Entrades amb l'etiqueta ‘energia’

Arriben els nous temps de l’energia

divendres, 24/11/2017

Hi ha imatges que no necessiten explicació. Aquesta del costat és d’aquesta pàgina web de Lazard, ens diu el que no sempre ens acaben d’explicar bé. Mostra l’evolució temporal del cost anivellat de l’electricitat (LCOE) i compara les diferents maneres de generar aquesta electricitat.

L’LCOE, o cost anivellat de l’electricitat, és una mesura per comparar  mètodes de generació d’electricitat de manera consistent. Avalua el cost total mitjà de construir i operar una determinada central generadora d’energia al llarg de tota la seva vida útil, dividit per la producció total d’energia d’aquest sistema durant tota la seva producció. De fet, també es pot pensar que és el cost mitjà de l’electricitat, que permet calcular el preu de venda als consumidors un cop li afegim costos de distribució per les xarxes, beneficis i impostos diversos.

És clar que la mesura LCOE no té en compte factors ambientals ni d’escalfament del planeta, que ens donarien una dimensió diferent d’estudi en la que les energies clarament guanyadores serien les renovables. Ara bé, estudiant només l’LCOE, la conclusió ja és molt il·lustrativa. Mireu les gràfiques de la imatge, que podeu consultar amb més detall en aquesta pàgina web. Es tracta de costos reals, sense afegir-hi cap dels subsidis que apliquen i atorguen els governs. Veiem, per exemple, que el cost de l’energia eòlica ha estat sempre (des de l’any 2009) més baix que els de les centrals de carbó i nuclears, i que és més baix que el dels sistemes de producció amb gas natural des de l’any 2010. L’energia solar amb tècniques d’escala cristal·lina va passar a ser més barata que el carbó i les nuclears l’any 2013, i va acabar tenint un cost més baix que el dels sistemes de producció amb gas natural l’any 2015. A més, en el primer gràfic de la mateixa pàgina web, podem veure per exemple que el cost de l’energia produïda pels motors dièsel alternatius és el més alt de tots (més que les renovables, més que el gas, més que el carbó i les nuclears).

El cost de generar energia a partir de tecnologia fotovoltaica solar continua disminuint, i el cost mitjà d’aquesta energia fotovoltaica a escala de serveis s’ha reduït aquest any aproximadament un 11% respecte a l’any passat. L’energia renovable ha passat a ser més neta i més barata. Què esperem a elaborar i consensuar plans a llarg termini com el que tenen a Alemanya o com el de Dinamarca, quan sabem que cada any que passa estem fent més difícils les condicions en que hauran de viure els nostres néts? Sembla però que, a les nostres latituds, els agents socials estan més preocupats pel menjar d’avui mateix que per la reconversió i per la planificació sostenible a mitjà i llarg termini (segons el que es dedueix del que comento a continuació…).

——
Per cert, sindicats i patronal han demanat al govern espanyol que el trànsit a les renovables es faci de manera gradual i no rupturista, “sobretot si tenim en compte que Espanya és una potència mundial com a productor de vehicles gasolina i dièsel, així com de les seves parts i components”. Gran visió de futur.

Energia, benestar i la calor del fred

divendres, 10/03/2017

Què és el millor que podem fer per no passar fred a casa a l’hivern?. Bé, de fet és una pregunta sense resposta clara, perquè el concepte de “millor” és evidentment ambigu. Què és el que realment volem? Podem pensar en termes de pagar poc, de gastar poca energia, de baixa contaminació, de sostenibilitat energètica…, i podem pensar en base a molts altres factors.

Però sí que podem fer unes quantes consideracions, basades en principis ben senzills de la física i la termodinàmica. És clar que tota la calor de la calefacció, estufa o llar de foc acaba marxant a l’exterior. Per tant, la temperatura de dins a casa a l’hivern depèn del que hi posem (energia que destinem a la calefacció) i de la facilitat que tingui en sortir de casa (aïllament). A més energia, més temperatura; a més aïllament, també. I, com que no només volem arribar a una determinada temperatura sinó que la volem mantenir tot el dia, el que ens cal és destinar-hi potència energètica mantinguda. Hem de gastar quilowatts, i els hem de gastar durant hores. Per això ens facturen els quilowatts hora.

Primera consideració: si volem poca despesa energètica, el que ens cal és un bon aïllament. Una casa molt ben aïllada, si no hi viu ningú, manté una temperatura gairebé constant i força agradable, estiu i hivern. És el que passa sota terra. Si l’aïllament de casa fos molt i molt bo i l’escalféssim a 20 graus abans d’anar-hi, quan entréssim a casa podríem apagar la calefacció i les estances no es refredarien: n’hi hauria prou amb la calor metabòlica del nostre cos, perquè seria una calor que la casa mantindria sense pèrdues. Fins i tot podria ser que acabéssim tenint massa calor i havent d’obrir alguna finestra.

Segona consideració: les bombes de calor són més eficients que les estufes. És poc intuïtiu, perquè estem acostumats a dir que a deu sota zero fa fred i que a 35 graus fa calor; però la física ens explica que deu sota zero són 263 graus Kelvin, i això, traduït, vol dir que l’aire de l’hivern, fins i tot quan és gèlid, conté bastanta calor. Les bombes de calor només són ascensors d’energia calòrica que pugen la temperatura del seu fluid refrigerant des dels 263 graus Kelvin a uns 303 o 310 graus Kelvin i aprofiten part de l’energia que ens aporta l’aire fred del carrer (vegeu la nota al final).

Tercera consideració: les bombes de calor són més eficients, però no sempre són els sistemes de menor cost. És el que dèiem, cal saber què volem dir quan parlem de “millor”. Per aportar una unitat d’energia de calefacció a casa, una bomba de calor pot acabar gastant aproximadament 0,3 unitats energètiques d’electricitat (vegeu un cop més la nota al final), que a la seva vegada consumeixen 0,9 unitats energètiques de petroli o carbó a les centrals elèctriques. Per tenir la mateixa unitat d’energia de calefacció, els sistemes de calefacció a gas acaben consumint de l’ordre de 1,4 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, gas). El cost d’una i altra opció dependrà del país on visquem, dels sistemes de producció elèctrica, dels sistemes tarifaris i de la facilitat d’accés a un o altre combustible. Fins i tot, a la muntanya, el menys car serà sempre la llar de foc (o estufa) amb llenya, que a certs indrets és ben barata i que permet l’autoconsum. Hem de reconèixer que el cost energètic no té massa relació amb el cost econòmic que finalment hem de pagar cada hivern.

Quarta i darrera consideració: les bombes de calor poden ser sostenibles i poc contaminats. Perquè, quan al cost econòmic afegim els costos de producció i manteniment i els costos ambientals, les coses tornen a canviar. Si tenim en compte l’índex EROI, que mesura el quocient entre l’energia obtinguda i l’energia necessària per a construir les centrals (o sistemes eòlics o solars) i per al seu manteniment, veiem que el gas natural als Estats Units té un EROI de 67 (dades de 2005) mentre que al Canadà és de 20. Les energies solar i eòlica tenen valors d’EROI entre 14 i 18, comparables als del gas al Canadà però no pas als del gas d’Estats Units. Per tant, i en base a l’EROI, la decisió d’una persona als Estats Units sembla evident que hauria de prioritzar el gas natural. Ara bé, l’índex EROI és incomplet, ja que no inclou la contribució a la contaminació ni a l’escalfament global i a més és complex d’avaluar i no genera consens. El tema és polèmic i amb forts interessos econòmics que dificulten una anàlisi rigorosa i imparcial. Però hi ha gent tan poc sospitosa com en Jeremy Rifkin, que proposen solucions radicals i trencadores. Es tracta de pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprem un sistema solar o eòlic i després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol (amortització a banda). És la ben coneguda auto-generació. És el que fem ara amb internet: ens comprem un mòbil i després cerquem informació a cost zero i compartim continguts sense pagar quasi res. Rifkin diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant.

En resum: les solucions de benestar energètic amb perspectives de ser econòmiques, sostenibles i poc contaminants és probable que es basin en bombes de calor mogudes amb energia elèctrica auto-generada amb fonts renovables. No crec que triguem molts anys a veure-ho.

———

Per cert, en Bru Rovira explica que Juan Luis Cebrián va fer negocis a Sudan del Sud amb l’empresari espanyol d’origen iranià Massoud Zandi, que va aconseguir una llicència per explotar-hi petroli. Felipe González els va ajudar per a que poguessin aprofitar-se del cru, en una zona devastada per la guerra i l’espoli.

———

NOTA: L’eficiència de les bombes de calor es basa en aprofitar la calor que conté l’aire fred de fora de casa, a l’hivern. He explica molt bé la imatge que veieu a baix (que és d’aquesta web), i també aquest vídeo. Amb les dades del diagrama de baix, podem veure que una calefacció de gas, per donar-nos una unitat d’energia, consumeix 1,4 unitats d’energia del combustible. Una calefacció elèctrica de baixa temperatura (i baixa radiació) hauria de consumir una unitat d’energia elèctrica. Val a dir que el consum de gas és més elevat perquè, com mostra el diagrama, una part de l’energia de combustió (en aquest cas, 0,4), se’n va per la xemeneia. En canvi, una solució basada en el bombeig de calor ens acaba aportant la mateixa unitat d’energia amb un consum d’energia elèctrica de 0,3. Les 0,7 unitats restants, les agafa de l’aire fred del carrer.

L’interessant de tot plegat és el mecanisme que fa que que aquestes bombes de calor funcionin com veritables ascensors de calor. Suposem que la temperatura exterior és de 5 sota zero, i que dins de casa volem mantenir una temperatura de 20 graus. Com que no podem fugir del segon principi de la termodinàmica que diu que la calor sempre va del més calent al més fred, les bombes de calor necessiten dos salts tèrmics, que podem suposar (cosa força raonable) que són de l’ordre d’entre 5 i 10 graus. Una solució, per exemple, és dissenyar la bomba de calor de manera que mantingui una temperatura de 10 sota zero (-5-5) a l’exterior, mentre genera escalfor d’uns 30 graus dins de casa. El salt tèrmic de l’exterior fa que l’aire, que és a 5 sota zero, es refredi una mica més mentre escalfa el refrigerant (que com hem dit és a 10 sota zero i encara és més fred). I el salt tèrmic de dins a casa fa que aquest mateix liquid refrigerant, que la bomba ha escalfat fins els 30 graus, vagi passant calor amb un ventilador a l’aire de casa que es manté als voltants dels 20 graus. El sistema funciona perquè en tots dos cassos, la calor va del més calent al més fred i les molècules del que té una temperatura més elevada (aire a l’exterior, refrigerant escalfat dins de casa), que es mouen més de pressa, poden passar part de les seva energia calòrica a les del fluid més fred (refrigerant a l’exterior, aire ambient a l’interior). A escala molecular tot és senzill, perquè (a diferència del que passa a les nostres societats) sempre hi ha transferència de qui més té a qui més necessitat és d’energia. L’únic que cal és aconseguir que el refrigerant (en barreja de líquid més vapor) s’escalfi 40 graus per passar dels 10 sota zero fins els 30 graus que té a la sortida del compressor dins de casa, cosa que és més o menys fàcil en funció del tipus de refrigerant.

I, com és que aquestes bombes de calor tenen un bon rendiment? Com és que podem agafar tanta calor d’un aire del carrer que és a 5 sota zero? Doncs perquè la calor que conserva qualsevol fluid (aire o refrigerant) és proporcional a la temperatura, mesurada en graus Kelvin. És ben sabut que l’origen de l’escala de temperatures absolutes o Kelvin és als 273 graus sota zero. Si traduïm tot el que hem dit a aquesta nova escala, veurem que estem parlant de l’aire del carrer que és a 268 graus Kelvin, que passa energia calòrica a un refrigerant que es troba a 263 graus Kelvin. La bomba de calor escalfa aquest refrigerant fins una temperatura de 303 graus Kelvin, i finalment els ventiladors de l’habitació li treuen calor per mantenir la temperatura de benestar de 293 graus Kelvin. En aquesta nova escala, tot canvia: veiem que l’aire del carrer (que ens sembla fred) és en realitat força energètic. Les bombes de calor tenen un bon rendiment perquè només han de passar un fluid que ja es troba “a nivell” 263, fins “al nivell” 303. Si la temperatura fos una muntanya, podríem dir que les bombes de calor, per pujar fins al cim d’alçada 303, no es cansen gaire perquè comencen a una alçada de 263.

Com podeu veure en aquesta pàgina web (a l’apartat de “Heat pumps and refrigerators“), el cicle liquid-vapor de les bombes de calor és un cicle derivat del de Rankine, que es recorre en sentit invers al típic cicle de Carnot de les màquines tèrmiques perquè aquí el que cal bombejar calor. El cicle es mou quasi tota la estona amb el refrigerant en un estat de barreja entre líquid i vapor. La calor es capta de l’aire fred de fora a les fases d’evaporació i expansió, després el fluid es comprimeix mentre s’escalfa en forma de vapor, i finalment deixa anar la calor mentre es condensa.

Tres observacions finals en relació al diagrama de baix. En primer lloc, podem veure que l’eficiència de la bomba de calor compensa el comportament poc eficient de les centrals elèctriques tèrmiques, que implica que per obtenir 0,3 unitats d’energia elèctrica cal cremar al voltant de 0,9 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, carbó). En segon lloc, el diagrama no inclou les pèrdues de la bomba de calor que fan que el seu rendiment sigui sempre inferior a l’esperat (si bombegem 0,7 unitats d’energia tèrmica de l’aire fred amb 0,3 unitats d’energia elèctrica, sempre obtindrem, dins de casa, menys de una unitat d’energia tèrmica). Finalment, val a dir que en qualsevol dels casos esmentats, podem disminuir els costos finals si usem sistemes d’emmagatzematge d’energia que permetin acumular-la durant les franges horàries en les que l’energia és menys cara o en les que podem disposar d’energia solar/eòlica distribuïda.

L’energia gratuïta

dimecres, 27/07/2016

Fa anys, en Jeremy Rifkin va escriure el seu conegut llibre sobre l’economia de l’hidrogen. Deia que era urgent trobar el reemplaçament dels combustibles fòssils, i pensava que la solució, sobretot pel que fa al transport de l’energia, vindria de la mà de l’hidrogen. Tot i això, reconeixia que les solucions basades en l’hidrogen no són fàcils, per la seva perillositat i pels problemes associats al seu transport i distribució. Ara, 14 anys després, ha escrit un nou llibre (“La sociedad de coste marginal cero“) on fa una proposta molt més imaginativa, interessant i revolucionària: l’energia ha de ser gratuïta.

A banda de la proposta concreta, que comentaré tot seguit, la reflexió que immediatament em va venir al cap i que també li fa l’entrevistador és que pensar que l’energia pugui ser gratuïta és simplement utòpic, perquè els grans monopolis energètics no ho permetran. I aquí, la reacció de Rifkin és demolidora. El problema no és el que diguin els gegants energètics, que en aquests moments ja és irrellevant, diu. El problema és el gegant que tenim a l’habitació, que fins ara no veiem i que és infinitament més gran que aquests suposats gegants energètics: el gegant del canvi climàtic. Haurem de canviar de model energètic i de model global per pura necessitat, perquè el canvi climàtic serà devastador per a tothom, marginats i poderosos, i ens arrossegarà com a formigues. Jeremy Rifkin explica el que els científics ens estan dient per activa i per passiva: que els propers 50 anys veurem (o veureu) fenòmens meteorològics inèdits, amb tempestes gegantines, sequeres mortals i ciutats que quedaran anegades pel mar. Diu que la humanitat, al segle XXI, s’enfronta al moment més decisiu i terrorífic de la seva història com a espècie. Tot i això, creu que hem de confiar que les tecnologies que ens ajudaran a combatre-ho poden avançar molt en les properes dècades.

El que diu en Jeremy Rifkin és que com que ni el vent ni la llum del Sol ens passen cap factura, l’ús d’energies renovables pot ser (i ha de ser) gratuït. La solució és pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprarem un sistema solar o eòlic, però després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol. És la ben coneguda auto-generació (ho teniu per exemple en aquesta web, que és d’on he tret la imatge de dalt). Pot semblar estrany, però el que proposa en Rifkin és simplement estendre l’economia col·laborativa d’internet al camp de l’energia. Comprem un portàtil o un mòbil, però desprès compartim els continguts sense pagar quasi res. És una economia en la que la gent pot viure i fins i tot guanyar diners creant i produint música, vídeos i continguts quasi gratuïts, perquè la tecnologia digital comporta costos marginals quasi nuls. Rifkin, a l’entrevista, diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant. Està passant mentre a casa nostra se’ns prohibeix l’auto-generació.

D’altra banda, hi ha una noticia que ha tingut poc ressò, malauradament. La noticia és que l’avió solar de Bertrand Piccard, el Solar Impulse II, va arribar ahir a Abu Dhabi i es va convertir en el primer avió d’energia solar que fa la volta al món. El projecte d’en Bertrand Piccard és encara molt incipient, però no deixa de ser tot un símbol (ho podeu veure en  aquest vídeo), en el mateix sentit que comenta en Jeremy Rifkin: un cop disposem de la infraestructura adequada, es pot viatjar amb energia solar i el cost és zero. I es pot fer volant!

Arundhati Roy, però, no és tan optimista. Arundhati veu cada dia els efectes del capitalisme salvatge a la Índia, on les 100 persones més riques concentren una riquesa igual a la quarta part del PIB total del país. I pensa que les empreses energètiques voldran protegir el seu negoci al preu que sigui, com ja fan ara. Diu que ho faran amb guerres que costen milers de milions de dòlars i un nombre esgarrifós de vides, o amb mecanismes més subtils de propietat creuada de mitjans de comunicació i altres per “orientar” adequadament l’opinió pública. Per això, creu que cal acabar amb la propietat creuada en el món dels negocis: Les empreses mineres i extractores no han de poder controlar els mitjans de comunicació, els fabricants d’armes no han de poder tenir cadenes de televisió, les farmacèutiques no han de controlar els fons públics de salut.

L’Arundhati Roy diu que l’aigua, l’electricitat, la sanitat i l’educació no poden ser privatitzats, i que tothom ha de tenir dret a l’habitatge, l’educació i l’atenció sanitària. Jo afegiria que tothom ha de tenir dret a l’energia, perquè, seguint el que proposa en Jeremy Rifkin, el món d’aquí 30 o 40 anys no podrà seguir com ara i haurà de canviar de model. En d’altres paraules, els drets humans del segle XXI hauran d’incloure l’accés gratuït a l’energia. És difícil, però les alternatives són encara més fosques, perquè ens esperen anys molt problemàtics i tremendament conflictius. Fa poques dècades anàvem baixant riu avall, però ara ja estem caient per la cascada (mireu el vídeo que fa poc recomanava en Ramon Folch). Si les actuals empreses extractives insisteixen en mantenir els seus guanys i privilegis, tindrem fenòmens meteorològics mai vistos, inundacions, sequeres, milions de desplaçats, guerres i violència. D’altra banda, si finalment ens decidim a deixar el que queda de petroli sota terra tot convertint-nos a les energies renovables de pagament, l’energia deixarà de ser un dret per passar a ser el mitjà d’enriquiment d’uns quants, a costa de guerres, desigualtats i pobresa energètica a molts indrets. Com que cap d’aquestes dues darreres solucions sembla recomanable, només cal esperar que l’elefant a l’habitació ens faci reaccionar adequadament i que ens adonem que cal un canvi complet de model energètic a nivell mundial.

———

Per cert, Arundhati Roy recorda que el comunisme va fracassar, però diu que el capitalisme també fracassarà, perquè no té ànima humana.

L’energia i el temps

dijous, 10/12/2015

Un company d’Universitat, de tant en tant pregunta als seus alumnes si, en pagar la factura de l’electricitat, paguen energia o paguen potència. El que constata una i altra vegada és que, tot i que són “de ciències”, la majoria no saben què contestar.

L’energia és el que ens mou. La podem ingerir en forma d’aliments que porten calories, n’afegim al cotxe o a la moto quan hi posem gasolina, ens la venen encapsulada a les piles i la consumim directament dels endolls a casa. Necessitem energia per a tot, i per això ens la fan pagar. La potència, en canvi, no es paga (sobretot si som curosos amb el temps), perquè si dura poc, serveix de ben poca cosa. La potència, per a produir energia, s’ha de mantenir al llarg del temps. És com l’aigua de l’aixeta. La quantitat d’aigua que necessitem per regar, per dutxar-nos o per rentar els plats, la podem comparar a l’energia mentre que la força del raig d’aigua quan obrim molt l’aixeta és potència. Podem regar poc temps amb l’aixeta molt oberta o molta estona amb un raig moderat d’aigua, i la quantitat final d’aigua que rebran les plantes (energia) serà la mateixa. En d’altres paraules: ni el rebut de l’aigua ni el de la llum mesuren potència (vegeu la nota al final).

Algunes vegades, per exemple quan xutem una pilota, ens cal l’energia produïda per una forta potència durant molt poc temps. En d’altres casos, quan caminem, la potència és petita però actua durant molt més temps. L’energia en ambdós casos pot acabar essent la mateixa, perquè la física ens explica que l’energia és el producte de la potència pel temps. És com la distància que recorrem en poc temps si anem molt ràpid o en molt més temps si ens ho prenem amb calma. També tenim exemples de poca potència i poc temps (quan passem les pàgines d’un llibre) i casos de despesa desmesurada d’energia que impliquen un temps apreciable i una gran potència (els míssils, per exemple).

Per viure, per gaudir, per fer el que ens proposem, hem de consumir energia. Tots necessitem una quantitat mínima d’energia per viure, encara que ens quedem al llit i no fem res. És el que s’anomena metabolisme basal, MB. Aquesta és l’energia que necessitem per a respirar, per a que el cor bategui i el cervell tragini, per les reaccions metabòliques i per mantenir la temperatura del nostre cos a 36 graus i mig. Es pot calcular amb les equacions de Harris-Benedict que, a la seva revisió de 1990, indiquen que els homes tenen un MB aproximadament igual a MB=10*P+6,25*H-5*E+5 mentre que a les dones, MB=10*P+6,25*H-5*E-161 (on P és el pes en quilos, H és l’alçada en centímetres i E és l’edat en anys, i on el valor resultant del MB ve donat en quilocalories diàries). Una primera cosa interessant és que les dones, en igualtat de condicions, necessiten unes 156 quilocalories diàries menys que els homes (habitualment, i per simplificar, a les quilocalories les anomenem calories). L’altre aspecte curiós és que la quantitat de calories que hem de menjar diàriament depèn relativament poc de l’exercici o treball que fem: si fem molt poc exercici haurem d’ingerir un 20% més de calories que el nostre MB, mentre que als atletes d’alt rendiment els cal un 90% de calories del que diu el seu MB. Per molt exercici o treball que fem, mai arribarem a duplicar les nostres necessitats basals. Som una màquina força regular i eficient. Si ens comparem amb els cotxes, que no gasten res quan els aparquem i que es converteixen en màquines de més de 60 quilowatts quan es mouen, nosaltres necessitem uns 88 watts quan dormim i no gaire més d’uns 160 watts quan fem molt d’exercici. Les persones consumim poc més que una bombeta (això sí, encesa dia i nit; vegeu la nota al final).

Suposem que volem pujar una muntanya. És molt fàcil calcular la mínima quantitat d’energia que ens caldrà, perquè la física ens explica que només hem de multiplicar el nostre pes per l’alçada de la muntanya. És el que es coneix com energia potencial. Ara bé, l’energia total que acabarem consumint depèn de la pressa que tinguem. Volem anar fent o ens agrada la velocitat? La velocitat es paga, i això es fa amb energia. Si regulem bé la marxa i anem tranquil·lament arribarem igual, però menys cansats i havent gastat poca energia. Si volem córrer, gastarem més, necessitarem més potència, arribarem abans, però tindrem un rendiment molt més baix.

La meva conclusió personal és que amb poca energia es pot arribar molt lluny. És quelcom que sabem bé els que ens agrada caminar, perquè ho hem experimentat. Vas fent, un peu davant l’altre, i el paisatge es va transformant hora rere hora, els campanars dels pobles s’apropen lentament i l’horitzó que fa hores tenies davant ara el tens a l’esquena. El truc, com molt bé diu la Rosa Montero, és no parar. Amb un entrepà i una mica d’aigua, arribes on vols. Tot plegat, amb la potència justa i amb ben poca despesa energètica. La Rosa Montero diu que caminar és la seva passió i la seva manera preferida de pensar i de moure’s d’un lloc a l’altre.

Per cert, Frédéric Gros diu que caminant només importa la  bellesa del cel i la intensitat dels paisatges. Per caminar només fan falta dues cames, tot el demés és superflu. Diu també que per anar poc a poc no hi ha res millor que caminar, però que si volem anar ràpid, llavors és millor rodar, patinar o volar.
——

NOTA: Paguem energia, perquè és el que serveix per viure i fer coses. Com es ben conegut, l’energia es pot emmagatzemar de moltes maneres, i es pot convertir en potència, tan gran com vulguem, mentre aquesta potència no la vulguem mantenir molt de temps. L’energia d’un quilowatt hora (Kwh), si la “guardem” en una bateria de les de cotxe, ens pot servir per escalfar-nos durant mitja hora amb una estufa elèctrica de 2 Kw, per tenir una estufa de 800 watts durant una hora i quart, o per tenir llum amb una bombeta de 40 watts durant 25 hores. Tot és clar si pensem que l’energia és el producte de la potència pel temps. L’energia d’un cert nombre de Kwh és igual al total de Kw del que tenim endollat pel nombre d’hores de connexió.

L’embolic de tot plegat és probablement degut a que hi ha moltes unitats de mesura diferents, tant pel que fa a l’energia com a la potència. L’energia es pot mesurar en Joules, en quilocalories, en Kwh, en BTUs i fins i tot en tones estàndard de TNT. I per a mesurar la potència parlem de quilowatts (Kw) o de cavalls (CV) en el cas dels cotxes, però òbviament també podem expressar-la en joules per segon, quilocalories per hora o tones de TNT (dinamita) per segon. Menys mal que hi ha webs que ens ajuden en les conversions, oi?

La cultura dels límits

dijous, 6/08/2015

Quants quilòmetres diríeu que podeu caminar (o córrer) en un dia? Quantes hores podeu estar sense dormir?

És possible que no sapigueu les respostes. Jo tampoc. Però aquests límits existeixen. Els matemàtics tenen un recurs quan no poden donar valors exactes: parlen de fites inferiors i superiors. No sé quants quilòmetres puc caminar en un dia, però com que en el meu cas no són més de 40, puc afirmar que aquesta és una fita superior pel que fa a les meves caminades. Sempre és millor tenir una fita que no saber res, oi?. En el cas de la pregunta sobre les hores que podem estar desperts, la fita superior pot ser molt variable segons les persones però no superarà unes quantes desenes. Recordo una vegada, fa molt temps, que vaig estar despert unes 33 hores seguides. Aquesta és ben segur la meva fita.

L’interessant d’aquest concepte de fita superior és que ens fa prendre consciència del fet que tot, inclosos nosaltres, és limitat. Són molts els filòsofs i científics que n’han parlat, dels límits. Javier Gomá diu que l’acceptació de la limitació consubstancial a la nostra finitud és el que ens predisposa per assumir els límits ètics i cívics que acaben modelant el nostre jo. I Einstein deia que els humans no som més que éssers limitats en l’espai i el temps.

Quanta energia provinent de combustibles fòssils podem gastar anualment, a Catalunya? Quants habitants pot arribar a tenir el món?

Aquestes ja són preguntes més estranyes, que quasi ningú es planteja perquè vivim immersos en la cultura del creixement. Es parla massa d’objectius i de taxes de creixement, i ben poc de límits. Tot són interessos, beneficis, increment del PIB, expansió comercial, però ningú fa cas del profètic informe Meadows del Club de Roma. És sostenible, el creixement actual de la quantitat d’energia provinent de combustibles fòssils? Ho és, l’actual creixement de la població mundial, que s’ha duplicat durant els darrers cinquanta anys? Fins on volem arribar? Sabem alguna fita màxima d’aquests valors? Són valors limitats, però ningú hi pensa. És ben conegut que l’establiment de polítiques correctores comença per la definició d’objectius i per acords sobre els límits. En llenguatge matemàtic diríem que la vida és una constant optimització amb restriccions (vegeu aquesta pàgina web o aquesta altra en anglès). Volem viure el millor possible (volem optimitzar) però hem de tenir en compte la nostra energia limitada, els drets dels altres, la sostenibilitat del planeta (restriccions). Establir aquestes restriccions requereix identificar i quantificar els límits, i aquí és on la ciència ens pot ajudar. Potser sí que hem de saber quin és el màxim d’energia fòssil que volem gastar, ara i d’aquí a vint anys. Potser no podem evitar el creixement de la població mundial, però el raonament també és vàlid a nivell local. Quin és el màxim raonable d’habitants que podem tenir a les nostres ciutats? Segur que volem créixer constantment?

L’Emilio Lledó explica molt bé el que és la cultura dels límits. Diu que, al principi de la cultura grega, felicitat i “benestar” era sinònim de “bentenir”, de tenir més, tenir terres, cases, esclaus, vestits. Desprès, els mateixos filòsofs grecs van evolucionar cap al concepte del “benser”. Lledó diu que la pau interior del “benser” és conscient dels límits i es conforma amb ben poc, perquè la felicitat del “bentenir” és impossible en un entorn de misèria, crueltat i violència en el que la mirada només veu corrupció i malaltia social. És el mateix que comenta en Hans Rosling en aquest vídeo de la seva conferència TED sobre la gent que tenim rentadora, al món. Diu que si no ens fixem límits i no abandonem la cultura del creixement, no podrem dir als altres el que han de fer. En lloc de pensar en més, la cultura del límits fa que constantment em pregunti fins on puc arribar i que moltes vegades m’adoni que he de reduir. Quants diners vull acumular? Quant poder? Puc reduir els quilòmetres que cada any faig en cotxe? Quantes hores al dia vull estar connectat, amb l’ordinador o amb el mòbil?

La cultura de pau és, segons la declaració aprovada per l’Assemblea General de Nacions Unides l’any 1999, un conjunt de valors, actituds, tradicions, comportaments i estils de vida basats, entre d’altres coses, en el respecte a la vida, la fi de la violència, la promoció i la pràctica de la no violència per mitjà de l’educació, diàleg i cooperació, i el respecte i la promoció de tots els drets humans i llibertats fonamentals (vegeu per exemple la web del Centre Delàs d’estudis per la pau). Ara bé, crec que podem dir que la cultura de pau és germana de la cultura dels límits. Perquè bona part de la violència i de les guerres venen del desig del “bentenir”i de plantejaments basats en il·lusòries absències de límits. Perquè la consciència de la pròpia limitació és incompatible amb la pràctica de la guerra. Perquè, com diuen en Xavier Bohigas i la Teresa de Fortuny avui mateix quan fa 70 anys del bombardeig de Hiroshima, cal eliminar totes les armes nuclears (en aquest cas, el límit ha de ser zero). I perquè els drets humans comporten un seguit de deures humans que no són més que límits que hem de respectar si volem cuidar el planeta, garantir els drets dels altres i limitar i reduir les desigualtats. De fet, i parlant de límits, no em puc estar de citar la Caitlin Moran quan diu que la desigualtat és deixalla medieval.

Per cert, en Javier Rodríguez Marcos diu que l’atac a Nagasaki va ser la pedra de toc de la inhumanitat, el fruit d’una decisió que es va prendre sabent les seves conseqüències (la imatge de dalt, d’aquesta web, és de Nagasaki). Diu també que els qui escriuen els manuals d’ètica són els vencedors.

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.

La ciència i la paciència

dimecres, 4/06/2014

SolarImpulse.jpg Molts diuen que la informàtica consisteix bàsicament en saber ordenar i en poder trobar ràpidament les coses que cerquem. Abans d’ahir tot just estàvem parlant d’això amb un grup de gent del barri Barceloní de les Corts. Google va néixer fa només setze anys, i en aquests pocs anys ha aconseguit fer-se imprescindible en la vida de molts de nosaltres. Molta gent, quan necessita saber coses, ho pregunta “al seu amic Google“.

Permeteu-me que avui parli de dos temes diferents però relacionats. Els dos tenen a veure amb els algorismes actuals de cerca i amb la ciència. De fet, aquesta vegada veureu que he inclòs ben pocs enllaços o “links” perquè, com sabem, els cercadors ens poden ajudar a resoldre dubtes i a trobar les pàgines web que contenen allò que volem. La utilitat dels cercadors com Google, Yahoo o d’altres és conseqüència directa de la seva capacitat de fer cerques associatives de manera molt eficient. Troben el que demanem sense que haguem de recordar on ho tenim o el lloc de la web on és. Els cercadors associen la pregunta que fem amb la resposta que ens ofereixen. Això és el que els fa interessants i útils.

Proveu d’escriure “avió solar” a Google. Si ho feu ara, a principis de juny de 2014, veureu que la resposta conté 478 mil resultats, i que el segon d’ells parla del projecte “solar impulse“. És un projecte fascinant, un projecte per aconseguir un avió que voli sense cap despesa d’energia, utilitzant només l’energia que rep a través dels panells solars que té damunt les seves ales. Us imagineu poder volar sense contaminar gens? El primer avió de Bertrand Piccard ja va demostrar que podia volar dia i nit. Fa pocs mesos va volar de Payerne a Madrid i a Rabat. Aquest avió experimental ha aconseguit diversos records mundials: per exemple, ha estat el primer avió solar que ha volat més de 24 hores seguides. I fa només dos dies, el 2 de juny de 2014, la segona versió del prototipus, ja homologada per les administracions, va fer el seu primer vol de proves. Ho podeu trobar i veure els vídeos si escriviu “solar impulse 2 first flight“. L’objectiu de Bertrand Piccard és fer la volta al món amb avió i només amb energia solar, l’any 2015. No és engrescador? El projecte “solar impulse” és una senyal per mostrar-li a Europa el que podria fer en el camp de les energies netes, si s’ho proposés. Un dels objectius dels seus creadors és fer-nos reflexionar sobre el potencial de les energies renovables. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

El projecte “solar impulse” (com d’altres semblants) és veritable ciència, en majúscules. I també és un immens repte tecnològic. El 1903 els germans Wright van volar en avió per primer cop. Cent deu anys després, ja som capaços de volar amb despesa energètica nul·la. Però ningú ho ha comentat. Malauradament, ha estat una noticia que no ha sortit als mitjans de comunicació. Parlem molt d’esports, en practiquem pocs, i parlem encara menys de ciència. Així anem. Avui mateix he fet un petit experiment que segurament podreu repetir ben fàcilment, si voleu. Ho he pogut fer perquè cada dia em “baixo” el diari i així vaig creant la meva petita hemeroteca de diaris Ara en format pdf. Doncs bé, l’aplicació (Acrobat) per llegir documents pdf disposa com sabeu, d’un cercador. No només tenim Google per cercar informació a la web, sinó que podem cercar paraules al nostre ordinador i en documents concrets. L’experiment que he fet ha estat el de cercar, en tots els diaris Ara dels darrers 15 dies, les paraules “ciència” i “esport”. Ho fet fet en els diaris des d’el dijous 21 de maig fins avui, dimecres 4 de juny. He tardat menys de deu minuts, i la conclusió ha estat interessant. La paraula “esport” es troba en totes les edicions del diari, tot apareixent en un nombre de pàgines que oscil·la entre 5 i 13. D’altra banda, només hi ha hagut un article de ciència, el dia 22 de maig, sobre paleontologia. El diari d’avui (4 de juny) conté d’altra banda un article sobre la possibilitat que el Parc de la Ciutadella sigui un espai de ciència, i algunes edicions parlen de ciència política. Però el més divertit és la quantitat relativament gran de pàgines del diari on podem trobar paraules que contenen les lletres “ciència”: ciència-ficció, consciència, eficiència, impaciència, … i paciència.

Molta impaciència i molta paciència, però poca ciència. Menys mal que els cercadors ho detecten i ens ho expliquen. Perquè, com diuen Daniel Arbós i Màrius Belles, pa ciència, la nostra…
Per cert, Moisés Naïm (citant Piketty) diu que les desigualtats creixen quan la taxa de remuneració del capital supera el valor de la taxa de creixement de l’economia. Però diu que també creixen com a conseqüència de la corrupció, perquè a molts països hi ha massa lladres en el govern i en el sector privat que poden robar amb total impunitat.

De vegades, escoltar esdevé un plaer

dissabte, 12/10/2013

Fa pocs dies vaig gaudir de l’entrevista que Lluís Reales va fer a Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. La podeu veure i escoltar aquí.

He de dir que em va sorprendre molt. Quasi no m’ho podia creure. Era com un miracle. Davant meu hi havia un responsable polític que parlava clar, amb coneixement de causa, amb una àmplia experiència sobre els temes que tractava. Això no passa mai!

En Josep Enric Llebot, a més de secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, és catedràtic d’universitat, científic i expert en canvi climàtic. Ha estat coordinador del llibre blanc sobre l’impacte del canvi climàtic a Catalunya.

A l’entrevista, en Josep Enric Llebot va fer una exposició didàctica, informada i precisa de les conclusions del comitè del IPCC que es va reunir fa poques setmanes. . Deia que avui en dia, els temes mediambientals han d’estar en el nucli de les decisions dels governants, tan si hi ha crisi com si no. Comentava que els actuals organismes de decisió econòmica encara tenen visions pròpies del segle XX, molt lligades al creixement i sense veure que hi ha externalitats que cal internalitzar en l’activitat econòmica, com ara els costos mediambientals. Deia que la nova economia, l’economia verda que tindrem, ens ha de portar, durant el segle XXI, a una recuperació econòmica feta amb criteris d’equitat, de distribució social i de sostenibilitat. Va parlar del perill de no controlar els combustibles fòssils, de la necessitat d’apostar per les energies renovables, i va convertir l’entrevista en una lliçó.

Si disposeu de mitja hora, escolteu-la. Val la pena. Pel que explica, per la seva autoritat intel·lectual, per la seva serenitat, i pel fet insòlit de veure un polític del que podem aprendre moltes coses. Gràcies, Josep Enric Llebot!

Per cert, en Forges ens diu que Europa és la solució. Però no aquesta Europa.

Els RCP: Si us plau, deixeu-ho tot tal i com ho heu trobat

dimecres, 2/10/2013

Pluges.jpg Aquesta és una bona recomanació per quan anem a la muntanya o bé gaudim dels espais públics. Si ho deixem tot tal i com ho hem trobat, els que vinguin després és ben segur que ens ho agrairan. A la muntanya cada cop som més cívics. Però malauradament, no estem fent el mateix a nivell planetari. Ens ho diu l’IPCC. Els nostres fills i néts, els fills dels nostres amics, els que ara van a l’escola bressol i al parvulari, no rebran el món tal i com nosaltres el vam trobar. Els el deixarem molt pitjor.

Perdoneu-me que aquesta setmana torni a parlar de l’impacte ambiental del que fem i de l’impacte futur del que no estem fent. M’he decidit a parlar-ne després de llegir el resum per als responsables polítics que han preparat els experts del IPCC que s’acaben de reunir a Estocolm. El podeu trobar en aquesta pàgina web, i si voleu, us podeu descarregar el document en pdf. Val la pena de llegir-lo, analitzant els seus gràfics i mapes. El mapa que veieu aquí al costat mostra en marró, en un dels possibles escenaris, les zones que patiran sequeres quan els nens que ara tenen cinc anys en tinguin setanta-cinc. Com podeu veure, la zona marró inclou tot el mar Mediterrani.

Els experts de l’IPCC acaben de dir-nos que, amb un 95% de probabilitat, l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 deien que era del 66%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. De fet, cada cop la situació és més irreversible. En Michael Shermer diu que en aquests moments, el total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%.

Sabeu què són, els RCP? Són els escenaris que analitza l’IPCC en aquest informe, són els anomenats “Representative Concentration Pathways“. L’informe analitza els efectes de quatre possibles escenaris, els anomenats RCP2.6, RCP4.5, RCP6.0 i RCP8.5. Poden semblar sigles cabalístiques, però són de fàcil interpretació. Les xifres que totes tenen després de les lletres RCP és l’increment previst de radiació, mesurat en watts per metre quadrat i a la tropopausa (dalt de l’atmosfera) entre l’any 2100 i l’any 1750. L’escenari RCP2.6 suposa que tot el món es posa immediatament a fer els deures i a prendre mesures. En aquest escenari, l’anomenat forçament radiatiu antropogènic continua pujant per inèrcia les properes dècades, però després comença a baixar i acaba en els 2,6 watts per metre quadrat l’any 2100, amb una temperatura mitjana global de la superfície del planeta que en aquest cas seria semblant a l’actual. És l’únic escenari en el que ho deixaríem tot tal i com ho hem trobat. Els escenaris RCP4.5 i RCP 6.0, anomenats escenaris d’estabilització, requereixen fortes mesures de control ambiental, encara que menys estrictes que les del RCP2.6. En el cas del RCP4.5, la radiació antropogènica relativa al 1750 arriba a un màxim de 4,5 watts per metre quadrat justament l’any 2100 i després comença el seu descens, mentre que l’escenari RCP6.0 implica que l’any 2100, amb 6 watts per metre quadrat, la Terra no haurà arribat a la seva estabilització tèrmica sinó que es continuarà escalfant per inèrcia fins començar a baixar ja en ple segle XXII. Òbviament, el pitjor és l’escenari RCP8.5, que és el que trobaran els nostres néts si continuem com ara i no prenem més mesures. En aquest cas, la radiació antropogènica de l’any 2100 relativa al 1750 serà de 8,5 watts per metre quadrat, amb tendència a continuar pujant sense parar. L’informe de l’IPCC és un exemple de rigor científic. En el document complet, els experts detallen cada un dels quatre escenaris tot explicant les hipòtesis que fan, a nivell regional, sobre l’evolució de les emissions contaminants i de l’ús del sol. Plantegen escenaris, apliquen models de simulació (39 en el cas de la imatge de dalt), analitzen divergències i extreuen intervals de confiança.

Si ens centrem en les prediccions sobre pluges, els experts diuen que creixerà el contrast entre regions seques i humides, i també entre estacions seques i de pluja. L’escenari RCP8.5 ens aboca a un increment de sequeres en el Mediterrani, sud-est dels Estats Units i sud d’Àfrica que estarà relacionat amb l’augment de temperatura del sol i amb els canvis que es preveuen en les corrents tropicals de Hadley. És el que podem veure en el mapa del món de la imatge de dalt.

El document del IPCC és un resum per als responsables polítics, però com que no sabem si se’l llegiran, tal vegada és bo que ens el llegim nosaltres per poder decidir què hem de fer. Potser també podem preguntar als polítics si l’han llegit i si pensen fer alguna cosa. No cal patir, perquè hi ha feina per a tothom. Els experts ens recomanen l’estalvi energètic, la recerca en energies renovables i netes, el control i limitació dels combustibles fòssils, la producció local d’energia, els límits al creixement i fins i tot l’establiment de límits al creixement demogràfic.

Per cert, Gandhi ens proposava que siguem el canvi que volem veure en el món.

Energia, costos i sostenibilitat

dimecres, 25/09/2013

Els_Tres1.jpg Hi ha qui defensa que l’Estat no ha de subvencionar les energies renovables, perquè considera que el mercat és el que finalment ha d’acabar definint el que és rentable i el que no ho és. És una opinió vàlida però no és pas la única. El contrapunt em va venir d’un amic, expert en temes d’energia, que em va exposar un enfoc força diferent. Els Estats ja estan subvencionant molt fortament les energies convencionals fòssils i un bon nombre d’indústries relacionades, i ho estan fent en una mesura molt més gran que l’import dels ajuts que fins ara anaven a les renovables i que ara volen suprimir. Les subvencions dels Estats a les energies convencionals, són subvencions per omissió. No es persegueix prou les industries contaminants, i els gravàmens a les emissions són clarament insuficients. No ho diu només el meu amic. Una persona tan poc sospitosa com en Mark Lewis, cap del departament de recerca en emissions de carboni del Deutsche Bank, explica que les industries que emeten diòxid de carboni sense pagar per aquest cost ambiental i sense repercutir-lo en el preu dels seus productes, de fet estan rebent un subsidi. Diu també que pensar en nous impostos ambientals no és afegir-ne de nous, sinó eliminar aquest subsidi que ara reben les industries contaminants.

Justament aquests dies, a Estocolm, s’està reunint un dels grups de treball del Panell Internacional pel Canvi Climàtic de les Nacions Unides, l’IPCC. A finals d’any sabrem les seves conclusions sobre l’estat del nostre planeta, i l’any vinent coneixerem el seu cinquè informe, l’anomenat AR5.

L’actualitat, a més de la reunió a Estocolm, ens ve de la mà de la ciència i de la revista “Nature“. Aquesta prestigiosa revista dedica el seu darrer número justament al IPCC. En el seu editorial de fa pocs dies, Nature comenta el difícil que és fer prediccions científicament contrastades en un sistema tan complex com és el de la Terra. De fet, i segons dirà el proper informe de l’IPCC, l’únic que s’ha pogut concloure és que si incrementéssim la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera fins el doble de l’actual, acabaríem causant un escalfament global d’entre 1,5 i 4,5 graus de temperatura. És un interval gran, que ens dóna una idea del grau d’incertesa de les actuals estimacions, si volem que siguin científicament correctes. Però l’editorial també diu que els governants, que reben els informes del IPCC, han fet molt poc en el sentit de reduir les emissions; i que no sembla que tinguin massa pressa en fer-ho. Continua dient que és ben conegut que les emissions d’efecte hivernacle estan canviant el clima, que ja estem veient els efectes, i que en veurem més. Afirma que és un problema social molt rellevant, que requereix immediata atenció. D’altra banda, el darrer informe de WWF parla també de la reunió del IPCC i va en el mateix sentit. WWF recorda que el sector energètic és en part responsable del canvi climàtic, i espera que aquest nou informe del IPCC analitzi les conseqüències que es deriven de l’ús dels combustibles fòssils. Per cert, cada cop hi ha més empresaris com en Jeremy Leggett que diuen que parlar de l’abundància de combustibles fòssils és un mite i que continuar utilitzant-los és un risc, com explica en el seu blog a “The Guardian.

La conclusió dels científics i experts és que el cost actual de l’energia no és ni real ni correcte. Caldria tenir en compte l’EROI, i a més caldria tenir en compte els costos ambientals. Estem èticament obligats a utilitzar models sostenibles per als càlculs dels costos. El concepte és clar, i quan l’apliquem, veiem que les energies renovables acaben essent més barates que les fòssils. Un cost energètic sostenible és un cost que inclou tot el que cal per tal d’assegurar que quan morim, no deixarem la Terra en un estat pitjor del que ens va ser donat. El nostre deure és garantir que els nostres néts no viuran pitjor que nosaltres. Aquest és el significat profund de la paraula sostenibilitat. Així com, quan deixem un espai public, se’ns demana que el deixem tal com l’hem trobat, deixar el nostre planeta en pitjors condicions és immoral. Deixar-lo bé i endreçat té un cost, però l’hem de pagar. De veritat volem mantenir un fals progrés que acabarà passant els problemes als nostres néts i besnéts?

Hi ha països que es mouen més que d’altres. Els alemanys volen ser líders en renovables i actuen en conseqüència. Consideren que per a que el sistema sigui sostenible és necessari que el conjunt d’energies alternatives com la solar, l’eòlica, la biomassa i la hidràulica l’any 2022 sigui d’un 35% del total consumit. A més, per exemple, Alemanya lidera una associació de deu països amb l’objectiu de potenciar les energies renovables (en el grup hi ha França, el Regne Unit o el Marroc, però podeu veure que no tothom hi és). França vol ingressar 6.500 milions d’euros entre el 2015 i el 2016, gràcies a un impost especial sobre energies contaminants. L’any 2016, l’impost gravarà amb 22 euros la tona d’emissió de diòxid de carboni. Mentre tant, les estadístiques d’Idescat són esgarrifoses: el nostre consum d’energies renovables és de l’ordre de la meitat de la mitjana europea. Hi ha qui s’ha posat les piles i hi ha qui prefereix tancar els ulls i anar seguint tot fent-la grossa.

Com diu en Gustavo Duch, en realitat el que tenim és un model econòmic que insta a guanyar diners per sobre de les capacitats del planeta. Estem gastant i malversant diners que no són nostres, perquè anem creant problemes que hauran de pagar els nostres néts.

Què volem fer? Ens apuntem a la política de fer la bola més grossa i passar-la als nostres descendents, tot oblidant que el cost de l’energia ha de ser sostenible? O bé ens decidim d’una vegada a invertir en recerca i renovables i a fer una política activa d’estalvi, reconversió energètica i reducció d’emissions contaminants? Continuem inflant la bombolla ambiental, anem a remolc de les grans empreses i acceptem que penalitzin amb un impost la generació energètica per a consum privat, o ens apuntem a iniciatives innovadores com la de l’energia distribuïda que ens proposa l’Antoni Vives? Pensem només en nosaltres, o pensem què és el que volem deixar en herència als nostres besnéts?

Per cert, Josep Carreras diu que, després de la seva curació, va decidir que havia de retornar a la vida i a la ciència allò que li havia donat quan més ho necessitava. Però els nostres polítics ni prioritzen la ciència ni inverteixen en recerca. Aixi anem.