Entrades amb l'etiqueta ‘Zygmunt Bauman’

El Sol, aquest desconegut

dijous, 26/01/2017

Una pregunta que tal vegada podeu plantejar quan sigueu en una trobada d’amics que acceptin parlar de temes científics, és quina és la forma que descriu l’ombra de la punta d’un pal, un dia assolellat.

La resposta hauria de ser senzilla, però observareu que habitualment molta gent no l’encerta. Cada moment, la recta S que uneix la punta del pal amb la seva ombra al terra ens indica la direcció cap al Sol. Doncs bé, al llarg del dia, aquesta recta S descriu un con (una paperina, una superfície cònica) amb vèrtex a la punta P del pal (vegeu la nota al final). El fet que no en siguem conscients és degut, probablement, a que l’eix d’aquest con, que passa pel punt P, és paral·lel a l’eix de la Terra. I l’eix de la Terra té una orientació “estranya”, inclinada cap al nord i en direcció a la Polar. L’error dels nostres avantpassats i la dificultat que tenim per entendre el moviment aparent del Sol és fruit de la nostra manera provinciana de mirar i entendre el món. Creiem que caminem ben drets i eixerits, escalfats per un Sol que a l’estiu és més amunt i després més avall. Però habitem la Terra, i el nostre planeta té una única direcció singular: la del seu eix E. Som éssers que vivim torçats, inclinats en relació a l’eix E i en relació als altres. Quan els d’Igualada caminen, la seva vertical forma un angle de 48,42 graus amb l’eix de la Terra. Aquest angle és 49,28 de graus pels d’Amposta i de 62 graus pels que viuen a Tenerife. Quina és la direcció de referència, la meva o la de l’eix de la Terra?

Tot es més fàcil si acceptem que l’important, al nostre planeta, és la rotació al voltant del seu eix E, i que som nosaltres els que tenim una vertical estranya i diferent de la direcció d’aquest eix. L’astronomia, començant pel moviment del Sol, s’entén molt millor quan ens situem de manera coherent amb aquest eix singular del planeta. No és gaire difícil. Només cal construir un quadrat de cartró o fusta, fer-hi passar un eix perpendicular com el que veieu a la imatge, i ajustar la dimensió d’aquest eix per tal que l’angle entre el pla quadrat i el terra (o la taula) sigui igual a 90 menys la latitud. A Puigcerdà, aquest angle haurà de ser de 90 – 42,43 = 47,57 graus, mentre que a Amposta serà de 90 – 40,72 = 49,28 graus. Ara, si girem el conjunt fins que la part superior de l’eix s’orienti cap al nord (ho podem fer mirant la direcció de l’ombra del fil d’una plomada en el moment del migdia solar), ja ho tindrem tot preparat. Tindrem un petit laboratori solar amb un quadrat pla paral·lel a l’equador i una vareta paral·lela a l’eix E de la Terra. Imaginem que poguéssim fer tot aquest sistema a mida humana i que ens estiréssim unes hores al llarg de la vareta o gnòmon. Veuríem l’absoluta regularitat del moviment diürn del Sol. De fet, i degut a aquest moviment solar que és cònic, hem entès que els rellotges de sol són més senzills quan el gnòmon té la direcció de E i quan projecten l’ombra en una superfície disposada de manera simètrica al voltant d’aquest gnòmon.

Hi ha dos exemples evidents de rellotges de Sol amb gnòmon segons la direcció de l’eix de la Terra i superfície disposada de manera simètrica al seu voltant: els rellotges equatorials (de superfície plana) i els cilíndrics. El primer és el que teniu per exemple a la part superior esquerra de la imatge de dalt, i que podeu trobar amb més detalls en aquesta web. El Sol gira uniformement al voltant del gnòmon de manera que la direcció de l’ombra gira 360/24 = 15 graus cada hora; per tant, en un rellotge equatorial, les línies de les hores solars són radials i equidistants. Però podem fer-ho encara millor, com ho van fer els que van construir el rellotge equatorial (i molts més) a Jantar Mantar ara fa tres segles. Com que el moviment diürn del Sol genera un con, si ajustem la longitud del gnòmon i el fem curt de manera que el con intersequi el pla equatorial del rellotge, l’ombra anirà seguint cada dia un cercle perfecte. L’angle de l’ombra ens dirà l’hora mentre el seu radi ens farà de calendari. A la imatge de baix a la dreta (que podeu trobar a aquesta web) teniu la divisió del pla equatorial del rellotge de Jantar Mantar en radis horaris i en cercles que marquen el calendari. Aquí podeu trobar més dades sobre aquest rellotge i sobre tot el complex astronòmic de Jaipur.

En un rellotge equatorial tot és geomètricament simple i didàctic, perquè ens hem adaptat a l’orientació de l’eix de gir del nostre planeta. El Sol gira 15 graus cada hora, estiu i hivern (en hora solar, això sí; vegeu el comentari a la nota del final). D’altra banda, el radi dels cercles que van marcant el con solar cada dia i fan de calendari és molt fàcil de calcular (vegeu un cop més la nota al final). El 21 de juny el cercle és petit perquè el Sol és ben amunt al cel. Després, el con solar es va obrint, i els cercles es van fent més i més grans fins que el 21 de setembre, el con es fa pla i el cercle és immens, desbordant el pla del nostre rellotge. Llavors, a partir del 21 de setembre, tot canvia com per art de màgia. El Sol deixa d’il·luminar la cara superior del nostre rellotge i passa a la cara de sota, que és on es projectarà l’ombra de la part inferior del gnòmon durant la tardor i l’hivern. El con es va tancant, cada cop el radi dels cercles és més petit, i el 21 de desembre ens mostra el seu valor més petit. En d’altres paraules, veiem l’ombra a la part superior entre el 21 de març i el 21 de setembre, i en canvi la tenim a la part inferior els altres sis mesos de l’any. Tot és increïblement regular, senzill i repetitiu. És quelcom que sabien molt bé els constructors del rellotge de Jantar Mantar quan van fer les dues cares, una per la primavera-estiu i una altra per la tardor-hivern.

Podríem pensar també en rellotges esfèrics amb gnòmon segons la direcció de l’eix de la Terra, però permeteu-me que citi el cilíndric perquè conserva la simplicitat didàctica de l’equatorial a la vegada que ens dona encara més informació. La idea és ben senzilla: es tracta de recollir l’ombra del gnòmon en una superfície cilíndrica al voltant del gnòmon i per tant orientada també segons l’eix de la Terra. Aquest rellotge marca l’hora solar, és també calendari, i a més, si l’escapcem com si el talléssim amb un ganivet horitzontal (aquesta web explica com fer-ho), ens mostra el punt de l’horitzó per on sortirà el Sol i per on es posarà en qualsevol data de l’any. No és bonic?

Sempre m’he preguntat com és que pensem que podrem entendre el comportament humà i millorar la nostra societat si estem tan pendents de nosaltres mateixos i del nostre entorn proper que no pensem en quasi res més. De fet, encara que sembli estrany, el Sol ens pot ajudar: si tanquem els ulls, visualitzem la direcció de l’eix de la Terra i imaginem el nostre gir perpetu al seu voltant, ben aviat ens adonarem que la nostra pretesa verticalitat és un mite. El vertigen de pensar que caminem inclinats en un planeta que es mou com una baldufa tal vegada ens recol·loqui i ens faci veure que estem obligats a entendre’ns i a viure els uns al costat dels altres, com ens deien Kant, Fuller o Bauman.

———

Per cert, en Eduardo Martínez Abascal explica que la família mitjana a Espanya (uns 12 milions d’abonats) paga uns 45 euros al mes en electricitat. Diu que tenim el tercer preu més car dins de la Unió Europea, després de Dinamarca i Alemanya… Com deien els romans: Cui prodest?

———

NOTA: Imaginem la direcció definida per una certa recta S. Imaginem ara que aquesta direcció (que és un vector, parlant en termes geomètrics) gira al voltant d’un determinat eix E. És clar que el conjunt de direccions definides per una rotació arbitrària de S al voltant de E, que podem expressar com Rotació(S,E,alfa) per qualsevol valor de alfa, formen un con d’eix E. És el con que veurem si fem girar ràpidament un paraigua sense tela al que només li quedin les barnilles. Imaginem ara que la direcció S és invariant, però que som nosaltres els que girem al voltant de E. Com que el moviment és relatiu, el resultat també serà un con.

Això és exactament el que passa quan estudiem el moviment del Sol. Nosaltres (i tot el que ens envolta) girem al voltant de l’eix de la Terra, mentre que la direcció S de la Terra al Sol, vista per un observador inercial i extern al sistema solar, és aproximadament constant al llarg d’un dia. Per això, la recta S que uneix la punta del pal amb la seva ombra al terra descriu un con. Ara bé, de fet, i per ser precisos, hauríem de parlar d’un quasi-con, perquè és clar que l’endemà, S haurà canviat lleugerament tot girant un angle de quasi un grau (ha de girar 360 graus en 365 dies). La trajectòria del Sol, definida per la variació de la direcció S al llarg del dia, és per tant un quasi-con que no acaba de tancar perquè es va convertint en el quasi-con del dia següent. El quasi-con solar comença el màxim de tancat a cada solstici, es va obrint lentament com el full d’una immensa paperina que va aplanant-se, arriba a ser pla i geomètricament degenerat quan arriba el següent equinocci, i després torna a tancar-se lentament a l’altra banda del pla en el seu camí cap al següent solstici en un moviment harmoniós que ens fa recorda les flors de la xicoira o la calèndula (de fet i òbviament, mogudes pel Sol).

El rellotge equatorial descrit a dalt mostra l’hora solar. Pot mostrar també l’hora oficial si les línies de les hores, en comptes de marcar-les com a radis, les corbem lleugerament de manera que codifiquin l’equació del temps. Però en aquest cas caldria construir dos rellotges: un d’estiu-tardor que marcaria les hores i calendari d’estiu entre el 21 de juny i el 21 de setembre a la cara superior i el mateix per al període entre el 21 de setembre i el 21 de desembre a la cara inferior, i un altre d’hivern-primavera que serviria per l’hivern a la cara inferior i per la primavera a la seva cara superior. Això és degut a que l’equació del temps no és simètrica al llarg de l’any.

En un rellotge equatorial tot és geomètricament simple i didàctic, perquè ens hem adaptat a l’orientació del gir terrestre. El radi dels cercles que van marcant el con solar cada dia i fan de calendari és molt fàcil de calcular: només cal saber la declinació del Sol (l’angle del con solar per damunt o per sota del pla equatorial) i dividir la longitud del gnòmon que sobresurt del pla per la tangent d’aquest angle. Cal observar que la declinació solar al llarg de l’any (que podeu trobar en taules com aquesta) és la mateixa per a tots els punts del planeta.

Placebos que curen

dijous, 12/01/2017

L’altre dia vaig llegir un article de la revista National Geographic que em va sorprendre. Tractava dels nous descobriments en relació als efectes placebo i nocebo. L’efecte placebo és la possibilitat de millora i fins i tot curació a partir de l’administració d’un cert placebo. En tot cas, com que els placebos no provoquen efectes fisiològics, caldria pensar que tot és degut a mecanismes psicològics. D’altra banda, es parla d’efecte nocebo quan un pacient anticipa una determinada experiència negativa i empitjora encara que objectivament no li hagi passat encara res.

Doncs bé, un estudi científic de Ted Kaptchuk i el seu grup, de la facultat de medicina de Harward, mostra que els placebos poden desencadenar autèntics esdeveniments psicobiològics i terapèutics. En certes persones, els placebos provoquen que el cervell cerqui mecanismes curatius “a la seva farmàcia” i que inundi el sistema nerviós amb neurotransmissors, neuromoduladors i hormones curatives. El més interessant de tot plegat, explica Kaptchuk, és que els placebos poden guarir encara que la persona sàpiga que ho són. Després de 21 dies de prendre un placebo, un grup de pacients amb el síndrome de colon irritable es van sentir molt millor que els d’un altre grup que no havien pres res, tot i que als primers se’ls anava recordant periòdicament de que el que estaven prenent era només això, un placebo. Això sí, als pacients se’ls havia explicat la importància dels placebos quan hi havia una actitud positiva i se’ls havia dit (cosa certa, com havia descobert el mateix Kaptchuk) que, en base a tests clínics molt rigorosos, les pastilles de placebo podien induir processos significatius d’auto-curació.

L’article de la revista National Geographic fa algunes consideracions divertides. S’ha vist que l’efecte és més clar si els pacients saben que s’han de prendre el placebo de manera rigorosa, sense saltar-se cap dosi. Els placebos cars tenen més efecte que els barats, com ja era d’esperar. Els que venen en embolcalls estètics i de disseny funcionen millor que els que trobem etiquetats com a medicaments genèrics, i les injeccions de placebo són més efectives que les pastilles. A França, el que millor funciona són els placebos en supositori mentre que els anglesos prefereixen les pastilles. Però en tot cas, el més eficient són sempre les falses cirurgies. L’article parla del cas de Mike Pauletich, que va ser falsament operat a la Universitat d’Stanford per curar-li el seu Parkinson prematur. Després d’una operació simulada, la seva millora va ser tan espectacular que ja ni recorda els seus símptomes. Ara que sap que l’operació va ser falsa, diu que no li importa perquè l’important és que s’ha curat.

Ja es veu que tot plegat no és fàcil, i queda molt camí per fer. Com diu en Ted Kaptchuk, treballar amb expectatives és molt complicat, perquè cal implicar estudiar un fenomen imprecís que només sabem mesurar de manera molt imprecisa i que a més és fortament inconscient… Però el tema és ben interessant, oi?

———

Per cert, en Josep Ramoneda cita el desaparegut Zygmunt Bauman i diu que l’escenari compost per una “política local sense poder” i per un “poder global sense política” porta al triplet angoixant de la incertesa, la inseguretat i la perillositat.

Els noms de les fotos i dels documents

dimecres, 6/08/2014

Tots sabem que si posem noms clars a les fotos i als documents quan els guardem al nostre ordinador, després ens serà més fàcil trobar-los. Si més no, si ens fa mandra posar nom a totes i cada una de les fotos, sabem que el que sí és recomanable és repartir-les en carpetes o directoris que tinguin noms ben clars i informatius.

Però no tots els noms són bons. Alguns poden ser problemàtics. A molts llocs veureu avisos com aquest, que podeu trobar en una web de la Generalitat: “Es recomana evitar donar noms llargs als fitxers. També és important tenir en compte que els noms dels fitxers no han de contenir accents, caràcters especials (ç, %,…) o espais en blanc”. El problema dels espais en blanc és que no tots els Sistemes Operatius els tracten de la mateixa manera, i quan enviem fotos a d’altres persones (o si ens comprem un nou ordinador) pot ser que aquest nom esdevingui invàlid. I el mateix passa amb les vocals accentuades i amb els caràcters especials (vegeu nota al final).

Podem escriure amb molts caràcters o amb molts pocs, i podem fer-ho amb teclats senzills o complexes. Els primers ordinadors només entenien els dígits numèrics del 0 al 9, les lletres majúscules sense accent i molt pocs caràcters especials. I quasi no ho recordem, però nosaltres, quan només fa deu anys enviàvem missatges de text amb el telèfon mòbil, escrivíem amb teclats molt limitats. Aquí teniu un dels anomenats teclats “t9″ que utilitzàvem. Ho recordeu? Havíem de prémer diverses vegades una mateixa tecla, i així podíem anar seleccionant les lletres una a una. No sé vosaltres, però els meus primers missatges de text van ser en majúscules i sense accents.

La riquesa de caràcters en el conjunt de totes les llengües del món és immensa. Per això, els teclats dels dispositius mòbils es poden adaptar i personalitzar, com podeu veure a la imatge de dalt. En tot cas, és clar que els ordinadors han de poder codificar en bits tots i cada un dels caràcters i símbols que s’escriuen al món. No és una tasca fàcil. Des de l’any 1991 s’ha acordat internacionalment utilitzar la norma Unicode, que actualment ja permet codificar més de cinquanta mil símbols que inclouen tots els alfabets europeus i els ideogrames xinesos, japonesos i coreans junt amb moltes altres formes d’escriptura, així com més d’un miler de símbols especials. L’objectiu final d’Unicode és codificar tots els caràcters utilitzats al món. El Consorci Unicode inclou, amb diferent grau d’implicació, empreses com Microsoft, Apple, Adobe, IBM, Oracle, SAP, Google o Yahoo, institucions com la Universitat de Berkeley, i professionals i acadèmics a títol individual.

Tornem a la nostra pregunta. Per què no podem posar accents als noms de les fotos i documents? El cert és que tot va començar fa quasi cinquanta anys, l’any 1967. Inicialment els ordinadors treballaven només amb les majúscules de l’alfabet llatí més uns quants símbols auxiliars. Posteriorment s’hi van afegir les minúscules. L’any 1967 tot plegat es va normalitzar en un conjunt de 128 caràcters amb el nom d’American Standard Code for Information Interchange (ASCII), que és el que encara sobreviu. El codi ASCII és el nucli bàsic de caràcters que entenen i saben codificar tots els ordinadors i plataformes informàtiques. Només admet 128 caràcters perquè utilitza un octet o Byte per caràcter, vegeu la nota del final. Per això, si voleu tenir noms de fitxers que pugui entendre i descodificar bé qualsevol ordinador o telèfon mòbil, millor que només utilitzeu caràcters ASCII, aquest subconjunt bàsic de 128 símbols diferents.

Ara bé, fixeu-vos que el nom ja ho diu tot. ASCII són les sigles de “American Standard Code for Information Interchange“. El van implantar els americans, i s’ho van fer a mida. ASCII no codifica vocals accentuades perquè en anglès no hi ha accents. Els 128 caràcters ASCII són suficients per a les majúscules i minúscules de l’alfabet anglès, i més inclouen xifres, signes de puntuació i alguns caràcters de control. Però com podeu veure en aquesta web, ASCII no inclou ni els caràcters accentuats ni el punt volat que s’usa en català, ni molts altres símbols com els signes matemàtics i les lletres gregues.

En resum, és recomanable que els noms dels fitxers no continguin accents, espais en blanc o caràcters especials com els que teniu a la nota del final. De fet, ens ho diu ben clar la lletra “A” de les sigles ASCII. Pel que fa als espais en blanc, una solució pot ser separar les paraules amb el caràcter “_”, tot i que també podeu anar alternant majúscules i minúscules. Així, una foto de l’aniversari de la nostra filla Núria la podem anomenar Nuria_Aniversari_2014.jpg o NuriaAniversari2014.png, però millor que us oblideu de l’accent i dels espais en blanc.

Pot semblar sorprenent, però les nostres fotos i documents porten encara el rastre de l’hegemonia anglosaxona durant les primeres dècades de la història de la informàtica…

Per cert, Zygmunt Bauman diu que, per assolir una convivència pacífica, has de dialogar amb les persones que divergeixen de les teves idees, fins i tot amb les que odies. Continua dientque l’alternativa són les bales.

 

——

NOTA: A més de les lletres amb accent i dels espais en blanc, els caràcters no recomanables són bàsicament aquests: “ç”, “ñ”, “%”, “[“, “]”, “=”, “$”, “+”, “,”, “;”, “<“, “>”, “:”,  “\”, “/”, “|”, “*”, “?”, a més de les mateixes cometes “.

En la codificació ASCII, tots els caràcters ocupen un octet (vuit bits) i això facilita molt la seva manipulació. ASCII no pot codificar més de 128 símbols diferents perquè 128 és el nombre total de diferents configuracions que es poden aconseguir amb 7 dígits binaris o digitals. Això és perquè en ASCII, el vuitè dígit de cada octet, anomenat bit de paritat, es reservava per detectar possibles errors de transmissió.

En canvi, Unicode defineix tres formes de codificació amb el nom UTF (Format de Transformació Unicode, com podeu veure en aquesta web). El problema és que cada caràcter ja no ocupa un sol octet. En la codificació UTF-8, la majoria de caràcters ocupen un octet, però alguns necessiten dos, tres o més octets correlatius (la informació de si el caràcter en qüestió que estem analitzant ocupa només un octet o n’ocupa més d’un, és en el vuitè bit, en el bit que sobra quan codifiquem els 128 possibles caràcters en 7 bits). En la codificació UTF-16, els caràcters ocupen en general dos octets (16 bits) tot permetent representar l’anomenat pla bàsic multilingüe (BMP). Finalment, la UTF-32 codifica cada caràcter en 4 octets (32 bits) de longitud fixa. És la més senzilla de les tres, però qualsevol text acaba ocupant 4 vegades més memòria que la que ocuparia en codificació ASCII.