Entrades amb l'etiqueta ‘fidelització’

Segmentar el missatge

divendres, 11/05/2018

Aquesta setmana hem pogut llegir que Cambridge Analytica, l’empresa anglesa que va rebre quasi 6 milions de dòlars per “fer feina” a la campanya electoral de Donald Trump i que ha hagut de tancar les portes fa pocs dies, va oferir els seus serveis al partit ultradretà Vox i que també va contactar amb altres partits polítics de l’estat espanyol. Ali Martínez, representant a Espanya de SCL (la matriu de Cambridge Analytica), va confirmar que Cambridge Analytica porta dos anys treballant a Espanya. No va voler revelar detalls dels seus clients, però va assegurar que “ha treballat en els sectors comercial, polític i de defensa”. Els de Cambridge Analytica eren experts en segmentar al màxim els missatges.

Hi ha dos aspectes interessants, en aquesta noticia. El primer és el fet de posar en un mateix sac la publicitat (sector comercial), el missatge polític (el “sector polític”) i l’àmbit de la defensa dels estats, amb interessos, pel que es veu, força coincidents. El segon és aquest aspecte de “segmentar al màxim el missatge”, o, com ara es diu, micro-segmentar-lo. El significat de micro-segmentar un discurs o missatge, és el d’aconseguir dir-li a cadascú allò que vol sentir. Els de Cambridge Analytica tenien “la capacitat, gràcies a la seva eina, que només les mestresses de casa de cert perfil rebessin un determinat missatge en concret, adaptat a allò que les preocupava, i de poder fer el mateix amb altres col·lectius”. Ja sabem que això passa a la publicitat, i que ens intenten dir el que sigui per a que comprem el que ens ofereixen. Però en política, se suposa que els partits han de tenir un programa electoral determinat i únic. Quan el discurs deixa de ser universal i passa a adaptar-se al que cadascú vol escoltar, el programa electoral es buida i es converteix en milers (o milions) de mentides.

Per cert, quina és la relació del que estic comentant amb la ciència? La relació és molt propera, perquè lliga amb l’escepticisme i el pensament crític, que són dos dels pilars estructurals de l’actitud científica. Volen fer negoci amb nosaltres, amb les nostres dades i amb la nostra informació. Volen fidelitzar-nos (quina paraula tan terrible!), volen afalagar-nos per a que els votem. Volem que juguin amb nosaltres? Cal que ens indignem, cal pensar molt bé abans de votar, cal negar-nos a ser fidelitzats. Cal tenir molt clar que, si ens ofereixen coses o serveis gratuïts, és que probablement es volen aprofitar de nosaltres. Cal reclamar el dret a escollir i denunciar les situacions en les que veiem que són ells qui ens volen escollir a nosaltres. Però sobretot, cal estar amatents i ser escèptics. Absolutament escèptics, com bé ens explica en Michael Shermer. Perquè la ciència és el país dels incrèduls, dels que sospiten de tot allò que escolten i que llegeixen, dels que ho volen comprovar i verificar tot, dels que llegeixen molt (sobretot, articles llargs i llibres d’autors reconeguts) i volen saber qui hi ha darrera de cada informació. La ciència ens ajuda a detectar els missatges micro-segmentats i a ignorar-los, amb el plaer de fer-ho mentre se’ns escapa un somriure.

Cal esmentar que tot aquest rebombori que ara està sortint a la llum, es va descobrir fa més d’un any. De fet, permeteu-me que em citi a mi mateix: ara fa justament un any en vaig parlar en aquest article. Deia llavors que, gràcies a les tecnologies manipulatives de Cambridge Analytica, a la campanya electoral de Donald Trump “es va poder actuar amb propaganda electoral micro-dirigida a cada petit grup i a cada persona concreta. El missatge, enviat a través de correus electrònics o amb voluntaris que feien el porta-porta, era sobretot dirigit a les persones indecises, i a cada una d’elles se li explicava justament el que ella desitjava escoltar. No hi havia un únic programa polític, només publicitat per convèncer la gent. Tot era a gust del consumidor”. És clar que les pràctiques èticament reprovables de Cambridge Analytica i dels qui van contractar els seus serveis, als Estats Units, a Anglaterra i a d’altres països, van atemptar contra els drets democràtics de milions de persones.

La imatge de dalt, de Slphotography, la podeu trobar a aquesta pàgina web. És el que probablement hauríem de fer cada vegada que llegim alguna noticia. Ens estan presentant una realitat micro-segmentada? Ens volen fidelitzar? És una noticia a mida? Ens volen manipular? Ens volen fer combregar amb rodes de molí? es volen aprofitar de nosaltres? Qui en sortirà beneficiat?

——

Per cert, en Qing Li diu que el fet de caminar i passar hores en boscos d’arbres alts i vells millora el nostre sistema immunològic, i que la fragància cítrica de les fitoncides és més efectiva que els antidepressius per a potenciar el bon humor i assegurar el benestar emocional en pacients amb trastorns mentals. Són afirmacions que concorden amb el que diuen els estudis sobre les secrecions d’arbres i plantes que presenta aquest mes la revista Scientific American.

Nosaltres i els números

dijous, 1/03/2018

Hi ha poca gent que sigui amiga dels números. L’opinió més estesa és que són freds i secs, i que fins i tot ens poden allunyar de la humanitat i de la poesia. Les matemàtiques tenen mala fama.

Alguns números, com els telèfons dels nostres amics, han anat desapareixent de la nostra vida. No ho vivim amb massa preocupació, perquè ens agrada pensar que allò més sublim no és numèric.

Però el cert és que som addictes als números. I bàsicament som fans, encara que no en siguem conscients, de les seves facetes més aviat mundanes i poc interessants. Em refereixo al preu de les coses, a aquest valor numèric que els humans hem inventat de manera força artificial i que acaba ordenant i classificant tot el que hi ha a la Terra. Fa poc, passant pel carrer, vaig escoltar el que deien dues persones davant d’un aparador. Mentre miraven un determinat objecte, una li va dir a l’altra: “fixa’t, només val xx euros. T’ho pots comprar!”. Vaig pensar en aquesta relació ambivalent que tenim amb els números, que fa que tot objecte o servei tingui associat una xifra màgica, força independent del seu valor i la seva utilitat, que ens diu si pot ser nostre o no.

La ciència, en canvi, ens explica que hi ha moltes més dimensions, a més del preu, en tot el que veiem i en tot el que ens agradaria fer o tenir. El valor és multi-dimensional. Els llibres tenen el valor del coneixement que amaguen, i fins i tot el valor del que poden arribar a canviar la nostra vida. Una informació que trobem a internet i que sabem que ve de fonts acreditades i fiables, encara que sigui gratuïta, pot ser molt més valuosa que allò que hem llegit als diaris. En unes botes per la pluja o la neu, el fet de ser impermeables és molt més valuós que el seu preu en euros…

El valor d’alguns objectes que per exemple ens recorden els pares o els avis, pot ser altíssim encara que ningú ens els vulgui comprar. I el cost de quelcom que contamina o que acaba fent mal a altres persones és ben probable que sigui molt més alt que el seu preu. Hi ha un cas ben clar. És el de la gasolina i el combustible dièsel, dos casos en els quals el preu té un fort component de decisió política que no lliga amb allò que passa al món real. Perquè els combustibles fòssils són recursos no renovables, i perquè el seu cost real, en aquests moments en què l’escalfament antropogènic és ja acceptat per la pràctica totalitat dels científics mundials, és molt i molt més alt que el que paguem quan anem a la gasolinera. En altres paraules: el seu valor és molt més petit que el que pensem, perquè ens serveix avui però el dia de demà portarà fam i pobresa als nostres néts. No sé vosaltres, però jo penso que no puc donar valor a una determinada cosa, si ha d’acabar fent mal als meus néts. No en som gaire conscients perquè al món només es parla en termes d’una economia neo-lliberal que no considera els efectes futurs del que ara fem, però hi ha altres economies, com per exemple l’economia ecològica i tota la teoria de l’economia del estat estacionari d’en Herman Daly, que fan un càlcul ben diferent del valor del que ens volen vendre. Si el preu actual de la gasolina fos el que calculen aquestes economies alternatives, deixaríem de posar-ne, tots ens compraríem cotxes elèctrics, i demanaríem que l’electricitat es fes amb energies netes.

El gran problema del petroli i dels combustibles fòssils és d’escala de temps. I aquí, mira per on, també surten els números. La formació del petroli a la Terra ha estat un procés extraordinàriament lent al llarg de centenars de milions d’anys (aproximadament, tres-cents milions d’anys). Doncs bé, aquestes criatures ignorants que ens auto-anomenem humans, hem cremat la major part de tot el que la Terra havia anat generant lentament en només 100 anys (ara fa 100 anys és quan van aparèixer els primers cotxes i es va començar a utilitzar el petroli en grans quantitats). El ritme de despesa i consum del petroli (la seva derivada, com bé diuen els matemàtics) ha estat per tant 3 milions de vegades superior al seu ritme de generació. Durant un segle, hem gosat anar 3 milions de vegades més ràpid que el nostre planeta en el seu lent procés de fabricació del cru que encara consumim. I ara, després de trencar l’equilibri ecològic de la Terra, ens sorprenem del canvi climàtic. Com bé diu l’Eudald Carbonell, és d’esperar que en algun moment la humanitat sortirà de la prehistòria.

És estrany. Avorrim les matemàtiques però usem els números cada dia, quan anem a comprar. El nostre desinterès per les matemàtiques probablement ajuda que acabem ignorant dimensions que són essencials en el cost real de les mercaderies, i que ens quedem només amb aquest número que anomenem preu i que diuen que “el mercat” ha acabat fixant. Però quan escoltem que algunes empreses dissenyen polítiques comercials específiques per a “fidelitzar” els seus clients o compradors tot ajustant adequadament els preus, potser hem de començar a pensar que els preus moltes vegades són esquers i que els comprats acabem sent nosaltres.

———

Per cert, en Josep Maria Espinàs diu que la caiguda d’una ambició excessiva pot ser molt dolorosa, i que l’ambició és una mena d’animal que ha de ser domesticable.