Entrades amb l'etiqueta ‘Freeman Dyson’

La normalitat

dimecres, 25/10/2017

Des de fa un temps, hi ha polítics que diuen que cal recuperar la normalitat. És una frase que he de confessar que m’ha produït molta urticària. Em recorda aquella guia per detectar els autèntics antisistema que va escriure en Carles Capdevila, en aquest moment en el que els que s’han saltat les normes del sistema, ara ens diuen que tots hem de moure’ns cap la “seva” normalitat. Perquè en Capdevila deia que ser antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents, és permetre que creixi la pobresa infantil i deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Que antisistema són tots els casos de corrupció sistèmics del PP i que són Bárcenas i Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema, i que antisistema és el TC, un tribunal injust que està al servei d’un partit. Em pregunto si és aquesta la normalitat que ens volen vendre. És la del món feliç de Huxley?

En ciència, la normalitat no és mai quelcom que “cal recuperar“, perquè el concepte científic de normalitat és contrari al d’uniformitat i manteniment del passat. Normalitat és adaptació i diversitat perquè l’evolució és dinàmica. Els éssers que volen mantenir la normalitat, desapareixen. Sabem que només sobreviuen aquells que creen noves maneres de fer, adaptades al medi canviant.

La normalitat, però, a més de dinàmica, és diversa. I ho ha de ser per pura supervivència. En una espècie o grup, la uniformitat (per exemple, genètica) és suïcida com bé s’ha pogut comprovar en grups aïllats i endogàmics.

La ben coneguda llei normal (o distribució normal) s’aplica a molècules, partícules, minerals, plantes i persones, i és un clar exemple del que veiem en els estats de normalitat a la natura. Tot és divers, tot té mitjana i variància i res és uniforme, ni els arbres d’un bosc ni les vaques d’un ramat. És un concepte de normalitat que també podem aplicar a les democràcies, basades en la convivència, tolerància i respecte a la diversitat: la normalitat social és parlar, negociar i sobretot escoltar. I si no, pregunteu-li a Nelson Mandela.

La normalitat a l’evolució de les espècies no és més que dinàmica, adaptació i canvi. Aquesta necessitat de canvi porta a situacions de rebel·lia i a moments en els que la desobediència es fa necessària. Som mamífers perquè algunes aus van trencar la normalitat de la seva espècie i van deixar de fer ous.

En Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 94 anys que no té pèls a la llengua, defensa la rebel·lia dels científics i va escriure un bon llibre sobre el tema. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia en anglès. Dyson pensa que la normalitat comporta, per part dels científics, una actitud rebel, conseqüència de l’esperit lliure que cal per resistir les pressions de la societat i del poder. En el seu llibre “Weapons and Hope de 1984, per exemple, fa una anàlisi dels problemes ètics de la guerra i les armes nuclears. Són normals, les armes, les guerres, els atacs a civils i el negoci del comerç d’armes? Hem d’acceptar aquesta normalitat?

El concepte de “recuperar la normalitat” és buit, perquè la normalitat, dinàmica, l’hem de construir entre totes les persones. Segur que no és, per tant, res del que estan pensant els qui ara ens en parlen. La normalitat que tindrem d’aquí a uns anys no és la de l’any passat, la de l’any passat no era la de l’any 1975, la del 1975 no era la del 1931, i la del 1931 no era la del 1788 just abans de la revolució francesa. Cal aprendre del passat per construir nous marcs de convivència, però mai per tornar al que ja no serà vàlid.
Per cert, l’ Antoni Puigverd diu que Rajoy segueix sense reconèixer el subjecte social contra el que actua perquè això implicaria reconèixer que hi ha un problema. Manuel Castells, en el mateix sentit, comenta que segueix ignorant que es tracta d’un moviment social que es pot activar i ampliar sense líders ni institucions. I en Javier Pérez Royo pensa que el PSOE no ha d’anar de la mà d’en Rajoy a cap lloc. Tres persones ben diverses.

Ciència, objectius i objecció

divendres, 7/04/2017

Diuen que els científics i tecnòlegs som excessivament cartesians. Probablement és cert, i això ens fa ser massa rígids i previsors en certes circumstàncies. Bo és saber-ho i tenir-ho en compte. Però té com a mínim un avantatge: sabem que l’ús de tota eina requereix una definició prèvia d’objectius. El pensament crític, que és part essencial del raonament científic, ajuda a destapar i entendre objectius amagats, que algunes vegades són ben diferents dels aparents. Et fan un poliesportiu o un aeroport, creus que serà una bona eina per millorar la qualitat de vida de la gent del teu poble, i al final acabes descobrint que només era una eina per l’enriquiment personal d’uns pocs.

Amb els anys, anem aprenent a discernir entre els objectius de construcció (de drets humans, d’una vida digne i de les condicions per la pau) i els de destrucció (de vides de la població civil i de països sencers). Curiosament, la desprestigiada ONU treballa pels primers mentre molts Estats i centres de poder treballen pels segons. En aquest context, alguns científics ja fa temps van manifestar el seu rebuig a la militarització de la recerca científica espanyola i es van (ens vam) comprometre a “no participar en cap investigació que tingui una finalitat explícitament militar”.

El món té masses armes i la pau no té suficients diners, tal com va declarar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, l’any 2012. Si volem donar a la pau una oportunitat real, també hem de donar-li un pressupost real, que ara no té. La construcció de la pau i el camí cap un món on tothom pugui viure amb dignitat, crec que és l’objectiu més noble que ens podem plantejar. Per què, doncs, ningú parla d’incrementar el pressupost per a la pau? La resposta podria ser perquè la pau és quelcom que dona menys beneficis a curt termini. Però cal esmerçar més esforços polítics i humanitaris, si realment volem aconseguir una pau sostenible, tot treballant pels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. Si hem de definir uns objectius globals per la recerca del segle XXI i pel que serà prioritari en ciència i tecnologia, no cal anar gaire lluny. Només cal llegir aquests objectius de la ONU.

El món incrementa la despesa militar mentre hi ha gent que mor de fam i que viu en condicions infrahumanes. Costa d’entendre. I ara, després de les armes nuclears i de les químiques, es comença a parlar de les armes autònomes. La imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web, en mostra una. Diuen que les armes autònomes són la tercera revolució de la guerra moderna, després de la pólvora i de les armes nuclears. Seleccionen i ataquen objectius sense intervenció humana. Això sí, amb alguns errors que els seus dissenyadors qualifiquen de “danys col·laterals”. Per això, científics com Stephen Hawking i Noam Chomsky i homes de negocis com Elon Musk i Steve Wozniak han escrit una carta demanant la prohibició d’aquestes armes autònomes. La pregunta clau per a la humanitat d’avui, diuen, és si vol iniciar una carrera mundial d’armes autònomes basades en la intel·ligència artificial. Perquè si alguna potència militar segueix endavant amb el desenvolupament d’aquestes armes, és pràcticament inevitable que això portarà a una nova cursa militar que farà que les armes autònomes es converteixin en els Kalàixnikovs del demà.

Penso molt sovint amb el que deia en Buckminster Fuller: en lloc d’armament, el que hem de demanar és viviment. Hem de reduir dràsticament els pressupostos actuals dedicats a la producció d’armes, de manera que els traspassem a la fabricació i producció de viviment. Si aixequés el cap, en Bucky Fuller segur que ens diria que aquest hauria de ser l’objectiu científic i tecnològic del segle XXI. Perquè, com bé ens explicava en James Baldwin, hi ha una llei terrible a la vegada que inexorable: la que diu que no es pot negar la humanitat dels altres sense disminuir la d’un mateix.

GCOMS és una campanya global que aplega gent de molts països dels cinc continents. D’aquí a poques setmanes, activistes de tot el món participaran en tot un seguit d’accions simultànies per exigir la reducció de la despesa militar. Molts científics, també. A la pàgina web de la campanya GCOMS/GDAMS trobareu material i propostes per a participar-hi activament, sobretot durant els “dies GDAMS”: els propers 18 a 28 d’abril.

Per cert, en Freeman Dyson diu que per evitar la guerra nuclear no és suficient tenir por de les conseqüències. Diu que cal tenir por, però que és igualment necessari entendre. I el primer pas en la comprensió és reconèixer que el problema de la guerra nuclear no és tècnic, sinó humà i històric.

Arbres abrigats i arbres que abriguen

dijous, 26/05/2016

El meu pare deia que a l’hivern era bo protegir els fruiters. Quan s’apropaven els mesos de gener i febrer, embolicava els troncs del llimoner i del taronger amb draps gruixuts de llana i cotó, per a que “no passessin fred”. La veritat és que no ho vaig acabar mai d’entendre. Els humans ens abriguem per reduir la dissipació de calor i no refredar-nos. La roba d’hivern ens permet mantenir la temperatura del cos amb menys despesa energètica. Però a ningú se li acut embolicar les pedres, perquè la temperatura de les pedres, les papereres i les baranes del carrer s’equilibra amb la temperatura ambient tant si les abriguem com si no. Per què hem d’abrigar els arbres, si a l’hivern semblen tan freds com les tanques dels jardins?

Després vaig saber que justament, un costum dels jardiners japonesos a l’hivern és el d’abrigar els arbres. La tècnica més popular és el faixí de palla, wara no obi o wara-maki, que utilitzen per protegir les parts més sensibles del tronc o fins i tot per tapar-lo totalment de manera més o menys artística, com podeu veure a la imatge (que podeu trobar aquí). Un altre dels dissenys força popular a l’hivern en els parcs japonesos és una construcció cònica feta amb tires de palla nuades a un pal central de bambú anomenada yuki-tsuri, més artística i que limita la convecció i dissipació d’aire calent sobretot a la zona del centre, tal com podeu veure aquí. La veritat és que mai sabré si el meu pare ho havia aprés dels jardiners japonesos.

L’Alberto Pérez Izquierdo explica que si a l’hivern hem de deixar el cotxe a la nit al ras, si veiem que pot glaçar el millor que podem fer és aparcar-lo sota un arbre. Explica que el metabolisme dels arbres els manté per damunt dels zero graus encara que faci més fred. Com que els cotxes i objectes que deixem sota els arbres tendeixen a equilibrar la seva temperatura amb la de l’arbre, la seva superfície no es congela. Els arbres abriguen i protegeixen del fred, perquè els seus processos vitals fan que siguin petites estufes. Subtils, però apreciables.

Però, què és el metabolisme? El metabolisme és el conjunt de reaccions químiques que tenen lloc en un organisme per a mantenir-lo viu. El metabolisme fabrica les molècules que són bàsiques per la vida (carbohidrats, aminoàcids i lípids), però quan cal, també les crema per a generar energia. Una cosa sorprenent del metabolisme és la gran semblança entre les reaccions químiques metabòliques de tots els éssers vivents, incloent els microbis, les plantes i arbres, els animals i nosaltres. Com podeu llegir aquí, aquestes semblances són probablement degudes a la seva aparició ben al principi de la historia de la vida, quan es van estabilitzar com a reaccions bioquímiques de gran eficiència. La fàbrica metabòlica que tots portem dins és molt semblant a la dels arbres, té més de dos mil milions d’anys i ve dels orígens de la vida a la Terra. Ho explica molt bé en Freeman Dyson, que defensa el doble origen de la vida a partir de la simbiosi entre partícules que sabien metabolitzar i d’altres que podien reproduir-se per duplicació. Però la fàbrica vital del metabolisme no s’escapa al segon principi de la termodinàmica: quan generem energia per moure’ns i créixer, hem de dissipar energia i escalfar el medi exterior. Tot el que genera treball i moviment és una petita estufa que escalfa el medi ambient: les fàbriques i els cotxes, les cases i les motos, però també els arbres i nosaltres pel sol fet de viure. Perquè el metabolisme manté l’ordre dins dels nostres cossos per mitjà de la creació de desordre (escalfament) exterior.

He tardat anys a entendre-ho, però el meu pare tenia raó. Tot el que viu genera calor, perquè la vida és metabolisme i el metabolisme dissipa calor. Les plantes, els arbres, els insectes i tots els animals vius són una mica més calents que el seu entorn, independentment de si són o no de sang (o saba) freda. En una fotografia nocturna amb càmera d’infraroigs, els arbres vius mostren el color de la seva radiació subtil, mentre que els troncs dels arbres morts surten negres. I a l’hivern, els arbres poden sobreviure els dies gèlids perquè el seu metabolisme manté la part central dels seus troncs a temperatures per damunt dels zero graus (o damunt de la seva temperatura de congelació). L’escorça ja és una bona protecció natural, però els hiverns molts freds, una protecció addicional sempre els pot ajudar a no congelar-se, de la mateixa manera que nosaltres ens posem l’abric damunt el jersei. Per això, la tècnica wara-saki dels japonesos protegeix els arbres del fred, a més dels insectes i de la neu. Els hiverns durs i congelats, i més si sou al camp, penseu en els jardiners japonesos i abrigueu els arbres (sobretot els que venen de regions càlides). Quan vingui el bon temps, us ho agrairan amb flors i fruits. I si a l’hivern no sabeu on aparcar, feu-ho sota un arbre.

Per cert, en Toni Güell diu que la visió, fa una setmana, de milers i milers de rodes en flames en l’incendi del cementiri de pneumàtics de Seseña, ens mostra clarament que alguna cosa fonamental s’ha esguerrat en el camí del progrés.

Por a la ciència i ciència contra la por

divendres, 22/04/2016

Volia parlar d’altres coses, però llegint el diari he canviat d’opinió. Reconec que les actituds negatives envers la ciència i la tecnologia em remouen. Per exemple, a la crònica de la conversa entre l’escriptor portuguès Gonçalo Tavares i el novel·lista Juan Tallón al Festival MOT, llegeixo que “els dogmes de la tecnologia i l’economicisme, junts, imposen la rapidesa, l’eficiència i la utilitat com a valors dominants”. Segur que la tecnologia imposa alguna cosa? La frase segurament és certa pel que fa a l’economicisme, perquè és una manera de veure el món. Però la tecnologia i la ciència són mitjans essencials per entendre aquest món tan complex en el que vivim, mitjans que no podem deixar de banda. Cal tenir cura, perquè és molt fàcil condemnar la daga enlloc de fixar-se en el braç que la clava.

Comparteixo l’opinió de Gonçalo Tavares quan diu que la literatura és per damunt de tot un mitjà per entendre el comportament humà. Només afegiria que la mateixa literatura és un sistema tecnològic que opera sobre el cervell i els costums d’escriptors i lectors, perquè la literatura és tecnologia, com crec que ja deia en Walter Benjamin. En el món actual tot és imbricat, i decidir què no és tecnologia pot arribar a ser molt difícil. Però en tot cas no crec que serveixi de gaire res, perquè el que sí és clar és que la tecnologia no imposa cap valor dominant. Els únics responsables som nosaltres, que la podem usar amb criteris de rapidesa, utilitat, poder i domini o bé amb criteris de serenor, tolerància i sostenibilitat. És cert que, com diu Gonçalo Tavares, amb velocitat no hi ha memòria possible, i que sense memòria l’horror del passat es pot tornar a repetir. Però justament crec que cal promoure aquest ús lent, reflexiu i responsable d’internet i les noves tecnologies, amb la idea que internet pot ser una molt bona eina per aprendre i reflexionar amb esperit crític i temps per sedimentar les notícies. El futur passa probablement per l’ús lent i reflexiu de les noves tecnologies.

Intueixo que moltes de les crítiques que es fan a la tecnologia i a la ciència es fan des del desconeixement, perquè el desconeixement crea mites i els mites són bons fabricants de por i rebuig. És una pena. Ens caldrien molts més científics de lletres (així és com en Javier Sampedro va batejar l’Oliver Sachs), i hauríem de tenir molts més escriptors i humanistes interessats per la ciència i la tecnologia. En José Miguel Mulet explica que la por a la ciència sempre ha estat present d’una forma o altra en la societat, tot citant l’obra de filòsofs com Paul Feyerabend. Mulet pensa, en canvi, que la tecnologia és al servei de l’home perquè sempre s’ha desenvolupat en funció de les idees humanes, amb l’objectiu de viure millor. I si és una obra nostra, el millor que podem fer és entendre-la. Com explica en Jorge Wagensberg, és impossible fer una anàlisi crítica del que passa al món sense uns mínims coneixements de ciència i tecnologia, de la mateixa manera que ens serà difícil entendre qualsevol cultura sense saber el seu idioma.

No hem de tenir por a saber. El coneixement, la lectura assossegada, les ganes de saber filosofia, ciència, tecnologia, i humanitats i el gaudir de les arts són sempre positius. Però és més. La ciència ens pot ajudar a sortir d’aquest estrany món convuls i en transició en el que ens ha tocat viure. El prestigiós científic Freeman Dyson, al seu llibre “Sun, Genome, Internet”, suggereix que tenim tres tecnologies que avancen ràpidament (l’energia solar, l’enginyeria genètica i internet) que juntes tenen el potencial de crear una distribució més equitativa de la riquesa del món i de fer-nos més humans.

I la ciència ens ajuda contra la por. Perquè crec sincerament que el missatge de les amenaces terroristes és un parany en què no hem de caure. Aquí a casa nostra no ens cal més seguretat, perquè el lloc on és més probable que hi hagi el proper atac terrorista no és pas a prop nostre. Mireu la imatge de dalt (que he tret d’aquesta web). És un gràfic de la probabilitat (risc) de mort als paisos occidentals per diverses causes. De veritat penseu que, mirant bé el gràfic, hem d’invertir milions i milions d’euros en seguretat? La ciència ens ofereix la possibilitat de viure i decidir en base a la quantificació de les probabilitats. Si cada matí, quan sortim de casa, pensem en aquest gràfic de riscs, tal vegada tindrem menys por del terrorisme, demanarem menys seguretat, i en canvi demanarem que els diners de la necessària reducció de despeses en armament és reinverteixin en sanitat, educació, recerca i sistemes energètics sostenibles que acabin deixant un món millor als nostres néts.

———

Per cert, la Silvia Federici diu que el món és summament pervers i que això li provoca una angoixa terrible. Però diu: “quan em sento deprimida penso que avui naixeran nens i nenes, i què els direm que vam fer? Els espera tota una vida, i s’ha de fer alguna cosa”

Els científics rebels

dimecres, 14/10/2015

He de confessar la meva admiració per Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 92 anys que no té pèls a la llengua. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia, més extensa, en anglès. Dyson defensa la rebel·lia dels científics tot insistint en la importància de tenir un esperit lliure que resisteixi les pressions de la societat.

Vaig recordar en Freeman Dyson quan vaig llegir la columna de Carles Capdevila sobre com detectar els autèntics antisistema. En Carles Capdevila posava bons exemples de persones i organismes antisistema, des de la comptabilitat sencera del PP fins Jordi Pujol Ferrusola, passant per les tanques de Melilla, el calvari de Ester Quintana i el fet de deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris.

Fa pocs dies, dos Hibakusa van visitar Barcelona, acompanyats per membres del Centre Delàs d’Estudis per la Pau i dins la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears. Aquell vespre vaig rellegir el llibre que Freeman Dyson va escriure fa nou anys. En aquest llibre, Dyson és ben contundent quan diu que cal perseguir tres grans objectius (pàgina 146): la retirada i destrucció de l’armament a tot el món, el cessament total de les proves nuclears, i la transparència de les activitats nuclears de tots els països. Dyson defensa que les mesures unilaterals solen ser més persuasives que els tractats, perquè inspiren confiança. D’altra banda, explica que la guerra és inherentment contraria a la moral perquè tots els que hi participen acaben fent coses que en circumstàncies normals serien considerades crims. Per això defensa que l’objectiu darrer, més remot que el de l’abolició de les armes atòmiques, és el de l’eliminació de la guerra. Freeman Dyson diu que la contribució més útil que la ciència pot fer per abolir la guerra és donar exemples continuats de col·laboració pràctica que superi totes les barreres de nacionalitat, idioma i cultura. El seu llibre és un compendi de científics que s’han oposat amb força a aquest estrany sistema que hem tenim i que ens volen fer creure que és l’únic possible.

I és que tot depèn de les definicions. Si volem saber qui és antisistema, cal primer tenir clar què és el sistema. Hi ha qui pensa que el sistema és aquest producte que ha creat el neoliberalisme durant les darreres dècades. Freeman Dyson, en canvi, ens diu que el sistema és l’Univers i que, a escala més propera, és el nostre planeta. Que nosaltres no som més que puces en un equilibri ecològic inestable que podem acabar trencant. I que, citant també un cop més en Carles Capdevila, antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents; antisistema és permetre que creixi la pobresa infantil, i que bancs rescatats s’hagin venut les hipoteques a fons voltor. Antisistema és la taxa d’atur, que els rics hagin doblat la fortuna en els anys de crisi, i vetar que Catalunya pugui aplicar el decret de pobresa energètica. I, com ens expliquen els hibakusa, antisistema és continuar la carrera armamentista i no eliminar d’una vegada totes les armes nuclears. I moltes coses més.

Per cert, la Rosa Montero cita James Lovelock i les seves afirmacions sobre la irreversibilitat del canvi climàtic. Lovelock opina que acabarem essent 500 milions d’humans vivint en granges a l’Àrtic. El que diu pot ser discutible, però fa pensar…

El cervell i la vanitat

dimarts , 12/08/2014

Fa poques setmanes vaig llegir una frase que em va deixar impactat. L’autor deia que el nostre cervell és el més complex que existeix a l’Univers i que, tot i que pesa poc més d’un quilo i mig, ens fa únics.

Hi ha gent de tota mena. Mentre uns creuen sincerament que som el més sofisticat i complex de l’Univers, d’altres com en Freeman Dyson queden extasiats davant les capacitats de cervells ínfims com els de les papallones monarques, i pensen que cap catàstrofe podrà aturar la infiltració de la ment dels éssers vivents (no pas necessàriament la nostra) en l’Univers. Dyson diu que si els humans desapareixem, d’altres, més savis o afortunats, continuaran pensant. Som un accident repetible.

En Javier Sampedro també ens vacuna contra la vanitat. Fa poc ens deia que tot evoluciona a partir del més simple, i que per tant la nostra ment segur que ve d’objectes més senzills com les ments de mono i de rata. Comentava el fet sorprenent que els humans compartim quasi totes les estructures cerebrals amb les rates i que compartim les més fonamentals fins i tot amb les mosques, i deia que la ment és un producte de l’evolució biològica, quelcom que actua sobre els gens i les cèl·lules, sense massa espai per la mística. Sampedro ens diu que la ment és un objecte físic, un tros del nostre cos, que es construeix seguint els mateixos principis que la resta del cos i activant o reprimint gens en resposta al que fan les cèl·lules veïnes i els factors de l’entorn. George Steiner, d’altra banda, diu que som pensament, però que en general el pensament és molt banal. El pensament original és extraordinàriament rar, i la prova és que Einstein va dir que en tota la seva vida només havia tingut dues idees genuïnes…

La imatge de dalt, del cervell de la mosca drosophila de la fruita, és d’aquesta web.

Per cert, Nelson Mandela deia que ens matem els uns als altres amb les paraules d’odi que vomiten els nostres llavis, i que l’odi havia emmalaltit les nostres societats. És l’odi que reben escriptors israelians honestos com Etgar Keret o Nir Baram, i fins i tot actrius com la Penélope Cruz.

Una actitud davant la vida

dimecres, 4/12/2013

Giordano_Bruno.jpg Un dels trets característics del científic és que no es creu directament el que li diuen. Ho ha de comprovar, analitzar i experimentar, i ho ha d’entendre. És clar que el pensament crític no és pas patrimoni exclusiu de la ciència, perquè la filosofia i moltes branques de la cultura en són bones mestres. Però també sabem que l’actitud científica és crítica. En Jorge Wagensberg diu que la història de la ciència és la història de les bones preguntes, mentre que la història de les creences és la història de les bones respostes. I en Freeman Dyson ens parla tant dels científics que han estat rebels com de la seva postura critica.

L’actitud científica comporta el fet de dubtar de tot i no creure’s res. Va ser l’actitud de Copèrnic, Galileo, Newton, Darwin i Einstein. És una actitud perillosa perquè deixa al descobert els fanatismes, i aquests s’hi poden tornar. A Giordano Bruno li va costar la vida, com mostra el monument que li han dedicat a Roma i que podeu veure a dalt. El científic dubta de les paraules i de les respostes, però tanmateix no para de fer-se preguntes. Ara bé, quan ho ha comprovat i ho ha entès, ho pot defensar amb convicció. És el “e pur si muove, és l’actitud actual dels científics evolucionistes davant els estranys discursos creacionistes que apareixen com a bolets en alguns països.

S’ha demostrat que l’educació, i la científica en particular, ajuda i fomenta el pensament critic. Malauradament, una noticia d’ahir mateix ens diu que els nostres nens d’ESO, a Catalunya, tenen poques hores dedicades a les ciències. Concretament, un 8% del total. És un percentatge baix, si el comparem amb el 19% que hi dediquen a Finlàndia. Això sí, l’alumnat català fa 200 hores de classe més que el país nòrdic, a l’any. Però obtenim pitjors resultats a l’informe PISA. Moltes hores i baix rendiment. Estem bé en comprensió lectora, però per sota de la mitjana de la Unió Europea (i de la de la OCDE i de la de tota Espanya) en competència científica. Tal vegada podríem parlar d’allò del “necessita millorar”, oi?

Sabíeu que hi ha una organització (i una web) dedicada al foment del pensament critic? En aquesta web, entre d’altres coses, diuen que el pensament critic és auto-correctiu, disciplinat i autocrític. Requereix unes bones dots de comunicació i habilitat per a resoldre problemes, juntament amb capacitat per a superar l’egocentrisme i el socio-centrisme i per a corregir l’autocomplaença i la tendència natural a mirar-nos el melic. Expliquen que el pensador crític planteja qüestions i problemes rellevants, els formula de manera clara i precisa, recull informació i l’analitza i avalua, en fa abstracció, experimenta i fa proves en el marc del màxim de criteris significatius, escolta i analitza altres maneres de pensar i les seves hipòtesis, implicacions i conseqüències pràctiques, i finalment col·labora amb els altres per tal de trobar solucions a problemes complexes.

La ciència necessita de tots aquests principis. Treballar en ciència implica entrar en un entorn de pensament crític. Moltes vegades, sobretot quan tothom sembla pensar el mateix, la solució dels problemes consisteix en dubtar, en cercar altres perspectives, en intentar donar-li la volta, en pensar a l’inrevés del que ens diu el pensament ortodox. Copèrnic es va adonar que els moviments dels astres passaven a ser molt més simples quan ho va mirar al revés i va considerar que la Terra girava al voltant del Sol, en contra de la teoria d’Ptolomeu que postulava que el Sol girava al voltant de la Terra. Ho va mirar a l’inrevés i a més es va saber desfer del llastre egocèntric: no som el centre de l’Univers.

Davant qualsevol problema o situació hi ha diverses actituds. Un nen, de nom Peter i que vivia a Chelsea (Massachusetts) el 13 de març de 1947 va enviar una carta de dues línies a Albert Einstein. Li deia: “Benvolgut senyor: M’agradaria molt que em digués què és el temps, que és l’ànima i què és el firmament”. No estan gens malament les preguntetes, oi? Malauradament no sabem què li va contestar Einstein; però si ens pregunten què és el temps o què és l’anima, podem fer moltes coses. Podem fugir i dir que no hi volem pensar, que no ens interessa, o podem pensar que tot plegat és màgic, i així també ens escapem i no ens cal pensar-hi. La màgia és el calaix on els humans hem guardat sempre tot allò en el que no volíem pensar, el calaix on tenim el que és sorprenent però que hem decidit mirar-nos amb passivitat. També podem adoptar l’actitud del creient: això és així perquè algú ho diu. Aquest algú pot ser Déu, la nostra religió, un líder o els que han creat els mites. Finalment, podem atrevir-nos a pensar críticament, dubtant de tot i no creient a priori res del que ens diuen. És el que va fer Einstein amb el concepte de temps. Va pensar des d’altres perspectives, sense prejudicis. Va pensar que tal vegada, el concepte d’èter no era necessari. Va donar la volta al pensament tradicional i no va tenir cap problema en plantejar que la velocitat de la llum era sempre la mateixa, tant si la mesuràvem aturats com si ens estàvem movent a gran velocitat, i va dir que ningú podia afirmar si estava aturat o no. Va qüestionar la física i va pensar críticament.

 

Per cert, en Joris Luyendijk diu que, a la llegenda de Sant Jordi, mai s’ha explicat la història des de la perspectiva del drac o de la princesa.

La finitud de les teories i l’actitud científica

dimecres, 13/03/2013

RellotgePraga.jpg Fa uns dies, em va sorprendre una opinió que vaig llegir al diari Ara del passat 16 de febrer. Deia així: “hi ha gent que manté una misteriosa fe que la ciència un dia arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. La majoria de mortals, però, necessitem buscar alguna explicació per allò que no té explicació racional: la vida i la mort”.

Sí que hi havia gent que pensava això ara fa més d’un segle, però no crec pas que trobem gaires científics actuals que pensin que un dia la ciència arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Pel que fa a cercar explicacions sobre el perquè de la vida i de la mort, jo em quedo amb aquestes frases del filòsof Javier Gomá en el seu llibre “Todo a Mil”: “El món humà, tal com el coneixem, amb el seu amor, desig, plaer, virtut, filosofia, ciència i art, és totalment amarat de les meravelles que genera la nostra mortalitat i el nostre estat transeünt. Què és la filosofia sinó aprendre a morir? Què és la ciència sinó una lluita contra la imperfecció del món [que percebem]? Què és l’art sinó la promesa d’una felicitat que se’ns escapa?”.

Si alguna cosa sabem de segur, és que la ciència no arribarà a explicar el sentit i l’origen de tot. Fa més de vuitanta anys, Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (el tenim en versió castellana de l’editorial Losada; la cita és de la pàgina 68). Les teories científiques són com tot en aquest Univers: neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren.

Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu: “els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del què no pot obrir la caixa i del què només veu el moviment de les agulles i sent el tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai no podrà estar segur que la seva imatge és l’única que els pot explicar. Mai no podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols no podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”.

La ciència no és pas tan lluny de la filosofia. Se’n va allunyar amb la Il·lustració i al segle XIX, però ara torna a ser-ne molt més propera. El científic sap que les teories actuals són finites, igual que ho van ser la teoria de les esferes de Ptolomeu i moltes d’altres. El científic, com el filòsof, es pregunta per tot i no es conforma amb les explicacions habituals. Es pregunta, llegeix els clàssics i les teories existents, pensa, relaciona, experimenta, fa abstracció i crea coneixement.

L’actitud científica comença amb l’admiració, com la filosòfica. Segons Aristòtil, cal sorprendre’s i sentir admiració. Qui es planteja un problema o s’admira d’alguna cosa reconeix la seva ignorància. L’actitud científica segons Einstein implica experimentar, voler entendre, posar en dubte les teories existents i saber que les noves teories tampoc no seran definitives. És l’actitud que, segons Jordi Wagensberg, ens cal per poder sobreviure i tenir pensament crític en aquest món. Wagensberg s’interroga sobre la impossibilitat de tenir judici crític en l’actual entorn científico-tècnic, si l’ignorem. Abans, els humans es preguntaven sobre l’Univers. Ara, a més, ens hem de preguntar sobre els perquès dels nostres propis invents i ginys: les telecomunicacions, internet, el transport, les energies, l’armament i molts d’altres. Freeman Dyson diu que en el món d’avui hauríem d’iniciar els nostres nens en la ciència, si el que volem és que siguin crítics i que es rebel·lin contra la pobresa, la lletjor, el militarisme i les injustícies econòmiques. Aquesta web inclou d’altres opinions de Freeman Dyson sobre l’actitud científica.

Dyson ens ho diu molt bé. L’actitud científica no és patrimoni dels ambients tancats dels laboratoris de recerca. Ens cal a tots, per a poder sobreviure i tenir pensament crític en el món actual. I ens cal saber transmetre-la als nens i als joves.