Entrades amb l'etiqueta ‘IPCC’

Quanta gent hi cap, al món?

dijous, 7/12/2017

És una pregunta que m’he fet moltes vegades. És clar que la quantitat de persones que viuen al món té un límit, i que saber-lo ens pot ajudar a fer les coses una mica millor en aquest segle que estem iniciant. No podem créixer de manera indefinida. Per això em va agradar la pregunta sobre quanta gent pot viure al món de manera sostenible, i per això vaig llegir amb curiositat la resposta de fa pocs dies d’en Pere Puigdomènech a Big Vang. En Pere diu que hem de pensar en els 9.500 milions d’humans que probablement viuran l’any 2050, i que caldrà poder tenir aliments per a tothom. També opina que en aquelles dates és previsible que arribem a una estabilització de la població humana. És un tema polèmic i difícil de contestar des d’una perspectiva de ciència, perquè depèn de molts factors imprevisibles. De fet, hi ha altra gent que considera que la població humana continuarà creixent més enllà dels deu mil milions de persones abans d’estabilitzar-se durant aquest segle.

Tot i que la resposta d’en Pere Puigdomènech no parlava de xifres, adduint que és una pregunta molt difícil contestar de manera categòrica, m’agradaria anar un pas mes enllà i veure si podem dir alguna cosa des d’una perspectiva quantitativa.

Crec que hi ha una constatació que ens pot ser clarificadora: actualment, som 7.600 milions de persones i estem vivint de manera no sostenible. No ho dic jo, ho diu el comitè IPCC de la ONU en informes basats en una anàlisi rigorosa de les evidències, que actualment són acceptats i reconeguts per més del 95% dels experts científics. Es calcula que, a principis del segle XX, al món vivien menys de dos mil milions de persones. Després de la segona guerra mundial, però, el creixement demogràfic es va disparar i en només 50 anys vam passar dels 3.500 milions de persones del 1960 als actuals 7.600 milions. Es pot interpretar com un signe de progrès, al menys per alguns. Però no de sostenibilitat. Per a ser sostenibles, hem de saber viure de manera que els nostres néts i els néts dels nostres néts puguin tenir el mateix entorn ambiental i com a mínim la mateixa qualitat de vida que tenim nosaltres. De la mateixa manera que si uns amics ens deixen la casa uns dies hem de procurar deixar-la igual que la vam trobar en arribar, els nostres descendents tenen el dret de rebre un planeta en bones condicions i nosaltres tenim el deure d’aconseguir-ho. Malauradament, l’IPCC ens recorda que no ho estem fent i que, amb la depredació de recursos i amb l’actual escalfament antropogènic, ens estem acostant al suïcidi com espècie. La Naomi Klein diu que finalment estem començant a acceptar que el canvi climàtic porta al desastre econòmic i a les guerres. Però una prova fefaent que no estem vivint de manera sostenible són els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU. En aquests 17 objectius, la ONU ens indica el que cal fer si volem ser sostenibles d’aquí a 13 anys (i per tant, ens avisa que ara no ho som): eradicar la pobresa i la fam al món, assegurar la cobertura sanitària i una bona educació a tothom, garantir la igualtat de gènere, tenir aigua i energia per a tothom, reduir les desigualtats, aturar l’escalfament del planeta, treballar per la pau i per la justícia global, i molts més. No estem vivint de manera sostenible, i només tenim 13 anys per demostrar-nos que, els que ara som al món, ho podem arribar a fer. Ens queda molta feina per poder-nos posar el rètol de sostenibles. Perquè és cert que som 7.600 milions. Però la gran majoria no viuen de manera digna, i això no és sostenible. No podem passar aquest món als nostres besnéts si abans no l’endrecem.

Per tant, el primer dubte és aquest: som capaços de treballar per a que la població actual de 7.600 milions pugui viure de manera sostenible?. No és pas clar, sobretot tenint en compte que les condicions ambientals (sequera, desertització, menys aigua, condicions meteorològiques més extremes) aniran en contra dels objectius de sostenibilitat. Si no ho podem aconseguir, això serà probablement un indicador que el nombre d’habitants que pot viure al món de manera sostenible és inferior als actuals 7.600 milions.

Podem fer diverses hipòtesis i estimacions. Una possibilitat és extrapolar a partir de la densitat de població a diferents països. La superfície habitable de la Terra és de 148.940.000 quilòmetres quadrats, que podem deixar en 134.940.000 si no comptem l’Antàrtida. Per posar només dos exemples, la densitat de població de Dinamarca és de 134 persones per quilòmetre quadrat, i la de les terres de Lleida és de 35. Si tot el món tingués la mateixa densitat que Dinamarca, estaríem parlant de 18.000 milions de persones; si acabés tenint la mateixa densitat que les terres de Lleida, tindríem una xifra de 4.700 milions. I amb la d’Osona, 16.800 milions. És un exercici que permet visualitzar de què estem parlant. Només extrapolant a partir de comarques diferents del nostre entorn, passem de quatre mil a setze mil milions de persones.

Podríem tractar de fer estimacions a partir d’alguns recursos que poden arribar a ser crítics. Com que alguns països (sobretot Africans) tenen greus problemes d’accés a l’aigua, la seva densitat de població haurà de ser forçosament inferior que la que actualment veiem a comarques com les de Lleida, Girona o Tarragona. El mapa d’aquesta pàgina web és ben clarificador. Tindrem noves solucions tecnològiques per accedir millor a l’aigua, però el canvi climàtic ens va en contra. El mateix passa amb la contaminació. La imatge de dalt, d’un satèl·lit de la ESA i que podeu veure a aquesta pàgina web, mostra el grau de contaminació ambiental per diòxid de nitrogen a la zona del sud d’Europa. Els nivells altíssims a Barcelona, Saragossa i Madrid no poden ser més explícits. És una prova del que acabem fent els humans quan vivim massa concentrats. Mirant el mapa, penso que voldria anar a viure a la Cerdanya. I una extrapolació a partir de la densitat de població de la Cerdanya, de 32,4 persones per quilòmetre quadrat, ens dona una població mundial de 4.374 milions de persones.

És clar que la pregunta de quanta gent pot viure al món de manera sostenible és difícil de contestar i que la resposta no pot ser cap xifra exacta, però l’anàlisi quantitativa a partir de diverses hipòtesis i estimacions ens pot ajudar. Podríem continuar fent l’exercici en base a altres recursos crítics, però jo m’atreveixo a fer una predicció: segurament anirem trobant valors del límit de població entre els 4.000 milions i els 16.000 milions. En tot cas, això dels intervals és una estratègia ben aconsellable. Quan sabeu que un determinat fenomen té un límit que d’altra banda és difícil d’estimar, podeu intentar fer moltes prediccions diferents partint de diverses hipòtesis, i al final tindreu un interval de valors en el que probablement es trobarà el límit que voleu saber.

Trobar un interval probable d’entre quatre mil i setze mil és millor que res, però encara ens diu poca cosa. I la meva opinió és que hauríem de pensar més en el limit inferior que en el superior, si volem assegurar la sostenibilitat. Perquè evidentment, la dificultat d’esdevenir sostenibles creix amb la quantitat total de població (els matemàtics dirien que es tracta d’una funció monòtona creixent), i perquè encara no hem pogut demostrar-nos que ara som capaços de viure de manera sostenible. La responsabilitat és totalment nostra, i ho veurem durant els propers 13 anys. Si l’any 2030 aconseguim els objectius de la ONU, podrem assegurar que el nostre límit és de l’ordre dels 8.000 milions. Però si no ho aconseguim, és que el límit, amb les capacitats tecnològiques actuals, és inferior. Els humans, que tant hem après a controlar la natura, ens haurem de controlar a nosaltres mateixos.

——

Per cert, permeteu-me que citi un cop més en en Jason Hickel i en Herman Daly, que diuen que el gran repte de l’enginyeria del segle XXI és fer compatible un fort creixement del nivell de desenvolupament humà a nivell planetari amb una reducció de recursos als països rics.

Els besnéts d’alguns polítics

dijous, 10/11/2016

Fa unes setmanes, la revista Scientific American va enviar un qüestionari amb 20 preguntes sobre ciència als candidats a les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica. Aquí trobareu tant el qüestionari com les respostes rebudes. El president electe dels EUA, quan contesta la pregunta sobre el canvi climàtic, es refereix al canvi climàtic sempre entre cometes tot afirmant que l’escalfament global provocat per l’home és un engany.

Quina por! Ens han elegit un president que influirà certament les nostres vides. Un president que (citant l’Ignasi Aragay) s’enorgulleix de masclisme i racisme mentre defensa la cultura de la violència i el diner com a mesura de totes les coses tot mantenint la incultura com a bandera i una increïble demagògia contra l’immigrant. Un president que no sap què és el mètode científic.

Perquè per entendre els perills de l’escalfament antropogènic, cal escoltar els científics quan ens parlen de probabilitats. Els experts de l’IPCC ens diuen que podem afirmar, amb un 95% de probabilitat, que l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 ja deien que era del 66%. Ara és el 95%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. El total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%. Les conclusions de l’IPCC es basen en l’estudi probabilístic de diversos escenaris, anomenats RCP (els “Representative Concentration Pathways“). I la conclusió és molt clara: cada cop la situació és més irreversible, i és més greu per als més desemparats. Segons el darrer informe de Oxfam-Intermón, que cita l’índex de Risc Climàtic 2016, dels deu països més afectats per fenòmens meteorològics extrems ocorreguts entre 1994-2014, nou d’ells són països d’ingrés per càpita baix o mitjà baix. Oxfam explica que el canvi climàtic està indissolublement unit a la desigualtat econòmica. És molt trist dir-ho, però l’escalfament global antropogènic serà la gran arma de destrucció massiva del segle XXI, que patiran els nostres néts. Ho diu fins i tot el Departament de Defensa dels EUA, que està prenent mesures per protegir els “interessos nacionals nord-americans” (cito textualment) davant el risc de guerres, episodis de fam i moviments massius de desplaçats.

Una persona tan poc sospitosa de ser anti-sistema com és en Jeremy Rifkin ens està explicant, una i altra vegada, que cal abandonar els combustibles fòssils el més aviat possible i fer un pla realístic que ens porti a l’ús massiu de les renovables. El podeu escoltar en aquest vídeo. Rifkin proposa l’ús de micro generadors o estacions solars autònomes com les que ja s’estan desplegant a molts països amb el nom de micropower stations o de off grid solar systems. L’esquema de la imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, explica el que ja s’està fent a l’Índia i altres llocs. La generació d’energia és autònoma a cada habitatge o conjunt de cases, s’emmagatzema per al seu ús quan sigui necessari, i els excedents es venen a la xarxa elèctrica (que passa a ser un mitjà d’intercanvi d’energia). L’energia és gratuïta, però, és clar, cal haver comprat el sistema de generació i emmagatzematge. És un sistema coherent amb les economies emergents basades en internet: paguem pel mòbil però no per l’ús quotidià de les aplicacions, i compartim cada cop més coses. La implantació real de les estacions solars autònomes demostra que es pot dissenyar un pla mundial a mitjà termini  per abandonar els combustibles fòssils i aturar l’escalfament antropogènic del planeta. Només cal escoltar, entendre el que ens diuen els científics i voler-ho fer. Però no sembla que sigui el cas als EUA ni a Espanya. Perquè les estacions solars autònomes ja comencen a ser populars a Índia, Kènia, Etiòpia, Tanzània, Indonèsia i altres països, però a Espanya el govern, que subvenciona els combustibles fòssils, les ha prohibit.

Si els governants haguessin de superar proves de selecció (com ja feien els xinesos durant la dinastia Han) abans de ser candidats i si aquestes proves incloguessin aspectes relacionats amb la cultura, les humanitats i una certa cultura general científica, segur que estarien en condicions d’entendre els arguments de l’IPCC i podrien basar les seves decisions en les evidències científiques sense dir bajanades.

En base als arguments probabilístics de l’IPCC no tinc cap dubte en afirmar que, amb una molt alta probabilitat, els besnéts de Donald Trump (i també els de Mariano Rajoy), quan pateixin les conseqüències de l’escalfament global, maleiran la ceguesa interessada i manca absoluta de visió de futur dels seus besavis.

Per cert, la Naomi Klein diu que finalment estem començant a acceptar que el canvi climàtic porta al desastre econòmic i a les guerres.

Liti, sofre i grafè

dijous, 25/06/2015

Investigadors de diverses Universitats i Instituts de recerca d’arreu del món i que inclouen Cambridge, Arizona, Beijing i altres, sembla que són en el camí de trobar les bateries del futur. Estan experimentant amb bateries recarregables amb ànode de liti i càtode de sofre, per substituir les bateries de ions de liti que ara tenim als telèfons mòbils, ordinadors portàtils i altres ginys. El canvi pot ser radical, i es pot quantificar si parlem en termes de densitat d’energia, que es mesura en watts hora per quilo. La densitat d’energia de les actuals bateries de ions de liti es troba entre 130 i 220 watts hora per quilo, la qual cosa significa que una bona bateria que pesi un quilo ens pot donar energia durant una hora per a un aparell electrònic que gasti 220 watts, o bé pot fer funcionar un dispositiu que gasti 55 watts durant 4 hores. Ara bé, els experiments diuen que les noves bateries recarregables amb ànode de liti i càtode de sofre assoleixen una densitat d’energia d’uns 2,600 watts hora per quilo, i per tant poden donar energia per a que el nostre dispositiu que gasta 55 watts funcioni durant més de 47 hores.

Els investigadors, però, van tenir un problema. L’electròlit anava dissolent el sofre del càtode, i cada cop la bateria anava pitjor. Després d’algunes recàrregues, el càtode havia desaparegut i la bateria havia mort. Ara bé, sembla que quasi tot té solució. La idea final va estar la d’embolicar i protegir els grànuls de sofre del càtode amb una capa porosa de grafè. Ho expliquen els autors d’aquest article científic, que presenta els resultats del seu projecte de recerca xino-anglès. L’embolcall de grafè permet totes les funcions electrolítiques mentre impedeix que el sofre es dissolgui. És el que es veu a la imatge de dalt, que he tret de l’article. Però a més de l’anterior, el grafè és conductor de l’electricitat i forma una veritable bastida d’alta conductivitat amb totes les propietats que requereix un bon càtode. El càtode d’aquestes noves bateries serà un material compost construït amb l’ajut d’ultrasons i que els autors anomenen “compost tridimensional tipus entrepà”. Les bateries del futur estaran plenes d’entrepans microscòpics de sofre embolicats en grafè. Quasi res!

La bona noticia, a més, és que els tres elements necessaris (liti, sofre, grafè) són força abundants a la natura. Les reserves de liti de Bolívia són realment importants, i no cal ni que parlem del sofre i del carboni, dos dels elements més fàcils de trobar a qualsevol indret. De fet, si la recerca sobre els càtodes de sofre embolicats en grafè arriba a bon port, tindrem a les nostres mans una de les primeres aplicacions pràctiques d’aquest material màgic, fet per una xarxa hexagonal d’àtoms de carboni distribuïts en dues dimensions.

La recerca de noves bateries és un tema de la màxima actualitat. Hi ha empreses que ja estan aprofitant les actuals tecnologies basades en ions de liti per oferir solucions útils i pràctiques per a les nostres cases. Aquí teniu, per exemple, l’anomenada Powerwall, que pot aportar fins a 7 quilowatts hora per al nostre consum quotidià, guardant energia solar o eòlica per a quan la necessitem.

No sabem quan serà, però crec que podem estar ben segurs que els propers anys viurem en directe la revolució de l’emmagatzematge d’energia. Potser tindrem aquestes bateries de liti i sofre amb grafè, o tal vegada el sistema que s’imposi sigui algun altre. Però si la densitat d’energia es multiplica per 10, podrem carregar els mòbils cada dues setmanes i els cotxes elèctrics tindran una autonomia de més de 500 quilòmetres. Finalment veurem el camí, net i clar, de les energies verdes. Quan tinguem aquestes noves bateries segur que també gaudirem de nous avenços en energia solar i eòlica que ens ho deixaran tot preparat per a fer el salt a les energies renovables i als sistemes distribuïts d’energia, tot plegat amb un bon grau d’autogeneració i autoconsum. El problema, però, serà el canvi i els conflictes que ben segur comportarà. Serà una revolució no només tecnològica, sinó també social i econòmica perquè els actuals interessos empresarials i polítics a favor dels combustibles fòssils són gegantins. Caldrà estar ben atents als moviments dels qui volen continuar xuclant petroli de la Terra amb tècniques com la fracturació hidràulica o altres, amb perspectives de guanys a curt termini i sense pensar en les conseqüències per als nostres besnéts (vegeu la nota al final).

Per cert, el papa Bergoglio diu que la tecnologia basada en combustibles fòssils molt contaminants necessita ser reemplaçada progressivament i sense dilació.

———

NOTA: Actualment hi ha un viu debat sobre les raons a favor i en contra del fracking o fracturació hidràulica. Sóc dels que pensa que el problema del fracking (a més de totes les seves implicacions geopolítiques) no és només degut a la contaminació química, sinó que és conceptual. En un moment en el que els experts del comitè IPCC de Nacions Unides demanen que es fixin terminis per a la substitució i eliminació dels combustibles fòssils i quan ja hi ha governs i administracions que s’han fixat l’objectiu d’eliminar totalment el petroli l’any 2050, el fet de posar en marxa nous sistemes d’extracció de petroli crec que és èticament reprovable.

L’esperança matemàtica

dijous, 11/06/2015

Sona estrany, i fa una mica de respecte, oi? Ens atrevim a parlar de l’esperança, però això que pugui ser “matemàtica” ja no ens agrada tant. Sembla que li tregui part de l’encant… Però tal vegada, tot és acostumar-s’hi. Jo crec que pensar en termes d’esperança matemàtica és una bona (i senzilla) manera d’estar més informats a l’hora de prendre decisions.

L’esperança matemàtica és un concepte estadístic. Representa el valor mitjà que podem “esperar” com a resultat d’un determinat experiment aleatori quan l’experiment es repeteix un elevat nombre de vegades (vegeu la Nota al final). El terme esperança matemàtica ve del fet que l’estadística és part de les matemàtiques. I no es gens difícil de calcular, si coneixem la probabilitat de les diferents situacions en les que ens podem trobar. Suposem que som a la parada de l’autobús, i que tenim dos autobusos (A i B) que ens porten al nostre destí. Suposem també que la freqüència de pas del A és el doble que la del B (en d’altres paraules, al llarg d’una hora passen el doble d’autobusos A que autobusos B) i que la meva experiència em diu que quan agafo l’autobús A tardo 20 minuts mentre que quan vaig amb el B tardo uns 23 minuts, perquè fa més volta i em deixa una mica més lluny. En aquest cas, és fàcil veure que l’esperança matemàtica del que tardaré en arribar és de 21 minuts (vegeu la Nota al final).

El joc de la ruleta i els jocs d’atzar són un bon exemple de l’ús de l’esperança matemàtica. La ruleta Francesa és una gran roda en forma de plat que gira sobre un eix vertical, dividit en 37 compartiments numerats del zero al 36, disposats en ordre aleatori i pintats de color vermell o negre (excepte la casella corresponent al zero, que és verda). Dels 18 nombres parells, 10 són negres i 8 són vermells. En canvi, la ruleta té 8 nombres senars negres i 10 senars vermells. El crupier dóna impuls a la roda i tira una petita bola de tefló  que comença a girar i acaba aturant-se en algun dels compartiments. Si aposto un euro al vermell i surt vermell, guanyo un euro, però si no surt vermell, el perdo. Quina és l’esperança matemàtica del que puc guanyar quan aposto un euro al vermell? Si mireu un cop més la nota del final, veureu que és 18/37 – 19/37 = -0,027 euros. L’esperança matemàtica em diu que el que puc esperar és perdre una mica menys de tres cèntims d’euro cada vegada que jugo un euro, degut a la famosa casella del zero, la casella verda. És clar que si jugo sense arriscar-me massa pot ser que guanyi algunes vegades, però si continuo jugant, a la llarga perdré els diners i se’ls quedarà la banca. Ara bé, és clar que si tinc una mica d’informació sobre el moviment de la bola i de la roda de la ruleta en els moments inicials (quan encara es permeten apostes), encara que aquesta informació sigui poc fiable, puc acabar guanyant. Això és el que van fer els del grup Eudaemons, estudiants de doctorat en física, fa uns 40 anys. Amb un petit ordinador que dos d’ells portaven dins el taló de la sabata, processaven la informació que veien i van aconseguir capgirar les probabilitats. Imagineu que el poc que arribeu a detectar en els primers moments del moviment de la bola us permet estimar que la probabilitat que s’aturi en vermell és de 20/37 mentre que la de que acabi en no vermell és de 17/37. Llavors, si aposteu pel vermell, l’esperança matemàtica passa a ser de 20/37-17/37 = 0,081 euros. Si jugueu moltes vegades, acabareu guanyant diners de veritat. Els del grup Eudaemons van guanyar uns deu mil dòlars abans que tinguessin un accident (un d’ells es va cremar la pell del peu) i deixessin de jugar. Però la cosa no va quedar aquí. Hi ha articles científics recents (com aquest) que fan propostes en el mateix sentit: si tenim una mica més d’informació, encara que aquesta sigui pobre, podem capgirar les probabilitats i aconseguir una esperança matemàtica de guany, a la llarga.

Però l’esperança matemàtica no només és útil en els jocs d’atzar. També ho és en molts processos de decisió complexes i en casos en què els humans estem deixant passar el temps sense decidir res mentre hipotequem el futur dels nostres néts. Coneixeu la Declaració sobre la Terra? És una declaració escrita per 17 reconeguts científics, que proposa vuit mesures per la reunió sobre el canvi climàtic que es farà a París el proper mes de desembre. Entre d’altres mesures, proposen que l’any 2050 el món tingui un balanç zero d’emissions de diòxid de carboni, de manera que siguem capaços de reabsorbir tot el que emetem. Fem una prova: apliquem el concepte d’esperança matemàtica al problema de les nostres emissions contaminants i de l’energia del futur. Per simplificar, podem pensar en tres escenaris possibles, que anomenaré A, B i C. L’escenari A és que els humans siguem capaços d’aconseguir un balanç zero d’emissions de diòxid de carboni l’any 2050, a base de reduir dràsticament l’ús de combustibles fòssils, apostar fortament per les energies renovables i inventar sistemes tecnològics de captura i reabsorció de diòxid de carboni. L’escenari B és que la humanitat ho aconsegueixi però més tard, per exemple l’any 2100. El tercer escenari és que passem el problema als nostres besnéts i al segle XXII. Ara pensem en el cost de cada una de les tres opcions, entenent per cost el que els nostres descendents hauran de pagar durant els dos propers segles. La teoria de sistemes ens diu que les conseqüències d’un retard en la presa de decisions són exponencials. Aquí entrem en el camp de l’especulació i les teories poden ser molt diverses, però el comitè IPCC de les Nacions Unides és pessimista. Poseu el valor que vulgueu als costos estimats de les opcions B i C, però és ben segur que el cost de la B serà molt més alt que el de l’opció A i que el de l’opció C serà extremadament elevat. I com ja sabem, l’esperança matemàtica del que la humanitat haurà d’acabar pagant d’una manera o altra (amb pobresa, desigualtats, conflictes etc.) és CostA * PA + CostB * PB + CostC * PC, on PA, PB i PC són les probabilitats que el món acabi adoptant la solució A, B o C. O bé aconseguim veure la gravetat del problema i fem que PB i PC siguin molt baixes, o enfonsarem la vida dels nostres besnéts. Si en teniu ganes, podeu jugar amb aquesta formula i fer proves variant els dos costos CostB i CostC (en relació al primer cost CostA) i les dues probabilitats PA i PB, perquè PC=1-PA-PB. I fixeu-vos que si no actuem aviat i de manera decidida, haurem de fer PA igual a zero…

El seu nom és esperança matemàtica, un nom que ens porta flaires de complexitat. Però si coneixem de manera aproximada les probabilitats, finalment no és més que una esperança aritmètica que podem calcular amb ben poques sumes i multiplicacions. L’esperança matemàtica ens ajuda a prendre bones decisions, i és menys difícil de calcular que el que fem amb un full de càlcul. Aquí teniu els danesos, que han apostat per la descontaminació i les energies netes. Copenhaguen, reconeguda com la ciutat Europea verda 2014, vol ser una ciutat neutra en emissions de diòxid de carboni l’any 2025 i està exportant tecnologia d’energies alternatives (la foto de dalt és justament d’aquesta pàgina web). Els seus habitants han vist que l’esperança matemàtica del que poden guanyar, econòmicament, en salut i en qualitat de vida, és gran i els compensa. La tenim en compte, l’esperança matemàtica, a la ruleta de la vida?

Per cert, Birgitta Jónsdottir diu que Snowden ho ha arriscat tot perquè sapiguem el que passa, i que si guanyen les eleccions i governen a Islàndia li concediran la ciutadania islandesa.

——-

NOTA: Més en concret, l’esperança matemàtica és un concepte de la teoria de la probabilitat. Representa la quantitat mitjana que podem “esperar” com a resultat d’un experiment aleatori quan la probabilitat de cada esdeveniment es manté constant i l’experiment es repeteix un elevat nombre de vegades. L’esperança d’una variable aleatòria discreta es calcula com la suma de la probabilitat de cada possible esdeveniment multiplicat pel valor de l’esmentat esdeveniment. Si apliquem aquest algorisme a l’exemple dels autobusos, podem veure fàcilment que l’esperança matemàtica del temps que tardaré en arribar al meu destí és (2/3)*20 + (1/3)*23 = 63/3 = 21 minuts suposant que arribo a la parada i pujo al primer autobús que arriba. Amb aquesta hipòtesi, la probabilitat de pujar a un autobús de la línia A és 2/3 perquè ha de ser el doble de la probabilitat de pujar a un autobús de la línia B, que ha de ser de 1/3 per a que la suma de probabilitats sigui la unitat. No obstant, i com a darrera observació, cal tenir en compte que si volem afinar més, ens caldrà complementar el valor de l’esperança matemàtica amb una estimació de la dispersió, per allò que ja sabem dels pollastres: si ens diuen que en grup de 10 persones tenen un pollastre per persona en mitjana i no ens diuen res de la dispersió, no podem saber si realment cada u té un pollastre o bé hi ha 9 persones sense res i un darrer privilegiat que s’ha quedat els 10 pollastres. De la mateixa manera, el fet que l’esperança matemàtica en el cas dels autobusos sigui de 21 minuts només ens diu que si fem la mitjana del que hem tardat dia a dia al llarg d’un o dos mesos, ens donarà 21 minuts. El que sempre continuarà essent una incògnita és el temps que tardaré demà (tot i que puc assegurar que es trobarà entre 20 i 23 minuts).

En el cas de la ruleta, si aquesta no té imperfeccions i com hem dit té 37 compartiments o caselles, és clar que la probabilitat que la bola s’aturi en una casella prefixada és de 1/37. El problema de quan aposto pel vermell és que en total hi ha 18 caselles vermelles i 19 no vermelles perquè cal comptar la verda. Per tant la meva probabilitat de guanyar és 18/37 mentre que la de perdre és 19/37. A la ruleta sempre és més probable perdre que guanyar, encara que la diferència és subtil i per tant engrescadora. Com que el meu benefici si guanyo és un euro i en canvi, quan perdo, perdo l’euro que havia apostat, l’esperança matemàtica és 1*(18/37) + (-1)*(19/37) = 18/37 – 19/37 = -0,027 euros

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.

La inèrcia, l’estabilitat i les bicicletes

dimecres, 20/08/2014

Un grup d’amics parlen d’anar en bicicleta. Una persona diu que les bicicletes han de ser de roda gran, per a ser més estables. Una altra, en canvi, opina que la mida de les rodes no és massa important i que les bicicletes urbanes, plegables i de rodes petites, tenen moltes avantatges tot mantenint un bon nivell d’estabilitat.

Qui té raó?

L’estabilitat de les bicicletes es basa (parcialment, com després veurem) en l’anomenat efecte giroscòpic i en les lleis de conservació del moment angular o cinètic. És un efecte ben curiós i sorprenent. Les, rodes, quan giren, tenen “inèrcia de rotació” i es resisteixen a canviar la direcció del seu eix de gir. Quan volem modificar aquesta direcció, reaccionen amb un comportament estrany: giren en direcció perpendicular a la que trobaríem lògica. Quan aprenem a anar en bicicleta, el que fem és precisament interioritzar aquest mecanisme i saber com reaccionar “en sentit perpendicular”. Si la bicicleta s’inclina cap a la nostra dreta, enlloc de voler compensar movent el cos a l’altra banda, el que fem és girar el volant a l’esquerra. Si us fixeu bé en el moviment d’una bicicleta mentre avança, veureu que constantment va oscil·lant a dreta i esquerra de la vertical mentre el ciclista també va girant el volant a banda i banda, harmònicament. És el mateix principi físic dels giroscopis i de les baldufes. De fet, si imagineu un ciclista amb una càmera de vídeo en posició vertical damunt el seu casc, quan després reproduíssiu el vídeo veuríeu que la càmera ha anat gravant els núvols en un constant gir al voltant del zenit, com les baldufes. Les bicicletes són estables per l’efecte giroscòpic i perquè segueixen un moviment oscil·latori de precessió (fixeu-vos que algunes motos que tenen dues rodes al davant, han de disposar d’un sofisticat mecanisme per a permetre la inclinació a banda i banda).

El moviment de rotació és sempre més interessant que el de translació, perquè no hi estem tan habituats. Galileo Galilei, en el seu famós experiment a la torre de Pisa, va mostrar que el temps de caiguda de diferents objectes més o menys pesats, si no considerem la resistència de l’aire, és el mateix. Isaac Newton ho va explicar detalladament quan va escriure la llei fonamental de la dinàmica: la força és igual a la massa per l’acceleració. Com que la força del pes és també proporcional a la massa, tots els objectes cauen amb la mateixa acceleració (9,8 metres per segon al quadrat) i tarden el mateix en arribar al terra, com ja havia vist Galileo. Ara bé, això deixa de ser cert quan tenim objectes rodons que cauen per un pla inclinat, perquè a més de baixar han de girar cada cop més ràpidament. I de la mateixa manera que per accelerar un objecte cal vèncer la seva inèrcia – proporcional a la seva massa -, per fer-lo girar més i més ràpid cal tenir en compte la seva inèrcia de rotació, que depèn del moment d’inèrcia. Fixeu-vos en aquesta web i en el seu vídeo. Els quatre objectes baixen rodant pel pla inclinat. Tenen el mateix diàmetre, però diferents moments d’inèrcia. Si baixessin relliscant i sense girar, tots arribaren ensems a baix de tot. Com que baixen girant, el que té el moment d’inèrcia més petit és el que arriba primer, perquè té menys inèrcia de rotació, necessita menys energia per girar, i pot dedicar més energia a incrementar la seva velocitat de baixada. Segons les lleis de la física, el moment d’inèrcia d’aquests quatre objectes és el producte de la seva massa per una constant k i pel quadrat del seu radi. Els quatre radis són iguals i tot depèn del valor de k. L’esfera de color de fusta és massissa i té una k=0,4, mentre que l’esfera vermella és buida, amb una k de 0,667. El cilindre blau, ple, té un valor de k de 0,5, i la k del tub verd és de 1. La conclusió de tot plegat és que l’objecte més ràpid és l’esfera plena de color de fusta i que el més lent és el tub verd. Ara bé, aquest tub verd, amb tota la massa a la perifèria com les rodes de les bicicletes, és el que emmagatzema més energia de rotació. I això és important quan anem en bicicleta.

Sabem que els objectes tenen molta més energia quan van de pressa. És l’energia que els físics anomenen energia cinètica. L’energia cinètica és proporcional a la massa de l’objecte i al quadrat de la seva velocitat, i per tant es multiplica per 4 cada cop que dupliquem la velocitat. Segons la llei de la inèrcia, tots els objectes tendeixen a continuar el moviment sense canviar la seva velocitat. Si els volem aturar de cop, hem de poder absorbir tota la seva energia cinètica. Per això és molt més greu el xoc d’un camió que el d’una bicicleta, i per això els accidents de carretera amb vehicles a gran velocitat solen ser catastròfics. Però les bicicletes i les motos, quan van de pressa, a més de l’energia cinètica deguda a la velocitat amb que es mouen, també tenen una energia cinètica de rotació de les rodes, proporcional al seu moment d’inèrcia i al quadrat de la velocitat angular de rotació. Aquesta energia cinètica de rotació de les rodes és rellevant quan anem a gran velocitat però petita quan ens movem lentament. Depèn del radi de les rodes de la bicicleta, perquè el moment d’inèrcia és proporcional al quadrat del radi. Les bicicletes de carretera, amb rodes de diàmetre 622 mil·límetres, tenen un moment d’inèrcia molt més gran que les plegables, que poden tenir un diàmetre de rodes de només 497 o fins i tot de 356 mil·límetres. Ara bé, si anem a poca velocitat, l’energia cinètica de rotació és petita, tant a les bicicletes de carreres com a les plegables. Això fa que l’efecte giroscòpic no sempre sigui significatiu.

La conclusió és que els dos amics tenen raó, perquè moltes vegades les coses no són ni blanques ni negres. Les rodes grans contribueixen a l’estabilitat de les bicicletes, sobretot quan anem a una certa velocitat. Però si anem amb una bicicleta de rodes petites o si passegem tranquil·lament i a poca velocitat, tot és diferent: l’efecte giroscòpic passa a ser molt menys rellevant, la bicicleta esdevé menys estable, i hem d’afinar molt més els moviments del volant per aconseguir mantenir l’equilibri i anar per on volem. La bicicleta és com una pròtesi, una extensió del nostre cos que controlem de manera automàtica. Quan disminueix la seva estabilitat, el nostre cervell actua immediatament i el nostre sistema d’equilibri supleix el que la bicicleta no ens pot aportar. Tot plegat és un exemple molt bonic del que podríem anomenar simbiosi home-màquina. La bicicleta garanteix una part de l’estabilitat i nosaltres automàticament hi posem la resta, de manera que podem moure’ns a velocitat quasi nul·la i no caure. Els que diuen que la mida de les rodes no és massa important, és clar que tenen ben desenvolupat el seu sistema d’equilibri, perquè s’hi troben segurs passi el que passi. En canvi, les persones més insegures (entre els quals em compto) és probable que pensin que les bicicletes és millor que siguin de ser de roda gran, per a ser més estables. Tot depèn del color del vidre pel qual mirem, oi?

Per cert, Javier Solana parla sobre les conclusions, molt preocupants, del IPCC, i diu que en aquest moment crític en que els mateixos combustibles fòssils que ens van portar la prosperitat ens poden portar ara a la perdició, la solució ha de venir un cop més de la mà de la innovació i de la ciència. Però mentre va desmantellant tot el sistema de recerca i ciència a Espanya, el govern de Rajoy ha aconseguit, en menys de tres anys, passar d’un deute públic de 737.406 milions d’euros al deute actual de 1.007.319 milions d’euros.

La cooperació i les mesures d’empatia

dimecres, 16/04/2014

Nens_Escola.jpg En Michael Tomasello, en un recent llibre, es pregunta per què cooperem, els humans. S’ho pregunta des d’una perspectiva científica. Per tal d’entendre bé els mecanismes de cooperació i el seu origen, aquests darrers anys ha desenvolupat molts experiments en els que ha comparat el comportament de grups de nens petits amb el de grups de ximpanzés. Alguns dels resultats, fruit del treball amb els seus col·laboradors, han estat publicats a la revista Science.

Un dels experiments va consistir en observar el comportament d’un grup de 24 nens d’entre 14 i 18 mesos amb un adult a qui els nens no coneixien. L’adult tenia les mans ocupades, i va fer veure que li queia a terra una agulla d’estendre la roba. Quasi tots els nens, que estaven jugant, van deixar el joc, van recollir l’agulla i el van ajudar. En diverses repeticions amb diferents objectes, 22 dels 24 nens van acabar ajudant l’adult.

Tomasello també ha comprovat que la propensió dels nenes a voler ajudar està correlacionada amb un interès empàtic primerenc. Quan els nens es troben amb una baralla entre dos adults i veuen que un d’ells trenca el paper de l’altre amb un dibuix, els experiments demostren, amb resultats estadísticament significatius, que els infants ajuden amb més freqüència la víctima que l’agressor.

Quina és la diferència entre els grups de nens i els de ximpanzés?  Doncs que hi ha un tipus d’ajuda que només saben donar els nens: donar informació que l’altre necessita, donar informació empàtica sense cap interès personal. En aquest cas, l’experiment tenia tres fases. A la primera fase, un adult A estava treballant amb papers i una grapadora, en una taula. Després, sortia de l’habitació i entrava un segon adult B. Aquest nou adult B treballava una mica, i al final agafava la grapadora i la deixava en un prestatge. Finalment, sortia B, tornava a entrar A, i no trobava la grapadora. Sorprenentment, els infants van entendre el problema de A i van sentir l’impuls d’ajudar-lo: la majoria va assenyalar el prestatge on ara es trobava la grapadora. En canvi, els ximpanzés sembla que només assenyalen quan hi ha interès propi: per exemple, quan hi ha menjar en un prestatge i volen que els el donin. Per als humans, els actes filantròpics comporten una recompensa intrínseca, mentre que els ximpanzés i la majoria d’animals tenen poques inclinacions socials.

Els nens cooperen, com tots sabem i com podem veure a la foto. Tomasello diu que el creixement humà implica necessàriament una dimensió cultural que no es troba en els altres primats. Els nens han d’aprendre i entendre cóm fan les coses els altres individus del seu grup i de la seva cultura, i sobretot, han d’entendre què és el que els demès volen que ells facin. Els ximpanzés poden desenvolupar les seves actituds cognitives i socials sense massa requeriments, però els humans no ho podem fer, necessitem un niu cultural en el que puguem participar. Les nostres activitats de cooperació ens han permès de crear mons culturals als que contínuament ens anem adaptant. La cooperació i l’empatia són essencials en el desenvolupament humà.

L’empatia, però, és un fenomen limitat. Som empàtics, sempre que l’altre sigui del nostre grup. I aquest concepte de grup és diferent en uns i altres. Els humans, en paraules d’Eudald Carbonell, en algun moment tal vegada sortirem de la prehistòria i assolirem la capacitat d’empatitzar amb tots els altres humans. Mentre tant, les empaties són limitades. Un matemàtic diria que el fet que siguin limitades i entre humans (som un conjunt finit i numerable) fa que es puguin mesurar, i que justament una possible mesura és la mida del grup dels altres, vegeu nota al final. Hi ha fonamentalistes, de totes les tendències, que malauradament mai podran empatitzar amb els de fora del seu grup, perquè ells són els elegits i els altres no. Un amic m’explicava una conversa de fa pocs anys, entre estrangers que vivien a Kenya. El fill del jardiner d’un d’ells havia mort feia pocs dies. Quan l’altre li va fer un comentari del tipus “quina cosa més terrible, oi, això de la mort del fill?” la resposta ve ser: “i jo què? Jo m’he quedat sense jardiner dues setmanes!”.

Per cert, Ottmar Edenhofer, a la presentació de l’informe del comité IPCC de la ONU, va dir que ens hem de acomiadar ja del sistema econòmic actual.

_____________________________
NOTA especulativa: Podríem mesurar, per exemple, el grau d’empatia de qualsevol persona com el nombre total de persones del grup amb el qual és capaç d’empatitzar sense problemes. Seria una mesura fàcilment acotable si la calculem amb una enquesta ben feta i amb preguntes adequades. No és clar que poguéssim fer estimacions acurades dels valors de l’empatia, però sí que fàcilment podríem parlar d’entre quins valors es troba. Tot depèn del nombre d’enemics que cada ú pensa que té, i del nombre de persones que ignora. En un cas concret, podríem dir que la mesura de l’empatia d’una persona és un valor entre N1 i N2 si el “seu grup” és de N1 persones. N2 seria el valor total de la població mundial menys la suma dels que ell considera enemics i dels que ignora. Malauradament, hi ha qui exclou més de la meitat de la humanitat, quan pensa en el seu grup

De vegades, escoltar esdevé un plaer

dissabte, 12/10/2013

Fa pocs dies vaig gaudir de l’entrevista que Lluís Reales va fer a Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. La podeu veure i escoltar aquí.

He de dir que em va sorprendre molt. Quasi no m’ho podia creure. Era com un miracle. Davant meu hi havia un responsable polític que parlava clar, amb coneixement de causa, amb una àmplia experiència sobre els temes que tractava. Això no passa mai!

En Josep Enric Llebot, a més de secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, és catedràtic d’universitat, científic i expert en canvi climàtic. Ha estat coordinador del llibre blanc sobre l’impacte del canvi climàtic a Catalunya.

A l’entrevista, en Josep Enric Llebot va fer una exposició didàctica, informada i precisa de les conclusions del comitè del IPCC que es va reunir fa poques setmanes. . Deia que avui en dia, els temes mediambientals han d’estar en el nucli de les decisions dels governants, tan si hi ha crisi com si no. Comentava que els actuals organismes de decisió econòmica encara tenen visions pròpies del segle XX, molt lligades al creixement i sense veure que hi ha externalitats que cal internalitzar en l’activitat econòmica, com ara els costos mediambientals. Deia que la nova economia, l’economia verda que tindrem, ens ha de portar, durant el segle XXI, a una recuperació econòmica feta amb criteris d’equitat, de distribució social i de sostenibilitat. Va parlar del perill de no controlar els combustibles fòssils, de la necessitat d’apostar per les energies renovables, i va convertir l’entrevista en una lliçó.

Si disposeu de mitja hora, escolteu-la. Val la pena. Pel que explica, per la seva autoritat intel·lectual, per la seva serenitat, i pel fet insòlit de veure un polític del que podem aprendre moltes coses. Gràcies, Josep Enric Llebot!

Per cert, en Forges ens diu que Europa és la solució. Però no aquesta Europa.

Els RCP: Si us plau, deixeu-ho tot tal i com ho heu trobat

dimecres, 2/10/2013

Pluges.jpg Aquesta és una bona recomanació per quan anem a la muntanya o bé gaudim dels espais públics. Si ho deixem tot tal i com ho hem trobat, els que vinguin després és ben segur que ens ho agrairan. A la muntanya cada cop som més cívics. Però malauradament, no estem fent el mateix a nivell planetari. Ens ho diu l’IPCC. Els nostres fills i néts, els fills dels nostres amics, els que ara van a l’escola bressol i al parvulari, no rebran el món tal i com nosaltres el vam trobar. Els el deixarem molt pitjor.

Perdoneu-me que aquesta setmana torni a parlar de l’impacte ambiental del que fem i de l’impacte futur del que no estem fent. M’he decidit a parlar-ne després de llegir el resum per als responsables polítics que han preparat els experts del IPCC que s’acaben de reunir a Estocolm. El podeu trobar en aquesta pàgina web, i si voleu, us podeu descarregar el document en pdf. Val la pena de llegir-lo, analitzant els seus gràfics i mapes. El mapa que veieu aquí al costat mostra en marró, en un dels possibles escenaris, les zones que patiran sequeres quan els nens que ara tenen cinc anys en tinguin setanta-cinc. Com podeu veure, la zona marró inclou tot el mar Mediterrani.

Els experts de l’IPCC acaben de dir-nos que, amb un 95% de probabilitat, l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 deien que era del 66%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. De fet, cada cop la situació és més irreversible. En Michael Shermer diu que en aquests moments, el total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%.

Sabeu què són, els RCP? Són els escenaris que analitza l’IPCC en aquest informe, són els anomenats “Representative Concentration Pathways“. L’informe analitza els efectes de quatre possibles escenaris, els anomenats RCP2.6, RCP4.5, RCP6.0 i RCP8.5. Poden semblar sigles cabalístiques, però són de fàcil interpretació. Les xifres que totes tenen després de les lletres RCP és l’increment previst de radiació, mesurat en watts per metre quadrat i a la tropopausa (dalt de l’atmosfera) entre l’any 2100 i l’any 1750. L’escenari RCP2.6 suposa que tot el món es posa immediatament a fer els deures i a prendre mesures. En aquest escenari, l’anomenat forçament radiatiu antropogènic continua pujant per inèrcia les properes dècades, però després comença a baixar i acaba en els 2,6 watts per metre quadrat l’any 2100, amb una temperatura mitjana global de la superfície del planeta que en aquest cas seria semblant a l’actual. És l’únic escenari en el que ho deixaríem tot tal i com ho hem trobat. Els escenaris RCP4.5 i RCP 6.0, anomenats escenaris d’estabilització, requereixen fortes mesures de control ambiental, encara que menys estrictes que les del RCP2.6. En el cas del RCP4.5, la radiació antropogènica relativa al 1750 arriba a un màxim de 4,5 watts per metre quadrat justament l’any 2100 i després comença el seu descens, mentre que l’escenari RCP6.0 implica que l’any 2100, amb 6 watts per metre quadrat, la Terra no haurà arribat a la seva estabilització tèrmica sinó que es continuarà escalfant per inèrcia fins començar a baixar ja en ple segle XXII. Òbviament, el pitjor és l’escenari RCP8.5, que és el que trobaran els nostres néts si continuem com ara i no prenem més mesures. En aquest cas, la radiació antropogènica de l’any 2100 relativa al 1750 serà de 8,5 watts per metre quadrat, amb tendència a continuar pujant sense parar. L’informe de l’IPCC és un exemple de rigor científic. En el document complet, els experts detallen cada un dels quatre escenaris tot explicant les hipòtesis que fan, a nivell regional, sobre l’evolució de les emissions contaminants i de l’ús del sol. Plantegen escenaris, apliquen models de simulació (39 en el cas de la imatge de dalt), analitzen divergències i extreuen intervals de confiança.

Si ens centrem en les prediccions sobre pluges, els experts diuen que creixerà el contrast entre regions seques i humides, i també entre estacions seques i de pluja. L’escenari RCP8.5 ens aboca a un increment de sequeres en el Mediterrani, sud-est dels Estats Units i sud d’Àfrica que estarà relacionat amb l’augment de temperatura del sol i amb els canvis que es preveuen en les corrents tropicals de Hadley. És el que podem veure en el mapa del món de la imatge de dalt.

El document del IPCC és un resum per als responsables polítics, però com que no sabem si se’l llegiran, tal vegada és bo que ens el llegim nosaltres per poder decidir què hem de fer. Potser també podem preguntar als polítics si l’han llegit i si pensen fer alguna cosa. No cal patir, perquè hi ha feina per a tothom. Els experts ens recomanen l’estalvi energètic, la recerca en energies renovables i netes, el control i limitació dels combustibles fòssils, la producció local d’energia, els límits al creixement i fins i tot l’establiment de límits al creixement demogràfic.

Per cert, Gandhi ens proposava que siguem el canvi que volem veure en el món.