Entrades amb l'etiqueta ‘Oxfam Intermón’

El món i els números

dijous, 25/01/2018

Si us agraden els números (he de confessar que a mi m’agraden), us recomano que aneu a l’exposició que ha organitzat la Universitat de Barcelona al vestíbul de l’Edifici Històric a la plaça Universitat. Crec que es podrà visitar fins el proper 7 de febrer. El seu comissari, el catedràtic de física Javier Tejada ens recorda que la natura està escrita en llenguatge matemàtic i que, en observar-la, ens hem trobat amb els números. Per això, quan mesurem i quantifiquem, entenem més les coses.

La imatge d’aquí al costat és d’un dels cartells de l’exposició. Mostra que el comptatge en base 10 va néixer del fet de comptar amb els dits, i que les 9 xifres aràbigues que ara utilitzem, quan van ser inventades a la Índia, justament tenien entre 1 i 9 angles (que la imatge els representa com petits cercles vermells). Més tard, per representar el no-res, es va pensar en el zero, que és un grafisme sense angles. Interessant, oi?

L’exposició inclou apartats que ens expliquen la historia dels nombres, però que també quantifiquen la diversitat lingüística, les migracions dels nostres avantpassats, la física i la química, l’energia, els aliments, la biologia, el món jurídic, la demografia, i moltes coses més. Fins i tot parlen de la matèria que conforma els nostres cossos. Sabíeu que el nostre cos té uns 6.700 quadrilions d’àtoms?

Podem mesurar i quantificar el que sabem… però també el que no sabem, gràcies a l’estadística i les probabilitats. No sabem com evolucionarà una persona concreta que està malalta, però el cert és que els metges han vist molts casos semblants i han observat i anotat l’evolució de les seves malalties. En base a aquesta informació i en base a paràmetres i a indicadors que defineixen l’estat d’un determinat pacient (analítiques, exploracions, proves radiològiques i altres), els experts poden estimar amb força precisió la probabilitat que la malaltia evolucioni en un sentit o en un altre. De fet, els protocols que apliquen els centres assistencials i hospitalaris es basen en aquestes probabilitats. Són protocols que no ens poden garantir que el tractament proposat sigui el millor en cada cas concret, però sí que el que ens proposen és allò que té una probabilitat més elevada de funcionar bé. I això, en un escenari de coneixement molt limitat sobre el funcionament del cos humà, és el millor que es pot fer.

Un apartat interessant és el que planteja preguntes divertides. Sabeu que quan beveu un vas d’aigua, us esteu empassant un bon nombre de molècules d’aigua que ja es va beure en Cristòbal Colón el dia 12 d’octubre de 1492?. Aquest nombre, amb tota probabilitat, és de 1000 molècules, que va beure Colón i que ara esteu tornant a beure vosaltres. I sabeu que quan beveu alcohol, només tarda 30 segons en arribar al cervell?

Els números també quantifiquen la manca de justícia al món i mostren, amb tota la seva cruesa, el resultat de la cobdícia i vanitat humanes. L’exposició té un apartat dedicat als objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides. Explica que el 50% dels nens de tot el món viuen en zones afectades per conflictes i amb violència, i que els països amb conflictes són els que tenen un índex més elevat de pobresa. Diu que 1800 milions de persones beuen aigua contaminada amb restes fecals, i que 663 milions no disposen d’aigua potable. Que cada any llencem 3000 milions de tones d’aliments, i que la tercera part dels aliments que produïm s’acaben fent malbé o podrint. De fet, un informe del prestigiós institut SIPRI que podeu llegir aquí, cita un treball del 2015 de la Xarxa de Solucions de Desenvolupament Sostenible que justifica que, amb un pressupost públic extraordinari d’entre 760 i 885 mil milions de dòlars anuals entre els anys 2015 i 2030 (en dòlars de 2013), es podrien assolir els objectius de desenvolupament sostenible de la ONU en salut, educació, agricultura, seguretat alimentària, accés a l’energia moderna, abastament d’aigua i sanejament, infraestructures de telecomunicacions i transport, ecosistemes, resposta d’emergència i treball humanitari, incloent a més un pressupost addicional per a permetre la mitigació i l’adaptació del canvi climàtic. Pot semblar molt, però val a dir que és el 46-54% de la despesa militar mundial l’any 2015. La pregunta és si serem capaços de gastar la meitat del que destinem a tecnologia militar en aquelles coses que ens poden ajudar a sortir de la vora del precipici.

——

Per cert, el darrer informe d’Oxfam Intermón explica que l’any 2017, l’economia espanyola va aconseguir un fort creixement, del voltant del 3,2%. Però l’1% més ric va capturar el 40% de tota la riquesa creada, mentre que en el 50% més pobre a penes en va aprofitar el 7%. Oxfam constata que, malgrat les dades de creixement econòmic, Espanya segueix sent avui una societat més desigual que abans de la crisi.

Els besnéts d’alguns polítics

dijous, 10/11/2016

Fa unes setmanes, la revista Scientific American va enviar un qüestionari amb 20 preguntes sobre ciència als candidats a les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica. Aquí trobareu tant el qüestionari com les respostes rebudes. El president electe dels EUA, quan contesta la pregunta sobre el canvi climàtic, es refereix al canvi climàtic sempre entre cometes tot afirmant que l’escalfament global provocat per l’home és un engany.

Quina por! Ens han elegit un president que influirà certament les nostres vides. Un president que (citant l’Ignasi Aragay) s’enorgulleix de masclisme i racisme mentre defensa la cultura de la violència i el diner com a mesura de totes les coses tot mantenint la incultura com a bandera i una increïble demagògia contra l’immigrant. Un president que no sap què és el mètode científic.

Perquè per entendre els perills de l’escalfament antropogènic, cal escoltar els científics quan ens parlen de probabilitats. Els experts de l’IPCC ens diuen que podem afirmar, amb un 95% de probabilitat, que l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 ja deien que era del 66%. Ara és el 95%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. El total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%. Les conclusions de l’IPCC es basen en l’estudi probabilístic de diversos escenaris, anomenats RCP (els “Representative Concentration Pathways“). I la conclusió és molt clara: cada cop la situació és més irreversible, i és més greu per als més desemparats. Segons el darrer informe de Oxfam-Intermón, que cita l’índex de Risc Climàtic 2016, dels deu països més afectats per fenòmens meteorològics extrems ocorreguts entre 1994-2014, nou d’ells són països d’ingrés per càpita baix o mitjà baix. Oxfam explica que el canvi climàtic està indissolublement unit a la desigualtat econòmica. És molt trist dir-ho, però l’escalfament global antropogènic serà la gran arma de destrucció massiva del segle XXI, que patiran els nostres néts. Ho diu fins i tot el Departament de Defensa dels EUA, que està prenent mesures per protegir els “interessos nacionals nord-americans” (cito textualment) davant el risc de guerres, episodis de fam i moviments massius de desplaçats.

Una persona tan poc sospitosa de ser anti-sistema com és en Jeremy Rifkin ens està explicant, una i altra vegada, que cal abandonar els combustibles fòssils el més aviat possible i fer un pla realístic que ens porti a l’ús massiu de les renovables. El podeu escoltar en aquest vídeo. Rifkin proposa l’ús de micro generadors o estacions solars autònomes com les que ja s’estan desplegant a molts països amb el nom de micropower stations o de off grid solar systems. L’esquema de la imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, explica el que ja s’està fent a l’Índia i altres llocs. La generació d’energia és autònoma a cada habitatge o conjunt de cases, s’emmagatzema per al seu ús quan sigui necessari, i els excedents es venen a la xarxa elèctrica (que passa a ser un mitjà d’intercanvi d’energia). L’energia és gratuïta, però, és clar, cal haver comprat el sistema de generació i emmagatzematge. És un sistema coherent amb les economies emergents basades en internet: paguem pel mòbil però no per l’ús quotidià de les aplicacions, i compartim cada cop més coses. La implantació real de les estacions solars autònomes demostra que es pot dissenyar un pla mundial a mitjà termini  per abandonar els combustibles fòssils i aturar l’escalfament antropogènic del planeta. Només cal escoltar, entendre el que ens diuen els científics i voler-ho fer. Però no sembla que sigui el cas als EUA ni a Espanya. Perquè les estacions solars autònomes ja comencen a ser populars a Índia, Kènia, Etiòpia, Tanzània, Indonèsia i altres països, però a Espanya el govern, que subvenciona els combustibles fòssils, les ha prohibit.

Si els governants haguessin de superar proves de selecció (com ja feien els xinesos durant la dinastia Han) abans de ser candidats i si aquestes proves incloguessin aspectes relacionats amb la cultura, les humanitats i una certa cultura general científica, segur que estarien en condicions d’entendre els arguments de l’IPCC i podrien basar les seves decisions en les evidències científiques sense dir bajanades.

En base als arguments probabilístics de l’IPCC no tinc cap dubte en afirmar que, amb una molt alta probabilitat, els besnéts de Donald Trump (i també els de Mariano Rajoy), quan pateixin les conseqüències de l’escalfament global, maleiran la ceguesa interessada i manca absoluta de visió de futur dels seus besavis.

Per cert, la Naomi Klein diu que finalment estem començant a acceptar que el canvi climàtic porta al desastre econòmic i a les guerres.

Per què els ponts estan gebrats?

dimecres, 29/01/2014

Fa pocPont_Gebrat.jpg vaig caminar per la via verda que va de Girona a Olot. És una experiència que us recomano, si no ho heu fet encara i us agrada caminar. El camí segueix la via del tren que va construir la burgesia industrial del segle XIX per a transportar el suro. Era al matí i feia fred. Alguns trams estaven gebrats. Ben aviat em vaig adonar que el camí només estava gebrat quan passava pel damunt dels ponts de la via del tren, dels viaductes que els nostres besavis havien construït per a evitar barrancs i torrenteres.

Per què trobem gebre damunt dels ponts i no en veiem quan passem per camins en terra ferma? Doncs perquè els objectes prims s’escalfen i es refreden més ràpidament que els gruixuts. Ens ho va explicar en Jean-Baptiste Fourier fa 190 anys, quan va descobrir les lleis físiques que regulen la transmissió i conducció de la calor. La temperatura atmosfèrica oscil·la cada 24 hores, i les nits són sempre més fredes que els dies. La terra dels camins i l’aigua dels rius i llacs segueixen les variacions diürnes i estacionals de temperatura, però ho fan lentament, amb parsimònia i moderació, perquè escalfar i refredar és quelcom que demana temps. Encara que tinguem el forn a 200 graus, si hi posem un tall rodó i el deixem només mitja hora dins el forn, no haurem fet res. Sabem per experiència que si volem coure un tall rodó necessitem molt més temps que si volem cuinar uns quants filets prims de pollastre, i que si volem fer una peça sencera de carn a l’ast, haurem de dedicar-hi unes quantes hores. Els camins que passen per damunt dels ponts i les carreteres dels viaductes no són pas gaire gruixuts, perquè la capa de materials i terra sota seu i damunt els arcs de sustentació és prima. Quan a la nit cau la temperatura, es refreden i fàcilment poden arribar a estar sota cero. És el que passa a tot allò que és prim i que hem deixat a la intempèrie. Durant les nits d’hivern, les parets exteriors dels porxos es refreden igual que els camins damunt els ponts i les torres elèctriques. La terra ferma, en canvi, es refreda molt menys perquè és gruixuda i té una conductivitat tèrmica baixa. El fenomen no és trivial perquè aquesta conductivitat tèrmica del sòl és funció de factors com la humitat i la composició física. Però també és ben conegut que, a una profunditat d’un o dos metres, desapareixen els canvis de temperatura diürns. La temperatura és estable al llarg dels dies, i només canvia molt suaument entre estiu i hivern. De fet, si anem a més profunditat, desapareixen fins i tot els canvis estacionals i la temperatura és constant tot l’any. És el que experimentem quan baixem a les estacions del metro. Quan el gruix de terra és gran, les ràpides variacions de temperatura entre dia i nit s’esmorteeixen fins desaparèixer, i deixem de notar-les de la mateixa manera que la part central d’un tall rodó no rep la calor d’un forn que hem encès poca estona. Però quan les condicions es mantenen molt més temps, tot acaba escalfant-se o refredant-se. Podem coure el tall rodó, i els habitants de les zones àrtiques coneixen molt bé el fenomen del permagel. La temperatura depèn del temps i del gruix. Les nostres nits fredes i gebradores són massa curtes per a poder refredar fins i tot les capes superficials de la terra ferma.

Jean-Baptiste Fourier va estudiar a l’École Normale Supérieure de París, i va tenir com a professors Pierre-Simon Laplace, Joseph Louis Lagrange i Gaspard Monge. Quasi res. Fourier va publicar la seva “Teoria analítica de la calor” l’any 1822, tot inspirant-se en la llei del refredament que ja havia formulat Newton. A més, a partir de la teoria de la calor va desenvolupar les conegudes sèries de Fourier. Laplace havia descobert les lleis de l’equilibri tèrmic i de la difusió. Fourier les va estendre i va explicar el que passa quan encara el sistema no ha arribat a l’equilibri, durant l’anomenat règim transitori. Va plantejar les lleis que expliquen la variació de temperatura en funció del gruix i al llarg del temps i la llei que descriu el refredament del sòl i de tots els objectes que són a l’aire lliure durant la nit. És clar que l’estudi dels canvis de temperatura i de la transmissió de la calor té denominació d’origen: va ser cosa dels francesos.

L’equació de Laplace és una equació en derivades parcials de segon ordre. El nom no ens ha d’espantar. En física, les equacions en derivades parcials expliquen el comportament no de les magnituds físiques, sinò el de les seves variacions. L’equació de Laplace explica tant el comportament de la temperatura com el de tots els fenòmens de difusió. Bàsicament, diu que la natura i l’univers detesten els bonys i les irregularitats. Suposem que en un cert instant mesurem, amb una sonda, la temperatura del sòl en punts equidistants i de profunditat creixent. Si prenem mesures cada 2 centímetres, amb 100 mesures tindrem informació de la temperatura de la terra fins als dos metres de profunditat. Doncs bé, l’equació de Laplace ens diu que tot plegat és com si els punts on hem pres les temperatures fossin petits éssers vius que volen romandre en harmonia amb els seus veïns. Cada punt “observa” la temperatura dels seus dos veïns, en fa la mitjana, i intenta assolir aquesta temperatura mitjana (en realitat, la mitjana es fa en base als veïns immediats en totes les direccions, però en el nostre cas ho podem simplificar i parlar només de veïns en la direcció vertical perquè la temperatura només canvia en aquesta direcció). Els punts volen passar desapercebuts, no volen destacar en relació als seus veïns. L’equació de Laplace explica tots els fenòmens de difusió. Les temperatures del subsòl es difonen com els contaminants i el fum a l’atmosfera o com la llet en el cafè. Si aboquem llet amb molt de compte en una tassa de cafè i no remenem, en un primer moment els dos líquids quedaran mig barrejats. Imaginem, com abans, que mesurem la concentració de llet en una certa línia vertical i que ho fem cada mil·límetre, per exemple. Si al cap d’una hora tornéssim a fer el mateix, veuríem que la llet s’ha difós i que es compleix la llei de Laplace: els punts han deixat de destacar respecte els seus veïns i les vetes blanques de llet del principi han desaparegut. Sense estímuls externs, els sistemes tendeixen a una total uniformitat.

Mentre que l’equació de Laplace explica com queda tot plegat en l’estat final d’equilibri i repòs, Fourier va establir les lleis que regeixen l’evolució de la temperatura i de les concentracions durant aquests fenòmens de difusió. La idea és molt simple. Hem vist que cada punt “observa” la temperatura dels seus veïns, en fa la mitjana, i desitja assolir aquesta temperatura mitjana. El que va plantejar Fourier és una equació diferencial que diu que cada punt modifica en cada moment la seva temperatura (o concentració) amb una velocitat que és proporcional a la diferència entre el seu valor i la mitjana dels valors dels seus veïns. Els punts “observen” els veïns i “actuen”. Si veuen que són lluny de la mitjana dels veïns, s’afanyen més en acostar-s’hi, però si ja són prop de la mitjana, s’ho prenen amb més calma. És l’anomenat comportament asimptòtic, ràpid al principi i cada cop més lent. Fourier ens diu que cada cop ens acostem més a la situació d’equilibri de Laplace, la de les funcions harmòniques, però que mai hi arribarem. Quan els punts són molt a prop de la mitjana dels seus veïns, s’hi continuen acostant amb velocitats que arriben a ser infinitament petites. Val a dir que ens els fenòmens reals tot plegat és una abstracció perquè els estímuls externs van canviant, tot sacsejant els sistemes. Ni la temperatura del subsòl s’estabilitza ni la concentració d’humitat a l’atmosfera arriba a un estat de difusió uniforme. El Sol i la rotació de la Terra ens regalen els núvols, que no existirien sense ells.

Els camins que passen per damunt dels ponts es refreden a la nit perquè la capa de terra i materials no és gaire gruixuda. El punt que menys es refreda és el punt central, el punt intermedi entre la superfície del camí i la superfície dels arcs de sota el pont. La llei de Fourier (vegeu nota al final) ens permet calcular la temperatura i el grau de refredament d’aquest punt al llarg del temps. El fenomen, però, no és línial en relació al gruix. Si el material és prim i es refreda (o s’escalfa) el que volem al cap d’una hora, Fourier ens diu que si fem una segona prova amb el doble de gruix de material (tant si és un pont com si parlem de coure un bistec) necessitarem el doble de temps. Però també ens diu que si ho provem amb un material 20 vegades més gruixut, el temps requerit haurà de ser unes 33 vegades més gran. Per calcular-ho bé, hem de demanar ajut a les matemàtiques i resoldre l’equació diferencial de la calor, la llei de Fourier.

Per cert, Oxfam Intermón diu que fins ara, les úniques persones que s’han beneficiat de les mesures d’austeritat a Europa han estat el 10% dels més rics.

______________________________________________________________________

NOTA: La llei de Fourier, si la temperatura baixés de cop i després es mantingués freda, ens explica que la temperatura d’aquest punt central, desprès d’uns quants minuts inicials d’adaptació, seguiria aproximadament una llei exponencial (com la que modela la desintegració atòmica) que tendiria asimptòticament a la temperatura ambient nocturna: T-Ta=T0*exp(-C*t), on T0 és la temperatura inicial d’aquest punt, Ta és la temperatura ambient, T és la temperatura del punt central al cap d’un temps t, i on la constant C depèn del gruix i de la composició del subsol. Després de molt temps, la temperatura de tots els punts en la línia vertical seria la mateixa (igual a la temperatura ambient Ta) i la difusió hauria eliminat els bonys. Observeu que, desprès d’un canvi brusc de temperatura ambient, els dos punts on la nostra línia vertical talla les superfícies superior i inferior de la capa de terra “detecten” una gran diferència entre la seva temperatura i la mitjana de la dels seus veïns. La modificació de la seva temperatura segons la llei de Fourier fa que aquests dos “bonys” superficials es propaguin cap a les capes interiors del material i acabin removent totes les temperatures fins que aquestes s’acaben equilibrant.

 

Per què ho simplifiquem tot?

dimecres, 22/01/2014

Darrerament ha sorgit un nou terme d’aquests que diuen que queda bé utilitzar. Es parla cada cop més de big data, que no són més que volums de dades gegantins que volem analitzar però que sobrepassen la capacitat dels nostres ordinadors. Poden ser dades meteorològiques, astronòmiques, sociològiques, econòmiques, farmacèutiques, resultats d’experiments de física d’altes energies o de molts altres tipus.

Sembla que la innovació verbal ens és vital. Hem d’anar trobant nous termes per a referir-nos a conceptes que no tenen res de nou. Tal vegada volem suplir la manca real d’idees creatives amb aquesta moda d’anar canviant la terminologia. Tenim volums de dades gegantins, això però no és cap novetat. Sempre n’hem tingut i sempre n’hi haurà, en el futur. La solució es basa en simplificar i filtrar, tot separant el gra de la palla i destil·lant l’essència de les dades. És el que sempre ha fet el cervell humà. El nostre sistema perceptiu, sobretot el visual, capta una quantitat ingent de dades, un volum intractable d’informació. El cervell filtra les dades, fa neteja, simplifica mentre dormim, i acaba conservant només el que ens és rellevant. Penseu en la diferència entre la riquesa de tots els detalls que esteu veient i el poc que recordeu del que vàreu fer abans d’ahir. Podem viure perquè optimitzem i filtrem la informació. Ho simplifiquem tot perquè sinó no sobreviuríem.

Aquests volums de dades gegantins esdevenen tractables quan els simplifiquem selectivament i en destil·lem el que ens és essencial. L’estadística ens ofereix un bon nombre d’eines per a fer la feina. Imaginem, per exemple, que tenim informació sobre els ingressos mensuals de tots els ciutadans europeus. Són moltes dades. Suposem que per a cada persona tenim les seves dades personals, el lloc on viu i els seus ingressos. Una eina estadística senzilla que ens pot servir per a reduir les dades és l’histograma. Per a calcular l’histograma en aquest cas, hem de dividir el rang d’ingressos en intervals i, per a cada un d’ells, comptar-ne el nombre de persones. Si ho fem en intervals de 100 euros, l’histograma ens mostrarà, en un diagrama de barres verticals, el nombre de persones amb ingressos entre 400 i 499 euros, entre 500 i 599 euros, i així successivament. L’histograma converteix les dades en anònimes, les simplifica i les destil·la. Ja no tenim informació de cada persona en concret, però podem saber el nombre de ciutadans europeus (o catalans) que cobren entre 1100 i 1199 euros i també els que cobren més de sis mil euros, si sumem els valors d’uns quants intervals. Hem passat de les dades individuals a les dades estadístiques, i de milions de dades a una llista de poques desenes de valors.

Els histogrames conserven, però, la informació rellevant. Podem fer-lo per països i veurem amb un sol cop d’ull quins són pobres i quins rics. Podem també llegir-hi el grau de desigualtat, només mirant la forma de les barres. Un país pot ser més ric que un altre si només mesurem la mitjana d’ingressos per persona, però pot tenir un grau més alt de desigualtat. Què és millor, tenir un nivell limitat de desigualtat o tenir una mitjana d’ingressos elevada?

Les mesures habituals de creixement ens donen una visió massa simplificada de la realitat. No és possible tenir una idea clara del què passa si només coneixem el valor del PIB. Pensem en un país imaginari del que coneixem l’histograma d’ingressos dels seus habitants. Si hi ha una rebaixa generalitzada de sous i tots els diners resultants d’aquesta rebaixa van a parar a uns quants ciutadans, el valor de la mitjana d’ingressos per persona no haurà canviat perquè no s’ha modificat ni la suma total d’ingressos ni el nombre d’habitants. Però la desigualtat és clar que haurà augmentat, com podrem veure ben clarament pel desplaçament de les barres de l’histograma cap als valors més elevats de la renda.

Hem de simplificar la realitat perquè sinó ni podríem sobreviure ni podríem entendre el què passa, però tampoc la podem simplificar massa. La realitat és polièdrica i ens calen mesures que l’expliquin bé. Cal simplificar, és clar; però fins un cert limit. Si ens passem i pretenem reduir més la informació, deixem d’entendre el que està passant. Les dades econòmiques no es poden reduir a un únic valor, el PIB. Com a mínim cal tenir alguna mesura de les que els estadístics anomenen “de segon ordre”, que mesuren les desigualtats i la dispersió. Quan us parlin del PIB, demaneu dades sobre les desigualtats, perquè les mitjanes i les sumes no són suficients. I quan us vulguin donar dades massa simplificades, sospiteu. No sempre tothom ho vol explicar tot.

Els sociòlegs, estadístics i economistes fan servir un bon indicador per mesurar la desigualtat en un país: l’índex que porta el nom del seu creador, Gini. L’índex Gini va de 0 a 1. Un país amb un índex 0 voldria dir que tothom guanya exactament el mateix, i en canvi un país amb un índex 1, indica que hi ha una sola persona que ho guanya absolutament tot, i la resta no guanyen res. Marc Grau de Justícia i Pau diu que el 2012, el país amb el coeficient més baix, i per tant més igualitari va ser Noruega (0.22). La mitjana Europea va ser de 0.3, i Espanya va quedar en la penúltima posició de la llista amb un 0.35, índex només superat per Letònia. Segons l’observatori de les desigualtats, la crisi ha provocat que un 38% de les llars hagi disminuït els seus ingressos al 2009, respecte el 2003. Al mateix temps, un 21% ha augmentat els seus ingressos i un 41% s’ha mantingut estable. S’aprecia també l’empobriment de les capes mitjanes ja que un 47% ha vist disminuir els seus ingressos de 2003 a 2009.

De fet, amb la crisi, no tots hem anat a pitjor. Alguns pocs han anat a millor o a molt millor, tal i com l’índex Gini demostra (de 0.31 al 2003 a 0.35 al 2012). Queda clar doncs que les desigualtats entre els dos pols es van fent, a poc a poc, més grans i visibles. Marc Grau explica que les 300 persones més riques del món van afegir durant el 2013 un total de 524.000 milions a les seves fortunes. D’altra banda, en Joan Majó diu que que a Catalunya, durant els últims anys, els ingressos bruts del 10% de les famílies més pobres han disminuït al voltant  del 50%, mentre que els del 10% de les famílies més riques han disminuït un 25%. El que és més greu és que les transferències públiques a les primeres han disminuït un 20%, mentre que les transferències a les més riques han augmentat un 17%. El govern està finançant la desigualtat.

Vaig dubtar entre posar el títol que finalment he escollit, o bé escriure el de “els límits de la dignitat”. Perquè quan les desigualtats van creixent, hi ha un moment en el que creuem la línia vermella de la dignitat. Els premis Nobel Stiglitz, Sen i Krugman parlen de desigualtat. Krugman diu, al seu blog del New York Times, que combatre la desigualtat no ha de ser un objectiu secundari, sinó el repte principal de qualsevol país. Les polítiques reguladores, fiscals i anti-corrupció han d’aconseguir reduir l’index Gini, i això només es pot fer si s’inverteix el sentit del flux de la riquesa. Durant la crisi, la majoria hem contribuït a l’enriquiment d’uns quants. Ara, cal anivellar i capgirar aquest flux. Els terrenys abruptes i desiguals no produeixen, i les societats amb excessiva desigualtat es trenquen. Tots sabem que per a anivellar un terreny cal rebaixar les seves parts més elevades, portant la terra a les zones enfonsades.

Per cert, Joseph Stiglitz diu que les accions dels banquers i les polítiques governamentals influenciades per la dreta no sols han minat directament la confiança, sinó que també han contribuït en gran part a la desigualtat. Diu que els ciutadans han de poder confiar que el sistema és raonablement just, però que quan veuen un sistema tributari que grava els més rics amb una fracció del que ells paguen, tenen la sensació que els estan prenent el pèl.

_________________________________________________________________
NOTA i extracte de les cites: Oxfam Intermón, en l’informe que va presentar a la Taula del Tercer Sector que es va celebrar el passat mes de setembre, explica que els programes d’austeritat europeus han desmantellat els mecanismes que reduïen la desigualtat i que feien possible un creixement equitatiu. Amb l’augment de la desigualtat i de la pobresa, Europa s’enfronta a una dècada perduda. Diu que si les mesures d’austeritat segueixen endavant, l’any 2025 hi haurà entre 15 i 25 milions d’europeus més que podrien viure en la pobresa. Oxfam ho sap perquè ja ha estat testimoni de situacions similars. Hi ha clares semblances entre aquests programes d’austeritat i les ruïnoses polítiques d’ajustament estructural imposades a Amèrica Llatina, l’Est Asiàtic i Àfrica subsahariana durant les dècades de 1980 i 1990. Aquestes polítiques van ser un fracàs, un tractament que pretenia curar la malaltia matant al pacient. Actualment, la fortuna de les 85 persones més riques del món és equivalent al que tenen els 3.500 milions de persones més pobres de la Terra. Oxfam fa una crida als governs europeus perquè abandonin les polítiques d’austeritat, i per a que optin en canvi pel camí d’un creixement inclusiu que afavoreixi les persones, les comunitats i el medi ambient. Això no pot continuar i no s’ha de repetir.

Joan Majó cita també l’informe d’Intermón i diu que ara mateix, un 24% dels ciutadans d’Europa són pobres. A Espanya el percentatge és del 27%, i a Catalunya és del 17%. Però que si es manté la tendència i les actuals poliítiques, aquests percentatges poden arribar l’any 2025 al 29%, el 42% i el 34%. La crisi ha enriquit els rics i ha empobrit les classes mitjanes i baixes. Un estudi recent de l’IERM de Barcelona demostra que a Catalunya, durant els últims anys, els ingressos bruts del 10% de les famílies més pobres han disminuït al voltant  del 50%, mentre que els del 10% de les famílies més riques han disminuït un 25%. El que és més greu és que les transferències públiques a les primeres han disminuït un 20%, mentre que les transferències a les més riques han augmentat un 17%. En d’altres paraules, l’acció del sector públic ha agreujat encara més la desigualtat.

En Xavier Aragay també en parla i explica que Oxfam Intermón demana als líders que es reuniran aquests dies al Fòrum Econòmic Mundial de Davos que no se segueixi governant per a “les elits” i que es posi la lluita contra la desigualtat com a prioritat. La crida és absolutament pertinent, i més venint d’Espanya, el segon país amb més desigualtats d’Europa segons l’homologat índex Gini, només per darrere de Letònia.

Marc Grau, president de Justícia i Pau de Terrassa, diu que les desigualtats entre els dos pols es van fent, a poc a poc, més grans i visibles. El percentatge de població espanyola que té molta dificultat per arribar a final de mes passa d’un 10,7% al 2007 a un 16.9% al 2013, i el percentatge de població amb impagats del seu habitatge principal passen d’un 5,6% (2007) a un 9.2% (2013), segons l’INE. Diu que tots parlem de desigualat. No obstant, després de dir allò (cert) de els rics cada cop són més rics, i els pobres més pobres, què passa? Què fem? Som una societat que fa grans diagnòstics, però que amb diagnòstic en mà ens costa posar-hi remei. Per tant, per no deixar florir paraules com Justícia, Solidaritat o Igualtat fa falta acció. Diu que tenim diagnòstics, però que fa falta acció. Com el simple fet d’estimar requereix d’acció, per escriure de nou amb majúscules i fer brotar conceptes claus per una societat avança, Marc Grau diu que cal posar-nos mans a l’obra.

Martha C. Nussbaum, quan va rebre el premi príncep d’Astúries 2012, va dir que les mesures correctes del desenvolupament s’han de focalitzar en les persones, han de ser plurals, i han de ser sensibles a la distribució i a les desigualtats. I que han d’incloure les capacitats humanes essencials, que són requisits mínims d’una vida basada en la dignitat humana.