Entrades amb l'etiqueta ‘recerca’

Acords de llarga durada

dijous, 29/12/2016

Fa pocs dies vaig llegir diverses noticies que em van deixar profundament decebut, per dir-ho en paraules suaus. La senyora ministra de defensa de l’estat espanyol, al seu discurs de presa de possessió va dir que “les nostres Forces Armades són digna bandera del millor d’Espanya i de tots i cadascun dels espanyols”. Com bé diu en Pasqual Serrano a El Jueves, s’equivoca qui pensa que el millor d’Espanya són els seus metges, els seus mestres, els seus cooperants al Tercer Món o els seus investigadors. Ara resulta que el mirall que mostra el millor d’Espanya és l’exèrcit. Poc després, la senyora ministra ha tingut la iniciativa de demanar consens als partits de l’oposició per aprovar una Llei de Sostenibilitat de les Forces Armades que garanteixi les inversions a mig termini, més enllà dels canvis polítics i pressupostaris. És una proposta de pacte d’Estat que ja ha estat ben rebuda pels portaveus del PSOE i Ciutadans.

M’ha decebut i m’ha trasbalsat perquè sembla que els polítics, que quasi mai arriben a acords de llarga durada i que són incapaços d’elaborar pactes d’Estat, ara veuen claríssim aquest acord de sostenibilitat pressupostària. A nivell espanyol, no tenim cap pacte per l’educació, ni cap acord en relació al model energètic que voldríem tenir el 2050, ni ens hem posat d’acord en com arribar-hi. A nivell català, fins ara no hem estat capaços ni de canviar la llei electoral. Per què es posen d’acord en aquest tema i no en els altres?  En tot cas, he de dir que la noticia també m’ha trasbalsat perquè, en un marc de possibles noves retallades, el blindatge d’una partida del pressupost implica forçosament que les retallades aniran a altres àmbits que, al meu entendre, són molt més importants. Què cal prioritzar, els pressupostos socials, d’educació, de ciència i recerca i de sanitat, o el de defensa?

M’ha decebut i m’ha molestat profundament perquè, mentre la ministra fa aquesta proposta, veiem que cada dia es retallen pressupostos de recerca i partides socials. Es continua subvencionant els combustibles fòssils a la vegada que es redueixen els ajuts a la recerca en energies renovables, i no es fa res per reduir la desigualtat que no para de créixer. Fa quatre anys, el secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, deia que si volem donar una oportunitat real a la pau, li hem de donar un pressupost real, perquè el món té massa armes mentre que la pau no té fons suficients. Ho va dir ben clar: no hi pot haver desenvolupament sense pau ni pau sense desenvolupament, i el desarmament pot proporcionar els mitjans econòmics que el desenvolupament necessita. Ens hi posem i decidim d’una vegada quins pressupostos cal retallar i quins no?

M’ha decebut i m’ha realment enutjat perquè la despesa en defensa és una mostra de la hipocresia dels nostres governants, en un món que permet que alguns d’ells estiguin ben connectats a les empreses d’armament a través de les conegudes portes giratòries. Sabem, per exemple, que el Grup de Treball Interministerial per a la Internacionalització del Sector de Defensa es va crear amb l’objectiu d’impulsar la internacionalització de les empreses espanyoles de Defensa. El grup “dóna suport i afavoreix l’exportació espanyola de material de Defensa i estudia propostes concretes que puguin ser aprofitades per les empreses exportadores”. No pot ser més clar: l’objectiu d’aquest Grup de Treball Interministerial és el d’afavorir i donar suport a l’acció de les empreses. En canvi, no sembla que inclogui funcions reguladores per a impedir les exportacions a països d’alt risc. I sabem que n’hi ha, d’aquestes exportacions. La imatge de dalt, que podeu trobar en aquest informe, mostra que l’any 2015, Espanya va exportar armes i material sensible per valor d’uns 400 milions d’euros a països amb index de desenvolupament humà mitjà o baix. Aquest mateix any 2015, i segons aquest informe del centre Delàs d’estudis per la pau, Espanya va acabar exportant armes per valor de 3.720 milions d’euros. Un 24,5% d’aquestes exportacions (911 milions d’euros) van tenir com a destinació països d’orient mitjà, especialment països del Golf Pèrsic. Segons aquest mateix informe, “Aquestes exportacions poden considerar il·legals si ens atenim a la pròpia legislació espanyola i europea sobre comerç d’armes a causa de la situació d’inestabilitat existent a la regió d’orient mitjà, i en concret per la influència regional de països com Aràbia saudita o Emirats Àrabs Units, en tant que donen suport a una part del conflicte a Síria (grups insurgents) i a altres països com Líbia, Egipte o Iemen”.

La oficina internacional per la pau (IPB) ho diu ben clar. Amb l’objectiu de promoure el desarmament per al desenvolupament sostenible, la seva feina es centra en aconseguir la reassignació de les despeses militars. L’IPB diu que, amb la reducció dels fons per al sector militar, es podrien alliberar importants quantitats de diners i usar-les per satisfer necessitats humanes reals i per a la protecció del medi ambient.

Com que els arguments de l’IPB em convencen més que els de la ministra espanyola de defensa, demanaré unes quantes coses als Reis: un pacte de llarga durada entre els partits polítics per la promoció de la ciència i la recerca, un altre per l’educació, un tercer per la transició energètica, i un darrer per la reducció de la despesa militar. Tant de bo que algunes iniciatives com la del grup de ciència per la pau de la universitat de Toronto s’estenguin a les universitats de casa nostra: a veure si d’una vegada es reassignen diners de pressupostos militars i es destinen a les necessitats reals de la gent.

Per cert, l’Edward Snowden diu que no vol viure en un món en el que “tot el que dic, tot el que faig, tota expressió de creativitat, amor o amistat, quedi gravada”.

Que inventin ells

dimecres, 3/02/2016

En Marc havia acabat la carrera i volia fer el doctorat. Va saber de la possibilitat de fer un doctorat dins un conveni de col·laboració entre la universitat i l’empresa A, tot plegat en el marc d’un programa oficial de foment dels doctorats industrials. Curiosament, el contracte li va fer una altra empresa, B, de subcontractació, que treballa per A. Quan va signar el contracte el van informar que la feina de recerca la faria durant una estada a l’estranger, en una tercera empresa C. Sense adonar-se’n, es va trobar lluny, treballant per un projecte de l’empresa C i amb uns superiors jeràrquics que no sabien res del seu doctorat i que li deien que si volia fer la tesi l’havia de fer fora d’hores de feina.

Qui ha sortit guanyant, en tot això? L’empresa estrangera C ha tingut durant més d’un any un enginyer a cost baixíssim al qual ha encomanat feines de gran responsabilitat. L’empresa A cobra de C per la feina que està fent el doctorand, l’empresa B cobra de A per haver-lo contractat, i tant l’empresa B com la universitat cobren de la Generalitat. Per cert, la tasca de direcció científica per part de la universitat no crec que hagi arribat a les quatre hores a l’any, fins ara.

I en Marc? S’ha hagut d’anar espavilant sol, i ha anat descobrint què és això de fer una tesi. Ha descobert que cal tenir cura amb els temes de propietat industrial, ha hagut de fer-se ell mateix el pla de treball de recerca, ha vist que havia de publicar i que havia de planificar-se. No l’han ajudat. Ni la universitat, ni A, ni B ni C.

El que acabo d’explicar són fets absolutament reals a banda del nom del doctorand, que és fictici. Això ha passat a casa nostra, i les empreses A, B i C tenen nom i seu social. El conveni de col·laboració per aquest doctorat industrial es va signar entre l’empresa A i una Universitat pública catalana, amb una memòria del projecte de recerca que no passaria cap avaluació científica amb un mínim de rigor. És un doctorat industrial que va començar amb mal peu, que no crec que acabi bé, i que el que sí haurà aconseguit és defraudar totalment les expectatives d’un noi que volia fer recerca.

El programa de doctorats industrials de la Generalitat indica que el doctorand disposarà d’un director de tesi vinculat a la universitat, centre de recerca i/o fundació hospitalària i d’una persona responsable designada per l’empresa. A més, la persona candidata ha de ser acceptada i admesa al programa de doctorat de la universitat corresponent, i el centre de treball ha d’estar ubicat a Catalunya. En el cas que he explicat, en canvi, la direcció dels treballs ha estat a càrrec de la persona de l’empresa sense direcció efectiva per part de la universitat, la persona candidata va ser contractada molt abans de ser acceptada i admesa al programa de doctorat, i el centre de treball no ha estat ubicat a Catalunya durant dos anys. El programa també diu que la dedicació del la doctorand al projecte de recerca es distribuirà entre l’empresa i la universitat. La realitat ha estat d’un 100% d’estada obligada a l’empresa i d’un 0% a la universitat, on fins fa poques setmanes no tenia lloc de treball.

He estat dubtant entre el títol que finalment he escollit i el de “recerca i corrupció”, perquè tot plegat és una historia (una més) de corrupció i de malversació dels diners que l’administració pública destina al suport de la recerca, però també d’una manca absoluta de control de certes subvencions públiques, i d’un total despreci per l’actitud creativa i pel descobriment de noves solucions. Per què hem d’inventar, si podem fer diners fàcils a curt termini? Per què preocupar-nos, si això d’inventar ja ho fan els de fora, com deia Unamuno? Només un detall, a banda del que ja he comentat: l’empresa A sembla que ja no està interessada en el tema de tesi, que anava en la línia de les energies renovables. Una gran visió de futur, oi? (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).

Per cert (i canviant de tema), John Banville diu que cal reflexionar abans de reduir la realitat a idees simples, i aconsella dubtar i fer dubtar. Pensa que enlloc de dividir, cal unir, perquè l’alternativa és la violència. I diu que mai serem a resguard de la violència, perquè la tenim amagada dins cada un de nosaltres.

Edison i la xocolata

dimecres, 5/11/2014

L’altre dia, al carrer, em vaig trobar aquest cartell de l’ajuntament de Barcelona, i vaig pensar en Thomas Alva Edison. Segurament, a Edison li agradava la xocolata. Però no és això el que vaig pensar. Em va venir al cap una frase seva. Edison deia: “no he fallat. Només he trobat deu mil camins que no funcionen”. És una bona manera d’expressar el que és la recerca. Edison va haver de fracassar moltes vegades fins trobar la bombeta incandescent, i el xocolater Xavier ha hagut de fer cinc-centres proves per aconseguir sis varietats de xocolata. La frase d’Edison, optimista i engrescadora, la va citar Elif Bilgin en una entrevista. Elif Bilgin, de setze anys, va rebre l’any passat el premi Science and Action Award per haver trobat un nou bioplàstic que va saber sintetitzar a partir de peles de plàtan després de fer 10 proves fallides.

Els qui treballem a la Universitat som uns privilegiats. No ens fem rics, però treballem amb els joves estudiants, abans i després de graduar-se. I això és meravellós. Alguns d’ells, els pocs que s’animen a fer el doctorat, volen aprendre a fer recerca. No és fàcil. Aquest any he acabat recordant la frase d’Edison a dos estudiants, que per diferents circumstàncies estaven en moments de desànim i no acabaven d’obtenir resultats concrets.

Els estudiants de doctorat es pregunten què és la recerca. Després, poc a poc, ho aniran descobrint. Els que han acabat i ja són doctors saben que recerca vol dir preguntar-se sempre, llegir, cercar, experimentar i fer fer moltes proves, amb una actitud d’esforç i constància, sense defallir i amb esperit critic per analitzar sense prejudicis. Ja sabem, la bona xocolata es fa esperar i potser no surt fins després d’haver fet més de quatre-centes proves. El més important que es fa durant el doctorat és entendre què és això de la recerca. Al final, els estudiants, a més de fer la seva tesi, hauran acabat entenent què és la recerca, amb tot el que això comporta. Una actitud d’esperit crític davant la vida i moltes més coses.

Hi ha qui creu que la ciència és l’àmbit de les certeses, i que la recerca científica vol acabar trobant explicacions a tot. Però quan escoltem els científics, descobrim en canvi que la recerca és el terreny del dubte constant, de les preguntes sense resposta i del qüestionar-s’ho tot. Fa més de vuitanta anys, Einstein ja ens ho deia: “en ciència, no existeixen les teories eternes. Al final, l’experiència sempre acabarà contradient algunes de les prediccions de les teories anteriors. Cada teoria té el seu període de desenvolupament gradual i triomf, passat el qual pot experimentar una ràpida davallada”. Einstein ens ho va explicar en un meravellós llibre de divulgació, “The evolution of physics, que va escriure junt amb Leopold Infeld l’any 1939. Les teories científiques són com tot, en aquest Univers: neixen, creixen, donen lloc a d’altres teories, i al final moren. Més endavant, en el mateix llibre, Einstein ens avisa dels perills de la vanitat científica. Diu que “els conceptes físics són creacions lliures de l’esperit humà i, encara que ho sembli, no estan únicament determinats pel món exterior. En el nostre desig de descriure la realitat, ens assemblem a algú que volgués entendre i descriure el mecanisme invisible d’un rellotge del que no pot obrir la caixa i del que només en veu el moviment de les agulles i en sent el seu tic-tac. Si és una persona enginyosa i intel·ligent podrà imaginar un mecanisme que sigui capaç de generar tots els efectes que observa. Però mai podrà estar segur que la seva imatge és la única que els pot explicar. Mai podrà comparar les seves teories amb el mecanisme real i ni tan sols podrà concebre el significat d’una comparació que li està prohibida”.

Per cert, Tony Judt deia que és urgent reiniciar una conversa pública imbuïda d’ètica. És correcte el que està passant? Estem incrementant la pobresa i les desigualtats. És just? És legitim? És equànime?

La inèrcia, l’estabilitat i les bicicletes

dimecres, 20/08/2014

Un grup d’amics parlen d’anar en bicicleta. Una persona diu que les bicicletes han de ser de roda gran, per a ser més estables. Una altra, en canvi, opina que la mida de les rodes no és massa important i que les bicicletes urbanes, plegables i de rodes petites, tenen moltes avantatges tot mantenint un bon nivell d’estabilitat.

Qui té raó?

L’estabilitat de les bicicletes es basa (parcialment, com després veurem) en l’anomenat efecte giroscòpic i en les lleis de conservació del moment angular o cinètic. És un efecte ben curiós i sorprenent. Les, rodes, quan giren, tenen “inèrcia de rotació” i es resisteixen a canviar la direcció del seu eix de gir. Quan volem modificar aquesta direcció, reaccionen amb un comportament estrany: giren en direcció perpendicular a la que trobaríem lògica. Quan aprenem a anar en bicicleta, el que fem és precisament interioritzar aquest mecanisme i saber com reaccionar “en sentit perpendicular”. Si la bicicleta s’inclina cap a la nostra dreta, enlloc de voler compensar movent el cos a l’altra banda, el que fem és girar el volant a l’esquerra. Si us fixeu bé en el moviment d’una bicicleta mentre avança, veureu que constantment va oscil·lant a dreta i esquerra de la vertical mentre el ciclista també va girant el volant a banda i banda, harmònicament. És el mateix principi físic dels giroscopis i de les baldufes. De fet, si imagineu un ciclista amb una càmera de vídeo en posició vertical damunt el seu casc, quan després reproduíssiu el vídeo veuríeu que la càmera ha anat gravant els núvols en un constant gir al voltant del zenit, com les baldufes. Les bicicletes són estables per l’efecte giroscòpic i perquè segueixen un moviment oscil·latori de precessió (fixeu-vos que algunes motos que tenen dues rodes al davant, han de disposar d’un sofisticat mecanisme per a permetre la inclinació a banda i banda).

El moviment de rotació és sempre més interessant que el de translació, perquè no hi estem tan habituats. Galileo Galilei, en el seu famós experiment a la torre de Pisa, va mostrar que el temps de caiguda de diferents objectes més o menys pesats, si no considerem la resistència de l’aire, és el mateix. Isaac Newton ho va explicar detalladament quan va escriure la llei fonamental de la dinàmica: la força és igual a la massa per l’acceleració. Com que la força del pes és també proporcional a la massa, tots els objectes cauen amb la mateixa acceleració (9,8 metres per segon al quadrat) i tarden el mateix en arribar al terra, com ja havia vist Galileo. Ara bé, això deixa de ser cert quan tenim objectes rodons que cauen per un pla inclinat, perquè a més de baixar han de girar cada cop més ràpidament. I de la mateixa manera que per accelerar un objecte cal vèncer la seva inèrcia – proporcional a la seva massa -, per fer-lo girar més i més ràpid cal tenir en compte la seva inèrcia de rotació, que depèn del moment d’inèrcia. Fixeu-vos en aquesta web i en el seu vídeo. Els quatre objectes baixen rodant pel pla inclinat. Tenen el mateix diàmetre, però diferents moments d’inèrcia. Si baixessin relliscant i sense girar, tots arribaren ensems a baix de tot. Com que baixen girant, el que té el moment d’inèrcia més petit és el que arriba primer, perquè té menys inèrcia de rotació, necessita menys energia per girar, i pot dedicar més energia a incrementar la seva velocitat de baixada. Segons les lleis de la física, el moment d’inèrcia d’aquests quatre objectes és el producte de la seva massa per una constant k i pel quadrat del seu radi. Els quatre radis són iguals i tot depèn del valor de k. L’esfera de color de fusta és massissa i té una k=0,4, mentre que l’esfera vermella és buida, amb una k de 0,667. El cilindre blau, ple, té un valor de k de 0,5, i la k del tub verd és de 1. La conclusió de tot plegat és que l’objecte més ràpid és l’esfera plena de color de fusta i que el més lent és el tub verd. Ara bé, aquest tub verd, amb tota la massa a la perifèria com les rodes de les bicicletes, és el que emmagatzema més energia de rotació. I això és important quan anem en bicicleta.

Sabem que els objectes tenen molta més energia quan van de pressa. És l’energia que els físics anomenen energia cinètica. L’energia cinètica és proporcional a la massa de l’objecte i al quadrat de la seva velocitat, i per tant es multiplica per 4 cada cop que dupliquem la velocitat. Segons la llei de la inèrcia, tots els objectes tendeixen a continuar el moviment sense canviar la seva velocitat. Si els volem aturar de cop, hem de poder absorbir tota la seva energia cinètica. Per això és molt més greu el xoc d’un camió que el d’una bicicleta, i per això els accidents de carretera amb vehicles a gran velocitat solen ser catastròfics. Però les bicicletes i les motos, quan van de pressa, a més de l’energia cinètica deguda a la velocitat amb que es mouen, també tenen una energia cinètica de rotació de les rodes, proporcional al seu moment d’inèrcia i al quadrat de la velocitat angular de rotació. Aquesta energia cinètica de rotació de les rodes és rellevant quan anem a gran velocitat però petita quan ens movem lentament. Depèn del radi de les rodes de la bicicleta, perquè el moment d’inèrcia és proporcional al quadrat del radi. Les bicicletes de carretera, amb rodes de diàmetre 622 mil·límetres, tenen un moment d’inèrcia molt més gran que les plegables, que poden tenir un diàmetre de rodes de només 497 o fins i tot de 356 mil·límetres. Ara bé, si anem a poca velocitat, l’energia cinètica de rotació és petita, tant a les bicicletes de carreres com a les plegables. Això fa que l’efecte giroscòpic no sempre sigui significatiu.

La conclusió és que els dos amics tenen raó, perquè moltes vegades les coses no són ni blanques ni negres. Les rodes grans contribueixen a l’estabilitat de les bicicletes, sobretot quan anem a una certa velocitat. Però si anem amb una bicicleta de rodes petites o si passegem tranquil·lament i a poca velocitat, tot és diferent: l’efecte giroscòpic passa a ser molt menys rellevant, la bicicleta esdevé menys estable, i hem d’afinar molt més els moviments del volant per aconseguir mantenir l’equilibri i anar per on volem. La bicicleta és com una pròtesi, una extensió del nostre cos que controlem de manera automàtica. Quan disminueix la seva estabilitat, el nostre cervell actua immediatament i el nostre sistema d’equilibri supleix el que la bicicleta no ens pot aportar. Tot plegat és un exemple molt bonic del que podríem anomenar simbiosi home-màquina. La bicicleta garanteix una part de l’estabilitat i nosaltres automàticament hi posem la resta, de manera que podem moure’ns a velocitat quasi nul·la i no caure. Els que diuen que la mida de les rodes no és massa important, és clar que tenen ben desenvolupat el seu sistema d’equilibri, perquè s’hi troben segurs passi el que passi. En canvi, les persones més insegures (entre els quals em compto) és probable que pensin que les bicicletes és millor que siguin de ser de roda gran, per a ser més estables. Tot depèn del color del vidre pel qual mirem, oi?

Per cert, Javier Solana parla sobre les conclusions, molt preocupants, del IPCC, i diu que en aquest moment crític en que els mateixos combustibles fòssils que ens van portar la prosperitat ens poden portar ara a la perdició, la solució ha de venir un cop més de la mà de la innovació i de la ciència. Però mentre va desmantellant tot el sistema de recerca i ciència a Espanya, el govern de Rajoy ha aconseguit, en menys de tres anys, passar d’un deute públic de 737.406 milions d’euros al deute actual de 1.007.319 milions d’euros.

Les obres i l’estiu

dissabte, 19/07/2014

Escric aquest breu article perquè la setmana vinent no podré escriure al blog. L’altre dia, un grup d’amics parlàvem de les obres que es fan a l’estiu a bastants pobles i ciutats. Parlàvem de les obres prescindibles, com els canvis en les voreres de molts carrers. Realment calen, aquestes modificacions i aquestes millores? És el més urgent? Diuen que la voluntat política es mostra a l’hora d’establir les prioritats en les despeses. Si el govern o l’administració local tenen diners per inversions, què és millor? Invertir en refer les voreres dels carrers o bé invertir en recerca i educació? Evidentment això no és una simple dicotomia, perquè és clar que cal destinar diners a tot. Però quan mirem els diners de cada partida del pressupost, l’experiència ens diu que no es prioritza ni la recerca ni l’educació. Com és, això?

Per què els polítics inverteixen tant en obres i en infraestructures?

En Miquel Puig deia fa tres mesos que uns que es conformarien amb un estat català, però que molts més aspiren a un estat no sols millor, sinó molt millor. Deia que la democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell, i en què el finançament irregular ha estat massa freqüent. Deia que potser és casualitat, però que hem invertit massa en infraestructures i que han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels partits. Espanya és l’únic país d’Europa Occidental que en la llarga fase expansiva que va del 1995 al 2007 ha vist disminuir la seva productivitat; però és que la catalana va disminuir encara més. Acabava fent un suggeriment. Deia que val més uns pocs compromisos concrets que els centenars de propostes a què ens tenen acostumats els programes electorals.

D’altra banda, en Joan Majó ens diu que la crisi actual no és un entrebanc en el camí, un accident que ens obliga a sortir del sot abans de continuar caminant. Diu que aquesta crisi és un senyal que ens diu que la ruta que seguíem era equivocada i que ens ha portat a un carreró sense sortida o fins i tot a la vora del precipici. I en Rafael Argullol diu que som a la quarta contrareforma, la de la ignorància auto satisfeta que observa apàticament la destrucció de la cultura, les retallades en programes de recerca científica i l’èxode de desenes de milers de graduats universitaris.

Fantàstic. Per favor, continueu invertint molt en infraestructures i obres i poc en educació i recerca.

Rescats, subvencions i recerca

dimecres, 8/01/2014

Tres noticies d’actualitat i alguns comentaris:

1. Em preocupa que l’empresa Sacyr, en un afer bastant fosc, demani 1200 milions d’euros addicionals al Govern de Panamà. Em preocupa el paper del govern Zapatero, que va avalar el projecte amb 150 milions d’euros, fet que ara podria costar molts diners a les arques de l’Estat. Em preocupa que en un afer com aquest, la Ministra de Foment Ana Pastor vagi a negociar amb el President de Panamà. La ministra ha anat a defensar els nostres interessos, o els de l’empresa Sacyr? Hem preocupa que Ana Pastor hagi dit que “en cap cas” el Govern espanyol donarà diners a Sacyr per a que finalitzi les obres d’ampliació del Canal de Panamà. Em preocupa perquè molts cops, quan es diu que no, acaba essent que sí. I em fa por que els errors d’uns quants els acabem pagant tots (de fet, tots menys ells). No és pas el primer cop que els governs donen subvencions camuflades a les empreses, a càrrec dels contribuents.

2. La Banca Andorrana sembla que serà l’entitat lider inversora en el projecte del museu Hermitage en el port de Barcelona, junt amb d’altres respectables inversors russos. El pressupost total és d’uns 30 milions d’euros. Fa un parell de mesos, Adela Cortina deia que la pregunta davant projectes com aquest del Museu de l’Hermitage de Barcelona o el del BCN World a la costa Daurada, és la de si concentra o redistribueix la riquesa, i de si connecta o separa barris. Deia que els dos projectes, que opten per la còpia enlloc d’inventar models propis, és possible que obtinguin franquícies legals. Més que voler saber quants diners ens prometen, es preguntava si aquests projectes connectaran barris i pobles, i si el Museu de l’Hermitage farà la ciutat més democràtica, o menys.

3. El Govern de la Generalitat ha obert una convocatòria per a reconèixer grups de recerca consolidats a Catalunya. Alguns dels grups de recerca que siguin reconeguts obtindran a més una petita subvenció per al desenvolupament de les seves activitats. El total previst dins del pressupost 2014 és de 7,2 milions d’euros, per a tots els grups de totes les Universitats, Centres i Fundacions. La resolució publicada al Diari Oficial de la Generalitat indica que el primer pagament, corresponent a una tercera part de l’ajut, es tramitarà un cop resolta la convocatòria i un cop finalitzat el termini de presentació del document d’acceptació. El segon pagament, corresponent també a una tercera part de l’ajut, estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries i es tramitarà durant l’any 2015, un cop l’AGAUR aprovi les justificacions parcials corresponents que s’hauran de presentar durant el darrer trimestre de l’exercici pressupostari. El tercer pagament estarà subjecte a les disponibilitats pressupostàries, igual que el segon.

L’empresa lider del consorci que ha d’ampliar el canal de Panamà reclama 1200 milions d’euros, i la ministre Ana Pastor ho ha de negociar amb el president Panameny. El nostre Govern s’implica activament en projectes milionaris i dubtosos com l’Hermitage en el port de Barcelona o el de BCN World, mentre aquest any destinarà només un total de 7,2 milions d’euros per a tots els grups de recerca de Catalunya, amb subvencions en les que dos dels seus terços “estan subjectes a les disponibilitats pressupostàries”. Això sí, els grups de recerca hauran de fer primer la feina prevista. Un cop acabada, demanaran el terç corresponent de la subvenció ja concedida, i rebran una educada resposta negativa. No hi haurà disponibilitat pressupostària perquè els diners s’hauran gastat en subvencionar projectes emblemàtics, vistosos i mediàtics.

Fa només dos dies en Josep Maria Vilalta deia que els set anys que van entre 2014 i 2020 seran claus per al futur d’Europa, i també decisius per a Catalunya. Durant aquest període la Unió Europea desplegarà les polítiques més ambicioses que ha executat mai en matèria de competitivitat i innovació. Explicava que el programa Horitzó 2020 és l’aposta de la Unió Europea per incentivar la recerca i la innovació i que hi destinarà un pressupost d’uns 80.000 milions d’euros en aquests set anys. Catalunya necessita imperiosament aprofitar al màxim les oportunitats que tots aquests programes europeus poden aportar, malgrat que són altament competitius. Deia que el teixit empresarial català requereix fer aquest salt cap a la innovació i la creació de valor afegit en un escenari de competitivitat internacional, cosa gens senzilla donada la tipologia d’empreses micro, petites i mitjanes, amb una aposta encara minsa per l’R+D a l’empresa. Comentava que Europa aposta decididament per la recerca, la innovació i el creixement en l’horitzó 2020, i que per a Catalunya és una oportunitat històrica per sumar-se al tren dels països més avançats: no fer-ho ens pot dur a quedar-ne relegats durant dècades.

Per cert, en Joan Ridao diu que no hi ha un fet diferencial des del punt de vista de la corrupció. I afegeix: “estic en contra d’aquesta suficiència catalana de dir que si som independents no hi haurà corrupció”

Energia, costos i sostenibilitat

dimecres, 25/09/2013

Els_Tres1.jpg Hi ha qui defensa que l’Estat no ha de subvencionar les energies renovables, perquè considera que el mercat és el que finalment ha d’acabar definint el que és rentable i el que no ho és. És una opinió vàlida però no és pas la única. El contrapunt em va venir d’un amic, expert en temes d’energia, que em va exposar un enfoc força diferent. Els Estats ja estan subvencionant molt fortament les energies convencionals fòssils i un bon nombre d’indústries relacionades, i ho estan fent en una mesura molt més gran que l’import dels ajuts que fins ara anaven a les renovables i que ara volen suprimir. Les subvencions dels Estats a les energies convencionals, són subvencions per omissió. No es persegueix prou les industries contaminants, i els gravàmens a les emissions són clarament insuficients. No ho diu només el meu amic. Una persona tan poc sospitosa com en Mark Lewis, cap del departament de recerca en emissions de carboni del Deutsche Bank, explica que les industries que emeten diòxid de carboni sense pagar per aquest cost ambiental i sense repercutir-lo en el preu dels seus productes, de fet estan rebent un subsidi. Diu també que pensar en nous impostos ambientals no és afegir-ne de nous, sinó eliminar aquest subsidi que ara reben les industries contaminants.

Justament aquests dies, a Estocolm, s’està reunint un dels grups de treball del Panell Internacional pel Canvi Climàtic de les Nacions Unides, l’IPCC. A finals d’any sabrem les seves conclusions sobre l’estat del nostre planeta, i l’any vinent coneixerem el seu cinquè informe, l’anomenat AR5.

L’actualitat, a més de la reunió a Estocolm, ens ve de la mà de la ciència i de la revista “Nature“. Aquesta prestigiosa revista dedica el seu darrer número justament al IPCC. En el seu editorial de fa pocs dies, Nature comenta el difícil que és fer prediccions científicament contrastades en un sistema tan complex com és el de la Terra. De fet, i segons dirà el proper informe de l’IPCC, l’únic que s’ha pogut concloure és que si incrementéssim la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera fins el doble de l’actual, acabaríem causant un escalfament global d’entre 1,5 i 4,5 graus de temperatura. És un interval gran, que ens dóna una idea del grau d’incertesa de les actuals estimacions, si volem que siguin científicament correctes. Però l’editorial també diu que els governants, que reben els informes del IPCC, han fet molt poc en el sentit de reduir les emissions; i que no sembla que tinguin massa pressa en fer-ho. Continua dient que és ben conegut que les emissions d’efecte hivernacle estan canviant el clima, que ja estem veient els efectes, i que en veurem més. Afirma que és un problema social molt rellevant, que requereix immediata atenció. D’altra banda, el darrer informe de WWF parla també de la reunió del IPCC i va en el mateix sentit. WWF recorda que el sector energètic és en part responsable del canvi climàtic, i espera que aquest nou informe del IPCC analitzi les conseqüències que es deriven de l’ús dels combustibles fòssils. Per cert, cada cop hi ha més empresaris com en Jeremy Leggett que diuen que parlar de l’abundància de combustibles fòssils és un mite i que continuar utilitzant-los és un risc, com explica en el seu blog a “The Guardian.

La conclusió dels científics i experts és que el cost actual de l’energia no és ni real ni correcte. Caldria tenir en compte l’EROI, i a més caldria tenir en compte els costos ambientals. Estem èticament obligats a utilitzar models sostenibles per als càlculs dels costos. El concepte és clar, i quan l’apliquem, veiem que les energies renovables acaben essent més barates que les fòssils. Un cost energètic sostenible és un cost que inclou tot el que cal per tal d’assegurar que quan morim, no deixarem la Terra en un estat pitjor del que ens va ser donat. El nostre deure és garantir que els nostres néts no viuran pitjor que nosaltres. Aquest és el significat profund de la paraula sostenibilitat. Així com, quan deixem un espai public, se’ns demana que el deixem tal com l’hem trobat, deixar el nostre planeta en pitjors condicions és immoral. Deixar-lo bé i endreçat té un cost, però l’hem de pagar. De veritat volem mantenir un fals progrés que acabarà passant els problemes als nostres néts i besnéts?

Hi ha països que es mouen més que d’altres. Els alemanys volen ser líders en renovables i actuen en conseqüència. Consideren que per a que el sistema sigui sostenible és necessari que el conjunt d’energies alternatives com la solar, l’eòlica, la biomassa i la hidràulica l’any 2022 sigui d’un 35% del total consumit. A més, per exemple, Alemanya lidera una associació de deu països amb l’objectiu de potenciar les energies renovables (en el grup hi ha França, el Regne Unit o el Marroc, però podeu veure que no tothom hi és). França vol ingressar 6.500 milions d’euros entre el 2015 i el 2016, gràcies a un impost especial sobre energies contaminants. L’any 2016, l’impost gravarà amb 22 euros la tona d’emissió de diòxid de carboni. Mentre tant, les estadístiques d’Idescat són esgarrifoses: el nostre consum d’energies renovables és de l’ordre de la meitat de la mitjana europea. Hi ha qui s’ha posat les piles i hi ha qui prefereix tancar els ulls i anar seguint tot fent-la grossa.

Com diu en Gustavo Duch, en realitat el que tenim és un model econòmic que insta a guanyar diners per sobre de les capacitats del planeta. Estem gastant i malversant diners que no són nostres, perquè anem creant problemes que hauran de pagar els nostres néts.

Què volem fer? Ens apuntem a la política de fer la bola més grossa i passar-la als nostres descendents, tot oblidant que el cost de l’energia ha de ser sostenible? O bé ens decidim d’una vegada a invertir en recerca i renovables i a fer una política activa d’estalvi, reconversió energètica i reducció d’emissions contaminants? Continuem inflant la bombolla ambiental, anem a remolc de les grans empreses i acceptem que penalitzin amb un impost la generació energètica per a consum privat, o ens apuntem a iniciatives innovadores com la de l’energia distribuïda que ens proposa l’Antoni Vives? Pensem només en nosaltres, o pensem què és el que volem deixar en herència als nostres besnéts?

Per cert, Josep Carreras diu que, després de la seva curació, va decidir que havia de retornar a la vida i a la ciència allò que li havia donat quan més ho necessitava. Però els nostres polítics ni prioritzen la ciència ni inverteixen en recerca. Aixi anem.

Els algorismes mandrosos

dimecres, 14/08/2013

GoogleMaps.jpg Hi ha moltes maneres de resoldre problemes. Pensem per exemple en l’alimentació, un dels problemes bàsics dels éssers vius. Hi ha animals que ataquen i salten sobre les seves preses, mentre que alguns insectes com les formigues van recollint constantment el que troben. Els uns han d’esmerçar molta energia mentre que els altres són lents i segurs. Finalment és clar que tots se’n acaben sortint, perquè el què observem és que les espècies no s’han extingit. Però les seves estratègies són ben diferents, oi?

Pensem ara en un problema d’aritmètica. Suposem que volem calcular la suma de tots els nombres entre l’1 i el 2000. Si ho fem de la manera més directa, amb el “conte de la vella”, anirem sumant un a un els nombres i al cap d’una estona veurem que el resultat és 2.001.000, si no ens hem equivocat. Però hi ha maneres molt més eficients, per a resoldre aquest problema. Coneixeu l’anècdota de Carl Friedrich Gauss? Quan Gauss tenia set anys i era a l’escola, el mestre els va posar un problema semblant (però sumant només tots els nombres entre l’1 i el 100) per tal de tenir-los entretinguts una estona. Els seus companys van començar a fer sumes, però Gauss, al cap de pocs segons, va dir que ja ho tenia. Havia trobat el resultat correcte: 5050. Gauss només va haver de pensar una mica per a trobar un bon algorisme, una estratègia sàvia i intel·ligent. De fet, aquest dia a l’escola, als set anys, Gauss va descobrir l’algorisme òptim per a sumar progressions aritmètiques. La seva idea va ser senzilla i elegant. Mentalment, va agrupar els nombres en parelles. En el nostre cas, agruparíem l’1 amb el 2000, el 2 amb el 1999, el 3 amb el 1998, i així successivament. La clau de tot plegat és que totes les parelles sumen el mateix: 1+2000=2001, 2+1999=2001, 3+1998=2001 etc. Només cal fer una suma, la de l’1 amb el 2000, i veure que tenim 1000 parelles. Multipliquem 2001 per 1000 i ja tenim el resultat, que fins i tot podem calcular mentalment (en el cas dels 100 primers nombres, tindríem 50 parelles i cada parella sumaria 101).

Podem sumar tots els nombres entre l’1 i el 2000 fent dues mil sumes, però podem obtenir el mateix resultat fent només una suma i una multiplicació. També podem utilitzar un ordinador, per a que sigui ell qui faci les dues mil sumes. El primer algorisme és lent i una pèrdua de temps, mentre que el segon és savi i eficient. La tercera solució és ràpida, però mata mosques a canonades. És la solució “quick and dirty“, com diuen els anglesos. Arribem a la solució sense pensar gaire i utilitzant més recursos i energia del que cal. Malauradament, ens hi trobem massa sovint. S’utilitzen grans recursos informàtics per a resoldre problemes que, pensant una mica, es podrien resoldre de manera eficient en ordinadors petits i domèstics.

Donat qualsevol problema, el podem resoldre ràpidament, amb potència informàtica i sense pensar gaire, o bé utilitzant la nostra matèria gris per descobrir algorismes que el podran resoldre bé en màquines molt més petites i gastant molta menys energia. Són els algorismes savis i eficients, els que fan cas a allò que diuen que val més manya que força. Però en alguns casos, sobretot en aplicacions interactives en dispositius petits i mòbils, els millors són els algorismes que ho fan ben fet i sense presses. Són els algorismes mandrosos, que són savis, eficients i lents.

Podríem dir, tot exagerant, que els algorismes mandrosos segueixen aquella dita Siciliana que diu “no facis avui el que puguis deixar per demà”. No és ben cert perquè de fet fan tot el que poden; però el que no tenen temps de fer avui, això sí que ho deixen per l’endemà. Aquesta pàgina web en dóna algun exemple en aplicacions específiques.

Cada cop hi ha més dades, a Internet. Tenim mapes i imatges de satèl·lit de tot el món. És molta informació, és allò que ara se’n diu “Big data“. Des de fa pocs anys, tenim la possibilitat de “navegar-hi” des d’el nostre telèfon mòbil. El problema de la navegació interactiva no és trivial. Però gràcies a la persistència de les imatges en la nostra retina, podem reduir-lo a un problema molt més concret: el de generar un mínim de 30 imatges per segon. Tot i així, el problema continua essent molt complex perquè volem aconseguir la màxima qualitat visual en ordinadors molt petits i en telèfons mòbils. L’usuari, amb el moviment dels seus dits sobre la pantalla, demana anar a una certa zona, apropar-s’hi fent “zoom“, saltar a un altre lloc. L’aplicació, constantment ha d’improvisar. Ha de demanar la zona desitjada del mapa al servidor, l’ha de rebre per la xarxa i l’ha de pintar amb bona qualitat visual, tot en menys d’un trentè de segon. Cal un algorisme que podríem anomenar de tipus “entrepà” perquè les dificultats li venen tant de dalt com de baix. En un temps limitat (els seus “dies” són trentès de segon) ha de cercar, trobar i rebre el trosset de mapa que interessa dins una biblioteca digital gegant de mapes de tot el món, i l’ha de pintar el millor possible en una màquina de visualització molt petita. És fàcil veure que es tracta d’una variant del clàssic problema de la motxilla. En aquest problema suposem que tenim molts objectes, cada un d’ells amb un valor determinat, i volem omplir una motxilla de manera que al final la suma de valors dels objectes que hi hem posat sigui màxima, sense sobrepassar la capacitat total de la motxilla (en el nostre cas, la capacitat de la motxilla és el trentè de segon, i el valor és la qualitat visual que obtenim). El problema de la motxilla és un dels 21 problemes NP-complets de Richard Karp, impossibles de resoldre en temps raonable – fins i tot en grans ordinadors – i exposats en el seu article de 1972. En casos com aquest, sabem que cal pensar en solucions bones però aproximades. I una bona solució per a la visualització interactiva en telèfons mòbils són els algorismes mandrosos i golafres. La idea és pintar primer els trossets de mapa més interessants, mentre tinguem temps i no acabem el trentè de segon. Quan se’ns acaba el temps, deixem la resta per a més endavant.

És com pintar un quadre. El nostre telèfon, quan estem navegant i mirant mapes, pinta quadres. Pinta un quadre cada dia, en una escala de temps en la que els seus dies són trentès de segon per a nosaltres. Cada dia ens pinta el que li demanem, i ho fa començant pel més important per tal d’assegurar que el resultat final sigui el millor possible. I quan acaba la jornada, deixa la resta per l’endemà. Si l’endemà veu que continuem demanant el mateix, posa més detalls en el quadre que tenia a mitges i el millora. Si s’adona que hem canviat d’opinió, el deixa inacabat i comença a pintar un nou quadre, el quadre de la nova zona del mapa que hem decidit investigar. Cada dia comença per les parts més interessants, fa la feina que pot, i deixa pendent la resta.

Tot plegat té una certa relació amb el desig d’immediatesa. Sembla que avui en dia, tot ho hem de resoldre i aconseguir ràpidament. Però la física ens diu que la reacció immediata és infinitament cara i necessita moltíssima energia. És clar que en alguns cassos de risc cal actuar ràpid i esmerçar tota l’energia que calgui. Però l’habitual és poder esperar. En molts casos podem arribar a solucions acceptables amb algorismes savis i més lents, amb algorismes mandrosos. És el moviment “slow” aplicat als algorismes i a la resolució de problemes. És el que fan (i fem) tots els animals quan arriba la nit i hem de descansar perquè ja hem gastat massa energia. El que no hem pogut fer, ho deixem per l’endemà. Els éssers vius optimitzen l’energia. Els algorismes mandrosos, també.

Per cert, i si ens indignem contra les retallades en ciència, recerca, educació i sanitat?

Rebaixes d’impostos

diumenge, 16/06/2013

Suposem per un moment que s’ens consulta sobre determinades decisions polítiques. No seria pas res d’estrany. Les consultes i la participació ciutadana directa a través d’internet són possibles. Hi ha ciutats que ja ho estan portant a la pràctica. Suposem doncs que tenim l’opció de rebaixar els impostos només a una determinada activitat. Podem escollir entre la recerca, la innovació de les empreses (demostrada per exemple en patents i presència internacional), la cultura o els casinos. Per quina votaríeu?

Doncs no ens ho han preguntat, però sí que sabem el que volen fer els nostres governants. Volen rebaixar els impostos als casinos, quan entri en funcionament el complex BCN World. El complex on participen gent tant significativa com Enrique Bañuelos i Stanley Ho, el magnat del joc vetat a Nova Jersey per la seva relació amb la màfia. En d’altres països, els incentius fiscals són per a les empreses que promouen la recerca i la col·laboració universitat-empresa. Nosaltres, ens apuntem als casinos.

Només puc dir que em sento indignat i avergonyit. Sento vergonya aliena, però també meva. Quin país volem? M’adono que m’estic fent la mateixa pregunta que em feia ara fa un any: Per què s’incentiva el negoci del joc enlloc d’incentivar i promocionar la recerca i l’educació ? Hem de continuar cercant el diner fàcil, invertint a curt termini i afavorint l’especulació, o bé hem d’invertir en educació, ciència i innovació tecnològica? Ens volem reconvertir tot apostant per la creativitat, o ens volem vendre als interessos d’uns quants estrangers? Què volem ser, quan siguem grans?

Com deia abans d’ahir en Lluis Torner, sense ciència no hi ha futur. Coincidint amb la manifestació dels científics contra les retallades, en Lluís Torner deia que no ens podem permetre viure en una societat que no aposti per la recerca. Perquè no l’escolten?

En Josep Ramoneda va escriure ja fa uns quants mesos un article molt clarificador. Deia que BCN World en realitat de fet només era una opció de venda per dos anys d’uns terrenys de La Caixa a una empresa del senyor Enrique Bañuelos, que és qui havia de cercar els inversors. Per això, a “la foto” sortien el president Artur Mas, el nostre conseller de recerca, universitats i economia Andreu Mas-Colell (m’he permès intercanviar els termes), Enrique Bañuelos i el president de La Caixa, Isidre Fainé. Us remeto a l’article d’en Josep Ramoneda si voleu saber més detalls sobre Enrique Bañuelos, que finalment ja s’ha posat a treballar i ha trobat inversors com Stanley Ho. Josep Ramoneda acabava dient que un país que está pensant en la seva independència, mereixeria un projecte de futur alternatiu que mostrés tota la seva ambició de vanguardia creativa. Com ho veieu?

Els trens, les noves idees i la grisor d’alguns dirigents

dimecres, 5/06/2013

TunelAVE.jpg La cara i la creu. Tot en una setmana. Aquesta setmana he assistit a una xerrada d’un company investigador que ens explicava com, amb els actuals algorismes informàtics d’optimització, és possible reduir pràcticament a la meitat els costos de construcció de noves línies de tren. Els mateixos dies hem rebut l’allau habitual de notícies fosques. La grisor i la manca d’idees en relació a la gestió de la crisi, la manca de suport a les idees creatives i a la recerca.

La cara són els brots verds que ens vénen de la ciència. En Carles Capdevila comenta el missatge esperançador que es desprèn dels nous descobriments i la importància de la paciència, de la constància, dels recursos i del treball en equip. En aquest context hi ha grups de recerca que amb esforç i constància estan proposant solucions imaginatives per al transport ferroviari. Els trens són una molt bona solució per distàncies intermèdies, per sota de les distàncies que donen sentit al transport aeri i marítim i per damunt de les que aconsellen el transport per carretera. Bàsicament, hi ha línies de tren amb doble via i d’altres (com la tristament cèlebre Barcelona-Vic-Puigcerdà) amb via única. La proposta que ara es planteja és intermèdia. Parla de tenir línies de tren amb trams de doble via i trams de via única. Per a fer-ho, cal resoldre dos problemes relacionats. El primer és decidir quins trams del recorregut seran de doble via i quins es construiran amb via única. El segon, un cop sabem com serà la via, és organitzar els horaris de trens per tal de maximitzar el benefici dels usuaris tot optimitzant els recursos. Tots dos són problemes d’optimització (vegeu la nota al final) que podem resoldre bé si utilitzem els algorismes adequats.

Fixem-nos en el primer problema. Si decidim fer tota la línia amb via única, el cost serà el mínim possible. Diguem U a aquest cost. En canvi, si fem tota la línia amb doble via, tindrem un cost més alt (diguem-li D). Com és d’esperar, el cost D és de l’ordre del doble del cost U. Suposem ara que decidim invertir una mica més que U. Acceptem que sigui un 5% més que U, però no volem ultrapassar aquest pressupost. És clar que no podem tenir doble via a tota la línia, perquè això seria molt més car. Però podem pensar a tenir trams de doble via i trams de via única. El problema d’optimització apareix quan volem aconseguir (amb aquest pressupost fixat de 1,05*U) el màxim de quilòmetres amb doble via i el mínim de quilòmetres amb via única. En quins llocs hem de construir doble via per tal d’aconseguir que la longitud total desdoblada sigui màxima? La resposta correcta ens la donaran els algorismes d’optimització, però el resultat és força intuïtiu si pensem que hi ha zones (túnels i viaductes) en què el cost de desdoblar és bàsicament el doble del cost de construir via única, mentre que en d’altres zones amb poc relleu, el cost de desdoblar és molt petit. La solució passa per desdoblar a les planes i mantenir la via única en els túnels i viaductes. És fàcil veure que, amb un cost molt semblant a U, es poden construir línies de tren que en molts casos poden tenir més de la meitat del recorregut amb via doble. Després, quan hem aconseguit un disseny amb trams de via doble d’un mínim d’uns trenta quilòmetres cada un, d’altres algorismes d’optimització (vegeu nota al final) ens permetran generar horaris de trens que maximitzaran el benefici dels usuaris tot optimitzant els recursos, garantint la seguretat i fent que els trens es creuin sempre en trams de via doble sense haver de reduir la velocitat.

La idea d’optimitzar la barreja de doble via amb via única és innovadora. És una idea racional, que es nodreix del que ofereixen els actuals algorismes d’optimització per tal d’abaratir costos en l’obra pública. M’atreviria a dir que crec que d’aquí a vint anys totes les línies de tren del món la utilitzaran. La creu és que, com deia el meu company, aquesta idea ha trobat poc ressò. No interessa. Els nostres dirigents tenen por, els fan por els riscos associats a noves idees. Escolten els economistes, però no escolten els enginyers. És millor que inventin els altres, els de fora, i que després ens ho venguin. La racionalitat no interessa. Sempre és més segur invertir en complexes lúdics i en casinos que en recerca i innovació, oi?

Aquesta setmana, la grisor i la manca de racionalitat i de bones idees han tornat a ser noticia. En Joan Majó intenta objectivar els problemes plantejats, que veu discutits amb poca racionalitat. Comenta que evidentment cal anar disminuint el dèficit pressupostari excessiu de l’Estat i de les comunitats autònomes, que és el que genera el creixement del deute. És clar que si no generes prou ingressos t’has d’endeutar per poder pagar, i això genera més interessos i més dèficit… Hi ha dues maneres de reduir el dèficit: augmentar els ingressos i/o disminuir les despeses. Això queda a criteri de cada Estat (excepte si estàs rescatat o intervingut). Però diu que tant el Govern espanyol com el català han fet servir més l’opció de “retallar”,  que ha repercutit en els serveis bàsics i ha creat molta crispació social. En Joan Majó es fa algunes preguntes: Per què no s’ha reformat l’Administració? Per què no s’ha perseguit el frau fiscal? Per què no s’han endarrerit pagaments d’inversions militars? Per què s’ha suprimit l’impost de successions? Per què no s’han posat en marxa mesures d’estímul al creixement i recuperació de l’ocupació?

Permeteu-me que afegeixi algunes preguntes a les d’en Joan Majó. Per què continuem parlant d’economia i no parlem de crear, de generar noves idees i  d’inventar? Per què no invertim més en recerca i en educació? Per què l’economia s’ha convertit en un fi per si mateixa? Per què l’economia no té en compte aspectes com la sostenibilitat i la conservació del medi natural? Per què els diners es queden en els bancs en lloc de fluir en crèdits a les empreses? Per què no pensem que l’important és crear, produir i generar valor afegit, tot acceptant que l’economia és tan sols una eina per mesurar el que fem? Per què pensem més en aquesta eina que en el que realment fem i en el que volem produir? Per què no fem més cas als científics i als enginyers que no pas als economistes ? Per què el valor en borsa de les empreses té poca relació amb allò que fan? Per què no tenim persones com en Joan Majó en llocs de responsabilitat política i executiva?

Nota: En els problemes d’optimització, habitualment tenim moltíssimes possibles solucions, i hem de trobar la millor de totes en un temps raonable. És com pujar una muntanya un dia de boira. En el primer dels dos problemes que hem plantejat, l’alçada seria la longitud total de via doble que podem fer. Hem de pujar fins al cim, fins al punt on l’alçada (la quantitat de via doble) és màxima. Hem de saber escollir el camí i no equivocar-nos encara que la boira ens ho faci difícil i hem d’evitar els anomenats màxims locals: els cims de petits turons que no són el veritable cim. En els turons, hem de saber decidir que no som dalt de tot i que cal baixar una mica per després poder pujar molt més. El segon problema és similar: d’entre totes les solucions que minimitzen el màxim temps de viatge, la idea és escollir la que minimitza la suma d’aquests temps de viatge, tot considerant les preferències dels usuaris. En aquest segon problema, en lloc de pujar hem de baixar. Una manera eficient de fer-ho és, en aquest cas i en cada moment, només considerar les variables que son rellevants i que ens ajuden a baixar. En tot cas, és fàcil veure que tots dos problemes estan relacionats: si la solució del primer problema és bona i obtenim la màxima longitud amb via desdoblada, la solució del segon problema podrà ser millor.