Entrades amb l'etiqueta ‘renovables’

Escalfament, responsabilitat i poder

dimecres, 21/06/2017

Fa poc, l’Antoni Bassas comentava que el 69% dels barcelonins creuen que tindran cotxe d’aquí 10 anys i que el 81% creuen que el faran servir igual o més que ara. És curiós. L’aire de la ciutat és moltes vegades sota mínims pel que fa a contaminació, però nosaltres volem mantenir els nostres hàbits i seguir tenint cotxe. Espero i desitjo que, amb la nostra curtesa de vista, no ens passi com les granotes a l’olla d’aigua calenta.

La setmana passada vaig ser a un congrés de visualització. Aquest és un camp que estudia com presentar la informació i les dades, amb tècniques informàtiques, de manera que les persones puguin entendre-les, analitzar-les i treure’n el màxim de profit. Un dels conferenciants va mostrar, com a proposta interessant, un còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global del planeta. En Randall Patrick Munroe, nascut el 1984, és físic. Va treballar a la NASA, però ara fa 11 anys no va voler renovar el contracte i es va voler dedicar a temps complet a la creació de còmics sobre matemàtica, ciència i vida.

El còmic-web d’en Randall Patrick Munroe sobre l’escalfament global el podeu veure aquí (també el teniu en vídeo). És una imatge, llarga, que si voleu us podeu descarregar. Però el que us aconsello és que la mireu directament a la web, amb el vostre navegador, desplaçant-vos amunt i avall amb el ratolí o la pantalla tàctil. La imatge que veieu aquí al costat és un collage que inclou tot el còmic (estret i llarg) a l’esquerra i tres trossets, ampliats, a la dreta. Les dades provenen del comitè IPCC de la ONU i de diferents treballs científics de Shakun, Marcott, Annan, Hargreaves i altres (2012 i 2013). És una cronologia del nostre planeta des de fa 22 mil anys fins ara que mostra els principals esdeveniments històrics i la temperatura mitjana de la superfície del planeta, estimada amb els mitjans científics que tenim avui. Després de l’edat de gel, la temperatura es va estabilitzar en valors similars als dels segles XIX i XX ara fa uns onze mil anys (cap a l’any 9000 abans de Crist), poc després de l’inici de l’agricultura neolítica. Podem anar pujant i baixant i anirem veient l’evolució de la temperatura. Però la sorpresa ve quan som a baix de tot i veiem el que ha passat des de 1980: la única pujada anòmala dels darrers vint-i-dos mil anys ha tingut lloc durant les darreres quatre dècades. Qui pot defensar, veient això, que no és culpa nostra i que l’escalfament no és antropogènic? Però és que, a més, la corba dels darrers 40 anys té un aspecte clar, terrible i temible: exponencial. Com diuen molts científics, hem entrat a l’època de les conseqüències.

Tots en som responsables, però no ens hem d’enganyar. Uns ho són molt més que els altres. Hi ha qui està trencant el planeta amb l’únic objectiu d’enriquir-se. Veiem que es manté l’extracció de combustibles fòssils mentre es redueix el pressupost de recerca en renovables i no s’elabora cap pla de transició energètica (al menys, a Espanya). En Ben Hayes i en Nick Buxton, al darrer llibre que han editat, parlen de l’actual distòpia: els governs han deixat d’ocupar-se de les persones mentre que els qui manen són les grans corporacions que treballen per al seu benefici econòmic. No importa què diguin els científics: cal fer negoci com sigui, cal continuar explotant i escalfant el planeta, cal tenir més petroli, cal garantir la seguretat energètica del “castell” dels privilegiats. En un bon exemple, en Bru Rovira parla del Txad i explica que va viure un moment ple d’esperança l’any 2003. S’inaugurava l’oleoducte que havia de portar el petroli que es començava a explotar als pous de Doba fins a l’oceà Atlàntic. El petroli havia de portar prosperitat i riquesa. Però aquests 14 anys han demostrat el contrari. El Txad és ara un Estat corrupte, dictatorial, endeutat i militaritzat. I aquest model txadià de destrucció i empobriment d’un país ric en recursos que podrien haver servit per millorar la vida de la població, no és un fet estrany o aïllat, com ens fa notar en Bru Rovira, sinó que pertany al nou colonialisme global, amb el qual les grans empreses depreden els recursos amb la col·laboració necessària dels governs occidentals i dels militars. Seguim el dit que assenyala el terrorisme mentre se’ns escapa la mà criminal que amaga el petroli, diu. La ma que ignora el planeta i la immensa majoria de la població mundial.

Acabo amb el que explicava fa uns mesos la Rosa Montero, citant els professors Vitali, Glattfelder i Battiston, que van analitzar més de 43.000 empreses multinacionals. Amb el seu estudi, van descobrir que el 80% d’aquestes empreses estava controlat per només 737 persones. La Rosa Montero (també ho diu Oxfam Intermón) ens confirma que el món pertany a menys de mil persones. I diu que els polítics s’haurien de posar de la nostra part, de part de tota la resta de ciutadans, per intentar controlar els potentats. Perquè això és el que implica el binomi democràcia – sostenibilitat. No crec que es pugui dir més clar.

Per cert, en Rafael Vilasanjuan es pregunta on són ara els refugiats, i constata que Europa destina molts diners per pagar guardacostes libis per impedir-los que surtin del país, o per tornar-los si aconsegueixen sortir-ne.

Ja hem fet tard

dijous, 4/12/2014

Aquesta setmana, a Lima, s’està reunint la vintena cimera anual de la ONU sobre el canvi climàtic. He de dir que sóc pessimista, perquè ja sabem que tothom va a la seva i que finalment aquestes reunions de la ONU acaben en ben poca cosa.

Tot plegat és ben trist i molt preocupant. En Xavier Rodó, cap de la unitat d’impacte climàtic de l’Institut Català del Clima (IC3), deia fa pocs dies que caldria no només reduir emissions sinó que cal ser proactius i retirar CO2 de l’atmosfera. Continuava dient que fins i tot si avui s’acordés deixar d’emetre CO2, és a dir, reduir totes les emissions a zero, la temperatura del planeta podria augmentar en uns dos graus durant el segle XXI. No és cap novetat. És el que diuen els darrers informes de l’IPCC, el comitè inter-governamental de la ONU per a l’estudi del canvi climàtic. En altres paraules: ja hem fet tard. Cada dia que passa sense fer el que hauríem de fer, estem empitjorant les condicions de vida dels nostres fills i néts, dels nens que ara tenen menys de deu anys. Podeu pensar que és una afirmació alarmista, però no ho és. Ho diuen tots els escenaris analitzats en els estudis de l’IPCC. Els resultats de la nostra ceguesa i inacció afectaran la vida dels actuals nens durant les darreres dècades del segle XXI.

L’escenari s’ha complicat des fa poc amb les noves tècniques de fracturació hidràulica i de gas d’esquist. El tema és complex. Hi ha una forta discussió sobre si aquest tipus d’extracció pot afectar el medi ambient per la fuita a aigües subterrànies de productes químics i residus, així com per l’alliberament de gasos d’efecte hivernacle durant l’extracció. Però el que sí és clar és que, amb el model econòmic actual, és una manera rentable a curt termini que permet continuar l’extracció de petroli durant algunes dècades, a un cost total que ningú ha analitzat. Més combustibles fòssils, més emissions, menys inversió per a la recerca en renovables, més independència energètica dels Estats Units, menys guerres a Iran i Irak. Més pa fàcil per avui i molta menys qualitat de vida per als nostres besnéts. Això sí: és la felicitat a curt termini per als Estats Units. S’estima que la generalització d’aquest mètode ha augmentat les seves reserves provades de gas a prop d’un 40% en quatre anys. Però la pregunta que es feia ja fa tres anys el New York Times és si aquesta extracció basada en gas d’esquist o de lutita és rentable. I la resposta que trobem al mateix article és que es tracta probablement d’un sistema no rentable a mig termini, d’una bombolla que podria ser semblant a la de les empreses “punt-com”. Hi ha qui ho té molt clar.

Cada cop hi ha més veus que diuen que les teories econòmiques actuals són incorrectes, i que cal canviar la manera de calcular el valor dels productes. En un món globalitzat, cal pensar, decidir i regular de manera global. El cost dels combustibles fòssils no és el de la seva extracció i distribució. El seu cost (i el seu preu) hauria de ser molt més elevat. Hauria d’incloure el cost de la captura de tot el diòxid de carboni que produiran quan es cremin, a més d’un sobrecost addicional per a reduir la concentració actual de CO2 a l’atmosfera. Caldria construir plantes de captura de diòxid de carboni, i caldria una decidida inversió en recerca per tal de trobar nous sistemes de captura que siguin més eficients, amb costos que sembla lògic imputar als actuals combustibles fòssils per tal de netejar tan els seus efectes com el que hem anat contaminant durant el segle XX. El sistema econòmic actual, en canvi, mira a curt termini i afavoreix els especuladors. Fa poc, en Josep Maria Lozano deia que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de meteorologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara vénen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya. Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables. Deia que cal retornar a un espai on es deliberi sobre com volem viure i sobre què és una societat justa. D’altra banda, en Josep Ramoneda deia que els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, tot observant que els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic, en un procés en el que probablement ens quedarem sense ànima.

Hi ha qui creu que el canvi climàtic és causat, al menys en part, per les nostres emissions, i hi ha qui ho nega. Però en el món científic, en el món dels qui són lluny dels grans interessos econòmics, els segons són cada cop menys nombrosos. En tot cas, tenim només dues opcions, perquè les altres portes, menys agressives, ja les hem anat tancant amb la nostra praxis durant les darreres dècades. O bé continuem amb el model econòmic actual amb objectius a curt termini, o bé passem a un model econòmic que consideri les condicions de vida dels nostres néts i l’estat del planeta a finals del segle XXI. Si fóssim capaços de canviar el xip i pensar en objectius a llarg termini, hauríem d’incloure els costos ambientals i els costos de reducció del percentatge de CO2 en els preus de l’energia. I el canvi el notaríem ben aviat: encariment fortíssim dels combustibles fòssils, increment de les renovables, modificació progressiva del “mix” o barreja energètica, estalvi energètic per part de tots nosaltres, desaparició (per no rentables) dels sistemes de fracturació hidràulica, increment de la generació domèstica i local, cotxes i transport elèctric i un canvi copernicà en els actuals paràmetres econòmics. Si no hom fem ben aviat, ens estalviarem uns dinerets, però passarem una factura exponencialment més gran als nostres néts i besnéts. Som en plena agonia de l’era del petroli. A veure si en sabem sortir ben parats…

Per cert, en Kenneth Boulding deia que “qui cregui que un creixement infinit és compatible amb un planeta finit, és que o està boig o és un economista”.

L’energia com a eina per a calcular costos

dimecres, 3/04/2013

Eolica2.jpg Sabeu què és l’EROI? EROI, en anglès, vol dir “Energy Return On Investment“. És el retorn energètic en base al que ens hi hem gastat. És una manera interessant de calcular el cost i el valor de l’energia. L’EROI es basa en l’economia de l’energia i no pas en la dels diners. Veiem-ho amb un exemple: l’EROI de l’energia eòlica té actualment un valor de 20 (vegeu nota al final). En d’altres paraules, aquest valor ens diu que l’energia que obtenim amb els actuals generadors eòlics és 20 vegades l’energia que hem necessitat per poder arribar-la a obtenir (construcció dels molins de vent, transport, muntatge, manteniment, etc.). En el cas de la gasolina i el gasoil, l’EROI ha anat baixant al llarg dels anys. Fa dècades era de 100, mentre que ara és de 16 perquè cada cop hem de gastar més i més energia per tal d’obtenir un litre de gasolina. Es diu que les fonts d’energia deixen de tenir sentit quan l’EROI arriba a valors propers a 5 o passa a ser més baix que 5. Per això, ben aviat l’extracció de petroli deixarà de ser rentable. L’EROI del petroli i dels seus derivats baixa constantment, mentre que el de les energies alternatives va pujant com a resultat dels resultats de les investigacions en aquest camp i dels nous processos productius. D’altra banda, és interessant veure que l’EROI del biodièsel de la soja, de l’energia nuclear i del petroli obtingut a partir de sorres bituminoses, a més d’altres (vegeu nota al final) és molt baix. Són energies poc rentables, tot parlant en termes energètics. En el cas de l’energia nuclear això és degut sobretot als costos d’enriquiment de l’urani i als de la gestió dels residus.

Una observació addicional: l’EROI no inclou els costos ambientals. En el cas de l’energia nuclear es té en compte el cost del tractament dels residus, però en els cas dels combustibles fòssils no es té en compte el cost associat a les emissions d’efecte hivernacle. Si es tingués en compte, és ben segur que l’EROI del petroli, gasolina, gasoil i carbó baixaria i que quedarien més mal situats.

El mateix article de la revista Scientific American explica de manera molt clara el rendiment que donen les diverses fonts d’energia. Imaginem que disposem d’un Gigajoule d’energia (un Gigajoule són mil milions de joules, o bé, en d’altres paraules, 277 kilowatts hora. És l’energia elèctrica que gastem a casa en uns quants mesos). Si aquest Gigajoule l’emprem en obtenir petroli, refinar-lo i convertir-lo en gasolina per usar-lo en el nostre cotxe, podrem recórrer 5792 quilòmetres i arribar fins Sibèria. Però si l’emprem en generar electricitat i utilitzem un cotxe elèctric, podrem recórrer quasi el doble: 10458 quilòmetres (són dades dels EUA; aquí, la comparació seria encara més favorable als cotxes elèctrics).

L’anàlisi és clarificador, oi? L’anàlisi de rendiment ens diu que val la pena anar cap als cotxes elèctrics i els híbrids endollables. L’energia elèctrica dóna un millor rendiment, a més de ser més neta i a més d’altres consideracions ambientals que també van al seu favor. I actualment, la millor energia elèctrica pel que fa a l’EROI és la que generem amb energies renovables: eòlica i hidroelèctrica. El rendiment de les nuclears i dels combustibles obtinguts per fracking és massa baix. D’altra banda, el futur del fracking i de les sorres bituminoses és dubtós. No és clar que siguin rendibles, i comporten importants perills mediambientals. La fotovoltaica té un EROI baix, però en un proper futur ben segur que quedarà més ben posicionada. Per què costa tant moure’ns cap a les renovables i cap als vehicles elèctrics i hibrids endollables?  Quins interessos hi ha darrera d’aquesta actual lentitud?

Malauradament, la política energètica Europea és molt deficient. De fet, la paraula “energia” ni tan sols apareix en els tractats de Roma. Alguns experts diuen que el sistema energètic Europeu és incoherent mentre que d’altres ja diuen directament que és inexistent. Aquí podeu llegir la carta que fa quatre mesos, el Consorci Europeu d’Acadèmies de Ciències, Tecnologia i Enginyeria va trametre al comissari Europeu d’energia. A Europa es fa molta recerca en energies renovables però de fet les polítiques energètiques són competència exclusiva dels Estats membres i, lògicament, acaben essent incoherents i fins i tot contradictòries. Per què, a Europa, no apostem més i de manera més coordinada per les renovables i pels cotxes elèctrics i híbrids endollables? Els nostres polítics, saben què és l’EROI?  Quins interessos hi ha, darrera del petroli? Per què Europa no té una política energètica més cohesionada i avançada i basada en vehicles elèctrics i híbrids endollables? Per què no fa una aposta ferma i sense escletxes per les renovables?

Nota: Aquestes dades han estat publicades al número d’abril del 2013 de la revista Scientific American. L’autor explica aquí d’on surten les dades, i aquí podeu trobar els articles més tècnics de la revista “Sostenibilitat”. En concret, els valors actuals de l’EROI per diferents tipus de fonts d’energia són:

  • Hidroelèctrica: més de 40
  • Eòlica: 20
  • Carbó: 18
  • Gasolina i gasoil: 16
  • Gas natural: 7
  • Solar fotovoltaica: 6
  • Biodièsel de la soja: 5.5
  • Petroli de sorres bituminoses: 5
  • Processos de fracking: entre 5 i 16, segons les fonts
  • Nuclear: 5