Entrades amb l'etiqueta ‘regulació’

Tecnologia: per a qui?

divendres, 17/03/2017

M’agrada la definició que Enrique Lynch fa de tecnologia. Diu que és l’art de saber aprofitar les lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats. La tecnologia és hereva directa de la ciència, que és la que ens permet entendre aquestes lleis de la natura que després podrem aprofitar. Tenim llum a casa a la nit perquè hem entès el comportament dels electrons, i podem fer fotos amb el mòbil perquè hem descobert les lleis que regeixen la interacció entre fotons i electrons. La historia de la tecnologia és la nostra historia, la que ens va fer humans. La navegació a vela és tecnologia, i ho són els pergamins, les pintures prehistòriques, els llibres, l’art de cuinar, la bicicleta i quasi tot el que fem.

Però és molt fàcil trobar-se amb mals usos. Crec que fins i tot podem parlar de perversió de la tecnologia quan aquesta no s’aprofita per millorar la qualitat de vida i satisfer les necessitats dels humans en general. Deixeu-me que expliqui breument dos exemples d’aquest tipus de perversions, un de proper i un altre de llunyà (però no tant).

Recordo que fa temps es deia molt allò de “el client sempre té la raó”, perquè és (o era) clar que l’objectiu dels serveis ha de ser facilitar la vida dels qui els reben. Però, sorprenentment, això ha canviat. Podria parlar dels bancs, de les empreses operadores de comunicacions o de les elèctriques, però poso un exemple que he llegit fa pocs dies. La nova xarxa d’autobusos de Barcelona, amb les línies H i V, és força criticada. Molta gent diu, per exemple, que on abans anava amb un sol autobús, ara es veu forçada a anar amb dos, fent un canvi i perdent temps. El tema del transport públic m’és molt familiar, perquè un bon amic meu va fer la seva tesi doctoral (estic parlant dels anys 70) sobre l’optimització del recorregut dels autobusos. El problema, tecnològicament parlant, és clar. Es fa una enquesta, i es pregunta (a una mostra representativa de la gent de la ciutat que estem analitzant) a quins indrets van cada dia i a quins van més o menys sovint. Això permet tenir un mapa (que de fet és un mapa 4D, amb origen i final) dels interessos dels ciutadans. Després, tenint en compte el nombre total d’autobusos disponibles, s’optimitzen els recorreguts de manera que s’acabi donant el millor servei possible a la gent: es comença amb una estimació inicial de recorreguts, i aquests es van refinant en fases successives. Tot es basa en la quantificació del grau de satisfacció total que genera el conjunt de línies d’autobús, cosa que és fàcil de fer mirant per on passen i veient si recullen el que diu el mapa d’interessos. Ara, només cal anar modificant progressivament les línies d’autobús de manera que s’incrementi aquest grau de satisfacció total, i al final acabarem amb un disseny de transport urbà que ajuda la gent a viure millor. Doncs bé, quan ara fa un any vaig preguntar al Xavier, el meu amic, què opinava de la nova xarxa d’autobusos de Barcelona, la resposta va ser ben clara: segur que la nova xarxa empitjora el servei a la gent, perquè no s’ha dissenyat amb criteris de satisfer les necessitats dels usuaris, sino amb criteris de disminució de costos. De fet, aquests nous dissenys del transport públic són només un exemple, semblant al de les operadores de comunicacions o les elèctriques, del que podríem anomenar una inversió dels serveis. Es deixa d’oferir serveis que facilitaven la vida dels usuaris, i es passa a incrementar els beneficis (o reduir costos) dels qui els ofereixen. L’objectiu ja no són els clients sino els directius i accionistes. És el que moltes vegades veiem en els bancs i en empreses mal anomenades “tecnològiques”, que enlloc de crear tecnologia, tenen com objectiu vendre més i fidelitzar clients. Davant la pèrdua de l’ètica dels serveis i el delicte de no atenció als clients, molts experts diuen que la solució passa per la regulació i les sancions.

En tot cas, el problema de la inversió dels serveis no és res si el comparem amb el que passa a Àfrica. Només cal veure aquest mapa, esfereïdor, de la Terra a la nit, i adonar-se que Àfrica és a les fosques. La imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, mostra que només un 2% dels habitatges a zones rurals de Níger (i un 3% a les de Mali) tenen accés a l’electricitat. El percentatge d’electrificació a les zones urbanes d’aquests dos països és del 47% i del 42% respectivament. En Hans Rosling també ens recorda que al món, dues de cada 7 persones no tenen accés a l’electricitat, i que 5 de cada 7 disposen d’una potència elèctrica tan baixa que no els permet disposar de cap electrodomèstic. La despesa energètica mitjana per persona a Espanya és de un quilowatt, durant 16 hores al dia. Per a un Ghanès, és de 46 watts.

És clar que alguna cosa estem fent molt malament si, al continent que més creixement demogràfic té en aquests moments, no som capaços d’usar els avenços tecnològics que podrien garantir l’accés a l’energia i evitar els episodis de fam. Serem capaços de garantir les condicions necessàries, per exemple, per a que tota persona tingui accés a una sanitat i medicació dignes i per a que tothom surti de la pobresa energètica? Hi ha solucions enginyoses per a zones rurals aïllades, com els sistemes fotovoltaics i eòlics distribuïts (només cal cercar “off-grid photovoltaic” o “off-grid eolic” a internet). Si no s’utilitzen és perquè la tecnologia, als països del Sud, no s’utilitza per millorar la vida de la gent: acaba millorant la vida només d’uns pocs, dels qui s’enriqueixen amb l’espoli dels recursos que no són seus. Un cop més, davant la pèrdua de l’ètica i dels continuats delictes, la solució passa per la regulació, la persecució de les injustícies i les sancions, amb l’objectiu que les solucions tecnològiques existents arribin a la gent que les necessita.

El més trist d’aquests inicis del segle XXI és que, tot i tenir els mitjans que ens poden permetre viure millor, com a humanitat no som capaços de definir uns mínims objectius que ens garanteixin la nostra pervivència, amb pau i dignitat, uns quants segles més. No anem bé. Cal prendre decisions i actuar a nivell local, però en aquest marc de globalització que ens ha regalat internet, és imprescindible establir mecanismes efectius de regulació a nivell planetari que impedeixin l’enriquiment d’uns pocs mentre la resta es va empobrint. La tecnologia no pot acabar beneficiant només a uns pocs. Ha de ser per a tothom, satisfent necessitats i ajudant tots els habitants de la Terra a viure millor. Perquè la situació és cada cop més preocupant, i l’alternativa pot acabar essent el suïcidi com a espècie. Potser que ens ho fem mirar.

Per cert, en Salvador Sabrià diu que poques persones hi deu haver que no coneguin algú del seu entorn, preferentment una persona gran, a qui li hagin intentat colar un contracte d’una companyia elèctrica o de gas. I diu que segur que sense rascar gaire és fàcil localitzar entre els pròxims alguna persona que ha tingut problemes amb els subministradors d’aquests serveis.

Especulació versus producció

dijous, 18/02/2016

La foto que veieu aquí al costat pertany a l’exposició que va crear i dissenyar en Gabriele Galimberti, i que podeu veure a la seva pàgina web. És una foto de les empreses que tenen la seu fiscal a les illes Caiman. Cada caixeta, cada apartat postal, és una empresa. No els cal cap oficina, i de fet no podrien tenir-la per la senzilla raó que les illes Caiman tenen el doble d’empreses que d’habitants.

Hi ha vegades que t’adones que el que vols dir ja ho han dit altres de manera molt clara. En Joan Majó diu que les darreres dècades hem anat disminuint l’activitat productiva i augmentant l’activitat financera, que ha passat de tenir un paper d’auxiliar de la primera a ser una finalitat en si mateixa i a prendre majoritàriament una dimensió especulativa. L’especulació, sigui en productes financers, en béns immobiliaris o en productes energètics, no crea valor, diu en Majó, però crea plusvàlues i augments aparents de riquesa amb creixements ficticis del PIB que tard o d’hora s’evaporen, com va passar el 2007 i el 2008.

Fa poc, en Joseph Stiglitz ho deia molt clar quan parlava de la QE o expansió quantitativa (la injecció massiva de liquiditat als mercats). Deia que quan els bancs tenen llibertat per triar, trien el benefici sense risc o fins i tot l’especulació financera en detriment d’una activitat creditícia que fomentaria l’objectiu més ampli del creixement econòmic. I deia que moltes corporacions no financeres van obtenir préstecs aprofitant els tipus d’interès baixos. Ara bé, en lloc d’invertir, van utilitzar els diners prestats per tornar a comprar les seves accions o adquirir altres actius financers. Tot plegat, i segons denuncia Stiglitz, ha fet que el flux de liquiditat hagi anat destinat de manera desproporcionada a crear una riquesa financera i a inflar les bombolles d’actius en lloc d’enfortir l’economia real, creant una situació que només es pot resoldre en base a replantejar les regles de l’economia de mercat per garantir una igualtat més gran, més planificació a llarg termini i un ferm control del mercat financer amb una regulació efectiva i unes estructures d’incentius adequades.

Citant un cop més en Joan Majó, cal retornar a l’economia productiva (industrial i de serveis) i cal regular fortament l’activitat financera. Cal fomentar la producció, les solucions creatives i els projectes que no busquin el rendiment immediat. Ja hem vist que és ben fàcil fer grans projectes de “totxo”, oci i joc. Però el que fa moure un país són les inversions en investigació, innovació i educació, formació i reciclatge de les persones.

—-
Per cert, Yanis Varoufakis (i molts més) diuen que cal fer un canvi radical a les polítiques de la Unió Europea, per aconseguir que deixi d’estar governada “de facto” per una tecnocràcia al servei d’una petita però molt poderosa minoria de poders econòmics i financers.

Els sistemes no mesurables

dimecres, 17/07/2013

Fa pocs dies, Jeroen Dijsselbloem va fer unes declaracions una mica sorprenents. Jeroen Dijsselbloem és president de l’Eurogrup, l’autoritat bancària de l’Euro-zona. Va dir que no saben quines són les necessitats de capital de les entitats bancàries Europees, i va afegir que ni els banquers centrals ni els ministres donen una imatge clara de la situació. En d’altres paraules, el president de l’entitat que hauria de regular l’activitat bancària a Europa no sap l’estat actual dels bancs, perquè li amaguen la informació.

En ciència, si volem entendre, hem de mesurar. Entenem el sistema Solar i les lleis de la dinàmica gràcies als experiments i a les mesures de Kepler, Galileo, Newton i molts d’altres. Hem pogut entendre els fenòmens químics gràcies a les mesures de Lavoisier. La teoria de la informació ens dóna eines per a mesurar grans volums de dades, i fins i tot podem mesurar la incertesa amb eines estadístiques. Els mitjans de comunicació utilitzen mesures d’audiència, i les ciències socials han creat moltes mesures per entendre el comportament de les societats. Disposar de bones mesures, de mesures amb errors suficientment petits, és essencial per a comprendre el món que ens envolta. Si a més volem regular (controlar) la cosa pot ser encara més complicada, perquè en aquest cas cal saber què és el que volem regular i cóm ho volem fer, i no sempre hi ha consens, sobretot en l’àmbit de les ciències socials i econòmiques. En tot cas, el que és clar és que cal començar per tenir bones mesures.

Werner Karl Heisenberg va rebre el premi Nobel l’any 1932. El va rebre per haver formulat el principi d’incertesa, que demostra la impossibilitat de mesurar a la vegada la posició i la velocitat d’una partícula elemental. El principi d’incertesa va ser fonamental per la teoria quàntica, i va revolucionar la física i la filosofia del segle XX. Es va veure per primera vegada que existia un àmbit, el de les partícules elementals, en el que era impossible mesurar-ho tot. Mira per on, ara estem descobrint un altre àmbit no mesurable: el dels bancs. És el principi d’incertesa macroscòpica: no podem saber ni on són els diners, ni quina és la mida de la bombolla de diners ficticis, ni quin és l’estat actual dels bancs.

Em va agradar l’article d’en David Miró de fa una setmana. En el seu editorial, en David Miró deia que la ciència econòmica és la més ideologitzada de totes i la més contaminada per prejudicis. Deia també que ha vist bastants polítics canviar de partit (per oportunisme o per evolució sincera), però que mai ha vist un economista admetre que s’ha equivocat i que un altre té raó.

Es parla de ciència econòmica, però tal vegada caldria matisar perquè ja hem vist que no sempre podem mesurar l’estat del sistema econòmic. I no estem parlant de la gent del carrer o dels mitjans de comunicació. Són els mateixos responsables del sistema, els dirigents de l’autoritat bancària de l’Euro-zona, els qui no poden mesurar totes les variables. El sistema econòmic no és totalment mesurable. No és mesurable perquè hi ha gent que amaga informació. L’amaguen tranquil·lament, amb impunitat, perquè ningú no els persegueix. És la teoria de la porta giratòria, de la revolving door del video-creador Simonfilm. És el constant canvi de papers entre polítics, responsables econòmics i banquers. Els banquers ajuden als polítics, i els polítics ajuden als banquers. Molts d’ells van canviant el seu paper, van passant la porta giratòria d’una a l’altra banda. Mentre retallen els serveis socials, la ciència, la recerca i l’educació, s’ajuden els uns als altres. S’obliden de la gent, però recorden molt bé d’ajudar-se entre ells. Això no és sostenible. Si els responsables de l’Euro-zona no saben quines són les necessitats de capital de les entitats bancàries Europees, cal que les ajudem amb els nostres impostos?

La ciència, la recerca i la innovació empresarial sí que són mesurables. La ciència i la recerca es mesuren pels seus resultats i per la creació de coneixement. Necessiten diners, i creen coneixements. La innovació es nodreix d’aquests coneixements i genera nous productes i més diners. La innovació empresarial es mesura per les vendes i per l’impacte en el mercat i en els usuaris finals. És ben conegut que la cadena recerca – innovació – creació – nous productes és una espiral multiplicadora de la inversió inicial. Perquè no demanem als nostres polítics que inverteixin més en els sistemes que són mesurables?