Entrades amb l'etiqueta ‘IPB’

Qui se’n beneficia?

dijous, 7/02/2019

Fa poc, en Lluís Bassets ens va regalar una de les seves anàlisis geopolítiques clarividents. Deia que aquest món globalitzat no s’organitza en dos pols enfrontats ni es troba dividit en meitats separades per un teló d’acer. Que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment com abans. Parlava, a més de Veneçuela, d’aquest darrer episodi que estem vivint: la denúncia per part de Washington del tractat de limitació de míssils d’abast intermedi, la “joia de la corona del desarmament nuclear a Europa forjada per Reagan i Gorbatxov fa 30 anys”. Deia que les guspires salten a Veneçuela, Síria o a les fronteres europees amb Rússia, però que el nus de la tensió armamentística, i per tant bèl·lica, s’està construint a Àsia, i especialment en els mars que banyen la superpotència de la Xina.

Moltes organitzacions i entitats, entre ells la Oficina Internacional per la Pau (IPB), han denunciat aquest anunci de retirada del tractat de limitació de míssils. Perquè l’últim que el món necessita ara és una nova guerra freda que amenaci de manera immediata la vida i la supervivència humana.

Al segle XXI, no podem continuar actuant com en els temps de la guerra de Troia. I és que l’Eudald Carbonell ho diu ben clar, quan diu que encara som a la prehistòria de la humanització i es pregunta si en algun moment serem capaços de fer-nos humans. L’Eudald Carbonell explica que fer-se humà és un procés que implica tenir consciència crítica d’espècie. Hauriem de saber fer camí cap a la planetització, entesa no com globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a part del planeta.

Durant el segle XX vam escalfar el planeta com mai abans havíem fet. Ara, al segle XXI, tenim l’oportunitat de fer-nos humans, treballant tots junts per a resoldre els grans problemes que tenim com espècie i que la ONU ha sintetitzat perfectament en els seus objectius de desenvolupament sostenible 2030: reduir les desigualtats (objectiu 10), actuar tots junts per a lluitar contra el canvi climàtic (objectiu 13), treballar per la pau i la justícia tot resolent els conflictes en base al diàleg i la negociació (objectiu 16), a més d’eliminar la pobresa (objectiu 1) i la fam al món (objectiu 2) i treballar per l’accés universal al sistema de salut (3), per l’educació (4), per la igualtat de gènere (5), per l’accés universal a l’aigua neta (6) i a l’energia (7)… Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

En tot cas, hi ha una frase a l’article d’en Lluís Bassets que deixa entreveure el gran problema. És quan diu “que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment”. Perquè la clau de la bogeria actual que ens pot portar a l’extinció com espècie és el poder desmesurat de les immenses estructures de poder no democràtic que decideixen i manen al món. Com ja vaig comentar fa uns mesos, aquest és un tema que va estudiar científicament Stefania Vitali amb el seu grup investigador de la ETH Zuric, amb unes conclusions molt preocupants.

I aquest és el problema. Anem com anem perquè hi ha grups de poder mundial, no democràtics, que se’n beneficien. No treballen per la gent i pel planeta, sino que ho fan per incrementar el seu poder. Un poder que ens pot acabar matant a tots. Un poder que defuig els pactes i el diàleg mentre es consolida amb violència i mort. En Federico Mayor Zaragoza ens ho diu ben clar quan critica durament la plutocràcia d’aquests centres de poder no democràtic que manen en el G7, G8 i G20. En Federico Mayor es pregunta en base a què, aquests 7, 8 o 20 països més rics del món, pretenen tenir a les seves mans les regnes de la governació de 196 països.

Tot plegat no són opinions. Són fets. Enfront dels discursos xenòfobs interessats, en preocupant augment, que ens volen fer creure que hem de tenir por als altres i ens diuen que ens hem de defensar d’ells (tot amagant-nos aquells qui realment se’n beneficien), una bona proposta és llegir, confrontar opinions, pensar, usar el pensament crític, i… escoltar els homes de ciència desinteressats, que parlen clar. Ens ho van dir, fa poc més d’un any, aquests més de quinze mil científics en un article molt rigorós publicat a la revista científica “Bioscience“.

Però encara hi ha esperança. En Gonzalo Lizarralde, director de l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Montreal, diu que està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i dels esdeveniments meteorològics extrems. Però que també és en aquestes poblacions on hi ha més possibilitat de canvi. I que en aquestes comunitats, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: grups de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneixen per plantar arbres i fer altres millores. Són iniciaives que fan que tota la comunitat se’n beneficïi.

Ja ho deien els romans. Sempre cal preguntar-se: “Qui prodest?“.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza explica el que li va dir en Nelson Mandela: que això canviarà en pocs anys, perquè la dona (que, al contrari que l’home, només utilitza excepcionalment la força) és la pedra angular de la nova era. Per això, diu, el “si vis pacem, para bellum” ha de transformar-se en “si vis pacem, para verbum”. Al segle XXI, hem de preparar la paraula. La paraula de les dones.

Versemblança, comprensió i actuació

divendres, 16/03/2018

Diuen que la versemblança és la qualitat d’un fet o enunciat de resultar creïble i coherent en el seu marc. I, encara que el seu ús primordial és en el camp de la ficció, el concepte ens és cada vegada més útil a la vida real i quotidiana, en aquest món de veritats paral·leles que tenim.

La versemblança d’una determinada frase o afirmació es pot mesurar amb la probabilitat que té de ser certa, i això es pot fer en base a una anàlisi de la seva autoria, a contrastar-la amb altres fonts i a la cerca de fets objectius que permetin refrendar-la o rebutjar-la. Aquest procés d’assignació de probabilitats a les frases que ens arriben, si és objectiu i rigorós, donarà caràcter científic als nostres resultats. Ara bé, justament per això, molt sovint no és possible afinar en l’assignació d’una probabilitat concreta al fet que ens ocupa i, com veurem tot seguit, ens hem de conformar amb una classificació en categories o graus de versemblança. És quelcom que no desllueix en absolut els resultats, perquè voler anar més enllà seria entrar ja en el món d’allò que és subjectiu i no constatable.

FactCheck és un projecte del Centre de polítiques públiques Annenberg de la Universitat de Pennsilvània. En ell, segueixen amb precisió el que diuen els principals actors polítics dels Estats Units en forma d’anuncis televisius, debats, intervencions, entrevistes i comunicats de premsa. El seu objectiu és aplicar les millors pràctiques del periodisme i del món científic i acadèmic per tal d’augmentar el coneixement i el grau de comprensió objectiva de la gent. Un exemple: El secretari del departament d’interior dels Estats Units, Ryan Zinke, va afirmar fa poc que la petjada de carboni de l’energia eòlica és significativa, i que “tot tipus d’energia té conseqüències [climàtiques]”. Però la versemblança d’aquesta frase és nul·la, segons aquest estudi de FactCheck. L’estudi cita Garvin A. Heath, científic del Laboratori Nacional d’Energies Renovables dels USA, que va concloure (després d’una revisió de la literatura científica) que l’energia eòlica produeix al voltant d’11 grams de diòxid de carboni per quilowatt-hora d’electricitat generada. El carbó, en canvi, genera uns 980 grams de CO2/kWh i el gas natural aproximadament uns 465 grams de CO2/kWh. En altres paraules, la petjada de carboni del carbó és gairebé 90 vegades més gran que la del vent, i la del gas natural és més de 40 vegades més gran. L’estudi de FactCheck conté dades interessants sobre el valor de la petjada de carboni de diferents fonts d’energia que ara utilitzem, valors que inclouen tot el cicle de vida dels generadors i centrals, des de la seva fabricació fins el seu ús i reciclatge.

Tenim altres organitzacions que es dediquen a analitzar, en base a fets, el que ens diuen els polítics, les empreses i els mitjans de comunicació, com OpenSecrets, PolitiFact i Snopes. La primera fa un examen diari de les indústries, organitzacions i persones que intenten influir en el procés democràtic de les societats (sobretot la nord-americana) amb mecanismes antidemocràtics basats en el poder econòmic. Les dues darreres, en canvi, analitzen diàriament la versemblança de noticies d’actualitat, classificant-les en certes, bàsicament certes, mitjanament certes, bàsicament falses, falses i vergonyosament falses (“pants on fire“). Snopes, per exemple, analitza una frase atribuïda a la NASA segons la qual “la combustió de combustibles fòssils refreda el planeta” i la classifica com a falsa, mentre que PolitiFact quantifica cada dia diverses frases de polítics amb el seu mesurador de grau de certesa.

“Les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i moltes de les nostres pràctiques actuals posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana i els regnes vegetal i animal, de manera que poden acabar alterant el món vivent. És molt urgent fer canvis fonamentals per tal d’evitar la col·lisió a la que ens estem dirigint […] L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà però una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes.”. Aquesta és una afirmació que crec que es pot qualificar com a mínim de “bàsicament certa”, i que a més ens ajuda a la comprensió del que passa al món. Baso la meva qualificació en el fet que ho van dir uns 1.700 científics l’any 1992 (incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment) i ens ho han repetit ara fa pocs mesos 15.372 científics de 184 països en un article a la revista científica Bioscience.

L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà però una gran reducció de la violència i de la guerra, com ens diuen. Perquè, com bé ens diuen, la despesa militar és al centre de tots els conflictes armats, al centre de les desigualtats mundials, i al centre d’aquest desinterès per evitar l’escalfament global. Per què no fem res, a pesar de totes les advertències?

L’anàlisi probabilístic de la versemblança ens porta a la comprensió, i aquesta ens ajuda a tenir objectius més sòlids i a saber actuar en conseqüència.

La imatge de dalt és de la campanya internacional “March for Science“.

———

Per cert, uns quants estem promovent una declaració de membres de la comunitat STEM a nivell internacional (científics, tecnòlegs, enginyers i matemàtics) a favor d’una reducció de la despesa militar a tot el món com a mesura per combatre d’una vegada l’escalfament global. La podeu llegir (i signar) aquí. És part de la campanya GCOMS que promou l’Oficina Internacional per la Pau.

Acords de llarga durada

dijous, 29/12/2016

Fa pocs dies vaig llegir diverses noticies que em van deixar profundament decebut, per dir-ho en paraules suaus. La senyora ministra de defensa de l’estat espanyol, al seu discurs de presa de possessió va dir que “les nostres Forces Armades són digna bandera del millor d’Espanya i de tots i cadascun dels espanyols”. Com bé diu en Pasqual Serrano a El Jueves, s’equivoca qui pensa que el millor d’Espanya són els seus metges, els seus mestres, els seus cooperants al Tercer Món o els seus investigadors. Ara resulta que el mirall que mostra el millor d’Espanya és l’exèrcit. Poc després, la senyora ministra ha tingut la iniciativa de demanar consens als partits de l’oposició per aprovar una Llei de Sostenibilitat de les Forces Armades que garanteixi les inversions a mig termini, més enllà dels canvis polítics i pressupostaris. És una proposta de pacte d’Estat que ja ha estat ben rebuda pels portaveus del PSOE i Ciutadans.

M’ha decebut i m’ha trasbalsat perquè sembla que els polítics, que quasi mai arriben a acords de llarga durada i que són incapaços d’elaborar pactes d’Estat, ara veuen claríssim aquest acord de sostenibilitat pressupostària. A nivell espanyol, no tenim cap pacte per l’educació, ni cap acord en relació al model energètic que voldríem tenir el 2050, ni ens hem posat d’acord en com arribar-hi. A nivell català, fins ara no hem estat capaços ni de canviar la llei electoral. Per què es posen d’acord en aquest tema i no en els altres?  En tot cas, he de dir que la noticia també m’ha trasbalsat perquè, en un marc de possibles noves retallades, el blindatge d’una partida del pressupost implica forçosament que les retallades aniran a altres àmbits que, al meu entendre, són molt més importants. Què cal prioritzar, els pressupostos socials, d’educació, de ciència i recerca i de sanitat, o el de defensa?

M’ha decebut i m’ha molestat profundament perquè, mentre la ministra fa aquesta proposta, veiem que cada dia es retallen pressupostos de recerca i partides socials. Es continua subvencionant els combustibles fòssils a la vegada que es redueixen els ajuts a la recerca en energies renovables, i no es fa res per reduir la desigualtat que no para de créixer. Fa quatre anys, el secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, deia que si volem donar una oportunitat real a la pau, li hem de donar un pressupost real, perquè el món té massa armes mentre que la pau no té fons suficients. Ho va dir ben clar: no hi pot haver desenvolupament sense pau ni pau sense desenvolupament, i el desarmament pot proporcionar els mitjans econòmics que el desenvolupament necessita. Ens hi posem i decidim d’una vegada quins pressupostos cal retallar i quins no?

M’ha decebut i m’ha realment enutjat perquè la despesa en defensa és una mostra de la hipocresia dels nostres governants, en un món que permet que alguns d’ells estiguin ben connectats a les empreses d’armament a través de les conegudes portes giratòries. Sabem, per exemple, que el Grup de Treball Interministerial per a la Internacionalització del Sector de Defensa es va crear amb l’objectiu d’impulsar la internacionalització de les empreses espanyoles de Defensa. El grup “dóna suport i afavoreix l’exportació espanyola de material de Defensa i estudia propostes concretes que puguin ser aprofitades per les empreses exportadores”. No pot ser més clar: l’objectiu d’aquest Grup de Treball Interministerial és el d’afavorir i donar suport a l’acció de les empreses. En canvi, no sembla que inclogui funcions reguladores per a impedir les exportacions a països d’alt risc. I sabem que n’hi ha, d’aquestes exportacions. La imatge de dalt, que podeu trobar en aquest informe, mostra que l’any 2015, Espanya va exportar armes i material sensible per valor d’uns 400 milions d’euros a països amb index de desenvolupament humà mitjà o baix. Aquest mateix any 2015, i segons aquest informe del centre Delàs d’estudis per la pau, Espanya va acabar exportant armes per valor de 3.720 milions d’euros. Un 24,5% d’aquestes exportacions (911 milions d’euros) van tenir com a destinació països d’orient mitjà, especialment països del Golf Pèrsic. Segons aquest mateix informe, “Aquestes exportacions poden considerar il·legals si ens atenim a la pròpia legislació espanyola i europea sobre comerç d’armes a causa de la situació d’inestabilitat existent a la regió d’orient mitjà, i en concret per la influència regional de països com Aràbia saudita o Emirats Àrabs Units, en tant que donen suport a una part del conflicte a Síria (grups insurgents) i a altres països com Líbia, Egipte o Iemen”.

La oficina internacional per la pau (IPB) ho diu ben clar. Amb l’objectiu de promoure el desarmament per al desenvolupament sostenible, la seva feina es centra en aconseguir la reassignació de les despeses militars. L’IPB diu que, amb la reducció dels fons per al sector militar, es podrien alliberar importants quantitats de diners i usar-les per satisfer necessitats humanes reals i per a la protecció del medi ambient.

Com que els arguments de l’IPB em convencen més que els de la ministra espanyola de defensa, demanaré unes quantes coses als Reis: un pacte de llarga durada entre els partits polítics per la promoció de la ciència i la recerca, un altre per l’educació, un tercer per la transició energètica, i un darrer per la reducció de la despesa militar. Tant de bo que algunes iniciatives com la del grup de ciència per la pau de la universitat de Toronto s’estenguin a les universitats de casa nostra: a veure si d’una vegada es reassignen diners de pressupostos militars i es destinen a les necessitats reals de la gent.

Per cert, l’Edward Snowden diu que no vol viure en un món en el que “tot el que dic, tot el que faig, tota expressió de creativitat, amor o amistat, quedi gravada”.