Entrades amb l'etiqueta ‘viviment’

Ciència, objectius i objecció

divendres, 7/04/2017

Diuen que els científics i tecnòlegs som excessivament cartesians. Probablement és cert, i això ens fa ser massa rígids i previsors en certes circumstàncies. Bo és saber-ho i tenir-ho en compte. Però té com a mínim un avantatge: sabem que l’ús de tota eina requereix una definició prèvia d’objectius. El pensament crític, que és part essencial del raonament científic, ajuda a destapar i entendre objectius amagats, que algunes vegades són ben diferents dels aparents. Et fan un poliesportiu o un aeroport, creus que serà una bona eina per millorar la qualitat de vida de la gent del teu poble, i al final acabes descobrint que només era una eina per l’enriquiment personal d’uns pocs.

Amb els anys, anem aprenent a discernir entre els objectius de construcció (de drets humans, d’una vida digne i de les condicions per la pau) i els de destrucció (de vides de la població civil i de països sencers). Curiosament, la desprestigiada ONU treballa pels primers mentre molts Estats i centres de poder treballen pels segons. En aquest context, alguns científics ja fa temps van manifestar el seu rebuig a la militarització de la recerca científica espanyola i es van (ens vam) comprometre a “no participar en cap investigació que tingui una finalitat explícitament militar”.

El món té masses armes i la pau no té suficients diners, tal com va declarar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, l’any 2012. Si volem donar a la pau una oportunitat real, també hem de donar-li un pressupost real, que ara no té. La construcció de la pau i el camí cap un món on tothom pugui viure amb dignitat, crec que és l’objectiu més noble que ens podem plantejar. Per què, doncs, ningú parla d’incrementar el pressupost per a la pau? La resposta podria ser perquè la pau és quelcom que dona menys beneficis a curt termini. Però cal esmerçar més esforços polítics i humanitaris, si realment volem aconseguir una pau sostenible, tot treballant pels objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU. Si hem de definir uns objectius globals per la recerca del segle XXI i pel que serà prioritari en ciència i tecnologia, no cal anar gaire lluny. Només cal llegir aquests objectius de la ONU.

El món incrementa la despesa militar mentre hi ha gent que mor de fam i que viu en condicions infrahumanes. Costa d’entendre. I ara, després de les armes nuclears i de les químiques, es comença a parlar de les armes autònomes. La imatge de dalt, que he obtingut d’aquesta pàgina web, en mostra una. Diuen que les armes autònomes són la tercera revolució de la guerra moderna, després de la pólvora i de les armes nuclears. Seleccionen i ataquen objectius sense intervenció humana. Això sí, amb alguns errors que els seus dissenyadors qualifiquen de “danys col·laterals”. Per això, científics com Stephen Hawking i Noam Chomsky i homes de negocis com Elon Musk i Steve Wozniak han escrit una carta demanant la prohibició d’aquestes armes autònomes. La pregunta clau per a la humanitat d’avui, diuen, és si vol iniciar una carrera mundial d’armes autònomes basades en la intel·ligència artificial. Perquè si alguna potència militar segueix endavant amb el desenvolupament d’aquestes armes, és pràcticament inevitable que això portarà a una nova cursa militar que farà que les armes autònomes es converteixin en els Kalàixnikovs del demà.

Penso molt sovint amb el que deia en Buckminster Fuller: en lloc d’armament, el que hem de demanar és viviment. Hem de reduir dràsticament els pressupostos actuals dedicats a la producció d’armes, de manera que els traspassem a la fabricació i producció de viviment. Si aixequés el cap, en Bucky Fuller segur que ens diria que aquest hauria de ser l’objectiu científic i tecnològic del segle XXI. Perquè, com bé ens explicava en James Baldwin, hi ha una llei terrible a la vegada que inexorable: la que diu que no es pot negar la humanitat dels altres sense disminuir la d’un mateix.

GCOMS és una campanya global que aplega gent de molts països dels cinc continents. D’aquí a poques setmanes, activistes de tot el món participaran en tot un seguit d’accions simultànies per exigir la reducció de la despesa militar. Molts científics, també. A la pàgina web de la campanya GCOMS/GDAMS trobareu material i propostes per a participar-hi activament, sobretot durant els “dies GDAMS”: els propers 18 a 28 d’abril.

Per cert, en Freeman Dyson diu que per evitar la guerra nuclear no és suficient tenir por de les conseqüències. Diu que cal tenir por, però que és igualment necessari entendre. I el primer pas en la comprensió és reconèixer que el problema de la guerra nuclear no és tècnic, sinó humà i històric.

Crear viviment o destruir?

dijous, 5/03/2015

M’agrada la paraula viviment. Hi vaig pensar fa pocs dies en llegir un article d’opinió del New York Times que he de confessar que em va deixar tocat. El trobareu aquí, en anglès. És el testimoni d’en Timothy Kudo, capità de l’exèrcit d’Estats Units. En Timothy és un militar que, tot pensant que la guerra és necessària, ens presenta un testimoni cru i real, una descripció de com va aprendre a matar. Us en tradueixo algunes frases:

“Era la nit, durant la meva primera setmana a l’Afganistan l’any 2010, i ens trobàvem a la província de Helmand. La veu a l’altra banda de la ràdio em va dir que hi havia dues persones que estaven fent un sot al costat de la carretera. Em va preguntar si els disparava i matava. Vaig intentar preguntar a algú de més amunt en la línia de comandament… No vaig trobar ningú… Vaig adonar-me que era una decisió que havia de prendre jo… Finalment vaig dir: dispara!”

“Durant l’entrenament dels oficials de la marina, se’ns va ensenyar a ser decisius. Se’ns deia que fins i tot una mala decisió era millor que no prendre cap decisió. Però penso que la combinació de judicis imperfectes, confiança en l’autoritat i necessitat de ser decisiu no acaba produint resultats mesurats”

“Un cop el fet de matar perd la seva mística, deixa de ser una eina d’últim recurs… Al cap d’un temps, tot el que fèiem semblava acceptable. Matar podia ser banal”

“Ningú parla mai de les morts accidentals. Hi ha paperassa, una curta investigació, i després, silenci”

He de dir que no entenc que els humans dediquem esforços a destruir, i que tampoc entenc aquells científics, tecnòlegs, empresaris i polítics que treballen per a fabricar eines de destrucció. Amb tot el que cal fer i construir en aquest món globalitzat per a millorar les condicions de vida de les persones, no puc entendre aquest afany per a destruir i matar. Els bombardeigs a Gaza, Síria, Ucraïna, la República Centre-Africana i a tants altres llocs destrueixen en pocs segons les cases, escoles i equipaments que la gent ha aixecat amb temps i molt esforç. Les guerres fan que la gent acabi pagant amb les seves propietats i les seves vides les vanitats i interessos d’un grapat de poderosos. El total de la despesa militar a Espanya l’any passat va ser de més de 16 mil milions d’euros. Són 367 euros per persona o, si ho preferiu, 3094 euros per aturat i any. Són diners preparats per a destruir el que altres han creat.

La imatge de dalt, que he tret d’aquesta web, mostra en Buckminster Fuller l’any 1971 durant una de les seves xerrades a l’aire lliure. En Buckminster Fuller, Bucky pels amics, va ser un arquitecte i dissenyador genial, un utòpic, un visionari (vegeu la nota al final). L’any 1983, poc abans de morir, va escriure un article que podeu trobar aquí en versió original, en el que defensava que calia convertir l’armament (weaponry en anglès) a “livingry“. Es va inventar aquesta darrera paraula, que podríem traduir per “viviment”, per contrast amb el terme armament. L’objectiu de l’armament és destruir, el del viviment és crear i construir. Fuller definia viviment com un conjunt d’artefactes que permetrien emancipar els humans de l’explotació dels molts per part d’uns pocs. Creia que calia reconvertir el disseny i la producció científica i tecnològica tot passant de la producció d’armament a la de viviment. A l’article, Bucky Fuller inclou una llista de 26 possibles ginys del viviment: una casa sostenible (la casa Dymaxion), el bany compacte, la cúpula geodèsica, sistemes sostenibles de rentat, sistemes de reciclatge, sistemes de generació d’energia alternativa i altres que ara fins i tot potser ens fan somriure. El rellevant, en tot cas, va ser la seva visió de futur i la seva defensa vehement de la necessitat de reconvertir l’industria de l’armament en industria del viviment. En Buckminster Fuller detestava el mal ús de les eines, la utilització pervertida d’eines que podrien servir per a millorar les condicions de vida de les persones i que en alguns casos s’acabaven convertint en mitjans de destrucció. En una visió profètica de la globalització, insistia en que habitem la nau espacial Terra. Pensant que la nostra tribu és ja tot el món, deia que la Terra és ben petita, si la sabem mirar des d’una perspectiva suficientment llunyana. És un punt blau a l’espai, una nau que ens porta per l’espai sideral a velocitats vertiginoses. I, així com els astronautes de qualsevol estació espacial saben molt bé que, si volen sobreviure, han de conviure sense barallar-se, Fuller explicava que estem obligats a fer el mateix si no ens volem destruir junt amb el planeta. Proposava fer sovint aquest exercici de perspectiva per a visualitzar la petitesa d’una Terra que ens acull mentre ens transporta per la buidor de l’espai interplanetari.

Permeteu-me que acabi amb una cita d’Erich Fromm. Fromm deia que l’alternativa fonamental que tenim és entre vida i mort, entre creativitat i violència destructiva, entre la realitat i les il·lusions, entre l’objectivitat i la intolerància, entre germanor/independència i dominància/submissió. Deia que el fet de ser conscients de l’existència d’alternatives alliberadores pot fer que tornin a despertar les nostres energies amagades per encaminar-nos cap al respecte per la “vida” enlloc de fer-ho cap a la “mort”. Aquesta energia d’Erich Fromm dirigida cap a la vida és la que, anys més tard, Bucky Fuller reivindicaria com a font per a crear més i més viviment.

Per cert, la Pilar Bonet parla dels qui s’oposen a la Guerra i diu que Anna Politkóvskaya (assassinada el 2006) lluitava en contra de la guerra de Chechenia mentre que Boris Nemtsov, assassinat la setmana passada, s’oposava a la guerra d’Ucrània.

—–

Nota personal: Vaig començar a interessar-me pels treballs d’en Buckminster Fuller quan vaig saber de la seva trobada amb en Norman Foster. Va ser al principi dels anys 70, quan Foster treballava en el seu primer gran projecte, el Centre Sainsbury. En veure el projecte, Fuller li va preguntar: “Quan pesa el seu edifici, Sr. Foster?” Foster va quedar desconcertat perquè no ho sabia. Però aquesta pregunta va obligar-lo a replantejar-se la seva manera de dissenyar i va iniciar una forta relació entre els dos que va durar del 1971 fins la mort de Richard Buckminster Fuller l’any 1983. Des de llavors, Norman Foster va perseguir sempre la lleugeresa, amb criteris de sostenibilitat i de reducció del que és superflu. Amb una sola frase, el mestre Fuller va canviar la vida de Norman Foster. Ara bé, en Buckminster Fuller també va ser un dissenyador visionari. Va crear cotxes i cases futuristes, va estendre el concepte de cúpula geodèsica tot dissenyant la meravellosa coberta de l’exposició universal de Montreal l’any 1967, va proposar una projecció icosaèdrica per als mapes del món i va insistir en el concepte de “dissenyador global”. El dissenyador global, segons Bucky Fuller, ha d’usar les troballes de la ciència i de la tecnologia, tot transformant-les en eines per a la felicitat humana a nivell mundial i sostenible.

Les eines i la saviesa

dimecres, 13/11/2013

Mobil_Medicina_Marcos.jpg Els humans som constructors d’eines. Destrals, rodes, palanques, politges, rellotges, tisores, bicicletes i una llista inacabable. Les eines dels nostres avantpassats els van servir per a viure millor, però també van ajudar en la seva humanització. Einstein deia que sabem molt poc de l’Univers i del món que ens envolta. Però el poc que hem entès, l’hem aprofitat molt bé. Ens ha servit per a crear eines que ens ajuden a viure. Sabem molt poc sobre què són els electrons i els fotons. Però hem pogut controlar-los i ensinistrar-los. En poc més de cent anys hem passat dels primers experiments amb electricitat a poder tenir ordinadors, telèfons mòbils i càmeres digitals.

De fet, i per a ser més precisos, hauríem de dir que els humans som usuaris d’eines. Les comprem, les utilitzem, i així vivim millor. Tenim llum a les nits i ens podem comunicar de manera instantània amb els amics i familiars, siguin on siguin. Però hi ha un petit grupet d’humans, els enginyers (junt amb els fusters, els sabaters, els mecànics i d’altres) que s’encarreguen de dissenyar i construir eines per a la resta de la societat. Inventen noves eines, i utilitzen eines ja existents per a dissenyar-ne de noves.

Hi ha moltes maneres d’utilitzar les eines. Ho podem fer amb cura i saviesa, o podem fer-ne un ús barroer. En el regne animal, la saviesa consisteix en resoldre els problemes tot gastant poca energia. Ho fan les àligues, els voltors i les gavines quan planegen sense moure les ales i aprofiten les corrents ascendents d’aire. I ho fem nosaltres mateixos quan decidim fer una prova esportiva de fons, participar en una cursa o fer una travessa. En aquests casos som curosos i optimitzem tant el pes que portem al damunt com els nostres esforços.

És la saviesa que l’evolució ha cablejat en el cervell dels éssers vius. Les abelles recullen el pol·len tot volant de flor en flor en un recorregut de mínima energia que resol un problema molt complex d’optimització, l’anomenat problema del viatjant de comerç. L’evolució també ha fet que la mida dels animals no sigui més gran que la necessària per a compliment de les seves funcionalitats. La majoria d’insectes volen perquè les lleis de la física afavoreixen el vol dels organismes petits, que necessiten molt poca energia en relació a la seva mida. En canvi, els grans pterosauris voladors van desaparèixer.

El repte de l’enginyeria és l’optimització de resultats i de recursos. Les solucions innovadores i sàvies no maten mosques a canonades, sinó que ofereixen el màxim de prestacions als usuaris tot utilitzant el mínim de recursos. Els cotxes milloren constantment les seves prestacions i cada cop consumeixen menys. Els actuals electrodomèstics són eficients i de baix consum. Les aplicacions informàtiques per a telèfons mòbils han de ser útils tot adaptant-se a les prestacions limitades de càlcul que òbviament tenen aquests petits ginys i gastant el mínim de recursos per tal de no descarregar la bateria. I no parlem del que significa enviar robots a Mart per a tenir dades i fotos. La saviesa en enginyeria és aconseguir una optimització conjunta de prestacions i de recursos. És resoldre els problemes amb la nostra matèria gris, enlloc d’esmerçar una energia excessiva. Enginy enlloc de força bruta.

En enginyeria informàtica, els algorismes de complexitat logarítmica ens permeten trobar un concepte entre disset mil milions amb només 35 passos, com ja he mencionat alguna altra vegada. I per la mateixa raó podem saber on som i inspeccionar mapes des d’el nostre mòbil. A la imatge de dalt en teniu un tercer exemple: les noves aplicacions de telemedicina. Se’n comença a parlar. Permeten la inspecció de models tridimensionals de parts determinades de l’organisme d’una persona (obtingudes directament a partir dels resultats d’un escànner TAC) en un telèfon mòbil. El metge pot girar els òrgans fins veure-ho bé, escollir quins teixits vol veure i si cal, pot ampliar la imatge. Poden ser un ajut evident al diagnòstic en Centres d’Atenció que es trobin lluny dels grans hospitals. Si no ho veu clar, el metge truca l’equip mèdic d’un hospital. Tot seguit, uns i altres poden analitzar les imatges del pacient que veuen en el telèfon mòbil i poden clarificar el diagnòstic. Tot en temps real i en un telèfon. La saviesa del petit i eficient.

Per a Buckminster Fuller, la saviesa en el disseny i ús de les eines es concreta, a més, en la creació d’eines per al diàleg, per a la negociació i per a la vida. Fuller va proposar el concepte de “viviment” en contraposició al d’armament. Les noves eines del “viviment” han de servir per a viure millor i de manera solidària amb tots els habitants de la Terra i han de ser respectuoses amb el planeta, per tal que els nostres besnéts el rebin en bones condicions. Bucky Fuller deia que tots som astronautes de la nau espacial Terra. Els tripulants de les naus saben molt bé que han de viure amb harmonia i que han de tenir molta cura de la càpsula perquè s’hi juguen la vida. Malauradament, nosaltres encara no ens hem adonat que compartim una nau insignificant que vola per l’espai galàctic.

Cal reivindicar l’enginyeria, per a que les empreses tornin a omplir-se d’enginyers. Si volem produir, inventar i innovar, cal que la direcció de les empreses torni a mans dels enginyers, dels qui entenen els processos de producció i saben crear valor afegit, com diu en Joan Majó. Hem d’escollir entre la creació de valor o el diner fàcil i l’especulació a curt termini. I no és clar que anem pel bon camí. El nostre govern ha retallat els pressupostos d’investigació mentre es planteja oferir avantatges legals i fiscals als promotors de casinos. Ho explicava molt bé, ahir mateix, en Bashkim Shehu quan comparava Catalunya amb Albània. Deia que a Tirana hi ha una febre per les apostes, per la cultura del diner fàcil. Una cultura que, d’altra banda i com diu Shehu, és inherent a projectes com el de BCN World i que no deixa de ser un símptoma per al futur desenvolupament del país…

Per cert, Máire Geoghegan-Quinn, comissària europea de I+D, diu que el nou programa de recerca Europeu, l’anomenat “Horitzó 2020″ tindrà un 25% més de pressupost que el darrer Programa Marc de recerca (el FP7). Mentre Europa aposta per la investigació, el pressupost català de recerca s’ha reduït de 503 milions d’euros el 2012 a 442 milions el 2014.

Els drets i els drons

dimecres, 27/03/2013

DretsHumans.jpg Hem aprés a construir ginys teledirigits i autodirigits. Les naus que enviem a Mart i a d’altres planetes són mostres evidents que sabem fer artefactes no tripulats que van on desitgem i que ho fan amb gran precisió. Els satèl·lits meteorològics són bons exemples de que tota aquesta tecnologia (barreja de sistemes de control i navegació, algorismes, sistemes energètics i de comunicacions) ens pot ser realment útil.

Els drons també són ginys teledirigits. Però els seus usos poden ser èticament molt més discutibles. Fa pocs dies, l’Antoni Bassas comentava que el senador del Tea Party Rand Paul va parlar durant quasi tretze hores al ple del Senat dels EUA que havia de votar la confirmació del nomenament del nou director de la CIA, John Brennan. El discurs de Paul es podia resumir en una pregunta que, en opinió de Bassas, captura tota una època de drets, tecnologia i por: ¿el president pot matar un americà sense judici? No deixa de ser sorprenent que al final, qui ho va dir va ser un republicà. El discurs de Rand Paul va ser ovacionat pels grups de drets civils, condemnat pels seus companys de la dreta republicana, contestat per la Casa Blanca i amplificat pels mitjans fins a convertir-lo en un “Houston, tenim un problema” per a Obama, diu Bassas.

Hem tardat molts segles en construir els fonaments del Dret i en establir les bases dels Estats de Dret. Als Estats moderns, els ciutadans deleguen la venjança en els jutges i tothom es sotmet als seus veredictes. La resposta a la pregunta de si el president d’un Estat pot matar un ciutadà sense judici, la podem llegir a la Declaració Universal dels Drets Humans. I la resposta és que no. No es pot matar sense judici previ. I tampoc amb judici, en els països en els que per sort hem abolit la pena de mort. La Declaració Universal dels Drets Humans, en els seus articles 3, 10 i 11-1 diu que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. Diu que tota persona té dret a ser escoltada públicament i amb justícia per un tribunal independent i imparcial. Diu també que té dret a la presumpció d’innocència mentre no es provi la seva culpabilitat en judici públic i amb totes les garanties per a la seva defensa.

Bucky Fuller va inventar el terme viviment (“livingry” en anglès) en contraposició a armament, o “weaponry”. Deia que cal reconvertir les actuals capacitats tecnològiques de l’home, traspassant-les des de l’armament cap un viviment avançat, cap a una tecnologia que reverteixi en tota la humanitat. L’Estat de dret es reserva el dret de la violència, però això, com tot, té els seus límits. I el limit el dóna el dret que tothom té a la vida i el dret que té a un judici just. No es pot parlar de que unes execucions siguin pitjors que altres. Totes són horribles. I també ho són tots els crims d’estat, les morts extrajudicials, les guerres secretes i totes les guerres. Preservar la vida i la dignitat humana és essencial. Cal combatre la hipocresia dels governs, que guanyen diners amb el comerç d’armes.

El poeta Luis Cernuda va oposar la dignitat de les víctimes al fragor de les armes. En el seu llibre “Las nubes” diu que les causes humanes, per dignes que siguin, mai poden prevaldre sobre els drets humans. Per Cernuda, la destrucció i la mort no es poden cantar ni glorificar sota cap pretext. Rafael Sánchez Ferlosio també ens parla dels drons i ens diu que poden portar-nos una inquietant mutació del mateix concepte de gratuïtat amb l’excusa que els bons “són els nostres”.

No hi ha drons bons i drons dolents. Els drons són simples màquines. El que sí hi ha és responsabilitat per part dels que en fan ús. Segurament caldria adaptar les normes del Dret a aquests nous ginys, tot establint regulacions que siguin compatibles amb els drets humans. És èticament correcte tenir drons que puguin matar selectivament? En quins cassos és correcte usar drons per observar, tot violant el dret a la intimitat? Cal detenir i jutjar, o podem matar directament? Com és que mentre que en alguns cassos l’Estat de Dret persegueix judicialment els responsables (cas GAL), estem veient molts altres cassos d’assassinats selectius que queden impunes? Perquè alguns governants poden fer el que volen?