Entrades amb l'etiqueta ‘Josep Ramoneda’

Placebos que curen

dijous, 12/01/2017

L’altre dia vaig llegir un article de la revista National Geographic que em va sorprendre. Tractava dels nous descobriments en relació als efectes placebo i nocebo. L’efecte placebo és la possibilitat de millora i fins i tot curació a partir de l’administració d’un cert placebo. En tot cas, com que els placebos no provoquen efectes fisiològics, caldria pensar que tot és degut a mecanismes psicològics. D’altra banda, es parla d’efecte nocebo quan un pacient anticipa una determinada experiència negativa i empitjora encara que objectivament no li hagi passat encara res.

Doncs bé, un estudi científic de Ted Kaptchuk i el seu grup, de la facultat de medicina de Harward, mostra que els placebos poden desencadenar autèntics esdeveniments psicobiològics i terapèutics. En certes persones, els placebos provoquen que el cervell cerqui mecanismes curatius “a la seva farmàcia” i que inundi el sistema nerviós amb neurotransmissors, neuromoduladors i hormones curatives. El més interessant de tot plegat, explica Kaptchuk, és que els placebos poden guarir encara que la persona sàpiga que ho són. Després de 21 dies de prendre un placebo, un grup de pacients amb el síndrome de colon irritable es van sentir molt millor que els d’un altre grup que no havien pres res, tot i que als primers se’ls anava recordant periòdicament de que el que estaven prenent era només això, un placebo. Això sí, als pacients se’ls havia explicat la importància dels placebos quan hi havia una actitud positiva i se’ls havia dit (cosa certa, com havia descobert el mateix Kaptchuk) que, en base a tests clínics molt rigorosos, les pastilles de placebo podien induir processos significatius d’auto-curació.

L’article de la revista National Geographic fa algunes consideracions divertides. S’ha vist que l’efecte és més clar si els pacients saben que s’han de prendre el placebo de manera rigorosa, sense saltar-se cap dosi. Els placebos cars tenen més efecte que els barats, com ja era d’esperar. Els que venen en embolcalls estètics i de disseny funcionen millor que els que trobem etiquetats com a medicaments genèrics, i les injeccions de placebo són més efectives que les pastilles. A França, el que millor funciona són els placebos en supositori mentre que els anglesos prefereixen les pastilles. Però en tot cas, el més eficient són sempre les falses cirurgies. L’article parla del cas de Mike Pauletich, que va ser falsament operat a la Universitat d’Stanford per curar-li el seu Parkinson prematur. Després d’una operació simulada, la seva millora va ser tan espectacular que ja ni recorda els seus símptomes. Ara que sap que l’operació va ser falsa, diu que no li importa perquè l’important és que s’ha curat.

Ja es veu que tot plegat no és fàcil, i queda molt camí per fer. Com diu en Ted Kaptchuk, treballar amb expectatives és molt complicat, perquè cal implicar estudiar un fenomen imprecís que només sabem mesurar de manera molt imprecisa i que a més és fortament inconscient… Però el tema és ben interessant, oi?

———

Per cert, en Josep Ramoneda cita el desaparegut Zygmunt Bauman i diu que l’escenari compost per una “política local sense poder” i per un “poder global sense política” porta al triplet angoixant de la incertesa, la inseguretat i la perillositat.

El real, el que veiem i el que recordem

dijous, 30/04/2015

És primavera. Tot és un esclat de colors. Però, què són els colors?

Un biòleg segurament us dirà que els colors són les reaccions del nostre cervell als estímuls captats pels cons de la retina. Un físic dirà que els colors són la nostra interpretació subjectiva de determinades barreges de fotons de diferents freqüències. Encara que no ho sembli, les dues interpretacions són força semblants perquè qui estimula els cons de la retina són els fotons. Però, què són els fotons? Existeixen, els fotons? Què en sabem? Són reals?

El problema de la física quàntica és que no és gens intuïtiva. Pels voltants de 1870, poca gent pensava que la matèria fos discreta i ningú defensava que l’energia ho fos. Max Planck (l’any 1900) i Einstein, al 1905, van descobrir que els experiments que s’havien fet sobre l’energia que irradiaven els forns només es podia explicar si la llum estava formada per petitíssims elements indivisibles. I al 1920, els físics havien ja entès i comprovat que la matèria són àtoms i partícules i que l’energia radiant és una munió de fotons. Ara sabem que tot el petit és discret, a l’Univers.

Poc després, l’any 1927, Heisenberg, Bohr, Born i altres van plantejar que el món de les partícules i dels fotons és un món que mai coneixerem del tot. És la coneguda interpretació de Copenhaguen, una interpretació revolucionària de la mecànica quàntica. Durant les seves reunions a Copenhaguen, Heisenberg, Bohr i Born es feien preguntes semblants a les que també ens fem nosaltres: Les partícules subatòmiques, existeixen amb independència de les nostres observacions? Podem arribar a entendre bé el seu comportament? La interpretació de Copenhaguen diu que el món físic té justament aquelles propietats que veiem a partir dels experiments que fem, i que les teories només poden treballar amb els resultats d’aquests experiments però mai amb cap hipotètica realitat subjacent que pugui trobar-se amagada sota les aparences que observem. Qualsevol intent d’anar més lluny i de voler especificar amb més precisió els detalls de les partícules, inevitablement només trobarà aleatorietat i indeterminació. En poques paraules: mai podrem arribar a saber què és la realitat.

En Jim Baggott també es pregunta, en aquest llibre, què és real. Diu que vivim de representacions mentals, que construïm a partir del que entra pels nostres sentits. Seguint la interpretació de Copenhaguen, en Jim Baggott té clar que la realitat objectiva, si és que es pot parlar en aquests termes, ens serà sempre desconeguda. I també parla de les sorpreses que ens ofereixen els experiments en física de partícules, en el nostre afany per entendre alguna cosa del que és la realitat. Una d’elles és el descobriment que les partícules elementals com els fotons i els electrons es poden aparellar. Quan dues partícules formen una parella (en alguns casos poden ser fins i tot trios o grups de més partícules), els físics diuen que han quedat entrellaçades. El divertit de tot plegat és que, en el món de les partícules subatòmiques, no hi ha divorci. Quan dues partícules han quedat entrellaçades, no hi ha pas enrere. Qualsevol d’elles sap instantàniament el que li ha passat a l’altra. En paraules més precises, la mesura de l’estat quàntic d’una propietat d’una de les partícules fa que aquesta partícula quedi congelada en un estat determinat, amb la qual cosa podem saber immediatament l’estat de l’altra partícula entrellaçada, per molt allunyada que aquesta estigui de la primera. És la telepatia de les partícules entrellaçades. Ho sabem perquè ho hem experimentat, però no ho entenem perquè la realitat de les partícules se’ns escapa. Estem acostumats al coneixement del món macroscòpic, que té un comportament local: si vull fer un petó a algú, ens hem de trobar al mateix lloc i en el mateix moment. En canvi, la mecànica quàntica és no local i les propietats de les partícules i dels fotons entrellaçats estan connectades encara que es trobin a milions d’anys llum de distància. Un dels experiments que comenta en Jim Baggott és el que es va fer amb fotons entrellaçats que es mesuraven independentment en dues estacions d’observació a Bellevue i Bernex (Suissa), a onze quilòmetres de distància l’una de l’altra. Tota mesura d’un fotó a Bellevue condicionava immediatament la mesura de la seva parella (fotó entrellaçat) a l’altra estació de Bernex, i viceversa. És la telepatia de les partícules, que no entenem però que hem d’acceptar. És el que segurament permetrà en el futur la transmissió absolutament segura d’informació xifrada amb les tècniques de criptografia quàntica: generarem parelles de partícules entrellaçades, i de cada parella ens en quedarem una i enviarem l’altra a la persona que volem que rebi el nostre missatge. En el moment que nosaltres mesurem l’estat quàntic d’una propietat d’una de les partícules que ens hem quedat, sabem amb absoluta seguretat el que llegirà, de la partícula entrellaçada, el receptor del missatge, i així podrem generar claus de xifrat que ningú podrà conèixer llevat de nosaltres dos.

La realitat és fugissera i mai la podrem conèixer, com bé ens expliquen Bohn, Heisenberg i Born. El real no és al nostre abast, com també ens deia Plató. Mirem, escoltem, toquem, experimentem, i acabem construint representacions mentals del món i dels altres que conformen la nostra realitat. En Joan Margarit ja ens ho diu, quan parla que els nostres llocs acaben només existint dins nostre, en els records. Tot canvia, i passats uns anys, aquells llocs mítics de la nostra infantesa i joventut segurament hauran desaparegut. Però sempre ens quedaran les representacions mentals que vam construir, els records. Realment ens cal conèixer les realitats objectives, quan sabem que podem gaudir del nostre riquíssim món mental?

Per cert, en Josep Ramoneda diu que la gent es pregunta on és la radicalitat, si és en la capitalització del malestar i de les protestes o en les polítiques que deixen la meitat de la població juvenil sense feina i que generen fractures de desigualtat desconegudes fins ara

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.