Entrades amb l'etiqueta ‘tecnologia’

Tecnologia: per a qui?

divendres, 17/03/2017

M’agrada la definició que Enrique Lynch fa de tecnologia. Diu que és l’art de saber aprofitar les lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats. La tecnologia és hereva directa de la ciència, que és la que ens permet entendre aquestes lleis de la natura que després podrem aprofitar. Tenim llum a casa a la nit perquè hem entès el comportament dels electrons, i podem fer fotos amb el mòbil perquè hem descobert les lleis que regeixen la interacció entre fotons i electrons. La historia de la tecnologia és la nostra historia, la que ens va fer humans. La navegació a vela és tecnologia, i ho són els pergamins, les pintures prehistòriques, els llibres, l’art de cuinar, la bicicleta i quasi tot el que fem.

Però és molt fàcil trobar-se amb mals usos. Crec que fins i tot podem parlar de perversió de la tecnologia quan aquesta no s’aprofita per millorar la qualitat de vida i satisfer les necessitats dels humans en general. Deixeu-me que expliqui breument dos exemples d’aquest tipus de perversions, un de proper i un altre de llunyà (però no tant).

Recordo que fa temps es deia molt allò de “el client sempre té la raó”, perquè és (o era) clar que l’objectiu dels serveis ha de ser facilitar la vida dels qui els reben. Però, sorprenentment, això ha canviat. Podria parlar dels bancs, de les empreses operadores de comunicacions o de les elèctriques, però poso un exemple que he llegit fa pocs dies. La nova xarxa d’autobusos de Barcelona, amb les línies H i V, és força criticada. Molta gent diu, per exemple, que on abans anava amb un sol autobús, ara es veu forçada a anar amb dos, fent un canvi i perdent temps. El tema del transport públic m’és molt familiar, perquè un bon amic meu va fer la seva tesi doctoral (estic parlant dels anys 70) sobre l’optimització del recorregut dels autobusos. El problema, tecnològicament parlant, és clar. Es fa una enquesta, i es pregunta (a una mostra representativa de la gent de la ciutat que estem analitzant) a quins indrets van cada dia i a quins van més o menys sovint. Això permet tenir un mapa (que de fet és un mapa 4D, amb origen i final) dels interessos dels ciutadans. Després, tenint en compte el nombre total d’autobusos disponibles, s’optimitzen els recorreguts de manera que s’acabi donant el millor servei possible a la gent: es comença amb una estimació inicial de recorreguts, i aquests es van refinant en fases successives. Tot es basa en la quantificació del grau de satisfacció total que genera el conjunt de línies d’autobús, cosa que és fàcil de fer mirant per on passen i veient si recullen el que diu el mapa d’interessos. Ara, només cal anar modificant progressivament les línies d’autobús de manera que s’incrementi aquest grau de satisfacció total, i al final acabarem amb un disseny de transport urbà que ajuda la gent a viure millor. Doncs bé, quan ara fa un any vaig preguntar al Xavier, el meu amic, què opinava de la nova xarxa d’autobusos de Barcelona, la resposta va ser ben clara: segur que la nova xarxa empitjora el servei a la gent, perquè no s’ha dissenyat amb criteris de satisfer les necessitats dels usuaris, sino amb criteris de disminució de costos. De fet, aquests nous dissenys del transport públic són només un exemple, semblant al de les operadores de comunicacions o les elèctriques, del que podríem anomenar una inversió dels serveis. Es deixa d’oferir serveis que facilitaven la vida dels usuaris, i es passa a incrementar els beneficis (o reduir costos) dels qui els ofereixen. L’objectiu ja no són els clients sino els directius i accionistes. És el que moltes vegades veiem en els bancs i en empreses mal anomenades “tecnològiques”, que enlloc de crear tecnologia, tenen com objectiu vendre més i fidelitzar clients. Davant la pèrdua de l’ètica dels serveis i el delicte de no atenció als clients, molts experts diuen que la solució passa per la regulació i les sancions.

En tot cas, el problema de la inversió dels serveis no és res si el comparem amb el que passa a Àfrica. Només cal veure aquest mapa, esfereïdor, de la Terra a la nit, i adonar-se que Àfrica és a les fosques. La imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, mostra que només un 2% dels habitatges a zones rurals de Níger (i un 3% a les de Mali) tenen accés a l’electricitat. El percentatge d’electrificació a les zones urbanes d’aquests dos països és del 47% i del 42% respectivament. En Hans Rosling també ens recorda que al món, dues de cada 7 persones no tenen accés a l’electricitat, i que 5 de cada 7 disposen d’una potència elèctrica tan baixa que no els permet disposar de cap electrodomèstic. La despesa energètica mitjana per persona a Espanya és de un quilowatt, durant 16 hores al dia. Per a un Ghanès, és de 46 watts.

És clar que alguna cosa estem fent molt malament si, al continent que més creixement demogràfic té en aquests moments, no som capaços d’usar els avenços tecnològics que podrien garantir l’accés a l’energia i evitar els episodis de fam. Serem capaços de garantir les condicions necessàries, per exemple, per a que tota persona tingui accés a una sanitat i medicació dignes i per a que tothom surti de la pobresa energètica? Hi ha solucions enginyoses per a zones rurals aïllades, com els sistemes fotovoltaics i eòlics distribuïts (només cal cercar “off-grid photovoltaic” o “off-grid eolic” a internet). Si no s’utilitzen és perquè la tecnologia, als països del Sud, no s’utilitza per millorar la vida de la gent: acaba millorant la vida només d’uns pocs, dels qui s’enriqueixen amb l’espoli dels recursos que no són seus. Un cop més, davant la pèrdua de l’ètica i dels continuats delictes, la solució passa per la regulació, la persecució de les injustícies i les sancions, amb l’objectiu que les solucions tecnològiques existents arribin a la gent que les necessita.

El més trist d’aquests inicis del segle XXI és que, tot i tenir els mitjans que ens poden permetre viure millor, com a humanitat no som capaços de definir uns mínims objectius que ens garanteixin la nostra pervivència, amb pau i dignitat, uns quants segles més. No anem bé. Cal prendre decisions i actuar a nivell local, però en aquest marc de globalització que ens ha regalat internet, és imprescindible establir mecanismes efectius de regulació a nivell planetari que impedeixin l’enriquiment d’uns pocs mentre la resta es va empobrint. La tecnologia no pot acabar beneficiant només a uns pocs. Ha de ser per a tothom, satisfent necessitats i ajudant tots els habitants de la Terra a viure millor. Perquè la situació és cada cop més preocupant, i l’alternativa pot acabar essent el suïcidi com a espècie. Potser que ens ho fem mirar.

Per cert, en Salvador Sabrià diu que poques persones hi deu haver que no coneguin algú del seu entorn, preferentment una persona gran, a qui li hagin intentat colar un contracte d’una companyia elèctrica o de gas. I diu que segur que sense rascar gaire és fàcil localitzar entre els pròxims alguna persona que ha tingut problemes amb els subministradors d’aquests serveis.

El rapte de la tecnologia

dijous, 29/09/2016

Fa temps vaig assistir a una conferència on es parlava de l’anomenat streaming, la transmissió en flux de dades que ens permet veure vídeos i pel·lícules sempre que volem i sense haver de baixar-les d’internet. És un tema apassionant. Qui ens havia de dir, fa deu o vint anys, que podríem accedir a infinitat de vídeos en plataformes com YouTube i similars?  Com és que els podem veure en temps real en els nostres ordinadors i mòbils?  Com es fa per comprimir i enviar la informació?  Quina qualitat té? Com es poden superar, sobre la marxa, les baixades constants de velocitat que pateix la xarxa?  Quins avenços podem esperar, els propers anys, en aquest tema que encara és obert des d’un punt de vista científic i tecnològic? Doncs bé, la conferència va començar, i les meves expectatives van caure per terra en menys de trenta segons. No ens van explicar el per què de res. Durant quasi una hora, ens van parlar de plans de negoci i de com fer diners amb aquestes noves tecnologies d’enviament de vídeos per flux de dades.

Per desgràcia, aquest no és un cas aïllat. És cert que els avenços accelerats de les darreres dècades han contribuït a que moltes coses del nostre entorn siguin difícils d’entendre i explicar: era molt més fàcil comprendre el funcionament d’una màquina de tren de vapor que saber què fa en cada moment un telèfon mòbil. Però també és cert que les fonts bibliogràfiques i audiovisuals que expliquin bé i de manera entenedora el funcionament dels nous invents són escasses. I no parlem de les explicacions dels seus fonaments científics.

El problema, m’atreviria a dir, és que el discurs científic i tecnològic ha estat segrestat per gent que no són del camp. Es parla molt de tecnologia (menys de ciència) però amb una visió més aviat economicista i a vegades catastrofista. La tecnologia es veu com una oportunitat de negoci i també com una font de deshumanització. Per a mostra, una paraula que s’està posant de moda: bioeconomia (o com fer diners amb el que és biològic). Ni les empreses dites “tecnològiques” són habitualment punteres en innovació, ni els anomenats “tecnòcrates” han estudiat ciència i tecnologia. Es dóna la paradoxa que molts dels que parlen de tecnologia en els mitjans de comunicació no la entenen, mentre que bastants dels bons estudiants en ciència i tecnologia que surten de les nostres Universitats acaben trobant feina a l’estranger en empreses que sí que valoren la veritable formació tecnològica. No sols no estem interessats en saber tecnologia (com i perquè funcionen els nostres ginys) sinó que estem canviant el significat de la paraula. En aquest escenari de rapte i segrest del discurs, he de reconèixer que algunes vegades em sento estranger en el meu propi àmbit…

Per sort, encara hi ha gent que s’interessa per explicar com són les coses, com funcionen i per a què les podem utilitzar. Tenim bons llibres de divulgació científica, i a internet podem trobar vídeos de conferències meravelloses, com aquests col·loquis sobre fotografia de l’Acadèmia francesa de ciències o com molts altres. Són petits espais per al saber en un món d’interessos econòmics on tothom ens vol vendre alguna cosa, on l’objectiu és fer diners i on ens hem de defensar constantment dels qui ens volen fidelitzar. M’agrada, en canvi, quan veig gent que creu que la tecnologia és només una eina i que treballa amb l’objectiu de construir un món millor. M’agraden les empreses que fan drons per detectar mines i salvar vides, i m’agrada la MwangaBora dissenyada per Evans Wadongo. Són invents fàcils d’entendre, que no amaguen res.

Per cert, la Milagros Pérez Oliva diu que s’observa preocupació a les cúpules financeres pel deteriorament de la imatge de la banca, però que la gran estafa de les preferents explica molt bé les causes d’aquest deteriorament.

Hem de ser més humans?

dijous, 2/06/2016

Crec que tots contestarem que sí, a aquesta pregunta. Però immediatament ens ve al cap un dubte: què és ser més humans?

Fa uns mesos vaig anar a una exposició justament sobre aquest tema, i en vaig sortir una mica desconcertat. Segons els seus organitzadors, l’exposició explorava els possibles camins de futur de la nostra espècie, des de les tècniques de reproducció assistida i els experiments incipients en biologia sintètica fins a la possibilitat de perpetuar-nos a través de l’àmbit digital. Deien que les nostres vides estan condicionades i definides per una “revolucionària confluència de nous camps científics i tecnològics”, i es plantejaven preguntes com si ens hem de millorar nosaltres mateixos o hem d’intentar modificar els nostres descendents, o si ens acostem a una singularitat d’una hibridació home-màquina.

La veritat és que no vaig entendre res. Vaig tenir la impressió que es parlava molt de ciència i tecnologia, però justament des d’una perspectiva llunyana a la ciència. Perquè és impossible plantejar-se quines maneres tenim de fer-nos més humans si abans no definim el concepte de “ser més humans”. Jo em quedo amb el que diu l’Eudald Carbonell, per exemple. Eudald defineix una sèrie de reptes de cara culminar el procés de socialització de l’espècie, i ho fa pensant en el planeta i en l’univers que l’envolta, entenent la planetització no com un procés de globalització, sinó com un procés natural en què la intervenció humana prioritza la nostra consciència d’espècie i l’autoconsciència com a planeta. Serem humans quan l’atzar sigui substituït per la lògica. No es tracta de ser més humans, sinó simplement de ser humans, perquè encara no ho som. L’Eudald Carbonell continua dient que fer-se humà és un procés, i que vol dir tenir consciència crítica d’espècie. Integrar la diversitat. Convertir el progrés conscient i l’evolució responsable en una línia traçada de forma lògica. Substituir l’atzar per la lògica, i que nosaltres siguem els responsables de la nostra pròpia evolució.

Fa poc, en una entrevista, Amin Maalouf deia que som en una situació paradoxal: no anem enlloc perquè no sabem cap on anar. Deia que som al volant de la màquina més sofisticada que mai ha existit, però no sabem quin és el camí. Davant les identitats de trinxera i dels discursos que separen, la medicina que proposa Maalouf és la del pensament, la cultura i la literatura.

M’agraden aquestes idees. Som al volant d’una gran màquina però anem perduts perquè no sabem el camí. I encara no hem après que fer-nos més humans vol dir prioritzar la nostra consciència d’espècie, el respecte als drets humans i l’autoconsciència com a planeta. De fet, igual que un bon indicador de l’estat de desenvolupament d’una societat és l’estat de les seves presons, una mesura de si hem avançat gaire en el camí de fer-nos més humans són les condicions de vida dels més desemparats a la Terra (la imatge de dalt és d’aquesta pàgina web).

Només cal obrir els ulls per adonar-nos que encara no som humans. I cal vigilar molt per no acabar fent-nos massa post-humans mentre deixem de ser humans, com deia fa poc l’Ernesto Hernández Busto.

——

Per cert, en Josep Maria Esquirol creu que les persones que pensen, en general, donen peu a una societat millor i faciliten una societat en la qual el camí cap a les formes de justícia i generositat és més elevat. Diu que necessitem bons metges i bons mestres.

Por a la ciència i ciència contra la por

divendres, 22/04/2016

Volia parlar d’altres coses, però llegint el diari he canviat d’opinió. Reconec que les actituds negatives envers la ciència i la tecnologia em remouen. Per exemple, a la crònica de la conversa entre l’escriptor portuguès Gonçalo Tavares i el novel·lista Juan Tallón al Festival MOT, llegeixo que “els dogmes de la tecnologia i l’economicisme, junts, imposen la rapidesa, l’eficiència i la utilitat com a valors dominants”. Segur que la tecnologia imposa alguna cosa? La frase segurament és certa pel que fa a l’economicisme, perquè és una manera de veure el món. Però la tecnologia i la ciència són mitjans essencials per entendre aquest món tan complex en el que vivim, mitjans que no podem deixar de banda. Cal tenir cura, perquè és molt fàcil condemnar la daga enlloc de fixar-se en el braç que la clava.

Comparteixo l’opinió de Gonçalo Tavares quan diu que la literatura és per damunt de tot un mitjà per entendre el comportament humà. Només afegiria que la mateixa literatura és un sistema tecnològic que opera sobre el cervell i els costums d’escriptors i lectors, perquè la literatura és tecnologia, com crec que ja deia en Walter Benjamin. En el món actual tot és imbricat, i decidir què no és tecnologia pot arribar a ser molt difícil. Però en tot cas no crec que serveixi de gaire res, perquè el que sí és clar és que la tecnologia no imposa cap valor dominant. Els únics responsables som nosaltres, que la podem usar amb criteris de rapidesa, utilitat, poder i domini o bé amb criteris de serenor, tolerància i sostenibilitat. És cert que, com diu Gonçalo Tavares, amb velocitat no hi ha memòria possible, i que sense memòria l’horror del passat es pot tornar a repetir. Però justament crec que cal promoure aquest ús lent, reflexiu i responsable d’internet i les noves tecnologies, amb la idea que internet pot ser una molt bona eina per aprendre i reflexionar amb esperit crític i temps per sedimentar les notícies. El futur passa probablement per l’ús lent i reflexiu de les noves tecnologies.

Intueixo que moltes de les crítiques que es fan a la tecnologia i a la ciència es fan des del desconeixement, perquè el desconeixement crea mites i els mites són bons fabricants de por i rebuig. És una pena. Ens caldrien molts més científics de lletres (així és com en Javier Sampedro va batejar l’Oliver Sachs), i hauríem de tenir molts més escriptors i humanistes interessats per la ciència i la tecnologia. En José Miguel Mulet explica que la por a la ciència sempre ha estat present d’una forma o altra en la societat, tot citant l’obra de filòsofs com Paul Feyerabend. Mulet pensa, en canvi, que la tecnologia és al servei de l’home perquè sempre s’ha desenvolupat en funció de les idees humanes, amb l’objectiu de viure millor. I si és una obra nostra, el millor que podem fer és entendre-la. Com explica en Jorge Wagensberg, és impossible fer una anàlisi crítica del que passa al món sense uns mínims coneixements de ciència i tecnologia, de la mateixa manera que ens serà difícil entendre qualsevol cultura sense saber el seu idioma.

No hem de tenir por a saber. El coneixement, la lectura assossegada, les ganes de saber filosofia, ciència, tecnologia, i humanitats i el gaudir de les arts són sempre positius. Però és més. La ciència ens pot ajudar a sortir d’aquest estrany món convuls i en transició en el que ens ha tocat viure. El prestigiós científic Freeman Dyson, al seu llibre “Sun, Genome, Internet”, suggereix que tenim tres tecnologies que avancen ràpidament (l’energia solar, l’enginyeria genètica i internet) que juntes tenen el potencial de crear una distribució més equitativa de la riquesa del món i de fer-nos més humans.

I la ciència ens ajuda contra la por. Perquè crec sincerament que el missatge de les amenaces terroristes és un parany en què no hem de caure. Aquí a casa nostra no ens cal més seguretat, perquè el lloc on és més probable que hi hagi el proper atac terrorista no és pas a prop nostre. Mireu la imatge de dalt (que he tret d’aquesta web). És un gràfic de la probabilitat (risc) de mort als paisos occidentals per diverses causes. De veritat penseu que, mirant bé el gràfic, hem d’invertir milions i milions d’euros en seguretat? La ciència ens ofereix la possibilitat de viure i decidir en base a la quantificació de les probabilitats. Si cada matí, quan sortim de casa, pensem en aquest gràfic de riscs, tal vegada tindrem menys por del terrorisme, demanarem menys seguretat, i en canvi demanarem que els diners de la necessària reducció de despeses en armament és reinverteixin en sanitat, educació, recerca i sistemes energètics sostenibles que acabin deixant un món millor als nostres néts.

———

Per cert, la Silvia Federici diu que el món és summament pervers i que això li provoca una angoixa terrible. Però diu: “quan em sento deprimida penso que avui naixeran nens i nenes, i què els direm que vam fer? Els espera tota una vida, i s’ha de fer alguna cosa”

El cercle dels arbres de la vida

dimecres, 24/02/2016

Aquí teniu una imatge que resumeix bona part del que sabem sobre la vida a la Terra i sobre els nostres orígens. És el cercle dels arbres de la vida, l’arbre de totes les filogènies de la matèria viva, el gràfic de l’evolució que durant milions d’anys ha anat donant lloc a més i més espècies vivents, amb colors que representen la seva major o menor diversitat. És el resultat d’una llarga investigació que Cody E. Hinchliff i altres investigadors han publicat als Proceedings de la National Academy of Sciences dels Estats Units, i que no em puc estar de dir que trobo fascinant. Aquí teniu l’article científic i aquí podeu trobar una presentació que mostra el cercle de la imatge amb millor qualitat. De fet, l’arbre és una estructura oberta i en constant evolució perquè els científics poden anar proposant millores i refinaments cada dia, com explica la pàgina del projecte. Fins i tot us podeu baixar els fitxers que conformen aquest arbre gegantí.

Cody E. Hinchliff i els seus companys han pogut barrejar un total de 484 filogènies existents en base a generar un graf d’alineació dels arbres. El cercle final de la vida inclou 2.339.460 nodes fulla (extrems de l’arbre que toquen el cercle, que corresponen cada un d’ells a una determinada espècie viva coneguda i que es mostren uniformement repartits en tot el cercle) i un total de 229.801 nodes interns que corresponen a bifurcacions que veiem dins del cercle i que representen espècies que en el seu moment van donar lloc al naixement de noves espècies vivents. L’important, en tot cas, és que els autors són els primers que han aconseguit aplicar un procés eficient i automàtic per a agrupar els diferents arbres (parcials) fins ara publicats en un únic arbre de la vida, i que ho han fet de manera que tot plegat es pugui anar perfeccionant a mesura que sapiguem més coses. Perquè si és cert que hem donat nom a uns 2,3 milions d’espècies vivents, també és cert que els biòlegs creuen que el nombre total d’espècies és de l’ordre dels 8,7 milions. Tenim feina per estona…

La imatge de sota mostra una ampliació d’un tros del cercle, el que estaria entre les sis de la tarda i les nou de la nit si pensem en les direccions d’un rellotge. Nosaltres som el punt vermell, mentre que el punt blau al centre és el primer organisme viu de la Terra, que segons l’actual consens, va ser únic. L’arbre, vist així, és el nostre arbre genealògic per excel·lència, l’arbre que ens explica els nostres avantpassats primats, mamífers i fins i tot no vertebrats fins arribar a l’origen de la vida. Quan pugem per l’arbre trobem un primer punt groc que era primat, però després passem pel segon punt groc dels nostres avantpassats amfibis. I el tercer punt groc correspon a una espècie extingida que va evolucionar a la vegada cap els vertebrats i mamífers i cap els fongs. Parlant en termes de rellotge, els vertebrats del cercle de la vida es troben entre les 8 i les 9, mentre que entre les 9 i les 3 tenim els cucs i els insectes, aràcnids i crustacis, que representen moltes i moltes espècies. Els bacteris són entre les 3 i les 4, les algues entre les 4 i les 5 (aproximadament) i després ja venen les plantes, els arbres i els fongs. En tot cas, si pugem per l’arbre genealògic del cercle de la vida sempre arribarem finalment al punt blau, origen de tot.

Una de les coses que permet fer aquest cercle de la vida és definir una mesura per saber si dues espècies determinades són molt diferents o no. En paraules més precises, ens permet definir una distància entre espècies. No és difícil, perquè ho podem fer de la mateixa manera que ho faríem a l’arbre de la nostra família. Quina relació tinc amb la filla de la neboda del germà de la meva àvia? Una cosa que puc fer, si ho vull saber, és pujar pel meu arbre genealògic fins arribar a un antecessor comú. En el meu cas, he de pujar tres nivells per l’arbre genealògic (fins als besavis), perquè és fàcil veure que la  filla de la neboda del germà de la meva àvia comparteix amb mi algun dels besavis o besàvies. Després de pujar tres nivells fins als besavis, he de tornar a baixar dos nivells fins la neboda del germà i un nivell més per arribar a la seva filla. Puc afirmar que la meva distància genealògica amb la filla de la neboda del germà de la meva àvia és 6 perquè he hagut de pujar tres nivells i baixar-ne tres, i 3+3=6. En canvi, la meva distància genealògica amb el germà de la meva àvia és de 3+1=4. Doncs bé, el mateix passa amb el cercle de la vida. Per exemple, a la imatge de sota, si volem podem mesurar la distància entre els humans i un determinat tipus de fongs (el punt verd que toca el cercle). He de pujar per l’arbre a partir del punt vermell i anar comptant nodes interns de l’arbre mentre passo els punts grocs. Quan arribo a l’antecessor comú dels humans i fongs (punt groc més proper al centre del cercle), continuo comptant i vaig baixant pels punts verds fins arribar al meu destí. El bonic de tot plegat és que el camí és únic i que es tracta d’una distància estructural, que només depèn dels moments en els que una determinada espècie va divergir donant lloc a una nova espècie o a una nova branca de l’arbre. I, de fet, i en resum, no som gaire diferents dels fongs…

Per cert, la Judith Carrera diu que cal que ens qüestionem si la velocitat i la constant novetat són els únics motors del progrès. I diu també que no hem de deixar mai de preguntar-nos quin tipus de tecnologia volem i per a què la volem.

La curiositat

dijous, 4/06/2015

La Theresa Willingham diu que tots naixem curiosos, ho explica en aquesta conversa TED. Els infants no paren. Ho volen tocar, tastar, olorar i explorar tot. Després, a mesura que es fan grans, perden la innocència i deixen de banda la curiositat. En pocs anys, els nens passen de l’entusiasme i les constants preguntes a l’apatia i el desinterès. Segurament hi ha raons biològiques, però la família, la societat i l’educació també hi fan alguna cosa. Els nens creixen, van aprenent les habilitats que els han de servir per viure en aquest món tan complex, però també van apagant la seva curiositat. És molt fàcil desincentivar la seva curiositat innata, sobretot quan estem cansats i ens empipa que insisteixin i preguntin tant.

Però el cert és que la curiositat genera creativitat. La curiositat és el combustible que mou els avenços en qualsevol camp, sigui social, polític, literari, artístic, científic, econòmic, tecnològic, mèdic, històric o qualsevol altre. Si fem cas al que ens diu la Theresa Willingham, hem de treballar per mantenir la nostra curiositat i per exercitar l’esperit crític, intentant potenciar en nosaltres el que volem que els nostres nens no perdin. Tot el que ens envolta és un motiu per la curiositat i per a fer-nos preguntes. Què és la vida? D’on surt el nostre instint de supervivència? Per què és blau, el cel? Cóm és que poden guardar informació, els llapis de memòria? Què és el que fa que puguem enviar-nos fotos des del telèfon? Per què, en temes d’energia i canvi climàtic, no fem cas als científics? Per què hi ha fam al món? Per què hi ha comerç d’armes? És fiable, el que llegim i escoltem? I així, fins l’infinit.

En canvi, un estudi recent fet a Suïssa mostra que el 45% dels nois i el 70% de les noies que comencen l’ensenyament secundari se senten poc estimulats per part dels seus professors pel que fa al seu interès per la tecnologia. El trist de tot plegat és que la manca d’estímuls talla les ales de la curiositat i moltes vegades porta cap a l’apatia i el desinterès. I a casa nostra no som pas diferents. Els adults hem perdut la curiositat dels infants, ens fem poques preguntes i acabem tenint un baix interès per disciplines com la filosofia, la ciència i la tecnologia. Vivim enganxats a la tecnologia però sense voler-ne saber res, com si fos màgia. I, com diu en Jorge Wagensberg, és impossible viure amb esperit crític en aquest món tecnològic si no el volem entendre. El fet és que la situació a Espanya pel que fa a la visió social en temes de ciència i tecnologia és preocupant (i a Catalunya segurament també, encara que no he trobat dades concretes). Els resultats d’una recent enquesta feta per la FECYT són ben explícits. Més del 27% dels enquestats creuen que el Sol gira al voltant de la Terra, i més d’un 40% pensen que els primers humans van coexistir amb els dinosaures. L’enquesta es va fer fa només cinc mesos.

La Theresa Willingham ens diu que el que cal és una generació de gent que hagi crescut fent-se preguntes i cercant respostes, gent que no tinguin por de fer-se mal ni de caure o fallar, gent que cregui que la curiositat és la seva forma de vida.

Per cert, en Miquel Puig diu que els polítics han d’estar disposats a defensar el ciutadà dels interessos del capital. Diu que de fet, d’això va la política.

El que no sabem i el que sabem que no

dijous, 8/01/2015

Aquests dies tothom parla del que tindrem i del que sabrem l’any 2015. Els mitjans de comunicació van plens d’anàlisis i prediccions. Suposo que imaginar el que sabrem i el que ens pot passar ens tranquil·litza perquè així ens fem la il·lusió que ho tenim tot més controlat. Necessitem saber. Veiem prediccions meteorològiques i econòmiques, tenim horòscops i fem càbales sobre el futur polític. No sempre ho encertem, després ja vindrà el que no esperàvem, com diu la Carme Colomina. Però, encara que tot això ja ho sabem, fa poc vaig sentir una frase que em va sobtar. Un amic, tot parlant, va dir: els científics ho sabeu tot!

El cert és que no sabem res. Després de l’optimisme de Laplace i de molts altres científics del segle XIX, la ciència actual és molt més realista i sap de la seva ignorància. Ja fa molts anys, quasi cent, els científics van redescobrir el sentit profund de la frase que Sòcrates havia formulat fa 2400 anys. Només sabem que no sabem res. Tan sols hem descobert algunes lleis i regularitats de l’Univers. No entenem els misteris de la vida, no entenem el per què de la fletxa del temps, no sabem què és la matèria ni d’on surt la força de la gravetat. Les grans preguntes, moltes d’elles a cavall entre la ciència i la filosofia, són misteris, caixes tancades que no podem obrir. Erwin Schroedinger deia que la ciència autèntica assumeix els forats dels àmbits no explicats, i no els vol omplir. I Einstein ens advertia sobre la caducitat de les teories científiques. La ciència actual sap de les seves limitacions i és més propera a la filosofia que la de fa un o dos segles. Com diu Adela Cortina, en les èpoques de més progrés la filosofia ha treballat colze a colze amb les ciències, i ha estat aquesta fecundació mútua entre filosofia i ciències el que ha generat el millor saber. Diu també que quan la filosofia ignora els avenços científics es perd en buides elucubracions, mentre que les ciències que ignoren el marc filosòfic perden sentit i fonament.

Sabem alguna cosa de la interacció entre matèria i energia, i podem fer fotos i vídeos amb el telèfon mòbil gràcies a l’efecte fotoelèctric que ens va saber explicar Albert Einstein. Podem enviar naus a Plutó i a alguns asteroides i cometes gràcies a Kepler i Newton. Podem fer prediccions econòmiques, meteorològiques i del comportament social a curt termini gràcies als nostres minsos coneixements estadístics i dels sistemes dinàmics. Però no sabem l’estructura de la matèria, no entenem ni la nostra ment ni el fenomen de la consciència, no entenem el fenomen del dormir, i ni tan sols sabem gaire cosa del que feien els nostres avantpassats de fa 2200 anys. En tot cas, el que és clar és que el rendiment que ens han donat les poques lleis i regularitats que hem descobert ha estat miraculós. El poc que sabem ens permet fer ginys amb els que si volguéssim podríem viure millor. Són els sistemes per a captar les energies netes de la natura, són les noves tecnologies mèdiques, és internet i la xarxa global d’informació i comunicació, i tants d’altres. Ha estat el miracle dels pans i els peixos, l’explosió tecnològica que veiem conviure amb l’actual i obligada modèstia científica. La tecnologia beu de la ciència, mentre la ciència s’ha de mirar en la filosofia per aprendre a moderar-se.

Quan alguna teoria científica ens diu que X és la causa de Y, no sempre ens ho hem de creure: poden arribar noves teories amb noves interpretacions. Però quan la ciència ens demostra que alguna cosa no pot ser, és clar que no ho és. Mentre les explicacions de les teories poden ser caduques, les demostracions del que NO pot ser són perdurables, perquè desmenteixen mites. La ciència ja n’ha desmentit molts, dient-nos que NO. Desprès de Copèrnic, Kepler, Galileo i Newton sabem que la Terra no és al centre de l’Univers (per cert, on és el centre?). Sabem que els alquimistes cercaven una quimera i que les reaccions químiques no poden fabricar or. Sabem que mai arribarem a viure sense riscs i ben protegits de les catàstrofes. Sabem que no som infinits perquè res ho és, i sabem que som limitats en espai i temps. No és cert, com ens explica en Daniel Closa, que en lluna plena neixin més criatures i és fals que l’aigua de la pica gira al revés a l’hemisferi sud. Però probablement, qui va trencar més mites va ser en Kurt Goedel. Fa 84 anys va enunciar el seus dos teoremes, el segon dels quals diu que cap sistema consistent no es pot usar per demostrar-se a si mateix (el primer diu que en qualsevol formalització consistent de les matemàtiques que sigui prou forta per definir el concepte de nombres naturals, es pot construir una afirmació que ni es pot demostrar ni es pot refutar dins d’aquest sistema). En d’altres paraules: NO existeix la perfecció en matemàtiques, perquè tot sistema matemàtic conté afirmacions que ni es poden demostrar ni refutar. Kurt Gödel va enfonsar de cop tots els intents de construir teories matemàtiques racionals i completes, com el programa de Hilbert i els treballs de Bertrand Russell en els seus Principia Mathematica, i va fer caure dels núvols a molts científics. Probablement, va dir el NO més important de tot el segle XX.

Hi ha una cosa ben segura: al final de 2015, no sabrem quasi res. Però, en canvi, tot fent camí, hem pogut anar sabent que molts mites són falsos i molts grans projectes no poden arribar a bon port. Això és la ciència.

Per cert, mai he entès els titulars dels diaris i les seves classificacions. Per què trobem els temes de ciència i tecnologia a l’apartat de societat, en un calaix de sastre que comparteixen amb l’avortament i la llei mordassa?

La riquesa dels triangles

dimecres, 1/10/2014

On és el centre geomètric de Catalunya? Quin és el centre d’un triangle? Hi ha preguntes que semblen fàcils però que no ho són. En Clark Kimberling, matemàtic i compositor musical, ens explica part de la història dels triangles. Diu que fa molt i molt temps, algú s’ho va preguntar. Tot pensant, va dibuixar un triangle, i també hi va marcar les rectes que surten de cada un dels tres vèrtexs i passen just pel mig del costat oposat. Va quedar sorprès en veure que les tres rectes passaven per un punt. Va repetir l’experiment amb un altre triangle, i va observar el mateix comportament. Després de fer-ho amb un tercer triangle, ho va explicar als seus amics, que també ho van provar. Tothom que feia l’experiment, trobava el mateix resultat. Fos quin fos el triangle, sempre hi havia un punt màgic pel que passaven els tres segments rectes que unien els vèrtexs amb els punts centrals de les arestes oposades. Tal vegada era una manifestació del poder diví. De fet era una propietat ben senzilla que permetia trobar el centre de qualsevol triangle.

Segles més tard, algú va demostrar que això era sempre cert: les tres mitjanes (rectes que surten de cada un dels tres vèrtexs i creuen pel mig el costat oposat) passen sempre per un punt dins del triangle. Qui ho va demostrar, va trobar una de les propietats intrínseques de tot triangle. El punt va ser batejat com baricentre o centroide. Es va veure que aquest punt, el baricentre, és també el centre de massa del triangle. Si retalleu un triangle qualsevol en cartolina i el pengeu d’un fil, el triangle només us quedarà horitzontal si el pengeu pel baricentre. I, si el pengeu d’un dels seus tres vèrtexs, la línia vertical continuació del fil serà justament una de les mitjanes, de manera que si pinteu aquesta vertical damunt el triangle i ho repetiu pels altres dos vèrtexs, el punt intersecció serà un cop més el baricentre o centroide. Agafeu el triangle de cartolina i pengeu-lo per qualsevol punt: la línia vertical continuació del fil passarà per aquest punt màgic que els nostres avantpassats van anomenar baricentre. En aquesta web teniu una aplicació interactiva en la que podeu anar movent la posició dels tres vèrtexs del triangle i veure com es modifiquen les mitjanes i el baricentre.

Però aviat es va veure que el baricentre no era l’únic candidat, i que tenia bastants competidors per al títol de centre del triangle. Van aparèixer l’incentre, el circumcentre i l’ortocentre. I molts més. De fet, hi ha infinits punts que podem considerar que són el centre d’un determinat triangle (vegeu Nota al final). Els triangles són una mica com la política: perquè hi ha tants polítics que diuen que són de centre?

L’any 1994, en Clark Kimberling va començar un projecte inèdit. Va recopilar i posar a la web totes les propostes de centres de triangles que s’havien fet. L’afició de Kimberling pel col·leccionisme de centres no ha defallit. La seva enciclopèdia dels centres dels triangles ja conté (a data d’avui, perquè va creixent) un total de 6091 definicions, cada una acompanyada de les seves propietats i formules. La podeu consultar aquí.

Hi ha qui diu que les matemàtiques són avorrides i que a la geometria li manca la riquesa del llenguatge, de la literatura i de la poesia. Però els humans hem estat capaços d’inventar i proposar més de sis mil maneres diferents de calcular el centre d’una figura tan senzilla com és un triangle. Els triangles, tan poc sofisticats com semblen, amaguen una immensa diversitat. I de fet, encara que no ho sembli, la geometria és una font de conceptes opinables. Podríem tenir llargues converses i polèmiques sobre quin és el centre més adient, en un triangle (o a Catalunya). El cert és que la creativitat humana no té límits: pot abastar tant les paraules com els triangles.

Alguns científics pensen que tot l’Univers, tota la matèria i nosaltres mateixos, no som més que geometria. No sé si algun dia ho arribaran a esbrinar, els nostres descendents. Però la idea és captivadora, i dóna per molt. Els humans, a més d’agregats biològics, seriem agregats geomètrics racionals que s’interessen per les arts, la música, la poesia, … i pels més de 6000 possibles centres d’un objecte geomètric tan senzill com és el triangle.

Per cert, el pressupost de recerca que proposa el govern espanyol pel 2015 creix un 4,8% i arriba als 6.395 milions d’euros. Sembla una bona notícia. Però la lletra petita diu que el pressupost de recerca civil només creix un 1,3%, mentre que el pressupost de recerca militar s’incrementa en un 43%. No cal dir res més.
____________________________

NOTA: Els geòmetres parlen de les funcions de centre de triangle, i expliquen que per a cada possible funció existeix un centre diferent de cada triangle. Les funcions de centre de triangle depenen tant de les longituds dels tres costats com dels tres angles, i donen les coordenades trilineals del “seu” centre en funció d’aquests valors.

Els nius i els mòbils

dimecres, 26/03/2014

Niu_Hornero.jpg En què s’assemblen els nius dels ocells i els nostres mòbils?

Sabem que, amb la tecnologia, podem construir objectes per a satisfer les nostres necessitats. El coneixement, les eines i les tècniques que inventem ens ajuden a controlar la natura i a adaptar-nos a l’entorn. Fa segles, els humans tenien la roda i poca cosa més. Després, el creixement accelerat que va començar amb la revolució industrial ens ha portat els mòbils i molts d’altres ginys. Però, què en dieu, dels nius? Els ocells els construeixen per a satisfer les seves necessitats, per a poder incubar els ous i per a protegir els nounats. Salvant les distàncies, crec que hi ha una semblança entre els nius que fan els ocells, els ruscs de les abelles i els ponts, cases, avions i mòbils que construïm nosaltres. Tots són construccions que ajuden als seus fabricants a viure millor,  siguin abelles, ocells o humans. Nosaltres dissenyem els nostres mòbils, l’evolució ha dissenyat els nius. Ho ha fet amb prou flexibilitat per a que els ocells sàpiguen construir solucions imaginatives com la que veiem a la foto de dalt (que podeu trobar en aquesta pàgina web: és un niu de “hornero” o “fumarius rufus”).

Els productes de les tècniques animals, siguin nius o ruscs, formen part de la natura igual que els seus constructors. I nosaltres, també som natura? Els nostres ginys, ho són?

Enrique Lynch comentava fa poc el darrer llibre de Hans Blumenberg, un recull de texts publicat en alemany l’any 2009, només tres anys desprès de la seva mort. En aquest llibre, “Historia del espíritu de la técnica, Hans Blumenberg es pregunta si els invents i els productes de la tècnica no haurien de ser considerats com part de l’obra de la natura. Diu que la tècnica és part del desenvolupament natural del cos humà, i pensa que és natura de la mateixa manera que nosaltres som natura. La tècnica, segons Blumenberg, és un dels mitjans que tenim els humans per a re-interpretar-nos i per autorealitzar-nos.

M’agrada aquesta perspectiva. La tècnica no és, com pensava Heidegger, una tenalla que impedeix el coneixement veritable del que hi ha. No és quelcom d’indesitjable i pervers. Som natura, i el que construïm també ho és.

La proposta de Hans Blumenberg és un bon antídot contra la vanitat i el nostre deliri. No som més que petits éssers que fan el que poden per adaptar-se a la natura i per aprofitar-la. Què pensaran de nosaltres els humans de l’any 6000, si la humanitat encara sobreviu? Probablement veuran els nostres mòbils com ara nosaltres veiem les destrals dels pobladors del Paleolític, i no els trobaran gaire més sofisticats que els nius dels ocells.

Tant de bo aquesta idea que els productes de la tècnica són part de l’obra de la natura serveixi per a dignificar la tecnologia i per ajudar a que la ciència i la tècnica siguin considerades part essencial de la cultura. Tots ens aprofitem dels mòbils i dels nous ginys que van apareixent, però ja ens sembla bé que algunes noticies de ciència i tecnologia surtin a la secció de “societat” dels diaris…

Per cert, Antonio Muñoz Molina explica que els científics volen explicar el que han comprès, tot divulgant els resultats de la seva curiositat per conèixer el món i el seu sentit de la bellesa. Diu que en canvi, alguns experts de la teoria literària no coneixen la humilitat de la incertesa. Cita Nietzche, dient que enterboleixen l’aigua per a que sembli fonda.

S’han oblidat dels científics

diumenge, 14/04/2013

Llegeixo la composició del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). El diari Ara d’avui ens presenta els seus catorze membres, els que han de ser els arquitectes de la Catalunya plena. Són: un jurista, una catedràtica d’hisenda pública, dos catedràtics de dret constitucional, un professor de relacions internacionals, un catedràtic d’economia aplicada, tres catedràtics de ciència política, una filòloga i escriptora, un professor de sociologia, un professor d’ESADE, una professora de dret internacional i finalment un empresari (l’amo de Bonpreu).

És significatiu: en el CATN només hi ha un empresari, i s’han oblidat un cop més dels científics. No creieu que hi manquen homes de ciència, enginyers i empresaris? No us sembla que la composició és una mica esbiaixada? Estem realment pensant en un país que crei coneixement, que inventi i que crei nous productes innovadors? Com ens deia en Joan Majó, cal fomentar la creació de valor i de nous productes. Ens manca estudi i activitat creativa, tant de de coneixement com de nous productes. Tenim poques patents innovadores. I ens manquen enginyers en els poders polítics. Els governs intel·ligents inverteixen i potencien les activitats creatives. Però nosaltres, quin és el camí que volem seguir?

Jo em quedo amb la frase del pintor Antonio López: “hauriem d’escoltar els homes de ciència més que els banquers. Així hauria de ser, per al bé de tots”.