Entrades amb l'etiqueta ‘vida’

Temps, temperatura i vida

divendres, 23/02/2018

Diuen que som el que mengem. És força cert. La proporció de substàncies i components bioquímics al nostre cos no és massa diferent a la que trobem als aliments que prenem. Aproximadament el 60% del nostre pes és aigua (36 Kg. d’aigua en una persona que en pesi 60), un 16% són proteïnes, un 6% és de minerals diversos, i només tenim un 1% o menys de carbohidrats junt amb quantitats ínfimes de vitamines i altres compostos. La proporció de greix depèn de l’edat i el sexe, de manera que el seu percentatge, a les dones joves d’entre 20 i 39 anys, varia entre el 22% i el 33%; després creix una mica, de manera que l’interval, a les dones d’entre 60 i 79 anys, es mou entre el 25% i el 36%. Als homes joves d’entre 20 i 39 anys, la quantitat de greix és entre el 8% i el 20%; i després, entre els 60 i 79 anys, oscil·la entre el 13% i el 25%. De fet, la quantitat d’aigua i de tots els altres components és específica per a cada persona, en base a les seves característiques genètiques i al tipus de vida que fa i ha fet. El percentatge d’aigua al cos dels homes, per exemple, es troba entre el 50% i el 65%, i és superior al de les dones (que es troba entre el 45% i el 60%).

Fixem-nos en les proteïnes. La sisena part del nostre cos són proteïnes, aquestes grans molècules que ens fan viure i que ens mantenen vius. Sense proteïnes, no seriem. El nostre cos té uns 22.000 tipus diferents de proteïnes. Cada cèl·lula en té milers de diferents tipus, i totes juntes fan que la cèl·lula pugui fer la seva tasca específica. Les proteïnes són les petites màquines de tota cèl·lula: fabriquen energia dins de cada cèl·lula cremant carbohidrats amb oxigen de la nostra respiració, però també serveixen per al transport (l’hemoglobina és una proteïna), per a la catàlisi de reaccions bioquímiques (els enzims són proteïnes), per a la lluita contra les malalties (anticossos) i per a la transmissió de missatges (les hormones són també proteïnes). Algunes són estructurals, com la queratina i el col·lagen.

La imatge de dalt, que podeu trobar en aquesta web, explica el comportament dels enzims. Tot és química, i les reaccions facilitades pels enzims i que ens mantenen vius, també. Quan fa fred, per sota dels 10 graus de temperatura, tot va molt lent i les reaccions bioquímiques quasi s’aturen. L’activitat augmenta, en canvi, quan puja la temperatura, de manera que a la zona blava d’entre els 35 i 45 graus, les cèl·lules tenen un bon grau d’activitat bioquímica i viuen bé. Ara bé, què passa si pugem més la temperatura i ens posem entre els 47 i els 60 graus? Doncs que entrem a la zona vermella de la gràfica, on el que mana ja no és l’activitat química sino el procés de desnaturalització. En altres paraules: a partir dels 47 graus, l’increment d’activitat química afecta les pròpies proteïnes, que es descomponen (es desnaturalitzen) i deixen de funcionar. La temperatura de desnaturalització, entre els 45 i els 70 graus, depèn de cada tipus concret de proteïna i també de la pressió (vegeu, per exemple l’estudi a aquesta web). Però aquestes molècules tan grans sempre deixen de funcionar quan s’escalfen.

La vida sorgeix en condicions molt crítiques de temperatura, i de fet es desenvolupa bé entre els 20 i 45 graus, encara que trobem essers vius en una franja de temperatures que pot anar dels -18ºC als 50 ºC (per sota i per damunt hi pot haver encara vida, sobretot unicel·lular, però en estat latent). La temperatura és clarament un factor limitant de la vida. No és casualitat que els animals que més han evolucionat i que han adquirit un cert grau de consciència són aquells que anomenem de sang calenta, que han desenvolupat mecanismes metabòlics de regulació de la seva temperatura per tal que les proteïnes de les seves cèl·lules i del seu organisme es trobin en les millors condicions per a les funcions bioquímiques que tenen encomanades. Per cert, aquesta franja de treball acceptable, en graus Kelvin, és de 255 a 323 graus, en un Univers que té temperatures entre els zero i milions de graus. Quina casualitat, que siguem aquí!

Val a dir que tot això és cert tant pels animals com pels vegetals. Les proteïnes, totes elles formades per composició d’un conjunt de només 20 aminoàcids, són als animals però també als arbres i plantes. La fotosíntesi, per exemple, és fruit de determinades proteïnes vegetals. Per això, dir que cal menjar carn per mantenir la quantitat de proteïnes al nostre cos és un mite. Quasi tots els aliments que prenem tenen proteïnes, i és quasi impossible pensar en una dieta que ens aporti menys proteïnes que les que necessitem.

Els científics Aaaron Ciechanover, Avram Hershko i Irwin Rose van rebre el premi Nobel ara fa 14 anys per descobrir i explicar una conseqüència molt interessant de tot això. Com que al nostre cos hi ha proteïnes que constantment es desnaturalitzen, per efecte de la temperatura o per altres causes, les nostres cèl·lules han adoptat un sistema de recollida d’escombraries que va recollint totes aquestes proteïnes ja “gastades” i les trenca a trossets per després reciclar-les. Les proteïnes, sensibles a la temperatura, només funcionen durant un temps limitat. Poden existir només en un petit rang de temperatures i durant uns quants dies. Després, les cèl·lules les eliminen i en fabriquen de noves en base a les instruccions que codifica l’ADN. Fa poc, en Aaaron Ciechanover ho explicava molt gràficament: el procès ha de ser ràpid, perquè les proteïnes duren menys de 30 dies, de manera que cada mes, les proteïnes del nostre cos són noves i diferents a les que teníem el mes passat.

Ara, a finals de febrer, creiem que som els mateixos que el mes passat, però hem netejat i renovat (a més de l’aigua) totes les proteïnes de totes cèl·lules del nostre cos. La mateixa ment en un cos absolutament diferent a nivell molecular. Què som?

———

Per cert, en Roberto Emparán diu que l’aparició de la vida és la primera forma de complexitat en l’univers, que ha evolucionat fins a la consciència humana, que li permet començar a entendre’s a si mateixa. Però que pot ser que el següent estadi de consciència ja no sigui humà.

Vivim en els altres?

dilluns, 10/02/2014

No la vaig conèixer personalment. Però les seves columnes dels dissabtes m’atrapaven. Parlava de la bellesa i de les coses petites, de la poesia i d’allò que ens fa viure. Ara fa dos anys, el dissabte 21 de gener de 2012, la Tatiana Sisquella escrivia sobre la seva àvia en un article que va titular, com mal presagi, “l’última columna”. Deia que no tenia clar si la seva àvia sabia que la seva vida, les seves decisions, les seves alegries, les seves preocupacions i les seves frustracions eren una part imprescindible d’aquest rellotge gegant que ens agrada anomenar vida. Perquè la seva àvia havia vist coses que expliquen qui som i que responen als per quès que mai ningú ha sabut respondre.

Un any i mig desprès, el 29 de juny de 2013, parlava del trosset de nosaltres que és dins dels altres. Es preguntava quantes coses que hem dit i que hem fet només les recorden els altres. Es preguntava si podria construir la seva vida “a base d’anar recopilant els records que els altres tenen de mi i del que he fet en els 35 anys que porto de vida”. I opinava que sí, que segur que entre tots podrien explicar qui sóc jo sense necessitar per res els meus records. És una idea fantàstica. Deia que trobava fascinant que la nostra vida no sigui només nostra.

Albert Einstein, en la seva resposta del febrer de 1950 a la carta angoixada d’un pare, deia que som part de l’univers, una part limitada en temps i espai. Deia que experimentem els nostres sentiments i pensaments com quelcom independent de la resta, en una mena d’il·lusió òptica de la consciència. I que el camí per arribar a la pau interior no és alimentar aquesta il·lusió, sinó intentar superar-la. He de dir que és una frase que cada cop que la llegeixo em recol·loca. I no ho diu només Einstein. Douglas Hofstadter, científic i filòsof, diu que que el jo (la consciència, l’ànima), el jo cartesià, és una il·lusió necessària, un mite. En el seu llibre “Jo sóc un estrany bucle” diu: “un cervell adult conté no només el bucle estrany que constitueix la identitat de la persona associada a aquest cervell, sinó molts patrons en forma d’estrany bucle que són còpies de baixa resolució dels bucles estranys primaris que s’allotgen en altres cervells”. I Jorge Wagensberg explica que quan ens fem grans, gran part del nostre jo ja s’ha transmès al jo dels nostres fills, a més que no conservem ni un sol àtom dels que teníem en néixer. Tal vegada és cert que som massa egocèntrics i que ens fem la il·lusió que el nostre “jo” és un castell separat dels demés, quan el que realment passa és que els altres són part del nostre jo i que que jo sóc una mica viu en els meus fills, amics i familiars. Quan se’ns mor alguna persona perdem una mica de nosaltres mateixos, però a la vegada, ella continua vivint en nosaltres.

No ens podem estar de fer-nos preguntes. Què és el “jo”? Què és la consciència? Vivim una mica en els altres, quan ja no hi som? Les preguntes d’Einstein, Hofstadter i tants d’altres són les que també es feia la Tatiana Sisquella. Tots tenim moltes preguntes i poques respostes. Els científics i filòsofs ens fem preguntes contínuament, i el cert és que l’únic que sabem és que quan siguem vells (si tenim la sort de poder envellir), haurem acumulat moltíssimes més preguntes que respostes. Però hi ha preguntes que ens cremen per dins. Per què hi ha gent que se’n va tan jove, als 30 o 40 anys?

La Tatiana continuarà viva en els seus escrits dels dissabtes, en els bits de les còpies digitals dels programes de televisió i sobretot en el record dels amics. Com molts altres amics que ja s’han emportat, sense permís, una part del nostre jo, d’aquest jo que no sabem què és.