Entrades amb l'etiqueta ‘Terra finita’

Un deute amb els nostres besnéts

dijous, 3/01/2019

Fa poc, l’Alistair Woodward, cap d’Epidemiologia i Bioestadística de la Universitat d’Auckland, deia que estem demanant a les generacions futures que ens subvencionin, per a poder mantenir la bogeria d’un ritme de vida que fa mal al planeta. Explicava que si hem de respondre al repte del canvi climàtic haurem de fer canvis enormes en els nostres estils de vida, en la producció d’energia, el transport, el sistema alimentari. I que si no els fem ben fets, tindran conseqüències. Deia que parlem molt dels impactes més visibles del canvi climàtic, però que l’efecte més important en la salut és el que vindrà com a conseqüència del seu efecte sobre el sistema alimentari mundial. Perquè el sistema alimentari, ja tensionat per l’augment de la població, és molt vulnerable al canvi climàtic.

Fa pensar. Estem apropiant-nos (òbviament no els ho estem demanant) de recursos que hauríem de preservar i deixar per als nostres besnéts. Tenim un deute amb ells que no podrem tornar-los, perquè no haurem estat capaços de deixar els combustibles fòssils sota terra. Haurem gastat, en poc més d’un segle, el petroli que la Terra va estar fabricant al llarg de 300 milions d’anys. És el dispendi més gran de tota la història de la humanitat.

Hi ha un article recent de Will Steffen i els seus col·laboradors, molt interessant i que podeu llegir aquí, que explica que estem molt a prop d’un llindar que, si el creuem, ens portarà a un procés essencialment irreversible induït per realimentacions biogeofísiques que ens portarà a un planeta calent i hostil a la vida. La imatge de dalt, que mostra la bifurcació de possibles camins en un diagrama que inclou el temps i l’energia potencial (en vertical), és de l’article. El que els autors mostren, amb dades objectives i convincents, és que l’escalfament que estem creant és a punt de posar en marxa diversos mecanismes que el poden accelerar de manera imparable: la pèrdua del permafrost, l’increment de respiració bacteriana als oceans, la reducció de glaç a les zones polars, i molts altres fenòmens que poden activar-se en cascada. En tot cas, i com expliquen, encara som a temps de canviar de camí i anar cap  la vall quasi-estable, propera al precipici, de la imatge. Però el temps se’ns acaba. Si arribem al llindar, la marxa enrere serà impossible i entrarem en un camí irreversible d’escalfament, com bé en expliquen.

I la cosa ve de lluny. El mes de novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals (bàsicament les dels països rics) posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana. Ens explicaven que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. Ens feien veure la imperiosa necessitat d’estabilitzar la població mundial. I a més deien, literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No els hem fet cas, no hem aturat les nostres activitats, i no hem reduït ni la despesa militar ni les guerres. Tampoc hem tingut massa en compte dels objectius 2015 de desenvolupament sostenible de la ONU (tot i que l’enginyeria ens ofereix moltes eines per abordar-los), ni l’advertiment que fa un any i mig ens van fer 15.372 científics de 184 països, quan ens recordaven que no havíem fet cas de la primera advertència de l’any 1992. Curiosament, ni la declaració de 1992, ni els objectius 2015 de la ONU, ni aquest darrer advertiment del 2017, han tingut gaire ressò mediàtic.

En tot cas, i segons l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC), evitar que la temperatura mundial pugi més d’1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials encara és assolible.

Però les coses no són neutres, i hem d’evitar tornar a caure en els errors del segle passat. Com diu la Barbara Unmussig, l’única manera d’aturar el canvi climàtic és fer un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic, abandonant l’obsessió pel creixement del PIB i adoptant, en canvi, un model basat en la idea de bé públic que realment ajudi a millorar la vida de la gent. Diu que cal frenar l’exploració i l’explotació de jaciments de petroli, carbó i gas. Però, en la construcció del nou sector de les energies renovables, explica que cal reemplaçar el model de producció d’energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l’energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d’energia: contra el canvi climàtic cal aplicar el realisme radical que defensen moviments socials i organismes civils de tot el món, diu.

I acabo citant Ulrike Guérot i Robert Menasse, que ens expliquen que en aquest entorn de dissolució neoliberal, no tothom té el mateix grau de responsabilitat. Perquè, des d’Europa, cal reconèixer la responsabilitat històrica i moral del nostre continent amb la resta del món. “La riquesa europea s’ha construït damunt l’explotació d’altres continents”, diuen. Tot lliga: explotació dels recursos, petroli, manteniment del nostre nivell de vida, desigualtats, escalfament global, inacció actual.

——

Per cert, l’Iñigo Errejón diu que, desprès de dècades de dissolució neoliberal, cal multiplicar els esforços intel·lectuals per a sortir del desconcert i per a establir les bases d’un nou cicle optimista que afavoreixi, en una espiral d’aprofundiment democràtic, el fet de recuperar antics drets i conquerir-ne de nous.