Entrades amb l'etiqueta ‘George Steiner’

Bernoulli, allò que és inútil, i el que és útil

dijous, 12/10/2017

L’any 1738, el matemàtic holandès Daniel Bernoulli, en el seu llibre sobre hidrodinàmica, va exposar l’equació que relaciona la velocitat i la pressió en fluids no viscosos en base a la conservació de la seva energia. Bernoulli va veure que, en els fluids estables i incompressibles, la suma de tots els termes d’energia al llarg de qualsevol línia de corrent és idèntica a tots els seus punts (vegeu la nota al final). De fet, el seu resultat és conseqüència de les lleis de Newton: si un petit volum de líquid flueix per una canonada plana i va d’una zona d’alta pressió a una altra de baixa pressió, experimenta més força al darrere que al davant i això fa que aquest volum s’acceleri al llarg de la línia de corrent. El principi o equació de Bernoulli és un bon exemple de troballa científica, perquè descobreix noves lleis de la natura i ens ajuda a entendre una mica més el món. Però, ben mirat, no sembla que hagi de ser molt útil, oi?

Fa pocs dies, un company em va passar un escrit deliciós. El va escriure l’Abraham Flexner l’any 1939, i parla de la utilitat del coneixement inútil. En Flexner explica que el món és un lloc perdut i confús, però que els poetes, artistes i científics sempre han estat capaços d’ignorar els factors que els haguessin pogut paralitzar i bloquejar. Observa que mentre que la vida intel·lectual i el cultiu de l’esperit són activitats inútils si les mirem des d’un punt de vista pràctic, acaben produint una forta satisfacció a qui les exerceix. Ara bé, el que és interessant és que aquesta activitat creativa dels científics, que moltes vegades no té altre objectiu que la cerca del plaer associat a les troballes i descobriments, genera, de manera inesperada, resultats útils que ens acaben canviant la vida. Explica que la característica probablement més rellevant del pensament modern és la curiositat. I que aquesta, per poder volar lliurement, no pot coartar-se. Els exemples que presenta, de Galileo a Newton, de Maxwell a Hertz, d’Euclides a Gauss i molts altres, són definitius. Tots ells van ser extraordinàriament creatius perquè van gaudir, en paraules d’Abraham Flexner, d’una llibertat acadèmica absoluta sense cap compromís, la qual cosa va acabar tenint una importància cabdal en els seus descobriments. I, al cap d’uns anys, les troballes de tots ells van possibilitar l’invent de sistemes i ginys que ara usem cada dia. Flexner proposava per tant que les institucions d’ensenyament superior haurien de tenir com a objectiu el cultiu de la curiositat sense considerar cap tipus d’aplicabilitat immediata (cosa que serveix per als científics però també per poetes, artistes i altres àmbits creatius). Perquè no som massa lluny els uns dels altres, com bé ens explicava, fa poc, en George Steiner. Cal dir que l’Abraham Flexner va ser director de l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, un lloc privilegiat on els investigadors d’elit no tenen deures, només oportunitats i bones condicions per poder pensar i crear.

Bernoulli no va pensar en la utilitat de les seves equacions. Les va obtenir mogut per la curiositat, va gaudir-ne, i va tenir la satisfacció de veure que era una bona explicació del que passava a la realitat. Però durant 170 anys, el seu principi va romandre tancat als laboratoris i a les universitats de ciències. Era una llei interessant però força inútil. Finalment, a principis del segle XX, l’alemany Martin Wilhelm Kutta i el rus Nikolai Jukovski la van utilitzar per demostrar el teorema que porta el seu nom, el de Kutta-Joukowski. Aquest va ser el resultat que permetre dissenyar bones ales i construir ginys que per primera vegada a la historia van emular el vol dels ocells. El teorema de Kutta-Joukowski explica per què l’aire flueix més ràpidament per damunt de l’ala que no per sota, i per què les ales dels avions fan que puguin volar sense caure. El resultat estrany i quasi poètic de les troballes de Bernoulli, passat per la mà de Kutta i Jukovski, el podem admirar cada vegada que veiem enlairar-se un avió o un helicòpter.

Ara, al segle XXI, estem tornant a recuperar Bernoulli. Perquè, mentre que la revolució industrial va substituir els vaixells de vela pels de motor, l’actual crisi ambiental ens torna a obrir els ulls a l’ús del vent. El vent és una solució òptima pel transport marítim perquè és sostenible, de fàcil accés, de baix cost i perquè no genera emissions. Els sistemes de propulsió de vaixells assistits pel vent es poden basar en diverses solucions: veles rígides, rotors Flettner, o aerogeneradors entre d’altres. Totes elles actuen com a sistemes auxiliars que permeten reduir el consum de combustible quan fa vent. La imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web, mostra un exemple de vaixell amb veles rígides. Consisteix en diverses làmines aerodinàmiques verticals, que poden girar per adaptar-se a la direcció del vent. Estan fetes de material dur, per millorar la fiabilitat de tota l’estructura, i poden incloure flaps per augmentar la seva eficiència. És una solució òbvia i ben elegant, que sembla estrany que hàgim trigat tant de temps en descobrir, mentre estàvem ben abduïts pel gasoil.

Mira per on, el principi de conservació de totes les formes d’energia mecànica al llarg de qualsevol línia de corrent de l’aire en moviment, que Bernoulli va formular fa 280 anys, és el que ajudarà els vaixells a navegar amb energia verda. Una demostració més de la utilitat del coneixement inútil.

———

Per cert, la Marina Garcés diu que la seva Barcelona és una ciutat a la qual no li agrada el poder, una dona lliure, una princesa que no vol regne ni marit. Diu també que els colors amables del mapa dels estats al món són el resultat de la geografia de la guerra.

———

NOTA: Bernoulli va veure que, en els fluids estables i incompressibles, la suma de totes les formes d’energia mecànica al llarg de qualsevol línia de corrent és idèntica en tots els seus punts. Aquesta suma, a la formulació de l’equació de Bernoulli, té tres termes: el d’energia cinètica que depèn del quadrat de la velocitat, el d’energia potencial gravitatòria que només es modifica si el fluid puja o baixa, i el de pressió dinàmica que és proporcional al valor de la pressió.

La música i els colors

dijous, 18/08/2016

Fa poc, en una conversa, es parlava de colors i de quins serien més adients per a pintar les parets del pis de la filla d’uns amics. En un cert moment, vaig proposar usar la taula Pantone de colors, que dóna les coordenades de tots i cada un dels colors per a facilitar la seva reproducció. Vaig notar que el meu comentari havia trencat alguna cosa. La meva falca numèrica no entrava gens bé en el món del color i l’art. Però va ser només un instant. La conversa va continuar amb subtils apreciacions i matisos qualitatius sobre colors, tons, lluentor i contrast.

La nostra percepció dels colors és a la vegada rica i limitada. Som capaços de distingir una infinitat de colors i matisos, però ens costa definir-los. Sabem dir si dos colors són iguals però no ens és fàcil explicar les seves diferències. I de fet, si no hem estudiat gaire solfeig, ens pot passar quelcom de semblant amb les melodies musicals. És curiós: els escriptors grecs tenien paraules per explicar els sentiments i les emocions, però la música i els colors fugien de les seves paraules.

En Jordi Savall, al llibre “Trítons” de George Steiner, explica que les primeres notacions musicals que incloïen la definició de l’altura dels sons són dels segles VII i VIII. Diu també que fins el segle XIX, es composava i tocava música d’acord amb l’estil dels compositors del moment, però sense tenir en compte que durant els 1.500 anys anteriors potser hi havia hagut grans mestres. A diferència de la literatura, no hi havia cap exemple musical grec que pogués servir com a model; s’havien perdut. No importava gaire, perquè creien que la música nova dels millors compositors de cada moment havia de superar per força les obres dels compositors anteriors. El gran canvi va venir l’any 1829 quan el jove Felix Mendelssohn va interpretar, per primera vegada des de la mort de Bach, la Passió segons sant Mateu. Sorprenent, oi? El primer que es va atrevir a agafar una partitura i reproduir una composició del passat va ser Mendelssohn, fa menys de 200 anys.

Per fer que la música perduri i per poder-la reproduir quan els compositors ja no hi són, l’hem de poder escriure. Les notacions musicals del cant Gregorià i després les dels segles VII i VIII van obrir la porta a infinitat de representacions escrites de melodies que ara podem interpretar i escoltar. Ara bé, hi ha una diferència essencial entre les partitures i la literatura. Les partitures són quantitatives, no qualitatives. Per escriure i representar la música cal mesurar i quantificar la tonalitat (altura), la durada, el tempo i la intensitat entre altres variables. La partitura és el model escrit d’una determinada melodia que l’explica de manera precisa i detallada (tot i que després, l’intèrpret l’acabi personalitzant en certa manera). Els músics van entendre ben aviat que reproduir significava haver representat i que representar implicava quantificar.

D’altra banda, el món dels colors, tan fascinant com el de la música, va ser un misteri fins fa ben poc. Abans d’Isaac Newton, ningú havia estudiat a fons l’arc de Sant Martí. Newton va investigar la refracció de la llum i va poder crear arcs de Sant Martí de laboratori. Amb els seus experiments va demostrar que la llum blanca conté tots els colors, que els colors bàsics són els de l’arc de Sant Martí, i que els colors no són una propietat dels objectes sinó que són una propietat de la llum. Ho va publicar l’any 1672. Un segle i mig més tard, el 1810, Goethe va ampliar el concepte de colors fonamentals (que segons Newton eren només els de l’arc de Sant Martí), tot afegint els colors complementaris: el del vermell que és el turquesa (cian), el del verd que és el porpra (magenta) i el del blau: el groc. Newton i Goethe van estudiar dues cares del mateix fenomen: Newton volia saber com es formen els colors, Goethe volia entendre com els veiem nosaltres. Perquè segons les teories perceptives, el color és la sensació causada per la llum quan aquesta interactua amb l’ull, el cervell i la nostra experiència. Ara sabem que la nostra retina no és massa diferent dels sensors de les càmeres de fotos digitals, ja que capta per separat el vermell, el verd i el blau. Després el cervell agrupa i processa la informació visual en tres canals: el canal verd-vermell, el canal blau-groc i el canal blanc-negre que ens indica el grau de claror o de foscor. I finalment, tot el que recordem es basa en els valors d’aquests tres canals.

Però, com ho podem fer per explicar i reproduir colors? Fins el segle XX no vam entendre la lliçó que els músics ja tenien ben apresa feia segles: que reproduir significa haver representat i que representar implica quantificar. L’espai de color CIE XYZ de l’any 1931 va ser el primer intent de proposar un model de color sobre la base de les mesures de la percepció humana. En l’espai de color CIE i en la majoria de models de color com l’RGB, qualsevol color es representa amb tres valors (les seves 3 coordenades). En general no cal guardar més de 3 valors perquè com ja sabem el nostre cervell només percep tres canals; no hem de representar el que no podrem percebre.

La música s’escriu en partitures i els colors s’escriuen en CIE, RGB o CMYK. Però així com la literatura i la poesia han escrit emocions i històries que ens han arribat gràcies als copistes des de fa molts segles, l’interès per la reproducció de la música va començar el 1829 i fins el 1931 no es van establir els models que van permetre començar a escriure, codificar, arxivar i reproduir colors. Només fa 85 anys. Per què va costar tant? Tal vegada és que el fet de codificar, en el món dels colors i de la pintura s’intueix com un camí que ens pot apartar de l’art. Però, segur que el fet d’escriure ens pot allunyar de la bellesa?

Tots els colors Pantone inclouen les seves coordenades en el model de color CMYK. I les composicions musicals tenen partitura. Perquè val la pena poder tornar a interpretar la música que ens agrada i poder reproduir les tonalitats de color que volem recordar. El fet de mesurar no redueix la bellesa estètica, només fa possible conservar-la per al futur.

——

Per cert, la Roser Crosas explica que la policia britànica ha matat amb una pistola elèctrica Tàser en Dalian Atkinson, exjugador de la Reial Societat. Aquestes pistoles van causar 269 morts entre el 2001 i el 2007 als Estats Units. Aquí a Catalunya, una majoria de diputats va aprovar que els mossos d’esquadra poguessin fer servir aquests artefactes. Com diu la Roser, dóna gust que dirigeixi el país gent tan assenyada.

Objectes i ciutats intel·ligents: sabem especificar?

dijous, 7/07/2016

No fa gaire vaig llegir una entrevista a Ramon López de Mántaras, feta amb ocasió d’haver rebut el premi europeu més prestigiós en intel·ligència artificial. En Ramon, company i bon amic, sap posar les coses al seu lloc amb les paraules justes. Davant el mite del poder que aviat assoliran les màquines i els ordinadors, explica que les màquines no superaran el cervell i que cal tenir en compte que la intel·ligència no és només memòria i capacitat de càlcul. Reconeix que els sistemes de reconeixement d’objectes cometen errors garrafals, perquè no saben resoldre ambigüitats quan el món n’està ple i perquè no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I acaba dient que el que en realitat ens hauria de preocupar és què fan els robots que analitzen dades: Diu que a les grans empreses els interessa parlar de singularitat per desviar l’atenció de l’autèntic problema actual de la intel·ligència artificial, que és la privacitat.

La veritat és que costa entendre la relació d’amor-odi que tenim amb la ciència i la tecnologia. Sembla que la tecnologia sigui la font de tots els nostres mals i la causa principal de la pèrdua de valors, però en canvi no parem de somiar en un futur ple d’eines i objectes intel·ligents. Rebutgem la tecnologia però creiem que ens farà més humans. I de fet, totes dues actituds es basen en una ilusòria transferència de responsabilitat: en lloc d’asssumir-la nosaltres, projectem en els ginys que hem inventat la responsabilitat de tots els mals actuals així com l’esperança de salvació futura. Ens preocupen més els instruments i els nous aparells que no pas els objectius d’aquestes grans empreses que comenta en Ramon López de Mántaras.

Ens agrada parlar d’aplicacions intel·ligents, de cases i cotxes intel·ligents i fins i tot de ciutats intel·ligents. Però, algú sap què és (o què serà), una ciutat intel·ligent? En Joan Majó diu que no hi creu, en les ciutats intel·ligents, de la mateixa manera que no creu en els smartphones. També diu que en tot cas, una ciutat intel·ligent seria aquella que determina col·lectivament els seus objectius i que posa a disposició dels seus ciutadans un conjunt d’eines (tecnològiques, però també socials) per augmentar el benestar i el capital humà disponible, per distribuir millor la riquesa i per garantir la sostenibilitat del model.

El problema, continua dient en Joan Majó, és que confonem les paraules. Hi ha aspiracions, propostes i objectes que, per molt raonables que siguin, són només instruments per a aconseguir un determinat objectiu final; però en canvi es presenten i proclamen com a “objectius”. Les mesures socials i polítiques i les millores tecnològiques són instruments, no objectius. L’objectiu final, segons Majó, hauria de ser organitzar la societat de manera que el màxim nombre de persones del planeta (jo diria totes) tinguin una vida digna i feliç. A les ciutats passa el mateix: es parla molt de ciutats intel·ligents però poca gent es planteja quin és l’objectiu d’aquestes ciutats del futur. Volem que tota la gent visqui bé i sigui feliç amb una vida digne, o volem que tot sigui ràpid i automàtic? Volem prioritzar l’educació i la cultura o ja ens està bé l’oci que ofereix el mercat?

L’interessant de tot això és que té molta relació amb la informàtica. Un aspecte essencial del pensament informàtic és el de separar l’especificació de la implementació. Podríem dir que l’especificació és el planteig correcte d’un determinat problema, de manera completa i no ambigua. La implementació és en canvi la pròpia solució del problema, que en el cas concret de la informàtica implica el disseny d’algorismes i programes i l’ús adequat de recursos hardware i software ja existents. Una de les regles d’or de la informàtica és que la implementació comença un cop acaba l’especificació, perquè si no ho fem, ens trobarem embrancats en la resolució d’un problema que no sabem quin és i tal vegada trobarem solucions orfes de problema. Connectant ara amb el que dèiem de les ciutats, el problema és que hi ha molta gent que implementa i que proposa “invents” sense que els ciutadans sàpiguen els objectius i l’especificació del problema que es vol resoldre. Sí que hi ha objectius, però amagats:  pensem, per exemple, en els beneficis de les empreses que s’inventen aquests nous instruments i implementacions auto-batejats de ciutat intel·ligent. Però aquests no valen. Els objectius de futur d’una ciutat han de ser públics i definits pels seus ciutadans.

Tal vegada, un dels factors que pot explicar la mala fama de la tecnologia és el contrast entre la invasió constant d’informació que rebem sobre novetats suposadament espectaculars, i el poc que es parla d’objectius. Ara bé, en aquest desert dels objectius, de tant en tant trobem petits oasis com el que ens oferia, fa poc, en Gerardo Pisarello. Pisarello pensa que, en una ciutat democràtica, la tecnologia hauria de servir per apoderar digitalment la ciutadania, per protegir la seva privacitat davant dels abusos del poder públic i privat, per lluitar contra la corrupció i per avançar cap a una economia més equitativa i sostenible. En poques paraules, l’objectiu segons Pisarello hauria de ser conquistar sobirania tecnològica i digital, per al bé comú. Fixeu-vos que, en mig d’aquest garbuix de missatges publicitaris que rebem cada dia, tant en Ramon López de Mántaras com en Gerardo Pisarello i en Joan Majó insisteixen en la necessitat de definir objectius polítics (de la polis) i proclamen que el be comú és per damunt dels beneficis dels que fabriquen i venen els instruments.

Hem d’estar molt atents per a que no ens enganyin i per evitar situacions com la que imagina en Carles Capdevila quan diu que farem unes smart cities de nassos on els cotxes conduiran sols, però on els ciutadans continuarem veient trepitjats els nostres drets i la dignitat per gent que té un mínim poder amb una barreja explosiva d’arrogància, deixadesa i incompetència. La imatge de dalt, de l’àgora d’Atenes, ens recorda que l’objectiu central de les ciutats són els ciutadans, els seus habitants. Perquè tota implementació (el disseny concret d’una ciutat, en aquest cas) requereix abans una especificació que defineixi els objectius que volem assolir. Sempre que ens parlin d’un nou giny, d’un nou sistema o d’un nou servei, es bo fer l’exercici d’avaluar-lo en base als objectius, siguin declarats o no. Serveix als interessos comuns, o només als interessos privats dels que el publiciten? Beneficia a la gent, o només als qui ens volen fidelitzar?

——

Per cert, en George Steiner diu que l’error és el punt de partida de la creació, i que si ens fa por equivocar-nos, mai podrem assumir els grans reptes. Diu que cal pensar en utopies i equivocar-se, per no caure a la dictadura de la certesa.

El pensament: aquest estrany company

dimecres, 20/05/2015

De tant en tant tenim alguna idea que ens sembla realment interessant, i ens sentim tot cofois. Però potser ens pot ser útil pensar en el que va dir Einstein. Albert Einstein deia que en tota la seva vida només havia tingut dues idees genuïnes.

George Steiner ha escrit un llibret sobre el pensament humà. De fet diu que no sabem què és el pensament ni què és pensar. Però diu que Parmènides i Descartes ja van identificar el pensament amb l’èsser. Encara que el pensament continua fins i tot quan dormint, pel que sabem no continua després de la mort.

Steiner diu que pensar és habitualment una activitat matussera i maldestra. Excepte en pocs moments de concentració, el pensament flueix i no està sotmès a control. Però és justament aquest moviment involuntari i polimòrfic el que ens permet respondre de forma adequada als estímuls espontanis, i és el que ens ha portat a alguns cims de comprensió, creativitat i realització humanes. Som pensament, però el pensament és molt banal. Aquesta és la gran contradicció, diu. El pensament original és extraordinàriament rar, com ja ens deia Einstein. Ara bé, pensar en nosaltres és el principal constituent de la identitat personal. El fet de pensar ens fa presents a nosaltres mateixos. A les bogeries, en canvi, es deixa de pensar i l’ego es dilueix. D’altra banda, ningú pot penetrar els meus pensaments, i per això ningú pot morir per mi. El pensament és la única possessió segura que tenim. Pensar elabora la nostra essència.

El pensament és opac. Fins i tot els éssers humans més units i més sincers continuen sent uns desconeguts, més o menys declarats, l’un per l’altre. Per això, l’amor entre éssers que pensen és una mena de gràcia miraculosa, diu Steiner. El pensament només és més llegible (no ens hi podem pensar bé) en les explosions d’energia desfermada: la por, l’odi i la rialla espontània. En canvi, el somriure és l’antítesi de la rialla. La capacitat de mentir és part essencial de la condició humana.

Pensem, però hem aconseguit entendre ben poques coses. George Steiner cita el que deia Sòfocles a Antígona, l’oda coral sobre l’home: el pensament exalta l’home sobre tots els altres éssers vius; però el fa estrany a si mateix i davant l’enormitat del món.  Ens preguntem, i això és part de la dignitat de la nostra humanitat. Ens preguntem sobre l’existència i la vida, sobre la mort i sobre la divinitat. Però no estem ni un pam més a prop que Plató o Parmènides de trobar solucions verificables. Ara bé, el vertigen de preguntar propicia una vida abocada a l’examen de tot. És així…

Per cert, en Juan Luis Arsuaga diu que l’evolució no cerca, però troba.

Steiner, la ciència i Europa

dijous, 29/01/2015

L’entrevista a George Steiner de fa pocs dies em va captivar. Steiner escriu les cartes a mà, tot dient que l’única manera de preservar la privacitat és utilitzar les cartes, els sobres i els segells. Diu que hi ha tres grans llenguatges: el llenguatge natural, la música i les matemàtiques. Steiner ha escrit molt sobre tots tres, perquè creu fermament en les ciències, en les humanitats i en el procés creatiu. Explica que el misteri de la creació l’ha fascinat tota la vida. Penso que els humanistes com Steiner, que creuen en Europa i en el potencial conjunt de ciència i pensament, es poden comptar amb els dits de la mà.

Sóc dels que penso que Europa encara ens pot salvar. Però no aquesta Europa. No crec que ho faci ni l’Europa dels diners ni la dels Estats. L’Europa que ens pot ajudar és l’Europa d’Steiner, la que ens explicava en el llibret “La idea de Europa”. És l’Europa dels cafès, l’Europa diversa que tanta gent ha caminat des d’els peripatètics grecs, l’Europa que entén, preserva i valora l’herència que va rebre dels Grecs. Grècia ens va deixar, diu Steiner, el vocabulari de les nostres teories, de la ciència i dels nostres conflictes socials. Només cal pensar en l’etimologia de paraules com física, genètica, biologia, geologia, astronomia, antropologia i tantes d’altres. Junt amb les paraules, ens va deixar una visió, una particular cartografia de la realitat i dels seus horitzons oberts. George Steiner diu que Europa pot tenir ara el privilegi imperatiu d’elaborar i promulgar un nou humanisme laic. Diu que si pot desfer-se de la seva pròpia herència tenebrosa, l’Europa de Montaigne, d’Erasme, de Voltaire y d’en Immanuel Kant podria, una cop més, servir de guia.

L’Europa de la diversitat, l’Europa d’Steiner on no hi ha llengües menors, és també l’Europa que entén i promou la ciència, l’Europa que subvenciona projectes de recerca que aquí ja no interessen i l’Europa que acull els estudiants de doctorat i els ja doctors que aquí ningú vol pagar. Quan arriben diners, com ara passarà amb la compra de deute per part del BCE, alguns països invertiran en recerca. D’altres, en totxos, voreres i formigó per acontentar els ciutadans en anys electorals. Així anem.

Per cert, en Marcos Díez diu que la cultura no ha de ser rentable. Diu que no podem perdre de vista els seus valors essencials com la creació de pensament crític, el plaer intel·lectual i estètic, la cerca de la bellesa, la curiositat i les ganes de saber.