Entrades amb l'etiqueta ‘viure millor’

Tecnologia: per a qui?

divendres, 17/03/2017

M’agrada la definició que Enrique Lynch fa de tecnologia. Diu que és l’art de saber aprofitar les lleis de la natura per a viure millor i satisfer les nostres necessitats. La tecnologia és hereva directa de la ciència, que és la que ens permet entendre aquestes lleis de la natura que després podrem aprofitar. Tenim llum a casa a la nit perquè hem entès el comportament dels electrons, i podem fer fotos amb el mòbil perquè hem descobert les lleis que regeixen la interacció entre fotons i electrons. La historia de la tecnologia és la nostra historia, la que ens va fer humans. La navegació a vela és tecnologia, i ho són els pergamins, les pintures prehistòriques, els llibres, l’art de cuinar, la bicicleta i quasi tot el que fem.

Però és molt fàcil trobar-se amb mals usos. Crec que fins i tot podem parlar de perversió de la tecnologia quan aquesta no s’aprofita per millorar la qualitat de vida i satisfer les necessitats dels humans en general. Deixeu-me que expliqui breument dos exemples d’aquest tipus de perversions, un de proper i un altre de llunyà (però no tant).

Recordo que fa temps es deia molt allò de “el client sempre té la raó”, perquè és (o era) clar que l’objectiu dels serveis ha de ser facilitar la vida dels qui els reben. Però, sorprenentment, això ha canviat. Podria parlar dels bancs, de les empreses operadores de comunicacions o de les elèctriques, però poso un exemple que he llegit fa pocs dies. La nova xarxa d’autobusos de Barcelona, amb les línies H i V, és força criticada. Molta gent diu, per exemple, que on abans anava amb un sol autobús, ara es veu forçada a anar amb dos, fent un canvi i perdent temps. El tema del transport públic m’és molt familiar, perquè un bon amic meu va fer la seva tesi doctoral (estic parlant dels anys 70) sobre l’optimització del recorregut dels autobusos. El problema, tecnològicament parlant, és clar. Es fa una enquesta, i es pregunta (a una mostra representativa de la gent de la ciutat que estem analitzant) a quins indrets van cada dia i a quins van més o menys sovint. Això permet tenir un mapa (que de fet és un mapa 4D, amb origen i final) dels interessos dels ciutadans. Després, tenint en compte el nombre total d’autobusos disponibles, s’optimitzen els recorreguts de manera que s’acabi donant el millor servei possible a la gent: es comença amb una estimació inicial de recorreguts, i aquests es van refinant en fases successives. Tot es basa en la quantificació del grau de satisfacció total que genera el conjunt de línies d’autobús, cosa que és fàcil de fer mirant per on passen i veient si recullen el que diu el mapa d’interessos. Ara, només cal anar modificant progressivament les línies d’autobús de manera que s’incrementi aquest grau de satisfacció total, i al final acabarem amb un disseny de transport urbà que ajuda la gent a viure millor. Doncs bé, quan ara fa un any vaig preguntar al Xavier, el meu amic, què opinava de la nova xarxa d’autobusos de Barcelona, la resposta va ser ben clara: segur que la nova xarxa empitjora el servei a la gent, perquè no s’ha dissenyat amb criteris de satisfer les necessitats dels usuaris, sino amb criteris de disminució de costos. De fet, aquests nous dissenys del transport públic són només un exemple, semblant al de les operadores de comunicacions o les elèctriques, del que podríem anomenar una inversió dels serveis. Es deixa d’oferir serveis que facilitaven la vida dels usuaris, i es passa a incrementar els beneficis (o reduir costos) dels qui els ofereixen. L’objectiu ja no són els clients sino els directius i accionistes. És el que moltes vegades veiem en els bancs i en empreses mal anomenades “tecnològiques”, que enlloc de crear tecnologia, tenen com objectiu vendre més i fidelitzar clients. Davant la pèrdua de l’ètica dels serveis i el delicte de no atenció als clients, molts experts diuen que la solució passa per la regulació i les sancions.

En tot cas, el problema de la inversió dels serveis no és res si el comparem amb el que passa a Àfrica. Només cal veure aquest mapa, esfereïdor, de la Terra a la nit, i adonar-se que Àfrica és a les fosques. La imatge de dalt, que podeu trobar a aquesta web, mostra que només un 2% dels habitatges a zones rurals de Níger (i un 3% a les de Mali) tenen accés a l’electricitat. El percentatge d’electrificació a les zones urbanes d’aquests dos països és del 47% i del 42% respectivament. En Hans Rosling també ens recorda que al món, dues de cada 7 persones no tenen accés a l’electricitat, i que 5 de cada 7 disposen d’una potència elèctrica tan baixa que no els permet disposar de cap electrodomèstic. La despesa energètica mitjana per persona a Espanya és de un quilowatt, durant 16 hores al dia. Per a un Ghanès, és de 46 watts.

És clar que alguna cosa estem fent molt malament si, al continent que més creixement demogràfic té en aquests moments, no som capaços d’usar els avenços tecnològics que podrien garantir l’accés a l’energia i evitar els episodis de fam. Serem capaços de garantir les condicions necessàries, per exemple, per a que tota persona tingui accés a una sanitat i medicació dignes i per a que tothom surti de la pobresa energètica? Hi ha solucions enginyoses per a zones rurals aïllades, com els sistemes fotovoltaics i eòlics distribuïts (només cal cercar “off-grid photovoltaic” o “off-grid eolic” a internet). Si no s’utilitzen és perquè la tecnologia, als països del Sud, no s’utilitza per millorar la vida de la gent: acaba millorant la vida només d’uns pocs, dels qui s’enriqueixen amb l’espoli dels recursos que no són seus. Un cop més, davant la pèrdua de l’ètica i dels continuats delictes, la solució passa per la regulació, la persecució de les injustícies i les sancions, amb l’objectiu que les solucions tecnològiques existents arribin a la gent que les necessita.

El més trist d’aquests inicis del segle XXI és que, tot i tenir els mitjans que ens poden permetre viure millor, com a humanitat no som capaços de definir uns mínims objectius que ens garanteixin la nostra pervivència, amb pau i dignitat, uns quants segles més. No anem bé. Cal prendre decisions i actuar a nivell local, però en aquest marc de globalització que ens ha regalat internet, és imprescindible establir mecanismes efectius de regulació a nivell planetari que impedeixin l’enriquiment d’uns pocs mentre la resta es va empobrint. La tecnologia no pot acabar beneficiant només a uns pocs. Ha de ser per a tothom, satisfent necessitats i ajudant tots els habitants de la Terra a viure millor. Perquè la situació és cada cop més preocupant, i l’alternativa pot acabar essent el suïcidi com a espècie. Potser que ens ho fem mirar.

Per cert, en Salvador Sabrià diu que poques persones hi deu haver que no coneguin algú del seu entorn, preferentment una persona gran, a qui li hagin intentat colar un contracte d’una companyia elèctrica o de gas. I diu que segur que sense rascar gaire és fàcil localitzar entre els pròxims alguna persona que ha tingut problemes amb els subministradors d’aquests serveis.

Les eines i la saviesa

dimecres, 13/11/2013

Mobil_Medicina_Marcos.jpg Els humans som constructors d’eines. Destrals, rodes, palanques, politges, rellotges, tisores, bicicletes i una llista inacabable. Les eines dels nostres avantpassats els van servir per a viure millor, però també van ajudar en la seva humanització. Einstein deia que sabem molt poc de l’Univers i del món que ens envolta. Però el poc que hem entès, l’hem aprofitat molt bé. Ens ha servit per a crear eines que ens ajuden a viure. Sabem molt poc sobre què són els electrons i els fotons. Però hem pogut controlar-los i ensinistrar-los. En poc més de cent anys hem passat dels primers experiments amb electricitat a poder tenir ordinadors, telèfons mòbils i càmeres digitals.

De fet, i per a ser més precisos, hauríem de dir que els humans som usuaris d’eines. Les comprem, les utilitzem, i així vivim millor. Tenim llum a les nits i ens podem comunicar de manera instantània amb els amics i familiars, siguin on siguin. Però hi ha un petit grupet d’humans, els enginyers (junt amb els fusters, els sabaters, els mecànics i d’altres) que s’encarreguen de dissenyar i construir eines per a la resta de la societat. Inventen noves eines, i utilitzen eines ja existents per a dissenyar-ne de noves.

Hi ha moltes maneres d’utilitzar les eines. Ho podem fer amb cura i saviesa, o podem fer-ne un ús barroer. En el regne animal, la saviesa consisteix en resoldre els problemes tot gastant poca energia. Ho fan les àligues, els voltors i les gavines quan planegen sense moure les ales i aprofiten les corrents ascendents d’aire. I ho fem nosaltres mateixos quan decidim fer una prova esportiva de fons, participar en una cursa o fer una travessa. En aquests casos som curosos i optimitzem tant el pes que portem al damunt com els nostres esforços.

És la saviesa que l’evolució ha cablejat en el cervell dels éssers vius. Les abelles recullen el pol·len tot volant de flor en flor en un recorregut de mínima energia que resol un problema molt complex d’optimització, l’anomenat problema del viatjant de comerç. L’evolució també ha fet que la mida dels animals no sigui més gran que la necessària per a compliment de les seves funcionalitats. La majoria d’insectes volen perquè les lleis de la física afavoreixen el vol dels organismes petits, que necessiten molt poca energia en relació a la seva mida. En canvi, els grans pterosauris voladors van desaparèixer.

El repte de l’enginyeria és l’optimització de resultats i de recursos. Les solucions innovadores i sàvies no maten mosques a canonades, sinó que ofereixen el màxim de prestacions als usuaris tot utilitzant el mínim de recursos. Els cotxes milloren constantment les seves prestacions i cada cop consumeixen menys. Els actuals electrodomèstics són eficients i de baix consum. Les aplicacions informàtiques per a telèfons mòbils han de ser útils tot adaptant-se a les prestacions limitades de càlcul que òbviament tenen aquests petits ginys i gastant el mínim de recursos per tal de no descarregar la bateria. I no parlem del que significa enviar robots a Mart per a tenir dades i fotos. La saviesa en enginyeria és aconseguir una optimització conjunta de prestacions i de recursos. És resoldre els problemes amb la nostra matèria gris, enlloc d’esmerçar una energia excessiva. Enginy enlloc de força bruta.

En enginyeria informàtica, els algorismes de complexitat logarítmica ens permeten trobar un concepte entre disset mil milions amb només 35 passos, com ja he mencionat alguna altra vegada. I per la mateixa raó podem saber on som i inspeccionar mapes des d’el nostre mòbil. A la imatge de dalt en teniu un tercer exemple: les noves aplicacions de telemedicina. Se’n comença a parlar. Permeten la inspecció de models tridimensionals de parts determinades de l’organisme d’una persona (obtingudes directament a partir dels resultats d’un escànner TAC) en un telèfon mòbil. El metge pot girar els òrgans fins veure-ho bé, escollir quins teixits vol veure i si cal, pot ampliar la imatge. Poden ser un ajut evident al diagnòstic en Centres d’Atenció que es trobin lluny dels grans hospitals. Si no ho veu clar, el metge truca l’equip mèdic d’un hospital. Tot seguit, uns i altres poden analitzar les imatges del pacient que veuen en el telèfon mòbil i poden clarificar el diagnòstic. Tot en temps real i en un telèfon. La saviesa del petit i eficient.

Per a Buckminster Fuller, la saviesa en el disseny i ús de les eines es concreta, a més, en la creació d’eines per al diàleg, per a la negociació i per a la vida. Fuller va proposar el concepte de “viviment” en contraposició al d’armament. Les noves eines del “viviment” han de servir per a viure millor i de manera solidària amb tots els habitants de la Terra i han de ser respectuoses amb el planeta, per tal que els nostres besnéts el rebin en bones condicions. Bucky Fuller deia que tots som astronautes de la nau espacial Terra. Els tripulants de les naus saben molt bé que han de viure amb harmonia i que han de tenir molta cura de la càpsula perquè s’hi juguen la vida. Malauradament, nosaltres encara no ens hem adonat que compartim una nau insignificant que vola per l’espai galàctic.

Cal reivindicar l’enginyeria, per a que les empreses tornin a omplir-se d’enginyers. Si volem produir, inventar i innovar, cal que la direcció de les empreses torni a mans dels enginyers, dels qui entenen els processos de producció i saben crear valor afegit, com diu en Joan Majó. Hem d’escollir entre la creació de valor o el diner fàcil i l’especulació a curt termini. I no és clar que anem pel bon camí. El nostre govern ha retallat els pressupostos d’investigació mentre es planteja oferir avantatges legals i fiscals als promotors de casinos. Ho explicava molt bé, ahir mateix, en Bashkim Shehu quan comparava Catalunya amb Albània. Deia que a Tirana hi ha una febre per les apostes, per la cultura del diner fàcil. Una cultura que, d’altra banda i com diu Shehu, és inherent a projectes com el de BCN World i que no deixa de ser un símptoma per al futur desenvolupament del país…

Per cert, Máire Geoghegan-Quinn, comissària europea de I+D, diu que el nou programa de recerca Europeu, l’anomenat “Horitzó 2020″ tindrà un 25% més de pressupost que el darrer Programa Marc de recerca (el FP7). Mentre Europa aposta per la investigació, el pressupost català de recerca s’ha reduït de 503 milions d’euros el 2012 a 442 milions el 2014.