Entrades amb l'etiqueta ‘preu i cost’

Nosaltres i els números

dijous, 1/03/2018

Hi ha poca gent que sigui amiga dels números. L’opinió més estesa és que són freds i secs, i que fins i tot ens poden allunyar de la humanitat i de la poesia. Les matemàtiques tenen mala fama.

Alguns números, com els telèfons dels nostres amics, han anat desapareixent de la nostra vida. No ho vivim amb massa preocupació, perquè ens agrada pensar que allò més sublim no és numèric.

Però el cert és que som addictes als números. I bàsicament som fans, encara que no en siguem conscients, de les seves facetes més aviat mundanes i poc interessants. Em refereixo al preu de les coses, a aquest valor numèric que els humans hem inventat de manera força artificial i que acaba ordenant i classificant tot el que hi ha a la Terra. Fa poc, passant pel carrer, vaig escoltar el que deien dues persones davant d’un aparador. Mentre miraven un determinat objecte, una li va dir a l’altra: “fixa’t, només val xx euros. T’ho pots comprar!”. Vaig pensar en aquesta relació ambivalent que tenim amb els números, que fa que tot objecte o servei tingui associat una xifra màgica, força independent del seu valor i la seva utilitat, que ens diu si pot ser nostre o no.

La ciència, en canvi, ens explica que hi ha moltes més dimensions, a més del preu, en tot el que veiem i en tot el que ens agradaria fer o tenir. El valor és multi-dimensional. Els llibres tenen el valor del coneixement que amaguen, i fins i tot el valor del que poden arribar a canviar la nostra vida. Una informació que trobem a internet i que sabem que ve de fonts acreditades i fiables, encara que sigui gratuïta, pot ser molt més valuosa que allò que hem llegit als diaris. En unes botes per la pluja o la neu, el fet de ser impermeables és molt més valuós que el seu preu en euros…

El valor d’alguns objectes que per exemple ens recorden els pares o els avis, pot ser altíssim encara que ningú ens els vulgui comprar. I el cost de quelcom que contamina o que acaba fent mal a altres persones és ben probable que sigui molt més alt que el seu preu. Hi ha un cas ben clar. És el de la gasolina i el combustible dièsel, dos casos en els quals el preu té un fort component de decisió política que no lliga amb allò que passa al món real. Perquè els combustibles fòssils són recursos no renovables, i perquè el seu cost real, en aquests moments en què l’escalfament antropogènic és ja acceptat per la pràctica totalitat dels científics mundials, és molt i molt més alt que el que paguem quan anem a la gasolinera. En altres paraules: el seu valor és molt més petit que el que pensem, perquè ens serveix avui però el dia de demà portarà fam i pobresa als nostres néts. No sé vosaltres, però jo penso que no puc donar valor a una determinada cosa, si ha d’acabar fent mal als meus néts. No en som gaire conscients perquè al món només es parla en termes d’una economia neo-lliberal que no considera els efectes futurs del que ara fem, però hi ha altres economies, com per exemple l’economia ecològica i tota la teoria de l’economia del estat estacionari d’en Herman Daly, que fan un càlcul ben diferent del valor del que ens volen vendre. Si el preu actual de la gasolina fos el que calculen aquestes economies alternatives, deixaríem de posar-ne, tots ens compraríem cotxes elèctrics, i demanaríem que l’electricitat es fes amb energies netes.

El gran problema del petroli i dels combustibles fòssils és d’escala de temps. I aquí, mira per on, també surten els números. La formació del petroli a la Terra ha estat un procés extraordinàriament lent al llarg de centenars de milions d’anys (aproximadament, tres-cents milions d’anys). Doncs bé, aquestes criatures ignorants que ens auto-anomenem humans, hem cremat la major part de tot el que la Terra havia anat generant lentament en només 100 anys (ara fa 100 anys és quan van aparèixer els primers cotxes i es va començar a utilitzar el petroli en grans quantitats). El ritme de despesa i consum del petroli (la seva derivada, com bé diuen els matemàtics) ha estat per tant 3 milions de vegades superior al seu ritme de generació. Durant un segle, hem gosat anar 3 milions de vegades més ràpid que el nostre planeta en el seu lent procés de fabricació del cru que encara consumim. I ara, després de trencar l’equilibri ecològic de la Terra, ens sorprenem del canvi climàtic. Com bé diu l’Eudald Carbonell, és d’esperar que en algun moment la humanitat sortirà de la prehistòria.

És estrany. Avorrim les matemàtiques però usem els números cada dia, quan anem a comprar. El nostre desinterès per les matemàtiques probablement ajuda que acabem ignorant dimensions que són essencials en el cost real de les mercaderies, i que ens quedem només amb aquest número que anomenem preu i que diuen que “el mercat” ha acabat fixant. Però quan escoltem que algunes empreses dissenyen polítiques comercials específiques per a “fidelitzar” els seus clients o compradors tot ajustant adequadament els preus, potser hem de començar a pensar que els preus moltes vegades són esquers i que els comprats acabem sent nosaltres.

———

Per cert, en Josep Maria Espinàs diu que la caiguda d’una ambició excessiva pot ser molt dolorosa, i que l’ambició és una mena d’animal que ha de ser domesticable.

Preu i cost de l’energia

dijous, 14/01/2016

Una de les noticies d’aquests dies és que el preu del barril de cru Brent, el tipus de petroli de referència a Europa, ha caigut en el mercat de Londres fins al nivell dels 30 dòlars, com fa gairebé 12 anys. Els analistes diuen que la caiguda del preu del cru beneficia especialment els països industrialitzats, que majoritàriament en són més consumidors que productors.

Crec que és un mal indicador, un presagi de que la cimera del clima de París va acabar amb bones paraules i poca cosa més, com ja ens va explicar en Bill McKibben. Segons les disposicions de l’acord, els països es comprometen a començar a reduir les seves emissions de CO2, això sí, voluntàriament i amb compromisos pobres i modestos. En canvi, segons McKibben i els experts del moviment 350.org, per complir l’objectiu d’escalfament de 1,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials caldria adoptar de manera sobtada una mena de mesures que la majoria de països ni tan sols consideren: caldria deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas i dedicar les industries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors. Altres experts, com el professor Kornelis Blok (citat per l’ONG Climate action Tracker), són més moderats però diuen que l’escalfament, si no actuem aviat, pot acabar essent de més de dos graus. I, com explica Naomi Klein tot citant els estudis de l’ONG Carbon Tracker Initiative, entre ara i l’any 2050 haurem de deixar sota terra com a mínim dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils si el que volem és no passar la linia vermella dels 2 graus d’escalfament.

Ja hem perdut l’oportunitat de plantejar-nos un objectiu d’escalfament de 1,5 graus, perquè ningú voldrà deixar sota terra gairebé tot el carbó i gran part del petroli i del gas. Però tampoc serà gens fàcil arribar al que demana la Naomi Klein.

Hi ha dos possibles escenaris que podríem anomenar extrems. El primer és continuar fent equilibris per a que el sector dels combustibles fòssils no es queixi massa, tot supeditant la política als interessos de les grans empreses. En McKibben diu que si tots els signants compleixen les promeses fetes a l’acord de París, es calcula que el planeta s’escalfarà 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials. El segon escenari, que requereix una forta coordinació política mundial amb mesures regulatòries que no seran fàcils d’aplicar i una indiscutible supremacia del poder polític sobre l’econòmic, és assegurar l’objectiu que proposa Naomi Klein i deixar sota terra les dues terceres parts de les reserves conegudes de combustibles fòssils l’any 2050.

En el primer escenari, continuarem feliços uns quants anys amb preus moderats pel que fa a l’energia fòssil. Però el cost ambiental i el cost que recaurà sobre els nostres néts serà dantesc. Determinades empreses continuaran tenint uns bons beneficis a curt termini, però l’actual consens científic és que durant el segle XXI viurem la desertització, la desaparició de les glaceres dels Pirineus, les sequeres, la pujada del nivell del mar, la pobresa, les grans migracions, els conflictes i els refugiats. El cost es podrà mesurar en milions de morts, com ens deia James Lovelock.

De fet, en Bill McKibben diu que, a París, els països han calibrat els seus objectius atenent un criteri ben senzill: fer prou perquè ni els ecologistes ni el sector dels combustibles fòssils es queixin massa. McKibben explica també que s’ha ofert als països pobres un finançament suficient per evitar que abandonessin les negociacions, però insuficient perquè la revolució de les renovables assoleixi velocitat de creuer. Crec que no cal dir res més. Això és l’acord de París.

El problema del segon escenari, en canvi, és que és pràcticament impossible de portar a la pràctica si tenim en compte els actuals agents geoeconòmics, atès que implica que les empreses del sector dels combustibles fòssils hagin de sacrificar beneficis que, en paraules de Naomi Klein, seran de trilions de dòlars. El cost d’aquest escenari es concentra  a curt termini en els inversors de les empreses del sector i en canvi redueix el cost en refugiats, pobresa, conflictes i morts.

Si ens decidim per aquest darrer camí i volem apostar pel futur, hem de planificar dues coses: la reducció gradual de combustibles fòssils durant aquests 35 anys que ens queden, i l’increment dels sistemes renovables i distribuïts. Però les dues coses es poden fer a l’hora, com explica en Bill McKibben: podem incrementar els preus dels derivats del petroli i combustibles fòssils amb impostos finalistes que permetin ajudar i “dedicar les indústries del món a la fabricació amb caràcter urgent de plaques solars i aerogeneradors”. L’ajut a les renovables associat a un increment gradual i mantingut del preu del petroli és una mesura quasi utòpica i antisistema, però ens pot salvar. El difícil serà acordar i ajustar la cadència d’increment de preus que permeti modificar lentament els models industrials, canviar els nostres hàbits i a la vegada anar canviant el model energètic cap un de renovable, tot garantint els objectius que ens hem fixat per al 2025. Caldrà molta decisió i fermesa política.

El consens entre una gran majoria dels científics és que ha arribat l’hora de la veritat. O bé continuem amb preus baixos i tindrem un cost altíssim durant aquest segle, o bé fem un pla global que implica preus més alts amb costos costos molt més baixos, a la llarga. Veurem què decidim. Veurem si mana la gent o els de sempre.

Per cert, un editorial recent del New York Times també en parla. Diu que algunes provincies Canadenques i alguns Estats d’Estats Units han demostrat que hom pot apujar el preu dels combustibles fòssils sense fer mal a l’economia.