Entrades amb l'etiqueta ‘informació’

Negociació, informació i restriccions

dijous, 9/11/2017

Si dic que portem la negociació als gens, estic fent una afirmació que és molt més certa del que podem arribar a pensar. Perquè de fet som un pacte: el pacte que va resultar d’un sofisticat mecanisme que va involucrar l’ADN de la nostra mare i el del nostre pare.

Tots sabem que l’ADN és el contenidor de la informació genètica que explica els nostres trets, físics i fins i tot de caràcter. L’ADN humà es troba repartit en 23 parells de cromosomes, que contenen gens amb cadenes de nucleòtids. El que no és tan conegut, però, és el mecanisme de transmissió genètica de pares a fills. Quasi totes les nostres cèl·lules són diploides i contenen dues “versions” de cada cromosoma. Les úniques que no ho són, però, són les cèl·lules sexuals o gàmetes, que contenen una única còpia de cada cromosoma. El mecanisme de divisió cel·lular que produeix cèl·lules sexuals a partir de les diploides s’anomena meiosi.

L’interessant de tot plegat és que aquestes dues “versions” de cada cromosoma que tenim a totes les nostres cèl·lules excepte les sexuals, són directament una “petjada” de cada un dels nostres dos pares. Dit d’una altra manera, la meitat del nostre ADN ve directament de la nostra mare (sense cap modificació), i l’altra meitat, del nostre pare. Tal vegada els nostres pares ja han mort, però dins nostre, a cada una de les nostres cèl·lules, continuem tenint part del pare i part de la mare, en una coexistència que perdura fins la nostra desaparició. Les dues “versions” de cada cromosoma que tenim a cada un dels 23 parells no són més que els gens i nucleòtids que van aportar un i altre en el moment de la fecundació (vegeu la nota al final). La fecundació no barreja, només conserva el que li arriba d’una i altra banda.

El pacte genètic que ens va crear va ser fruit d’una negociació que no podia ser més neta i justa. Com que cap dels nostres progenitors podia imposar la seva marca genètica, i com que és clar que la informació genètica dels fills no pot ser més gran que la de cada un dels dos pares, tots dos van començar renunciant a la meitat de la informació dels seus nucleòtids. L’evolució ha construït un mecanisme de reproducció que comença cedint, de manera que cada progenitor renuncia a la meitat de la seva informació genètica (vegeu un cop més la nota al final). Com que la informació genètica no pot créixer constantment (aquesta és la restricció inherent als mecanismes reproductius), la negociació genètica ha d’assolir un pacte en base a la renúncia de la meitat del que tenen un i altre. Aquesta pàgina web mostra una animació, de la qual he obtingut la imatge de dalt, que ho explica gràficament.

El resultat d’aquest mecanisme que ha anat refinant l’evolució durant milions d’anys és extraordinari. La quantitat d’informació genètica es manté constant al llarg de les generacions (és de l’ordre de tres mil milions de nucleòtids o, el que és el mateix, 3 milions de kilo-bases) amb un sistema reproductiu que assegura aquesta restricció en base a un admirable i robust mecanisme de pacte. Som fruit de la cooperació, amb un ADN que sap cedir. Desconeixem els orígens de la vida, però és probable que alguns dels primers organismes no volguessin pactar la seva informació genètica. Si van existir, eren petits éssers vius que volien guanyar sense cedir ni pactar. Però ja no hi són, no en queda cap.

És sorprenent que els humans no tinguem aquesta capacitat de cedir que sí que tenen les nostres cèl·lules. Ni som conscients dels límits i restriccions, ni, quan parlem i discutim, som massa propensos a deixar de banda part del que volem. En paísos amb cultura democràtica recent, com el nostre, la paraula “vèncer” és més atractiva que “cedir” o “negociar”, i competir és més encisador que cooperar. Però, mentre les espècies animals i vegetals són força estables i van evolucionant lentament, la condició humana i les ganes de guanyar estan incrementant de manera molt preocupant i quasi suicida les desigualtats al món. Com bé diu l’Eudald Carbonell, encara som a l’era de la pre-humanització. I el repte és cada cop més urgent, si no volem desaparèixer com a espècie. La supervivència, al segle XXI, en un món on ja no podem conquerir més terres, en aquesta nau espacial Terra on som, implica gestionar bé, dialogar, respectar els drets humans, i no pensar més en vèncer. Si aconseguim sobreviure, ens anirem humanitzant a mesura que aprenem a escoltar i a usar únicament la negociació i les eines democràtiques per a resoldre els conflictes.

———
Per cert, l’Alfred de Zayas, en un informe de l’oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU pels Drets Humans, demana a les autoritats espanyoles que es posin a negociar amb els líders catalans. Diu que l’única solució democràtica a l’impasse actual és suspendre les mesures repressives i organitzar un referèndum per determinar els veritables desitjos de la població afectada. Referèndum que diu que hauria de ser supervisat per la UE, l’OCDE i observadors privats, inclòs el Centre Carter.

———

NOTA: Pensem en un qualsevol dels 23 parells de cromosomes, per exemple el primer. La meva mare té el parell que anomenaré (M1m, M1p) de manera que el cromosoma M1m (amb tots els seus gens i nucleòtids) ve directament de la meva àvia materna i el M1p és del meu avi matern. D’altra banda, aquest primer parell del meu pare el podríem anomenar (P1m, P1p) de tal manera que el cromosoma P1m ve directament de la meva àvia paterna i el P1p és del meu avi patern. Cada cop que es genera un òvul, aquest passa a tenir un únic cromosoma O1 a partir de la barreja, en part aleatòria, del material genètic de M1m i M1p. L’òvul, en lloc de 23 parells de cromosomes (46 cromosomes en total), només té 23 cromosomes O1… O23. I, cada cop que es crea un espermatozoide, aquest passa a tenir un únic cromosoma E1 a partir de la barreja, en part aleatòria, del material genètic de P1m i P1p. L’espermatozoide, en lloc de tenir 46 cromosomes agrupats en 23 parells, només té 23 cromosomes E1… E23. Els nostres 23 parells de cromosomes són (O1, E1), (O2, E2), … (O23, E23). Cada un d’ells conté informació directa de la meva mare (que a la seva vegada, és el resultat d’una negociació genètica entre els dos cromosomes corresponents dels meus avis materns) i informació directa del meu pare que prové de la barreja d’informació dels meus avis paterns.

Què és la veritat?

divendres, 6/10/2017

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de visitar les excavacions de Càstulo, de la mà de Marcelo Castro, director d’aquest conjunt arqueològic i un dels experts actuals en arqueologia romana. Com diu en Javier Esturillo, en Marcelo és un home senzill, entusiasta, i que té un especial poder de seducció. Jo afegiria que és un científic. Durant dues hores vaig quedar atrapat per les seves explicacions i pel que ens anava comentant d’aquesta ciutat soterrada, a 7 quilòmetres de Linares, de la que encara hem d’esperar per saber-ne molt més. Ens va parlar del Mosaic dels Amors i de la meravellosa patena de vidre que hi han trobat. I ens va explicar el procés de construcció de les teories arqueològiques. Al principi de les excavacions, deia, els voluntaris quedaven molt sorpresos de les llargues discussions entre els experts arqueòlegs, en reunions en què cada un d’ells defensava amb la màxima tenacitat la seva teoria; totes elles eren dispars i contraposades. Ara, bé, amb el temps, cada pedra i cada objecte que trobaven era una nova evidència, que descartava certes opcions mentre reafirmava d’altres possibilitats. Cada petita pedra era una espurna, un regal de fa vint segles que els portava una mica més de llum. La gran sorpresa d’aquells mateixos voluntaris era veure que, al cap d’uns mesos, a les reunions s’havia deixat de discutir i hi havia consens. Les dades havien anat modelant la teoria que ara tots feien seva. En un procés de refinament basat en allò que els explicaven les pedres, tots havien anat fent una transformació mental que els portava al consens, en un camí que havia començat amb múltiples veritats individuals i acabava amb la construcció d’una teoria altament versemblant.

En Michael Shermer diu que hem de ser sempre conscients de quines són les evidències en què basem les nostres afirmacions. El nombre de pàgines que veig que té el llibre que estic llegint, és cert per observació. L’afirmació que diu que l’univers va començar amb el big bang és altament probable que sigui certa, per la confluència i concordança d’experiments molt diversos com l’observació del fons còsmic de micro-ones, la distribució de galàxies, el desplaçament cap al vermell de la seva llum, l’expansió de l’univers i la gran quantitat d’elements lleugers com l’hidrogen i l’heli. Altres afirmacions, en canvi, són personals i només són verificables per validació interna. És el que passa, per exemple, quan dic que la xocolata negra és millor que la xocolata amb llet. En tot cas, Shermer explica que cal aplicar el principi de proporcionalitat: com més rar és el que ens diuen i ens volen fer creure, més proves i evidències hem de demanar. I, quan cerquem una explicació per un determinat fet, el consell és analitzar sempre diverses alternatives i quedar-nos amb la més probable. Perquè en ciència no hi ha veritats absolutes. Les afirmacions i teories es basen en dades, experiments i evidències i sempre tenen una certa probabilitat de ser incorrectes.

Els teoremes, en matemàtiques, són veritats perpetues. A les ciències experimentals, en canvi, la veritat no existeix, només és probable i caduca. I, si pensem en les persones, encara menys: cada un té la seva, que va construint i adaptant al medi. Per això, més que parlar de veritats, probablement hauríem de parlar d’evidències contrastades, basades en dades i en els fets. Perquè la ciència es basa en llegir molt per intentar saber el màxim del que s’ha fet fins ara, en no donar res per cert ni per segur, en cercar i obtenir evidències empíriques, i en plantejar i publicar, en base a tot l’anterior, noves hipòtesis, teories i solucions que sabem que seran caduques i que només són certes amb una determinada probabilitat.

La ciència, però, s’ha dotat de mecanismes de filtrat per incrementar el més possible aquesta probabilitat. Són els mecanismes de revisió de les revistes científiques. Els articles amb els nostres resultats i teories que enviem a aquestes revistes, són revisats per determinats investigadors anònims, que analitzen si el que diem mereix ser publicat o no. Aquest procés, que és molt més sever a les revistes de prestigi, actua com a control de qualitat i acaba garantint que el que finalment es publica sigui més fiable. És un procés no exempt d’errors, és clar. Però funciona millor que altres perquè garanteix que sempre que llegim un article en una revista científica, sabem que al menys hi hagut algunes persones que se’l han llegit i que l’han acceptat (sempre és més fiable l’opinió de lectors experts que la dels propis autors). El sistema basa la credibilitat del que llegim, en aquest filtre construït sobre l’opinió de revisors anònims i en el fet que algunes revistes són “més bones” que altres perquè apliquen filtres més estrictes. En el món de la ciència, la fiabilitat de qualsevol resultat es basa per tant en indicadors que inclouen el tipus de revista que el publica i el grau de reconeixement internacional dels autors, indicadors que d’alguna manera ens mostren la seva auctoritas: la capacitat moral dels autors per emetre una determinada opinió qualificada. La credibilitat dels resultats, això sí, implica esforç i moltes frustracions sobretot per part dels joves investigadors, que han de veure i acceptar moltes vegades com se’ls rebutgen treballs que ells consideren d’alta qualitat. És el preu que cal pagar, en un mecanisme que molt sovint acaba demanant superació, esforç i perseverança.

En canvi, però, la informació a internet en general no inclou cap filtre. Podem dir tot el que volem i fins i tot, insultar i ser poc tolerants. Sempre hi haurà qui ens llegeixi i tal vegada podem acabar fent-nos virals amb qualsevol bajanada. El cas recent de Mary Beard és molt significatiu. Encara que tinguis proves sobre la diversitat ètnica i cultural al Regne Unit, per exemple, si ho publiques a internet, pots rebre un allau d’insults. No importa que tinguis evidències que confirmin el que dius. A internet, les opinions refrendades no són més sòlides ni més acceptades que les mentides i els mites. Per això, quan accedim a la informació de les xarxes i a internet, hem d’estar molt preparats. Perquè, com que no hi ha filtres previs, el filtre l’hem d’aplicar nosaltres. En un escenari en què tothom pot dir el que vulgui, la responsabilitat és dels qui rebem i llegim la informació, perquè a l’època de la postveritat, ja no sabem què és veritat. La única solució és la post-ratificació de tot. No creure’ns res d’entrada, no reaccionar al moment, comprovar amb altres fonts, esbrinar qui són les persones que ho han escrit, veure què diuen els mitjans de comunicació que disposen de comitè editorial, analitzar-ho tot amb esperit crític. Se’ns gira feina…

Davant aquesta sorprenent seguretat de molts dels que escriuen a internet i a les xarxes, tenim el “només sé que no sé res”. Perquè si alguna cosa sabem segur, és que ciència no arribarà mai a explicar el sentit i l’origen de tot. Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics“, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (la cita és de la pàgina 68 a la versió castellana). Les teories científiques, com tot en aquest Univers, neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren. Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu que els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. Continua dient: “En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del que no pot obrir la caixa i del que només en veu el moviment de les agulles i en sent el seu tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai podrà estar segur que la seva imatge és la única que els pot explicar. Mai podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”. Tota una lliçó de fa quasi 80 anys sobre què és la veritat, en aquests moments en els que estem temptats a pensar que amb internet ho podem saber tot.

———
Per cert, en César Antonio Molina diu que vivim en una concepció lúdica de la vida, en la que l’evasió, el culte al cos i el no pensament s’anteposen a tota manifestació cultural, i en la que, gràcies a internet, la gent té la sensació que ho sap tot i que de tot pot opinar. Tenim, diu, ciutadania lleugera, democràcia lleugera, vida lleugera i educació lleugera, al costat de videocràcia, videopolítica i teleciutadans.

La paradoxa de la informació

divendres, 8/09/2017

La informació no té una definició única. La gran enciclopèdia catalana diu que informació és una “notícia o notícies que hom tracta de saber, que hom rep”, però que també és el “contingut d’una o més dades, tot fent abstracció de la representació concreta que adopta”. Coses que volem saber o que acabem sabent, i que podem extreure de les dades que rebem. La Wikipèdia, d’altra banda, la defineix com “tot allò que un ser humà és capaç de percebre, incloent-hi les comunicacions escrites i orals, les imatges, l’art o la música”, i com “el fet de processar, manipular i organitzar dades d’una forma que produeixin coneixement i esvaeixin el desordre”.

La informació és multifacètica. És el que percebem, el que incrementa el nostre coneixement. També, en paraules de Claude Shannon, informació és allò que redueix la incertesa. La frase “avui a la nit serà fosc” no és informativa perquè és quelcom que tots sabem. Però si dic “aquesta nit no vindré a sopar” estic concretant, disminueixo la incertesa, i per tant informo (vegeu la nota al final). Ara bé, a més d’aquest aspecte cultural i comunicatiu, la informació s’ha de transmetre, i aquí és on apareixen les dades, l’ordre i el substrat que la suporta. Les plantes informen amb les seves olors, les formigues amb els rastres i els ocells amb els seus cants. Els sons dels dofins o dels rossinyols, perfectament codificats, ordenats i seqüenciats, són útils als seus companys encara que nosaltres no els entenguem. Per això, podem dir que la informació requereix un determinat ordre en un cert substrat, a més d’un codi que li doni sentit i ens permeti llegir-ne el significat. Podem llegir un article a la pantalla de l’ordinador només quan el seu conjunt de més d’un milió de píxels s’ordena i ens mostra les lletres del text en negre sobre blanc, i tot seguit el podem recordar gràcies a l’ordre químic de les neurones del nostre cervell. Quan una persona parla en una llengua que desconeixem o escriu signes que no entenem, observem l’ordre sonor o gràfic del que fa, però no podem captar la semàntica dels seus missatges.

Què ens diu, la imatge de dalt? A primera vista, són 15 ametlles disposades en un ordre estrany damunt una pedra, formant set columnes amb 4, 3, 2, 1, 1, 2 i 2 fruits secs. Imagineu ara que tenim una quadrícula imaginària amb 4 files i 8 columnes, de manera que la primera columna és a l’esquerra i no té cap ametlla. L’ordre es fa més explícit, i ens presenta quatre files de 8 caselles, algunes plenes i altres buides. Ara ja veiem, en aquest substrat d’ametlles, una taula ordenada; però encara ens falta el descodificador. Però només cal que ens diguin que les hem disposat en files seguint el codi ASCII dels ordinadors, i ja podrem llegir el missatge: les quatre files codifiquen les quatre lletres de la paraula “Bits”.

En informàtica, tota la informació es codifica i representa amb seqüències de bits. Cada lletra dels texts que escrivim als missatges i correus electrònics i cada lletra dels articles i llibres que llegim i que trobem a la web, es guarda en un “byte“, que són 8 bits. Els sons, els missatges de veu, les fotos, la nostra agenda, els vídeos i tot el que tenim als ordinadors tenen el mateix aspecte: una llarga tirallonga de bits “1” i “0”. Els ordinadors funcionen gràcies a que apliquen el descodificador adequat a cada tipus d’informació, perquè si per exemple utilitzessin el codi ASCII per interpretar vídeos, no veuríem res. D’altra banda, els bits són també una eina de mesura: si codifiquem la informació de manera òptima i eliminant totes les possibles redundàncies, la quantitat d’informació es pot mesurar pel nombre de bits que ocupa. Però aquesta mesura acaba sent diferent pels humans i pels ordinadors, cosa que té conseqüències pràctiques molt concretes, per exemple quan l’ordinador o el mòbil ens demana que escollim i entrem una nova paraula clau (un nou “password“): tenim una falsa percepció d’allò que és indesxifrable (vegeu un cop més la nota al final).

Per bé o per mal, som al segle de la informació. En Gérard Berry comenta que el segle XIX va ser el segle de la matèria, de la química i de la síntesi dels metalls i altres elements. El segle XX, en canvi, va ser el segle de l’energia, a més de la matèria: l’electricitat, el petroli, l’energia nuclear i fins i tot l’inici de les renovables. El segle passat va veure el naixement de la informàtica, però no ha estat fins el segle XXI que hem vist un creixement quasi explosiu de la quantitat informació que corre pel món. Recordo que, l’any 1992, el disc dur del meu ordinador era de 20 MB (un “MegaByte” és un milió de bytes, equivalent a 8 milions de bits). Ara, qualsevol targeta “MicroSD” de mòbil té 16 o 32 GB, més de mil vegades més que el que jo podia guardar fa tan sols 25 anys. No parem de generar, guardar i “compartir” informació.

La paradoxa del moment actual, però, ens l’explica molt bé en Renee Morad. Internet fa que la informació sigui més accessible que mai. Però molts dubten (dubtem) de la veracitat del que hi troben. Aquesta desconfiança (sobretot en fonts “llunyanes”, tal vegada esbiaixades i poc contrastades) alimenta una demanda de nova informació que és cada vegada més gran. En altres paraules: hi ha massa informació; però, en no saber quina és certa i quina és falsa i del tot il·lusòria, nosaltres en generem més. Com que moltes persones fan el mateix, es manté el creixement continu de la quantitat d’informació. Cada cop hi ha més informació que és menys fiable en mitjana i cada cop es farà més difícil filtrar-la. Incrementem la quantitat mentre reduïm la qualitat. Llegir és fàcil, entendre i comprendre serà cada vegada més difícil.

Per cert, en David Foster Wallace deia que ensenyar a pensar és ensenyar a ser una mica menys arrogant i a contemplar-nos nosaltres mateixos i les nostres certeses amb consciència crítica, perquè un gran percentatge del que tendim a donar per segur s’acaba demostrant que és fals i del tot il·lusòri.

———

NOTA: L’entropia de Shannon és una mesura del desordre que conté un missatge. És clau per a quantificar la informació que conté. En concret, la informació que conté un missatge es pot mesurar com la inversa de seva probabilitat (aquí, per exemple, en podeu veure una explicació senzilla i basada en exemples de predicció meteorològica). Quan ens parlen d’un fenomen rar, la seva probabilitat és baixa i per tant, la mesura de la informació que aporta és alta. En canvi, quan ens diuen una obvietat d’absoluta certesa (com que “la sang és vermella”), la probabilitat és màxima i la informació, nul·la. En tot cas, la novetat d’una certa informació depèn del receptor: la frase “la capital de Finlàndia és Hèlsinki” segurament no aporta cap nova informació a moltes persones mentre que, per algunes altres, pot ser quelcom nou i informatiu.

Com podeu veure en aquesta auca, la dificultat de les paraules clau que utilitzem (i la informació que contenen) és molt diferent pels humans i per les màquines. L’auca compara les paraules clau “Tr0ub4dor&3” i “correcthorsebatterystaple“. La primera es basa en escollir una paraula poc usada (en aquest cas podria ser “troubador” en anglès), posar o no la primera lletra en majúscules, fer un parell de substitucions, i afegir al final un signe de puntuació (“&” en aquest cas) i un dígit numèric. La segona consisteix simplement en concatenar quatre paraules més o menys corrents, “correct horse battery staple“.

L’entropia de la primera opció és de l’ordre de 28 bits, si pensem que el diccionari de paraules poc usades que utilitzem té unes 65 mil paraules (2 a la 16); la resta de bits són deguts a decisions sobre com hem de modificar aquesta paraula i quins són els darrers dos caràcters de la paraula clau. Una màquina que faci mil tests per segon pot provar totes les possibilitats (2 a la 28) en uns tres dies i per tant acabarà descobrint el nostre password. Però als humans se’ns fa molt difícil recordar la paraula inicial i tots els canvis i substitucions. Segur que al cap d’un temps no recordem el que havíem posat.

En canvi, l’entropia de la segona opció és de l’ordre de 44 bits, si pensem que el diccionari de paraules que utilitzem té dues mil paraules (2 a la 11), perquè 11 per 4 és 44. A raó de 1000 tests per segon, una màquina necessitaria 550 anys per provar totes les possibilitats (2 a la 41 segons). En aquest cas tenim una paraula clau que ens és fàcil de recordar si pensem en alguna regla mnemotècnica o en alguna idea que ho lligui tot, però que en canvi les màquines i sistemes automàtics no la podran desxifrar.

Com diu l’auca, després de vint anys d’esforços, hem après a usar paraules clau que els humans no som capaços de recordar, però que les màquines poden desxifrar fàcilment. Un consell: si volem tenir paraules clau que siguin realment privades, millor que pensem en trucs que siguin complicats per les màquines i sistemes automàtics, encara que a nosaltres ens semblin fàcils…

Hem de preguntar a molta gent?

dimecres, 26/08/2015

Veiem moltes enquestes i sondeigs als mitjans de comunicació. Fins a quin punt ens podem creure el que diuen? Cóm és que hi ha vegades que encerten i altres vegades que no?

Pensem en el cas més senzill de preguntes amb només dues opcions de resposta. Algú fa un sondeig per determinar quanta gent votarà una certa opció política. Al final, el que surt als diaris és que hi ha un 46,3% de futurs votants que pensen votar-la, per exemple. Cóm podem saber el percentatge de gent que vol votar una determinada opció, si no hem preguntat a tothom?

La resposta és que aquesta xifra del 46,3% és només una aproximació. De fet i com sabeu, no estic dient res de nou perquè tots sabem que les estadístiques donen aproximacions: no poden donar valors exactes. En tot cas, el que és menys conegut és que per entendre bé qualsevol resultat d’una enquesta o sondeig hem de saber el valor de l’error i l’interval de confiança. A l’exemple anterior, el correcte seria dir: “amb un error del 1% i un interval de confiança del 95%, podem dir que el 46,3% de futurs votants pensen votar aquesta opció”. Ningú explica tot això per no enfosquir i complicar el missatge comunicatiu, però aquests dos valors, l’error i l’interval de confiança, segur que són ben coneguts pels estadístics que han analitzat les dades de l’enquesta. La idea és senzilla. Ens cal fixar un error  perquè mai podem tenir una certesa absoluta en estimacions que són resultat de sondeigs. Així, quan acceptem un error del 1%, el que estem dient i que podrem afirmar és que el percentatge de futurs votants es trobarà entre el 45,3 i el 47,3%, amb un 1% d’incertesa en els dos sentits. Ara bé, és clar que encara no n’hi ha prou perquè el fet de preguntar a un conjunt de persones mai ens donarà informació precisa sobre el que vol fer la resta, ni tan sols acceptant aquest error del 1%. Però aquí és on arriba l’estadística per ajudar-nos amb els intervals de confiança. Què volem dir quan parlem de què l’interval de confiança és del 95%? Volem dir que si algú ve i ens diu que el percentatge de futurs votants es trobarà entre el 45,3 i el 47,3%, tindrà raó el 95% dels casos.

Aquesta màgica barreja d’error i interval de confiança és el que permet que l’estadística mesuri el que és parcialment desconegut i el que només és probable. No sabem què opina tothom, però podem afirmar que si diem que el percentatge de vots estarà entre el 45,3 i el 47,3%, encertarem el 95% de les vegades.

Mireu la taula manuscrita que he preparat a sota. Ens diu, en el cas més desfavorable i amb un interval de confiança del 95%, si hem de preguntar a molta o poca gent. Aquest nombre de gent als qui haurem de preguntar és el que s’anomena mida mostral. Hi ha formules per calcular-la (si esteu interessats podeu mirar aquesta web o bé aquesta altra) però la taula de sota ens pot donar ja una bona orientació. He inclòs el cas d’un error del 1% (força habitual) però també una segona columna amb el cas que l’error sigui del 4%. El que a mi em sobta és el poc que creix en el cas de la primera columna (en el cas del 4% encara creix menys, tot movent-se entre 536 i 601). Si acceptem un error del 1% i volem saber la intenció de vot en un poble amb 5000 votants potencials, hem de preguntar a 3289 persones, més de la meitat del total. Però si la població total és de 2 milions de persones o més, la mida mostral s’estabilitza i no arriba mai a les deu mil persones. No és una mica sorprenent? La mida mostral necessària en grans poblacions és relativament petita. No cal preguntar massa gent.

Només resta algun petit detall. Un cop sabem la mida mostral, cal triar les persones aleatòriament (amb el cens de població o el cens de votants, segons el que vulguem), i no es pot canviar res. Si li ha “tocat” a una persona, cal preguntar-li a ella i només a ella; si no vol contestar, simplement s’ha d’apuntar aquest fet però no la podem substituir per cap altre. I evidentment, el resultat del sondeig mostra el que la gent ens ha volgut dir, no el que pensen que faran…

Quan veieu els resultats d’un sondeig, penseu que probablement s’ha fet amb un interval de confiança del 95%, i esbrineu el valor de l’error que han considerat. No és el mateix un error de l’1% que un del 4%.

Per cert, en Jorge Wagensberg ens explica que la probabilitat és el grau de versemblança d’un succés abans que aquest es produeixi, mentre que la informació és el canvi d’estat mental que deixa un succés després de produir-se. Diu també que la informació, quan viatja, es vesteix de redundància per a poder resistir el soroll, i que observar és més que mirar perquè inclou la voluntat explícita de separar el soroll de la informació. No es pot parlar de probabilitat de successos que ja s’han produït ni d’informació de successos del futur.

Pensar, resoldre, explicar

dimecres, 18/03/2015

Acabo de llegir una noticia que he de confessar que m’esperava. Com podeu veure aquí, el 75% de la població estudiantil mundial ha fet algun treball copiant-lo parcialment o totalment d’internet. A més, sembla que com que tot està socialitzat i tothom creu que crea coneixement, molts estudiants tenen la sensació que tot és de tots i no són conscients que estan plagiant, amb tot el que això significa. A més, una altra de les possibles causes és el que comenta l’Elena Barberà al mateix article: sovint, els professors els demanen coses que poden copiar fàcilment.

És cert. Segons el que demanem als estudiants, ho tenen més o menys fàcil per copiar. En aquest sentit, tal vegada cal replantejar el tipus de feina que volem que facin. Una possible proposta, ben senzilla, és demanar que resolguin problemes més o menys complicats i que l’endemà (o el dia que sigui) facin una petita xerrada per exposar i explicar en públic la solució als seus companys, amb el corresponent torn de preguntes al final. No és cap idea nova: el matemàtic xinès Liu Hui ja considerava que la millor manera d’aprendre és basava en resoldre problemes, i així ho va explicar en el seu llibre Jiuzhang Suanshu fa més de 2200 anys, amb 246 propostes d’exercicis. Molta de la informació que trobem a la xarxa es pot utilitzar i copiar sense digerir ni elaborar, però quan hem de resoldre exercicis (vegeu la nota al final) estem obligats a pensar, a processar i cuinar la informació. Resoldre problemes requereix començar per entendre què és el que hem de resoldre, continuar llegint de bones fonts, pensar amb temps i tranquilitat, intentar ser creatius, trobar i escriure una solució i finalment veure la manera d’explicar-la als companys. Preparar-se per a una presentació davant els companys no és el mateix que escriure un text que només llegirà el professor. Quan sabem que ho haurem d’explicar, ens preparem millor. Les xerrades, encara que siguin curtes, obliguen a afinar molt i a entendre-ho tot, perquè hem de ser clars i no volem fer el ridícul.

El món actual no és propici per a la creativitat i la solució de problemes. Tenim poc temps, poques estones de soledat, massa neguit i soroll extern. Ens nodrim de frases curtes que trobem a la xarxa més que de les lectures pausades. És clar que hi ha de tot, però jo diria que un bon nombre d’estudiants podrien dedicar-hi més esforç i més estones de soledat i silenci.

M’agrada la paraula assossec. És el que cal per a comprendre les informacions que ens arriben, per a ser creatius i per a poder resoldre nous problemes. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. Però l’assossec no és habitual avui en dia, sobretot entre els joves. Quan s’ha de fer un treball o resoldre un problema, l’habitual és posar-se ràpidament davant l’ordinador i començar a buscar i provar. Per això el que vaig veure l’altre dia em va deixar sorprès. Vaig anar a parlar amb un dels nostres estudiants (que ara acaba el màster en informàtica), i el vaig trobar pensant, concentrat i només amb paper i llapis. Quina meravella! Vaig pensar que el que hauria de ser normal ha passat a ser insòlit i motiu de sorpresa. Tot plegat em va fer pensar bastant…

Fa temps, la Milagros Pérez Oliva explicava que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Deia que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber, i que no és una imposició d’autoritat. Comentava que aquesta auctoritas és patrimoni de les persones que tenen coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria, i que el seu valor es basa en la conformitat dels altres, quan respecten el saber. Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb auctoritas, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. És quelcom que hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla, perquè no és cert que tothom estigui creant coneixement fiable.  Si cada dia destriem i escollim el que mengem i bevem tot escollint bons vins i menjars sans, per què no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell assossegat de les informacions és el primer pas cap a la comprensió. Tenim molta informació, massa, però poder tenir no és comprendre. De la mateixa manera que ens agrada descobrir restaurants que ens ofereixin una bona cuina, si volem gaudir de la cultura i del coneixement hem de saber trobar i escoltar els nostres mestres.

Per cert, Antonio Muñoz Molina parla de Bob Inglis, antic congressista republicà que va voler entendre el tema del canvi climàtic més enllà de les seves conviccions ideològiques. Inglis va llegir, va parlar amb científics i va viatjar a l’Àrtic per a tenir dades de primera mà. Amb aquesta dura integritat americana que alguns cops ens desconcerta, Bob Inglis va declarar públicament les seves noves conviccions sobre el problema del canvi climàtic, sabent que estava arruïnant la seva carrera política. Ja no va tornar a ser elegit.

—–

NOTA: Hi ha problemes que podríem dir que formen part de la cultura general i quotidiana. Si els comento és perquè alguna vegada he sentit comentaris de gent de formació universitària que no sabien com resoldre’ls. Aquí en teniu una petita mostra amb tres enunciats: 1) He anat a comprar a la botiga, m’han fet un descompte del 20% i he pagat 84 euros. Quin era el preu sense descompte? Quants diners m’he estalviat? – 2) El meu apartament té unes golfes amb sostre inclinat. La paret lateral, de tres metres, té una alçada de dos metres i mig en un extrem i de un metre i mig a l’altra banda. Podré posar-hi un armari de 1,10 metres d’ample, 60 centímetres de fons i 2,20 metres d’alçada, recolzat en aquesta paret? – 3) He d’enviar un paquet a un amic. El paquet pesa 1,2 quilos. Sé que part del cost de l’enviament és proporcional al pes del paquet. Trobo dos rebuts d’enviaments anteriors a la mateixa persona: veig que quan vaig enviar-li un paquet de 900 grams em va costar 7 euros, i que en canvi, vaig haver de pagar 10 euros per l’enviament d’un altre paquet que pesava dos quilos i cent grams. Quan em costarà la tramesa?

Què us sembla?  Els podeu resoldre mentalment?

Aquesta estranya paraula: l’entropia

dijous, 10/01/2013

Entropia1.jpg Què us sembla que és, aquesta foto? Si feu clic damunt seu, veureu que es tracta d’un trosset de reixa de ferro forjat. La foto la vaig fer prop del mar, i diuen que el mar no perdona. El vent, la humitat i el salnitre estan destruint-la. L’erosió ens està ensenyant les seves entranyes, les capes de ferro de quan va ser conformada i laminada a la forja. El ferro va desapareixent, es dilueix en partícules humides que l’aire arrossega i que acaben totalment disperses.

Hi ha fenòmens que sempre els observem en la mateixa direcció: el calor passa dels objectes calents als freds, els gasos s’expandeixen fins ocupar tot el volum disponible, el sucre es dissol en l’aigua, l’erosió es menja els materials. I, si tirem unes gotes de vi en un got d’aigua, veurem que també es dissolen fins desaparèixer.

L’any 1865, Rudolf Clausius va descobrir que tots aquests processos espontanis obeeixen una mateixa llei. Va observar que hi ha una magnitud que, ens els processos espontanis, sempre canvia en el mateix sentit. Sempre creix. Això sí: cal que el sistema estigui aïllat i que el procés sigui espontani, sense aportació d’energia. Clausius va batejar aquesta magnitud amb el nom de entropia. Clausius va justificar el terme amb aquestes paraules: “Proposo anomenar S l’entropia d’un objecte, perquè en grec significa transformació. He escollit la paraula entropia també per la seva semblança amb energia“.

És un fet ben estrany, no penseu? Clausius ens diu que hi ha coses que podem veure, i coses que mai veurem. Hi ha fenòmens que son impossibles. Els gots es trenquen però no es recomponen, ells sols. Les reixes es rovellen, però els ferros rovellats mai tornen a quedar com eren abans. I certes màquines tampoc poden existir. Tot i que seria fantàstic, no podem fabricar vaixells que aprofitin l’energia del calor que contenen els oceans, tot deixant una estela d’aigua una mica més freda. Els fenòmens que observem (si son espontanis i no hi ha aportació d’energia) son aquells que fan que l’entropia creixi.

En Arieh Ben-Naim creu que el misteri rau en que pocs cops s’ha explicat bé, això de l’entropia. Però també opina que aquest misteri és inherent al propi terme “entropia”. De fet, Ben-Naim cita Leon Cooper quan aquest va escriure que Clausius “en fer-ho així, enlloc de cercar una paraula més usual del tipus de “calor perdut”, va aconseguir imposar una paraula que significava el mateix per a tothom: no significava res”. La paraula escollida per Clausius ha aconseguit confondre molta gent al llarg dels darrers 150 anys. I això també és degut a que els conceptes d’ordre i desordre no estan ben definits, científicament.

Crec que aquest concepte s’entén millor si pensem en l’entropia com una mesura de la ignorància. Al llarg dels anys, ens ho han anat explicant Ludwig Boltzmann, James Clerk Maxwell i Claude Shannon (vegeu nota al final). Va ser Ludwig Boltzmann qui va veure que tot era molt més simple si pensàvem que el comportament dels gasos, de l’aigua amb sucre o unes gotes de vi o de qualsevol altra substància és degut al moviment constant dels seus trilions d’àtoms i molècules. Sembla impossible, però 18 grams d’aigua contenen més de 600 mil trilions de molècules, totes elles movent-se segons les lleis de la física i de la dinàmica. Es mouen més ràpid si escalfem l’aigua, més lentament si la refredem. No podem pas saber (ni ens interessa) què està fent cada una d’elles en cada moment. Només podem estudiar comportaments conjunts, com fem quan veiem un eixam d’estornells o quan veiem una manifestació a les noticies. Fem estudis macroscòpics, dels gasos, líquids i de totes les substàncies que analitzem. Però imaginem que en un cert moment ens interessa saber l’estat exacte, a nivell microscòpic, d’una determinada substància. Imaginem que volem registrar i seguir l’estat de cada una de les seves molècules individuals. Necessitaríem molta més informació (i molta paciència, per apuntar-la i registrar-la bé). L’interessant de tot plegat és que la informació és fàcil de mesurar, des d’els treballs de Maxwell i Shanonn (vegeu nota al final). Un exemple ens ho aclarirà. Imaginem que construïm una comporta vertical de plàstic que divideix per la meitat la banyera de casa. Omplim la banda esquerra amb aigua freda i la part dreta amb aigua calenta. Tot seguit, aixequem la comporta amb cura, poc a poc. La nostra experiència ens diu que l’aigua es barrejarà lentament, i al cap d’una estona tota l’aigua tindrà la mateixa temperatura. La temperatura ens mesura l’estat macroscòpic: abans teníem aigua calenta i freda, i ara tota l’aigua és a la mateixa temperatura. Però a nivell microscòpic, el procés ha estat ben diferent: les molècules més ràpides, les de l’aigua més calenta, han anat transferint energia a les més lentes. No ho hem vist, però hi ha hagut moltíssimes col·lisions, a més de molècules d’aigua calenta que “emigraven” a la zona freda i també molècules d’aigua freda que marxaven cap la zona calenta. Ha estat un típic fenomen de difusió. La teoria de la informació ens permet mesurar la informació que ens manca per arribar a saber l’estat microscòpic: és la informació que ens caldria afegir a la mesura macroscòpica de la temperatura per tal d’aconseguir conèixer l’estat (posició i velocitat) de cada una de les molècules individuals. És moltíssima informació, però és mesurable (el bo de tot plegat és que podem mesurar la informació que ens manca sense haver d’obtenir-la). I és clar que la informació que ens manca és més gran al final que abans de treure la comporta: si ja sabem que una part de l’aigua és freda i que l’altra és calenta, ens caldrà afegir menys informació per arribar a conèixer amb precisió l’estat microscòpic de totes les molècules. L’entropia és la informació que ens manca o, si voleu, la informació perduda. És una mesura del nostre grau d’ignorància, del que no sabem sobre l’estat microscòpic del sistema que estem estudiant.

Però perquè, en tots els fenòmens espontanis que observem, aquesta entropia o mesura de la informació perduda creix? La resposta és sorprenent i ens arriba des de l’estadística. No sempre creix. El que passa és simplement que l’estat final que veiem és el de màxima probabilitat. Qualsevol sistema que observem passa la major part del temps en aquest estat maximal, perquè el temps relatiu que el passa en cada possible estat macroscòpic és proporcional a la seva probabilitat. Agafeu deu fitxes blanques i deu negres. Podeu pensar que les blanques son les molècules d’aigua calenta i que les negres son d’aigua freda. Ara, tireu-les totes juntes a terra. Us quedarà una distribució aleatòria de blanques i negres. Quina és la probabilitat que, a terra, us quedin totes les blanques a una banda i totes les negres a l’altra? Aneu repetint l’experiment i us convencereu que la probabilitat és petitíssima. Doncs això és el que passa a la banyera, però amb trilions de fitxes (molècules).

L’estadística ens diu que, en tots els fenòmens físics que veiem, hi ha petites fluctuacions del seu macroestat i petites fluctuacions de l’entropia. Son fluctuacions inobservables i incommensurables, que mai podrem mesurar. Les fluctuacions observables i mesurables no son impossibles, però son tan extremadament rares que quasi segur que mai les podrem observar. L’entropia de l’aigua ja barrejada de la banyera ni creix ni és constant. Fluctua segons un petit soroll aleatori. És altament improbable, però la probabilitat que en algun moment la fluctuació arribi a ser observable i que veiem que l’entropia disminueix, no és nul·la. I és clarament més alta que la probabilitat que el sol s’aturi (segons la llegenda bíblica) perquè aquesta darrera sí que és nul·la. El  text de “The new world of Mr. Tompkins” de George Gamow, ens parla de la sort que podríem tenir si un dia veiéssim que el whisky del nostre got es posa a bullir espontàniament. La segona llei de la termodinàmica és un fet estadístic. No és que l’entropia creixi, sinó que és molt més probable que creixi que no pas que disminueixi.

Però a la natura, no tot es dilueix ni es desfà. Si rebem energia, podem construir, reagrupar i ordenar. Ho veiem cada dia a la natura i en els éssers vius. L’energia del sol i els moviments de la terra remouen constantment l’atmosfera i eviten que es converteixi en una bassa d’oli en equilibri. Ens regalen el vent, els núvols i tots els fenòmens meteorològics. I els éssers vius estem constantment ordenant i construint: els arbres sintetitzen compostos orgànics a partir de substàncies diluïdes al terra, les abelles i les formigues construeixen ruscs i nius, les vaques fan llet i els humans fabriquem cotxes i ordinadors. Moltes de les partícules de ferro rovellat erosionat acabaran al terra i seran absorbides, processades i reordenades pels arbres i vegetals. Tots els éssers vius treballen per a reduir l’entropia. És l’essència de la vida.

I cóm pot ser que els éssers vius redueixin l’entropia si hem dit que els fenòmens que observem son aquells en els que l’entropia creix? Els humans podem re-composar els trossos d’un got trencat, o podem evaporar l’aigua del got, recuperar-ne el sucre i refer el terròs inicial. El problema és que necessitarem més energia de la que caldria per tornar estrictament enrere el fenomen. En el mite d’Homer, Penèlope teixeix de dia i desfà la seva feina a les nits. El que ens diu la segona llei de la termodinàmica és que pot recuperar energia en desteixir, però sempre en necessitarà més per tornar a teixir. Un cotxe que aprofiti l’energia de les frenades, mai podrà recuperar tota l’energia de les accelerades. Els éssers vius estem treballant o ordenant tota la vida, però el balanç és negatiu: acabem desordenat més l’univers del que ordenem casa nostra. Per ordenar qualsevol cosa, necessàriament hem de deixar l’univers més desordenat del que estava.

Nota: Boltzmann, junt amb Maxwell i altres, va proposar el que avui coneixem com la teoria cinètica dels gasos. Segons aquesta teoria, les molècules es mouen constantment i el que nosaltres anomenem temperatura no és més que una mesura de la velocitat mitjana de les molècules. La magnitud H de Boltzmann en un sistema que macroscòpicament té una determinada temperatura i un determinat nombre de partícules i que ocupa un determinat volum, es pot demostrar que coincideix amb la magnitud anomenada entropia per Clausius. Només cal canviar el seu signe. El teorema H de Boltzmann diu que en els sistemes aïllats i com a conseqüència de la dinàmica i de les col·lisions moleculars, la magnitud H sempre decreix i arriba a un mínim a l’equilibri. Justament, a l’equilibri, la distribució de velocitats resultant és l’anomenada distribució de Maxwell.

L’entropia és una mesura de la informació que ens falta, de la informació perduda o, si voleu, del nostre grau d’ignorància sobre l’estat microscòpic de totes i de cada una de les partícules. Aquí teniu una bona explicació: “El dimoni de Maxwell és un ésser imaginari que pot obrir o tancar una comporta que uneix dos recipients plens del mateix gas a la mateixa temperatura. La comporta és prou petita per a que en obrir-la només passi una molècula de gas d’un cantó a l’altre. Si en apropar-se una molècula a la comporta el dimoni tingués la informació de si la seva velocitat és superior o inferior a la velocitat quadràtica mitjana de les molècules dels recipients, podria obrir i tancar la comporta selectivament de forma que les molècules ràpides passessin al recipient calent i les lentes al recipient fred. En fer això la calor passaria del recipient fred al calent i l’entropia del conjunt format pels dos recipients disminuiria però com que per poder-ho fer ha de tenir la informació de la velocitat i com que segons el segon principi de la termodinàmica l’entropia de tot sistema tancat (considerant el mecanisme que permet captar la informació) ha d’augmentar, resulta que per aconseguir la informació cal fer augmentar l’entropia exactament en la mateixa quantitat en què es pot fer disminuir en emprar aquesta informació. Plantejant les equacions que en resulten d’aquestes idees s’arriba a la formulació de l’entropia que s’empra en teoria de la informació”

En l’equilibri, hi ha informació mínima o informació perduda màxima, segons Claude Shanonn. Entropia i informació estan íntimament relacionades. Com ja hem dit, l’entropia es pot veure com una mesura de la ignorància. Si sabem que el sistema està en un cert macroestat, la seva entropia mesura el grau d’ignorància de l’estat detallat (microscòpic) en que es troba, tot comptant el nombre de bits que calen per especificar-lo i en el supòsit que tots els microestats son igualment probables.

Societat de la informació o societat de la comprensió?

divendres, 20/07/2012

Fa una setmana, el divendres 13 de juliol, la Milagros Pérez Oliva va parlar a la sessió de clausura de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, i va impartir una conferència sobre com els mitjans de comunicació alimenten l’autoritarisme. Podeu escoltar-la aquí, val la pena. Deixeu-me que, de tot el que va dir, en remarqui dues idees.

Una de les coses que ens explicava la Milagros Pérez Oliva és que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Sabem que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber. No és una imposició d’autoritat. La posseeix la persona que té coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria i que és respectada. El seu valor es basa en la conformitat dels altres.

Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb “auctoritas”, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. Això, ho hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla. En el cas ja més concret de la ciència, us podria citar exemples concrets d’estudiants de màster i doctorat i de joves investigadors que acaben citant i creient-se el que han vist a documents sense cap credibilitat. Hem d’aprendre a usar internet. Així com hem aprés que les tisores no s’agafen per la punta, hem d’aprendre que la informació de la xarxa sempre cal passar-la pel garbell de la credibilitat, de la “auctoritas” i de la denominació d’origen. Si ho fem amb els vins, perquè no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell de les informacions és el primer pas cap a la comprensió.

Un segon aspecte que va tractar la Milagros Pérez Oliva va ser el de la diferència que hi ha entre llegir en paper i llegir en pantalla. Els llibres porten a una lectura profunda i lineal (que s’inicia en l’estructura física dels papirs). La pantalla ens porta a “passar per sobre” a lliscar i picotejar tot saltant d’un lloc a l’altre. Hi ha diversos estudis que mostren que aquesta lectura discontínua és un altre element que dificulta la comprensió. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític.

Internet és una eina, una eina molt potent que ens està canviant. Però la responsabilitat de l’ús de les eines és sempre nostra. No la podem defugir. Els ganivets ens ajuden a tallar el pa, però també poden ser armes agressives. Si la informació indiscriminada a internet no ens serveix per a incrementar la nostra comprensió, no ens serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. Ens apuntem a anar cap a la societat de la comprensió?

En Manuel Azaña va dir que “si els espanyols només parléssim del que sabem, es produiria un gran silenci… que podríem aprofitar per estudiar”. Crec que també s’ens pot aplicar als catalans.

Acabo amb un acudit del Roto: “gràcies a les noves tecnologies, m’informo al moment i ho oblido a l’instant”…
Roto_OlvidoAlInstante.jpg