Entrades amb l'etiqueta ‘internet’

Què és la veritat?

divendres, 6/10/2017

Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de visitar les excavacions de Càstulo, de la mà de Marcelo Castro, director d’aquest conjunt arqueològic i un dels experts actuals en arqueologia romana. Com diu en Javier Esturillo, en Marcelo és un home senzill, entusiasta, i que té un especial poder de seducció. Jo afegiria que és un científic. Durant dues hores vaig quedar atrapat per les seves explicacions i pel que ens anava comentant d’aquesta ciutat soterrada, a 7 quilòmetres de Linares, de la que encara hem d’esperar per saber-ne molt més. Ens va parlar del Mosaic dels Amors i de la meravellosa patena de vidre que hi han trobat. I ens va explicar el procés de construcció de les teories arqueològiques. Al principi de les excavacions, deia, els voluntaris quedaven molt sorpresos de les llargues discussions entre els experts arqueòlegs, en reunions en què cada un d’ells defensava amb la màxima tenacitat la seva teoria; totes elles eren dispars i contraposades. Ara, bé, amb el temps, cada pedra i cada objecte que trobaven era una nova evidència, que descartava certes opcions mentre reafirmava d’altres possibilitats. Cada petita pedra era una espurna, un regal de fa vint segles que els portava una mica més de llum. La gran sorpresa d’aquells mateixos voluntaris era veure que, al cap d’uns mesos, a les reunions s’havia deixat de discutir i hi havia consens. Les dades havien anat modelant la teoria que ara tots feien seva. En un procés de refinament basat en allò que els explicaven les pedres, tots havien anat fent una transformació mental que els portava al consens, en un camí que havia començat amb múltiples veritats individuals i acabava amb la construcció d’una teoria altament versemblant.

En Michael Shermer diu que hem de ser sempre conscients de quines són les evidències en què basem les nostres afirmacions. El nombre de pàgines que veig que té el llibre que estic llegint, és cert per observació. L’afirmació que diu que l’univers va començar amb el big bang és altament probable que sigui certa, per la confluència i concordança d’experiments molt diversos com l’observació del fons còsmic de micro-ones, la distribució de galàxies, el desplaçament cap al vermell de la seva llum, l’expansió de l’univers i la gran quantitat d’elements lleugers com l’hidrogen i l’heli. Altres afirmacions, en canvi, són personals i només són verificables per validació interna. És el que passa, per exemple, quan dic que la xocolata negra és millor que la xocolata amb llet. En tot cas, Shermer explica que cal aplicar el principi de proporcionalitat: com més rar és el que ens diuen i ens volen fer creure, més proves i evidències hem de demanar. I, quan cerquem una explicació per un determinat fet, el consell és analitzar sempre diverses alternatives i quedar-nos amb la més probable. Perquè en ciència no hi ha veritats absolutes. Les afirmacions i teories es basen en dades, experiments i evidències i sempre tenen una certa probabilitat de ser incorrectes.

Els teoremes, en matemàtiques, són veritats perpetues. A les ciències experimentals, en canvi, la veritat no existeix, només és probable i caduca. I, si pensem en les persones, encara menys: cada un té la seva, que va construint i adaptant al medi. Per això, més que parlar de veritats, probablement hauríem de parlar d’evidències contrastades, basades en dades i en els fets. Perquè la ciència es basa en llegir molt per intentar saber el màxim del que s’ha fet fins ara, en no donar res per cert ni per segur, en cercar i obtenir evidències empíriques, i en plantejar i publicar, en base a tot l’anterior, noves hipòtesis, teories i solucions que sabem que seran caduques i que només són certes amb una determinada probabilitat.

La ciència, però, s’ha dotat de mecanismes de filtrat per incrementar el més possible aquesta probabilitat. Són els mecanismes de revisió de les revistes científiques. Els articles amb els nostres resultats i teories que enviem a aquestes revistes, són revisats per determinats investigadors anònims, que analitzen si el que diem mereix ser publicat o no. Aquest procés, que és molt més sever a les revistes de prestigi, actua com a control de qualitat i acaba garantint que el que finalment es publica sigui més fiable. És un procés no exempt d’errors, és clar. Però funciona millor que altres perquè garanteix que sempre que llegim un article en una revista científica, sabem que al menys hi hagut algunes persones que se’l han llegit i que l’han acceptat (sempre és més fiable l’opinió de lectors experts que la dels propis autors). El sistema basa la credibilitat del que llegim, en aquest filtre construït sobre l’opinió de revisors anònims i en el fet que algunes revistes són “més bones” que altres perquè apliquen filtres més estrictes. En el món de la ciència, la fiabilitat de qualsevol resultat es basa per tant en indicadors que inclouen el tipus de revista que el publica i el grau de reconeixement internacional dels autors, indicadors que d’alguna manera ens mostren la seva auctoritas: la capacitat moral dels autors per emetre una determinada opinió qualificada. La credibilitat dels resultats, això sí, implica esforç i moltes frustracions sobretot per part dels joves investigadors, que han de veure i acceptar moltes vegades com se’ls rebutgen treballs que ells consideren d’alta qualitat. És el preu que cal pagar, en un mecanisme que molt sovint acaba demanant superació, esforç i perseverança.

En canvi, però, la informació a internet en general no inclou cap filtre. Podem dir tot el que volem i fins i tot, insultar i ser poc tolerants. Sempre hi haurà qui ens llegeixi i tal vegada podem acabar fent-nos virals amb qualsevol bajanada. El cas recent de Mary Beard és molt significatiu. Encara que tinguis proves sobre la diversitat ètnica i cultural al Regne Unit, per exemple, si ho publiques a internet, pots rebre un allau d’insults. No importa que tinguis evidències que confirmin el que dius. A internet, les opinions refrendades no són més sòlides ni més acceptades que les mentides i els mites. Per això, quan accedim a la informació de les xarxes i a internet, hem d’estar molt preparats. Perquè, com que no hi ha filtres previs, el filtre l’hem d’aplicar nosaltres. En un escenari en què tothom pot dir el que vulgui, la responsabilitat és dels qui rebem i llegim la informació, perquè a l’època de la postveritat, ja no sabem què és veritat. La única solució és la post-ratificació de tot. No creure’ns res d’entrada, no reaccionar al moment, comprovar amb altres fonts, esbrinar qui són les persones que ho han escrit, veure què diuen els mitjans de comunicació que disposen de comitè editorial, analitzar-ho tot amb esperit crític. Se’ns gira feina…

Davant aquesta sorprenent seguretat de molts dels que escriuen a internet i a les xarxes, tenim el “només sé que no sé res”. Perquè si alguna cosa sabem segur, és que ciència no arribarà mai a explicar el sentit i l’origen de tot. Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics“, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939 (la cita és de la pàgina 68 a la versió castellana). Les teories científiques, com tot en aquest Univers, neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren. Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens prevé contra la vanitat científica. Diu que els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. Continua dient: “En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del que no pot obrir la caixa i del que només en veu el moviment de les agulles i en sent el seu tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai podrà estar segur que la seva imatge és la única que els pot explicar. Mai podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”. Tota una lliçó de fa quasi 80 anys sobre què és la veritat, en aquests moments en els que estem temptats a pensar que amb internet ho podem saber tot.

———
Per cert, en César Antonio Molina diu que vivim en una concepció lúdica de la vida, en la que l’evasió, el culte al cos i el no pensament s’anteposen a tota manifestació cultural, i en la que, gràcies a internet, la gent té la sensació que ho sap tot i que de tot pot opinar. Tenim, diu, ciutadania lleugera, democràcia lleugera, vida lleugera i educació lleugera, al costat de videocràcia, videopolítica i teleciutadans.

Internet i els nivells de realitat

divendres, 18/08/2017

En aquests temps de la postveritat, no és fàcil entendre el que realment passa i destriar-ho d’allò que ens volen vendre. Molts són els qui volen influir en els altres, amb mètodes que sovint deixen aparcades les consideracions ètiques. La publicitat ens promet l’impossible, i els polítics utilitzen mètodes publicitaris per a fer que cada persona escolti el que vol sentir, amb programes electorals individualitzats a la carta que només pretenen guanyar vots.

En Chris Swain, en un article científic (i profètic) de fa deu anys, proposava un conjunt de directrius per dissenyar jocs d’ordinador que poguessin conduir a un canvi social. Entre d’altres regles, deia que calia integrar experts en la matèria, abordar problemes recargolats (que no tinguin regles clares), construir una comunitat sostenible, mesurar la transferència de coneixements i fer que siguin divertits. Pot semblar innocent, però el fet de voler influir, a travès de jocs suposadament innocus, fa saltar moltes alarmes. Qui decideix les característiques d’aquest pretès canvi social? Hi ha gent que té clar on vol que anem els demés? Darrera l’aparent caire democràtic d’internet, hi ha la tirania d’uns pocs?

De fet, he de confessar que he descobert en Chris Swain fa pocs dies, mentre llegia el darrer llibre de la Carme Torras: “Enxarxats”. El meu interès va anar creixent a mesura que llegia i anava entrant a l’estructura i al joc narratiu, fins que al cap de ben poc vaig quedar enganxat a la seva “xarxa” i ja no el vaig poder deixar. En acabar, tenia els pèls de punta. Només us en faig un tast. És de quan proposen un sistema, a una de les protagonistes, per donar a cadascú l’ample de banda que es mereix i així escollir sempre l’opció més beneficiosa per la col·lectivitat. Li diuen que només haurà d’assenyalar les veus a potenciar i a inhibir, valorant la gradació i la seva urgència. Després, “l’equip” ja s’encarregarà d’arbitrar els recursos en xarxa per a que cada identitat tingui el ressò que li correspon.

Tot plegat pot semblar ciència ficció, però hi ha molts indicis que diuen que una part de tot això ja és aquí amb nosaltres. Al món de la xarxa, hi ha qui pot veure més nivells de la realitat que altres. La Carme Torras, a més d’altres exemples, parla també dels jocs amb objectiu i concretament del joc ESP. En aquest article, que cita la Carme, en Luis von Ahn i la Laura Dabbish van proposar treure profit de la intel·ligència humana a través dels jocs d’ordinador. El recurs és vast i temptador, perquè, per exemple i segons von Ahn i Dabbish, els joves americans de 21 anys han destinat una mitjana de deu mil hores (poca broma) jugant a jocs d’ordinador. La idea darrera d’ESP és aprofitar, com a efecte secundari, part d’aquestes hores per etiquetar imatges i millorar després la cerca web d’imatges basada en noms. Per exemple, una imatge d’un home i un gos es podria etiquetar com “gos”, “home” i “mascota”. El joc és ràpid, agradable i competitiu. Les coincidències dels jugadors determinen les millors descripcions i també els rànquings. Ara bé, al final, uns juguen i altres s’aprofiten de la feina feta mentre els primers s’entretenien. Perquè el cert és que hi ha qui va guanyant diners amb el que fem, el que diem i el que pugem a la xarxa. En som prou conscients?

Crec que en Michael Shermer té tota la raó. La única manera de entendre les coses i de tenir un bon nivell de visió i comprensió de la realitat a tots nivells, és ser molt escèptic. No ens podem creure res del que ens ofereixen ni del que trobem a internet sense abans comprovar-ho. Cal cercar diverses fonts d’informació (com més, millor) i conèixer la seva autoria, perquè les autories sòlides són les que porten a “l’auctoritas“. I, en cas d’incertesa, sempre és millor i aconsellable continuar en el dubte abans que acceptar explicacions poc convincents. Diuen que els dubtes obren la ment, mentre que les certeses la tanquen…

————

Quan acabava d’escriure aquest article, els terribles atemptats de Barcelona i Cambrils ens han colpit en ple estiu. El que segueix, així com el comunicat del Centre Delàs i molts d’altres, ens confirma que no tenim por i que continuarem defensant els drets humans, la pau, la diversitat i la justícia global. La imatge de dalt és la foto de la normalitat, que he fet a les 24 hores de l’atemptat de les Rambles.

Per cert, el Centre Cultural Islàmic Català comunica que s’uneixen a tots els ciutadans de totes les creences i religions en contra de la barbàrie d’aquests dies, i que s’uneixen per la pau i la seguretat a la nostra diversa societat catalana. Perquè no es pot permetre que els racistes utilitzin la sang de les víctimes per acusar i criminalitzar cap col·lectiu de l’espectre ciutadà de Catalunya.

La transmissió continua

dimecres, 8/10/2014

La paraula anglesa “streaming” no és fàcil de traduir. Una de les definicions que trobo més adient és la que diu que “streaming” és un mètode per transmetre o rebre dades per internet de manera continua i estable. Per això, el concepte de transmissió continua és probablement un dels que més s’apropa al significat d’aquesta paraula anglesa. El concepte s’aplica habitualment a la transmissió d’àudio i vídeo quan es fa de manera que el material es pot reproduir mentre s’està encara rebent. L’avantatge és que qui vol escoltar música o veure una pel·lícula, ho pot fer sense haver d’esperar a que s’hagi descarregat tota la informació.

La imatge que veieu és una captura de pantalla d’aquest vídeo de YouTube. A sota podeu veure dues barres, una vermella i una de color gris. La vermella indica en quin punt de la reproducció del vídeo ens trobem. Mentre va avançant regularment, també ho fa la barra grisa, que sempre és més llarga i que ens mostra la part de vídeo que ja s’ha descarregat en el nostre ordinador. Si tinguéssim problemes de xarxa i s’aturés la transmissió, la barra grisa deixaria d’avançar. I si els problemes no es resolguessin, deixaríem de veure el vídeo quan la barra vermella arribés al mateix punt on s’havia aturat la grisa. Quan veiem vídeos en transmissió continua, habitualment observem una diferència significativa entre el que s’ha transmès i el que estem veient. És la diferència de longitud entre les dues barres vermella i gris. El sistema es cura en salut i sempre intenta que la informació rebuda vagi per davant de la que estem visualitzant o escoltant. Però no sempre és tan fàcil. La cosa es complica en aplicacions interactives com Skype o Hangouts. En aquests darrers casos, pràcticament no tenim marge de temps perquè quan hi ha retards, la comunicació amb l’altra persona deixa de ser fluida. De fet, a les videoconferències, s’ha vist que els retards superiors a dues dècimes de segon no són ben tolerats pels usuaris.

Ja fa 90 anys, en George Squier va patentar un sistema per transmetre informació a través de les línies elèctriques. El seu mètode es va utilitzar després per enviar música de manera continua a clients comercials, i va ser clarament un precursor del que ara fem i tenim. Però tot plegat no es va poder desenvolupar fins fa uns vint anys. Calía una xarxa informàtica potent com que ara tenim a internet, comunicacions amb un bon ample de banda i dispositius mòbils com els actuals telèfons amb accés a la xarxa.

Cóm podem enviar pel·lícules llargues amb aquesta filosofia de transmissió contínua? Què podem fer per començar a veure el vídeo sense haver d’esperar a rebre’l en la seva totalitat, si les pel·lícules i vídeos digitals són de fet un sol fitxer? Què podem fer per a veure pel·lícules que ocupen més d’un Giga Byte, al nostre telèfon? Les tècniques de transmissió continua, enlloc de voler enviar tota la informació de cop, la divideixen en trossets molt petits que envien de manera independent. Aquests trossets, anomenats paquets, són com cartes o petits missatges. És com si volguéssim enviar tot un llibre per correu i només tinguéssim sobres petits i segells de cartes. Les tècniques d’streaming o transmissió continua separen tots els fulls del llibre, preparen sobres amb un full a cada un d’ells, i els envien tots per correu. Cada paquet, cada sobre, conté informació (un tros molt petit del vídeo o un full del llibre en el nostre exemple) i l’adreça de destí. La transmissió per la xarxa és de fet molt similar a una tramesa per correu postal, perquè no sabem quin camí farà cada paquet. Hi ha molts possibles camins entre l’origen i el destí, molts camins alternatius que porten al mateix lloc final. Pot ser molt bé que diferents paquets amb trossets del mateix vídeo acabin seguint camins molt diversos per la xarxa, en funció dels diferents graus de càrrega i saturació locals. Cada cop que un paquet arriba a un ordinador enmig de la xarxa (anomenat node o servidor), aquest analitza l’estat local de la xarxa i redirigeix el paquet cap algun altre node de manera que es vagi acostant al destí final. El resultat, vist des de l’ordinador final (per exemple, el nostre telèfon) és que anirem rebent totes les cartes, encara que desordenades. Per a poder tornar a llegir el llibre a l’ordinador final ens cal tenir numerats els paquets (en el cas del llibre això és immediat, perquè ens podem basar en la numeració de les pàgines) i anar guardant els que arriben, per assegurar que quan llegim una pàgina ja hem rebut i hem pogut llegir totes les anteriors.

Una solució interessant, que utilitza la mateixa infraestructura de servidors web (anomenats servidors HTTP) que fem servir quan naveguem per internet, és l’anomenada MPEG-DASH. De fet, és la primera que ha esdevingut un estàndard internacional. La tècnica MPEG-DASH permet veure informació multimèdia en tot tipus de dispositius com televisors amb connexió a internet, telèfons, tauletes i d’altres, i té l’avantatge addicional de ser adaptativa. Aquesta propietat de ser adaptatiu vol dir que cada petit trosset de vídeo, molt breu, es codifica i s’envia com diversos paquets alternatius, amb diferents graus de qualitat. Imaginem per exemple que estem veient una pel·lícula amb aquest sistema de transmissió continua, i que el servidor l’envia dividida en paquets d’un segon de durada cada un. En un esquema clàssic de transmissió continua, la pel·lícula d’una hora i mitja s’enviaria de manera progressiva com a 3600+1800=5400 paquets individuals i diferenciats d’informació, tots ells numerats de manera creixent en el temps. El receptor sap que, per mostrar el segon de vídeo corresponent a un paquet, abans ha d’haver mostrat de manera ordenada tots els paquets amb nombre d’ordre inferior. Si un paquet no li arriba, s’haurà d’aturar la presentació del vídeo. En canvi, amb la tècnica MPEG-DASH, per a cada segon de pel·lícula, el servidor enviaria (per exemple) tres paquets equivalents i alternatius: un d’alta qualitat, un de qualitat mitjana i un de baixa qualitat. Ha d’enviar molts més paquets (en el nostre cas, hauríem d’enviar un total de 16200 paquets, el triple de 5400) però l’avantatge és que els paquets de baixa qualitat, en ocupar menys Bytes d’informació, viatgen més ràpid per la xarxa. Si la xarxa es col·lapsa i en un cert moment esdevé més lenta, el receptor, si veu que un paquet d’alta resolució no li arriba, podrà utilitzar paquets alternatius de baixa resolució (que és molt segur que li hagin ja arribat) en lloc d’aturar el vídeo.

Hi ha una certa semblança entre la xarxa d’internet i el nostre cervell. El cervell humà té de l’ordre de 86 mil milions de neurones. Però més que el nombre de neurones, l’important és el nombre de connexions, la xarxa que hi ha entre elles. Tot i aquests vuitanta mil milions de neurones, el que fa que siguem humans són els quasi mil bilions de connexions sinàptiques que les interconnecten. La complexitat d’internet és més petita, però les seves dimensions són cada cop més impressionants. En aquesta web podeu veure en temps real la complexitat de la xarxa i el seu grau d’utilització mesurat en nombre d’usuaris, correus electrònics, tweets, cerques a Google i altres. Ja tenim de l’ordre de mil milions de llocs web. El repte de les aplicacions de comunicació interactiva (com Skype i Hangouts i, en menor grau, WhattsApp i d’altres) és que hi ha moltíssima gent que s’està comunicant i enviant informació al mateix temps. No és com el telèfon de fa cinquanta anys, que tenia un sol cable per on havien de passar totes les trucades. Els missatges, la veu i les videoconferències es desgranen en infinits paquets que van trobant el seu camí per la xarxa a cada instant, sense retards aparents. Si ho podem fer és gràcies a la flexibilitat de la distribució de paquets a través d’internet, flexibilitat que es basa en adaptar el recorregut de cada paquet segons l’evolució de l’estat de la xarxa a cada zona. La xarxa d’internet funciona i permet la transmissió continua gràcies a la seva plasticitat i capacitat d’adaptació. D’alguna manera, hem portat la plasticitat del nostre cervell al disseny de la xarxa d’internet, usant paquets molt petits i fent que els camins entre nodes (neurones) siguin dinàmics i adaptables. És aquest invent màgic el que permet que tots podem estar connectats a la vegada.

Per cert, Paul Krugman diu que l’actual equilibri polític descansa sobre el fonament de la ignorància, perquè l’opinió pública no té ni idea de com és la nostra societat. Explica que, segons càlculs recents, la major part del creixement des de l’any 1973 ha anat a parar al 0,1% de la població, la mil·lèsima part de la població que concentra la riquesa.

Màquines per veure i percebre

dijous, 28/02/2013
InsectesRobotics.png

Insecte robòtic, de Harward

A Barcelona, aquests dies tenim el congrés internacional dels mòbils, el WMC. Mentrestant, al Laboratori de micro-robòtica de la Universitat de Harvard estan experimentant amb insectes artificials, com podeu veure en aquest vídeo (si voleu, en aquest altre vídeo podeu veure’n el disseny i procés constructiu).

El congrés internacional dels mòbils és noticia perquè els telèfons mòbils són noticia. Com que hi ha mercat, hi ha negoci. Des de fa uns anys, els mòbils han esdevingut les nostres joguines ubiqües, aquests aparells que sempre portem al damunt i dels quals probablement som massa dependents. Els insectes artificials de Harvard són notícia perquè, com diuen Radhika Nagpal i Robert Wood del Microrobotics Lab, una de les seves aplicacions futures pot ser  detectar i localitzar persones atrapades i sepultades com a conseqüència de catàstrofes naturals (o artificials). Els insectes podran volar i ficar-se per escletxes tot cercant indicis (canvis de temperatura i de concentració d’anhídrid carbònic, sorolls) que indiquin la presència de persones vives.

Què tenen en comú els telèfons mòbils i els micro-insectes robòtics de Harvard? Els sensors. Uns i altres són màquines per estendre els nostres sentits. Màquines per veure, sentir i percebre el que és més enllà de la nostra percepció directa. Els telèfons actuals porten GPS per saber on som, brúixoles per si ens volem orientar i sensors de verticalitat que fan que les fotos girin automàticament quan girem el telèfon. Ens podem descarregar aplicacions que ens informen de l’estat del cel o de la posició dels astres. De fet, els actuals telèfons són contenidors d’aplicacions amb uns quants sensors (micròfon, càmera…) i un altaveu. Fa poc, el meu telèfon va començar a anar cada cop més lent. Vaig decidir-me per la solució dràstica i coneguda d’apagar i tornar a engegar. Quan ja estava a punt de fer-ho, vaig veure aquest missatge: “Ens sap greu, l’aplicació telèfon ha deixat de funcionar”. En aquests dispositius, el telèfon tan sols és una aplicació més, una entre les moltes que contenen. Com la brúixola o el pronòstic del temps. Aplicacions que utilitzen sensors. No tan lluny, de fet, del funcionament dels micro-insectes robòtics. En aquests insectes, els seus sensors visuals, químics i acústics són els que permetran controlar-ne el comportament i el vol. Tot, sobre la base d’una limitada percepció de l’entorn i de la comunicació amb els companys de l’eixam robòtic. Una petita aplicació informàtica en el seu xip de control els ajudarà a volar, detectar, memoritzar i tornar al campament base per tal d’informar del que hauran trobat.

Els humans mai no ens hem conformat amb les nostres limitacions perceptives. Una bona part dels artefactes que hem anat inventant al llarg dels segles han estat per poder veure i sentir més enllà dels nostres sentits. Els miralls van ser molt emprats en les civilitzacions egípcia, grega, etrusca i romana. Els texts bíblics de fa 3500 anys ens expliquen que els sacerdots feien servir espills per veure els seus defectes i imperfeccions quan es rentaven. Galileo Galilei va descobrir que Júpiter tenia satèl·lits (llunes) amb el telescopi, i pocs anys després, Anton van Leeuwenhoek va construir els primers microscopis a mitjans del segle XVII. Els periscopis van permetre que els tripulants dels submarins poguessin veure-hi des de sota l’aigua. Ara podem veure moltes coses que abans, fa segles, no podíem. El fonendoscopi i els micròfons amb amplificadors ens permeten escoltar l’imperceptible. I des de fa pocs anys, amb la televisió i internet veiem a distància (la paraula tele-visió ho diu ben clar) i ens podem passejar per tot el món des del sofà de casa.

Ara, els telèfons ens porten la veu dels nostres fills i amics quan són lluny. Amb aplicacions con Skype  podem veure’ls i escoltar-los. I les càmeres de xarxa, les anomenades “web cam” són com milers d’ulls artificials que tenim al nostre abast. Podem veure allò que realment està passant ara mateix al Pirineu o a la costa. Fins i tot hem enviat ulls robòtics a observar altres planetes: en tenim a Mart. Aviat tindrem insectes robòtics que miraran per nosaltres. I tenim aplicacions per als telèfons mòbils amb sensors per a millorar els nostres hàbits i la nostra salut.

El segle XXI està essent el segle dels sensors. Assistim a una constant ampliació de la informació que podem percebre. La simbiosi entre sensors, internet, comunicacions i informàtica ha creat un gran sensor global que ara és a l’abast de tothom. Tenim màquines per veure i percebre. Però la responsabilitat del seu ús és com sempre, nostra. Tot plegat és clar que té els seus riscos. A mi m’agradaria que aquests nous sistemes servissin per poder viure millor tots plegats i també per poder comprendre i pensar críticament. El sensor global és una bona eina per comprendre, denunciar i actuar. És una eina molt potent que la societat civil comença a tenir a les seves mans.

Pagaments per internet, missatges xifrats i parelles secretes

dimecres, 12/12/2012

CartaBustia2.jpg Quan enviem una carta, no ens agrada que la llegeixin terceres persones. Tenim dret a la intimitat, i els encarregats del correu ordinari tenen el deure de garantir-ho.

Però de fet, si volem estar tranquils, el millor que podem fer és xifrar el nostre missatge. La història del xifrat (o encriptat) és quasi tan antiga com la de la humanitat, com ens explica en David Juher. Al llarg dels segles hem anat inventant sistemes cada cop més sofisticats per encriptar els missatges, amb l’objectiu que poguessin ser desxifrats pel destinatari però que fossin incomprensibles per a terceres persones. Però als humans ens agraden els reptes: sempre hi ha qui ha volgut interceptar i desxifrar (sobretot en èpoques de guerres i conflictes) els missatges. És la història del gat i el rata. Un dels pares de la informàtica, Alan Turing, va servir al seu país durant la segona Guerra Mundial tot desxifrant els codis secrets dels nazis i en concret els de la màquina Enigma.

Amb internet, tot això es complica. Cada dia enviem correus electrònics i documents. Fem transaccions, i des de fa uns anys hem començat a fer compres i pagaments per internet. Quina garantia tenim que aquests pagaments i transaccions no seran interceptats per terceres persones que se’n voldran aprofitar? La garantia, com veurem tot seguit, s’anomena RSA i PGP. El creador del sistema PGP, fa només vint anys, va ser en Phil Zimmermann. Zimmermann és físic i president de la “Open PGP Alliance“, un lobby en favor de software de codi obert. L’objectiu d’en Phil Zimmermann és el d’estendre l’ús habitual del xifrat al nostre àmbit privat. Diu: “Els serveis secrets tenen un bon accés a les tecnologies d’encriptació. També en tenen els governs, els contractistes de defensa, les empreses petrolieres i les grans corporacions. També, els traficants d’armes i de drogues. Però la majoria de la gent normal no han tingut accés a la tecnologia criptogràfica militar de clau pública, fins ara. El sistema PGP permet que la gent tingui la privacitat a les seves mans. Vaig crear el sistema PGP perquè hi ha una creixent necessitat social de privacitat”. El sistema PGP que va inventar Zimmermann va ser pensat per a nosaltres, per a la gent. És una bona pantalla per a protegir la nostra intimitat, com veurem tot seguit.

Es diu que els mètodes clàssics de xifrat treballen amb claus simètriques. En d’altres paraules, la clau (o conjunt d’instruccions) que usem per xifrar un missatge és la mateixa que farem servir per desxifrar-lo. Veiem-ho amb dos exemples. Si la nostra clau o regla de xifrat és que substituïm cada lletra per la lletra anterior en l’abecedari, el resultat d’encriptar la paraula “dilluns” serà “chkktmr”. És clar que el receptor podrà desxifrar fàcilment  el missatge si aplica les regles de xifrat a l’inrevés. Però aquesta idea és massa senzilla, i ben segur que d’altres persones podran interceptar-lo i desxifrar el seu significat, si volen. Una idea millor podria ser convertir el nostre missatge en xifres, “xifrar-lo”. Si la nostra clau indica que d=23, i=37, l=12, u=54, n=22, s=83, i que quan trobem dues “l” seguides el codi de la segona és l=56, la codificació de dilluns serà “23371256542283”. Aquest exemple ja és més difícil de desxifrar. I evidentment, podem pensar en sistemes més i més sofisticats. Però tots aquests sistemes de clau simètrica, per complexes que siguin, tenen un greu problema: tant qui envia i encripta el missatge com qui el rep, han de conèixer la clau de xifrat. Podem enviar missatges ben encriptats, però primer hem d’enviar la clau d’encriptació, i ens la poden interceptar. I si volguéssim enviar la clau amb total seguretat ens caldria encriptar-la, i llavors hauríem d’enviar la clau de xifrat de la clau… És el peix que es mossega la cua. Fins fa poc, fins la dècada dels 70, semblava que no hi hauria manera de poder enviar informació amb confidencialitat garantida.

Tot va canviar amb la proposta de Whitfield Diffie i Martin E. Hellman, i amb l’article-columna de Martin Gardner a la revista Scientific American de febrer de 1977. L’algorisme RSA (de Ronald Rivest, Adi Shamir i Leonhard Adleman, del MIT), presentat també l’any 1977, va ser la primera proposta pràctica basada en esquemes de clau pública o asimètrica.

El truc de l’algorisme RSA és que enlloc de tenir una clau de xifrat, en tenim dues. Tenim una parella de claus. A una d’elles l’anomenarem clau pública, i a l’altra, clau privada. El que es xifra amb una d’ells, es pot desxifrar amb l’altra. Per això diem que l’algorisme RSA és de clau asimètrica, perquè mai desxifrem amb la mateixa clau amb que hem encriptat. Si les dues claus de la parella les anomenem com C1 i C2, tots els missatges que xifrem amb la clau C1 els podrem desxifrar sense cap problema amb la clau C2. Diem que és de clau asimètrica, però el propi sistema és simètric: si preferim xifrar amb la clau C2, cap problema. L’únic és que ara haurem de desxifrar el missatge amb la seva parella: amb la clau C1. Només cal una cosa, per a que tot vagi bé. La parella de claus ha de ser una parella secreta. És fonamental que ningú pugui trobar el valor de C2 a partir de C1, ni que pugui trobar C1 a partir de C2 (vegeu la nota al final). La parella de claus (C1, C2) és com una parella de bessons que viuen separats i que no expliquen que tenen un germà. Viuen lluny un de l’altre, però els dos bessons es coneixen prou bé i el que xifra un qualsevol d’ells, l’altre ho sap desxifrar. Van ser creats junts, van néixer alhora, però no desvetllaran mai el seu secret. No diran mai qui és el seu germà bessó, quina és l’altra clau, per a que ningú pugui usar la clau pública de xifrat per a obtenir la clau privada de desxifrat.

En aquests sistemes de “parella de claus”, no hem d’enviar cap recepta de desxifrat, no enviem cap clau. Per això són extraordinàriament segurs. Hem resolt el problema clàssic de la criptografia. No ens poden interceptar la clau, simplement perquè no l’enviarem. Imaginem que la Marta vol rebre missatges xifrats. Tot el que ha de fer és crear una parella de claus. Aquesta parella (C1, C2) conté la seva clau pública (una qualsevol de les dues) i la clau privada (l’altra). La Marta es guarda la clau privada i en canvi explica a tothom quina és la seva clau pública. Qualsevol persona que vulgui enviar un missatge xifrat a la Marta, l’encriptarà amb la clau pública de la Marta (que ella ha publicat). Però els missatges només es podran desxifrar amb la clau privada, que no coneix ningú llevat de la Marta. Estem xifrant informació sense haver enviat cap clau.

Fins i tot, si volem garantir la identitat de la persona que ens està enviant un missatge encriptat, podem usar una doble encriptació. En aquest cas, cada un dels dos processos implica dos passos. Primer, l’emissor encripta el missatge que vol enviar amb la clau pública del receptor; però, en un segon pas, el torna a xifrar, ara amb la seva pròpia clau privada. D’aquesta manera, està signant el missatge, tot indicant que és ell qui l’envia. El receptor també procedirà en dos passos. Primer, fa servir la clau pública de l’emissor per desfer el xifrat de la seva signatura i així poder verificar l’origen del missatge (estem usant la simetria entre les dues claus de la parella). Finalment, el receptor desencripta el contingut del missatge amb la seva clau privada. El que sí cal és disposar d’agències de validació que puguin certificar l’autenticitat de la persona que signa amb aquests mitjans digitals.

En tot cas, l’únic problema del mètode RSA és que els algorismes de xifrat i desxifrat són molt complexes. Fins els anys 90, els sistemes de xifrat eren pràcticament monopoli dels governs, serveis secrets, exèrcits i grans empreses. La revolució del sistema PGP (les sigles PGP venen de “Pretty Good Privacy“) de Zimmermann és que ofereix seguretat i no és massa complex, sent apte per a ser usat en PCs i ordinadors personals. PGP fa servir un mètode clàssic de xifrat (dels que hem comentat, de clau simètrica) però quan envia les claus, les encripta amb l’algorisme de clau pública RSA. El mètode de xifrat PGP està pensat per a nosaltres, per a tothom, per a la societat civil. El sistema PGP permet que la gent pugui tenir la privacitat a les seves mans. Sens dubte, és una bona pantalla protectora per a la nostra intimitat.

Nota (de lectura optativa): Les parelles secretes es calculen amb nombres primers. Suposem que escollim dos nombres primers P i Q molt i molt grans (per exemple, de més de 300 xifres cada un d’ells). Ara, calculem el producte R = (P-1)*(Q-1) i el producte N = P*Q. Si escollim qualsevol nombre natural E tal que E i R siguin primers entre ells i calculem D com una de les solucions de l’equació diofàntica E*D+R=1 mòdul N (en altres paraules, D ha de ser tal que la resta de dividir E*D+R entre N sigui la unitat), ja hem trobat una parella secreta. Una de les claus (per exemple, la pública) és el conjunt dels dos nombres N,E mentre que l’altra clau (en aquest cas, la privada) és el conjunt dels dos nombres N,D. Hem pogut calcular les dues claus alhora, però la complexitat d’obtenir una d’elles si només coneixem l’altra, és increïblement gran (pel fet que els nombres amb que estem tractant són immensos). Per això podem afirmar que hem trobat dues claus que formen una parella realment secreta. Per encriptar qualsevol missatge, primer el convertim en un nombre enter M (en informàtica, això és immediat perquè tant els texts com els nombres enters són simples seqüències de bits). El missatge xifrat C el calcularem tot elevant M a la potència E. C serà finalment la resta de la divisió d’aquest resultat entre N. Quan el receptor rebi el missatge C, elevarà C a la potència D, i el missatge desxifrat serà la resta de la divisió d’aquest resultat entre N. Es pot demostrar que sempre, amb aquesta operació, el receptor tornarà a recuperar el missatge inicial M. Però ningú més podrà convertir C en M.

Societat de la informació o societat de la comprensió?

divendres, 20/07/2012

Fa una setmana, el divendres 13 de juliol, la Milagros Pérez Oliva va parlar a la sessió de clausura de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, i va impartir una conferència sobre com els mitjans de comunicació alimenten l’autoritarisme. Podeu escoltar-la aquí, val la pena. Deixeu-me que, de tot el que va dir, en remarqui dues idees.

Una de les coses que ens explicava la Milagros Pérez Oliva és que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Sabem que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber. No és una imposició d’autoritat. La posseeix la persona que té coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria i que és respectada. El seu valor es basa en la conformitat dels altres.

Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb “auctoritas”, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. Això, ho hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla. En el cas ja més concret de la ciència, us podria citar exemples concrets d’estudiants de màster i doctorat i de joves investigadors que acaben citant i creient-se el que han vist a documents sense cap credibilitat. Hem d’aprendre a usar internet. Així com hem aprés que les tisores no s’agafen per la punta, hem d’aprendre que la informació de la xarxa sempre cal passar-la pel garbell de la credibilitat, de la “auctoritas” i de la denominació d’origen. Si ho fem amb els vins, perquè no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell de les informacions és el primer pas cap a la comprensió.

Un segon aspecte que va tractar la Milagros Pérez Oliva va ser el de la diferència que hi ha entre llegir en paper i llegir en pantalla. Els llibres porten a una lectura profunda i lineal (que s’inicia en l’estructura física dels papirs). La pantalla ens porta a “passar per sobre” a lliscar i picotejar tot saltant d’un lloc a l’altre. Hi ha diversos estudis que mostren que aquesta lectura discontínua és un altre element que dificulta la comprensió. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític.

Internet és una eina, una eina molt potent que ens està canviant. Però la responsabilitat de l’ús de les eines és sempre nostra. No la podem defugir. Els ganivets ens ajuden a tallar el pa, però també poden ser armes agressives. Si la informació indiscriminada a internet no ens serveix per a incrementar la nostra comprensió, no ens serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. Ens apuntem a anar cap a la societat de la comprensió?

En Manuel Azaña va dir que “si els espanyols només parléssim del que sabem, es produiria un gran silenci… que podríem aprofitar per estudiar”. Crec que també s’ens pot aplicar als catalans.

Acabo amb un acudit del Roto: “gràcies a les noves tecnologies, m’informo al moment i ho oblido a l’instant”…
Roto_OlvidoAlInstante.jpg