Entrades amb l'etiqueta ‘planeta’

Viatges i gel a l’Àrtic

divendres, 9/08/2019

Hi ha un nombre que val la pena recordar. És el 1767. Cada vegada que anem amb avió i volem 1767 quilòmetres, desapareix un metre quadrat de gel àrtic del mes de setembre. Si fem un viatge d’anada i tornada des de Barcelona a qualsevol capital europea, haurem fos més d’un metre quadrat de gel del casquet polar nord del planeta.

És un valor ben fàcil d’obtenir. El gràfic de l’esquerra de la imatge és de l’article que en Dirk Notz, la Julienne Stroeve i altres científics van publicar a la revista Science, i que podeu trobar aquí. La seva conclusió és que hi ha una relació indiscutible entre les nostres emissions de CO2 i la desaparició de gel àrtic al mes de setembre: els autors afirmen que, amb un error de menys de 0,1 metres quadrats, cada tona de CO2 emesa a qualsevol part del planeta fa que es fonguin 3 metres quadrats de gel a l’Àrtic. Dit en altres paraules, cada 333,3 quilos de CO2 fan que desaparegui un metre quadrat de gel marí. La xifra de 1767 quilòmetres surt quan a més, tenim en compte la gràfica de la dreta de la imatge, que mostra que cada persona, en un viatge de 780 quilòmetres en avió de Brusel·les a Berlin, contribueix a l’emissió de 147 quilos de CO2 (si va en tren, la xifra passa a ser només de 35 quilos). Cal dir que l’extensió de gel àrtic es mesura al setembre perquè és el mes de màxim desgel, com mostra aquesta gràfica d’evolució anual, que també ens fa palès el perill que aquest mínim sigui zero d’aquí a no masses anys. En tot cas, la gràfica de l’esquerra de la imatge de dalt és de l’article d’en Dirk Notz i la Julienne Stroeve que podem trobar aquí, i la de la dreta és de la pàgina 16 d’aquest informe. Si cliqueu a la imatge la podreu veure amb més detall.

En Dirk Notz i la Julienne Stroeve van veure també que la majoria dels models actuals (CMIP5) subestimen sistemàticament la sensibilitat de la massa de gel marí de l’Àrtic en relació a les emissions antropogèniques de CO2, perquè que enlloc dels 3,0 ± 0,3 m2, fins ara s’estaven fent estimacions de l’ordre de 1,75 ± 0,67 m2. El corol·lari de les conclusions  de Notz i Stroeve és que hi haurà una desaparició total del gel àrtic del setembre quan les nostres emissions acumulades de CO2 a partir d’ara arribin a la xifra de 1000 giga tones. Al ritme actual, això ens porta a una data entre 2040 i 2060 (el ritme actual d’emissions és de 35 giga tones cada any). Ara bé, si aconseguíssim un objectiu d’escalfament global de 1,5 ºC (essent més estrictes que els 2 ºC acordats a París i treballant seriosament per a un total d’emissions entre ara i el 2050 molt inferior a les 1000 giga tones), els autors diuen que hi ha una possibilitat de supervivència a llarg termini del gel marí d’estiu àrtic, al menys en algunes zones.

Quan ens hi posarem de veritat? Quan deixarem d’usar mitjans de transport insostenibles? Quan exigirem als nostres governants que prenguin mesures per a reduir el transport aeri i per carretera? Quan veurem menys camions a les autopistes? Quan ens decidirem a no comprar allò que no sigui de proximitat? Quan decidirem usar menys el cotxe i exigir un bon transport públic? Quan veurem carrers a les ciutats amb un únic “carril cotxe” (o cap) perquè els altres seran per transport públic, bicicletes i vehicles elèctrics?

Es pot argumentar que fondre un metre quadrat de gel àrtic és insignificant. Però l’any passat, la xifra del total de viatges en avió a tot el món va ser de 4.378 milions. I, quan sumem totes les contribucions d’aquests vols, el resultat passa a ser realment preocupant.

Recordeu: 1767. O, si voleu que sigui més fàcil de recordar, 1771, que és palíndrom.

——

Per cert, l’Alexandra Jellicoe diu que ha decidit no tornar a volar per Europa, i fa un elogi del viatge en tren. Diu que hem d’exigir un canvi: som l’espècie més creativa de la Terra, de manera que hem de poder reinventar el sector del transport per a fer possible treballar, divertir-nos i, a la vegada i sobretot, protegir el món natural.

El ginkgo, nosaltres i el rellotge de les probabilitats

dissabte, 14/07/2018

El rellotge de la fi del món (l’anomenat Doomsday Clock) és un símbol que representa la probabilitat que provoquem una catàstrofe global que acabi amb la nostra espècie a la Terra. Periòdicament i des de 1947, és actualitzat pels membres de la Junta de Seguretat i Ciència dels científics atòmics, en base als estudis científics que publiquen al seu butlletí. Durant les primeres dècades mostrava el perill d’una extinció provocada per bombes atòmiques, però des de 2007, inclou també la probabilitat d’un suïcidi col·lectiu provocat pel canvi climàtic fruit de l’escalfament global. Pocs anys després, en John Cook, en un article de l’any 2013 en aquest butlletí que es basava en una anàlisi del científic James Hansen, va fer una afirmació polèmica i discutible però que tenia l’encert d’explicar l’essència catastròfica del canvi climàtic: va quantificar l’escalfament global i l’excés energètic del planeta, dient que era equivalent a l’explosió de milers de bombes atòmiques cada dia, 365 dies a l’any. La catàstrofe climàtica és aquí, encara que no en siguem gaire conscients…

Com deia, el rellotge de la fi del món és el rellotge de les probabilitats. És simplement una manera gràfica d’indicar la probabilitat que siguem prop de la nostra fi, avaluada periòdicament per aquest grup de científics. Al principi, l’any 1947, el van situar a 7 minuts de la mitjanit, i després l’han anat movent en funció de la probabilitat de catàstrofe antropogènica augmentava o disminuïa. La imatge de sota (que podeu trobar a aquesta web) mostra els avanços i retards del rellotge durant aquests anys. La mínima probabilitat de catàstrofe va ser l’any 1991, després dels acords Estats Units – Rússia de reducció d’armament atòmic. Però a partir de l’any 1995, el risc ha anat creixent de manera quasi constant, i el rellotge s’ha anat acostant a la mitjanit final. Ara mateix, el tenim a només 2 minuts de les 12 de la nit.

Hi ha qui diu que estem destruint el planeta. No és cert. Simplement ens estem suïcidant, i cada cop és més urgent posar-hi remei. Estem en perill evident de desaparèixer, però si ho fem, la vida al planeta continuarà i tal vegada, d’aquí uns milions d’anys, sorgirà una nova espècie més intel·ligent que nosaltres. Una prova que la vida és molt més resistent que nosaltres (a més dels bacteris) és el ginkgo biloba. La imatge de dalt és d’una fulla dels ginkgos de la Via Augusta de Barcelona, però també n’hi ha a Granollers, a Girona i a molta altres indrets. Sabíeu que hi ha bastants ginkgos biloba que van sobreviure a la bomba de Hiroshima? Aquesta pàgina web en mostra sis. Un d’ells era a només 1.130 metres de l’epicentre. La bomba ho va arrasar tot, però aquests ginkgos van demostrar que la bogeria humana no pot acabar amb la vida.

No destruirem el planeta. I probablement tampoc acabarem d’extingir del tot l’espècie humana. Però hi ha una gran probabilitat que aquesta barreja de neoliberalisme, colonialisme, militarisme i masclisme inhumà que ens governa acabi matant bastant més de mil milions de persones durant aquest segle. Perquè, com deien l’any passat en Camilo Mora i els seus col·laboradors a la revista Nature, al voltant del 30% de la població mundial està exposada actualment a condicions climàtiques que superen el llindar màxim permès pel nostre organisme durant almenys 20 dies l’any. Cap al 2100, en Camilo Mora diu que aquest percentatge es preveu que augmentarà a ~48% en un escenari de reduccions dràstiques de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, mentre que podria créixer fins al ~74% en un escenari d’emissions creixents. D’aquí a 82 anys, els nostres néts és probable que vegin que més de la meitat de la població mundial, obligada a romandre en zones de gran escalfament, es troba en situació de fortíssim risc de mort. La medicina lluita per allargar-nos una mica la vida, però la humanitat acabarà matant una gran part de la seva població (aquella que és desposseïda i prescindible).

Deixeu-me que comenti un darrer estudi. És el dels professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. En el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. Com diu en Federico Mayor Zaragoza, aquests són l’oligarquia no democràtica (del G-7 o del G-8, en les seves paraules) que actualment decideix per on ha d’anar el món i els seus més de 7.000 milions d’habitants.

Som en una situació que pot acabar matant un percentatge molt significatiu de la humanitat, amb un sistema no democràtic que controlen menys de 1000 persones. Em temo que, en aquest context, hi ha una paraula que mostra amb tota la cruesa el que malauradament veurem: genocidi.

Acabo amb tres frases més de Federico Mayor Zaragoza, pronunciades aquesta mateixa setmana a la Universitat d’Estiu per la Pau: “ara sabem que el supremacisme mata… però hem de saber passar de l’ús de la força a la paraula… les dones seran la pedra angular de la nova civilització que hem de construir, perquè rarament usen la violència”.

——

Per cert, la Petra Reski es pregunta per què, després del relleu de Sonia Alfano a la presidència de la Comissió Parlamentària anti-Màfia Europea (CRIM), l’activitat de la Comissió va caure de cop, i sorprenentment, en el silenci i la més absoluta inacció. Diu que avui, la Màfia és un component estructural del capitalisme financer.