Entrades amb l'etiqueta ‘Erica Gies’

La resposta, ens vindrà dels líquens?

dijous, 8/06/2017

Si aneu a la web del departament de botànica de la Universitat de British Columbia i busqueu què diu d’en Trevor Goward, veureu que consta com a membre associat d’aquest departament. El significat d’aquesta frase és que ha estat “adoptat” pel grup de recerca en botànica, tot i no tenir formació universitària en l’àmbit de les ciències i no haver pogut optar a una plaça oficial de professor. És un cas, bonic i interessant, d’acolliment universitari.

En Trevor Goward és únic. S’auto-defineix com naturalista de tota la vida, amb una passió que el porta a discernir patrons i a estudiar com aquests patrons es poden integrar en hipòtesis ecològiques de creixent complexitat. Durant més de dues dècades, ha estat treballant en l’ecologia i la taxonomia dels líquens. Vaig saber d’ell gràcies a un article recent de la Erica Gies a la revista Scientific American. L’Erica diu, parlant d’en Trevor, que és una constatació vivent del fet que els heterodoxes poden ser brillants, i del fet que la recerca científica i sobretot biològica s’ha de fer tocant de peus a terra i en constant contacte amb la natura.

Fa pocs anys, en Toby Spribille, en una estada post-doctoral a la Universitat de Montana, el va descobrir. Gràcies al que va anar llegint d’en Trevor i dels seus assajos, en Toby va aprendre a pensar sobre els líquens des de perspectives no ortodoxes, sense prejudicis i amb la ment oberta als resultats dels experiments. El resultat ha estat una publicació de fa pocs mesos a la revista Science que podeu veure aquí i que trenca amb el concepte de liquen que tota la comunitat científica havia donat per bo durant els darrers 140 anys. Al seu article, en Toby Spribille explica que els líquens, des de mitjans del segle XIX, han estat considerats com una simbiosi entre un fong, en general un ascomicet, i una alga que s’encarrega de la fotosíntesi. Però la troballa d’Spribille (i Goward) és que els líquens no són una parella sino un trio: a més de l’alga, la seva escorça conté dos fongs ben diferenciats. I el que acaba configurant les característiques vitals del liquen no són tan els seus components bàsics (alga i fongs) sino les relacions entre ells. Els líquens són una petita, ínfima societat, molt ben avinguda. Són una simbiosi on tots treballen pels altres i reben dels altres.

Els líquens sempre m’han captivat. Quan camino per la muntanya, no puc evitar aturar-me de tant en tant per mirar-los de prop, fer-los una foto, passar la mà i sentir el tacte de les seves textures. Són petites sensacions que em transporten als principis de la vida a la Terra i a la interacció entre la roca, l’aire, l’aigua i la vida. Els líquens han sobreviscut a les extincions i a les transformacions evolutives. La seva resistència és a prova de tot: es va fer la prova de deixar líquens a l’exterior de l’Estació Espacial Internacional, totalment exposats a la radiació còsmica durant un any i mig, i van sobreviure. Cal dir que també hi van deixar algues, però que aquestes, en canvi, van morir.

En una entrevista amb l’Erica Gies, en Trevor Goward es pregunta què són, els líquens. Són organismes? Són hivernacles per fongs? Granges d’algues? Ecosistemes? Són una xarxa? En Trevor diu que ho són tot a la vegada, tot depèn només de la finestra per on mirem. És cert que són hivernacles per fongs i a la vegada granges d’algues, però sobretot són ecosistemes ínfims que es mantenen gràcies a unes relacions increïblement estables.

Gràcies a en Trevor Goward i en Toby Spribille, hem après que els líquens són més complexes del que pensàvem, hem vist que les xarxes de relacions poden generar formes de vida més estables que aquelles que només es basen en els individus per separat, i hem entès que la observació precisa i detallada de la natura ens pot explicar aspectes de la vida que encara no entenem. En Trevor Goward intueix que les “unitats de vida” tal vegada no són els elements diferenciats (cèl·lules) que ara estudiem, sino una xarxa de relacions. Això és el que ja estem veient en els líquens, en el cervell humà (on l’important, més que les neurones, són les relacions/connexions entre elles) i a la nostra microbiota i les infinites relacions entre els bacteris i microbis que, per exemple, viuen a l’intestí. Tot plegat, molt interessant però a la vegada molt complex. Perquè com és ben conegut, la complexitat de les relacions és quadràtica (N*N) respecte al nombre N d’individus o elements. En altres paraules, ens pot semblar que l’estudi del cervell d’un insecte amb 1000 neurones no ha de ser massa difícil. Però un miler de neurones generen un milió de possibles relacions entre parelles de neurones, i analitzar aquesta quantitat de relacions ja no és tan fàcil. Imagineu per un moment què pot significar l’estudi de les relacions entre totes les neurones del cervell o els diferents organismes de la microbiota humana, i no us costarà gaire arribar a la conclusió que no sabem res. De fet, encara ho fem prou bé, si analitzem els pocs efectes secundaris que ens acaben produint els medicaments que prenem i que ben segur que afecten algunes d’aquestes relacions internes de la nostra microbiota.

———

Per cert, Plató ja deia que quan els polítics s’enriqueixen i acumulen terres, cases i diners, es converteixen en administradors tramposos i en dèspotes, enemics dels ciutadans. El cert és que no hem canviat gaire.