Entrades amb l'etiqueta ‘Javier Pérez Royo’

La corretjola, la dreta i l’esquerra

divendres, 30/03/2018

Aquests dies he rellegit la increïble descripció que va fer en Martin Gardner, fa més de 50 anys, de les simetries de l’Univers. En el seu llibre, Gardner ens porta per un sorprenent camí que surt de la constatació de la nostra pròpia forma (per què som quasi-simètrics en el sentit dreta-esquerra però no en el sentit davant-darrera?), passa pels daus, per les plantes enfiladisses i per la bioquímica, s’atura al nostre ADN i acaba intentant entendre les partícules elementals i la anti-matèria.

Shakespeare, al somni d’una nit d’estiu, posa aquesta frase en boca de la reina Titània: “dorm, i jo t’envoltaré amb els meus braços, com la corretjola abraça el lligabosc”. L’abraçada entre la corretjola o campaneta i el lligabosc o xuclamel és poètica i enigmàtica perquè aquestes dues plantes no són simètriques en el sentit dreta-esquerra com ho poden ser els rosers o els podocarps. La corretjola i el lligabosc, s’enfilen tot enredant-se, i ho fan com una escala de cargol. Amb una diferència: l’hèlix que forma la corretjola és la imatge al mirall de la crea el lligabosc quan s’enfila, i això és el que crea l’abraçada que va captivar Shakespeare. No hi ha manera, al nostre espai 3D, de poder superposar les dues escales de cargol de la campaneta i el xuclamel. Són com les nostres mans dreta i esquerra.

La natura ens mostra molts exemples semblants al de l’abraçada entre les campanetes i el lligabosc. En el cas dels àcids tartàric i racèmic o en el cas de sucres com la glucosa i la fructosa, trobem molècules enantiomorfes (com les nostres mans), que només podríem fer coincidir si les giréssim en un espai de 4 dimensions. Però tenim un cas molt més proper: el del nostre ADN. Mireu la imatge de dalt, que he modificat a partir de la que podeu trobar en aquesta web. La forma de l’ADN que ens ha conformat, és la d’una hèlix que gira en sentit contrari de les agulles del rellotge, com la de la corretjola o campaneta, però no com la del lligabosc. És la forma que veieu a la part esquerra de la imatge. La de la part dreta seria la d’un pseudo-ADN que no existeix. La vida, als seus inicis, va haver d’escollir entre l’hèlix de la corretjola i la del lligabosc i, de fet, l’estructura de l’àtom de carboni permet la una i l’altra sense cap tipus de preferència. Probablement per atzar, l’ADN va adoptar la forma de la primera, i ara tots portem dins nostre la hèlix que es cargola, si la mirem des de dalt, en sentit anti-horari. Però hagués pogut passar el contrari. I podem afirmar, amb altíssima probabilitat, que en algun dels altres racons de l’Univers on segurament hi ha vida, les estructures biològiques que hi podríem trobar (fruit de la meravellosa estructura de l’àtom de carboni que permet els dos tipus d’hèlix) veuríem que es basen en estructures helicoïdals que són simètriques respecte a la del nostre ADN.

La democràcia i el món que la ONU planteja per d’aquí a 12 anys, són bastant simètrics. Però l’organització actual de la societat, basada en el poder i els negocis més que en la gent, malauradament no ho és. Que ho preguntin als que estan a la presó per les seves idees, o als que no tenen prou diners per arribar a finals de mes…

——

Per cert, en Javier Pérez Royo diu que en la tasca instructora del jutge Pablo Llarena respecte del delicte de rebel·lió, hi ha un exemple paradigmàtic de transformació d’un procés penal en un procés polític, perquè no és la persecució del delicte realment comès el que es pretén, sinó que es busca la liquidació d’una opció política mitjançant l’atribució d’un delicte que només existeix en la imaginació del jutge.

La normalitat

dimecres, 25/10/2017

Des de fa un temps, hi ha polítics que diuen que cal recuperar la normalitat. És una frase que he de confessar que m’ha produït molta urticària. Em recorda aquella guia per detectar els autèntics antisistema que va escriure en Carles Capdevila, en aquest moment en el que els que s’han saltat les normes del sistema, ara ens diuen que tots hem de moure’ns cap la “seva” normalitat. Perquè en Capdevila deia que ser antisistema és haver estafat avis i àvies amb preferents, és permetre que creixi la pobresa infantil i deixar gent sense casa mentre els bancs reben rescats públics milionaris. Que antisistema són tots els casos de corrupció sistèmics del PP i que són Bárcenas i Millet, dos lladres que minen la fe en el sistema, i que antisistema és el TC, un tribunal injust que està al servei d’un partit. Em pregunto si és aquesta la normalitat que ens volen vendre. És la del món feliç de Huxley?

En ciència, la normalitat no és mai quelcom que “cal recuperar“, perquè el concepte científic de normalitat és contrari al d’uniformitat i manteniment del passat. Normalitat és adaptació i diversitat perquè l’evolució és dinàmica. Els éssers que volen mantenir la normalitat, desapareixen. Sabem que només sobreviuen aquells que creen noves maneres de fer, adaptades al medi canviant.

La normalitat, però, a més de dinàmica, és diversa. I ho ha de ser per pura supervivència. En una espècie o grup, la uniformitat (per exemple, genètica) és suïcida com bé s’ha pogut comprovar en grups aïllats i endogàmics.

La ben coneguda llei normal (o distribució normal) s’aplica a molècules, partícules, minerals, plantes i persones, i és un clar exemple del que veiem en els estats de normalitat a la natura. Tot és divers, tot té mitjana i variància i res és uniforme, ni els arbres d’un bosc ni les vaques d’un ramat. És un concepte de normalitat que també podem aplicar a les democràcies, basades en la convivència, tolerància i respecte a la diversitat: la normalitat social és parlar, negociar i sobretot escoltar. I si no, pregunteu-li a Nelson Mandela.

La normalitat a l’evolució de les espècies no és més que dinàmica, adaptació i canvi. Aquesta necessitat de canvi porta a situacions de rebel·lia i a moments en els que la desobediència es fa necessària. Som mamífers perquè algunes aus van trencar la normalitat de la seva espècie i van deixar de fer ous.

En Freeman Dyson, aquest matemàtic i físic anglès de 94 anys que no té pèls a la llengua, defensa la rebel·lia dels científics i va escriure un bon llibre sobre el tema. En aquesta pàgina web podeu trobar la seva biografia en anglès. Dyson pensa que la normalitat comporta, per part dels científics, una actitud rebel, conseqüència de l’esperit lliure que cal per resistir les pressions de la societat i del poder. En el seu llibre “Weapons and Hope de 1984, per exemple, fa una anàlisi dels problemes ètics de la guerra i les armes nuclears. Són normals, les armes, les guerres, els atacs a civils i el negoci del comerç d’armes? Hem d’acceptar aquesta normalitat?

El concepte de “recuperar la normalitat” és buit, perquè la normalitat, dinàmica, l’hem de construir entre totes les persones. Segur que no és, per tant, res del que estan pensant els qui ara ens en parlen. La normalitat que tindrem d’aquí a uns anys no és la de l’any passat, la de l’any passat no era la de l’any 1975, la del 1975 no era la del 1931, i la del 1931 no era la del 1788 just abans de la revolució francesa. Cal aprendre del passat per construir nous marcs de convivència, però mai per tornar al que ja no serà vàlid.
Per cert, l’ Antoni Puigverd diu que Rajoy segueix sense reconèixer el subjecte social contra el que actua perquè això implicaria reconèixer que hi ha un problema. Manuel Castells, en el mateix sentit, comenta que segueix ignorant que es tracta d’un moviment social que es pot activar i ampliar sense líders ni institucions. I en Javier Pérez Royo pensa que el PSOE no ha d’anar de la mà d’en Rajoy a cap lloc. Tres persones ben diverses.