Entrades amb l'etiqueta ‘terrorisme’

No tenim por

dimecres, 23/08/2017

En Josep Ramoneda deia fa pocs dies que haurem de conviure amb atemptats com el de la setmana passada, però que la probabilitat de ser víctima d’un atac és molt baixa i que per tant no s’ha de tenir por. Deia que la societat només té una sortida: defensar la normalitat.

Tot i el terrible que és la situació, he de dir que em sento orgullós d’aquesta frase que també citava en Ramoneda i que s’ha convertit en el lema de la resposta ciutadana d’aquests dies: “no tinc por”. Perquè no podem caure en el parany de la por, i perquè si raonem en base al que ens diu l’estadística i en concret l’anàlisi de probabilitats, segurament deixarem de tenir por. Tot es deriva d’una confusió (sovint intencionada) entre esdeveniments que no tenen res a veure els uns amb els altres. Quina era la probabilitat que hi hagués algun atemptat a Barcelona durant un determinat període (per exemple, entre 2017 i 2020)? És difícil de calcular, però sí que podem dir que era elevada, perquè Barcelona és llaminera. I quina és la probabilitat que tinguem un atemptat a Europa durant els propers 12 mesos? Tots acceptarem que és pràcticament del 100%, com ho és la probabilitat que hi hagi un atemptat en algun lloc del món durant els propers dos mesos. Quan parlem de grans zones de la Terra o de llargs períodes de temps, les probabilitats sempre són elevades, perquè tots els fets, de tant en tant, passen. Això és cert tant si parlem d’atemptats com si pensem en inundacions, huracans o terratrèmols. Ara bé, una cosa és parlar de regions, països o ciutats, i una altra és parlar de persones concretes: quan confonem esdeveniments i ens apliquem a nosaltres les probabilitats que s’apliquen a regions i ciutats, és quan comencem a perdre de vista la realitat. Perquè, com bé explica en Josep Ramoneda, la probabilitat que tenim de ser víctimes d’un atac aquí a casa nostra és molt baixa (jo diria que obscenament baixa, si la comparem amb la que tenen altres persones que viuen a regions conflictives del planeta). Les taules que ens proporciona el Centre de Recerca sobre la Globalització del Canadà, que podeu trobar referenciades en aquest article, són ben eloqüents: en base a dades del 2008, el risc anual de morir per atemptat terrorista al Regne Unit és de 1 entre un milió cent mil, i al Canadà és de 1 entre tres milions vuit-cents mil. En canvi, el risc anual de morir per accident de tràfic és de 1 entre 23.000 i de 1 entre 13.500 al Regne Unit i al Canadà, respectivament. Als Estats Units, és 33.842 vegades més probable morir de càncer que d’un atac terrorista. De veritat que hem de tenir por?

Els fets no són evitables, ho hem d’acceptar. Podem treballar per fer-los més improbables, però hem de ser ben conscients que la seguretat total no existeix. Som limitats, finits, i no ho podem controlar tot. D’aquí dos, tres o deu segles, hi haurà grans desastres naturals, tant si la espècie humana existeix com si s’ha suïcidat. I com tots bé sabem, la probabilitat que els que llegim això no hi siguem d’aquí a cent anys, és del 100%.

La nostra resposta, en canvi, la nostra reacció als fets, la construïm nosaltres i és responsabilitat nostra. És cert que partim d’hàbits evolutius que no ens ho posen fàcil. Si ens deixem portar pel tros de cervell de rèptil que encara tenim, anirem a respostes racistes i d’actuació ràpida, plenes d’odi i venjança. Perquè sentim una atracció innata per allò que és morbós i negatiu, i és un fet que les noticies sobre catàstrofes, guerres i destrucció tenen més audiència que les que parlen de la gent que treballa per la construcció de la pau i els drets humans. El “no tinc por”, en canvi, és una resposta des de la serenitat que pot ajudar a construir marcs de convivència i de pau.

“No tinc por” és una frase incòmoda, per dir-ho en paraules suaus. En Timothy Snyder recorda que quan es produeix un atac terrorista, les autoritats sovint se’n aprofiten per consolidar el seu poder, i que la tirania moderna és la gestió del terror. El mecanisme de tot plegat és la por de la gent, que ens fa demanar més seguretat i que és l’excusa per incrementar la securització i la militarització, per retallar els drets humans i per posar fi al sistema de controls i contrapesos dels Estats de Dret. Però una societat sense llibertat i sense drets humans no pot lluitar de manera eficaç contra el terror. En Timothy Snyder diu a més que “la suspensió de la llibertat d’expressió i del dret a un judici just […] és el truc més antic del manual hitlerià”. En canvi, si no tenim por, deixarem de demanar més securització, no acceptarem una reducció dels drets humans, i “last but lot least”, no contribuirem a l’espiral que acaba amplificant el terror internacional. El lema “no tinc por” va directe a tallar les arrels de la guerra contra el terrorisme. Perquè, com diu en José Luis Gordillo, aquesta guerra contra el terrorisme “és una gran operació de màrqueting (relacionada amb la por de les elits a la fi del petroli abundant) que amaga depredació i reducció de drets humans i que aconsegueix el suport social amb la política de la por”. L’absència de por ens permet a més controlar i eliminar l’odi, com observen, entre molts d’altres, Amnistia Internacional i el mateix Timothy Snyder. Snyder, per cert, també ens fa algunes propostes dignes de consideració: “investiga… mira d’entendre les coses per tu mateix… perquè renunciar als fets és renunciar a la llibertat” – “dedica estona als articles llargs” – “una part del que hi ha a internet hi és per perjudicar-te” – “finança el periodisme d’investigació subscrivint-te a mitjans impresos” – “responsabilitza’t de la informació que transmets als altres”.

Per cert, en Josep Ramoneda diu també que l’obligació dels governs és asserenar i tranquil·litzar, en lloc de elevar el to verbal i endurir la legislació buscant legitimar-se davant la societat atemorida.

Seguretat i probabilitat

dimecres, 23/12/2015

Fa pocs dies, les autoritats locals de Los Àngeles van tancar totes les escoles públiques i van deixar al carrer un total de 640.000 nois, que no van poder anar a classe. S’havia rebut una amenaça per correu electrònic. Només feia dues setmanes de l’atemptat que hi havia hagut a San Bernardino, ciutat que es troba a un centenar de quilòmetres de la capital. A les seves declaracions, el superintendent de la policia escolar de Los Àngeles, Ramon Cortines, va dir que no volia córrer cap risc “portant els nens a un lloc o a qualsevol part d’un edifici fins que sàpiga que és segur”. Interessant resposta. Quan i com podem saber que un lloc determinat és segur?

Això va ser als Estats Units, però el que va passar a París tampoc va ser massa diferent. Poc després dels atemptats del passat 13 de novembre, els organitzadors van decidir anular, entre molts altres actes, un congrés científic internacional que s’havia de celebrar a París i al qual havien d’anar alguns companys. És un tema que vaig viure de prop. Val a dir que els que van tenir por i van forçar el tancament van ser els nord-americans, mentre que molts europeus ho veien tot amb més tranquilitat i no l’haguessin anul·lat: si la probabilitat de patir un atemptat terrorista que ens acabi afectant personalment és petita, la probabilitat que al cap de pocs dies hi hagués hagut un segon atemptat que hagués afectat el congrés MIG 2015 era absolutament menyspreable. Probablement més petita que la probabilitat de morir per causa d’un terratrèmol quan passegem pel carrer. Però el president Hollande va voler treure profit de la situació, i ho va fer amb ganes i determinació. Va dir que era un acte de guerra comès per l’exèrcit terrorista de l’Estat Islàmic, i que França reaccionaria amb tots els mitjans. Va anunciar nous atacs a Síria, va dir que França estava en guerra, i va deixar molt clar que França necessitava fer més bombardeigs. Va declarar l’estat d’emergència i el tancament de fronteres. Tot plegat, segons deia, per fer França més segura. Doncs bé, al cap d’una setmana, uns amics vam decidir anar a veure esglésies romàniques a la Cerdanya Francesa. En entrar a França per Bourg Madame, vam veure els controls, ben explícits, a la frontera. A la tornada, però, vam decidir anar per una carretera secundària i poc coneguda que porta directament a Puigcerdà des de la Tour de Carol passant per la Vignole. Doncs bé, en aquesta carretereta, la que jo hagués escollit si hagués volgut entrar o sortir de França clandestinament, no hi havia cap control. Cap. Sorprenent, oi? Volen realment treballar per la seguretat, o volen simplement mostrar grans desplegaments policials amb cobertura mediàtica per a fer-nos creure que es preocupen de la nostra seguretat?

A mi m’agrada l’actitud de la senyora Miniver, que defensa aferrissadament que cal mantenir el concurs anual de flors i roses tot i les amenaces de la guerra, la barbàrie i el feixisme. Perquè hi ha una cosa ben fàcil que podem fer després dels actes terroristes: continuar vivint com si res no hagués passat, no fer cas dels qui ens volen vendre més seguretat, i analitzar-ne les causes amb assossec i esperit crític. Perquè és pot viure normalment, no tenir por, tenint temps per pensar i anant a fons en l’anàlisi de les situacions: la ciència ens explica que els temes relacionats amb el risc i la seguretat han de ser analitzats amb molta cura i el cap fred.

L’anàlisi estadística i probabilística és una eina molt recomanable quan intuïm que ens volen enganyar. Tornem a la frase d’abans: “No vull córrer cap risc portant els nens a un lloc o a qualsevol part d’un edifici fins que sàpiga que és segur”. L’absurd es deriva del fet que la seguretat absoluta no existeix. La vida és risc, i sabem que hem de viure en el risc. Però els riscs són reals i mesurables, no il·lusoris. Si tenim una idea del nivell de risc que comporten alguns dels perills que ens envolten, el lògic és protegir-nos d’allò que ens representa un risc més elevat, a més d’intentar reduir-lo. Si som al ras i ens sorprèn una forta tempesta, anirem ràpidament a protegir-nos de la pluja i no pensarem en si tenim gana, perquè el risc de refredar-nos i fins i tot acabar amb una pneumònia és molt més alt que el de morir de fam. En canvi, en situacions properes a actes terroristes, hi ha una forta tendència a pensar en termes de riscs il·lusoris que capgiren l’escala objectiva (probabilística) de riscs. És com si en mig de la tempesta amb llamps i trons ens fes por morir de fam.

Podem estudiar la probabilitat que tenim de morir l’any vinent per diverses causes. Evidentment, aquest és un valor que depèn de si som dones o homes i de la nostra edat. Imaginem que volem estudiar el conjunt de dones amb edat entre els 35 i els 44 anys. Si consultem les dades de l’Institut d’Estadística IDESCAT veiem, per exemple, que l’any 2010, el total de dones d’aquesta franja d’edats era de 607.340, i que el total de morts va ser de 139+259 = 398. La probabilitat que una dona d’entre 35 i 44 anys (sense tenir cap més informació) morís l’any 2010 va ser per tant de 398/607340 = 0,000655 o sigui, d’un 0,065%. Ara bé, de les 398 morts, 342 van ser per malaltia, o sigui per fallida del propi cos, mentre que 6 van ser per accidents de tràfic, 20 per suïcidis i només tres van ser degudes a violència causada per altres persones. És clar que la probabilitat de morir per fallida del propi cos va ser d’un 0,056%. Ara, com que aquestes dades són molt estables a curt termini, podem inferir que l’any vinent, la probabilitat que una dona d’aquest rang d’edats mori de malaltia és també del 0,056%. En canvi, per a calcular la probabilitat que tenim de morir a conseqüència d’un atemptat terrorista, ens cal utilitzar un altre tipus de dades perquè el grau d’incertesa és molt més gran (vegeu la nota al final). Però ho podem fer, i obtenim que aquesta probabilitat és inferior al 0,000466%. En d’altres paraules: per aquest grup concret de persones, podem afirmar que la probabilitat de morir l’any vinent per fallida del propi cos és molt i molt més gran (com a mínim, 0,056/0,000466 = 120 vegades, però a la vista del mapa de dalt segur que podríem parlar de més d’un miler de vegades) que la de morir, aquí a Catalunya, pels efectes d’un acte terrorista.

El mapa de la imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta notícia, mostra la distribució d’atemptats terroristes l’any passat. La pàgina web explica que a tot el món, l’any 2014 hi van haver 32.658 morts per atacs terroristes. Però la majoria de morts no van tenir lloc a Occident, sinó en cinc països que centren el 57% dels atemptats mundials i el 78% de les morts: Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan i Síria. Observeu Europa, observeu Amèrica del Nord, i compareu amb Àfrica i Àsia. Per què tenim por? Qui ha de tenir por i qui no n’hauria de tenir? Com poden dir, a Europa, que estem en guerra, que hem d’incrementar els bombardeigs, i que cal declarar l’estat d’emergència? És com si les persones de les classes dirigents d’Etiòpia tinguessin por de morir de gana. Són afirmacions que em permetreu que qualifiqui de pornogràfiques.

Un dels aspectes que cal tenir en compte és que la virtualitat dels mitjans de comunicació fa més propers els actes terroristes, genera riscs il·lusoris i incrementa la por. Una cosa és la probabilitat de patir danys físics o morir a causa d’un atemptat, una altra és la probabilitat de patir un atemptat a la nostra pròpia ciutat o regió, i una de molt diferent és la de veure els vídeos d’aquests actes, una i altra vegada, per televisió. La primera és insignificant mentre que la darrera és del 100%. I totes, si no ens parem a pensar, generen por.

Davant la falsa seguretat que ens ofereixen, aparent, interessada i que només fa que alimentar l’espiral de guerres i violència, la seguretat reflexiva és ben barata perquè ens la fabriquem nosaltres mateixos. Si tenim ben clara l’escala de probabilitats, estarem molt més tranquils i no actuarem irracionalment ni demanarem més i més seguretat “externa”. Només cal pensar-hi uns minuts cada matí, tot recordant la probabilitat que tenim de morir l’any vinent per fallida del nostre cos, i comparant la probabilitat que tenim de sucumbir a un atac terrorista amb la que tenen les persones que viuen a Nigèria o a Síria. Sabem que cal viure en el risc, però el risc no és terrorista, i menys al món occidental. Les probabilitats ens ajuden a viure amb aquesta seguretat “interna” que ens podem donar nosaltres mateixos. Com diu en Manuel Vicent, hem de continuar fent la vida de cada dia i no cedir els nostres drets individuals a la policia, perquè aquesta és la manera més ràpida de perdre’ls…

Hem de saber controlar el llangardaix que tenim dins nostre, com diu en Neil Shubin. La Sara Berbel explica que la psicologia social ha evidenciat que en moments de crisis agudes, les persones instintivament prefereixen líders autoritaris que mostrin clarament la direcció en la qual anar perquè això disminueix la por i les angoixes que procura la incertesa. Però justament, aquest és el problema, ben conegut. Ho aprofiten molts líders per fer-nos creure que ells ens garantiran la seguretat. Per això, en lloc d’esperar que els governants ens ajudin a disminuir la por, ens ho hem de fer nosaltres. En lloc de demanar seguretat “externa”, hem de construir l’edifici de la nostra seguretat “interna”. Crec sincerament que una educació més científica i basada en les probabilitats pot tenir efectes revolucionaris, perquè una anàlisi ben senzilla com la que aquí hem presentat ens pot vacunar contra els falsos missatges, contra la propaganda de la por i contra la terrible escalada de guerra i violència que ens estan venent. A més, el cap fred i l’absència de por ens ajuden a desemmascarar l’engany i els veritables interessos econòmics i geoestratègics que trobem amagats darrera la guerra contra el terrorisme, guerra que podria legitimar el buidament total i fins i tot l’eradicació de les societats democràtiques, segons explica l’Enric Luján. A la vista dels resultats dels estudis probabilístics, la disjuntiva entre invertir en armament i seguretat contra el terrorisme o bé invertir en seguretat mèdica que ens ajudi contra possibles fallides del propi cos, té una resposta inequívoca. En la meva opinió, i a més d’una educació més científica i basada en les probabilitats, caldria convertir l’escalada militar en una desescalada, tot reduint sistemàticament els pressupostos d’armament i destinant aquests recursos (total o parcialment) a la recerca mèdica, a la millora del medi ambient i a incrementar la qualitat d’una atenció sanitària universal. Són tres mesures de cost total zero (o negatiu) que incrementarien la seguretat real i objectiva de la gent.

Per cert, en Bill McKibben diu que l’acord de París s’ha quedat molt curt, i que fins i tot si tots els signants complissin les seves promeses, el planeta s’escalfaria 3,5 graus centígrads respecte als nivells preindustrials. Una xifra molt, però molt excessiva.

——–

NOTA: Si volem estimar la probabilitat de morir l’any 2016 (a Catalunya) per atemptat terrorista, el primer que veiem és que aquesta probabilitat és probablement independent del sexe i de l’edat. D’altra banda, no podem usar dades concretes del que va passar el 2014 o el 2015, atesa la gran incertesa dels llocs on es produeixen aquests actes. Però sí que podem fer un càlcul a tot el món perquè les dades, globalment són molt més estables. Segons el mapa de la imatge de dalt, els 32658 morts per atemptat terrorista de l’any 2014 donen una probabilitat de 32658/7000 milions = 0,00000466, equivalent a un 0,000466% a nivell mundial. Podem pensar que l’any 2016 aquesta dada serà una mica més gran, però no massa més. Ara bé, només cal donar una altra ullada al mapa de dalt per concloure que aquesta probabilitat, a Catalunya, serà molt i molt més baixa del 0,000466%, perquè Catalunya no és Nigèria ni Síria. Crec que a casa nostra la podem dividir perfectament per un factor de l’ordre de 10.

D’altra banda, a més de les probabilitats, també podem raonar en base a l’anomenada esperança matemàtica. L’esperança matemàtica és un altre concepte estadístic, que representa el valor mitjà que podem “esperar” com a resultat d’una determinada situació aleatòria quan aquesta es repeteix un elevat nombre de vegades. Podem calcular, per exemple, l’esperança matemàtica del nombre d’atemptats terroristes que acabarem presenciant en directe durant els propers deu anys. És el resultat de calcular 1*P1 + 2*P2 + 3*P3 +4*P4 + … , on els valors P1, P2, P3, etc. són les probabilitats de que acabem presenciant un, dos, tres, etc. atemptats terroristes en directe durant aquests propers deu anys. Fer una estimació d’aquests valors no és fàcil, però sí que és senzill veure que, a Europa, els valors de P1, P2, P3 i P4 són pràcticament zero. Per tant, aquí a casa nostra, aquesta esperança matemàtica és quasi nul·la. En canvi, no passa pas el mateix a Afganistan, Iraq, Nigèria, Pakistan o Síria, perquè la gent és ben fàcil que acabi veient dos o més atemptats en un període de deu anys. De fet, si mirem els països marcats en el mapa de dalt, crec que podem concloure que tenir por a Europa és poc presentable. L’esperança matemàtica ens hauria de tranquil·litzar i avergonyir a la vegada. Hi ha molta gent que té molt més dret a tenir por que nosaltres.

El primer món i el terrorisme

dimecres, 18/11/2015

El passat divendres 13 de novembre, mentre dinava, vaig llegir un article de Sami Naïr sobre les revoltes d’ara fa deu anys als suburbis de París. Van ser tres setmanes de foc entre el 27 d’octubre i el 17 de novembre de 2005. Sami Naïr explicava que, a pesar dels diners invertits després de les revoltes, no s’havia resolt ni la inserció laboral ni la pobresa de les famílies immigrants, que de fet ha anat creixent, durant aquests anys. I deia que, mentre l’any 2005 la revolta va ser fonamentalment social i política, ara hi ha una part de la gent desenganyada i sense esperança. La conseqüència, l’element novedós, és la radicalització religiosa: una part no menyspreable de la població d’aquests suburbis ja no creu en la integració i ja no es vol identificar amb la societat francesa. Pensa que no hi ha solució social i troba un recurs salvador en la identitat religiosa. En poques paraules: segurament, la mala gestió de la crisi ha estat amplificant el fanatisme.

Quan, poques hores després, escoltava trasbalsat les noticies sobre els atemptats de París, no vaig poder deixar de pensar en l’article de Sami Naïr. Quina és la responsabilitat dels nostres països en tot el que està passant? Qui havia fabricat les armes dels atemptats de París? Qui havia fet negoci venent-les? De quins països és la tecnologia d’aquestes armes?

I no només a París. Qui es va beneficiar econòmicament de la Guerra d’Iraq? Qui va treure profit de la de Líbia? Sembla ser que Espanya se’n va poder beneficiar poc, perquè l’acord era que el repartiment del petroli de Líbia un cop eliminat el règim que de sobte va deixar de ser útil a Occident, era proporcional al grau d’involucració en l’operació bèl·lica. Com que Espanya hi va tenir un paper força moderat, va acabar rebent un tros petitet del botí.

M’agrada la imatge de dalt, perquè mostra la petitesa del nostre planeta blau. És d’aquesta pàgina web. Els humans som éssers ínfims i limitats, però vanitosos, fanàtics i amb un interès desmesurat per l’apropiació, com denuncien Christian Laval i Pierre Dardot en els seus darrers llibres. Laval i Dardot denuncien les lògiques d’apropiació i privatització així com la lògica de depredació, que poden venir tan de propietaris privats com de grans depredacions d’Estat dissenyades per apropiar-se de dominis o de recursos naturals. I de fet, la veritat és que em costa d’entendre per què parlem tant dels perills (reals) que comporta el fanatisme religiós però no analitzem també els perills associats als fanatismes inherents al model social i econòmic del nostre primer món: el fanatisme econòmic, l’afany depredador i la voluntat de mantenir un model mundial basat en l’apropiació, els privilegis i les desigualtats. La nostra ambició econòmica arriba fins i tot al punt de voler fer negoci amb les armes que els venem per a que es matin entre ells, però que alguns cops acaben matant a casa nostra.

Jordi Moreras opina que Europa no està en guerra, encara que reconeix que les accions bèl·liques teledirigides contra el Daesh segueixen provocant moltes més víctimes que els kamikazes de París. I explica que cal potenciar molt més els mecanismes que afavoreixen la creació de pertinences positives de totes les ciutadanes i ciutadans Europeus, perquè si es permet que la desafecció enfront de les llibertats i drets humans fa que un jove musulmà es radicalitzi, estarem reconeixent que ser Europeu representa compartir una identitat en regressió. Tal vegada té una mica de raó…

Per cert, Andrea Camilleri diu que el que s’ha fet a Grècia és un matricidi, és matar la pròpia mare. Pensa que tot és degut al fet de només raonar en base a l’economia.

El mite de la seguretat

dijous, 12/02/2015

Mira per on, les nevades i el terrorisme tenen punts en comú. Ho dic perquè fa pocs dies, la setmana passada, vaig llegir que els experts veuen inviable un pla estable per a nevades esporàdiques. Creuen que la inversió seria desproporcionada per a un clima com el de Catalunya, tenint en compte que cal valorar els costos de lluitar contra un fenomen que es dóna un cop cada cinc anys.

Vaig trobar que era una anàlisi molt lúcida sobre la necessitat de viure en el risc. Per desgràcia, vivim en el mite de la seguretat. Des d’una falsa creença en la omnipotència dels qui ens han de protegir i dels ginys que diuen que ens poden garantir la seguretat, desitgem la màxima seguretat sense adonar-nos que és impossible perquè el risc zero té un cost infinit.

Tornem a les nevades de fa uns dies. De tant en tant neva, i es col·lapsen algunes carreteres. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? Diem A al pla actualment vigent, B a un pla més car amb moltes més màquines llevaneus i més sistemes de coordinació, i C al millor sistema que puguem trobar al món. Podem assegurar que el pla B (o que el C) ens garantiran l’absència de col·lapses i problemes a les carreteres per sempre més? Seria molt ingenu pensar que algun d’aquests plans ho garantiran. Poden reduir la probabilitat, però els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat de col·lapse per nevada a zero. Passarem de tenir un col·lapse cada cinc anys a tenir-ne un cada vint o cinquanta anys. I ben segur que, quan ens n’arribi un, tothom protestarà i demanarà més seguretat. De fet, l’eina que ens ho explica és l’estadística. Els fenòmens poc probables com els accidents, les nevades i fins i tot els actes terroristes segueixen les lleis de Poisson. Els processos de Poisson, anomenats així pel matemàtic Siméon Denis Poisson, permeten “explicar” esdeveniments rars que ens trobem al llarg del temps: en termes estadístics, el nombre de successos en un interval de temps donat és una variable aleatòria de distribució de Poisson que només depèn de la mitjana del nombre de successos en aquest interval. En d’altres paraules: per saber la probabilitat de trobar-nos amb un cert esdeveniment o accident, només hem de fer un petit estudi al llarg del temps i calcular la mitjana del nombre d’aquests esdeveniments rars que veiem durant un determinat període de temps. Si en una certa regió veiem que el nombre mitjà de grans nevades amb col·lapses i pobles que queden aïllats és de quatre cada vint anys, ja tenim tot el que ens cal per a fer prediccions estadístiques i podem saber la probabilitat que l’any vinent tinguem un d’aquests col·lapses (vegeu la nota al final). Val la pena fer una gran inversió per passar d’una mitjana de quatre grans nevades cada vint anys a una mitjana de dues? Tal vegada és millor reconèixer que no podem anular el risc de tenir algun col·lapse de neu en el futur i acceptar el risc inherent a la vida, oi?

L’interessant de tot plegat és que el raonament estadístic en base a probabilitats serveix en tots els contexts de risc. Deixeu-me que repeteixi part del paràgraf anterior, però canviant “nevades” per “atemptat terrorista”: De tant en tant patim un atemptat terrorista, i hi ha gent que és assassinada, com en el cas dels atemptats a la revista Charlie Hebdo. Ens sentim desprotegits, ràpidament hem de cercar culpables (és molt important, això de cercar culpables) i exigim plans de prevenció que garanteixin una major seguretat. Però, quin grau de seguretat preferim? … Els plans de seguretat mai podran reduir la probabilitat d’atemptat a zero.

Si analitzem bé els riscs i les probabilitats i si no ens deixem enganyar, veurem que la pretesa manca de seguretat en el món actual (parlo sobretot del primer món) és falsa. És l’excusa que cal per incrementar la despesa militar i les forces de seguretat, per continuar fabricant armes. Els atemptats terroristes generen por, la por genera demanda de seguretat, la necessitat de més seguretat acaba en més peticions d’armes, i aquestes noves armes acabaran en mans de gent violenta i terroristes. Però només cal mirar la imatge de dalt per entendre on hi ha risc i on no n’hi ha tant. La imatge és d’aquesta web, de la revista National Geographic, i explica la probabilitat que tenim de morir per diferents causes. L’arc més gran de la dreta indica la probabilitat que tenim de morir, i com veieu és del 100%. Tots morirem. Als altres cercles veiem, amb dades dels Estats Units, que la probabilitat que tenim d’acabar morint d’un atac de cor és d’un entre cinc (un 20%) i que la de morir de càncer és d’un entre set (un 14%), mentre que la de morir de manera violenta per arma de foc és d’un entre 314 (un 0,3%). I, evidentment, la probabilitat de morir per arma de foc a Europa és encara més baixa.

Perquè ens neguiteja tant aquesta pretesa manca de seguretat (que implica un risc baixíssim) i en canvi pensem molt menys en la nostra dieta i en el risc d’acabar morint d’un atac de cor o d’un càncer? Probablement perquè la nostra percepció del risc és totalment acientífica i es basa en mites i en intuïcions equivocades. Una anàlisi amb esperit crític i amb el cap fred ens demostra que no hauríem de tenir por a morir com a conseqüència d’actes violents, de la mateixa manera que hem de tenir menys por a volar en avió que a viatjar en cotxe, i perquè el més probable és que acabem morint per alguna fallida del nostre propi cos.

Si som capaços d’adoptar una actitud més tranquil·la davant el risc de la possible violència dels altres, estarem trencant els arguments dels qui fan propaganda de la necessitat de més seguretat per a acabar incrementant la despesa militar.

Per cert, l’Albert Camus, l’any 1959, segurament inspirat pel seu amic Xavier Valls, va escriure que “Francesc Ferrer i Guardia pensava que no existeix crueltat voluntària, i que tot el mal que hi ha al món ve de la ignorància. Per això, els ignorants el van assassinar”

—–

NOTA: la distribució de probabilitats de Poisson depèn d’un únic paràmetre (que es representa habitualment amb la lletra grega lambda), que justament és el valor de la mitjana del nombre d’esdeveniments rars que trobem en un determinat període de temps. Aquests esdeveniments són a més independents, i això vol dir que encara que sapiguem el valor d’aquesta mitjana, és totalment imprevisible saber en quin moment patirem el proper fenomen. La mitjana lambda caracteritza totalment els esdeveniments rars que ens trobarem al llarg del temps. Però no ens dóna certeses, només probabilitats. Per exemple, a tot Catalunya i en un període d’un any, el nombre de morts per “causes externes” (accidents, violència, etc.) és de 41 per cada 100 mil habitants pel que fa als homes i de 33 pel que fa a les dones (són dades de 2012). En canvi, els mateixos valors si parlem de morts degudes a tumors són de 284 i 174. És molt i molt més probable que acabem morint d’un tumor que d’un accident o d’un acte violent.