Entrades amb l'etiqueta ‘sensors’

Versatilitat, autonomia, morts i ètica

dijous, 18/01/2018

A mitjans del segle XX, no hi havia màquines versàtils. Les neveres servien per conservar aliments, les tisores per tallar i les bicicletes per anar amunt i avall. Però ben aviat, els ordinadors ens van canviar les coses. Treballaven amb informació, adaptant-se en cada moment a allò que ens calia i fent tot tipus de càlculs. La seva versatilitat era extraordinària. Van passar de ser eines de càlcul a ajudar-nos en l’escriptura, processament i gestió de textos, ben aviat es van convertir en màquines ideals per manipular imatge, vídeos i so, i ara són eines bàsiques per a la comunicació i cerca d’informació. Els ordinadors són essencialment màquines versàtils.

Pot semblar estrany aquesta afirmació que els ordinadors són màquines, perquè estem acostumats a pensar que una màquina és un giny mecànic que actua i fa alguna cosa, mentre que els ordinadors treballen amb això tan subtil que anomenem informació. Però el fet és que les màquines actuals inclouen en general ordinadors que, gràcies a determinats mecanismes actuadors, realitzen tasques en el món real. Un amic meu diu que els cotxes d’avui en dia són ordinadors que controlen un motor, tot plegat cobert amb allò que anomenem carrosseria. Podríem parlar dels robots-aspiradora i de molts altres invents per la llar. I és clar que els mòbils són ordinadors amb una bona càmera de fotos que, a més, serveixen per a telefonar. Estem voltats d’ordinadors que fan coses, des de sistemes que llegeixen la matrícula del cotxe en entrar al pàrquing, fins màquines que ens fan un TAC i ens creen imatges del que tenim dins del nostre cos. En tots aquests ginys sempre hi ha el mateix: un ordinador convenientment programat, que detecta el que passa en el seu entorn amb un conjunt adequat de sensors, i que controla determinats actuadors que acaben fent el que cal. Ordinadors amb sensors i actuadors.

Fa ben poc, alguns d’aquests invents han aprés a volar. Són els drons: ordinadors que volen, detecten i actuen. Tenen motors elèctrics, una bateria, un sistema de control de vol i estabilització (ordinador), sensors (d’alçada, GPS i altres) i alguns actuadors (per exemple, una càmera de fotos o de vídeo). Són força autònoms, però habitualment requereixen que algú els condueixi des de terra. Els més sofisticats es controlen des d’un ordinador que mostra, a la pantalla, allò que el dron està veient amb la seva càmera. Això facilita el guiatge i la decisió de quan cal fer les fotos. Això sí, els drons, ordinadors que volen, porten determinats dispositius específics en funció del seu ús. És habitual que incloguin una càmera de fotos, però poden portar, a més i per exemple, material específic d’ajut per a rescats a la muntanya o fins i tot desfibril·ladors.

Els drons, hereus dels ordinadors, són altament versàtils. Poden salvar vides, cartografiar cultius, o fotografiar objectius militars que després seran bombardejats. Fins i tot, poden portar explosius i matar, comandats remotament des d’un ordinador per un “soldat” que actua com si estigués en un joc inofensiu. Malauradament, però, hi ha molt poc debat ètic sobre les morts extra-judicials amb drons. És èticament acceptable que, en països que han abolit la pena de mort, els jutges no condemnin ningú a mort mentre hi ha qui pot matar, impunement, amb drons? No puc entendre que la resposta no sigui un NO rotund.

Doncs bé, les armes autònomes encara van un pas més enllà. Aquestes armes, habitualment drons, inclouen un sistema d’intel·ligència artificial que pot acabar decidint, sense intervenció humana, si cal matar una determinada persona o destruir un objectiu concret. Són autònomes, cert; però el problema és que, com nosaltres, es poden equivocar. Perquè els sistemes d’intel·ligència artificial estan sotmesos a errors i perquè les màquines no tenen el que s’anomena comprensió profunda. I el problema és que els seus errors són vides de persones concretes.

Actualment hi ha un gran debat sobre aquestes armes autònomes letals (LAWS, conegudes també com robots assassins; la imatge de dalt és d’aquesta web). L’Stuart Russell, de la Universitat de California a Berkeley, diu que són “la tercera revolució de l’art de la guerra, després de la pólvora i la bomba atòmica”. I hi ha debat perquè hi ha grans interessos. El Departament de Defensa nord-americà insta a un augment de la inversió en tecnologies d’armes autònomes, de manera tal que “Amèrica pugui mantenir la seva posició davant els adversaris, que també explotaran els seus beneficis operacionals”. La frase no pot ser més clara. És l’ètica del poder i del domini, la llei del més fort que ignora la gent.

Per sort, els científics pensen més en termes d’una ètica que posa les persones al centre i que defensa els quasi oblidats drets humans, un dels quals és l’indiscutible dret a la vida de tota persona humana. Per exemple, un total de 116 experts en els àmbits de la intel·ligència artificial i la robòtica han signat una carta en la que demanen a les Nacions Unides que prohibeixi aquestes armes autònomes letals.

Acabo citant un article recent d’en Michael Shermer, en el que diu que el que cal prohibir és la guerra, directament. El podeu llegir aquí. Diu (poca gent ho sap) que això no és res de nou i que, de fet, la guerra ja es va prohibir l’any 1928 amb el pacte de Kellogg–Briand a París. Les disposicions bàsiques del pacte, que continua vigent, fixaven la renuncia a l’ús de la guerra i la promoció de la solució pacífica dels conflictes i disputes. Ho expliquen l’Oona A. Hathaway i en Scott J. Shapiro, professors de Yale, en un llibre recent. En Michael Shermer recorda el que ja deia en Salmon Levinson l’any 1917: que no hauríem de tenir lleis sobre la guerra com tenim ara, sinó lleis contra la guerra, de la mateixa manera que no tenim lleis sobre l’assassinat o l’enverinament, sinó lleis contra l’assassinat i l’enverinament. Cent anys després, amb una segona guerra mundial i infinitat d’altres guerres que han generat morts innocents, no només continuem igual sino que ara volem que les màquines versàtils siguin les que s’encarreguin de la feina bruta. Qui són els responsables? On és la ètica?

———

Per cert, en Bru Rovira parla del cas de l’activista Helena Maleno, i constata que el govern espanyol pressiona un tercer país (el Marroc) perquè condemni una persona que les nostres lleis no condemnen. Recorda que la investigació va ser ja rebutjada i arxivada per la mateixa fiscalia de l’Audiència Nacional.

Màquines per veure i percebre

dijous, 28/02/2013
InsectesRobotics.png

Insecte robòtic, de Harward

A Barcelona, aquests dies tenim el congrés internacional dels mòbils, el WMC. Mentrestant, al Laboratori de micro-robòtica de la Universitat de Harvard estan experimentant amb insectes artificials, com podeu veure en aquest vídeo (si voleu, en aquest altre vídeo podeu veure’n el disseny i procés constructiu).

El congrés internacional dels mòbils és noticia perquè els telèfons mòbils són noticia. Com que hi ha mercat, hi ha negoci. Des de fa uns anys, els mòbils han esdevingut les nostres joguines ubiqües, aquests aparells que sempre portem al damunt i dels quals probablement som massa dependents. Els insectes artificials de Harvard són notícia perquè, com diuen Radhika Nagpal i Robert Wood del Microrobotics Lab, una de les seves aplicacions futures pot ser  detectar i localitzar persones atrapades i sepultades com a conseqüència de catàstrofes naturals (o artificials). Els insectes podran volar i ficar-se per escletxes tot cercant indicis (canvis de temperatura i de concentració d’anhídrid carbònic, sorolls) que indiquin la presència de persones vives.

Què tenen en comú els telèfons mòbils i els micro-insectes robòtics de Harvard? Els sensors. Uns i altres són màquines per estendre els nostres sentits. Màquines per veure, sentir i percebre el que és més enllà de la nostra percepció directa. Els telèfons actuals porten GPS per saber on som, brúixoles per si ens volem orientar i sensors de verticalitat que fan que les fotos girin automàticament quan girem el telèfon. Ens podem descarregar aplicacions que ens informen de l’estat del cel o de la posició dels astres. De fet, els actuals telèfons són contenidors d’aplicacions amb uns quants sensors (micròfon, càmera…) i un altaveu. Fa poc, el meu telèfon va començar a anar cada cop més lent. Vaig decidir-me per la solució dràstica i coneguda d’apagar i tornar a engegar. Quan ja estava a punt de fer-ho, vaig veure aquest missatge: “Ens sap greu, l’aplicació telèfon ha deixat de funcionar”. En aquests dispositius, el telèfon tan sols és una aplicació més, una entre les moltes que contenen. Com la brúixola o el pronòstic del temps. Aplicacions que utilitzen sensors. No tan lluny, de fet, del funcionament dels micro-insectes robòtics. En aquests insectes, els seus sensors visuals, químics i acústics són els que permetran controlar-ne el comportament i el vol. Tot, sobre la base d’una limitada percepció de l’entorn i de la comunicació amb els companys de l’eixam robòtic. Una petita aplicació informàtica en el seu xip de control els ajudarà a volar, detectar, memoritzar i tornar al campament base per tal d’informar del que hauran trobat.

Els humans mai no ens hem conformat amb les nostres limitacions perceptives. Una bona part dels artefactes que hem anat inventant al llarg dels segles han estat per poder veure i sentir més enllà dels nostres sentits. Els miralls van ser molt emprats en les civilitzacions egípcia, grega, etrusca i romana. Els texts bíblics de fa 3500 anys ens expliquen que els sacerdots feien servir espills per veure els seus defectes i imperfeccions quan es rentaven. Galileo Galilei va descobrir que Júpiter tenia satèl·lits (llunes) amb el telescopi, i pocs anys després, Anton van Leeuwenhoek va construir els primers microscopis a mitjans del segle XVII. Els periscopis van permetre que els tripulants dels submarins poguessin veure-hi des de sota l’aigua. Ara podem veure moltes coses que abans, fa segles, no podíem. El fonendoscopi i els micròfons amb amplificadors ens permeten escoltar l’imperceptible. I des de fa pocs anys, amb la televisió i internet veiem a distància (la paraula tele-visió ho diu ben clar) i ens podem passejar per tot el món des del sofà de casa.

Ara, els telèfons ens porten la veu dels nostres fills i amics quan són lluny. Amb aplicacions con Skype  podem veure’ls i escoltar-los. I les càmeres de xarxa, les anomenades “web cam” són com milers d’ulls artificials que tenim al nostre abast. Podem veure allò que realment està passant ara mateix al Pirineu o a la costa. Fins i tot hem enviat ulls robòtics a observar altres planetes: en tenim a Mart. Aviat tindrem insectes robòtics que miraran per nosaltres. I tenim aplicacions per als telèfons mòbils amb sensors per a millorar els nostres hàbits i la nostra salut.

El segle XXI està essent el segle dels sensors. Assistim a una constant ampliació de la informació que podem percebre. La simbiosi entre sensors, internet, comunicacions i informàtica ha creat un gran sensor global que ara és a l’abast de tothom. Tenim màquines per veure i percebre. Però la responsabilitat del seu ús és com sempre, nostra. Tot plegat és clar que té els seus riscos. A mi m’agradaria que aquests nous sistemes servissin per poder viure millor tots plegats i també per poder comprendre i pensar críticament. El sensor global és una bona eina per comprendre, denunciar i actuar. És una eina molt potent que la societat civil comença a tenir a les seves mans.