Entrades amb l'etiqueta ‘renunciar a seguretats’

Espai, temps i ètica

divendres, 16/02/2018

En Michael Shermer, en un article recent, diu que som éssers sensibles dissenyats per l’evolució per sobreviure i florir entre l’espasa de l’entropia i la paret de la mort. Ens explica, com bé sabem, que la segona llei de la termodinàmica (que tracta de l’entropia) és la primera llei de la vida. Si no fem res, l’entropia seguirà el seu camí i ens portarà cap a estats de més i més desordre que acaben en la mort. Per tant, explica, el nostre propòsit a la vida, que els nostres gens han après durant milions d’anys, és combatre l’entropia fent coses “extròpiques” i usant energia per ordenar, construir i sobreviure. Ser amable i ajudar als altres ha estat una estratègia exitosa, diu. Castigar els dictadors i aquells que volen fer mal als altres n’ha estat una altra, fins i tot al Paleolític. De fet, a partir de totes aquestes accions, els humans hem anat creant i evolucionant un concepte de moralitat i ètica que es basa fortament en les lleis de la natura.

En el seu escrit, en Michael Shermer explica que, a la llarga, l’increment d’entropia implicarà la fi de tot l’univers. Cert. Però no ho veurem, perquè no vivim milions d’anys. Vivim ara, aquí i amb els altres. I així és com la perspectiva científica defineix totes les facetes de l’ètica: amb l’espai i el temps. L’argument que tot és vàlid i que no importa com actuem perquè el món s’acabarà de totes maneres, és èticament inacceptable, perquè moltes coses que fem sí que importen als altres, ara mateix. Pensem en els torturadors. Podem acceptar el que fan? No, perquè té greus conseqüències per a les seves víctimes. No cal que hi hagi efectes còsmics ni que afecti a l’univers, quan un ésser humà és torturat. L’hi importa a ell, importa a la seva família, i per tant ens importa.

Hi ha qui diu que sense Déu i sense la promesa de la vida eterna, la vida no té cap significat i per tant la moralitat deixa de tenir sentit. Però els conceptes d’espai i temps ens recorden que vivim ara i aquí, no a l’altra vida. I que el judici sobre les nostres accions i les dels altres l’hem de fer en base a aquests paràmetres, independentment de si hi ha alguna cosa després de la mort o no. La ciència no es fica en aspectes transcendents, perquè no li cal, per construir l’ètica. Els que sofreixen fam o violència i els qui malviuen o tenen limitada la seva llibertat són persones que ara mateix viuen prop nostre. El seu sofriment l’està causant algú, que n’és el responsable. Són persones que ara mateix sofreixen per culpa d’altres persones, i que tenen dret a que el que ara és injust, es corregeixi ara. Perquè els drets de les persones impliquen deures. Deures envers els nostres éssers estimats, la nostra comunitat, la nostra espècie i el nostre planeta.

El que ens diu en Michael Shermer amb arguments científics m’ha recordat el que deia, en un llibret meravellós, l’Umberto Eco. A “En què creuen els qui no creuen”, Eco argumenta les bases de la seva ètica laica. Explica que som animals de posició erecta, que tenim nocions d’una dreta i d’una esquerra, i que podem fer coses, tots sabem què vol dir batre, aixafar, picar, caminar, ballar i moltes més coses com recordar i sentir desig, por, tristesa, consol, plaer i dolor. Però som junt amb els altres. Podríem morir o tronar-nos boigs si visquéssim en una comunitat on sistemàticament tothom hagués decidit no mirar-nos a la cara i comportar-se com si no existíssim, diu Eco. Per això, explica, hem de respectar els drets de la corporalitat dels altres, entre els quals hi ha el dret de parlar, de pensar i de ser tractats amb dignitat i sense violència. El reconeixement del paper dels altres i la necessitat de respectar, en relació amb ells, les mateixes exigències que considerem irrenunciables per a nosaltres, és el resultat d’un creixement mil·lenari que ha anat configurant l’ètica. L’ètica dels altres, que viuen ara i aquí.

Michael Shermer, el científic. Umberto Eco, l’escriptor. Dos raonaments diferents que arriben al mateix punt. Dos raonaments de cultura de pau que ens fan veure fins a quin punt hi ha molta feina a fer, al món. La imatge de dalt és d’aquesta pàgina web (foto de Kampala, feta per Dominic Bukenya).

———

Per cert, Joan Soler Felip, que va conèixer Pere Casaldàliga als 14 anys, explica que és una persona que està casada amb el poble. Als seus 90 anys, continua vivint en una casa senzilla, amb les portes sempre obertes a tothom. Tot citant Casaldàliga, en Joan Soler diu que el Primer món hauria de renunciar a les seguretats.