Entrades amb l'etiqueta ‘sostenibilitat’

Energia, benestar i la calor del fred

divendres, 10/03/2017

Què és el millor que podem fer per no passar fred a casa a l’hivern?. Bé, de fet és una pregunta sense resposta clara, perquè el concepte de “millor” és evidentment ambigu. Què és el que realment volem? Podem pensar en termes de pagar poc, de gastar poca energia, de baixa contaminació, de sostenibilitat energètica…, i podem pensar en base a molts altres factors.

Però sí que podem fer unes quantes consideracions, basades en principis ben senzills de la física i la termodinàmica. És clar que tota la calor de la calefacció, estufa o llar de foc acaba marxant a l’exterior. Per tant, la temperatura de dins a casa a l’hivern depèn del que hi posem (energia que destinem a la calefacció) i de la facilitat que tingui en sortir de casa (aïllament). A més energia, més temperatura; a més aïllament, també. I, com que no només volem arribar a una determinada temperatura sinó que la volem mantenir tot el dia, el que ens cal és destinar-hi potència energètica mantinguda. Hem de gastar quilowatts, i els hem de gastar durant hores. Per això ens facturen els quilowatts hora.

Primera consideració: si volem poca despesa energètica, el que ens cal és un bon aïllament. Una casa molt ben aïllada, si no hi viu ningú, manté una temperatura gairebé constant i força agradable, estiu i hivern. És el que passa sota terra. Si l’aïllament de casa fos molt i molt bo i l’escalféssim a 20 graus abans d’anar-hi, quan entréssim a casa podríem apagar la calefacció i les estances no es refredarien: n’hi hauria prou amb la calor metabòlica del nostre cos, perquè seria una calor que la casa mantindria sense pèrdues. Fins i tot podria ser que acabéssim tenint massa calor i havent d’obrir alguna finestra.

Segona consideració: les bombes de calor són més eficients que les estufes. És poc intuïtiu, perquè estem acostumats a dir que a deu sota zero fa fred i que a 35 graus fa calor; però la física ens explica que deu sota zero són 263 graus Kelvin, i això, traduït, vol dir que l’aire de l’hivern, fins i tot quan és gèlid, conté bastanta calor. Les bombes de calor només són ascensors d’energia calòrica que pugen la temperatura del seu fluid refrigerant des dels 263 graus Kelvin a uns 303 o 310 graus Kelvin i aprofiten part de l’energia que ens aporta l’aire fred del carrer (vegeu la nota al final).

Tercera consideració: les bombes de calor són més eficients, però no sempre són els sistemes de menor cost. És el que dèiem, cal saber què volem dir quan parlem de “millor”. Per aportar una unitat d’energia de calefacció a casa, una bomba de calor pot acabar gastant aproximadament 0,3 unitats energètiques d’electricitat (vegeu un cop més la nota al final), que a la seva vegada consumeixen 0,9 unitats energètiques de petroli o carbó a les centrals elèctriques. Per tenir la mateixa unitat d’energia de calefacció, els sistemes de calefacció a gas acaben consumint de l’ordre de 1,4 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, gas). El cost d’una i altra opció dependrà del país on visquem, dels sistemes de producció elèctrica, dels sistemes tarifaris i de la facilitat d’accés a un o altre combustible. Fins i tot, a la muntanya, el menys car serà sempre la llar de foc (o estufa) amb llenya, que a certs indrets és ben barata i que permet l’autoconsum. Hem de reconèixer que el cost energètic no té massa relació amb el cost econòmic que finalment hem de pagar cada hivern.

Quarta i darrera consideració: les bombes de calor poden ser sostenibles i poc contaminats. Perquè, quan al cost econòmic afegim els costos de producció i manteniment i els costos ambientals, les coses tornen a canviar. Si tenim en compte l’índex EROI, que mesura el quocient entre l’energia obtinguda i l’energia necessària per a construir les centrals (o sistemes eòlics o solars) i per al seu manteniment, veiem que el gas natural als Estats Units té un EROI de 67 (dades de 2005) mentre que al Canadà és de 20. Les energies solar i eòlica tenen valors d’EROI entre 14 i 18, comparables als del gas al Canadà però no pas als del gas d’Estats Units. Per tant, i en base a l’EROI, la decisió d’una persona als Estats Units sembla evident que hauria de prioritzar el gas natural. Ara bé, l’índex EROI és incomplet, ja que no inclou la contribució a la contaminació ni a l’escalfament global i a més és complex d’avaluar i no genera consens. El tema és polèmic i amb forts interessos econòmics que dificulten una anàlisi rigorosa i imparcial. Però hi ha gent tan poc sospitosa com en Jeremy Rifkin, que proposen solucions radicals i trencadores. Es tracta de pagar per la infraestructura però no per l’energia. Si necessitem energia, ens comprem un sistema solar o eòlic i després ja la tindrem a cost zero perquè ens vindrà del vent i del Sol (amortització a banda). És la ben coneguda auto-generació. És el que fem ara amb internet: ens comprem un mòbil i després cerquem informació a cost zero i compartim continguts sense pagar quasi res. Rifkin diu que la Xina ja aposta per aquesta solució i que està invertint molts diners en la digitalització de la producció elèctrica per a que milions de ciutadans xinesos puguin produir la seva pròpia energia solar i fins i tot puguin tornar els excedents a la xarxa elèctrica pública. No se’n parla, però està passant.

En resum: les solucions de benestar energètic amb perspectives de ser econòmiques, sostenibles i poc contaminants és probable que es basin en bombes de calor mogudes amb energia elèctrica auto-generada amb fonts renovables. No crec que triguem molts anys a veure-ho.

———

Per cert, en Bru Rovira explica que Juan Luis Cebrián va fer negocis a Sudan del Sud amb l’empresari espanyol d’origen iranià Massoud Zandi, que va aconseguir una llicència per explotar-hi petroli. Felipe González els va ajudar per a que poguessin aprofitar-se del cru, en una zona devastada per la guerra i l’espoli.

———

NOTA: L’eficiència de les bombes de calor es basa en aprofitar la calor que conté l’aire fred de fora de casa, a l’hivern. He explica molt bé la imatge que veieu a baix (que és d’aquesta web), i també aquest vídeo. Amb les dades del diagrama de baix, podem veure que una calefacció de gas, per donar-nos una unitat d’energia, consumeix 1,4 unitats d’energia del combustible. Una calefacció elèctrica de baixa temperatura (i baixa radiació) hauria de consumir una unitat d’energia elèctrica. Val a dir que el consum de gas és més elevat perquè, com mostra el diagrama, una part de l’energia de combustió (en aquest cas, 0,4), se’n va per la xemeneia. En canvi, una solució basada en el bombeig de calor ens acaba aportant la mateixa unitat d’energia amb un consum d’energia elèctrica de 0,3. Les 0,7 unitats restants, les agafa de l’aire fred del carrer.

L’interessant de tot plegat és el mecanisme que fa que que aquestes bombes de calor funcionin com veritables ascensors de calor. Suposem que la temperatura exterior és de 5 sota zero, i que dins de casa volem mantenir una temperatura de 20 graus. Com que no podem fugir del segon principi de la termodinàmica que diu que la calor sempre va del més calent al més fred, les bombes de calor necessiten dos salts tèrmics, que podem suposar (cosa força raonable) que són de l’ordre d’entre 5 i 10 graus. Una solució, per exemple, és dissenyar la bomba de calor de manera que mantingui una temperatura de 10 sota zero (-5-5) a l’exterior, mentre genera escalfor d’uns 30 graus dins de casa. El salt tèrmic de l’exterior fa que l’aire, que és a 5 sota zero, es refredi una mica més mentre escalfa el refrigerant (que com hem dit és a 10 sota zero i encara és més fred). I el salt tèrmic de dins a casa fa que aquest mateix liquid refrigerant, que la bomba ha escalfat fins els 30 graus, vagi passant calor amb un ventilador a l’aire de casa que es manté als voltants dels 20 graus. El sistema funciona perquè en tots dos cassos, la calor va del més calent al més fred i les molècules del que té una temperatura més elevada (aire a l’exterior, refrigerant escalfat dins de casa), que es mouen més de pressa, poden passar part de les seva energia calòrica a les del fluid més fred (refrigerant a l’exterior, aire ambient a l’interior). A escala molecular tot és senzill, perquè (a diferència del que passa a les nostres societats) sempre hi ha transferència de qui més té a qui més necessitat és d’energia. L’únic que cal és aconseguir que el refrigerant (en barreja de líquid més vapor) s’escalfi 40 graus per passar dels 10 sota zero fins els 30 graus que té a la sortida del compressor dins de casa, cosa que és més o menys fàcil en funció del tipus de refrigerant.

I, com és que aquestes bombes de calor tenen un bon rendiment? Com és que podem agafar tanta calor d’un aire del carrer que és a 5 sota zero? Doncs perquè la calor que conserva qualsevol fluid (aire o refrigerant) és proporcional a la temperatura, mesurada en graus Kelvin. És ben sabut que l’origen de l’escala de temperatures absolutes o Kelvin és als 273 graus sota zero. Si traduïm tot el que hem dit a aquesta nova escala, veurem que estem parlant de l’aire del carrer que és a 268 graus Kelvin, que passa energia calòrica a un refrigerant que es troba a 263 graus Kelvin. La bomba de calor escalfa aquest refrigerant fins una temperatura de 303 graus Kelvin, i finalment els ventiladors de l’habitació li treuen calor per mantenir la temperatura de benestar de 293 graus Kelvin. En aquesta nova escala, tot canvia: veiem que l’aire del carrer (que ens sembla fred) és en realitat força energètic. Les bombes de calor tenen un bon rendiment perquè només han de passar un fluid que ja es troba “a nivell” 263, fins “al nivell” 303. Si la temperatura fos una muntanya, podríem dir que les bombes de calor, per pujar fins al cim d’alçada 303, no es cansen gaire perquè comencen a una alçada de 263.

Com podeu veure en aquesta pàgina web (a l’apartat de “Heat pumps and refrigerators“), el cicle liquid-vapor de les bombes de calor és un cicle derivat del de Rankine, que es recorre en sentit invers al típic cicle de Carnot de les màquines tèrmiques perquè aquí el que cal bombejar calor. El cicle es mou quasi tota la estona amb el refrigerant en un estat de barreja entre líquid i vapor. La calor es capta de l’aire fred de fora a les fases d’evaporació i expansió, després el fluid es comprimeix mentre s’escalfa en forma de vapor, i finalment deixa anar la calor mentre es condensa.

Tres observacions finals en relació al diagrama de baix. En primer lloc, podem veure que l’eficiència de la bomba de calor compensa el comportament poc eficient de les centrals elèctriques tèrmiques, que implica que per obtenir 0,3 unitats d’energia elèctrica cal cremar al voltant de 0,9 unitats energètiques de combustible (en aquest cas, carbó). En segon lloc, el diagrama no inclou les pèrdues de la bomba de calor que fan que el seu rendiment sigui sempre inferior a l’esperat (si bombegem 0,7 unitats d’energia tèrmica de l’aire fred amb 0,3 unitats d’energia elèctrica, sempre obtindrem, dins de casa, menys de una unitat d’energia tèrmica). Finalment, val a dir que en qualsevol dels casos esmentats, podem disminuir els costos finals si usem sistemes d’emmagatzematge d’energia que permetin acumular-la durant les franges horàries en les que l’energia és menys cara o en les que podem disposar d’energia solar/eòlica distribuïda.

El rellotge dels 10.000 anys

dijous, 5/01/2017

Els acords de llarga durada són sans i desitjables. Però segurament hi ha moltes més coses que podríem fer amb visió serena i a llarg termini. Sense anar més lluny, la Fundació “Long Now es proposa fomentar el pensament a llarg termini en el context dels propers 100 segles. El seu objectiu és oferir un contrapunt a la visió actual de “més ràpid i més barat”, en base a fomentar la responsabilitat i promoure el pensament “més lent i millor”. En el context d’aquest pensament a llarg termini, la Fundació utilitza dates de 5 dígits i diu que som a l’any 02017, per exemple.

L’inventor d’aquest rellotge dels cent segles, que és també un dels fundadors de Long Now, és en Danny Hillis. En Danny va presentar les seves idees ja fa més de vint anys, l’any 01995. En una declaració òbviament optimista deia que, tenint en compte que l’edat de la nostra civilització és de deu mil anys, aquest rellotge suposa el repte de no extingir-nos durant uns altres 10.000 anys, durant els quals caldrà que els nostres descendents sàpiguen tenir cura d’ells mateixos i del rellotge.

El rellotge està dissenyat amb materials resistents i estables que inclouen el titani a més del quars, boles de ceràmica per als coixinets i acer inoxidable marí amb un alt percentatge de molibdè. Es muntarà en un pou artificial vertical de 150 metres que està sent excavat en una muntanya de l’estat de Texas. És un rellotge clàssic, mecànic, però molt sofisticat. El seu pèndol de titani, amb un període de 10 segons, oscil·larà lentament impulsat per un típic mecanisme d’escapament i amb l’energia subministrada per un gran pes de pedra. Els dissenyadors han fet ja un prototip a escala reduïda, que es pot veure al museu de la ciència de Londres. El teniu a la imatge de dalt, que he obtingut d’aquest pdf. Però, qui i com donarà corda al rellotge? La resposta és que l’energia que necessita per funcionar la obtindrà en part dels visitants i en part del Sol. Els que vulguin visitar el rellotge es trobaran amb un molinet horitzontal, com el de l’àncora d’un vaixell però més gran. Com podeu veure al vídeo d’aquesta web, el gir del molinet farà girar el cabrestant del rellotge i aixecarà els pesos de pedra. Això sí, caldrà la força de dos o tres visitants. Quan no hi hagi visitants, el rellotge obtindrà l’energia a partir de les diferències de temperatura entre dia i nit. La llum solar entrarà per una finestra de safir orientada cap al sud situada dalt de la muntanya, i escalfarà una càmera d’aire que acabarà fent girar un cilindre de grafit. Aquest sistema subministrarà energia suficient per mantenir el pèndol en moviment, i a més servirà per corregir l’hora del rellotge a partir de la posició del Sol al migdia. Trobareu més detalls en aquest article científic. Tot està pensat per a que el rellotge pugui funcionar durant anys sense cap visitant i fins i tot sense llum solar. Si alguna erupció volcànica acabés amagant el Sol durant mesos o anys, la variació de temperatura entre dia i nit seria suficient per mantenir-lo en moviment.

Els visitants entraran a la gran cambra del rellotge, foradada a la muntanya, i hauran de començar a pujar. Després de passar els pesos de pedra, arribaran al molinet horitzontal per donar-li corda. A continuació, veuran 20 enormes rodes horitzontals amb enginyosos mecanismes de creu de Malta, que calcularan i tocaran més de 3,5 milions de melodies, totes diferents, al llarg dels segles. Una cada dia, al migdia, però només els dies que hi hagi visitants (perquè les campanes necessiten l’energia del molinet; el pèndol en té prou amb l’energia dels canvis tèrmics entre dia i nit, però no el mecanisme de tocar les campanes). Les campanades mai es repetiran, de manera que l’experiència de cada visitant serà única. El rellotge “calcularà” les melodies amb aquest sistema mecànic de ranures i passadors lliscants. De manera similar a la màquina diferencial de Babbage, generarà cada dia una seqüència diferent per a les deu campanes. Tot sense electricitat i sense energia externa. En Danny Hillis diu, ben cofoi, que aquest rellotge serà l’ordinador més lent del món. Mireu l’animació de les creus de Malta d’aquesta pàgina web. Oi que té el seu encant?

El rellotge també incorpora un sofisticat sistema per posar-se en hora automàticament, i treballa amb 5 temps diferents. El temps del pèndol és el que surt de comptar les seves oscil·lacions, i avança un pas cada 5 minuts (30 oscil·lacions de pèndol). El temps solar sense corregir es trobarà moodificant el temps del pèndol en base a l’equació del temps, mentre que el temps solar corregit tindrà en compte la posició del Sol al migdia. Aquest temps només es podrà obtenir els dies solejats; els altres dies, el sistema anirà emmagatzemant les correccions pendents, que seran recuperades i aplicades quan torni a sortir el Sol. Després tenim el temps solar mostrat, que només s’activarà i calcularà quan hi hagi visitants que donin corda al rellotge fent girar el seu molinet. Aquest temps solar mostrat inclou un calendari Gregorià que indicarà la data de la visita. Finalment, el temps planetari incorporarà una correcció per tenir en compte la reducció de la velocitat de rotació de la Terra, i ho farà amb una lleva que representarà i codificarà la funció quadràtica de correcció en la seva pròpia forma. El temps planetari és el que permetrà la visualització, cada cop que algú entri a mirar-ho, de la posició de tots els astres del sistema solar en aquell moment.

M’agrada aquesta idea del pensament a llarg termini, del pensament “lent i millor” que promou la Fundació Long Now. El fet de construir objectes i ginys de llarga durada és tot un repte, pels que els construeixen i per tots aquells que s’hauran de plantejar si en tenen cura o es fan responsables, davant els seus descendents, de la seva destrucció. Jo diria que ja ara tenim dos mons que conviuen. El món frenètic de la immediatesa, de la velocitat i de fer el màxim de coses en poc temps, i el món tranquil del pensament assossegat i creatiu. Són dues maneres de gestionar el temps. Dia a dia ens toca escollir quina adoptem. Però hem de ser ben conscients d’una cosa: la creativitat està renyida amb les presses i amb la visió a curt termini, perquè és ben conegut que les idees ens venen quan pensem lentament i sense angoixa. És el que ens expliquen els membres de la fundació Long Now. Aquest telèfon mòbil que portem a la butxaca i amb el que enviem centenars de missatges ràpids cada dia, existeix perquè moltes persones van estar pensant i donant voltes durant hores i hores, capficats en infinits problemes científics i tecnològics que ja no valorem. Van tenir temps, van tenir idees, van ser creatius, i ara en gaudim. Per això és bonic que, davant un món que pensa bàsicament en comprar, vendre, especular i enriquir-se el més ràpid possible, els responsables del projecte del rellotge dels deu mil anys ens expliquin que no tenen cap pressa: l’estan pensant pels nostres néts i pels besnéts dels nostres besnéts.

Per cert, en aquest context de treball tranquil i de llarga durada, els responsables de la construcció del rellotge diuen que no tenen cap data de finalització prevista. Pensen obrir al públic el seu rellotge dels cent segles una vegada estigui llest i acabat.

La ceguesa, els retards i els nostres néts

dimecres, 24/09/2014

Aquests dies he llegit dues noticies que he de dir que m’han deixat realment preocupat. No són pas les úniques, però si parlo d’aquestes dues és perquè tenen base científica i estan relacionades.

Ahir es va celebrar a Nova York la cimera sobre el clima. És una reunió que ha organitzat el secretari general de la ONU en el marc de les reunions de l’Assemblea General. El secretari general demanava mesures clares i valentes, però em temo que no va tenir massa èxit. I la situació és realment preocupant. Els experts de l’IPCC ens diuen que, amb un 95% de probabilitat, l’escalfament és causat bàsicament per les activitats humanes. L’any 2007 establien que la probabilitat era del 90%, mentre que l’any 2001 deien que era del 66%. Cada cop hi ha més consens i cada cop és més clar. De fet, cada cop la situació és més irreversible. Segons en Michael Shermer, el total d’experts científics que accepten que l’escalfament global té causes antropogèniques ja es troba entre el 90 i el 98%. Si ens centrem en les prediccions sobre pluges, els experts diuen que creixerà el contrast entre regions seques i humides, i també entre estacions seques i de pluja. Un dels escenaris que consideren (l’escenari RCP8.5) ens aboca a un increment de sequeres en el sud-est dels Estats Units, sud d’Àfrica i Mediterrani, incloent Catalunya. Si no fem res, quan els nens que ara tenen cinc anys en tinguin setanta-cinc, és bastant probable que visquin en un país sec, desertitzat i completament diferent de l’actual.

D’altra banda, un estudi publicat fa poc a la revista Science diu que si es mantenen les pautes actuals de creixement demogràfic, la població mundial seguirà augmentant fins almenys l’any 2100, quan s’arribarà als 11.000 milions d’habitants. És un estudi fet per la Universitat de Washington i les Nacions Unides. S’ho trobaran els nens que ara tenen cinc anys, si arriben als 90 anys d’edat. L’estudi diu que hi ha un 70% de probabilitats que el creixement demogràfic no s’estabilitzi aquest segle, i dóna una previsió per l’any 2100 que oscil·la entre 9.600 i 12.300 milions, amb una mitjana més probable d’11 mil milions.

Són noticies que ens fan intuir el que veuran i viuran els nostres néts. No deixo de pensar-hi cada cop que soc amb els meus. Tant l’anàlisi de l’IPCC com el del creixement demogràfic són extraordinàriament rigorosos, es basen en eines estadístiques i ens parlen de probabilitats. Però són probabilitats molt preocupants. La teoria de sistemes ens explica que els sistemes dinàmics (i el conjunt humanitat-planeta és un sistema dinàmic), quan es tornen inestables, passen a tenir un comportament exponencial, caòtic i incontrolable…

Creiem que podem créixer i gastar cada cop més energia, i no pensem en els límits. Però en aquest Univers tot té un límit. Nosaltres som finits, com ho són la Terra i el Sol. La quantitat d’energia que podem gastar a la Terra té un límit, de la mateixa manera que el tenen les emissions de diòxid de carboni i el nombre d’habitants de la Terra. Els humans, que emprem la nostra intel·ligència per composar música i per crear dispositius que ens comuniquen instantàniament a través del món, hauríem de ser responsables i saber que el creixement mai pot ser il·limitat. És la responsabilitat que tenim davant els nostres néts. Perquè ens costa tant posar-nos a calcular el valor dels límits? Quina és la màxima població que pot acceptar la Terra de manera sostenible? I Europa? I Catalunya? Quina és el màxim volum d’emissions contaminants que podem emetre si volem deixar un món decent als nostres néts? El problema és que quan els sistemes dinàmics es desestabilitzen i passen a tenir un comportament exponencial, el cost del que cal fer per a controlar-los és cada cop més elevat. El cost dels retards pot arribar a ser elevadíssim, inassumible. És fàcil veure-ho amb un exemple concret i senzill. Imaginem un determinat país tal que la seva població creix un 5% cada any i que té un creixement econòmic de també un 5%. Com que cada any són una mica més de gent i com que cada un d’ells genera una mica més d’emissions, l’increment anual d’emissions serà d’un 10% perquè el resultat de multiplicar 1,05 per 1,05 és aproximadament 1,10. Si fem un senzill càlcul i multipliquem 1,10 per sí mateix set vegades, veurem que aquest país duplicarà el volum de les seves emissions contaminants cada set anys. Podríem pensar en casos de creixement més moderat, però el resultat sempre és el mateix. Tardarà més anys, però al cap de un cert nombre N d’anys, es duplicaran les emissions. Si les pautes de creixement es mantenen, cada N anys tindrem el doble d’emissions i el preu de posar-hi remei serà òbviament el doble, com a mínim. En l’exemple anterior, amb duplicació cada set anys, només cal fer algunes multiplicacions per veure que en un segle, les emissions s’hauran multiplicat per un factor de 16,000. Si calculeu quin seria el creixement en un període de dos segles (28 períodes de set anys), quedareu esgarrifats. En tot cas, cal dir que això només pot arribar a passar si es manté la pauta de creixement, i és clar que aquesta no es mantindrà. Els creixements s’aturaran, a un cost molt elevat, quan la gent ja no suporti les conseqüències. Però llavors serà massa tard per als seus descendents. Quins són els límits que poden assegurar una vida agradable i digna als néts dels nostres néts? No els sabem, però és ben segur que són molt més estrictes que els límits que podem trobar si només pensem en els nostres néts. I si mirem de calcular-los, aquests límits, encara que sigui de manera aproximada? I si fem cas del que ens diuen els experts de l’IPCC i de la ONU?

Per cert, el secretari general de la ONU, Ban Ki-moon, demana propostes audaces per combatre el canvi climàtic. A Nova York, diumenge es van manifestar més de tres-centes mil persones. Al passeig Marítim de Barcelona, malauradament, la marxa va reunir molts menys participants.

La ciència i la paciència

dimecres, 4/06/2014

SolarImpulse.jpg Molts diuen que la informàtica consisteix bàsicament en saber ordenar i en poder trobar ràpidament les coses que cerquem. Abans d’ahir tot just estàvem parlant d’això amb un grup de gent del barri Barceloní de les Corts. Google va néixer fa només setze anys, i en aquests pocs anys ha aconseguit fer-se imprescindible en la vida de molts de nosaltres. Molta gent, quan necessita saber coses, ho pregunta “al seu amic Google“.

Permeteu-me que avui parli de dos temes diferents però relacionats. Els dos tenen a veure amb els algorismes actuals de cerca i amb la ciència. De fet, aquesta vegada veureu que he inclòs ben pocs enllaços o “links” perquè, com sabem, els cercadors ens poden ajudar a resoldre dubtes i a trobar les pàgines web que contenen allò que volem. La utilitat dels cercadors com Google, Yahoo o d’altres és conseqüència directa de la seva capacitat de fer cerques associatives de manera molt eficient. Troben el que demanem sense que haguem de recordar on ho tenim o el lloc de la web on és. Els cercadors associen la pregunta que fem amb la resposta que ens ofereixen. Això és el que els fa interessants i útils.

Proveu d’escriure “avió solar” a Google. Si ho feu ara, a principis de juny de 2014, veureu que la resposta conté 478 mil resultats, i que el segon d’ells parla del projecte “solar impulse“. És un projecte fascinant, un projecte per aconseguir un avió que voli sense cap despesa d’energia, utilitzant només l’energia que rep a través dels panells solars que té damunt les seves ales. Us imagineu poder volar sense contaminar gens? El primer avió de Bertrand Piccard ja va demostrar que podia volar dia i nit. Fa pocs mesos va volar de Payerne a Madrid i a Rabat. Aquest avió experimental ha aconseguit diversos records mundials: per exemple, ha estat el primer avió solar que ha volat més de 24 hores seguides. I fa només dos dies, el 2 de juny de 2014, la segona versió del prototipus, ja homologada per les administracions, va fer el seu primer vol de proves. Ho podeu trobar i veure els vídeos si escriviu “solar impulse 2 first flight“. L’objectiu de Bertrand Piccard és fer la volta al món amb avió i només amb energia solar, l’any 2015. No és engrescador? El projecte “solar impulse” és una senyal per mostrar-li a Europa el que podria fer en el camp de les energies netes, si s’ho proposés. Un dels objectius dels seus creadors és fer-nos reflexionar sobre el potencial de les energies renovables. Per cert, la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web.

El projecte “solar impulse” (com d’altres semblants) és veritable ciència, en majúscules. I també és un immens repte tecnològic. El 1903 els germans Wright van volar en avió per primer cop. Cent deu anys després, ja som capaços de volar amb despesa energètica nul·la. Però ningú ho ha comentat. Malauradament, ha estat una noticia que no ha sortit als mitjans de comunicació. Parlem molt d’esports, en practiquem pocs, i parlem encara menys de ciència. Així anem. Avui mateix he fet un petit experiment que segurament podreu repetir ben fàcilment, si voleu. Ho he pogut fer perquè cada dia em “baixo” el diari i així vaig creant la meva petita hemeroteca de diaris Ara en format pdf. Doncs bé, l’aplicació (Acrobat) per llegir documents pdf disposa com sabeu, d’un cercador. No només tenim Google per cercar informació a la web, sinó que podem cercar paraules al nostre ordinador i en documents concrets. L’experiment que he fet ha estat el de cercar, en tots els diaris Ara dels darrers 15 dies, les paraules “ciència” i “esport”. Ho fet fet en els diaris des d’el dijous 21 de maig fins avui, dimecres 4 de juny. He tardat menys de deu minuts, i la conclusió ha estat interessant. La paraula “esport” es troba en totes les edicions del diari, tot apareixent en un nombre de pàgines que oscil·la entre 5 i 13. D’altra banda, només hi ha hagut un article de ciència, el dia 22 de maig, sobre paleontologia. El diari d’avui (4 de juny) conté d’altra banda un article sobre la possibilitat que el Parc de la Ciutadella sigui un espai de ciència, i algunes edicions parlen de ciència política. Però el més divertit és la quantitat relativament gran de pàgines del diari on podem trobar paraules que contenen les lletres “ciència”: ciència-ficció, consciència, eficiència, impaciència, … i paciència.

Molta impaciència i molta paciència, però poca ciència. Menys mal que els cercadors ho detecten i ens ho expliquen. Perquè, com diuen Daniel Arbós i Màrius Belles, pa ciència, la nostra…
Per cert, Moisés Naïm (citant Piketty) diu que les desigualtats creixen quan la taxa de remuneració del capital supera el valor de la taxa de creixement de l’economia. Però diu que també creixen com a conseqüència de la corrupció, perquè a molts països hi ha massa lladres en el govern i en el sector privat que poden robar amb total impunitat.

De vegades, escoltar esdevé un plaer

dissabte, 12/10/2013

Fa pocs dies vaig gaudir de l’entrevista que Lluís Reales va fer a Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. La podeu veure i escoltar aquí.

He de dir que em va sorprendre molt. Quasi no m’ho podia creure. Era com un miracle. Davant meu hi havia un responsable polític que parlava clar, amb coneixement de causa, amb una àmplia experiència sobre els temes que tractava. Això no passa mai!

En Josep Enric Llebot, a més de secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, és catedràtic d’universitat, científic i expert en canvi climàtic. Ha estat coordinador del llibre blanc sobre l’impacte del canvi climàtic a Catalunya.

A l’entrevista, en Josep Enric Llebot va fer una exposició didàctica, informada i precisa de les conclusions del comitè del IPCC que es va reunir fa poques setmanes. . Deia que avui en dia, els temes mediambientals han d’estar en el nucli de les decisions dels governants, tan si hi ha crisi com si no. Comentava que els actuals organismes de decisió econòmica encara tenen visions pròpies del segle XX, molt lligades al creixement i sense veure que hi ha externalitats que cal internalitzar en l’activitat econòmica, com ara els costos mediambientals. Deia que la nova economia, l’economia verda que tindrem, ens ha de portar, durant el segle XXI, a una recuperació econòmica feta amb criteris d’equitat, de distribució social i de sostenibilitat. Va parlar del perill de no controlar els combustibles fòssils, de la necessitat d’apostar per les energies renovables, i va convertir l’entrevista en una lliçó.

Si disposeu de mitja hora, escolteu-la. Val la pena. Pel que explica, per la seva autoritat intel·lectual, per la seva serenitat, i pel fet insòlit de veure un polític del que podem aprendre moltes coses. Gràcies, Josep Enric Llebot!

Per cert, en Forges ens diu que Europa és la solució. Però no aquesta Europa.

Energia, costos i sostenibilitat

dimecres, 25/09/2013

Els_Tres1.jpg Hi ha qui defensa que l’Estat no ha de subvencionar les energies renovables, perquè considera que el mercat és el que finalment ha d’acabar definint el que és rentable i el que no ho és. És una opinió vàlida però no és pas la única. El contrapunt em va venir d’un amic, expert en temes d’energia, que em va exposar un enfoc força diferent. Els Estats ja estan subvencionant molt fortament les energies convencionals fòssils i un bon nombre d’indústries relacionades, i ho estan fent en una mesura molt més gran que l’import dels ajuts que fins ara anaven a les renovables i que ara volen suprimir. Les subvencions dels Estats a les energies convencionals, són subvencions per omissió. No es persegueix prou les industries contaminants, i els gravàmens a les emissions són clarament insuficients. No ho diu només el meu amic. Una persona tan poc sospitosa com en Mark Lewis, cap del departament de recerca en emissions de carboni del Deutsche Bank, explica que les industries que emeten diòxid de carboni sense pagar per aquest cost ambiental i sense repercutir-lo en el preu dels seus productes, de fet estan rebent un subsidi. Diu també que pensar en nous impostos ambientals no és afegir-ne de nous, sinó eliminar aquest subsidi que ara reben les industries contaminants.

Justament aquests dies, a Estocolm, s’està reunint un dels grups de treball del Panell Internacional pel Canvi Climàtic de les Nacions Unides, l’IPCC. A finals d’any sabrem les seves conclusions sobre l’estat del nostre planeta, i l’any vinent coneixerem el seu cinquè informe, l’anomenat AR5.

L’actualitat, a més de la reunió a Estocolm, ens ve de la mà de la ciència i de la revista “Nature“. Aquesta prestigiosa revista dedica el seu darrer número justament al IPCC. En el seu editorial de fa pocs dies, Nature comenta el difícil que és fer prediccions científicament contrastades en un sistema tan complex com és el de la Terra. De fet, i segons dirà el proper informe de l’IPCC, l’únic que s’ha pogut concloure és que si incrementéssim la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera fins el doble de l’actual, acabaríem causant un escalfament global d’entre 1,5 i 4,5 graus de temperatura. És un interval gran, que ens dóna una idea del grau d’incertesa de les actuals estimacions, si volem que siguin científicament correctes. Però l’editorial també diu que els governants, que reben els informes del IPCC, han fet molt poc en el sentit de reduir les emissions; i que no sembla que tinguin massa pressa en fer-ho. Continua dient que és ben conegut que les emissions d’efecte hivernacle estan canviant el clima, que ja estem veient els efectes, i que en veurem més. Afirma que és un problema social molt rellevant, que requereix immediata atenció. D’altra banda, el darrer informe de WWF parla també de la reunió del IPCC i va en el mateix sentit. WWF recorda que el sector energètic és en part responsable del canvi climàtic, i espera que aquest nou informe del IPCC analitzi les conseqüències que es deriven de l’ús dels combustibles fòssils. Per cert, cada cop hi ha més empresaris com en Jeremy Leggett que diuen que parlar de l’abundància de combustibles fòssils és un mite i que continuar utilitzant-los és un risc, com explica en el seu blog a “The Guardian.

La conclusió dels científics i experts és que el cost actual de l’energia no és ni real ni correcte. Caldria tenir en compte l’EROI, i a més caldria tenir en compte els costos ambientals. Estem èticament obligats a utilitzar models sostenibles per als càlculs dels costos. El concepte és clar, i quan l’apliquem, veiem que les energies renovables acaben essent més barates que les fòssils. Un cost energètic sostenible és un cost que inclou tot el que cal per tal d’assegurar que quan morim, no deixarem la Terra en un estat pitjor del que ens va ser donat. El nostre deure és garantir que els nostres néts no viuran pitjor que nosaltres. Aquest és el significat profund de la paraula sostenibilitat. Així com, quan deixem un espai public, se’ns demana que el deixem tal com l’hem trobat, deixar el nostre planeta en pitjors condicions és immoral. Deixar-lo bé i endreçat té un cost, però l’hem de pagar. De veritat volem mantenir un fals progrés que acabarà passant els problemes als nostres néts i besnéts?

Hi ha països que es mouen més que d’altres. Els alemanys volen ser líders en renovables i actuen en conseqüència. Consideren que per a que el sistema sigui sostenible és necessari que el conjunt d’energies alternatives com la solar, l’eòlica, la biomassa i la hidràulica l’any 2022 sigui d’un 35% del total consumit. A més, per exemple, Alemanya lidera una associació de deu països amb l’objectiu de potenciar les energies renovables (en el grup hi ha França, el Regne Unit o el Marroc, però podeu veure que no tothom hi és). França vol ingressar 6.500 milions d’euros entre el 2015 i el 2016, gràcies a un impost especial sobre energies contaminants. L’any 2016, l’impost gravarà amb 22 euros la tona d’emissió de diòxid de carboni. Mentre tant, les estadístiques d’Idescat són esgarrifoses: el nostre consum d’energies renovables és de l’ordre de la meitat de la mitjana europea. Hi ha qui s’ha posat les piles i hi ha qui prefereix tancar els ulls i anar seguint tot fent-la grossa.

Com diu en Gustavo Duch, en realitat el que tenim és un model econòmic que insta a guanyar diners per sobre de les capacitats del planeta. Estem gastant i malversant diners que no són nostres, perquè anem creant problemes que hauran de pagar els nostres néts.

Què volem fer? Ens apuntem a la política de fer la bola més grossa i passar-la als nostres descendents, tot oblidant que el cost de l’energia ha de ser sostenible? O bé ens decidim d’una vegada a invertir en recerca i renovables i a fer una política activa d’estalvi, reconversió energètica i reducció d’emissions contaminants? Continuem inflant la bombolla ambiental, anem a remolc de les grans empreses i acceptem que penalitzin amb un impost la generació energètica per a consum privat, o ens apuntem a iniciatives innovadores com la de l’energia distribuïda que ens proposa l’Antoni Vives? Pensem només en nosaltres, o pensem què és el que volem deixar en herència als nostres besnéts?

Per cert, Josep Carreras diu que, després de la seva curació, va decidir que havia de retornar a la vida i a la ciència allò que li havia donat quan més ho necessitava. Però els nostres polítics ni prioritzen la ciència ni inverteixen en recerca. Aixi anem.

Carta als reis

dimarts , 25/12/2012

Aquests són alguns dels meus desitjos per al 2013:

1. Que ens facin cas i que no retallin més els pressupostos de ciència i de recerca. Que els nostres polítics i representants llegeixin el Manifest de la carta per la ciència. El finançament públic de R+D ha acumulat una rebaixa del 31% els dos últims anys. Si la política no canvia, els danys seran irreparables i afectaran seriosament el futur de la nostra economia. Com diu en Lluís Oro, ens caldria un gran pacte d’estat en R+D+i.

2. Que el nou govern inclogui una conselleria d’universitats i recerca, (podria ser de ciència i tecnologia), fent reviure el projecte que la Generalitat va iniciar l’any 2000 i que es va tancar l’any 2006. Els objectius d’ara fa 12 anys són tan o més vàlids en aquests moments de crisi i de retallades en els que cal prioritzar i apostar fortament per la recerca i pel futur. És clar que aquesta conselleria s’hauria de crear sense incrementar el nombre total de conselleries. Si feu l’exercici veureu que és possible. Aquests darrers anys, les universitats i la recerca han estat “la torna” que ha anat saltant de conselleria en conselleria, govern rera govern. Tot depèn de les prioritats a l’hora de formar el govern: les conselleries poden acabar agrupant uns àmbits o uns altres. La Teresa Riera diu que els governs intel·ligents inverteixen en recerca. Ben aviat veurem si és cert (vegeu nota al final).

3. Que no ens retallin més l’educació i la sanitat. Retallar vol dir prioritzar, i no sempre és clar que les retallades s’estiguin fent a les partides més adients. Entenem que cal reduir despeses i és evident que cal millorar el funcionament de les institucions. No ens indignem per les retallades, sinó per la injustícia. Constantment veiem com ens retallen el nostre benestar mentre els polítics incorren en despeses innecessàries que dilapiden els nostres impostos. Ho veiem cada dia.

4. Que escoltin els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz. Ens diuen que cal incentivar el creixement i reduir les desigualtats. Però és clar que també cal reduir el deute. Com diu J.M. Lasierra, ateses les dimensions d’aquest deute, cal que la solució deixi de recaure en els treballadors. Hem d’exigir que els creditors paguin una part significativa del cost de la reducció del deute.

5. Que ens posem a treballar de veritat en la construcció d’Europa. Que pensem i creiem en la unió social i política d’Europa. No una unió basada en els diners, sinó la unió solidària dels seus ciutadans. Una unió no excloent, sinó basada en el respecte a la diversitat de les cultures, en l’estat del benestar, en la solució negociada dels conflictes i en el respecte als drets humans. L’Europa dels cafès de George Steiner, dels cafès on s’escriu poesia, es conspira i es parla de filosofia. Aniríem millor si algunes de les transferències (defensa, política exterior, medi ambient, recerca i d’altres) es fessin cap amunt, cap Europa, i no cap avall. Al segle XXI, Daniel Cohn-Bendit creu que haurem de buidar els Estats per a omplir Europa i les organitzacions mundials.

6. Que fem cas a savis i experts com en Joan Majó. En Joan Majó ens parla de la responsabilitat dels polítics, de que és urgent fer una reconversió del sistema productiu i de la necessitat que les persones formades, els enginyers, tornin al lideratge en les empreses. Com deia el pintor Antonio López ara fa dos anys, “habria que escuchar a los hombres de ciencia más que a los banqueros. Asi debe ser por el bien de todos“.

7. Que pensem que som uns éssers insignificants en mig de la buidor de l’espai, com deia Buckminster Fuller. Fuller insistia en remarcar que som passatgers de la nau espacial “Terra”. És una imatge que ens baixa els fums, ens fa veure el poc que som, i ens suggereix que hem de cuidar la nostra nau i que és bo que estem ben avinguts, per al nostre bé, com els astronautes a les seves naus. És un bon antídot contra la vanitat. Bucky Fuller va també inventar el terme “viviment” (livingry en anglès) en contraposició a armament, o “weaponry”. Deia que cal reconvertir les actuals capacitats tecnològiques de l’home, traspassant-les des de l’armament cap al viviment, cap un viviment avançat que reverteixi en tota la humanitat.

8. Que siguem valents en la lluita contra la corrupció. En Vicens Navarro proposa, per exemple, un increment de les partides pressupostàries destinades a prevenir i controlar el frau fiscal, tot millorant i incrementant les inspeccions fiscals. També proposa que es prohibeixin els productes financers especulatius i que s’instauri un impost sobre les transaccions financeres. Tan de bo, al cap de més de quaranta anys, poguéssim veure implantada la taxa Tobin!

9. Que fem cas a l’historiador Tony Judt. Judt ens animava a participar en el debat polític i ens va proporcionar les eines necessàries per imaginar una nova manera de governar-nos, una manera millor de viure. La visió de Tony Judt era la d’una Europa progressista i socialdemòcrata. Judt ens deia que la socialdemocràcia no és un concepte econòmic, és un concepte moral. Requereix confiança, perquè els meus impostos es faran servir per ajudar a altres. Deia que la socialdemocràcia és la millor de les opcions que tenim avui: l’Estat ha de fer coses que ningú faria i que són necessàries. Deia també que les societats son més governables quan son igualitàries i generen confiança social. Si no son igualitàries, els governs tendeixen a no actuar, abans que generar controvèrsies. I quan la confiança es desgasta, es molt difícil de recompondre-la.

10. Que aprofitem els nostres coneixements de ciència i tecnologia per a tenir cura del nostre planeta i per deixar un món digne als nostres néts i besnéts. Que siguem sostenibles amb el medi ambient. Que pensem en allò de “any nou, vida nova”, i, com diu en Federico Mayor Zaragoza, tornem a començar amb una cultura respectuosa amb la Natura i amb la Mare Terra i amb estils que curin els embolics i els greuges que li hem estat fent durant les darreres dècades. Com diu en Freeman Dyson, “Per desgràcia i fins ara, els moviment en defensa del medi ambient s’han concentrat en els mals causats per la tecnologia enlloc de fixar-se en les coses bones que aquesta encara no ha aconseguit”. Ens hi posem?

Bones festes!

Nota: Aquest article va ser escrit el 25 de desembre de 2012. Dos dies després, el 27 de desembre, ja coneixíem la composició del nou Govern de la Generalitat, i vam poder constatar que no tindríem cap Conselleria pels temes de ciència, recerca i tecnologia. El dia següent, 28-12-12, els diaris parlaven del nou govern però ni tan sols mencionaven aquests aspectes de ciència i recerca. De fet, en l’edició en paper del diari Ara del divendres 28 de desembre, les paraules “ciència” i “recerca” no apareixen.

 

 

 

Les bombolles, les crisis, la ciència i els nostres néts

dimecres, 21/11/2012

Bouzouki.jpg La setmana passada vaig assistir a una conferència d’en Bertrand Piccard. En Bertrand Piccard va ser el primer en donar la volta al món en globus, l’any 1999, sense aturades i en vint dies. És president de la fundació “winds of hope”, que vol lluitar contra els sofriments oblidats (sobretot els que afecten els nens) tot insistint davant els poders financers i els mitjans de comunicació.

Donar la volta al món en globus i en només vint dies, no és fàcil. Per a ser innovador cal arriscar-se. En tot cas, la perspectiva que un té des d’un globus al llarg de tres setmanes és molt diferent de l’habitual. Bertrand Piccard ens diu que va entendre el significat profund de la paraula sostenibilitat. En acabar, va iniciar el seu projecte d’impuls solar. Es va plantejar de construir un avió que pogués fer la volta al món sense gastar ni una gota de combustible. El seu és un avió que recull l’energia solar a les ales, però que també ha de poder emmagatzemar l’energia del dia per poder volar tota la nit sense aportació directa del sol. La versió actual del prototipus incorpora una munió d’innovacions tecnològiques, des de motors i bateries d’alt rendiment, sofisticats algorismes de control (un cop més, els algorismes i la informàtica) i nous materials i solucions estructurals de baix pes. Fins ara, l’avió de Piccard ja ha demostrat que pot volar dia i nit (26 hores seguides) i fa pocs mesos ha volat de Payerne a Madrid i a Rabat. Ha aconseguit diversos records mundials. Per exemple, ha estat el primer avió solar que ha volat més de 24 hores seguides. Al principi, al 1999, ningú creia en el seu projecte. Ara, Bertrand Piccard ha aconseguit un bon nombre de patrocinadors i ben segur que podrà assolir nous reptes. Però la idea de Bertrand Piccard i del seu soci André Borschberg no és pas la de revolucionar la industria aeronàutica, sinó la de construir un prototipus, un símbol. Una senyal per mostrar-li a Europa el que podria fer en el camp de les energies netes, si s’ho proposés. L’objectiu és simplement fer-nos reflexionar sobre el potencial de les energies renovables.

Les energies eòlica i solar són netes, és clar. Però l’energia solar fotovoltaica no sols és neta. Podríem dir que és pura i simple. És una conseqüència directa del que hem entès, al llarg del segle XX, sobre l’estructura atòmica. Sabem cóm fer que els fotons que ens arriben amb energia del sol entreguin els seus farcellets d’energia, els seus quants, directament als electrons sense cap part mòbil ni mecanisme. Molta gent ens ha preparat el camí: Henri Becquerel, Charles Fritts, Max Planck, Albert Einstein, Sven Ason Berglund, Russell Ohl i molts d’altres. Els darrers anys s’ha incrementat considerablement el rendiment dels panells solars i el seu preu ha baixat. Tenim cel·lules solars multiunió, d’arseniur de gal·li, que ja tenen un rendiment del 43%, quan l’any 2000 parlàvem només del 22%. Els projectes actuals de recerca poden arribar fins i tot a subministrar un 15% de la demanda d’energia a Espanya segons manifesta l’investigador Antonio Luque. Tot plegat, només aprofitant el sol que ens escalfa cada dia i les seves reaccions termonuclears de fusió. Per cert, a un amic meu li agrada citar la frase de Michael McClary: “Regar el camp amb aigua dessalinitzada amb energia de fusió nuclear és una idea molt antiga: S’anomena “pluja”…”. M’agradaria demanar als nostres polítics que inverteixin sempre en ciència, tecnologia i educació, tant si hi ha crisi com si no. Altres països prioritzen, i ho poden fer.

Ens trobem en una crisi econòmica mundial. En pocs anys hem passat de la bombolla a la recessió. Com que tot ha estat molt ràpid, ho recordem bé. Fa només cinc anys el diner era fàcil, tothom volia viure bé i s’endeutava. Els bancs oferien hipoteques per un valor més alt que el de la vivenda i a terminis de fins i tot 75 anys. La gent ho acceptava, veia bé el fet de passar l’herència del deute als seus fills. Volia viure bé el present, sense pensar massa en el futur dels seus fills. Però, viure el present per damunt de les possibilitats és fer crèixer la bombolla. I ja sabem què passa emb els globus quan s’inflen massa. Ens sembla que ja ho hem aprés, però malauradament el cert és que no. En Bertrand Piccard ens demana que comparem la bombolla que ara ha esclatat, amb la bombolla del medi ambient i de les ferides que estem fent al planeta Terra i a la natura. Volem viure bé el present, sense pensar massa en el futur dels nostres néts. De fet, la bombolla és molt més gran, però ens costa de veure-la perquè el procés és molt més lent. És una hipoteca que pagaran els nostres néts i besnéts. Estem generant una crisi immensa, i en sóm responsables cada dia. Només un detall: quan acabem les reserves de combustibles fòssils (això, probablement els nostres néts ho veuran) no tan sols ens caldrà canviar de model energètic, sino que haurem exhaurit les matèries primeres que ara ens permeten sintetitzar productes quimics per als medicaments i nous materials. Sostenibilitat és fer les coses amb seny, pensant que molts cops caldrà reduir el nostre nivell de vida si volem deixar als nostres besnéts un planeta com el que ara tenim. Sostenibilitat és pensar a molt llarg termini.

Què podem fer, nosaltres? Podem estalviar energia cada dia. Podem deixar el cotxe aparcat i usar el transport public. Podem fer-nos socis d’organitzacions per a compartir vehicles (“car sharing”). Podem començar a pensar en canviar el que tenim ara per un cotxe elèctric (o un híbrid endollable). Podem comprar fruites i verdures de producció local. Però a més, hi ha una altra idea que està sorgint amb força. És l’autoconsum. És un exemple paradigmàtic, conseqüència un cop més de la recerca en ciència i tecnologia. Hi ha restaurants i altres comerços que instal·len plaques solars per generar-se ells part de l’energia elèctrica que consumeixen. No volen pagar la factura elèctrica, que inclou el dèficit de tarifa. Algunes empreses s’hi han apuntat i ja ofereixen solucions claus en mà. La norma que ho ha de regular encara es troba en fase de tramitació, però molta gent ja es va passant a l’autoconsum perquè ha vist que és rendible, fins i tot sense cap tipus de subsidi ni prima. Segons José Donoso (UNEF), l’autoconsum serà la propera revolució energètica. Ens hi apuntem? Una noticia d’ahir mateix: davant les previsions d’un escalfament de fins quatre graus a finals del segle XXI, el mateix Banc Mundial recomana invertir més en fonts d’energia menys contaminants i augmentar l’eficiència energètica d’edificis i del transport. Ho farem? Pensarem en el diner fàcil a curt termini, o pensarem en els nostres néts i besnéts?  Com deia Gandhi, “sigues el canvi que vols al món”.

En Bertrand Piccard diu que la solució és més ciència i més tecnologia. És cert, però a cada nostra, un cop més ho hem fet a l’inrevés. Fa quaranta anys, les nostres empreses eren gestionades per enginyers. Ara, s’han anat buidant d’enginyers i omplint d’especialistes en guanyar diners. En Piccard ens explica que hem de tornar als científics i als enginyers. Els pobles que surten reeixits de les crisis són els que pensen en crear, innovar i produir (coneixement i productes). Són els que han tornat a omplir les empreses amb enginyers i científics, amb gent que entén els processos de producció i que dissenya el futur. Deixeu-me que citi el pintor Antonio López, en una entrevista d’ara fa dos anys: “habria que escuchar a los hombres de ciencia más que a los banqueros. Asi debe ser por el bien de todos”.

Repeteixo dues frases de la científica Eulàlia Martí, (pàgina 64 de l’Ara del dissabte 17 de novembre): “Un país no educat és un desastre de cara al futur. Si la ciència no existeix, les empreses no poden construir un país evolucionat. I el que s’ha fet els últims anys és una autèntica clatellada”. D’altra banda, als polítics els demanaria “Inversió en educació i en la formació dels educadors, serveis sanitaris mínims i inversió en recerca per garantir el progrés social”. No ens fan cas, però els governs intel·ligents són els que inverteixen en recerca…

I acabo amb una altra frase. És la d’en Martí Giné, de deu anys (Jo sóc de l’Ara, dilluns de novembre): “m’agradaria que la secció de Ciència fos més àmplia”.