Entrades amb l'etiqueta ‘Nelson Mandela’

Qui se’n beneficia?

dijous, 7/02/2019

Fa poc, en Lluís Bassets ens va regalar una de les seves anàlisis geopolítiques clarividents. Deia que aquest món globalitzat no s’organitza en dos pols enfrontats ni es troba dividit en meitats separades per un teló d’acer. Que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment com abans. Parlava, a més de Veneçuela, d’aquest darrer episodi que estem vivint: la denúncia per part de Washington del tractat de limitació de míssils d’abast intermedi, la “joia de la corona del desarmament nuclear a Europa forjada per Reagan i Gorbatxov fa 30 anys”. Deia que les guspires salten a Veneçuela, Síria o a les fronteres europees amb Rússia, però que el nus de la tensió armamentística, i per tant bèl·lica, s’està construint a Àsia, i especialment en els mars que banyen la superpotència de la Xina.

Moltes organitzacions i entitats, entre ells la Oficina Internacional per la Pau (IPB), han denunciat aquest anunci de retirada del tractat de limitació de míssils. Perquè l’últim que el món necessita ara és una nova guerra freda que amenaci de manera immediata la vida i la supervivència humana.

Al segle XXI, no podem continuar actuant com en els temps de la guerra de Troia. I és que l’Eudald Carbonell ho diu ben clar, quan diu que encara som a la prehistòria de la humanització i es pregunta si en algun moment serem capaços de fer-nos humans. L’Eudald Carbonell explica que fer-se humà és un procés que implica tenir consciència crítica d’espècie. Hauriem de saber fer camí cap a la planetització, entesa no com globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a part del planeta.

Durant el segle XX vam escalfar el planeta com mai abans havíem fet. Ara, al segle XXI, tenim l’oportunitat de fer-nos humans, treballant tots junts per a resoldre els grans problemes que tenim com espècie i que la ONU ha sintetitzat perfectament en els seus objectius de desenvolupament sostenible 2030: reduir les desigualtats (objectiu 10), actuar tots junts per a lluitar contra el canvi climàtic (objectiu 13), treballar per la pau i la justícia tot resolent els conflictes en base al diàleg i la negociació (objectiu 16), a més d’eliminar la pobresa (objectiu 1) i la fam al món (objectiu 2) i treballar per l’accés universal al sistema de salut (3), per l’educació (4), per la igualtat de gènere (5), per l’accés universal a l’aigua neta (6) i a l’energia (7)… Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

En tot cas, hi ha una frase a l’article d’en Lluís Bassets que deixa entreveure el gran problema. És quan diu “que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment”. Perquè la clau de la bogeria actual que ens pot portar a l’extinció com espècie és el poder desmesurat de les immenses estructures de poder no democràtic que decideixen i manen al món. Com ja vaig comentar fa uns mesos, aquest és un tema que va estudiar científicament Stefania Vitali amb el seu grup investigador de la ETH Zuric, amb unes conclusions molt preocupants.

I aquest és el problema. Anem com anem perquè hi ha grups de poder mundial, no democràtics, que se’n beneficien. No treballen per la gent i pel planeta, sino que ho fan per incrementar el seu poder. Un poder que ens pot acabar matant a tots. Un poder que defuig els pactes i el diàleg mentre es consolida amb violència i mort. En Federico Mayor Zaragoza ens ho diu ben clar quan critica durament la plutocràcia d’aquests centres de poder no democràtic que manen en el G7, G8 i G20. En Federico Mayor es pregunta en base a què, aquests 7, 8 o 20 països més rics del món, pretenen tenir a les seves mans les regnes de la governació de 196 països.

Tot plegat no són opinions. Són fets. Enfront dels discursos xenòfobs interessats, en preocupant augment, que ens volen fer creure que hem de tenir por als altres i ens diuen que ens hem de defensar d’ells (tot amagant-nos aquells qui realment se’n beneficien), una bona proposta és llegir, confrontar opinions, pensar, usar el pensament crític, i… escoltar els homes de ciència desinteressats, que parlen clar. Ens ho van dir, fa poc més d’un any, aquests més de quinze mil científics en un article molt rigorós publicat a la revista científica “Bioscience“.

Però encara hi ha esperança. En Gonzalo Lizarralde, director de l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Montreal, diu que està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i dels esdeveniments meteorològics extrems. Però que també és en aquestes poblacions on hi ha més possibilitat de canvi. I que en aquestes comunitats, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: grups de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneixen per plantar arbres i fer altres millores. Són iniciaives que fan que tota la comunitat se’n beneficïi.

Ja ho deien els romans. Sempre cal preguntar-se: “Qui prodest?“.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza explica el que li va dir en Nelson Mandela: que això canviarà en pocs anys, perquè la dona (que, al contrari que l’home, només utilitza excepcionalment la força) és la pedra angular de la nova era. Per això, diu, el “si vis pacem, para bellum” ha de transformar-se en “si vis pacem, para verbum”. Al segle XXI, hem de preparar la paraula. La paraula de les dones.

El cervell i la vanitat

dimarts , 12/08/2014

Fa poques setmanes vaig llegir una frase que em va deixar impactat. L’autor deia que el nostre cervell és el més complex que existeix a l’Univers i que, tot i que pesa poc més d’un quilo i mig, ens fa únics.

Hi ha gent de tota mena. Mentre uns creuen sincerament que som el més sofisticat i complex de l’Univers, d’altres com en Freeman Dyson queden extasiats davant les capacitats de cervells ínfims com els de les papallones monarques, i pensen que cap catàstrofe podrà aturar la infiltració de la ment dels éssers vivents (no pas necessàriament la nostra) en l’Univers. Dyson diu que si els humans desapareixem, d’altres, més savis o afortunats, continuaran pensant. Som un accident repetible.

En Javier Sampedro també ens vacuna contra la vanitat. Fa poc ens deia que tot evoluciona a partir del més simple, i que per tant la nostra ment segur que ve d’objectes més senzills com les ments de mono i de rata. Comentava el fet sorprenent que els humans compartim quasi totes les estructures cerebrals amb les rates i que compartim les més fonamentals fins i tot amb les mosques, i deia que la ment és un producte de l’evolució biològica, quelcom que actua sobre els gens i les cèl·lules, sense massa espai per la mística. Sampedro ens diu que la ment és un objecte físic, un tros del nostre cos, que es construeix seguint els mateixos principis que la resta del cos i activant o reprimint gens en resposta al que fan les cèl·lules veïnes i els factors de l’entorn. George Steiner, d’altra banda, diu que som pensament, però que en general el pensament és molt banal. El pensament original és extraordinàriament rar, i la prova és que Einstein va dir que en tota la seva vida només havia tingut dues idees genuïnes…

La imatge de dalt, del cervell de la mosca drosophila de la fruita, és d’aquesta web.

Per cert, Nelson Mandela deia que ens matem els uns als altres amb les paraules d’odi que vomiten els nostres llavis, i que l’odi havia emmalaltit les nostres societats. És l’odi que reben escriptors israelians honestos com Etgar Keret o Nir Baram, i fins i tot actrius com la Penélope Cruz.

Els ginys autònoms: La MwangaBora

dimecres, 11/12/2013

MwangaBora.jpg Aquesta setmana, els líders mundials han anat a Africa. És un fet que passa poques vegades. Africa és transparent, costa de veure, cal fer un esforç per a recordar que existeix. Només cal mirar aquest conegut mapamundi, fet amb fotografies nocturnes des de satèl·lit. Les dades també ens ho diuen. Segons el Banc Mundial, a Kenya, només el 18% de la població té accés a l’electricitat. Sembla impossible, oi?

Al tercer món hi ha bons enginyers, que inventen i creen nous ginys per a les seves necessitats. Necessitats que són força més bàsiques que les nostres. Els nens, per exemple, necessiten llum per a poder fer els deures a casa seva. Hi ha invents com la bombeta d’aigua d’Alfredo Moser, que tothom pot muntar a casa seva i que permet il·luminar durant el dia les habitacions fosques. I també tenim la MwangaBora, per a poder llegir i fer coses a les nits.

MwangaBora en suahili significa “llum bona”. És una làmpada solar, dissenyada per l’enginyer Evans Wadongo amb la idea d’ajudar la gent que necessita llum per a llegir i estudiar a la nit. Evans Wadongo, kenyà, va ser premiat per la CNN l’any 2010 pel seu invent.

La MwangaBora és pura enginyeria. És una solució creativa que té en compte l’entorn i les necessitats reals de la gent. És neta. Substitueix les actuals làmpades de petroli que fan fum i mals olors, que s’emporten fins el 70% dels ingressos setmanals de moltes famílies i que acaben generant problemes respiratoris. Conté una placa solar, una bateria i una bombeta de LED, amb un disseny que s’acosta al de les clàssiques làmpades de petroli per a facilitar la seva acceptació. La barreja de plaques solars i LEDs és innovadora: els LEDs tenen més rendiment lumínic i per tant gasten menys bateria. El disseny es fa en base a un procés de producció molt estudiat que inclou un 50% de materials reciclats, encara que el seu cost acaba essent d’uns 18 euros perquè les seves parts més bàsiques (placa solar, bateria i LEDs) s’han de comprar. Durant el dia, la deixen a fora, al sol, i la bateria es carrega en unes quatre hores; després, a la nit, pot donar unes sis hores de llum. Com que té una vida útil de 8 anys, podem dir que el seu cost real és de 2,25 euros cada any (molt menys que el que les famílies gasten ara en petroli). A més, i com que el seu cost pot ser encara massa car per a moltes llars, Evans Wadongo organitza tallers per explicar cóm fer-les artesanalment.

Wadongo treballa activament a la ONG “Sustainable Development For All-Kenya(SDFA-Kenia), des de 2006. L’objectiu de SDFA-Kenia és l’educació, el desenvolupament econòmic i el respecte al medi ambient. A més, fa dos anys, va iniciar la campanya “Només una làmpada“, una iniciativa global que té com a objectiu difondre la idea de la MwangaBora i recollir fons per a subvencionar la seva construcció.

La MwangaBora és un giny autònom. Quan tens una MwangaBora, si no és defectuosa, saps que et durarà vuit anys i que no hauràs de fer cap despesa. L’energia és gratuïta, no depèn del subministrament energètic i no té costos de manteniment. És un bon camí per l’Àfrica, però no només per a aquest continent. Per què hem de dependre sempre de les xarxes de distribució energètica quan en alguns aspectes podem ser autosuficients?. A casa nostra, per exemple, i sota el lema “Consumeix la teva pròpia energia”, la Plataforma per a l’Impuls de la Generació Distribuïda i l’Autoconsum Energètic vol unir veus i esforços per defensar una regulació que contribueixi a una major implantació a favor de la generació distribuïda i l’autoconsum energètic. Hi haurà grups de pressió que ho voldran evitar, però el camí cap l’autoconsum i els ginys autònoms, a més de sostenible, intueixo que és irreversible.

Per cert, en Roger Cohen, parlant de Nelson Mandela, diu que no ens el mereixíem. Comenta que Mandela va anteposar el futur al passat i la humanitat a la venjança, trencant així el cercle viciós del conflicte. Cohen cita Mandela: qui toca un ésser humà toca tota la humanitat.

Els arcs de cadena

dimarts , 10/09/2013

Cadena3.jpg Compareu la imatge d’aquí al costat amb la foto que podeu veure aquí, i que mostra els arcs que Gaudí va dissenyar per a les golfes de la Pedrera. La forma és idèntica en ambdós casos. Els arcs de Gaudí, a la Pedrera, a la Colònia Güell o a la Sagrada Família, són arcs que podríem anomenar de cadena. Gaudí va entendre les propietats de les cadenes i les va utilitzar en molts dels seus dissenys.

Fa temps, el meu amic Miquel em va proposar d’escriure un article sobre les catenàries. Després de donar-hi força voltes, vaig decidir que podia explicar un experiment. Es tracta de fer dos petits forats separats uns vuit centímetres en una base de fusta, passar-hi una cadeneta de manera que pengi més o menys com es veu en aquesta imatge, mullar-la amb l’aigua d’un polvoritzador i deixar-la unes hores en el congelador. Si la traiem amb molta cura, hauríem de poder donar-li la volta i aconseguir que es vegi en forma d’arc, tal com teniu en la imatge de dalt (els foradets en la fusta fixen els dos extrems de la cadena i fan innecessari que l’haguem d’aguantar amb les mans). Ho podeu provar, encara que malauradament jo no me’n vaig sortir i vaig acabar desistint després de fer algunes proves. Per això, al final vaig fer aquesta foto, que després de girar-la 180 graus mostra la forma dels arcs de Gaudí. Val a dir que l’experiment no és gens fàcil perquè l’equilibri de les cadenes invertides és inestable. Però la física ens diu que si no hi ha joc entre les baules de la cadena i si el gir que hem fet per tal d’invertir la cadena ha estat exactament de 180 graus al voltant d’un eix horitzontal, la cadena ens quedarà amb la forma d’arc que veieu a la imatge de dalt, al menys mentre l’aigua no es descongeli del tot. El que passa és que la inestabilitat d’aquest equilibri dificulta molt l’experiment. Aconseguir una cadena invertida en equilibri és més difícil que mantenir una moneda, de cantell, en el punt més alt d’una bola de vidre o que intentar mantenir-nos drets damunt d’un llarg bastó vertical. Els objectes queden en equilibri estable quan els deixem caure, però costa molt de mantenir-los verticals i cap amunt. Les cadenes invertides són inestables, però ens expliquen els arcs de Gaudí.

Les cadenes i les pedres són una mica com la nit i el dia. Les cadenes i cordes aguanten molt bé quan les estirem. Podem utilitzar-les per arrossegar objectes i per remolcar cotxes. Les pedres, en canvi, aguanten molt bé quan les premem. Les pedres de sota les parets i muralles aguanten el pes de tot el que tenen damunt sense cap problema. Diem que les cadenes treballen molt bé a tracció, i que les pedres suporten bé els esforços de compressió. En canvi, ni les cadenes serveixen per als esforços de compressió ni les pedres ens van bé quan hem de fer treballs de tracció: les cadenes i cordes “premsades” directament es pleguen, i si volguéssim arrossegar un objecte tot estirant-lo mitjançant un “pal” de pedra, segur que aquest es trencaria. Què passa quan pengem una cadena pels seus dos extrems, com en aquesta foto? Doncs que la cadena, després d’algunes oscil·lacions, queda en equilibri en una posició tal que entre les seves baules només hi ha esforços de tracció. És així perquè no pot ser de cap altra manera, ja que les baules s’articulen entre elles i només poden treballar a tracció. Imagineu qualsevol d’aquestes baules. És estirada cap a un i altre costat per les seves dues baules veïnes, i la gravetat la voldria fer caure. Com que tot queda en equilibri, la suma de les dues forces amb que l’estiren les seves veïnes i la del seu pas, ha de ser nul·la. Aquesta propietat de les cadenes és el que va portar, com veurem en el paràgraf següent, a entendre la seva equació matemàtica. Doncs bé, ara que tenim la cadena en equilibri, congelem-la, donem-li la volta i intentem deixar-la tal com la tenim en la imatge de dalt. Com que hem invertit la direcció del pes de cada baula, és clar que tot quedarà en equilibri si també canviem la direcció de les forces de les seves baules veïnes. El resultat és que ara, totes les forces entre elements de la cadena – o de la corda – són de compressió. Les cadenes en equilibri només aguanten forces de tracció, mentre que les cadenes invertides en equilibri – inestable – només aguanten esforços de compressió. Per això, Gaudí va pensar que els arcs de cadena podien ser ideals per a les construccions de pedra. Perquè fem que la pedra rebi només els esforços que pot aguantar bé. Les cadenes voten pels arcs cap avall i les pedres voten pels arcs cap amunt.

Galileo Galilei defensava que les cadenes penjants tenien la forma d’una paràbola. Però no és cert, tal com Christiaan Huygens va poder demostrar només quatre anys després de la mort de Galileo, als disset anys, l’any 1646. L’any 1690, Jakob Bernoulli va proposar com a desafiament el problema de trobar l’equació matemàtica de la forma d’una cadena penjada dels dos extrems. L’any següent, el 1691, el problema va ser resolt simultàniament pel seu germà Johann Bernoulli, per Gottfried Leibniz i pel mateix Christiaan Huygens, cosa que va generar un cert conflicte entre els germans Jakob i Johann. Havien trobat la catenària, la corba matemàtica que descriu la forma d’una cadena penjant en equilibri pel seu propi pes. La paraula catenària deriva del llatí catenarĭus, propi de la cadena, i la seva equació és la de la funció cosinus hiperbòlic.

Anomenem catenàries als cables penjants que porten energia elèctrica a les locomotores dels trens, perquè tenen la forma de les cadenes aguantades pels extrems. Tots els cables elèctrics d’alta tensió entre torres consecutives tenen la mateixa forma. El mateix passa amb les cadenes que separen espais, amb els cables dels ponts penjants, amb les cadenes de les àncores dels vaixells i amb les cordes que pengen sense cap més pes que el seu. Si els extrems no són massa separats, només cal mirar-los de cap per avall i ens recordaran els arcs de Gaudí.

Els arcs de catenària o de cadena, els arcs de Gaudí, fan que les pedres treballin bé i a compressió. L’únic problema que tenen, i que en alguns casos ha obligat a pensar en solucions força imaginatives – per exemple, en la construcció de la Sagrada Família -, és el del perill de vinclament. Si no es dissenyen bé els suports laterals, els esforços de compressió en les pedres d’un arc de catenària poden acabar doblegant-lo de costat de la mateixa manera que si feu força per a comprimir una vareta prima de plàstic, es plegarà i acabarà trencant-se o feta tot un manyoc.

Per cert, en Nelson Mandela deia que si vols fer les paus amb el teu enemic, has de treballar amb ell: llavors esdevindrà el teu company.