Entrades amb l'etiqueta ‘retallades’

Les obres i l’estiu

dissabte, 19/07/2014

Escric aquest breu article perquè la setmana vinent no podré escriure al blog. L’altre dia, un grup d’amics parlàvem de les obres que es fan a l’estiu a bastants pobles i ciutats. Parlàvem de les obres prescindibles, com els canvis en les voreres de molts carrers. Realment calen, aquestes modificacions i aquestes millores? És el més urgent? Diuen que la voluntat política es mostra a l’hora d’establir les prioritats en les despeses. Si el govern o l’administració local tenen diners per inversions, què és millor? Invertir en refer les voreres dels carrers o bé invertir en recerca i educació? Evidentment això no és una simple dicotomia, perquè és clar que cal destinar diners a tot. Però quan mirem els diners de cada partida del pressupost, l’experiència ens diu que no es prioritza ni la recerca ni l’educació. Com és, això?

Per què els polítics inverteixen tant en obres i en infraestructures?

En Miquel Puig deia fa tres mesos que uns que es conformarien amb un estat català, però que molts més aspiren a un estat no sols millor, sinó molt millor. Deia que la democràcia espanyola, que inclou la catalana, ha estat corcada per una praxi en què els polítics no són responsables davant l’electorat sinó davant l’aparell, i en què el finançament irregular ha estat massa freqüent. Deia que potser és casualitat, però que hem invertit massa en infraestructures i que han estat justament les constructores les més generoses amb el finançament dels partits. Espanya és l’únic país d’Europa Occidental que en la llarga fase expansiva que va del 1995 al 2007 ha vist disminuir la seva productivitat; però és que la catalana va disminuir encara més. Acabava fent un suggeriment. Deia que val més uns pocs compromisos concrets que els centenars de propostes a què ens tenen acostumats els programes electorals.

D’altra banda, en Joan Majó ens diu que la crisi actual no és un entrebanc en el camí, un accident que ens obliga a sortir del sot abans de continuar caminant. Diu que aquesta crisi és un senyal que ens diu que la ruta que seguíem era equivocada i que ens ha portat a un carreró sense sortida o fins i tot a la vora del precipici. I en Rafael Argullol diu que som a la quarta contrareforma, la de la ignorància auto satisfeta que observa apàticament la destrucció de la cultura, les retallades en programes de recerca científica i l’èxode de desenes de milers de graduats universitaris.

Fantàstic. Per favor, continueu invertint molt en infraestructures i obres i poc en educació i recerca.

Tal vegada ho podríem fer millor

dimecres, 28/08/2013

Vivim en un context de desconeixement social en l’àmbit de la ciència i de la tecnologia. És clar que són temes que no interessen. Només cal comptar el nombre de pàgines que els mitjans de comunicació dediquen als esports i les que dediquen als temes de ciència. Cóm podem tenir judici critic en aquest entorn tecnificat en el que vivim, si l’ignorem? Abans, els homes es preguntaven sobre un Univers que no entenien. Però ara, a més, seria bo que ens preguntéssim sobre els perquès dels nostres propis ginys, que tampoc entenem. I no ho fem. La responsabilitat és compartida, i els científics en tenim una bona part. Crec que enlloc d’aïllar-nos dins temples de cristall, hauríem d’explicar i divulgar més.

La visió social de la ciència i de la tecnologia té una influència decisiva en els polítics. L’actitud dels polítics es basa en l’estat d’opinió general. En poques paraules, els polítics no actuen en temes que no donen vots. La conseqüència és que els nostres governs no inverteixen el que caldria en recerca. L’any 2012, el pressupost de la direcció general de Recerca de la Generalitat ha estat de 168,7 milions d’euros, un 1,8% menys en comparació amb el 2011 i un 11,8% menys respecte el de l’any 2010. A l’Estat Espanyol, les retallades han estat més grans, només cal llegir els diaris. És clar que estem en crisi i en moments de retallades. Però els pressupostos dels nostres governs ens ho expliquen molt clar. Les retallades en els pressupostos de recerca i Universitats són significativament més elevades que les que veiem a d’altres partides. Els pressupostos mostren les prioritats de govern, també en temps de vaques magres. I el que és clar és que la recerca queda ara molt més mal parada que altres àrees. Com deia la Teresa Riera, els governs intel·ligents inverteixen en recerca. Fins i tot en temps de crisi, retallen però també incentiven.

Les Universitats tampoc fem massa esforços per a millorar, no aprofitem la crisi. És clar que rebem menys diners i que, amb unes altres prioritats pressupostàries dels governs, no estaríem tan ofegats. Però enlloc de prioritzar, continuem repartint malament els pressupostos retallats que ens arriben. Tenim titulacions amb pocs estudiants, que no ens atrevim a tancar. Tenim Centres i fins i tot Universitats que altres països del nostre entorn Europeu ja haurien suprimit. Mentre que hi ha un bon nombre de professors que treballen i que lluiten per mantenir l’activitat de recerca i la creació de coneixement, molts d’altres continuen fent el mínim i acaben contribuint a la mala fama social de la Universitat. Haguéssim pogut actuar i no ho hem fet. Poso només un exemple. Fa anys, pensar en una retallada de sous als professors funcionaris era quelcom d’impensable. Ara s’ha fet. Però sorprenentment, no s’ha aprofitat l’ocasió. Enlloc de retallar menys (o res) als que més treballen, aquests han sofert retalls de sou fins i tot més grans (s’han retallat els complements autonòmics que havien estat atorgats en base a la feina feta). Crec sincerament que el repartiment de les retallades a la Universitat està essent també injust i incorrecte.

Alguns estudiants són realment bons, però d’altres s’arrepengen i no s’esforcen. A alguns els interessa més el títol que els coneixements. Això ha passat sempre, però és un fet que s’està agreujant amb l’accés a internet i les xarxes socials. Hi ha massa informació i massa poca comprensió. Si la informació indiscriminada a internet no serveix per a incrementar la comprensió, no serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. La Judit Carrera ens deia que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític. És clar que tenim estudiants que acaben molt ben formats i són reconeguts a nivell internacional (un bon nombre d’ells acaben deixant-nos i emigrant a d’altres països). Però molts d’altres prefereixen aprovar que comprendre. I se’n surten. Ho permetem. Els estem ajudant a acabar les carreres amb el mínim d’esforç. És la nostra interpretació “llatina” de la reforma de Bolonya. Crec que algú ho havia de dir.

Un bon nombre d’universitaris acaben entrant a la vida professional sense haver aprofitat la Universitat i sense acabar d’entendre què és la recerca i la creació de coneixement. Malauradament, és probable que després contribueixin a l’actual visió social de la Universitat. Visió que també s’ha estès al teixit empresarial. És clar que tenim empreses punteres que treballen per crear, innovar i patentar, i que aprofiten les oportunitats que ofereix la simbiosi Universitat-Empresa. Però tots sabem que aquesta no és pas la tònica general. Es parla massa de comprar i vendre i massa poc de crear i d’innovar. Només cal prestar atenció a les converses que ens regalen els que parlen pel seu mòbil en els viatges en tren.

Fa pocs dies, en Miquel Puig comparava la política empresarial dels bascos amb les altres. Deia que a Espanya, tan sols els bascos han entès que les empreses que ens poden treure del forat són les que són capaces d’exportar, i només ells han dedicat un esforç sostingut (i generosament finançat gràcies al seu privilegi fiscal) a potenciar-les i protegir-les, entre altres coses garantint que tinguin crèdit (les seves caixes no es van dedicar a finançar la follia immobiliària) i que tinguin accés a la tecnologia aplicada que necessiten. Deia que només els bascos s’han concentrat a potenciar les seves PIMES industrials, i que només els bascos tenen ara menys atur que fa vint anys.

Per què volem tenir els millors esportistes i en canvi no ens preocupem de tenir els millors científics i enginyers? Per què no apliquem el model esportiu al nostre sistema de ciència i tecnologia?

És un peix que es mossega la cua. No ens enganyem, les responsabilitats són compartides. Si volem millorar, hi ha feina per a tothom. Però també hi ha graus. La màxima responsabilitat és dels que han de prioritzar, preparar i executar els pressupostos. La prioritat, si no volem caure a l’abisme del desastre, ens l’explica la Teresa Riera i és clara: en època de crisi, cal mimar la ciència, la recerca i l’educació.

—-

Per cert, Salvador Espriu deia que som en un país petit, on tots ens coneixem massa i maldem sovint per no fer res, per no deixar fer res i queixar-nos perquè no fan res ni ens deixen fer res.

 

Els prestatges i Leonardo da Vinci

dimecres, 21/08/2013

Prestatge1.jpg Cóm podem aguantar un prestatge de llibres? Els dos prestatges de la imatge  són plens de llibres. Els prestatges són especialment prims per a poder observar bé la seva flexió, produïda pel pes. Tots dos tenen el mateix gruix i la mateixa llargada, són idèntics. Hem posat vint-i-set llibres en el prestatge de dalt i el mateix nombre de llibres en el de baix, encara que els llibres del prestatge de sota són més gruixuts i pesen una mica més. Fixeu-vos que els llibres de dalt queden més separats que els de baix. Però el prestatge de dalt sembla a punt de trencar-se mentre que el de sota aguanta molt millor els llibres. Sabeu per què?

La única diferència és que els suports del prestatge de sota són més endins. Cada un d’ells l’hem mogut endins un 11,8% de la llargada total del prestatge. Ho podeu veure en aquesta altra foto, feta des de sota.

Si heu de muntar prestatges, no poseu els suports als extrems. Si feu la hipòtesi, força raonable, que el pes estarà uniformement repartit al llarg del prestatge, una bona solució és col·locar els suports a una distància del centre igual a 0,381967*L, on L és la la llargada total del prestatge. És fàcil veure que això és equivalent a dir que els posem a una distància del 11,803% de cada un dels dos extrems. És el que hem fet en el prestatge de sota de la imatge de dalt d’aquest article. La teoria física de l’elasticitat ens explica que aquesta posició és la que millor reparteix els esforços de tensió al llarg del prestatge quan l’omplim de llibres, com veurem més endavant. Si acostem els suports als extrems del prestatge, el punt central és el que més pateix i si ens passem de pes, el prestatge acabarà trencant-se pel mig. És la situació que tenim en el prestatge de dalt. Si, en canvi, movem els suports cap al centre, els punts que més pateixen passen a ser justament els dels suports. En aquest cas, si anem afegint pes, el prestatge acabarà trencant-se pel punt on tenim un dels dos suports. Per això, muntar el prestatge amb els suports a una distància del centre igual a 0,381967*L és una bona solució: els punts de màxima tensió, el centre i els dos dels suports, es troben equilibrats.

Hi ha d’altres solucions (podríem minimitzar la deformació màxima vertical, per exemple). Però la solució que comporta que la distància al centre sigui 0,381967*L és doblement interessant. Ho és perquè ajuda a que el material del prestatge treballi relaxadament des d’un punt de vista elàstic. I també ho és perquè aquest estrany nombre 0,381967 és el resultat de restar 1 menys la raó àuria φ, també anomenada secció àuria, nombre d’or o divina proporció. La raó àuria s’anomena amb la lletra grega fi en honor a Fídies, escultor i arquitecte grec del Partenó. Mira per on, els prestatges ben muntats ens connecten amb els grecs i amb el Partenó.

La raó àuria va meravellar els artistes del Renaixement. Euclides ja la menciona en els seus Elements, però va ser Leonardo da Vinci qui en va quedar realment fascinat i li va donar el nom. L’any 1509, Luca Pacioli va publicar un tractat complet dedicat a la raó àuria: “De Divina Proportione“. Tant Leonardo com Albrecht Dürer, que consideraven que φ era la màxima expressió de l’harmonia, la van utilitzar per establir els cànons de les proporcions perfectes del cos humà. L’home de Vitruvi, el famós dibuix de Leonardo da Vinci realitzat prop de l’any 1492 per estudiar les les proporcions del cos humà, representa una figura masculina despullada en dues posicions de braços i cames i inscrita en un cercle i un quadrat. La relació entre el costat del quadrat i el radi del cercle és la raó àuria. El rectangle auri, el que té els seus dos costats en proporció àuria, és l’únic que es pot separar en un quadrat i en un altre rectangle auri. Els rectangles contenidors de les closques dels Nautilus i de les espirals dels ciclons i galàxies són rectangles auris.

El valor exacte de la raó àuria o nombre φ es pot calcular com la meitat de l’arrel quadrada de cinc, menys 0,5 (o més 0,5 si el que voleu és la seva inversa). Una de les propietats divertides del nombre φ és que la diferència entre ell i el seu invers, és la unitat: si la proporció entre els costats a i b d’un rectangle auri és a/b = φ = 0,61803, la proporció inversa és b/a = 1/φ = 1 + φ = 1,61803. Per això, algunes vegades llegireu que el valor de φ és 0,61803 i d’altres trobareu que és 1,61803. Habitualment, el primer s’anomena amb la lletra fi minúscula (φ), i el segon amb la fi majúscula, Φ. Tot depèn de si ho mirem del dret o de l’inrevés, de si dividim el costat a pel costat b o de si dividim b per a. En el fons, tot és el mateix.

Els prestatges que aguanten pes, flexionen com les bigues i els ponts. La teoria física de l’elasticitat ens diu que quan un prestatge flexiona com el de dalt de la imatge, les fibres de les seves capes superiors es contrauen mentre que les de les seves capes inferiors s’estiren. Aquesta tensió que han d’aguantar les fibres de la fusta – o les partícules del material que sigui – es mesura amb l’anomenat moment flector. Quan el moment flector és massa gran, el material no pot aguantar el pes i el prestatge es trenca, justament pel punt de màxim moment flector i de màxima tensió. Tot plegat es pot explicar bé amb funcions polinòmiques (vegeu la nota al final). De fet, fent experiments amb un prestatge carregat de llibres podríem explicar bona part de la teoria matemàtica de funcions amb els seus punts d’inflexió, derivades, màxims i mínims; fins i tot podem explicar les  integrals.

La teoria física de l’elasticitat ens recorda que els prestatges agraeixen que tinguem en compte la raó àuria. Tal vegada, quan els muntem, recordarem Fidies, Leonardo da Vinci i Luca Pacioli

Per cert, Rosalía Mera deia que si regategem en el tema de la salut, de la infància i de l’educació ens estem fent un trist favor. Deia també que no es pot retallar per baix i per la part més fàcil…

 

Nota: En el cas de prestatges amb dos suports i amb pes uniformement repartit, la gràfica del moment flector al llarg del prestatge està formada per tres trossos de paràbola connectats entre sí. En llenguatge matemàtic i si suposem, per simplificar, que la llargada total L és 1, que el pes total és Q i que la distància de cada suport al seu extrem més proper és d, el moment flector en qualsevol punt a distància x (amb x<d) de l’extrem es pot veure que és Q*x*x/2. En canvi, si la distància x és més gran que d i ens trobem entre els dos suports, el moment flector és Q*x*x/2 – Q*(x-d)/2. Amb uns quants càlculs podreu veure que si volem que els valors extrems d’aquest moment en les posicions dels suports i en el centre, siguin iguals en valor absolut, ens apareix la raó àuria. Però la teoria de l’elasticitat també ens explica que aquest moment flector és la derivada segona de la corba que formarà el prestatge deformat quan hi posem els llibres. En d’altres paraules, el perfil del prestatge deformat en aquest cas és un polinomi de grau 4 que podem calcular si integrem dues vegades la funció del moment flector. I això no és tot. Per exemple, els punts en què el moment flector és nul (que, amb les fórmules de més amunt, podem veure que són dos sempre que d sigui menor que 1/4) corresponen a dos punts d’inflexió en la forma del perfil del prestatge deformat. Són els dos punts en els que aquest perfil passa de convex a còncau.

Els algorismes mandrosos

dimecres, 14/08/2013

GoogleMaps.jpg Hi ha moltes maneres de resoldre problemes. Pensem per exemple en l’alimentació, un dels problemes bàsics dels éssers vius. Hi ha animals que ataquen i salten sobre les seves preses, mentre que alguns insectes com les formigues van recollint constantment el que troben. Els uns han d’esmerçar molta energia mentre que els altres són lents i segurs. Finalment és clar que tots se’n acaben sortint, perquè el què observem és que les espècies no s’han extingit. Però les seves estratègies són ben diferents, oi?

Pensem ara en un problema d’aritmètica. Suposem que volem calcular la suma de tots els nombres entre l’1 i el 2000. Si ho fem de la manera més directa, amb el “conte de la vella”, anirem sumant un a un els nombres i al cap d’una estona veurem que el resultat és 2.001.000, si no ens hem equivocat. Però hi ha maneres molt més eficients, per a resoldre aquest problema. Coneixeu l’anècdota de Carl Friedrich Gauss? Quan Gauss tenia set anys i era a l’escola, el mestre els va posar un problema semblant (però sumant només tots els nombres entre l’1 i el 100) per tal de tenir-los entretinguts una estona. Els seus companys van començar a fer sumes, però Gauss, al cap de pocs segons, va dir que ja ho tenia. Havia trobat el resultat correcte: 5050. Gauss només va haver de pensar una mica per a trobar un bon algorisme, una estratègia sàvia i intel·ligent. De fet, aquest dia a l’escola, als set anys, Gauss va descobrir l’algorisme òptim per a sumar progressions aritmètiques. La seva idea va ser senzilla i elegant. Mentalment, va agrupar els nombres en parelles. En el nostre cas, agruparíem l’1 amb el 2000, el 2 amb el 1999, el 3 amb el 1998, i així successivament. La clau de tot plegat és que totes les parelles sumen el mateix: 1+2000=2001, 2+1999=2001, 3+1998=2001 etc. Només cal fer una suma, la de l’1 amb el 2000, i veure que tenim 1000 parelles. Multipliquem 2001 per 1000 i ja tenim el resultat, que fins i tot podem calcular mentalment (en el cas dels 100 primers nombres, tindríem 50 parelles i cada parella sumaria 101).

Podem sumar tots els nombres entre l’1 i el 2000 fent dues mil sumes, però podem obtenir el mateix resultat fent només una suma i una multiplicació. També podem utilitzar un ordinador, per a que sigui ell qui faci les dues mil sumes. El primer algorisme és lent i una pèrdua de temps, mentre que el segon és savi i eficient. La tercera solució és ràpida, però mata mosques a canonades. És la solució “quick and dirty“, com diuen els anglesos. Arribem a la solució sense pensar gaire i utilitzant més recursos i energia del que cal. Malauradament, ens hi trobem massa sovint. S’utilitzen grans recursos informàtics per a resoldre problemes que, pensant una mica, es podrien resoldre de manera eficient en ordinadors petits i domèstics.

Donat qualsevol problema, el podem resoldre ràpidament, amb potència informàtica i sense pensar gaire, o bé utilitzant la nostra matèria gris per descobrir algorismes que el podran resoldre bé en màquines molt més petites i gastant molta menys energia. Són els algorismes savis i eficients, els que fan cas a allò que diuen que val més manya que força. Però en alguns casos, sobretot en aplicacions interactives en dispositius petits i mòbils, els millors són els algorismes que ho fan ben fet i sense presses. Són els algorismes mandrosos, que són savis, eficients i lents.

Podríem dir, tot exagerant, que els algorismes mandrosos segueixen aquella dita Siciliana que diu “no facis avui el que puguis deixar per demà”. No és ben cert perquè de fet fan tot el que poden; però el que no tenen temps de fer avui, això sí que ho deixen per l’endemà. Aquesta pàgina web en dóna algun exemple en aplicacions específiques.

Cada cop hi ha més dades, a Internet. Tenim mapes i imatges de satèl·lit de tot el món. És molta informació, és allò que ara se’n diu “Big data“. Des de fa pocs anys, tenim la possibilitat de “navegar-hi” des d’el nostre telèfon mòbil. El problema de la navegació interactiva no és trivial. Però gràcies a la persistència de les imatges en la nostra retina, podem reduir-lo a un problema molt més concret: el de generar un mínim de 30 imatges per segon. Tot i així, el problema continua essent molt complex perquè volem aconseguir la màxima qualitat visual en ordinadors molt petits i en telèfons mòbils. L’usuari, amb el moviment dels seus dits sobre la pantalla, demana anar a una certa zona, apropar-s’hi fent “zoom“, saltar a un altre lloc. L’aplicació, constantment ha d’improvisar. Ha de demanar la zona desitjada del mapa al servidor, l’ha de rebre per la xarxa i l’ha de pintar amb bona qualitat visual, tot en menys d’un trentè de segon. Cal un algorisme que podríem anomenar de tipus “entrepà” perquè les dificultats li venen tant de dalt com de baix. En un temps limitat (els seus “dies” són trentès de segon) ha de cercar, trobar i rebre el trosset de mapa que interessa dins una biblioteca digital gegant de mapes de tot el món, i l’ha de pintar el millor possible en una màquina de visualització molt petita. És fàcil veure que es tracta d’una variant del clàssic problema de la motxilla. En aquest problema suposem que tenim molts objectes, cada un d’ells amb un valor determinat, i volem omplir una motxilla de manera que al final la suma de valors dels objectes que hi hem posat sigui màxima, sense sobrepassar la capacitat total de la motxilla (en el nostre cas, la capacitat de la motxilla és el trentè de segon, i el valor és la qualitat visual que obtenim). El problema de la motxilla és un dels 21 problemes NP-complets de Richard Karp, impossibles de resoldre en temps raonable – fins i tot en grans ordinadors – i exposats en el seu article de 1972. En casos com aquest, sabem que cal pensar en solucions bones però aproximades. I una bona solució per a la visualització interactiva en telèfons mòbils són els algorismes mandrosos i golafres. La idea és pintar primer els trossets de mapa més interessants, mentre tinguem temps i no acabem el trentè de segon. Quan se’ns acaba el temps, deixem la resta per a més endavant.

És com pintar un quadre. El nostre telèfon, quan estem navegant i mirant mapes, pinta quadres. Pinta un quadre cada dia, en una escala de temps en la que els seus dies són trentès de segon per a nosaltres. Cada dia ens pinta el que li demanem, i ho fa començant pel més important per tal d’assegurar que el resultat final sigui el millor possible. I quan acaba la jornada, deixa la resta per l’endemà. Si l’endemà veu que continuem demanant el mateix, posa més detalls en el quadre que tenia a mitges i el millora. Si s’adona que hem canviat d’opinió, el deixa inacabat i comença a pintar un nou quadre, el quadre de la nova zona del mapa que hem decidit investigar. Cada dia comença per les parts més interessants, fa la feina que pot, i deixa pendent la resta.

Tot plegat té una certa relació amb el desig d’immediatesa. Sembla que avui en dia, tot ho hem de resoldre i aconseguir ràpidament. Però la física ens diu que la reacció immediata és infinitament cara i necessita moltíssima energia. És clar que en alguns cassos de risc cal actuar ràpid i esmerçar tota l’energia que calgui. Però l’habitual és poder esperar. En molts casos podem arribar a solucions acceptables amb algorismes savis i més lents, amb algorismes mandrosos. És el moviment “slow” aplicat als algorismes i a la resolució de problemes. És el que fan (i fem) tots els animals quan arriba la nit i hem de descansar perquè ja hem gastat massa energia. El que no hem pogut fer, ho deixem per l’endemà. Els éssers vius optimitzen l’energia. Els algorismes mandrosos, també.

Per cert, i si ens indignem contra les retallades en ciència, recerca, educació i sanitat?

Carta als reis

dimarts , 25/12/2012

Aquests són alguns dels meus desitjos per al 2013:

1. Que ens facin cas i que no retallin més els pressupostos de ciència i de recerca. Que els nostres polítics i representants llegeixin el Manifest de la carta per la ciència. El finançament públic de R+D ha acumulat una rebaixa del 31% els dos últims anys. Si la política no canvia, els danys seran irreparables i afectaran seriosament el futur de la nostra economia. Com diu en Lluís Oro, ens caldria un gran pacte d’estat en R+D+i.

2. Que el nou govern inclogui una conselleria d’universitats i recerca, (podria ser de ciència i tecnologia), fent reviure el projecte que la Generalitat va iniciar l’any 2000 i que es va tancar l’any 2006. Els objectius d’ara fa 12 anys són tan o més vàlids en aquests moments de crisi i de retallades en els que cal prioritzar i apostar fortament per la recerca i pel futur. És clar que aquesta conselleria s’hauria de crear sense incrementar el nombre total de conselleries. Si feu l’exercici veureu que és possible. Aquests darrers anys, les universitats i la recerca han estat “la torna” que ha anat saltant de conselleria en conselleria, govern rera govern. Tot depèn de les prioritats a l’hora de formar el govern: les conselleries poden acabar agrupant uns àmbits o uns altres. La Teresa Riera diu que els governs intel·ligents inverteixen en recerca. Ben aviat veurem si és cert (vegeu nota al final).

3. Que no ens retallin més l’educació i la sanitat. Retallar vol dir prioritzar, i no sempre és clar que les retallades s’estiguin fent a les partides més adients. Entenem que cal reduir despeses i és evident que cal millorar el funcionament de les institucions. No ens indignem per les retallades, sinó per la injustícia. Constantment veiem com ens retallen el nostre benestar mentre els polítics incorren en despeses innecessàries que dilapiden els nostres impostos. Ho veiem cada dia.

4. Que escoltin els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz. Ens diuen que cal incentivar el creixement i reduir les desigualtats. Però és clar que també cal reduir el deute. Com diu J.M. Lasierra, ateses les dimensions d’aquest deute, cal que la solució deixi de recaure en els treballadors. Hem d’exigir que els creditors paguin una part significativa del cost de la reducció del deute.

5. Que ens posem a treballar de veritat en la construcció d’Europa. Que pensem i creiem en la unió social i política d’Europa. No una unió basada en els diners, sinó la unió solidària dels seus ciutadans. Una unió no excloent, sinó basada en el respecte a la diversitat de les cultures, en l’estat del benestar, en la solució negociada dels conflictes i en el respecte als drets humans. L’Europa dels cafès de George Steiner, dels cafès on s’escriu poesia, es conspira i es parla de filosofia. Aniríem millor si algunes de les transferències (defensa, política exterior, medi ambient, recerca i d’altres) es fessin cap amunt, cap Europa, i no cap avall. Al segle XXI, Daniel Cohn-Bendit creu que haurem de buidar els Estats per a omplir Europa i les organitzacions mundials.

6. Que fem cas a savis i experts com en Joan Majó. En Joan Majó ens parla de la responsabilitat dels polítics, de que és urgent fer una reconversió del sistema productiu i de la necessitat que les persones formades, els enginyers, tornin al lideratge en les empreses. Com deia el pintor Antonio López ara fa dos anys, “habria que escuchar a los hombres de ciencia más que a los banqueros. Asi debe ser por el bien de todos“.

7. Que pensem que som uns éssers insignificants en mig de la buidor de l’espai, com deia Buckminster Fuller. Fuller insistia en remarcar que som passatgers de la nau espacial “Terra”. És una imatge que ens baixa els fums, ens fa veure el poc que som, i ens suggereix que hem de cuidar la nostra nau i que és bo que estem ben avinguts, per al nostre bé, com els astronautes a les seves naus. És un bon antídot contra la vanitat. Bucky Fuller va també inventar el terme “viviment” (livingry en anglès) en contraposició a armament, o “weaponry”. Deia que cal reconvertir les actuals capacitats tecnològiques de l’home, traspassant-les des de l’armament cap al viviment, cap un viviment avançat que reverteixi en tota la humanitat.

8. Que siguem valents en la lluita contra la corrupció. En Vicens Navarro proposa, per exemple, un increment de les partides pressupostàries destinades a prevenir i controlar el frau fiscal, tot millorant i incrementant les inspeccions fiscals. També proposa que es prohibeixin els productes financers especulatius i que s’instauri un impost sobre les transaccions financeres. Tan de bo, al cap de més de quaranta anys, poguéssim veure implantada la taxa Tobin!

9. Que fem cas a l’historiador Tony Judt. Judt ens animava a participar en el debat polític i ens va proporcionar les eines necessàries per imaginar una nova manera de governar-nos, una manera millor de viure. La visió de Tony Judt era la d’una Europa progressista i socialdemòcrata. Judt ens deia que la socialdemocràcia no és un concepte econòmic, és un concepte moral. Requereix confiança, perquè els meus impostos es faran servir per ajudar a altres. Deia que la socialdemocràcia és la millor de les opcions que tenim avui: l’Estat ha de fer coses que ningú faria i que són necessàries. Deia també que les societats son més governables quan son igualitàries i generen confiança social. Si no son igualitàries, els governs tendeixen a no actuar, abans que generar controvèrsies. I quan la confiança es desgasta, es molt difícil de recompondre-la.

10. Que aprofitem els nostres coneixements de ciència i tecnologia per a tenir cura del nostre planeta i per deixar un món digne als nostres néts i besnéts. Que siguem sostenibles amb el medi ambient. Que pensem en allò de “any nou, vida nova”, i, com diu en Federico Mayor Zaragoza, tornem a començar amb una cultura respectuosa amb la Natura i amb la Mare Terra i amb estils que curin els embolics i els greuges que li hem estat fent durant les darreres dècades. Com diu en Freeman Dyson, “Per desgràcia i fins ara, els moviment en defensa del medi ambient s’han concentrat en els mals causats per la tecnologia enlloc de fixar-se en les coses bones que aquesta encara no ha aconseguit”. Ens hi posem?

Bones festes!

Nota: Aquest article va ser escrit el 25 de desembre de 2012. Dos dies després, el 27 de desembre, ja coneixíem la composició del nou Govern de la Generalitat, i vam poder constatar que no tindríem cap Conselleria pels temes de ciència, recerca i tecnologia. El dia següent, 28-12-12, els diaris parlaven del nou govern però ni tan sols mencionaven aquests aspectes de ciència i recerca. De fet, en l’edició en paper del diari Ara del divendres 28 de desembre, les paraules “ciència” i “recerca” no apareixen.