Entrades amb l'etiqueta ‘telèfons mòbils’

Els ordinadors visuals

dijous, 27/04/2017

Fa poc, en una conversa amb en Gérard Berry, va sorgir el tema dels telèfons mòbils. En Gérard opina que les coses s’estan capgirant. Vam passar del telèfon fix d’ara fa vint anys a uns mòbils que bàsicament servien per trucar i enviar missatges de text, amb poques capacitats de càlcul i emmagatzemament. Després, hem passat lentament a tenir petites màquines amb altes capacitats de computació i tractament de dades, que continuem anomenant telèfons però que de fet són potents ordinadors que poden telefonar, ajudar-nos a cercar informació o mostrar-nos mapes. Els mòbils s’han convertit en ordinadors que capten fotos i vídeos i que fan moltes més coses. I de fet, ben aviat estarem envoltats d’ordinadors que “ens ajuden” a fer-ho tot, controlant les nostres cases, cotxes i electrodomèstics.

La fotografia ha sofert dues revolucions en menys de vint anys. La primera, que va començar els darrers anys del segle XX, va significar el pas, dràstic, de la fotografia analògica a la digital. Algunes empreses com Kodak es van enfonsar, i la gent va deixar de revelar rodets de fotos. Ja no calia mirar-s’hi molt, a l’hora de fer fotos, perquè en podíem fer moltes i escollir després la que més ens agradava sense cap cost addicional. En eliminar el cost de cada foto individual, va començar a canviar l’essència mateixa de la fotografia. Lentament, vam anar entrant a l’època de la massificació de la imatge, perquè tot era fàcil i a l’abast de tothom.

Després va venir la segona revolució, més invisible, que ens han portat els telèfons mòbils. Us heu preguntat alguna vegada com és que, amb un objectiu tan petit i amb una distància focal tan minsa, els telèfons actuals poden fer fotos tan bones? És clar que els objectius de les càmeres convencionals i els de les més bones (com les rèflex) recullen molta més llum i poden obtenir fotos de molt bona qualitat, però el que a mi sempre m’ha sorprès és que els telèfons puguin fer les fotos que fan amb uns objectius tan petits, de pocs mil·límetres. La resposta, que ens explica en Frédéric Guichard en aquest vídeo, es troba en els algorismes de tractament d’imatge dels nostres mòbils, que són veritables ordinadors visuals. Abans, les lents dels sistemes òptics de les càmeres es fabricaven amb un procés delicat i d’alta precisió. Ara no cal, perquè durant el control de qualitat final, cada càmera individual s’ajusta per tal d’aconseguir el màxim de prestacions. Com que ja no es pot tocar la lent òptica, el que es fa és ajustar els algorismes que tracten la imatge capturada de manera que compensin els errors i distorsions de la lent. Cada telèfon adapta, de manera quasi òptima, el tractament de les imatges als defectes del seu sistema òptic, de manera que acaba tenint un conjunt lent-algorismes únic i que no té cap altre telèfon. Aquesta segona revolució de la fotografia ha canviat totalment els sistemes de fabricació de les lents dels objectius de les càmeres fotogràfiques, com bé explica en Frédéric Guichard: enlloc de fabricar lents d’alta precisió i conjunts òptics que compensin les aberracions, fem lents de baix cost més imperfectes i després corregim intel·ligentment els errors que apareixen a la imatge capturada.

Hi ha tota una nova àrea de recerca, anomenada fotografia computacional, que estudia els algorismes que, a qualsevol telèfon mòbil, “cuinen” la imatge crua que capta el sensor de la càmera fins deixar-la preparada per a que la puguem veure. La imatge de dalt, que he compost a partir del vídeo d’aquesta conferència d’en Gérard Berry, mostra dues d’aquestes transformacions. Dalt a la esquerra veiem la imatge “crua” tal com surt del xip de sensors de la càmera, i a la dreta tenim com queda un cop s’han ajustat automàticament els colors. La fila de baix mostra com es corregeix l’anomenada aberració esfèrica: les imatges d’esquerra i dreta mostren la imatge, primer crua i després d’haver estat tractada pels algorismes (personalitzats per a cada telèfon) de correcció de distorsions.  Com bé diu en Frédo Durand, els mòbils han passat a ser les càmeres de fotos per antonomàsia, i en ells, el component central de la creació de les imatges és la computació (i els algorismes). El que fa qualsevol mòbil en el breu període de temps que hi ha des que premem el botó de l’obturador fins que ens mostra la foto en el visor és increïble, com explica en Gérard Berry a la seva conferència. Cuina i millora els colors, corregeix distorsions, compensa zones molt fosques o molt clares, elimina sorolls i altres tipus d’errors, detecta cares i analitza si algú ha tancat els ulls… És la nova informàtica, dels colors, de la forma i de la imatge.

Un darrer detall. En Frédéric Guichard explica que moltes vegades, la foto que obtenim no és de l’instant que premem el disparador, sino que és d’uns moments abans. Això és possible perquè les actuals càmeres dels mòbils no capturen una única imatge, sino que, mentre estem ajustant l’enquadrament, es guarden temporalment tota la ràfega de fotos dels fotogrames que veiem en el visor de la càmera quan som a punt de fer la foto. Part del processat de la imatge que fa l’ordinador-càmera consisteix en analitzar les fotos anteriors a la darrera, identificar cares de la gent, i substituir aquelles cares de persones que han quedat amb els ulls tancats, pels trossos corresponents d’imatge a altres fotogrames on han quedat millor. La foto final no és més que un collage de trossos de fotogrames amb distorsió i colors adequadament corregits.

Els ordinadors, les aplicacions i tots els ginys intel·ligents que van entrant a les nostres vides ben segur que ens ajudaran a viure millor, però impliquen una responsabilitat per part nostra: la de saber marcar els límits. No parem de fer i enviar-nos fotos i vídeos. Però, on les tenim? Qui controla aquesta informació tan etèria que va i ve per la xarxa? Podem estar segurs que ningú farà servir fotos nostres sense el nostre permís? Podem trobar una foto determinada que vam fer fa set anys? Fem còpies de seguretat (en dispositius privats nostres) o còpies en paper de tot el que deixem al “núvol”? Tenim una immensa capacitat de compartir informació visual, però sembla que només ens importi el present. I el més probable és que, d’aquí a 20 anys, quasi totes les fotos i vídeos actuals hagin desaparegut. No sé què feu vosaltres, però a mi m’agrada regirar capses i trobar fotos i cartes dels meus avis. Podran fer el mateix, els nostres néts i besnéts? La informació que ens enviem i compartim és volàtil com els núvols. Si limitem el temps que dediquem a la immediatesa de la comunicació i no estem sempre connectats, si trobem temps per gaudir de les fotos que hem fet i de les que ens han enviat, si podem veure-les amb la mirada de l’assossec, segurament descobrirem que algunes d’elles han de ser mimades, recordades i conservades, perquè són part del que ens queda d’aquells que estimem o hem estimat. Aturem-nos, limitem el nostre constant neguit, escollim, evoquem, gaudim, i conservem.

Per cert, la Marxa per la Ciència és una iniciativa que va començar als Estats Units però que ara ja aplega més de 500 ciutats de tot el planeta i compta, a més, amb el suport de més de 220 organitzacions científiques oficials. El comunicat diu textualment que són molts el que veuen que cal fer un pas més i exigir que les polítiques públiques no estiguin en mans d’indocumentats que menyspreen el coneixement i es guien per prejudicis, interessos espuris o dogmes religiosos.

Missatges d’olor

dimecres, 14/05/2014

GlisinaGranada.jpg Heu pensat algun cop en la possibilitat d’enviar missatges d’olor als amics o a la persona estimada? El nostre mòbil ens diu que tenim un nou WhattsApp. Veiem que és un missatge d’olor. L’obrim, ens acostem al mòbil, i sentim una olor que immediatament ens porta als capvespres davant el mar o al jardí dels nostres avis, el de la casa on anàvem a passar els estius. Ens pot semblar ciència ficció, però el cert és que no som pas tan lluny del dia en què podrem olorar missatges.

Fa poc, l’Ignasi Aragay ens parlava de les olors, i deia que la nostra identitat té bones dosis de memòria olfactiva. Hi ha olors que van marcar la nostra infància. Quan les tornem a percebre, actuen com a extraordinaris mecanismes d’evocació que ens porten al fons dels nostres records.

Només fa un parell de segles, el món era carregat d’olors, bones i dolentes. El camp a la primavera era ple d’aromes, mentre que pels carrers dels pobles i ciutats baixaven les aigües brutes de tothom. La gent vivia amb les olors dels cavalls, ovelles, vaques i animals domèstics. Avui en dia som en entorns asèptics, inodors. El sentit de l’olfacte es considera un sentit secundari, menys essencial que la vista o que l’oïda. El cine i la televisió ens han acostumat a veure i escoltar. Parlem de mitjans audiovisuals, però ningú s’atreviria a parlar de mitjans olfactius o tàctils. Fins i tot ens hem arribat a creure’ns determinades narracions que, en ser inodores, no poden ser certes. A la pel·licula “el padrí”, hi ha una escena en la que un productor de cine es desperta al matí i veu que té sang a les mans. No sap què passa, fins que finalment obre els llençols i veu que li han deixat el cap del seu cavall dins el llit. El cert és que, abans de veure la sang, l’home que s’acaba de despertar hagués hagut de tenir un ensurt per la fortor de l’olor. En molts casos, l’olfacte ens avisa abans que la vista. Però les pel·lícules quasi ens ho han fet oblidar.

Tots recordem l’historia dels telèfons mòbils. Els de fa quinze anys servien per telefonar. Després, vam descobrir (a mi m’ho va ensenyar la meva filla) que també els podíem utilitzar per enviar missatges de text, i així vam estar uns quants anys. En lloc de deixar notes a la porta de la nevera, ens enviàvem “SMS“. No fa pas tant vam començar a enviar-nos fotos, després van venir els vídeos i fa poc, els missatges de veu.

Sembla que l’historia no acaba aquí. De fet, és possible que ben aviat tinguem la possibilitat d’enviar-nos aquests missatges d’olor. Quins són els reptes i què cal, per aconseguir-ho? La resposta és senzilla. Per enviar qualsevol tipus de missatge, primer cal saber-lo codificar. Després, en arribar al destinatari, cal descodificar-lo. Fa segles, els missatges es codificaven escrivint-los, però després, com que molta gent no sabia llegir, calia cercar una persona de confiança que els llegís i els descodifiqués. L’escriptura i la parla són codis. I tot el món digital dels ordinadors i els mòbils és ple de codificacions. Hem inventat codis digitals (seqüències de bits) per als texts, per a les fotos (per exemple, el .jpg), per a la música i els vídeos (els .mp3 i .mp4) i per a molts més tipus de missatges. La codificació dels missatges d’olor no és pas un problema, perquè les olors són produïdes per compostos químics volàtils. Només cal assignar un codi, un conjunt de bits, a cada olor primària que vulguem representar. El sentit humà de l’olfacte és força sofisticat i sembla que pot arribar a reconèixer milions d’olors diferents, però una olor digital no serà pas més complicada que una foto d’uns quants megapíxels. El problema tecnològic no és pas la codificació, sinó la reproducció de les olors ja codificades. Què ha de fer el telèfon mòbil de la persona a qui enviem el missatge, per tal de mostrar-li el nostre missatge? És clar que els mòbils hauran de tenir sintetitzadors d’olors, petits ginys que desprenen olors cada cop que reben un determinat codi. Durant molts anys, aquest ha estat el repte: saber dissenyar i construir bons sintetitzadors d’olors. Molts ho han intentat. L’any 1959, Hans Laube ja va fer un intent en una pel·licula que deixava sentir les olors. Però el problema de les olors no és tant el de produir-les, sinó el d’eliminar les olors anteriors quan en volem mostrar una de nova. En ambients tancats com els dels cines, el remei acaba sent pitjor que la malaltia perquè al cap d’una estona l’ambient es carrega amb una terrible barreja d’olors. Les solucions actuals, en canvi, són més interessants i enginyoses. Són solucions orientades a telèfons mòbils i tabletes. Els sintetitzadors emetran quantitats ínfimes de productes volàtils, que podrem olorar a una distància de 20-30 centímetres, i que els corrents d’aire s’emportaran en pocs segons. La solució que podeu veure a la imatge de sota correspon a un treball de recerca de fa menys de tres anys, de Hyunsu Kim i altres, que teniu aquí. El sintetitzador és una pastilla molt petita, d’un polímer anomenat poli-dimetil siloxà, que conté una retícula de 100 per 100 recipients cònics microscòpics. A la part de sota podeu veure’n un petit trosset (de 4 per 4 recipients cònics). Cada un dels deu mil recipients conté un producte químic volàtil diferent. Sota els recipients hi ha una xarxa de conductors elèctrics ortogonals, 100 en una direcció i cent en una altra, seguint una idea que no és pas nova en electrònica i informàtica. Tot plegat és com una estufa elèctrica microscòpica. Si fem passar un petit impuls de corrent elèctric pels dos conductors assenyalats per fletxes grogues, tots els recipients microscòpics de la fila i columna dels dos conductors s’escalfaran una mica, però només el recipient que es troba a la intersecció dels dos s’escalfarà el suficient per incrementar la pressió interior, obrir el petitíssim forat que es troba a la punta del con, i deixar anar una mica d’olor. És el que podeu veure a la part de dalt de la imatge. Encara que les pastilles a la llarga s’esgotaran i les haurem de canviar com fem amb els cartutxos de tinta de les impressores, la seva durada serà considerable gràcies a la gran sensibilitat de les nostres cèl·lules olfactives. Els missatges d’olor seran quasi intangibles perquè necessitaran quantitats ínfimes de substàncies aromàtiques. Per cert, un altre dispositiu, que es podrà activar amb una aplicació a les tabletes, és la pastilla Scent2you. El seu nom ja ho explica tot…

Mira per on, els telèfons aviat serviran per enviar-nos missatges olfactius. L’olor fresca del matí del dia de Sant Jordi, l’aroma del plat que acabem de cuinar, l’olor de l’herba del prat on fem la migdiada. M’agrada la idea. Els telèfons ja no seran ginys audiovisuals. Crec que els haurem de tornar a batejar, perquè seran multisensorials. Ens portaran missatges d’olor, petits poemes d’extrema simplicitat però ben plens de significat. Caldrà encertar, caldrà conèixer molt bé l’altra persona si volem encertar i enviar-li l’aroma que li evocarà tot allò que li volem expressar. En Joan Margarit  diu que en acabar de llegir un bon poema ja no som els mateixos d’abans de llegir-lo. Ens passarà això, quan rebem un bon missatge d’olor?

Per cert, Paul Krugman diu que, segons Institutional Investors, les 25 persones (tots homes) que més diners van guanyar l’any 2013 van ser gestors de fons. Ho van fer especulant i sense produir res. En total van guanyar 21 mil milions de dòlars. Com diu una amiga historiadora, això no és una crisi: això és un canvi de civilització.

Missatges_Olor.jpg

Màquines per veure i percebre

dijous, 28/02/2013
InsectesRobotics.png

Insecte robòtic, de Harward

A Barcelona, aquests dies tenim el congrés internacional dels mòbils, el WMC. Mentrestant, al Laboratori de micro-robòtica de la Universitat de Harvard estan experimentant amb insectes artificials, com podeu veure en aquest vídeo (si voleu, en aquest altre vídeo podeu veure’n el disseny i procés constructiu).

El congrés internacional dels mòbils és noticia perquè els telèfons mòbils són noticia. Com que hi ha mercat, hi ha negoci. Des de fa uns anys, els mòbils han esdevingut les nostres joguines ubiqües, aquests aparells que sempre portem al damunt i dels quals probablement som massa dependents. Els insectes artificials de Harvard són notícia perquè, com diuen Radhika Nagpal i Robert Wood del Microrobotics Lab, una de les seves aplicacions futures pot ser  detectar i localitzar persones atrapades i sepultades com a conseqüència de catàstrofes naturals (o artificials). Els insectes podran volar i ficar-se per escletxes tot cercant indicis (canvis de temperatura i de concentració d’anhídrid carbònic, sorolls) que indiquin la presència de persones vives.

Què tenen en comú els telèfons mòbils i els micro-insectes robòtics de Harvard? Els sensors. Uns i altres són màquines per estendre els nostres sentits. Màquines per veure, sentir i percebre el que és més enllà de la nostra percepció directa. Els telèfons actuals porten GPS per saber on som, brúixoles per si ens volem orientar i sensors de verticalitat que fan que les fotos girin automàticament quan girem el telèfon. Ens podem descarregar aplicacions que ens informen de l’estat del cel o de la posició dels astres. De fet, els actuals telèfons són contenidors d’aplicacions amb uns quants sensors (micròfon, càmera…) i un altaveu. Fa poc, el meu telèfon va començar a anar cada cop més lent. Vaig decidir-me per la solució dràstica i coneguda d’apagar i tornar a engegar. Quan ja estava a punt de fer-ho, vaig veure aquest missatge: “Ens sap greu, l’aplicació telèfon ha deixat de funcionar”. En aquests dispositius, el telèfon tan sols és una aplicació més, una entre les moltes que contenen. Com la brúixola o el pronòstic del temps. Aplicacions que utilitzen sensors. No tan lluny, de fet, del funcionament dels micro-insectes robòtics. En aquests insectes, els seus sensors visuals, químics i acústics són els que permetran controlar-ne el comportament i el vol. Tot, sobre la base d’una limitada percepció de l’entorn i de la comunicació amb els companys de l’eixam robòtic. Una petita aplicació informàtica en el seu xip de control els ajudarà a volar, detectar, memoritzar i tornar al campament base per tal d’informar del que hauran trobat.

Els humans mai no ens hem conformat amb les nostres limitacions perceptives. Una bona part dels artefactes que hem anat inventant al llarg dels segles han estat per poder veure i sentir més enllà dels nostres sentits. Els miralls van ser molt emprats en les civilitzacions egípcia, grega, etrusca i romana. Els texts bíblics de fa 3500 anys ens expliquen que els sacerdots feien servir espills per veure els seus defectes i imperfeccions quan es rentaven. Galileo Galilei va descobrir que Júpiter tenia satèl·lits (llunes) amb el telescopi, i pocs anys després, Anton van Leeuwenhoek va construir els primers microscopis a mitjans del segle XVII. Els periscopis van permetre que els tripulants dels submarins poguessin veure-hi des de sota l’aigua. Ara podem veure moltes coses que abans, fa segles, no podíem. El fonendoscopi i els micròfons amb amplificadors ens permeten escoltar l’imperceptible. I des de fa pocs anys, amb la televisió i internet veiem a distància (la paraula tele-visió ho diu ben clar) i ens podem passejar per tot el món des del sofà de casa.

Ara, els telèfons ens porten la veu dels nostres fills i amics quan són lluny. Amb aplicacions con Skype  podem veure’ls i escoltar-los. I les càmeres de xarxa, les anomenades “web cam” són com milers d’ulls artificials que tenim al nostre abast. Podem veure allò que realment està passant ara mateix al Pirineu o a la costa. Fins i tot hem enviat ulls robòtics a observar altres planetes: en tenim a Mart. Aviat tindrem insectes robòtics que miraran per nosaltres. I tenim aplicacions per als telèfons mòbils amb sensors per a millorar els nostres hàbits i la nostra salut.

El segle XXI està essent el segle dels sensors. Assistim a una constant ampliació de la informació que podem percebre. La simbiosi entre sensors, internet, comunicacions i informàtica ha creat un gran sensor global que ara és a l’abast de tothom. Tenim màquines per veure i percebre. Però la responsabilitat del seu ús és com sempre, nostra. Tot plegat és clar que té els seus riscos. A mi m’agradaria que aquests nous sistemes servissin per poder viure millor tots plegats i també per poder comprendre i pensar críticament. El sensor global és una bona eina per comprendre, denunciar i actuar. És una eina molt potent que la societat civil comença a tenir a les seves mans.

L’invent del 2012

dijous, 3/01/2013
GoogleProjectGlasses.jpg

Les "Google Project glasses"

La revista Time ha decidit que les noves ulleres dissenyades per Google son l’invent de l’any 2012. Les ulleres de Google son estranyes. De fet, si us hi fixeu bé, veureu que no tenen vidres (tot i que més endavant s’estudiarà la seva integració amb els vidres tradicionals de les actuals ulleres). Les ulleres de Google estaran en fase de proves durant aquest any, amb la idea que surtin al mercat el 2014. Son una barreja de telèfon, càmera i ordinador amb ulleres de realitat augmentada. Han estat desenvolupades als “laboratoris secrets” de Google.

No sé si pensareu el mateix però jo, quan vaig veure aquestes ulleres, em vaig plantejar moltes preguntes. Cóm funcionen? De veritat que calen, unes ulleres com aquestes? Tenen futur? Son un dispendi innecessari?

Creieu que podem entendre com funcionen? En primera aproximació, no sembla massa complicat. Ja estem curats d’espants i ens hem acabat acostumant a invents sorprenents i estrambòtics. Podríem pensar que bàsicament ens estan proposant un telèfon mòbil amb forma d’ulleres. Les ulleres de Google incorporen un petit ordinador (com tots els nostres telèfons mòbils), un auricular prop de l’orella, un micròfon, una càmera, una antena i altres sensors que ja ens són familiars. El sistema operatiu serà Android, com bastants dels telèfons mòbils actuals. Però si gratem una mica més, ens trobem com a mínim amb tres problemes tecnològics més complexes: el comandament per veu, les bateries i el sistema de visualització. Ara per ara, sabem dels problemes però no pas gaire de les solucions; les anirem sabent al llarg dels propers mesos. El sistema de comandament per veu serà probablement semblant al sistema “siri” dels telèfons de Apple, encara que es complementarà amb senyals tàctils de confirmació que podrem indicar tot prement la patilla dreta de les ulleres. I el tema de les bateries no és intranscendent. Tots sabem que la bateria ocupa una bona part del volum del mòbil i tots voldríem que la bateria tingués una durada més llarga. Podrem tenir bateries petites i que durin? Del tema de les bateries en parlarem un altre dia.

A mi, el que més m’apassiona és entendre com resolen el problema de la visualització. Les ulleres de Google son ulleres de realitat augmentada. Ens deixen veure el món real, però ens hi afegeixen informació que ens pot ser d’utilitat. El concepte ja té uns quinze anys i ara es comença a concretar, per exemple en els telèfons mòbils. Els telèfons actuals detecten la nostra ubicació i ens poden mostrar un mapa amb les biblioteques més properes o d’altres serveis. Però l’invent de Google va més enllà perquè elimina la pantalla dels telèfons mòbils. Estem acostumats a percebre i llegir la informació en paper o en pantalles (televisors, ordinadors, telèfons). A les ulleres de Google però, la pantalla és virtual. La persona que les porta veu el món real i a més, veu una pantalla d’ordinador dalt a la dreta del camp de visió, situada a una distància mitjana, que fa de pantalla del telèfon mòbil. És una pantalla inexistent. Tot el que porten les ulleres és un petit sistema de visualització de plàstic transparent enganxat a la muntura i molt prop de l’ull. Aquest artefacte de visualització enganya el nostre sistema perceptiu i aconsegueix que veiem la imatge ben enfocada en una pantalla imaginària a molta més distància. La transparència del sistema fa que la nostra lent, el cristal·lí, enfoqui sense problemes el que tenim davant (la gent, els carrers, etc.). Ni que volguéssim, podríem enfocar el trosset de plàstic perquè és massa prop de la nineta del nostre ull. I cóm és que podem veure la imatge ben enfocada? Doncs perquè el sistema aconsegueix alinear adequadament els raigs de llum que surten de cada un dels píxels i que van cap la nostra nineta. El sistema òptic és semblant probablement a un microscopi transparent que ens deixa llegir la pantalla virtual que veiem dalt a la dreta. En tot cas, el que és clar és no hi ha res de segur… Així com jo penso que l’explicació que us he donat podria ser la més plausible, hi ha qui pensa que el sistema podria utilitzar un esquema de projecció retinal en que la pantalla de projecció és la nostra pròpia retina. Tot plegat ho anirem entenent millor els propers mesos, quan tot hagi quedat patentat i els laboratoris de Google ens obrin les portes del seu invent.

Passem ara a la pregunta de si aquestes ulleres calen i de si tenen futur. La pregunta ens la contesta molt bé la Milagros Pérez Oliva. La Milagros ens diu que mai no s’ha inventat una tecnologia que sigui eficient econòmicament i que no s’hagi acabat utilitzant. Totes les noves tecnologies han provocat resistències, però tard o d’hora han acabat entrant a les nostres vides. El que també ens diu és que cal saber usar-les bé, disminuint els efectes negatius, propiciant els positius i educant ments pensants i crítiques. Segur que fa uns quinze anys, quan vam començar a veure gent que caminava pels carrers mentre parlava per telèfon, ens vam fer el mateix tipus de preguntes. Els anys 60 i 70, els ordinadors eren màquines pesades, tancades a les sales condicionades dels centres de càlcul. Als anys 80, els ordinadors personals van entrar a casa nostra, i als anys 90 vam començar a tenir portàtils o “laptops”, ordinadors que ja podíem tenir a la falda. Els telèfons actuals son fins i tot més potents que els ordinadors portàtils que teníem fa quinze o vint anys. Però ara son mòbils, no portàtils. No pesen i els podem portar sempre amb nosaltres. Aquestes ulleres de Google ens mostren un nou canvi. En el futur, la gent es vestirà amb els dispositius informàtics i de comunicació.  Els portarem incrustats a la roba i als complements. Dels portàtils als mòbils, i dels mòbils a les ulleres i vestits tecnològics.

Si voleu ser els primers en portar-les, les trobareu molt cares. Però jo no diria pas que les ulleres de Google siguin un dispendi innecessari. Tot es començar. Tots hem acabat veient com els preus dels nostres artefactes baixen. Ho hem vist en les ràdios i televisors, en les càmeres i calculadores. Alguns projectes actuals es plantegen que tots els nens del món tinguin un ordinador portàtil. És un mitjà per ajudar-los a que desenvolupin un pensament critic.

Si poguéssim mirar per una finestreta que ens mostrés el món d’aquí a 50 anys, que penseu que veuríeu? Jo crec que veuríem la gent pel carrer sense telèfons mòbils i portant ulleres del tipus de les de Google. En canvi, soc molt més pessimista en d’altres aspectes. La finestreta probablement ens mostraria desigualtats, gana, corrupció i devastació. Com diu l’Eudald Carbonell, en alguns aspectes encara no hem sortit de la prehistòria. Tant de bo, al llarg d’aquest segle XXI, els nostres néts sàpiguen utilitzar la tecnologia per a ser més humans i més respectuosos amb el nostre planeta.