Informàtica i democràcia

divendres, 31/08/2012

Fa uns cinquanta anys, concretament l’any 1951, Kenneth Arrow va demostrar el seu teorema d’impossibilitat. En ciència, els resultats més importants són els negatius. Quan algú presenta una nova teoria, sempre podem pensar que tal vegada algú altre en el futur la millorarà. Però quan algú demostra una impossibilitat, quan algú ens diu que no, és clar que ens està ensenyant alguna cosa: ens diu per on no hem d’anar. Kenneth Arrow va establir un resultat no massa conegut. Va demostrar que cap sistema de votació és perfecte. El teorema d’impossibilitat d’Arrow diu que, si demanem algunes regles elementals de racionalitat col·lectiva (vegeu la nota al final), és impossible construir el perfil de preferències d’una societat a partir dels perfils de preferències dels seus individus. Tots els sistemes de votació actuals són imperfectes i perfectibles.

La informàtica i les noves tecnologies són simplement eines. Els avenços tecnològics no són negatius, com alguns diuen. La responsabilitat del seu ús és només nostre, i no hem de jutjar la tecnologia, sinó l’ús que en fem les persones concretes. Un ganivet pot servir per tallar el pa o per agredir els altres. Internet pot ajudar a cometre genocidis, o ens pot ajudar a construir un món millor. En David Ríos ens recorda que les noves eines TIC ens poden ajudar a construir una nova societat més democràtica. Les eines informàtiques permeten la participació directa, el vot ponderat i quantitatiu, el debat previ i fins i tot el diàleg i l’elaboració de solucions negociades. Vicenç Navarro (a les seves propostes 110 i 112) creu també que les noves tecnologies poden tenir aquest paper.

La informàtica i els nous recursos d’Internet ens ofereixen eines per a modelar la nova democràcia del segle XXI. Una democràcia més justa, que superi les limitacions que va detectar Kenneth Arrow. Però aquesta nova organització l’haurem de dissenyar nosaltres, els ciutadans i la societat civil. En Pedro Olalla, al pròleg del seu llibre “Història menor de Grècia”, ens diu que avui, com a la Grècia antiga, són progressistes els que lluiten contra la injustícia i la ignorància, i són retrògrads els que les afavoreixen per alguna raó. Ens diu també que l’única civilització possible i digna d’aquest nom és la que uneix els homes contra la barbàrie. Al segle XXI, podrem i haurem d’escollir entre la cooperació i la solidaritat a nivell mundial o la barbàrie.

Els humans som al cim d’un procés evolutiu on hi ha hagut competència, però on la cooperació ha estat un dels seus arquitectes fonamentals. En canvi, i a pesar dels nostres descobriments científics i tecnològics, continuem matant-nos i odiant-nos tal com ho feien els nostres avantpassats. Al llarg de la història, els humans hem cooperat i hem estat solidaris amb els del nostre grup, tribu o país, mentre ens hem enfrontat als altres. La diferència és que ara ens està canviant la perspectiva. Internet està fent que el nostre poble, la nostra “polis”, sigui el món, i això segur que requerirà nous mecanismes polítics i democràtics. Justament, les eines també ens les està oferint Internet. Caldrà escollir-les, dissenyar-les i usar-les amb responsabilitat.

Nota: El teorema de Arrow demostra que, en qualsevol grup de persones o societat, és impossible construir un perfil de preferències del grup a partir dels perfils de preferències dels individus que composen el grup, si volem que es compleixin les condicions d’universalitat, coherència, estabilitat, absència de dictador i racionalitat. Les regles de votació (regles de formació del perfil del grup a partir dels perfils individuals) compleixen la condició d’universalitat si qualsevol persona, sigui quina sigui la seva opció personal, la pot reflectir en el seu vot. La coherència implica que si tots els individus prefereixen A abans que B, el resultat ha de ser que el grup prefereix A abans que B. L’estabilitat comporta que si s’afegeixen o eliminen alternatives no guanyadores, el resultat no ha de variar, mentre que l’absència de dictador significa que cap individu pot aconseguir que el perfil del grup sigui igual que el seu, amb independència de les preferències dels demés. Finalment, la condició de racionalitat implica que l’ordenació de preferències d’alternatives, tant a nivell individual com de grup, ha de ser completa i ben ordenada.

Per què els miralls permuten dreta i esquerra?

divendres, 24/08/2012

Mirall2.jpg Tots ho sabem. Quan ens mirem al mirall, veiem l’anell que portem a la mà esquerra, a la mà dreta de la nostra imatge reflectida. I si mirem un llibre a través d’un mirall (com a la foto) ens costa llegir el text perquè ho hem de fer d’esquerra a dreta.

Però en un mirall gran, de paret, quasi tots els objectes de l’habitació es veuen igual, sense canvis. Això és perquè molts dels nostres objectes (cadires, taules, gerros) tenen la seva part dreta idèntica a la seva part esquerra. Només els llibres, els rellotges i pocs altres objectes ens fan adonar que estem observant l’habitació a través d’un mirall. Coneixeu aquest poema de Joan Brossa?:

A L’ESQUERRA
ATERD AL A

Fixeu-vos ara en aquest text:

DECIDEIX: HO DEIXO DE BOIX

Què passa si el poseu davant del mirall? I si ara, davant del mirall, doneu mitja volta a la pàgina (o a la pantalla de l’ordinador) tot capgirant-la? Què està passant?

Perquè els miralls permuten dreta i esquerra però en canvi no permuten dalt i baix? Perquè, en un text, les paraules de cada línia es veuen invertides en el sentit dreta-esquerra però en canvi la línia de dalt continua veient-se sobre la de sota? Perquè els miralls prefereixen el sentit dreta-esquerra al sentit dalt-baix?

Aquest és un cas on el nostre coneixement acumulat en base a l’experiència ens és insuficient. Ens ho va explicar molt bé en Martin Gardner al seu llibre “The Ambidextrous Universe”.  Els miralls no permuten dreta i esquerra: permuten davant i darrera. Qualsevol imatge en un mirall, nostra, d’una cadira o d’un llibre, ens apareix amb el davant i el darrera permutats. En termes geomètrics, el que veiem és l’objecte simètric, respecte al pla de simetria del mirall. El que passa és que nosaltres, que som quasi simètrics en el sentit dreta-esquerra, ho interpretem (incorrectament) com que el mirall ens està permutant la dreta amb l’esquerra. Però quan ho repensem tot plegat des de l’òptica de que el que s’inverteix és el davant amb el darrera, tot lliga. El raonament serveix tant per persones i animals com per cadires, rellotges, llibres o qualsevol altre objecte.

La regla dels miralls és simple, encara que una mica sorprenent. Qualsevol objecte simètric (que tingui algun pla de simetria) el veiem bé, a la seva imatge reflectida al mirall. Els objectes simètrics els podrem sempre girar de manera que coincideixin amb la seva imatge reflectida. En canvi, la imatge en el mirall d’un objecte no simètric, és la imatge d’un altre objecte; d’un objecte alguns cops absurd i inexistent com en el cas dels rellotges. En els objectes no simètrics, l’objecte i la seva imatge reflectida formen una parella d’objectes semblants però diferents, com les nostres mans dreta i esquerra. Se’ls anomena enantiomorfs (del grec “enantios”, oposat i “morph”, forma). L’entorn d’Alicia al país de les meravelles és el dels enantiomorfs…

Al mon microscòpic, al de les molècules, la no simetria i els enantiomorfs son molt habituals. Per posar només un exemple, la molècula del sucre del raïm (la dextrosa) és enantiomorfa de la molècula del sucre d’altres fruites i de la mel (la levulosa). La hèlix o escala de cargol d’una és la inversa, la imatge reflectida de l’altra. Tots els àtoms són idèntics, simplement estan disposats en hèlixs inverses. El nostre cos ho sap detectar perfectament: la dextrosa o glucosa és l’aliment de les cèl·lules, mentre que la levulosa no. La levulosa ha de ser processada pel fetge, abans.

Acabo amb un petit entreteniment. Es tracta d’escriure frases curtes, utilitzant només les lletres A, H, I, M, O, T, U, V, X (en majúscules). Després, intenteu escriure frases només amb les lletres B, C, D, E, H, I, O, X, K (les primeres són simètriques en sentit dreta-esquerra, mentre que les segones ho son en sentit dalt-baix). Podeu provar d’escriure palíndroms, i d’escriure els texts en horitzontal i en vertical. Podeu preveure en quins casos el text es llegirà bé quan el mirem a través del mirall?

Per què podem escoltar el planeta Mart?

diumenge, 19/08/2012

Curiosity_NASA.png

Trajectòria de la nau amb el robot "Curiosity" (NASA)

Fa pocs dies, el dilluns 6 d’agost, el robot “Curiosity” va aterrar (hauríem de dir amartitzar) suaument al cràter Gale del planeta Mart.

Mart és molt lluny, de la terra. El passat 3 de març ens hi vam apropar fins una distància de 100 milions de kilòmetres, però hi ha vegades que som molt més lluny seu, fins a 400 milions de kilòmetres. Ara mateix som a uns 250 milions de kilòmetres de distància. La propera oposició (moment de màxim apropament) serà el 8 d’abril de 2014, amb una distància de 92.8 milions de kilòmetres. I haurem d’esperar fins al juliol de 2018 per a poder-ne tenir una visió “propera”, des de 57 milions de kilòmetres de distància.

Aquestes distàncies son molt grans. Penseu que si anéssiu a Mart, us costaria trobar la terra, enmig del seu cel de nit. El diàmetre de la terra és aproximadament el doble que el diàmetre de Mart. Si Mart el veiem com un puntet al cel, com una estrella que no parpelleja, la visió de la Terra des de Mart no ha de ser gaire diferent. Som un puntet al cel de Mart. D’altra banda, els senyals que ens envia el “Curiosity” en aquests moments tarden uns 18 minuts en arribar-nos. Això anirà variant en funció de les posicions relatives dels dos planetes, amb un retard dels senyals que variarà entre 4 i 22 minuts. En altres paraules, tant les ones electromagnètiques com la llum tarden més d’un quart d’hora en arribar-nos. És lluny, oi?

Fixeu-vos en la imatge de la NASA, que ens indica la trajectòria que ha seguit la nau. Podem escoltar ara els senyals que ens estem enviant des del planeta Mart perquè hem sabut com arribar-hi. Perquè hem aprés a calcular bé la trajectòria per arribar a un planeta que veiem com un puntet al cel. Perquè, al llarg dels segles, hem arribat a comprendre la música del cel i l’harmonia del moviment dels planetes. Si no hagués estat pels antics, pels Babilonis i Egipcis, per Aristarc, Ptolomeu i tots els grecs, per Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton i molts altres, no ens n’hauríem sortit. Hem llançat una nau des de la Terra, que es mou, cap un altre planeta que també s’està movent. És com tirar una pilota de golf des d’un cotxe en marxa i fer que entri per la finestreta d’un altre cotxe que avança a tota velocitat per una altra carretera. La imatge de la NASA és molt clarificadora. La nau va sortir de la terra el 26 de novembre de 2011, amb un fort impuls inicial. L’impuls inicial va ser tangencial, tot aprofitant la velocitat del moviment de translació de la Terra. Després, el moviment ha estat lliure, sense emprar cap més energia (excepte quatre moments en que es van fer petits retocs a la trajectòria). Mentre que els objectes que llancem a la terra segueixen una trajectòria parabòlica, els objectes llançats a l’espai interplanetari del sistema solar descriuen una trajectòria (òrbita) el·líptica al voltant del Sol, sense que calgui més energia per a que es moguin. Des d’el passat mes de novembre, la Terra, Mart i la nau s’han estat movent en òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Amb el que hem aprés dels avantpassats, hem pogut afinar la trajectòria del Curiosity, fent que es trobés amb la de Mart fa pocs dies, el 6 d’agost.

I ara, podem escoltar el planeta Mart perquè hem equipat el “Curiosity” amb tota mena de sensors. La ciència ens proporciona eines per satisfer la nostra curiositat. Els sensors del “Curiosity” son els nostres sentits a distància, els òrgans perceptius que hem dipositat a més de cent milions de kilòmetres de distància. Hem tingut cura d’ells durant el viatge, protegint-los amb termòstats per a que no es refredessin fins a menys 273 graus i fent que la nau girés a raó de dues voltes per minut.

Un d’aquests sensors, el que detecta la direcció i velocitat del vent, ha estat dissenyat per companys de la UPC. Cada un d’aquests sensors és un xip d’un mil·límetre i mig de costat i mig mil·límetre de gruix, preparat per a treballar en una atmosfera amb el 95 per cent de diòxid de carboni, a 63 sota cero i amb una pressió atmosfèrica cent vegades més petita que la de la terra. El vent travessa cada xip (n’hi ha quatre en diferents direccions) per una cambra que conté tres resistències de pel·licula de platí. Les resistències fan de mini-estufes, i escalfen el gas atmosfèric. Però cada xip inclou un mecanisme de control, un termòstat, que garanteix que el gas només s’escalfa deu graus. Si el vent és fluix, cal molt poca potència elèctrica, però si el vent és fort, necessitarem més potència (la potència no és mai superior a una dècima de watt). Mesurant la intensitat elèctrica necessària, podem mesurar la velocitat del vent. És el principi de l’anemometria de fil calent.

Cal, un altre llibre de matemàtiques?

dimarts , 14/08/2012

Fa un parell d’anys, quan començava a elaborar la idea d’escriure sobre els per quès del que ens envolta, no tenia massa clar ni què volia fer ni com fer-ho. Un dia, a una trobada amb amics, vaig comentar que estava pensant en escriure un llibre de divulgació sobre tecnologia, informàtica i matemàtiques. Un d’ells, en Jordi, em va contestar, com qui no diu res: “cal, un altre llibre de matemàtiques?”. Aquella frase, com moltes altres que he anat rebent d’ell al llarg de quaranta-dos anys, em va recol·locar. De fet, aquella frase va acabar quallant en el blog que ara esteu llegint. He anat entenent que, en l’àmbit de la divulgació científica, la mesura del que volem comunicar ens la donen els altres, i que per decidir com fer les coses, cal escoltar i entendre els potencials receptors del que volem escriure.

En Jordi ens va deixar ahir, massa jove, quan tots haguèssim volgut continuar gaudint molts més anys de la seva companyia, de les seves ganes de viure, de la seva conversa. Ara m’adono que jo, que soc fill únic, he perdut un germà. S’ha emportat un trosset de mi, però continuarà sempre viu en nosaltres.

Per què els atletes salten d’esquena?

dimecres, 8/08/2012

High_Jump.jpg

Salt de Yaroslav Rybakov (de www.lasprovincias.es)

 

Fa cent anys, els atletes feien el salt d’alçada sense perdre la seva verticalitat i fent un moviment de tisora amb les seves cames. Per què ho fan tant complicat, ara?

L’explicació ens la donen les lleis de la dinàmica, formulades fa 325 anys per Isaac Newton. Newton ens va explicar que quan saltem, des d’el moment que perdem contacte amb el terra, el moviment és conegut i previsible. Si no considerem la fricció amb l’aire (que podem considerar menyspreable), les lleis de la dinàmica ens diuen que el centre de gravetat de l’atleta descriu un moviment parabòlic, i que a més, l’anomenat moment angular es manté constant durant tot el salt.

Centrem-nos primer en el moviment parabòlic. La corba que descriu qualsevol objecte que llencem o qualsevol persona o animal que salta, és una paràbola. L’aigua que surt de les mànegues quan reguem, el moviment d’una pedra que tirem, els salts de les granotes… tot són paràboles. Sabem, per la física, que l’alçada màxima a que arribarà la paràbola només depèn de la velocitat vertical en el moment de deixar el terra(*). Com més alçada demanem en el punt àlgid de la paràbola, més velocitat vertical necessitarem i per tant, ens caldrà més energia.

En saltar d’esquena, els atletes aconsegueixen una cosa realment sorprenent: passen per damunt del bastó mentre que el seu centre de gravetat (i la paràbola que descriu) passa per sota. Ens ho explica John Barrow al seu llibre “Mathletics”, citat per Rose Eveleth a la revista “Scientific American” d’aquest mes d’agost. L’atleta passa per damunt del bastó, però només ha d’esmerçar l’energia necessària per a fer que el seu “punt central” passi, en trajectòria parabòlica, per sota del bastó.

El centre de gravetat, el punt central d’un objecte, d’un animal o d’una persona, és un punt essencial a la física i a la dinàmica Newtoniana. Qualsevol objecte o persona, per mantenir-se en equilibri en repòs i sense caure, ha de mantenir el centre de gravetat damunt la seva base de sustentació. I tot objecte penjat d’un fil o d’una corda, queda en repòs de tal manera que el seu centre de gravetat és en un punt de la continuació imaginària del fil. Observeu per exemple la peça triangular en el mòbil de Alexander Calder de la imatge. Calder.jpg Si la pengem del fil primer per un punt i deprés per un altre, podem localitzar el seu centre de gravetat: pintem la continuació del fil en cada un dels dos cassos, i marquem el punt d’intersecció entre les línies que hem pintat. El centre de gravetat d’una pilota és sempre el seu centre geomètric, però en una poma o en un secador de cabell, la seva posició depèn de la forma concreta de l’objecte. Mireu ara la foto d’en Yaroslav Rybakov al principi d’aquest article. Si agafeu un ninot, li doneu la mateixa forma que veieu a la foto, i el pengeu d’un fil des de diferents punts, podreu comprovar que el seu centre de gravetat és un punt a l’aire, just per sota del bastó horitzontal.

Els humans ens podem doblegar, fent que el nostre centre de gravetat, el nostre “punt central”, quedi situat fora del nostre cos. Els insectes (per exemple, les llagostes i els grills) quan salten no ho poden fer. La rigidesa del seu exo-esquelet els ho impedeix. El seu centre de gravetat, el seu punt central, el que descriu una paràbola, és dins del seu cos. Si una llagosta gegant tingués la mateixa massa que un dels nostres atletes, hauria d’emprar més energia que l’atleta, per a fer el mateix salt: la seva trajectòria parabòlica hauria de passar per damunt del bastó i no per sota.

I què significa que el moment angular es conserva? Vol dir que el moviment de gir de l’atleta al voltant del seu centre de gravetat, durant el salt, també es troba predeterminat. És conseqüència directa de l’impuls en el moment de deixar el terra. Però en aquest cas, l’atleta té més marge de maniobra durant el salt. De manera semblant als que fan patinatge artístic sobre gel, si s’encongeix o s’estira podrà variar i regular la seva velocitat de gir. Amb molt d’entrenament, pot ajustar que l’esquena quedi horitzontal en el moment àlgid, i pot aconseguir una bona caiguda.

(*)  Nota: l’alçada màxima és proporcional a l’arrel quadrada del component vertical de la velocitat inicial.

 

Com és que plou ferro?

dimecres, 1/08/2012

MicroMeteorits.jpg Heu provat algun cop de passar un imant, embolicat en paper, per les rajoles del terra d’un terrat? Veureu que el paper recull una munió de partícules i petits trossets de color fosc. Si després desemboliqueu l’imant amb cura damunt d’un full blanc de paper, aquestes partícules fèrriques es desenganxen i cauen al full. Amb una lupa, les veureu tal com apareixen en les dues imatges que us presento.

El que veieu són petites gotes de ferro, són els anomenats micro-meteorits fèrrics. Contenen bàsicament ferro, amb petites quantitats d’altres minerals con níquel. Cada dia en cauen milers de tones, a la terra. És un plugim constant de ferro i altres materials, que ens fertilitza el planeta des de l’espai. Els meteorits són a l’espai interplanetari des de la formació del sistema solar. Els que passen prop de la terra, queden atrapats pel seu camp gravitatori, i cauen tot desintegrant-se per la calor de la fricció amb l’atmosfera. Els trossets no metàl·lics són difícils de distingir perquè s’acaben confonent amb la pols. Però el ferro es fon i cau en forma de gotetes que es tornen a solidificar abans d’arribar al terra. Alguns trossets es trenquen, però d’altres mantenen la forma esfèrica. Ens expliquen que durant uns minuts han estat caient com gotetes:
MicroMeteorits1.jpg
D’aqui a pocs dies, la nit del 12 al 13 d’agost, podrem veure la pluja de meteorits més gran de tot l’any: la pluja de les Perseides. Si el dia 13 feu l’experiment de l’imant, ben segur que en recollireu, de micro-meteorits fèrrics.

Segons la teoria de l’acreció, formulada l’any 1944 per Otto Schmidt, el sistema solar existeix com a conseqüència de l’explosió d’una supernova. Els planetes es van formar en base a la condensació i captura de pols còsmic i meteorits, del material que aquella supernova ens va deixar en forma de nebulosa després de la seva explosió.  L’astrofísica ens explica que els elements de la taula periòdica (excepte l’hidrogen) es fabriquen a les estrelles. Però ara sabem que les estrelles com el sol, amb les seves reaccions de fusió nuclear, només poden generar els elements lleugers, els de la part de dalt de la taula periòdica, fins al ferro. Els elements més pesats que el ferro (l’or o el plom, per exemple) han estat fabricats en processos molt més violents que les reaccions de fusió nuclear del sol: s’han generat durant els fenòmens de les supernoves, durant les explosions del final de la vida d’estrelles massives. Si el nostre planeta no estigués captant pols còsmic i meteorits provinents de l’explosió anterior d’una supernova, ara  no tindríem mines de coure o de plom. I no trobaríem níquel als micro-meteorits fèrrics que recollim dels terrats amb els imants.

El nostre organisme necessita minerals. Necessitem calci pels ossos i músculs, sodi i potassi per a mantenir el balanç d’aigua al nostre cos i per al cor, ferro per fabricar la hemoglobina que transportarà l’oxigen per la sang, coure i molibdè per poder assimilar el ferro dels aliments, zinc per a la síntesi de proteïnes, i un llarg etcètera d’altres elements. Alguns d’ells son més pesants que el ferro. Ens venen de les estrelles, veritables fàbriques de tots els elements de la taula periòdica.

Nosaltres som vius perquè una estrella, molt més antiga que el sol, va morir. La seva darrera explosió de supernova va fabricar els elements que ara ens son imprescindibles per viure.

Pedretes per memoritzar: els llapis de memòria

dijous, 26/07/2012

PenDrives.jpg Us heu preguntat alguna vegada cóm és que els llapis de memòria (també anomenats “pendrives” o unitats flash USB) poden guardar els nostres documents i fotos?

Els ordinadors tenen memòria, però necessiten energia per mantenir la informació. Si ens quedem sense electricitat o sense bateria i no hem guardat la informació, la perdem. A tots ens ha passat algun cop, no? El nostre cervell guarda els nostres records, però també necessita energia per mantenir-los.  En canvi, els llapis de memòria ens guarden texts, fotos, vídeos i qualsevol altre document, durant molt de temps i encara que els deixem a un calaix.

Qualsevol informació digital, s’acaba guardant com una seqüència de bits. Tant se val si guardem texts, música o vídeos. En un text, cada lletra es codifica en vuit bits. Una foto, abans de comprimir, necessita 24 bits per píxel. No és difícil calcular quants bits ens caldran per emmagatzemar una pàgina d’un llibre o una foto de cinc megapíxels. I un bit és la mínima quantitat possible d’informació, ja que simplement discerneix entre dues possibles alternatives: sí o no, cero o un, blanc o negre. Els ordinadors guarden tots i cada un dels bits dels nostres documents, però ho poden fer de moltes maneres.

En certes cultures, fa molts segles, la gent utilitzava pedretes per comptar, per transmetre informació i fins i tot per jugar. En tenim exemples en els àbacs i en el joc africà awale. De fet, la paraula càlcul prové del llatí “calculus”, pedreta. La màquina analítica de Charles Babbage, precursora dels actuals ordinadors, utilitzava cintes codificades amb forats com els telers Jacquard. A cada posició de la cinta, podia haver-hi o no haver-hi forat. Els primers ordinadors electrònics memoritzaven la informació en nuclis de ferrita que es magnetitzaven en una o altra direcció, i els actuals discs durs encara codifiquen els bits d’informació en zones magnetitzades en un o altre sentit. La gravació dels CD i DVD converteix la seva superfície en un camp llaurat de bits, on cada solc microscòpic correspon a un dels bits de les nostres dades. Amb els llapis de memòria, hem tornat als orígens, a la codificació dels bits amb pedretes. L’únic és que les pedretes, ara són electrons.

Els llapis de memòria canvien la seva estructura física per a mantenir i guardar la informació. Per això diem que estan fets amb memòries d’estat sòlid. No necessiten energia, ja que la informació queda com fossilitzada. Un llapis de memòria té moltíssimes cel·les. Les cel·les són com petits pous en els que hi podem deixar electrons. Sense energia externa, els electrons no poden escapar dels pous i guarden els nostres bits. Les cel·les amb electrons codifiquen un 1, mentre que les cel·les buides codifiquen un 0. Si en aquesta foto del joc awale, les pedretes fossin electrons, la fila de dalt representaria la sequencia de bits 111000, mentre que la de baix codificaria 111101:

Awale1.jpg
Les memòries “flash” van ser inventades pel Dr. Fujio Masuoka quan treballava a Toshiba pels voltants de l’any 1980. Els llapis de memòria utilitzen cel·les NAND, que es comporten com pous o com els recipients de pedretes de l’awale. Per llegir la informació, apliquem un petit voltatge a cada cel·la. Es com si la sacsejèsim, per detectar si el seu pou conté pedretes. Si la cel·la conté electrons, ho detectem per la seva conductivitat (si no en conté, la conductivitat és nul·la). Per gravar, cal primer esborrar (tal com fem a les pissarres). Però esborrar és molt fàcil. Apliquem un voltatge més alt a les cel·les, i la sacsejada fa saltar i sortir els electrons. Ens cal energia per llegir i per escriure, però no per mantenir.

Societat de la informació o societat de la comprensió?

divendres, 20/07/2012

Fa una setmana, el divendres 13 de juliol, la Milagros Pérez Oliva va parlar a la sessió de clausura de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, i va impartir una conferència sobre com els mitjans de comunicació alimenten l’autoritarisme. Podeu escoltar-la aquí, val la pena. Deixeu-me que, de tot el que va dir, en remarqui dues idees.

Una de les coses que ens explicava la Milagros Pérez Oliva és que internet molt sovint substitueix la verticalitat per l’horitzontalitat, tot trencant amb la “auctoritas“, l’autoritat moral. Sabem que l’auctoritas és la legitimació social que ve donada pel saber. No és una imposició d’autoritat. La posseeix la persona que té coneixements per emetre idees fonamentades sobre una matèria i que és respectada. El seu valor es basa en la conformitat dels altres.

Potencialment, internet incrementa les nostres possibilitats d’estar informats. Però cal anar a fonts fiables, a fonts amb “auctoritas”, a documents revisats i contrastats. No ens podem creure tot el que trobem a internet. Això, ho hem de saber explicar bé als nens, als joves i als nostres estudiants, per a que sàpiguen cercar bé i separar el blat de la palla. En el cas ja més concret de la ciència, us podria citar exemples concrets d’estudiants de màster i doctorat i de joves investigadors que acaben citant i creient-se el que han vist a documents sense cap credibilitat. Hem d’aprendre a usar internet. Així com hem aprés que les tisores no s’agafen per la punta, hem d’aprendre que la informació de la xarxa sempre cal passar-la pel garbell de la credibilitat, de la “auctoritas” i de la denominació d’origen. Si ho fem amb els vins, perquè no ho hem de fer amb la informació que ens arriba?. El garbell de les informacions és el primer pas cap a la comprensió.

Un segon aspecte que va tractar la Milagros Pérez Oliva va ser el de la diferència que hi ha entre llegir en paper i llegir en pantalla. Els llibres porten a una lectura profunda i lineal (que s’inicia en l’estructura física dels papirs). La pantalla ens porta a “passar per sobre” a lliscar i picotejar tot saltant d’un lloc a l’altre. Hi ha diversos estudis que mostren que aquesta lectura discontínua és un altre element que dificulta la comprensió. Ens ho diu molt bé la Judit Carrera. Ens diu que la informació, com l’experiència, necessita temps i assossec per poder ser processada i convertida en coneixement, memòria i pensament crític.

Internet és una eina, una eina molt potent que ens està canviant. Però la responsabilitat de l’ús de les eines és sempre nostra. No la podem defugir. Els ganivets ens ajuden a tallar el pa, però també poden ser armes agressives. Si la informació indiscriminada a internet no ens serveix per a incrementar la nostra comprensió, no ens serveix per a res. És millor entendre poques coses que llegir-ne moltes. Encara que només sigui per la satisfacció d’aquell moment en què pensem: “ara ho entenc!”. Ens apuntem a anar cap a la societat de la comprensió?

En Manuel Azaña va dir que “si els espanyols només parléssim del que sabem, es produiria un gran silenci… que podríem aprofitar per estudiar”. Crec que també s’ens pot aplicar als catalans.

Acabo amb un acudit del Roto: “gràcies a les noves tecnologies, m’informo al moment i ho oblido a l’instant”…
Roto_OlvidoAlInstante.jpg

Com és que Google ens ho troba tot?

dilluns, 16/07/2012

Diccionari.jpg Bé, tal vegada no ens ho troba tot, però segurament estareu d’acord amb mi en que, des de fa uns anys, Google ens ajuda força, no?

Us heu preguntat algun cop com és que Google ens troba el que cerquem, i a més ens ho troba ràpid?

No és pas perquè tingui grans ordinadors als seus centres de dades. De fet, i en contra d’algunes noticies que han aparegut darrerament, Google gasta molt poca energia en cada una de les cerques que fem. Una d’aquestes cerques necessita unes tres deumil·lèsimes de kilowatt hora.

En informàtica, com en d’altres camps, la força bruta per si sola, el hardware, no és suficient. Cal pensar i trobar maneres de resoldre els problemes amb menys esforç. Ja diuen que “val més enginy que força”. Google ens ho troba tot (o quasi tot) gràcies als seus algorismes de cerca. Els algorismes són receptes, són conjunts ben definits d’instruccions que permeten resoldre problemes mitjançant passos succesius que no han de generar dubtes a qui els ha de realitzar (sigui una persona o una màquina). Un mateix problema el podem resoldre, en un mateix ordinador, amb diferents algorismes. Alguns seran ràpids, d’altres no tant. Els algorismes de Google són altament sofisticats. Molts d’ells es guarden en secret, com els secrets que guarden alguns pastissers i artesans. Els algorismes són el “cervell” dels nostres ordinadors. Així com les abelles “saben” construir cel·les hexagonals en els seus ruscs, els ordinadors de Google “saben” fer cerques de manera ràpida i eficient. L’evolució ha programat el cervell de les abelles, però nosaltres som els que hem de programar els algorismes dels nostres ordinadors.

Per a poder ser eficients en una cerca, cal haver ordenat la informació. Això és el que sempre hem fet, en els diccionaris. Imaginem un cas molt senzill, i suposem que tenim un diccionari (no electrònic, sinó en paper!) només amb setze fulls. Quan volem cercar una paraula, l’obrim pel mig. Ens poden passar dues coses. O bé trobem la paraula just a les pàgines per les que hem obert el diccionari, o no. En el primer cas, fem la consulta i ja hem acabat. Quan no trobem la paraula, és quan fem servir la propietat que el diccionari està ordenat: immediatament sabem si l’hem de cercar a la meitat de l’esquerra, o a les pàgines de la meitat de la dreta. Repetim el procés i tornem a obrir pel mig, però només amb el trosset de vuit fulls on sabem que podem trobar la paraula. És fàcil veure que la tercera vegada farem la cerca en quatre fulls, i que al final trobarem la paraula havent obert no més de cinc vegades el diccionari. Aquest esquema de cerca és el que ens porta als algorismes de cerca dicotòmica i als arbres binaris de cerca que actualment utilitzem en els nostres ordinadors. Aquests algorismes tenen complexitat logarítmica: cada cop que dupliquem el volum de les nostres dades, només hem de fer un pas més de cerca. De la mateixa manera que ens cal un màxim de cinc passos per trobar paraules en un diccionari de setze pàgines, ens caldran sis passos per un diccionari de 32 pàgines. Tot és degut a que, en cada pas, descartem la meitat del diccionari. Repetint el raonament diverses vegades en sentit ascendent, veureu que cal un màxim de 11 passos en un diccionari de 1024 pàgines, o un màxim de 33 passos en un diccionari de 4294 milions de pàgines.  I podeu continuar, afegint un pas cada cop que dobleu la mida del diccionari.

No és sorprenent? Si tenim la informació ben ordenada, podrem localitzar qualsevol informació en un diccionari amb 17 mil milions de termes, només amb un màxim de 35 passos. És com trobar agulles en pallers. El secret està en l’ordenació. Recordeu les guies telefòniques? Algunes estaven ordenades alfabèticament, d’altres per adreces. Eren molt útils, però no permetien trobar persones a partir del seu número de telèfon, perquè no estaven ordenades per telèfons.

Els algorismes dels cercadors com Google treballen en diverses fases. Els seus servidors construeixen i mantenen actualitzats els fitxers d’índexs, els ordenen, fan les cerques que els demanem i finalment reuneixen i organitzen la informació i ens la presenten. La construcció, manteniment i ordenació dels fitxers d’índexs és una feina que es va fent contínuament, tant si la gent demana cerques com si no. Aquests algorismes preparen i entrenen els cercadors. És com els esportistes: s’han de preparar bé, per poder després ser eficients en el moment de la cursa dels cent metres. Per a la creació i actualització dels fitxers d’índexs, els ordinadors analitzen periòdicament totes les pàgines web del món i “les inverteixen”. A cada pàgina web se li assigna un nombre, un codi. I els fitxers d’índexs no són més que diccionaris: per a cada paraula trobada en alguna pàgina, es crea una nova entrada al diccionari que conté (enlloc de la seva definició) la llista de tots els codis de pàgines on s’ha trobat aquesta paraula. Un cop ordenats, els fitxers d’índexs, immensos, estan ja preparats per acceptar cerques i peticions de tots nosaltres (aquests diccionaris són tan grans perquè han d’incloure paraules de molts idiomes i fins i tot informacions numèriques com telèfons i codis postals). Saber ordenar és essencial, en informàtica. Per això els anomenem ordinadors, a les màquines que executen els nostres algorismes…

Després, quan volem fer una cerca, no cal pas gaire potència de càlcul. Tal com ja hem vist, podem cercar en fitxers d’índexs ordenats i, donada una paraula, podem trobar la llista de pàgines web que la contenen, en molts pocs passos. Un cop feta la cerca cal, però, resumir la informació i organitzar-la per a la seva presentació final a l’usuari. Quan la cerca la fem tot indicant diverses paraules, cal intersecar les llistes parcials de pàgines i trobar el conjunt de pàgines que contenen totes les nostres paraules. I finalment, si el resultat són uns quants milers de pàgines, cal prioritzar i decidir quines són les pàgines que mostrarem en primer lloc i a dalt de tot. Alguns aspectes d’aquests algorismes de priorització són  secrets ben guardats, a Google.

Google és el resultat de la tesi doctoral de Larry Page i Sergey Brin, l’any 1998 a Stanford. Aquí teniu l’article que van escriure, el mateix any 1998, descrivint els seus algorismes. Un cop més, veiem la importància que pot tenir la investigació en la creació de noves empreses exitoses.

La paraula algorisme prové de Al-Jwārizm, matemàtic persa que va estudiar i treballar a Bagdad a principis del segle IX. A la seva obra “Algoritmi de numero Indorum” (que només coneixem per una versió llatina del segle XII) descriu el sistema indi de numeració posicional en base 10, utilitza el cero com a indicador posicional i proposa diferents algorismes de càlcul aritmètic.

Els governs intel·ligents inverteixen en recerca

dimecres, 11/07/2012

Ahir vaig ser a un tribunal de tesi doctoral. El nou doctor ens va presentar un treball creatiu i molt ben elaborat, en l’àmbit de l’enginyeria informàtica.

La bona noticia és que els seus resultats són atractius per a algunes empreses. De fet, d’entre les empreses interessades, una d’elles ja l’ha contractat. El noi ha acabat una bona tesi, i ja té feina.

Només hi ha un petit detall: l’empresa que l’ha contractat és estrangera, d’Estats Units. No és una mica trist, tot plegat? Per què la nostra indústria deixa escapar la gent bona? Per què molts dels nostres titulats han d’anar a cercar feina a d’altres països?

Parlem molt de la crisi i parlem molt d’economia. En parlem massa. Parlem de diners i no parlem de produir. Com ens deia fa poc l’Albert Sáez, la purga d’aquesta crisi hauria de servir per apostar per l’economia productiva, per la indústria, pel valor afegit, per la formació professional, per la recerca i el desenvolupament.

L’enginyer i ex-ministre Joan Majó ens deia, ja fa dos anys i mig, que la sortida de la crisi passava per l’increment dels fons destinats a la recerca i a la innovació, l’increment de les inversions en infraestructures de caràcter tecnològic i de difusió del coneixement, i per l’increment de l’esforç en el reciclatge i formació de les persones. Com diuen els anglosaxons, mai s’ha de desaprofitar una bona crisi.Nosaltres, en canvi, preferim especular que invertir en creació i producció.

La Teresa Riera, diputada al Parlament Europeu, ens recorda que invertir en recerca és de governs intel·ligents. Per sortir de la crisi hem de ser creatius. Hem de fer girar la roda que comença invertint en recerca i en la creació de coneixement, que continua innovant i aplicant els resultats de la recerca, i que acaba creant i exportant nous productes. Aquest és el triangle administració – universitats – empreses, la recepta que apliquen altres països i que genera efectes multiplicatius. Però alguns governs, en canvi, retallen els pressupostos de recerca. I fins i tot retallen més als que més produeixen. No anem bé.

La societat, l’administració i les nostres empreses s’han omplert de tecnòcrates gestors que no hi entenen, de produir i crear. Els enginyers, en canvi, sabem produir a més de gestionar. Calen més enginyers a les empreses. I si poden ser enginyers doctors, millor.