Entrades amb l'etiqueta ‘Will Steffen’

Sobreescalfament i inconsciència

dissabte, 27/07/2019

No és la primera vegada que parlo del tema, però aquesta crònica del debat que hi va haver a Vic sobre la necessitat de descarbonitzar per evitar el col·lapse, m’hi ha fet tornar. En el debat, la Marta Torres, investigadora sènior a l’Institut de Desenvolupament Sostenible i RRII, va explicar que si la temperatura de la Terra puja 1,5 graus més, els danys seran irreversibles per la societat humana. Ho va dir basant-se en informes científics ben recents.

I, parlant del que ens diuen insistentment els científics, cal recordar que l’any 1992 ja ens explicaven que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta, cosa que pot afectar terriblement els nostres descendents i tota la humanitat. En el seu article de més de 1.700 autors, també ens deien que caldria reduir la despesa militar mundial per a poder tenir mitjans per a lluitar, tots plegats, contra aquesta amenaça que ens hem anat fabricant nosaltres mateixos al llarg del segle XX.

En aquest article de l’any passat, que va publicar a la revista PNAS i que ja he comentat breument alguna vegada, en Will Steffen i 15 col·laboradors analitzen acuradament les dades amb una anàlisi sistèmica que té en compte les realimentacions i no-linealitats del sistema planetari, i arriben a tot un seguit de conclusions realment preocupants. Diuen que la majoría d’estudis actuals treballen sota la hipòtesi que la relació entre l’emissió acumulada de CO2 i la temperatura global del planeta és quasi-lineal, i argumenten que això és probablement fals perquè no té en compte totes les no-linealitats que aniran apareixent a mesura que la Terra s’escalfi. Entre elles, citen i quantifiquen la progressiva reducció del permafrost, la descomposició dels hidrats de metà dels oceans, l’increment en els efectes de la respiració dels bacteris marins, la reducció del gel als pols i la pujada del nivell del mar. Alguns d’aquests processos es posaran en marxa quan l’escalfament sigui d’entre 1 i 3 graus (és el cas de la desaparició del gel àrtic i dels glaciars alpins), altres quan sigui d’entre 3 i 5 graus (modificació del corrent del Golf, desforestació i altres) i alguns altres quan l’escalfament sigui superior als 5 graus (com la desaparició del gel antàrtic entre d’altres). El gran problema, expliquen els autors, és que aquests processos s’aniran realimentant uns amb els altres, de manera que la pujada de temperatures (si continuem amb aquesta actitut actual d’inexplicable inconsciència) s’accelerarà de manera incontrolable. D’altra banda, diuen que hi ha una certa probabilitat que tot plegat s’activi fins i tot a una temperatura global inferior als famosos dos graus d’escalfament que es van fixar en els objectius de l’acord de París.

Cal dir que, a més, en Hans Joachim Schellnhuber (coautor de l’article que acabo de comentar) diu que, si continuem amb les actuals polítiques, l’escalfament respecte a l’era pre-industrial podria arribar a ser d’uns 4 o 5 graus centígrads. I explica que això reduiria dràsticament la capacitat de suport humà de la Terra, que podria reduir-se fins només 1000 milions de persones. En Hans Joachim afegeix que en aquest punt hi ha consens entre els experts.

Estem en perill, i són ben pocs els qui reaccionen. No volem deixar el transport privat, no volem abandonar el petroli ni la nostra zona de confort. És curiós. El Regne Unit és l’únic país del G-20 que ha declarat l’emergència climàtica i que ha aprovat per llei aconseguir la neutralitat d’emissions el 2050. I els activistes de Extinction Rebellion ho veuen insuficient: demanen que l’objectiu sigui arribar a la neutralitat (equilibri entre les emissions de CO2 i la captura d’aquest mateix CO2) l’any 2035. Ho trobo admirable. Estic totalment d’acord amb el que demanen els del moviment Extinction Rebellion, perquè la probabilitat que una espera de 30 anys sigui suïcida és elevada, i perquè la humanitat s’ha de posar les piles per resoldre el problema com més aviat millor. El perill és molt gran, i l’objectiu 2035 pot evitar moltes més morts climàtiques que l’objectiu 2050. Però el que sí és clar és que els anglesos ens estan donant una lliçó. Mentre ells debaten entre si ha de ser l’any 2035 o el 2050, els altres països del món “desenvolupat” amaguen el cap sota l’ala i no es plantegen encara cap objectiu.

Hi ha una darrera reflexió, que ens ve de la mà de Luca Gervasoni, ponent del Curs d’Estiu 2019 de la Universitat de la Pau. Perquè segurament no hem de parlar d’inconsciència sino de intencionalitat. De la intencionalitat que tenen les elits del poder global quan pensen en un món sobreescalfat que no els afectarà perquè ells viuran aïllats i confortables dins de “ciutadelles fortificades” (en paraules de Luca Gervasoni). Viuran amb tot tipus de protecció, climàtica i militar (com explica aquest article), evitant l’entrada dels milions de refugiats climàtics que aniran malvivint i morint en els guetos externs. Pot semblar ciència ficció, però és un escenari no improbable si continuem sense fer res i es confirmen les prediccions d’en Hans Joachim Schellnhuber pel que fa al nombre de persones que pot acabar acceptant la Terra. Seria un genocidi de fins a 6.000 milions de persones.

José Antonio Martínez ens parlava fa poc dels líquens, aquests éssers meravellosos que, des de fa més de cinc-cents milions d’anys, han sobreviscut a tot. Poden créixer durant centenars o milers d’anys damunt les roques, xuclant-ne els minerals i convertint-les en substrat per a les plantes. Els líquens suporten condicions duríssimes de sequedat i temperatura, però malauradament són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i a l’alteració de l’entorn (la imatge de dalt és d’una roca amb líquens prop del far de Cala Nans).

Els líquens són un bioindicador de la qualitat ambiental. Els nostres besnéts, en podran gaudir? O es trobaran amb el mateix que hem vist que ha passat a les cuques de llum?

——

Per cert, la Carme Colomina constata que el discurs polític se simplifica al mateix temps que els conflictes es fan més intricats. Diu que el món es desendreça i que les desigualtats han fet créixer la vulnerabilitat.

Un deute amb els nostres besnéts

dijous, 3/01/2019

Fa poc, l’Alistair Woodward, cap d’Epidemiologia i Bioestadística de la Universitat d’Auckland, deia que estem demanant a les generacions futures que ens subvencionin, per a poder mantenir la bogeria d’un ritme de vida que fa mal al planeta. Explicava que si hem de respondre al repte del canvi climàtic haurem de fer canvis enormes en els nostres estils de vida, en la producció d’energia, el transport, el sistema alimentari. I que si no els fem ben fets, tindran conseqüències. Deia que parlem molt dels impactes més visibles del canvi climàtic, però que l’efecte més important en la salut és el que vindrà com a conseqüència del seu efecte sobre el sistema alimentari mundial. Perquè el sistema alimentari, ja tensionat per l’augment de la població, és molt vulnerable al canvi climàtic.

Fa pensar. Estem apropiant-nos (òbviament no els ho estem demanant) de recursos que hauríem de preservar i deixar per als nostres besnéts. Tenim un deute amb ells que no podrem tornar-los, perquè no haurem estat capaços de deixar els combustibles fòssils sota terra. Haurem gastat, en poc més d’un segle, el petroli que la Terra va estar fabricant al llarg de 300 milions d’anys. És el dispendi més gran de tota la història de la humanitat.

Hi ha un article recent de Will Steffen i els seus col·laboradors, molt interessant i que podeu llegir aquí, que explica que estem molt a prop d’un llindar que, si el creuem, ens portarà a un procés essencialment irreversible induït per realimentacions biogeofísiques que ens portarà a un planeta calent i hostil a la vida. La imatge de dalt, que mostra la bifurcació de possibles camins en un diagrama que inclou el temps i l’energia potencial (en vertical), és de l’article. El que els autors mostren, amb dades objectives i convincents, és que l’escalfament que estem creant és a punt de posar en marxa diversos mecanismes que el poden accelerar de manera imparable: la pèrdua del permafrost, l’increment de respiració bacteriana als oceans, la reducció de glaç a les zones polars, i molts altres fenòmens que poden activar-se en cascada. En tot cas, i com expliquen, encara som a temps de canviar de camí i anar cap  la vall quasi-estable, propera al precipici, de la imatge. Però el temps se’ns acaba. Si arribem al llindar, la marxa enrere serà impossible i entrarem en un camí irreversible d’escalfament, com bé en expliquen.

I la cosa ve de lluny. El mes de novembre de 1992, uns 1.700 científics del món, incloent la majoria de premis Nobel en ciències vius en aquell moment, van fer una crida i una advertència a la humanitat. Deien que les activitats humanes provoquen danys que sovint són irreversibles en el medi ambient i en recursos crítics, i que moltes de les nostres pràctiques actuals (bàsicament les dels països rics) posen en greu risc el futur que desitgem per a la societat humana. Ens explicaven que la Terra és finita, i que ens estem acostant ràpida i perillosament a molts dels límits del nostre planeta. Ens feien veure la imperiosa necessitat d’estabilitzar la població mundial. I a més deien, literalment: “L’èxit d’aquest esforç mundial requerirà una gran reducció de la violència i de la guerra. Els recursos dedicats actualment a preparar i fer les guerres, que ascendeixen a més d’un bilió de dòlars anuals, seran molt necessaris per les noves tasques que hem de fer, i hauríem de desviar-los per tant cap als nous reptes”. No els hem fet cas, no hem aturat les nostres activitats, i no hem reduït ni la despesa militar ni les guerres. Tampoc hem tingut massa en compte dels objectius 2015 de desenvolupament sostenible de la ONU (tot i que l’enginyeria ens ofereix moltes eines per abordar-los), ni l’advertiment que fa un any i mig ens van fer 15.372 científics de 184 països, quan ens recordaven que no havíem fet cas de la primera advertència de l’any 1992. Curiosament, ni la declaració de 1992, ni els objectius 2015 de la ONU, ni aquest darrer advertiment del 2017, han tingut gaire ressò mediàtic.

En tot cas, i segons l’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (IPCC), evitar que la temperatura mundial pugi més d’1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials encara és assolible.

Però les coses no són neutres, i hem d’evitar tornar a caure en els errors del segle passat. Com diu la Barbara Unmussig, l’única manera d’aturar el canvi climàtic és fer un canvi cap a un nou sistema socioeconòmic, abandonant l’obsessió pel creixement del PIB i adoptant, en canvi, un model basat en la idea de bé públic que realment ajudi a millorar la vida de la gent. Diu que cal frenar l’exploració i l’explotació de jaciments de petroli, carbó i gas. Però, en la construcció del nou sector de les energies renovables, explica que cal reemplaçar el model de producció d’energia basat en el mercat i centrat en els inversors amb un altre que tracti l’energia com un bé públic, orquestrant alhora un canvi cap a modes de possessió i gestió social dels subministraments d’energia: contra el canvi climàtic cal aplicar el realisme radical que defensen moviments socials i organismes civils de tot el món, diu.

I acabo citant Ulrike Guérot i Robert Menasse, que ens expliquen que en aquest entorn de dissolució neoliberal, no tothom té el mateix grau de responsabilitat. Perquè, des d’Europa, cal reconèixer la responsabilitat històrica i moral del nostre continent amb la resta del món. “La riquesa europea s’ha construït damunt l’explotació d’altres continents”, diuen. Tot lliga: explotació dels recursos, petroli, manteniment del nostre nivell de vida, desigualtats, escalfament global, inacció actual.

——

Per cert, l’Iñigo Errejón diu que, desprès de dècades de dissolució neoliberal, cal multiplicar els esforços intel·lectuals per a sortir del desconcert i per a establir les bases d’un nou cicle optimista que afavoreixi, en una espiral d’aprofundiment democràtic, el fet de recuperar antics drets i conquerir-ne de nous.