modificar i adaptar els records perquè “la funció principal de la memòria autobiogràfica és produir una narrativa que ens serveixi per la la construcció del nostre jo”. En tot cas, el que sí podem dir és que la recerca neurocientífica sobre temes d’autoconsciència i del “jo”, encara té força camí per recórrer…

Hi ha un aspecte, però, que he vist tractar poques vegades. És el de l’aparició i desaparició de les funcionalitats dels tres sistemes cerebrals. Durant els primers anys de vida, els nens reprodueixen, a gran velocitat, el procés evolutiu que ens ha portat on som. Neixen només amb el sistema reptilià, aviat incorporen el sistema límbic, però el funcionament complet del neocòrtex i la consciència del “jo” tarden uns quants anys en arribar. Els nadons no tenen autoconsciència. És clar que els tres sistemes ens van apareixent, en ordre. Quan creieu que vau començar a ser “vosaltres”? A quina edat? D’altra banda, hi ha vegades que les funcions del neocòrtex acaben desapareixent un temps abans de la mort física del cos. Ho veiem a les malalties degeneratives i els estat de coma que no es recuperen, i probablement és el que passa en molts processos agònics. En definitiva, sabem que el nostre “jo” viu menys anys que el nostre cos.

Som limitats, som finits. El que diré ara és opinable, però jo tendeixo a pensar que la meva vida és la del meu “jo”. Quan el neocòrtex em deixi de funcionar i ja no pugui pensar com soc, on soc, què vull i què faré, tal vegada el meu cos encara sigui viu, però el meu “jo” haurà deixat de viure. I si el meu “jo” ja no hi és, és que jo ja no hi soc. La vida del “jo” és sempre més curta que la vida del nostre cos, més curta que la nostra vida tal com és vista pels altres. Tot plegat és una gran il·lusió. La imatge que tenim de la vida dels altres és més llarga que la seva pròpia vida (entenent per pròpia vida la del seu jo). Veiem néixer molts nens, a algunes persones fins i tot les veiem néixer i morir, i veiem gent en coma que acaba morint. Quan va morir el seu jo?

La imatge de dalt l’he obtinguda d’aquesta pàgina web

———

Per cert, en Bru Rovira cita en Neil Postman, que va dir que George Orwell (“1984″) temia els que volien prohibir els llibres mentre que a Aldous Huxley (“Un món feliç”) el que li preocupava és el dia en què ja no hi hauria cap raó per prohibir-los perquè ningú tindria interès a llegir-los. Orwell temia que se’ns ocultés la veritat. Huxley, que la veritat s’ofegués en un mar d’irrellevància.

La simetria i els missatges

dimecres, 5/02/2014

Simetries_PujarBaixar.jpg Rafael, Miquel Àngel i Leonardo da Vinci són la coneguda “trinitat” de grans mestres de l’alt renaixement Italià. Rafael va pintar el quadre que representa la sagrada família i l’anyell l’any 1507. Desprès de pertànyer a la col·lecció reial espanyola, el quadre va quedar dipositat al museu del Prado l’any 1837, on ara es pot veure.

Les dues versions que podeu observar aquí al costat són diferents, és clar. Si les mireu i compareu, tal vegada estareu d’acord amb mi que una i altra ens transmeten emocions diverses. En el quadre de l’esquerra el nen mira els seus pares, i la situació traspua tendresa. En el la dreta en canvi, Sant Josep mira el nen Jesús i sembla que l’estigui renyant mentre que el nen pot semblar que estigui demanant perdó.

De fet, l’única diferència entre ambdós quadres és que un és simètric respecte l’altre. El de l’esquerra és el quadre original de Rafael mentre que “la versió” de la dreta és la seva imatge en el mirall. Hi ha simetria respecte la línia vertical que passa pel mig dels dos. Si imprimiu i retalleu el conjunt dels dos quadres i després doblegueu el paper per aquesta línia vertical del mig, veureu que tots els detalls d’un i altre es superposen. Comento tot això perquè la setmana passada vaig assistir a una conferència que donava un bon amic: en José Martín Pereda, doctor honoris causa per la UPC i pare de la fotònica i de la recerca en làsers a Espanya. Ens va parlar d’aquest fenomen, de molts altres paranys perceptius i de la seva potencial utilitat en l’estudi dels nostres mecanismes cognitius. Com bon científic, va plantejar moltes més preguntes que respostes.

Mireu aquests trams rectes: / / / /

I observeu aquests altres: \ \ \ \

Quins trams diríeu que “pugen”? Els primers o els segons? I quins “baixen”? Els de dalt, o els de baix? Jo diria que els de dalt sembla que pugin mentre que els de baix sembla que baixin. És clar que es tracta d’una interpretació subjectiva, perquè les línies inclinades ni pugen ni baixen. És un tret perceptiu. És perquè, de manera inconscient, mirem el món, les fotos i els quadres amb un recorregut visual d’esquerra a dreta. Per això pensem que les primeres línies pugen i que les segones baixen. Fixeu-vos que si ens forcem a “llegir-les” de dreta a esquerra, tot canvia. En aquest cas, ens semblarà que les línies de dalt baixen i que les quatre línies de sota són les que pugen. Rafael va pintar el quadre de l’esquerra i no el de la dreta perquè volia transmetre la sensació que és el nen qui mira els seus pares en una situació de tendresa, i va intuir que aquesta era la millor manera de fer-ho. En les situacions pictòriques en que dues persones es miren, la recta que uneix els ulls d’un i altre no està orientada, i la geometria no prioritza cap de les dues mirades. Però el nostre cervell sí. Si aquesta línia que uneix els ulls d’un i altre és de les que pugen, “/”, tindrem la sensació que la persona de sota mira la de dalt; si en canvi és de les que baixen, “\”, pensarem que la persona que mira és la de dalt. El missatge en un i altre cas és diferent perquè la inclinació ens defineix qui és el subjecte actiu.

Encara falta molt temps i molta experimentació, anàlisi i estudi fins que puguem arribar a entendre la influència de les simetries en els nostres mecanismes perceptius. El cervell filtra i fa interpretacions. Moltes vegades encerta, per això els nostres avantpassats van sobreviure i nosaltres ara som aquí. Algunes vegades podem entendre com es fa aquest filtrat si estudiem petits fenòmens com l’efecte d’aquestes simetries.

Els sistemes perceptiu i cognitiu humà són el resultat de moltíssims anys d’evolució en un món que és quasi-simètric entre dreta i esquerra però que en canvi no ho és en la direcció dalt-baix. El Sol a dalt i la gravetat que ens manté a terra han esculpit éssers vius amb un dalt i un baix ben diferenciats. Si capgirem la foto d’un arbre, tothom se’n adona. Però el canvi dreta-esquerra de les imatges en el mirall és molt més subtil. Per això els miralls els posem al costat i no a dalt. I per això disposem de mecanismes inconscients per a analitzar sistemàticament i amb cura aquesta dimensió lateral. La mirada que escombra d’esquerra a dreta ens ajuda a entendre i interpretar la realitat.

Per cert, Eric Labuske diu que no es creu que estiguem sortint de la recessió. Comenta que el que importa a la gent és si podrà trobar feina i si podrà menjar.