Entrades amb l'etiqueta ‘Juan Luis Arsuaga’

El factor limitant

dijous, 4/05/2017

Estem voltats de nous materials amb propietats que s’adapten als usos més variats. Però he de confessar que m’agrada la fusta. És agradable a la vista, suau al tacte, és acollidora i no és freda. A l’exposició “El taller dels somnis” hem pogut veure quatre dissenys en fusta molt especials. A la imatge, que trobareu en aquesta pàgina web, teniu la concreció, en fusta d’àlber blanc dels Estats Units, del somni de Juan Luis Arsuaga. La fusta d’àlber blanc (tulipwood en anglès) es treballa bé, no es torça, no té repèls i és lleugera. Arsuaga va batejar el seu somni amb el nom “factor limitant”.

El concepte ecològic de factor limitant determina i restringeix el desenvolupament i evolució dels animals i plantes. Es basa en la llei del mínim, plantejada per Liebig, que diu que qui governa el creixement d’una determinada espècie no és el conjunt de recursos disponibles, sino només el recurs més escàs i que més afecta i limita la vida dels individus d’aquella espècie. El fred, l’espai disponible, la quantitat de menjar, són possibles factors limitants. Però en cada cas, només un d’ells serà el veritable factor limitant. I de fet, tant els animals com els humans actuem i treballem per mitigar-lo, perquè volem viure millor. Algunes vegades emigrem a ambients més acollidors, i en altres casos inventem solucions per quedar-nos: coves, cabanes, igloos.

El somni de Juan Luis Arsuaga era tenir un refugi que permetés viure uns dies a la muntanya, observant i gaudint de la natura. Una cabina portable de fusta que fos un límit per protegir dels factors limitants. Que només tingués el bàsic per viure. Que permetés allunyar-se una mica de la humanitat per subvertir els seus valors, segons diu Arsuaga.

Arsuaga pensa que les cabanyes de fusta són un mite associat al compromís amb la natura amb vocació de sostenibilitat amb els boscos, perquè acabaran degradant-se i tornant a formar part del bosc, a banda de ser temporals i no invasives. La seva cabana de fusta, feta amb fusta d’àlber blanc i dissenyada per Jacob Benbunan, és un refugi que podem portar al bosc i deixar-lo allà, perquè acabarà fonent-se i integrant-se amb la natura. Félix Larragueta, de l’ebenisteria que el va acabar de dissenyar i construir, el defineix com un objecte ben especial, fet d’un conjunt de ventalls que s’obren per crear una closca protectora de fusta.

Quantes hores podem estar desperts abans de caure dormits? Quants quilòmetres podem caminar o córrer cada dia? Quantes hores podem estar, sense abric, mirant el cel de nit sense caure malalts? Quants anys de vida ens queden? Som limitats, ho sabem per experiència. I la ciència, amb els resultats molts experiments, ens ajuda a recordar-ho. Molts d’aquests límits no tenen cap valor concret calculable, però en sabem la seva probabilitat gràcies al que hem anat experimentant i quantificant. La ciència i l’estadística ens fan prendre consciència dels molts factors que ens limiten.

Vivim en una gran contradicció. Ens creiem infinits i poderosos, però la natura ens confronta amb la realitat: ens sentim millor quan ens marquem límits. Al bosc o a la muntanya, l’espai limitat d’una cabana de fusta ens dona refugi i protecció, ens separa del fred i la pluja, ens connecta amb els materials de la vegetació que ens envolta i en definitiva ens crea un espai habitable. Al bosc descobrim que només podem viure bé quan ens posem límits (en aquest cas, d’espai vital) que ens curen de la por a l’immens i al desconegut. Ja ho diu l’Emilio Lledó quan parla de felicitat i explica el que en pensava Epicur, que l’associava al cos, l’austeritat i als límits. I això és el que ens ensenya també la ciència, que ens diu que tot és limitat i que el millor que podem fer és tenir-ho ben present. Nosaltres som limitats, el planeta és limitat, les civilitzacions són limitades en el temps, els recursos són limitats, la quantitat de gent que pot viure al món és limitada. Si ho pensem cada dia (i això és el que ens ensenyen la ciència i les cabanes de fusta al bosc) tal vegada estiguem menys interessats en acumular poder i en tenir coses, perquè no serveix de res acabar sent els més rics del cementiri.

Per cert, en Bru Rovira diu que aquests dies que la terra s’omple de les fruites podrides de l’arbre de la corrupció, li ha caigut a les mans el llibre “Cinco meditaciones sobre la belleza”, del cal·lígraf, poeta i novel·lista François Cheng. Cheng diu que la bondat confirma la qualitat de la bellesa, i que la bellesa irradia la bondat i la fa desitjable.

El pensament: aquest estrany company

dimecres, 20/05/2015

De tant en tant tenim alguna idea que ens sembla realment interessant, i ens sentim tot cofois. Però potser ens pot ser útil pensar en el que va dir Einstein. Albert Einstein deia que en tota la seva vida només havia tingut dues idees genuïnes.

George Steiner ha escrit un llibret sobre el pensament humà. De fet diu que no sabem què és el pensament ni què és pensar. Però diu que Parmènides i Descartes ja van identificar el pensament amb l’èsser. Encara que el pensament continua fins i tot quan dormint, pel que sabem no continua després de la mort.

Steiner diu que pensar és habitualment una activitat matussera i maldestra. Excepte en pocs moments de concentració, el pensament flueix i no està sotmès a control. Però és justament aquest moviment involuntari i polimòrfic el que ens permet respondre de forma adequada als estímuls espontanis, i és el que ens ha portat a alguns cims de comprensió, creativitat i realització humanes. Som pensament, però el pensament és molt banal. Aquesta és la gran contradicció, diu. El pensament original és extraordinàriament rar, com ja ens deia Einstein. Ara bé, pensar en nosaltres és el principal constituent de la identitat personal. El fet de pensar ens fa presents a nosaltres mateixos. A les bogeries, en canvi, es deixa de pensar i l’ego es dilueix. D’altra banda, ningú pot penetrar els meus pensaments, i per això ningú pot morir per mi. El pensament és la única possessió segura que tenim. Pensar elabora la nostra essència.

El pensament és opac. Fins i tot els éssers humans més units i més sincers continuen sent uns desconeguts, més o menys declarats, l’un per l’altre. Per això, l’amor entre éssers que pensen és una mena de gràcia miraculosa, diu Steiner. El pensament només és més llegible (no ens hi podem pensar bé) en les explosions d’energia desfermada: la por, l’odi i la rialla espontània. En canvi, el somriure és l’antítesi de la rialla. La capacitat de mentir és part essencial de la condició humana.

Pensem, però hem aconseguit entendre ben poques coses. George Steiner cita el que deia Sòfocles a Antígona, l’oda coral sobre l’home: el pensament exalta l’home sobre tots els altres éssers vius; però el fa estrany a si mateix i davant l’enormitat del món.  Ens preguntem, i això és part de la dignitat de la nostra humanitat. Ens preguntem sobre l’existència i la vida, sobre la mort i sobre la divinitat. Però no estem ni un pam més a prop que Plató o Parmènides de trobar solucions verificables. Ara bé, el vertigen de preguntar propicia una vida abocada a l’examen de tot. És així…

Per cert, en Juan Luis Arsuaga diu que l’evolució no cerca, però troba.