Entrades amb l'etiqueta ‘pensament crític’

Qui se’n beneficia?

dijous, 7/02/2019

Fa poc, en Lluís Bassets ens va regalar una de les seves anàlisis geopolítiques clarividents. Deia que aquest món globalitzat no s’organitza en dos pols enfrontats ni es troba dividit en meitats separades per un teló d’acer. Que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment com abans. Parlava, a més de Veneçuela, d’aquest darrer episodi que estem vivint: la denúncia per part de Washington del tractat de limitació de míssils d’abast intermedi, la “joia de la corona del desarmament nuclear a Europa forjada per Reagan i Gorbatxov fa 30 anys”. Deia que les guspires salten a Veneçuela, Síria o a les fronteres europees amb Rússia, però que el nus de la tensió armamentística, i per tant bèl·lica, s’està construint a Àsia, i especialment en els mars que banyen la superpotència de la Xina.

Moltes organitzacions i entitats, entre ells la Oficina Internacional per la Pau (IPB), han denunciat aquest anunci de retirada del tractat de limitació de míssils. Perquè l’últim que el món necessita ara és una nova guerra freda que amenaci de manera immediata la vida i la supervivència humana.

Al segle XXI, no podem continuar actuant com en els temps de la guerra de Troia. I és que l’Eudald Carbonell ho diu ben clar, quan diu que encara som a la prehistòria de la humanització i es pregunta si en algun moment serem capaços de fer-nos humans. L’Eudald Carbonell explica que fer-se humà és un procés que implica tenir consciència crítica d’espècie. Hauriem de saber fer camí cap a la planetització, entesa no com globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a part del planeta.

Durant el segle XX vam escalfar el planeta com mai abans havíem fet. Ara, al segle XXI, tenim l’oportunitat de fer-nos humans, treballant tots junts per a resoldre els grans problemes que tenim com espècie i que la ONU ha sintetitzat perfectament en els seus objectius de desenvolupament sostenible 2030: reduir les desigualtats (objectiu 10), actuar tots junts per a lluitar contra el canvi climàtic (objectiu 13), treballar per la pau i la justícia tot resolent els conflictes en base al diàleg i la negociació (objectiu 16), a més d’eliminar la pobresa (objectiu 1) i la fam al món (objectiu 2) i treballar per l’accés universal al sistema de salut (3), per l’educació (4), per la igualtat de gènere (5), per l’accés universal a l’aigua neta (6) i a l’energia (7)… Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

En tot cas, hi ha una frase a l’article d’en Lluís Bassets que deixa entreveure el gran problema. És quan diu “que són molts els participants, i que en sentit estricte ni tan sols tots ells són Estats reconeguts internacionalment”. Perquè la clau de la bogeria actual que ens pot portar a l’extinció com espècie és el poder desmesurat de les immenses estructures de poder no democràtic que decideixen i manen al món. Com ja vaig comentar fa uns mesos, aquest és un tema que va estudiar científicament Stefania Vitali amb el seu grup investigador de la ETH Zuric, amb unes conclusions molt preocupants.

I aquest és el problema. Anem com anem perquè hi ha grups de poder mundial, no democràtics, que se’n beneficien. No treballen per la gent i pel planeta, sino que ho fan per incrementar el seu poder. Un poder que ens pot acabar matant a tots. Un poder que defuig els pactes i el diàleg mentre es consolida amb violència i mort. En Federico Mayor Zaragoza ens ho diu ben clar quan critica durament la plutocràcia d’aquests centres de poder no democràtic que manen en el G7, G8 i G20. En Federico Mayor es pregunta en base a què, aquests 7, 8 o 20 països més rics del món, pretenen tenir a les seves mans les regnes de la governació de 196 països.

Tot plegat no són opinions. Són fets. Enfront dels discursos xenòfobs interessats, en preocupant augment, que ens volen fer creure que hem de tenir por als altres i ens diuen que ens hem de defensar d’ells (tot amagant-nos aquells qui realment se’n beneficien), una bona proposta és llegir, confrontar opinions, pensar, usar el pensament crític, i… escoltar els homes de ciència desinteressats, que parlen clar. Ens ho van dir, fa poc més d’un any, aquests més de quinze mil científics en un article molt rigorós publicat a la revista científica “Bioscience“.

Però encara hi ha esperança. En Gonzalo Lizarralde, director de l’Observatori de Vulnerabilitat, Resiliència i Reconstrucció de la Universitat de Montreal, diu que està demostrat que les comunitats més pobres i socialment vulnerables són les que pateixen més els efectes del canvi climàtic i dels esdeveniments meteorològics extrems. Però que també és en aquestes poblacions on hi ha més possibilitat de canvi. I que en aquestes comunitats, tres de cada quatre iniciatives són liderades per dones: grups de dones que recullen aigua de pluja per emmagatzemar-la per la sequera, o que es reuneixen per plantar arbres i fer altres millores. Són iniciaives que fan que tota la comunitat se’n beneficïi.

Ja ho deien els romans. Sempre cal preguntar-se: “Qui prodest?“.

———

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza explica el que li va dir en Nelson Mandela: que això canviarà en pocs anys, perquè la dona (que, al contrari que l’home, només utilitza excepcionalment la força) és la pedra angular de la nova era. Per això, diu, el “si vis pacem, para bellum” ha de transformar-se en “si vis pacem, para verbum”. Al segle XXI, hem de preparar la paraula. La paraula de les dones.

Segmentar el missatge

divendres, 11/05/2018

Aquesta setmana hem pogut llegir que Cambridge Analytica, l’empresa anglesa que va rebre quasi 6 milions de dòlars per “fer feina” a la campanya electoral de Donald Trump i que ha hagut de tancar les portes fa pocs dies, va oferir els seus serveis al partit ultradretà Vox i que també va contactar amb altres partits polítics de l’estat espanyol. Ali Martínez, representant a Espanya de SCL (la matriu de Cambridge Analytica), va confirmar que Cambridge Analytica porta dos anys treballant a Espanya. No va voler revelar detalls dels seus clients, però va assegurar que “ha treballat en els sectors comercial, polític i de defensa”. Els de Cambridge Analytica eren experts en segmentar al màxim els missatges.

Hi ha dos aspectes interessants, en aquesta noticia. El primer és el fet de posar en un mateix sac la publicitat (sector comercial), el missatge polític (el “sector polític”) i l’àmbit de la defensa dels estats, amb interessos, pel que es veu, força coincidents. El segon és aquest aspecte de “segmentar al màxim el missatge”, o, com ara es diu, micro-segmentar-lo. El significat de micro-segmentar un discurs o missatge, és el d’aconseguir dir-li a cadascú allò que vol sentir. Els de Cambridge Analytica tenien “la capacitat, gràcies a la seva eina, que només les mestresses de casa de cert perfil rebessin un determinat missatge en concret, adaptat a allò que les preocupava, i de poder fer el mateix amb altres col·lectius”. Ja sabem que això passa a la publicitat, i que ens intenten dir el que sigui per a que comprem el que ens ofereixen. Però en política, se suposa que els partits han de tenir un programa electoral determinat i únic. Quan el discurs deixa de ser universal i passa a adaptar-se al que cadascú vol escoltar, el programa electoral es buida i es converteix en milers (o milions) de mentides.

Per cert, quina és la relació del que estic comentant amb la ciència? La relació és molt propera, perquè lliga amb l’escepticisme i el pensament crític, que són dos dels pilars estructurals de l’actitud científica. Volen fer negoci amb nosaltres, amb les nostres dades i amb la nostra informació. Volen fidelitzar-nos (quina paraula tan terrible!), volen afalagar-nos per a que els votem. Volem que juguin amb nosaltres? Cal que ens indignem, cal pensar molt bé abans de votar, cal negar-nos a ser fidelitzats. Cal tenir molt clar que, si ens ofereixen coses o serveis gratuïts, és que probablement es volen aprofitar de nosaltres. Cal reclamar el dret a escollir i denunciar les situacions en les que veiem que són ells qui ens volen escollir a nosaltres. Però sobretot, cal estar amatents i ser escèptics. Absolutament escèptics, com bé ens explica en Michael Shermer. Perquè la ciència és el país dels incrèduls, dels que sospiten de tot allò que escolten i que llegeixen, dels que ho volen comprovar i verificar tot, dels que llegeixen molt (sobretot, articles llargs i llibres d’autors reconeguts) i volen saber qui hi ha darrera de cada informació. La ciència ens ajuda a detectar els missatges micro-segmentats i a ignorar-los, amb el plaer de fer-ho mentre se’ns escapa un somriure.

Cal esmentar que tot aquest rebombori que ara està sortint a la llum, es va descobrir fa més d’un any. De fet, permeteu-me que em citi a mi mateix: ara fa justament un any en vaig parlar en aquest article. Deia llavors que, gràcies a les tecnologies manipulatives de Cambridge Analytica, a la campanya electoral de Donald Trump “es va poder actuar amb propaganda electoral micro-dirigida a cada petit grup i a cada persona concreta. El missatge, enviat a través de correus electrònics o amb voluntaris que feien el porta-porta, era sobretot dirigit a les persones indecises, i a cada una d’elles se li explicava justament el que ella desitjava escoltar. No hi havia un únic programa polític, només publicitat per convèncer la gent. Tot era a gust del consumidor”. És clar que les pràctiques èticament reprovables de Cambridge Analytica i dels qui van contractar els seus serveis, als Estats Units, a Anglaterra i a d’altres països, van atemptar contra els drets democràtics de milions de persones.

La imatge de dalt, de Slphotography, la podeu trobar a aquesta pàgina web. És el que probablement hauríem de fer cada vegada que llegim alguna noticia. Ens estan presentant una realitat micro-segmentada? Ens volen fidelitzar? És una noticia a mida? Ens volen manipular? Ens volen fer combregar amb rodes de molí? es volen aprofitar de nosaltres? Qui en sortirà beneficiat?

——

Per cert, en Qing Li diu que el fet de caminar i passar hores en boscos d’arbres alts i vells millora el nostre sistema immunològic, i que la fragància cítrica de les fitoncides és més efectiva que els antidepressius per a potenciar el bon humor i assegurar el benestar emocional en pacients amb trastorns mentals. Són afirmacions que concorden amb el que diuen els estudis sobre les secrecions d’arbres i plantes que presenta aquest mes la revista Scientific American.

On és de dia, encara?

dimecres, 22/06/2016

Aquests dies del solstici d’estiu són una invitació a gaudir de la màgia de la llum. Us heu preguntat alguna vegada, mentre contempleu la posta de sol, quins pobles tenen encara sol i a quins llocs és ja de nit?

La intuïció i el que hem aprés de petits ens diuen que el sol surt per l’est i es pon per l’oest. Per tant, si anem cap a l’est ens trobarem pobles on ja és de nit, mentre que als pobles a l’oest nostre encara és de dia; i si voléssim ràpid en direcció nord-sud, sembla que ens hauríem de mantenir en el límit entre el dia i la nit tot gaudint d’una posta de sol més llarga. Però és fàcil veure que això no és cert. Bé, per ser precisos, hem de dir que només és cert dos dies a l’any, quan som a l’equinocci de primavera o tardor. Avui mateix, en ple solstici d’estiu, si tinguéssim un avió ràpid i volguéssim seguir la línia de la posta de sol, hauríem de volar rumb a Marsella i Torí o cap a Múrcia i Oman, com podeu veure a la imatge.

El sol il·lumina sempre la meitat del nostre planeta. La separació entre els llocs on és de dia i els llocs on ja s’ha fet de nit és frontera que constantment va avançant d’est a oest i que s’anomena línia de crepuscle (en anglès, terminator line). En el mapa del món de sota podeu veure-la, al solstici d’estiu, en el moment que el sol es pon a la costa catalana. Si us agrada, podeu veure-la en temps real en aquest mapa de la NASA. Aneu-la mirant a diferents hores, i veureu com va avançant, com la nit va conquerint territoris i com altres pobles van començant el dia. Si l’aneu mirant al llarg de l’any us adonareu que va canviant de forma, acostant-se a la frontera vertical dels equinoccis i després capgirant-se a la tardor i hivern. Però, perquè té aquesta forma, la línia de crepuscle?

La imatge de dalt ens mostra que quan el sol es pon s la costa catalana, encara és de dia a França, Suïssa, Alemanya i nord de Polònia. En canvi, ja és de nit a quasi tot Àfrica, com podeu comprovar al mapa de sota. No és difícil calcular la forma d’aquesta línia de crepuscle, però la veritat és que per a fer-ho és millor pensar directament en què passa a l’espai (vegeu la nota al final). En tot cas, un detall interessant que és fàcil entendre amb el mapa del món de sota, és que a la sortida del sol, la línia de crepuscle és simètrica, de manera que quan nosaltres veiem sortir el sol ja és de dia a tot Àfrica i a Irlanda.

Per què ens costa tant entendre l’espai? Per què, als solsticis, ens costa saber on és de dia i on és de nit? Per què vivim sense voler entendre coses tan elementals com el moviment del sol? Per què ens creiem les explicacions senzilles i els mites? Serem capaços d’entendre que cal canviar moltes coses al món, si vivim sense preguntar-nos? El món és molt complex, i només entendrem alguna cosa i evitarem que ens enganyin si constantment ens fem preguntes, perquè el pensament crític passa per no no creure’s res i per detectar  mites allà on es trobin. I això inclou humanitats i ciència, noticies actuals i historia. En David Loy diu que un dels problemes ve d’aquesta percepció que tenim d’estar separats del món, quan en realitat ens hi uneix un cordó umbilical que no podem tallar. Sensació que ens porta a pensar que som fets a imatge de Déu i que ens porta a buscar a fora més poder, diners, coses i reconeixement enlloc de pensar. Però la Neus Sanmartí explica que també hi ha una causa molt més quotidiana. Diu que un dels problemes que tenim a magisteri és que el tipus d’alumnat que hi arriba és de lletres. Explica que hi ha poc percentatge de ciències, que això vol dir que han abandonat les matemàtiques a tercer d’ESO, i que des de llavors no han vist matemàtiques, ni ciències, ni física (de fet, l’Irene Rigau quantifica en un 75% el percentatge d’alumnes de magisteri que després de la ESO ja mai més han estudiat matemàtiques). I la Neus Sanmartí es pregunta: com una persona a qui no li agrada una cosa pot fer que li agradi als altres? Així anem…

Per cert, en Federico Mayor Zaragoza diu que Europa ha sigut insolidària, perquè aquí només es procura evadir impostos, o sigui evadir solidaritat. Diu que el problema dels refugiats només es pot arreglar amb una gran reacció popular, i que ara es pot fer.

——

NOTA: Com podem saber, per exemple ara que som al solstici d’estiu, l’angle entre la direcció nord-sud i la línia de crepuscle? Al mapa del món de sota veiem que, en un cert moment, la línia de crepuscle té una forma complicada, que sembla sinusoïdal. El problema és aparentment difícil quan insistim en estudiar-lo en les dues dimensions dels mapes, però es torna molt senzill si l’analitzem directament a l’espai. Si aproximem la Terra per una esfera i imaginem que l’òrbita de la Terra és al pla horitzontal que passa pel centre O del planeta, el Sol també és en aquest pla horitzontal i la línia de crepuscle està continguda en un pla vertical (que anomenarem pla de crepuscle) que passa per O i és perpendicular a la recta que uneix els centres de la Terra i el Sol (estic considerant que la distància Sol-Terra és molt més gran que les dimensions del nostre planeta, però ni això ni l’aproximació esfèrica de la forma de la Terra afecta significativament els resultats). Llavors, quan gaudim d’una posta de sol en un determinat lloc P de la Terra, és clar que P pertany al pla de crepuscle i per tant al cercle màxim vertical que passa per P. Considerem ara un altre pla: el pla del meridià, que es pot definir com el pla que passa per P i els pols nord i sud del planeta de manera que quan camino en direcció nord o sud a partir de P, em mantinc dins d’aquest mateix pla del meridià. Com que els dos plans (de crepuscle i del meridià) passen pel centre de la Terra O, la seva intersecció ens dóna la direcció zenital a P, i el seu angle és l’angle de desviació local, a P, entre la línia de crepuscle i la direcció nord-sud. Si tenim en compte que l’eix de la Terra, al solstici d’estiu, és en el pla vertical que passa pel Sol i per O a la vegada que forma un angle de 23 graus i 30 minuts amb el pla de crepuscle de manera que el pol sud és més proper al Sol que el pol nord, podem calcular fàcilment l’angle entre els dos plans perquè l’angle entre dos plans és l’angle entre els seus dos vectors normals. La normal al pla del crepuscle sempre mira al sol, mentre que la normal al pla del meridià es pot calcular amb un producte vectorial entre la direcció de l’eix de la Terra i la direcció OP. Si ho feu i calculeu el producte escalar entre aquests dos vectors normals, obtindreu un resultat ben senzill. El que obtindreu és l’arrel quadrada de ca*ca-sl*sl, on ca és el cosinus de l’angle de 23,5 graus d’inclinació de l’eix de la Terra i sl és el sinus de la latitud del punt P. Aquesta és l’equació que calcula les inclinacions locals de la corba de crepuscle del solstici que veieu a sota.

Si el punt P és a l’equador, sl=0 i el resultat és simplement ca, o sigui 0,917. Si P és a Menorca, amb una latitud de 40 graus, el resultat és 0,6534. A Praga, amb una latitud de 50 graus, obtenim 0,5033 mentre que a Oslo, amb 60 graus de latitud, el resultat és de 0,3002. Però això és el producte escalar dels vectors normals, i sabem que per calcular l’angle hem de calcular l’arc cosinus d’aquest valor. Si ho fem, obtenim la inclinació de la línia de crepuscle al solstici d’estiu: 23,5, 49,2, 59,8 i 72,5 graus a l’equador, Menorca, Praga i Oslo respectivament. És el que es podem veure a la imatge de dalt.

Si voleu, podeu repetir aquest càlcul en el cas dels equinoccis, en el solstici d’hivern o qualsevol altre dia de l’any. Veureu que el solstici d’hivern és simètric respecte el d’estiu i que, als equinoccis, l’angle de desviació local entre la línia de crepuscle i la direcció nord-sud és sempre zero a qualsevol punt del planeta.

La curiositat i la baldufa celta

dijous, 9/06/2016

L’altre dia, un amic em va ensenyar una baldufa celta. La veritat és que no n’havia vist cap. Vam estar una bona estona fent-la anar, admirats pel seu estrany comportament. La baldufa celta (“rattleback” en anglès) és un petit objecte allargat, pla per sobre i en forma de piragua per sota, com podeu veure a la imatge. N’hi ha de vidre, plàstic i altres materials, encara que per al meu gust les més boniques són les de fusta, com la del meu amic.

El sorprenent de la baldufa celta és la seva predisposició a girar en un sentit i no en l’altre. Habitualment gira en sentit contrari a les agulles del rellotge, com podeu veure en el vídeo d’aquesta pàgina web. Si la deixem a terra i la fem girar en sentit antihorari, ho fa perfectament. Si en canvi, la forcem a girar en el sentit de les agulles del rellotge, ens fa una mica de cas i comença a girar però tot seguit es para, vibra, i passa a girar en el seu sentit preferit, que és l’antihorari. És raríssim, sembla que sigui un ésser viu amb preferències de comportament. Tots els altres objectes, siguin pilotes, baldufes, rodes o monedes, giren igual en un sentit que en l’altre, però això no passa en les baldufes celtes. Les baldufes celtes o regiradores “prefereixen” els girs contraris al rellotge. És com si tinguéssim una bicicleta que es resistís a girar a la dreta però que ens facilités el pedaleig en els revolts a l’esquerra.

El meu amic també em va comentar que l’havia ensenyat a bastanta gent, i que havia observat dos tipus de reaccions molt diferents. Hi havia qui es mostrava sorprès, admirat i amb una gran curiositat per entendre què passava, mentre que altres s’ho miraven amb indiferència i desinterès. És curiós, però de fet és el que passa en molts àmbits. El que apassiona i preocupa alguns, és irrellevant per als altres.

La baldufa celta ha estat estudiada per molts científics. Fa uns 30 anys, Hermann Bondi i Mont Hubbard van explicar-nos que per a funcionar bé havia de ser allargada, que la part inferior havia de ser molt més corbada en sentit transversal que en sentit longitudinal, i que la distribució de massa havia d’estar “girada” respecte l’eix longitudinal (vegeu la nota al final). L’explicació del per què del seu moviment, però, no és fàcil, i sembla ser que ningú ha pogut explicar-ho fins ara de manera intuïtiva i entenedora, tot i que les equacions mecàniques de la dinàmica confirmen la seva tendència levogira. Haurem d’esperar a que algú ho aconsegueixi. De totes maneres, hi ha dos fets que faciliten la comprensió del seu moviment: el fet que la distribució de massa estigui girada respecte l’eix longitudinal i la constatació, explicada per Mont Hubbard, que el punt de contacte amb el terra va canviant constantment. Això fa que, al llarg d’una oscil·lació i mentre es va recolzant en punts que no són a la vertical del centre de masses, la baldufa està més temps caient en el sentit que la impulsa a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge que no pas en el sentit que la impulsa a girar en sentit horari (vegeu un cop més la nota al final).

Podeu trobar tot tipus de vídeos sobre el comportament de les baldufes celtes, i fins i tot alguns que expliquen com fer-ne una. És un dels objectes (joguines) que giren de manera estranya, com els tossuts, baldufes i altres.

Les baldufes celtes són poc conegudes a casa nostra, i justament per això poden ser una bona opció a l’hora de fer un regal. Però penseu en qui l’ha de rebre, perquè no tothom el valorarà de la mateixa manera. Agradarà als nens, que encara no han perdut la curiositat i es sorprenen per tot el nou que veuen. I segurament agradarà als qui tenen afició per la ciència perquè, com deia en Brian Pippard ja fa 20 anys, els científics s’interessen per les joguines i per tot allò que es comporti de manera estranya, i no queden tranquils fins que poden descriure i entendre el per què.

Diuen que és bo intentar mantenir aquest interès que tenen els infants per tot el nou i sorprenent. Perquè al llarg de tota la vida, el pensament crític es construeix sobre la base de la curiositat i del preguntar-se sobre per què de tot plegat, més enllà de les explicacions “oficials” o intuïtives. Per què gira així, la baldufa celta? Per què el món és com és? Per què no sabem més coses d’Àfrica? Per què no es respecten els drets humans?

Per cert, la Lucía Lijtmaer parla de la nostàlgia i diu que en el fons, l’acte nostàlgic és sospirar sempre pel que no tenim. Cal fugir-ne, perquè transformar la vida en un acte nostàlgic és aterrador, diu.

———-

NOTA: La baldufa celta sembla simètrica respecte el pla vertical que conté el seu eix longitudinal, però no ho és. En alguns casos, es juga amb una asimetria de la seva forma a la zona que toca el terra. El més habitual, de totes maneres (i com podeu veure al vídeo que explica com fer-ne una) és distribuir de manera asimètrica la seva massa, de manera que els quadrants “de les nou a les dotze” i “de les tres a les sis” pesin més que els altres dos, parlant en termes de rellotges. Això no canvia la posició del centre de gravetat de la baldufa, però en canvi produeix un gir dels eixos principals d’inèrcia en sentit antihorari. En d’altres paraules: pel que fa a les rotacions, la baldufa es comporta en base a uns eixos principals longitudinal i transversal que estan girats en sentit contrari a les agulles del rellotge respecte els eixos de simetria de la seva forma. Cal tenir en compte que quan la baldufa toca el terra, els moviments de translació i rotació estan acoblats, però que si la llencem a l’aire, les equacions de la mecànica de Newton ens diuen que els dos moviments passen a ser independents: el moviment de translació del seu centre de gravetat serà parabòlic i independent del de rotació, que vindrà determinat per la direcció dels eixos principals d’inèrcia. Les lleis de la física ens diuen, per exemple, que dues de les tres rotacions al voltant dels eixos principals d’inèrcia són estables mentre que la tercera (que en aquest cas és la rotació al voltant de l’eix principal horitzontal que és més perpendicular a la direcció longitudinal de la baldufa) és inestable. Això comporta que els moviments de balanceig anteroposterior acaben desapareixent i convertint-se en girs al voltant de l’eix vertical o de l’eix principal anteroposterior, que com sabem està girat respecte l’eix físic de la baldufa. En altres paraules, un dels eixos preferits de rotació de la baldufa celta és un eix invisible, girat en sentit antihorari respecte l’objecte. La baldufa celta té preferències ocultes…

Quan el punt de contacte amb el terra no és a la vertical del centre de gravetat, la baldufa vol inclinar-se, fent que el seu centre de gravetat baixi i “caigui” una mica. I aquest moviment d’inclinació la fa girar de manera complexa, de la mateixa manera que la inclinació d’una bicicleta que entra en un revolt no la fa caure sinó que justament l’ajuda a seguir bé la corba del camí. I com que la baldufa està més temps caient en el sentit que la impulsa a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge, acaba fent això.

En tot cas, i com ja va dir en Mont Hubbard, hi ha equacions que ho expliquen, però encara no tenim explicacions intuïtives del moviment de la baldufa celta que siguin fàcils d’entendre. Caldrà esperar fins que algú ens les proporcioni.

Llegir, mirar, preguntar-se

dijous, 9/07/2015

Fa poc vaig llegir un text d’en Rafael Argullol. Deia que estem perdent l’interès per la cultura, que la gent cada cop llegeix menys i que fins i tot, molts es vanaglorien de no llegir. Deia que l’actual pseudolector defuig les cinc condicions mínimes inherents al fet de llegir: complexitat, memòria, lentitud, llibertat i solitud. Comentava també que, malauradament, tampoc estem substituint el fet de llegir pel de mirar, com diu que es pot observar ben fàcilment als museus. La gent consumeix i fa fotos, però no mira. S’ha perdut la capacitat de llegir, mirar i interrogar-se.

Els portuguesos tenen cartells genials, com el que veieu a la foto. Els podeu veure a molts passos a nivell. Demanen que parem, escoltem i mirem. Hi ha gent com en Julio Llamazares que ens recomana que ara que venen les vacances fem cas als portuguesos, perquè parar, mirar i escoltar és molt millor que anar accelerats, diu. Parla de les virtuts de la contemplació de la natura, dels ocells i del moviment dels núvols, i ens recomana que gaudim de l’amistat. Tot perfecte, però jo m’apunto a intentar-ho tot l’any. És com l’exercici físic: per què fer-ne només a les vacances? Millor agafar i mantenir els bons hàbits, no penseu?

La ciència i la filosofia tenen un bon nombre de punts en comú. Un d’ells és l’actitud de llegir, mirar, parar i preguntar-se. En Rafael Argullol queda perplex quan llegeix que, a la darrera reforma educativa es parla emfàticament de substituir la lògica filosòfica per la “lògica de l’emprenedor”. Diu que amb aquesta frase es vol marcar la fi d’una certa manera d’entendre l’accés al coneixement. La de llegir, escoltar, reflexionar amb assossec i silenci, entendre i acabar preguntant-se molts per quès. La del pensament crític que finalment promouen tant la ciència com la filosofia.

Aquesta setmana ens ha deixat en Martí Vergès, professor de mecànica i informàtica i mestre de bona part dels qui a principis dels 70 ens dedicàvem a la informàtica. Ens va marcar amb els coneixements, però sobretot amb l’empremta de la seva actitud i amb la seva defensa aferrissada del pensament crític. Ens va canviar. Tots portem l’esperit Vergès a les nostres venes.

Per cert, en Joseph Stiglitz es pregunta si, en relació a l’etapa final de les negociacions amb Grècia, els líders financers tindran el coratge d’admetre que estaven equivocats.

Pensar, resoldre, explicar

dimecres, 18/03/2015

Acabo de llegir una noticia que he de confessar que m’esperava. Com podeu veure aquí, el 75% de la població estudiantil mundial ha fet algun treball copiant-lo parcialment o totalment d’internet. A més, sembla que com que tot està socialitzat i tothom creu que crea coneixement, molts estudiants tenen la sensació que tot és de tots i no són conscients que estan plagiant, amb tot el que això significa. A més, una altra de les possibles causes és el que comenta l’Elena Barberà al mateix article: sovint, els professors els demanen coses que poden copiar fàcilment.

És cert. Segons el que demanem als estudiants, ho tenen més o menys fàcil per copiar. En aquest sentit, tal vegada cal replantejar el tipus de feina que volem que facin. Una possible proposta, ben senzilla, és demanar que resolguin problemes més o menys complicats i que l’endemà (o el dia que sigui) facin una petita xerrada per exposar i explicar en públic la solució als seus companys, amb el corresponent torn de preguntes al final. No és cap idea nova: el matemàtic xinès Liu Hui ja considerava que la millor manera d’aprendre és basava en resoldre problemes, i així ho va explicar en el seu llibre Jiuzhang Suanshu fa més de 2200 anys, amb 246 propostes d’exercicis. Molta de la informació que trobem a la xarxa es pot utilitzar i copiar sense digerir ni elaborar, però quan hem de resoldre exercicis (vegeu la nota al final) estem obligats a pensar, a processar i cuinar la informació. Resoldre problemes requereix començar per entendre què és el que hem de resoldre, continuar llegint de bones fonts, pensar amb temps i tranquilitat, intentar ser creatius, trobar i escriure una solució i finalment veure la manera d’explicar-la als companys. Preparar-se per a una presentació davant els companys no és el mateix que escriure un text que només llegirà el professor. Quan sabem que ho haurem d’explicar, ens preparem millor. Les xerrades, encara que siguin curtes, obliguen a afinar molt i a entendre-ho tot, perquè hem de ser clars i no volem fer el ridícul.

El món actual no és propici per a la creativitat i la solució de problemes. Tenim poc temps, poques estones de soledat, massa neguit i soroll extern. Ens nodrim de frases curtes que trobem a la xarxa més que de les lectures pausades. És clar que hi ha de tot, però jo diria que un bon nombre d’estudiants podrien dedicar-hi més esforç i més estones de soledat i silenci.

M’agrada la paraula assossec. És el que cal per a comprendre les informacions que ens arriben, per a ser creatius i per a poder resoldre nous problemes. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. Però l’assossec no és habitual avui en dia, sobretot entre els joves. Quan s’ha de fer un treball o resoldre un problema, l’habitual és posar-se ràpidament davant l’ordinador i començar a buscar i provar. Per això el que vaig veure l’altre dia em va deixar sorprès. Vaig anar a parlar amb un dels nostres estudiants (que ara acaba el màster en informàtica), i el vaig trobar pensant, concentrat i només amb paper i llapis. Quina meravella! Vaig pensar que el que hauria de ser normal ha passat a ser insòlit i motiu de sorpresa. Tot plegat em va fer pensar bastant…

Fa temps, la Milagros Pérez Oliva explicava que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Deia que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber, i que no és una imposició d’autoritat. Comentava que aquesta auctoritas és patrimoni de les persones que tenen coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria, i que el seu valor es basa en la conformitat dels altres, quan respecten el saber. Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb auctoritas, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. És quelcom que hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla, perquè no és cert que tothom estigui creant coneixement fiable.  Si cada dia destriem i escollim el que mengem i bevem tot escollint bons vins i menjars sans, per què no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell assossegat de les informacions és el primer pas cap a la comprensió. Tenim molta informació, massa, però poder tenir no és comprendre. De la mateixa manera que ens agrada descobrir restaurants que ens ofereixin una bona cuina, si volem gaudir de la cultura i del coneixement hem de saber trobar i escoltar els nostres mestres.

Per cert, Antonio Muñoz Molina parla de Bob Inglis, antic congressista republicà que va voler entendre el tema del canvi climàtic més enllà de les seves conviccions ideològiques. Inglis va llegir, va parlar amb científics i va viatjar a l’Àrtic per a tenir dades de primera mà. Amb aquesta dura integritat americana que alguns cops ens desconcerta, Bob Inglis va declarar públicament les seves noves conviccions sobre el problema del canvi climàtic, sabent que estava arruïnant la seva carrera política. Ja no va tornar a ser elegit.

—–

NOTA: Hi ha problemes que podríem dir que formen part de la cultura general i quotidiana. Si els comento és perquè alguna vegada he sentit comentaris de gent de formació universitària que no sabien com resoldre’ls. Aquí en teniu una petita mostra amb tres enunciats: 1) He anat a comprar a la botiga, m’han fet un descompte del 20% i he pagat 84 euros. Quin era el preu sense descompte? Quants diners m’he estalviat? – 2) El meu apartament té unes golfes amb sostre inclinat. La paret lateral, de tres metres, té una alçada de dos metres i mig en un extrem i de un metre i mig a l’altra banda. Podré posar-hi un armari de 1,10 metres d’ample, 60 centímetres de fons i 2,20 metres d’alçada, recolzat en aquesta paret? – 3) He d’enviar un paquet a un amic. El paquet pesa 1,2 quilos. Sé que part del cost de l’enviament és proporcional al pes del paquet. Trobo dos rebuts d’enviaments anteriors a la mateixa persona: veig que quan vaig enviar-li un paquet de 900 grams em va costar 7 euros, i que en canvi, vaig haver de pagar 10 euros per l’enviament d’un altre paquet que pesava dos quilos i cent grams. Quan em costarà la tramesa?

Què us sembla?  Els podeu resoldre mentalment?

Steiner, la ciència i Europa

dijous, 29/01/2015

L’entrevista a George Steiner de fa pocs dies em va captivar. Steiner escriu les cartes a mà, tot dient que l’única manera de preservar la privacitat és utilitzar les cartes, els sobres i els segells. Diu que hi ha tres grans llenguatges: el llenguatge natural, la música i les matemàtiques. Steiner ha escrit molt sobre tots tres, perquè creu fermament en les ciències, en les humanitats i en el procés creatiu. Explica que el misteri de la creació l’ha fascinat tota la vida. Penso que els humanistes com Steiner, que creuen en Europa i en el potencial conjunt de ciència i pensament, es poden comptar amb els dits de la mà.

Sóc dels que penso que Europa encara ens pot salvar. Però no aquesta Europa. No crec que ho faci ni l’Europa dels diners ni la dels Estats. L’Europa que ens pot ajudar és l’Europa d’Steiner, la que ens explicava en el llibret “La idea de Europa”. És l’Europa dels cafès, l’Europa diversa que tanta gent ha caminat des d’els peripatètics grecs, l’Europa que entén, preserva i valora l’herència que va rebre dels Grecs. Grècia ens va deixar, diu Steiner, el vocabulari de les nostres teories, de la ciència i dels nostres conflictes socials. Només cal pensar en l’etimologia de paraules com física, genètica, biologia, geologia, astronomia, antropologia i tantes d’altres. Junt amb les paraules, ens va deixar una visió, una particular cartografia de la realitat i dels seus horitzons oberts. George Steiner diu que Europa pot tenir ara el privilegi imperatiu d’elaborar i promulgar un nou humanisme laic. Diu que si pot desfer-se de la seva pròpia herència tenebrosa, l’Europa de Montaigne, d’Erasme, de Voltaire y d’en Immanuel Kant podria, una cop més, servir de guia.

L’Europa de la diversitat, l’Europa d’Steiner on no hi ha llengües menors, és també l’Europa que entén i promou la ciència, l’Europa que subvenciona projectes de recerca que aquí ja no interessen i l’Europa que acull els estudiants de doctorat i els ja doctors que aquí ningú vol pagar. Quan arriben diners, com ara passarà amb la compra de deute per part del BCE, alguns països invertiran en recerca. D’altres, en totxos, voreres i formigó per acontentar els ciutadans en anys electorals. Així anem.

Per cert, en Marcos Díez diu que la cultura no ha de ser rentable. Diu que no podem perdre de vista els seus valors essencials com la creació de pensament crític, el plaer intel·lectual i estètic, la cerca de la bellesa, la curiositat i les ganes de saber.

Les divisions i l’actitud renaixentista

dimecres, 7/05/2014

Leonardo.jpg El desinterès per les matemàtiques pot venir, en molts casos, com a conseqüència directa de dificultats a l’hora d’haver de fer divisions. Ho diu l’Steven Strogatz en el seu blog del New York Times. Comptar, sumar i multiplicar no és difícil. Però dividir té la seva gràcia perquè el resultat de la divisió entre dos enters en general no és un enter. La divisió va requerir inventar un nou tipus de nombres: els nombres racionals o fraccions (com 2/7 o 5/13). Justament, la paraula racional es deriva del fet que són una ràtio entre dos nombres enters. Un dels problemes inherents a la divisió és que hi ha moltes maneres de descriure una determinada part d’un tot. Si dividim un pastís pel mig, podem dir que cada tros és la meitat del pastís. També podem dir que és 1/2 pastís, amb una fracció o nombre racional que indica que estem parlant d’una de les dues parts iguals en què l’hem dividit. Però cada un d’aquests trossos és també el 50% del total, i fins i tot podem dir que és 0,5 del pastís. Tenim quatre maneres diferents de dir el mateix, i això fa que sigui un embolic. Steven Strogatz comenta també una escena de la pel·lícula “El meu peu esquerre. Quan una de les germanes de Christy pregunta quin és el 25% de un quart, el seu pare diu: “aquesta és una pregunta estúpida, oi? què és això del 25% d’un quart? No pots tenir un quart d’un quart!”. Christy, amb paràlisi cerebral, intenta dibuixar “1/16″ al terra amb el seu peu esquerre, però no se’n surt. La resposta del pare de Christy, negant la solució del problema, és una bona mostra de l’aversió que molta gent té cap a les matemàtiques i de l’actitud dels qui, de joves, no van entendre bé el concepte de divisió. Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes. Strogatz pensa que les divisions són el lloc en el que molts estudiants s’estimben en el mur de les matemàtiques. No són les integrals, les matrius o les derivades. Són les divisions de tota la vida.

Fa pocs dies vam poder llegir un dossier especial en defensa de l’ensenyament de les humanitats. Diversos experts argumentaven que les humanitats forneixen les eines intel·lectuals adequades per a que els estudiants es puguin adaptar millor a un context laboral incert i canviant com l’actual, en què els coneixements pràctics queden ràpidament desfasats. Deien que l’estudi de les humanitats ajuda a formar ciutadans amb pensament crític. Hi estic totalment d’acord. Hem de defensar l’ensenyament de les humanitats. Però he de confessar que el dossier em va deixar una mica sorprès i que em va fer pensar. El fet és que els nostres joves tampoc saben ciències, i que molts d’ells rebutgen els coneixements matemàtics. Hi ha estudis que demostren que molta gent té problemes quan ha de fer simples divisions. Però, si no saben ni humanitats ni ciències, què és el que aprenen els nostres joves? He de dir que no ho tinc clar. Tampoc saben tecnologia. Són hàbils en l’ús dels nous ginys, però no saben cóm funcionen. Què aprenen? Hem de defensar només les humanitats?

Daniel Gamper, en el mateix dossier, deia que no es tracta de contraposar humanisme i ciència, perquè no són excloents. Gamper deia que cal una concepció més renaixentista del saber. M’agrada aquesta idea. De fet, moltes de les afirmacions que es poden llegir en el dossier s’apliquen també directament a les ciències. És ben conegut que l’estudi de les matemàtiques i de les ciències ajuda a formar ciutadans amb pensament crític perquè, com explica Jorge Wagensberg, és impossible tenir judici crític en l’actual entorn científic-tècnic si l’ignorem.

Un estudi fet per Annamaria Lusardi i Olivia Mitchell explica el grau d’ignorància aritmètica de la gent de diferents països. Lusardi i Mitchell van fer una enquesta amb tres preguntes. La primera deia: si tenim 100 euros en un compte d’estalvi amb un interès del 2% anual, quants diners tindrem en el compte al cap de cinc anys, si durant aquests anys no hem fet cap operació? (les possibles respostes eren: més de 102 euros, exactament 102 euros, menys de 102 euros, no sé). La segona pregunta deia: si l’interès dels nostres estalvis és del 1% i la taxa d’inflació és del 2% anual, al cap d’un any, què podrem comprar amb aquests estalvis? (les possibles respostes en aquest cas eren: més del que podria comprar avui, el mateix, podrem comprar menys, no sé). I la tercera preguntava què era més segur, si comprar accions d’una sola empresa o comprar accions d’un fons que inverteix en diverses empreses. L’estudi es va fer amb gent de 7 paisos. És interessant llegir l’anàlisi que van fer de les respostes per països, tenint en compte que les respostes correctes eren “més de 102 euros”, “podrem comprar menys”, i “és més segur comprar accions d’un fons”. Als Estats Units, només el 30% dels enquestats van encertar totes les respostes. A Itàlia les van encertar el 25% dels enquestats, i a Rusia, el 4%. La conclusió d’Annamaria Lusardi i Olivia Mitchell és que el grau d’ignorància financera és molt alt i preocupant. Diuen que és fonamental lluitar contra l’analfabetisme financer si volem defensar-nos i no ser enganyats. Ara bé, l’analfabetisme financer és de fet un analfabetisme matemàtic, és la dificultat per aplicar correctament les operacions aritmètiques que són necessàries per a resoldre les preguntes de la seva enquesta. El problema, un cop més, són les divisions.

El rebuig que tenim a les ciències i a les matemàtiques facilita que ens enganyin. Els diaris i les webs són plens de dades, alguns cops fins i tot errònies, que només podem interpretar bé si ens les prenem com un exercici mental i ens posem a fer divisions i a calcular proporcions. Dividir dades desemmascara molts discursos. Proveu d’analitzar els pressupostos públics, siguin del vostre Ajuntament, de la Generalitat, de l’Estat Espanyol o d’Europa. Podem comparar les partides any a any i veurem que, amb l’excepció d’Europa, totes van baixant. Ens diran que no es pot fer res, que cal estrènyer-se el cinturó. Però l’evolució de les proporcions de cada partida respecte del total ens diu una altra cosa. Ens diu, per exemple, que cada vegada paguem més pels interessos del deute mentre els nostres polítics van rebaixant el tros de pastís destinat a les polítiques socials, a l’educació i a la recerca. Les decisions polítiques es llegeixen en les proporcions en que reparteixen el pastís del pressupost. El pastís s’encongeix, és cert. Però el problema és cóm es fan els talls i qui s’emporta els més grossos.

Fa poc llegíem que el 68,7% de la població es reparteix el 3% de la riquesa mundial mentre que el 0,7% té el 41% d’aquesta riquesa. Sabríeu cóm deduir, a partir d’aquestes dades, que la relació entre el que té una de les persones més riques del món i el que té un dels més pobres és més gran que 1341? (vegeu nota al final). També llegíem que la cerca de la caixa negra de l’avió que sembla que va caure a l’oceà Indic s’estava fent en una zona de 600 quilòmetres quadrats. Sabeu imaginar-vos la mida d’aquesta zona?

Tal vegada, si Leonardo da Vinci aixequés el cap, ens demanaria que fóssim una mica més renaixentistes i que treballéssim per a millorar l’ensenyament de totes les matèries que ajuden a formar el pensament crític: humanitats, ciències i matemàtiques.

Per cert, en Jorge Wagensberg diu que si no hagués estat per les crisis, tots seriem encara bacteris.

_________________________________________

NOTA: Per a calcular la resposta a la primera pregunta, podem fer un senzill càlcul proporcional i dir que de cada 1000 persones, 687 tenen 3 unitats de riquesa mentre que les 7 més riques tenen 41 unitats de riquesa. Fixeu-vos que és el mateix que ens deien, però suprimint decimals i tants per cent. Per tant, la riquesa d’una persona que es trobi en la mitjana del grup dels més pobres és de 3/687. De la mateixa manera, la riquesa d’una persona en la mitjana del grup de les més riques és de 41/7. La relació entre la riquesa d’una i altra és el resultat de la divisió (41/7)/(3/687), que és el mateix que multiplicar 41 per 687 i dividir el resultat per 21. Si ho feu, veureu que el resultat és 1341,28. La relació entre el que té una de les persones més riques del món i el que té un dels més pobres ha de ser més gran que 1341, perquè la riquesa de la primera és més gran que la mitjana de les del seu grup, i la de la segona serà més petita que la mitjana del grup dels més pobres. La segona pregunta es pot resoldre amb càlcul mental. Només cal trobar dos nombres que multiplicats donin el valor de la superfície que ens diuen. En el nostre cas, veiem que el producte de 20 per 30 és 600. Per tant estem parlant d’una zona de 20 per 30 quilòmetres, que ara ja és fàcil d’imaginar. Si ens parlessin de 600 hectàrees, caldria fer el mateix però amb la diferència que ara el resultat, 20 per 30, ens ve donat en hectòmetres. Eliminem un zero a cada una de les dues dimensions, i obtenim que es tracta d’una zona de 2 per 3 quilòmetres.

Un darrer comentari. Els nombres 41/7 i 3/687 són racionals, però hi ha molts nombres, com per exemple el 0,12122122212222…, que són irracionals i no es poden escriure com fraccions. En aquest exemple, primer hem escrit un “2” entre dos “1” successius, després n’hi hem posat dos, després tres, i aixi successivament. Sabem segur que el nombre no és racional perquè, per construcció, a la seva expressió decimal no hi ha cap període que es repeteixi. Ens pot semblar que els nombres irracionals són estranys, i que n’hi ha pocs, però no és cert. Els rars són els racionals. Quasi tots els nombres reals, els decimals, són irracionals. De fet, i com ens diu l’Steven Strogatz, les rares i exòtiques són les fraccions.

Una actitud davant la vida

dimecres, 4/12/2013

Giordano_Bruno.jpg Un dels trets característics del científic és que no es creu directament el que li diuen. Ho ha de comprovar, analitzar i experimentar, i ho ha d’entendre. És clar que el pensament crític no és pas patrimoni exclusiu de la ciència, perquè la filosofia i moltes branques de la cultura en són bones mestres. Però també sabem que l’actitud científica és crítica. En Jorge Wagensberg diu que la història de la ciència és la història de les bones preguntes, mentre que la història de les creences és la història de les bones respostes. I en Freeman Dyson ens parla tant dels científics que han estat rebels com de la seva postura critica.

L’actitud científica comporta el fet de dubtar de tot i no creure’s res. Va ser l’actitud de Copèrnic, Galileo, Newton, Darwin i Einstein. És una actitud perillosa perquè deixa al descobert els fanatismes, i aquests s’hi poden tornar. A Giordano Bruno li va costar la vida, com mostra el monument que li han dedicat a Roma i que podeu veure a dalt. El científic dubta de les paraules i de les respostes, però tanmateix no para de fer-se preguntes. Ara bé, quan ho ha comprovat i ho ha entès, ho pot defensar amb convicció. És el “e pur si muove, és l’actitud actual dels científics evolucionistes davant els estranys discursos creacionistes que apareixen com a bolets en alguns països.

S’ha demostrat que l’educació, i la científica en particular, ajuda i fomenta el pensament critic. Malauradament, una noticia d’ahir mateix ens diu que els nostres nens d’ESO, a Catalunya, tenen poques hores dedicades a les ciències. Concretament, un 8% del total. És un percentatge baix, si el comparem amb el 19% que hi dediquen a Finlàndia. Això sí, l’alumnat català fa 200 hores de classe més que el país nòrdic, a l’any. Però obtenim pitjors resultats a l’informe PISA. Moltes hores i baix rendiment. Estem bé en comprensió lectora, però per sota de la mitjana de la Unió Europea (i de la de la OCDE i de la de tota Espanya) en competència científica. Tal vegada podríem parlar d’allò del “necessita millorar”, oi?

Sabíeu que hi ha una organització (i una web) dedicada al foment del pensament critic? En aquesta web, entre d’altres coses, diuen que el pensament critic és auto-correctiu, disciplinat i autocrític. Requereix unes bones dots de comunicació i habilitat per a resoldre problemes, juntament amb capacitat per a superar l’egocentrisme i el socio-centrisme i per a corregir l’autocomplaença i la tendència natural a mirar-nos el melic. Expliquen que el pensador crític planteja qüestions i problemes rellevants, els formula de manera clara i precisa, recull informació i l’analitza i avalua, en fa abstracció, experimenta i fa proves en el marc del màxim de criteris significatius, escolta i analitza altres maneres de pensar i les seves hipòtesis, implicacions i conseqüències pràctiques, i finalment col·labora amb els altres per tal de trobar solucions a problemes complexes.

La ciència necessita de tots aquests principis. Treballar en ciència implica entrar en un entorn de pensament crític. Moltes vegades, sobretot quan tothom sembla pensar el mateix, la solució dels problemes consisteix en dubtar, en cercar altres perspectives, en intentar donar-li la volta, en pensar a l’inrevés del que ens diu el pensament ortodox. Copèrnic es va adonar que els moviments dels astres passaven a ser molt més simples quan ho va mirar al revés i va considerar que la Terra girava al voltant del Sol, en contra de la teoria d’Ptolomeu que postulava que el Sol girava al voltant de la Terra. Ho va mirar a l’inrevés i a més es va saber desfer del llastre egocèntric: no som el centre de l’Univers.

Davant qualsevol problema o situació hi ha diverses actituds. Un nen, de nom Peter i que vivia a Chelsea (Massachusetts) el 13 de març de 1947 va enviar una carta de dues línies a Albert Einstein. Li deia: “Benvolgut senyor: M’agradaria molt que em digués què és el temps, que és l’ànima i què és el firmament”. No estan gens malament les preguntetes, oi? Malauradament no sabem què li va contestar Einstein; però si ens pregunten què és el temps o què és l’anima, podem fer moltes coses. Podem fugir i dir que no hi volem pensar, que no ens interessa, o podem pensar que tot plegat és màgic, i així també ens escapem i no ens cal pensar-hi. La màgia és el calaix on els humans hem guardat sempre tot allò en el que no volíem pensar, el calaix on tenim el que és sorprenent però que hem decidit mirar-nos amb passivitat. També podem adoptar l’actitud del creient: això és així perquè algú ho diu. Aquest algú pot ser Déu, la nostra religió, un líder o els que han creat els mites. Finalment, podem atrevir-nos a pensar críticament, dubtant de tot i no creient a priori res del que ens diuen. És el que va fer Einstein amb el concepte de temps. Va pensar des d’altres perspectives, sense prejudicis. Va pensar que tal vegada, el concepte d’èter no era necessari. Va donar la volta al pensament tradicional i no va tenir cap problema en plantejar que la velocitat de la llum era sempre la mateixa, tant si la mesuràvem aturats com si ens estàvem movent a gran velocitat, i va dir que ningú podia afirmar si estava aturat o no. Va qüestionar la física i va pensar críticament.

 

Per cert, en Joris Luyendijk diu que, a la llegenda de Sant Jordi, mai s’ha explicat la història des de la perspectiva del drac o de la princesa.

Tal vegada ho podríem fer millor

dimecres, 28/08/2013

Vivim en un context de desconeixement social en l’àmbit de la ciència i de la tecnologia. És clar que són temes que no interessen. Només cal comptar el nombre de pàgines que els mitjans de comunicació dediquen als esports i les que dediquen als temes de ciència. Cóm podem tenir judici critic en aquest entorn tecnificat en el que vivim, si l’ignorem? Abans, els homes es preguntaven sobre un Univers que no entenien. Però ara, a més, seria bo que ens preguntéssim sobre els perquès dels nostres propis ginys, que tampoc entenem. I no ho fem. La responsabilitat és compartida, i els científics en tenim una bona part. Crec que enlloc d’aïllar-nos dins temples de cristall, hauríem d’explicar i divulgar més.

La visió social de la ciència i de la tecnologia té una influència decisiva en els polítics. L’actitud dels polítics es basa en l’estat d’opinió general. En poques paraules, els polítics no actuen en temes que no donen vots. La conseqüència és que els nostres governs no inverteixen el que caldria en recerca. L’any 2012, el pressupost de la direcció general de Recerca de la Generalitat ha estat de 168,7 milions d’euros, un 1,8% menys en comparació amb el 2011 i un 11,8% menys respecte el de l’any 2010. A l’Estat Espanyol, les retallades han estat més grans, només cal llegir els diaris. És clar que estem en crisi i en moments de retallades. Però els pressupostos dels nostres governs ens ho expliquen molt clar. Les retallades en els pressupostos de recerca i Universitats són significativament més elevades que les que veiem a d’altres partides. Els pressupostos mostren les prioritats de govern, també en temps de vaques magres. I el que és clar és que la recerca queda ara molt més mal parada que altres àrees. Com deia la Teresa Riera, els governs intel·ligents inverteixen en recerca. Fins i tot en temps de crisi, retallen però també incentiven.

Les Universitats tampoc fem massa esforços per a millorar, no aprofitem la crisi. És clar que rebem menys diners i que, amb unes altres prioritats pressupostàries dels governs, no estaríem tan ofegats. Però enlloc de prioritzar, continuem repartint malament els pressupostos retallats que ens arriben. Tenim titulacions amb pocs estudiants, que no ens atrevim a tancar. Tenim Centres i fins i tot Universitats que altres països del nostre entorn Europeu ja haurien suprimit. Mentre que hi ha un bon nombre de professors que treballen i que lluiten per mantenir l’activitat de recerca i la creació de coneixement, molts d’altres continuen fent el mínim i acaben contribuint a la mala fama social de la Universitat. Haguéssim pogut actuar i no ho hem fet. Poso només un exemple. Fa anys, pensar en una retallada de sous als professors funcionaris era quelcom d’impensable. Ara s’ha fet. Però sorprenentment, no s’ha aprofitat l’ocasió. Enlloc de retallar menys (o res) als que més treballen, aquests han sofert retalls de sou fins i tot més grans (s’han retallat els complements autonòmics que havien estat atorgats en base a la feina feta). Crec sincerament que el repartiment de les retallades a la Universitat està essent també injust i incorrecte.

Alguns estudiants són realment bons, però d’altres s’arrepengen i no s’esforcen. A alguns els interessa més el títol que els coneixements. Això ha passat sempre, però és un fet que s’està agreujant amb l’accés a internet i les xarxes socials. Hi ha massa informació i massa poca comprensió. Si la informació indiscriminada a internet no serveix per a incrementar la comprensió, no serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. La Judit Carrera ens deia que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. És clar que tenim estudiants que acaben molt ben formats i són reconeguts a nivell internacional (un bon nombre d’ells acaben deixant-nos i emigrant a d’altres països). Però molts d’altres prefereixen aprovar que comprendre. I se’n surten. Ho permetem. Els estem ajudant a acabar les carreres amb el mínim d’esforç. És la nostra interpretació “llatina” de la reforma de Bolonya. Crec que algú ho havia de dir.

Un bon nombre d’universitaris acaben entrant a la vida professional sense haver aprofitat la Universitat i sense acabar d’entendre què és la recerca i la creació de coneixement. Malauradament, és probable que després contribueixin a l’actual visió social de la Universitat. Visió que també s’ha estès al teixit empresarial. És clar que tenim empreses punteres que treballen per crear, innovar i patentar, i que aprofiten les oportunitats que ofereix la simbiosi Universitat-Empresa. Però tots sabem que aquesta no és pas la tònica general. Es parla massa de comprar i vendre i massa poc de crear i d’innovar. Només cal prestar atenció a les converses que ens regalen els que parlen pel seu mòbil en els viatges en tren.

Fa pocs dies, en Miquel Puig comparava la política empresarial dels bascos amb les altres. Deia que a Espanya, tan sols els bascos han entès que les empreses que ens poden treure del forat són les que són capaces d’exportar, i només ells han dedicat un esforç sostingut (i generosament finançat gràcies al seu privilegi fiscal) a potenciar-les i protegir-les, entre altres coses garantint que tinguin crèdit (les seves caixes no es van dedicar a finançar la follia immobiliària) i que tinguin accés a la tecnologia aplicada que necessiten. Deia que només els bascos s’han concentrat a potenciar les seves PIMES industrials, i que només els bascos tenen ara menys atur que fa vint anys.

Per què volem tenir els millors esportistes i en canvi no ens preocupem de tenir els millors científics i enginyers? Per què no apliquem el model esportiu al nostre sistema de ciència i tecnologia?

És un peix que es mossega la cua. No ens enganyem, les responsabilitats són compartides. Si volem millorar, hi ha feina per a tothom. Però també hi ha graus. La màxima responsabilitat és dels que han de prioritzar, preparar i executar els pressupostos. La prioritat, si no volem caure a l’abisme del desastre, ens l’explica la Teresa Riera i és clara: en època de crisi, cal mimar la ciència, la recerca i l’educació.

—-

Per cert, Salvador Espriu deia que som en un país petit, on tots ens coneixem massa i maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res.