Entrades amb l'etiqueta ‘Toni Pou’

El primer any sense gel

divendres, 9/02/2018

En Tim Folger diu, en un article molt bonic, que això dels casquets polars és un mite, sobretot si parlem del casquet de glaç del pol nord i del que tindrem d’aquí a pocs anys. La imatge de l’esquerra, que podeu veure al seu article de la revista National Geographic, ho explica. De fet, la investigadora oceanogràfica Stephanie Pfirman de la Universitat de Columbia, citada pel Tim Folger al seu article, comenta que la gent no entén el funcionament de l’Àrtic. És cert. Tots pensem que és un casquet rígid i que si es va fonent, ho anirà fent per les seves vores mentre es va fent petit. I ens equivoquem de soca-rel. Perquè el gel àrtic sura damunt l’oceà, i per tant es mou, és dinàmic. El mite dels casquets polars caurà pel seu propi pes d’aquí a no més de 30 anys, quan al mes de setembre es pugui navegar tranquil·lament pel pol nord perquè tot el gel haurà viatjat a la costa nord de Groenlàndia.

La imatge mostra la zona àrtica fins el cercle polar, cercle que que limita el mapa excepte a la part de Groenlàndia. A baix tenim Canadà i Groenlàndia, a la dreta Noruega i a dalt, Rússia i Sibèria. El pol nord, marcat amb una creu, és al bell mig del cercle. El mapa marca l’extensió mitjana del gel àrtic al mes de setembre (que és el moment de l’any amb menys gel) en el període 1980-1989 i en el 2006-2015. També indica el límit previst d’aquesta zona de gel en el període 2050-2059, i mostra els corrents marins a l’oceà àrtic, amb el gir oceànic de Beaufort i el corrent transpolar, anomenat “transpolar drift stream“. La zona del gir oceànic de Beaufort, més propera a la costa nord del Canadà, és com un remolí gegantí: el gel gira i es va acumulant durant anys fins que s’acaba desplaçant una mica i va a parar al corrent transpolar. El nom d’aquest corrent, com és obvi, ens recorda que el pol nord no és pas una zona d’aigües tranquil·les. Hi ha un fort corrent, que empeny aigua i gel cap a Groenlàndia i l’Atlàntic.

L’explicació de per què tenim un casquet polar és clara i senzilla: el tenim perquè la massa actual de gel arriba fins la costa nord de Groenlàndia, que l’atura i no el deixa moure. A mesura que el gel es vagi fonent, el corrent transpolar se’l anirà emportant de manera tal que s’acumularà prop de Groenlàndia, també amb alguns trossos que acabaran circulant per l’Atlàntic nord en forma d’icebergs abans de fondre’s. I de fet, en lloc de casquet polar haurem de parlar de la regió glaçada de l’Àrtic. Regió que ara té la forma de casquet polar, però que ben aviat es desplaçarà i quedarà adossada a Groenlàndia i a la illa de Ellesmere. D’aquí a no molts anys ho veurem: cada estiu, el corrent transpolar deixarà el pol nord ben net de gel i navegable. El gel passarà de llarg del pol nord i s’anirà prement contra la costa.

Els diagrames que podeu veure aquí són ben clars. L’àrea de gel al setembre de 2016 va deixar un golf d’aigua oceànica que va superar els 85 graus de latitud nord, i el mateix va passar l’any 2012. Aquests dos anys van suposar un rècord en l’acostament de l’oceà àrtic al pol nord. Encara que la variabilitat anual és gran i això fa difícils les prediccions en un any concret (per exemple, aquest o l’any vinent), els models són molt més acurats quan simplement han d’estimar variables tals com l’extensió mitjana de gel àrtic al mes de setembre al llarg d’una dècada. I, de fet, els models models que millor coincideixen amb les observacions històriques ens diuen que el casquet polar àrtic, a partir del final de la dècada dels anys 2030, desapareixerà cada estiu i cada setembre. La previsió d’altres models és que això passarà a principis de la dècada dels 30, o sigui, d’aquí a uns 13 anys. En tot cas, a partir del 2040 i amb gran probabilitat, el gel polar serà estacional. Falta menys de 22 anys.

Però, quin any es podrà navegar a l’estiu pel pol nord? És impredictible, encara que sabem que no falta gaire. Serà molt abans que el gel polar acabi sent estacional. Segons el que van dir alguns experts fa poc més d’un any, fins i tot la probabilitat que això passi aquest mateix any és elevada. Aquí podeu veure un vídeo que mostra l’evolució del gel àrtic en el període 1987-2014. No sabem quin any serà, però malauradament serà aviat.

En Toni Pou ens parlava de l’arribada al Pol Nord de Peary i Cook els anys 1908 i 1909, i de la seva disputa sobre qui havia estat el primer. D’aquí a una dècada, 120 anys després de les seves calamitats, segurament la seva expedició l’acabaran repetint molts creuers gegantins que oferiran còmodes anades al pol nord amb totes les comoditats i calefacció pels turistes. Passaran pel pol nord, però poc gel veuran.

———
Per cert, l’activista Vandana Shiva diu que no hem de parlar de canvi climàtic, sinó de caos climàtic. Que hem de parlar de genocidi, perquè està en risc la vida de milions de persones, i d’ecocidi, perquè estan en risc tots els ecosistemes que conformen la biosfera. Diu que la Terra no ens pertany als éssers humans, perquè nosaltres som part de la Terra.

Les catifes de gel tou

dimecres, 18/09/2013

 

Pancake_Ice.jpg Els inuit diuen que quan el mar es glaça, la capa de gel que el cobreix en la seva primera etapa de formació és increïblement flexible. Tant, que es deforma seguint el moviment de les onades i que fins i tot pot suportar el pes d’una persona tot ondulant-se com un llit elàstic d’uns pocs centímetres de gruix i sense trencar-se. Ara bé, també diuen que si es vol caminar per sobre d’aquest llit elàstic de gel, cal no parar de caminar. Una petit repòs al mateix punt provocaria, degut al pes, una deformació cap avall massa gran que podria acabar trencant el gel. Ho explica en Toni Pou en el seu llibre “On el dia dorm amb els ulls oberts“.

Aquest estiu he llegit i gaudit d’aquest llibre de divulgació científica. Toni Pou explica les seves experiències durant una expedició científica per l’Àrtic Canadenc. Parla dels primers exploradors, de Sir John Franklin, de Nansen,  d’Amundsen i de molts d’altres, i de l’arribada al Pol Nord de Peary i Cook. Parla dels inuit, de la vida dels científics en el vaixell Amundsen i dels seus experiments. Ens explica coses dels sediments del fons marí, del plàncton, del cicle del carboni, del permafrost, de la banquisa de gel, de la presa de mostres i de les seves anàlisis. Ens diu que gràcies a Karl Weyprecht estem celebrant l’Any Polar Internacional, i desvetlla el misteri de la mort de Franklin, ocorreguda l’hivern de 1847 i no entesa fins el 1984, més d’un segle després, fa tot just 29 anys.

Quan els líquids i els gasos s’escalfen o es refreden, les seves regions més calentes pugen cap amunt, i les més fredes baixen, “cauen”. L’aire fred que surt dels aparells d’aire condicionat acaba refredant més les zones inferiors de l’aire de l’habitació que les seves capes superiors, i l’aire calent que generen les llars de foc a l’hivern escalfa més les capes properes al sostre. Quan escalfem una olla plena d’aigua, el calor li arriba per sota i l’aigua que més s’escalfa és la més propera al fons. Aquesta aigua calenta puja, i obliga a d’altres zones no tan calentes a baixar per substituir-la. El resultat són corrents d’aigua ascendents i descendents, que podem observar perfectament a simple vista quan l’aigua és a punt de bullir. És un fenomen quasi universal en els líquids i en els gasos, que anomenem convecció. La convecció són els corrents d’aire (o d’aigua) inherents a tot procés de canvi de temperatura, corrents que barregen el fluid i acaben uniformitzant la seva temperatura. Físicament, sabem que la convecció és deguda al canvi de densitat. Les regions (d’aire o d’aigua) més calentes són menys denses, podríem dir que pesen menys. Per això “suren” i pugen, pel principi d’Arquimedes. L’aire que el Sol escalfa a l’estiu durant el dia, puja i forma els núvols de s’anomenen de formació vertical. I els globus aerostàtics poden pujar perquè l’aire de dins s’escalfa i és menys dens.

El gel marí és diferent del gel d’aigua dolça, i tot és degut a les corrents de convecció i a la densitat de l’aigua. Toni Pou ens ho explica quan parla del dolç i del salat. L’aigua dolça, quan es refreda, es va fent més densa. Com que és més densa, “cau” i genera moviments de convecció. És el comportament habitual dels fluids. Però el sorprenent, en el cas de l’aigua, és que per sota dels 4 graus Celsius, la densitat de l’aigua torna a baixar. El comportament de l’aigua és únic i estrany. La seva densitat creix quan passem de 20 a 10 graus, i encara es fa més densa quan la continuem refredant de 10 a 4 graus. Però si la refredem una mica més, de 4 a 3 o 2 graus, la seva densitat enlloc de créixer, baixa. Com a conseqüència, en els llacs amb aigua a 4 o menys graus, les zones d’aigua més freda pugen a la superfície enlloc de baixar al fons. Estrany, oi?  A l’hivern, l’aire fred refreda la superfície dels estanys i llacs. Les corrents de convecció fan que tot es vagi refredant fins que la temperatura arriba als 4 graus. Però després, per sota dels 4 graus, tot passa a l’inrevés i l’aigua més freda s’acumula a la superfície del llac. Desapareix la convecció. No hi ha circulació i l’aigua s’estratifica. L’aigua de la capa superficial es va glaçant poc a poc, tot formant un gel ben estructurat i transparent. Gràcies a aquest comportament estrany de la densitat de l’aigua, per sota del glaç dels estanys hi pot haver vida, en una aigua dolça que es troba a una temperatura d’entre 0 i 4 graus. Però, com ens explica en Toni Pou, en el mar no passa el mateix, perquè la sal fa que la densitat de l’aigua continuï creixent quan la refredem per sota dels 4 graus. L’aigua del mar no té el comportament estrany de l’aigua dolça, sinó que es comporta com la resta de fluids.

El resultat és que quan l’aigua del mar es va refredant, sempre hi ha corrents de convecció. L’aigua es mou, amb les zones més fredes al fons, i els cristalls de gel s’acaben formant en el si de l’aigua en moviment. Els petits trossos de glaç marí tenen una estructura irregular perquè van incorporant cristalls de gel mentre es mouen. Són com discs que van creixent mentre pugen i baixen. Al final, i com que el gel sí que és menys dens que l’aigua, floten, suren i pugen a la superfície. Són blancs i semblen creps. És el gel tou, el gel de creps, el “pancake ice” dels anglesos, el que forma catifes de gel sobre les que els inuit diuen que poden caminar, el de la imatge que veieu a dalt i que podeu veure aquí en vídeo, junt amb aquest altre vídeo.

En aquesta web podeu veure (a més d’imatges d’arxiu) vistes en temps real del gel de l’Àrtic, captades per diverses web-càmeres de l’observatori ambiental del Pol Nord. I aquí podeu veure un interessant vídeo de la BBC que mostra la formació del gel Àrtic.

 

Per cert, els promotors de la ILP RGC diuen que la dignitat col·lectiva d’una societat es mesura pel respecte i l’estima amb la que són tractats els sectors més castigats.